Quan l'unionisme vol fer-nos desaparèixer fent desaparèixer tota expressió de la nostra existència

Si escric avui aquest post és perquè davant una campanya incessant de l'unionisme trobo poca resposta documentada i que combati aquesta perillosa fal·làcia amb la que busquen intimidar professionals, deslegitimar el nostre procés i fer veure que tot plegat és obra d'una pèrfida conxorxa que ha teixit tal trama que ha atrapat els incauts i innocents catalans, incapaços de formar-se opinió lliure.

Dos són els temes que es troben en el discurs de l'unionisme amb aquestes mateixes característiques:

- que el procés és conseqüència de l'adoctrinament a les escoles

- que el procés s'alimenta d'una manipulació a gran escala perpetrada des dels mitjans de comunicació catalans.

El primer dels temes, el de l'educació, té un segon front, que és el judicial, on l'unionisme no para de guanyar batalles. Com diu un bon amic, només hi ha dos països al món on els jutges s'hagin atrevit a entrar a les aules: Catalunya i alguns estats dels EUA amb el tema de la teoria de l'evolució. Prou simptomàtic de la bogeria que és i de fins a quin punt els aparells de l'estat han trencat, contra Catalunya, totes les regles de joc democràtic. Tanmateix, avui no vull referir-me a aquest gravíssim i transcedent escenari, els atacs sistemàtics contra l'escola catalana. I no ho faig perquè sortosament en aquest país el teixit educatiu, social i professional és molt combatiu en la defensa del model de convivència, d'èxit, de democràcia i de transversalitat que representa. Professionals, pares, sindicats, teixit cívic i social... tothom és molt conscient de la gravetat d'aquests atacs i del que ens hi juguem i tothom és molt actiu en la seva defensa.

El segon del tema, tanmateix, no té tants opinadors, tants professionals, tantes persones disposades a donar la cara públicament i ha desemmascarar tot aquest discurs de mentides, manipulacions i menyspreu a la inteligència de tots i cadascun dels catalans, a la seva capacitat de prendre decisions individuals, però, sobretot, a una mentida total sobre la realitat i el funcionament dels mitjans de comunicació, l'abast de la seva acció i el demostrable respecte a la pluralitat que tenen els mitjans públics de Catalunya.

L'unionisme fa tot aquest discurs per manllevar legitimitat democràtica al procés. Volen alimentar l'ombra de sospita sobre les bases de la formació de voluntat col·lectiva: si no puc respondre amb arguments l'independentisme, escampo el dubte sobre els mitjans que s'atreveixin a transmetre aquests arguments, a fer-se'n ressò. I així arribem a l'objectiu en el que esperen assolir un impacte real, en el que pensen poden aconseguir-ho: acovardir professionals i gestors per tal que, sentint-se cada cop més pressionats i qüestionats, assenyalats, la construcció de cada notícia, la tria de convidats a ser entrevistats, els reportatges que es plantegin, etc etc, quedi atrapada i condicionada per un dubte permanent, per aquesta xarxa invisible que és la por, no la por a no fer bé les coses -que és l'única que hauria de guiar un professional- sinó la por a que si són fidels a la realitat, a la importància de les notícies, al seu contingut, etc el que fan sigui assenyalat com a part de la conspiració.

I ja tenim moltes evidències que estan aconseguint victòries parcials. Sense anar més lluny, el tractament de la importantíssima visita del MHP Mas a Israel o l'entrevista que li van fer a TV3, que va ser vergonyosa.

És justament això el que l'unionisme busca provocar: la por en els professionals, que no actuïn com a tals, no es regeixin per criteris professionals, sinó que actuïn presoners d'un marc mental induït segons el qual actuar amb criteris d'objectivitat professional els converteix en còmplices d'una conspiració “nacionalista”.

Avui, tot i que entra més en el terreny de l'anècdota, unes 30 persones s'han manifestat davant TV3 per denunciar el que segons ells és una TV pública independentista. També en el terreny de l'anècdota, en l'anterior post un comentarista anònim centrava tot el tema de la majoria social independentista en el paper dels mitjans de comunicació.

És davant tot això que trobo que ningú no està actuant amb prou contundència, que ningú no fa els estudis que es podrien fer per denunciar tanta mentida, explicar quina és la realitat i, encara més, plantejar enèrgicament la necessitat que tenim d'un espai de comunicació nacional, perquè aquest espai no existeix i perquè la majoria social d'aquest país està totalment minoritzada, per no dir maltractada per la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació als que té accés la societat catalana, ja siguin mitjans audiovisuals (ràdios i TV) com premsa escrita.

Sí, sembla que hi hagi por a parlar-ne, a denunciar el que està fent l'unionisme. Per això he volgut fer aquest post. 

Els elements que de manera tan tramposa manipula l'unionisme per bastir el seu discurs són els següents:

1) L'elecció d'un mitjà de comunicació per part dels individus és lliure i individual, però l'oferta de mitjans de comunicació no ho és, està condicionada.

L'oferta, en el “millor” dels casos, “només” exigeix una enorme inversió econòmica, milionària. I per a mitjans de consum massiu com la TV i la ràdio,a més a més, s'exigeix ser adjudicatari d'una freqüència.

Per tant, i pel que fa a premsa, tothom pot posar en marxa un diari, però per fer-ho cal una inversió tan monumental i cal una connexió tan important amb l'establishment que és molt i molt difícil. Per exemplificar aquesta dificultat em ve molt bé el que ha passat a Madrid amb el cessament de Pedro J. Ramírez com a director de El Mundo. Tot i pertànyer a un grup amb un important coixí financer a la que l'activitat i el postureo del seu director han resultat incòmodes al poder, aquest ha mogut els seus “tentacles” per ensorrar la inversió publicitària de les empreses que formen part de l'entramat de “la casta” i ha fet desaparèixer la inversió institucional. I amb això n'ha tingut prou perquè la propietat mogués fitxa.

No, dissortadament el sobiranisme no ha tingut mai força suficient (amb molt honorables excepcions) com per posar en marxa mitjans de comunicació de masses. Aquesta fortalesa només la tenen mitjans en mans de grandíssimes corporacions, molt vinculats al poder, i que formen part de la complexa estructura de “la casta” (mitjans, bancs, empreses regulades, etc.).

I aquesta realitat és la que fa que la majoria social del nostre país, tot i tenir llibertat d'elecció de mitjans, la tingui molt condicionada perquè la trama de la casta condiciona del tot l'oferta.

2) Un escombrat bàsic dels mitjans de comunicació de masses deixa ben en evidència aquesta dissociació en l'espai comunicatiu de Catalunya, entre la seva oferta i la majoria social del pais.

(avui no faré referència ni a mitjans audiovisuals ni a mitjans que no cobreixin tot Catalunya, tot i ser conscient de la seva importància)

En premsa escrita només hi ha dos diaris que recullin la visió d'aquesta majoria social: El Punt Avui i l'Ara. Tenim després dos diaris més fets a Catalunya, La Vanguardia i El Periódico, ambdós amb dues ben subvencionades edicions bilingües, però que només “amb comptagotes” adopten alguna posició de les que comparteix la majoria social. I la resta de mitjans que tenim als nostres quioscs ja són directament editats a Madrid, per més que puguin recollir suplements de Catalunya: El País, El Mundo, ABC i La Razón.

El cas de La Vanguardia és molt singular. Aquest diari sempre ha tingut la fama de saber-se posicionar per estar en sintonia amb el poder. És molt curiosa l'etapa de La Vanguardia que va des de les prèvies de la manifestació de l'Onze 2012 fins les eleccions de 25-N 2012. Van ser uns mesos en els que LV semblava havia assumit que la nova majoria social en aquest país la formava el sobiranisme, i tant per línia editorial com per fets (repartir DVD amb les imatges de la històrica manifestació) tot apuntava a que també en aquesta ocasió LV havia estat prou hàbil per posar-se a nedar a favor del corrent.

Del 25-N ençà LV s'ha convertit en un dels principals agents per combatre el sobiranisme, per intentar desmobilitzar la majoria social i les seves expressions. LV és ara mateix el mitjà de comunicació de referència dels qui volen impedir que la majoria social de Catalunya pugui expressar-se.

En termes d'oferta només un 25% dels diaris que estan a tots els quioscos de Catalunya se situen en el que és la transversalitat de la majoria social. L'altre 75% es dedica, de manera sistemàtica en la pràctica totalitat dels casos, a combatre-la de manera virulenta, i només cal recordar la infame campanya de El Mundo contra el President Mas, amb informes falsos, intoxicació gravíssima, etc.

Si anem a les TV i les ràdios el panorama encara és pitjor. De totes les TV sintonitzables a Catalunya només TV3 recull la visió de la majoria social de Catalunya. I dic la recull, que vol dir se'n fa ressò o dona veu a opinadors que estan en aquesta visió, però no és en cap cas una TV d'aquesta majoria social. No ho pot ser. En tant que mitjà públic recull aquesta visió, però ho fa de manera plural, donant també veu, notícia i difusió a totes les altres posicions i opinions, des dels partits polítics als seus líders i als seus opinadors.

Només hi ha una altra TV que també reculli aquesta visió, que és 8TV, la tv del Grupo Godó. No podem negar que també se'n fa ressò i hi tenim alguna veu. Però és d'una evidència total que la línia editorial de la cadena és activa contra aquesta visió i que la presència de notícies i opinadors que la combaten és abrumadorament majoritària.

I aquí s'acaba tot. En la resta de TV sintonitzables a Catalunya senzillament aquesta visió de la majoria social de Catalunya no hi té cabuda, té una presència que és menys que zero i en tots els seus informatius i programes de difusió, opinió, etc directament es combat aquesta majoria social amb autèntica fúria. TVE, A3, Cuatro, La Sexta, 13Tv, Telecinco, etc són agents molt actius contra la majoria social de Catalunya. 

Pel que fa a les ràdios, també la pràctica totalitat d'emissores sintonitzables es dediquen de manera incessant a combatre la majoria social de Catalunya. Sense ànim d'inventari: RNE (amb totes les seves diferents cadenes), Onda Cero, Punto Radio, SER, Cope, Intereconomía, EsRadio. Només parlo, evidentment, de les generalistes.

L'única diferència és que en el panorama radiofònic podríem considerar que hi ha dos mitjans en els que la visió de la majoria social hi té una expressió i cobertura decent: Catalunya Ràdio i RAC1. A diferència dels altres mitjans del Grupo Godó, la seva ràdio, RAC1, manté una línia “editorial” en els seus principals programes amb un notable compromís o sintonia amb la majoria social. Això sí, sempre ho fan sense ser una ràdio “indepe”, sinó donant veu en un context plural. No hi ha una sola tertúlia on no hi hagi com a mínim una veu de l'unionisme més extrem.

I aquesta és, altre cop, la gran diferència entre els mitjans que a Catalunya donen veu a l'expressió de la visió de la majoria social de la societat i els que no. Els dos únics que ho fan, Catalunya Ràdio i RAC1 sempre ho fan des de la pluralitat, donant sempre veu també a l'unionisme, a tots els partits, a tots els líders, etc, etc, mentre que la resta de mitjans, que superen el 80% de l'oferta sintonitzable a Catalunya militen activament contra el sobiranisme i ho fan sense donar-li pràcticament mai, veu, ignorant-la, amagant-la.

3) Aquesta és, per tant, la realitat de la situació. Entre el 75% i el 85% dels mitjans de comunicació de masses que poden llegir, escoltar o veure els ciutadans de Catalunya militen activament, molt activament, contra la majoria social sobiranista i contra el dret a decidir, i ho fan sense cap mena de pluralitat, cap. Mentre que els pocs mitjans que recullen aquesta visió de la majoria ho fan sempre des d'un context plural, donant sempre veu a totes les parts, partits, líders i opinions. Sempre.

La minorització de la majoria social en l'oferta de mitjans de comunicació és, per tant, una evidència inqüestionable, davant la qual només conservem un dret, però que és molt important: la llibertat de comprar, escoltar o veure.

I aquí és quan els unionistes es posen dels nervis i t'etziben, com a retret: “Davant l'audiència de TV3 que m'hi fot a mi que hi hagin 4 canals de tele que primer, no tenen el mateix nivell d'audiència i segon, els programes/tertùlies/informació que dediquen uns i altres no té res a veure. Si filem prim, filem-hi , en tot. No té res a veure les audiències de Catràdio i Rac1 amb les audiències de totes les altres emissores unionistes juntes ( que sí, que en són més del triple en quantitat )”

Sí, llavors ens acusen que els mitjans que incorporen la visió de la majoria social... tenen audiències majoritàries!!!!!

Per l'amor de Déu! El to de la cosa és aquest, la incapacitat autoritària que té l'unionisme d'acceptar 1) que hi ha una majoria social sobiranista 2) que l'individu, davant una oferta tan enorme, té el recurs de triar el mitjà que vol seguir 3) que conseqüència lògica de la realitat de l'1) i del dret d'elecció del 2), aquesta majoria social opta, individualment, per seguir mitjans que recullin, ni que sigui en un context plural, la seva visió, no que la combatin i l'amaguin. I aquesta decisió individual és l'únic que explica o determina les audiències.

4) El problema de fons de l'unionisme és sempre el mateix, que no accepta, que no reconeix, l'existència d'aquesta majoria social sobiranista.

Llavors és quan converteixen en objectiu de la seva ira que hi hagi mitjans de comunicació que “recullin” la visió de la majoria. I no importa per a res que ho facin d'una manera plural.

El problema és que recullin la nostra visió. El problema és que existim.

No es queixen que no s'informi de les seves coses, dels seus posicionament i de que no se'ls hi doni veu. Això no ho fan perquè no s'atreveixen -encara- a dir una mentida tan grossa, perquè fins i tot els seus veurien que no és cert i llavors potser es podrien qüestionar altres coses. Es queixen i denuncien que nosaltres, que la visió de la majoria hi tingui cabuda, hi tingui expressió, ni que sigui en un context plural.

Com que no ens poden posar -encara- una pistola al pit perquè escoltem o veiem tal emissora o tal altra, combaten la pluralitat. I teixeixen estratègies per condicionar antidemocràticament aquesta pluralitat, per minoritzar ENCARA MÉS la presència de la visió que comparteix la majoria social.

I tots sabem que en última instància el seu objectiu, sigui de la manera que sigui, és fer desaparèixer els mitjans de comunicació públics catalans.

5) Darrere la seva actitud antidemocràtica l'únic que hi ha és la seva voluntat de fer-nos desaparèixer. Mentre no ho aconsegueixin, posaran tots els mitjans per fer desaparèixer qualsevol expressió de la nostra existència: mitjans de comunicació, escola, llengua, teixit social, declaracions del Parlament, lleis, estatuts, etc.

És una pena que no tinguin més present aquesta història que amb tanta ràbia combaten i neguen. Haurien après que en aquests 300 anys contra la nostra existència ho han provat tot. És el que brillantment en Jaume Clotet va definir com “el genocidi invisible”. És l'evidència que porta des d'anorrear tota la nostra estructura institucional fins a la repressió més ferotge, el bombardeig, la guerra, la mort i l'exili.

Ho han provat tot. Tot. Però el pensament català sempre rebrota, i germina, i creix en terra fèrtil, i així sempre que en aquests 300 anys ha tingut el més mínim espai de democràcia, de llibertat, ha donat fruit i l'hem compartit entre tots.

Perquè no és un problema que ara la nostra escola pugui explicar la nostra realitat, ni que hi hagi uns pocs mitjans de comunicació en els que es reculli la visió de la majoria social. No és res de tot això. 

Perquè quan no hem tingut ni escola ni mitjans, ni institucions, i les presons eren plenes i els camins de l'exili eren la silenciosa processó d'un poble vençut... quan tot això passava cadascun de nosaltres, en una llarga cadena que ens hem transmès generació rere generació, prenia el relleu i el testimoni de totes les generacions que ens havien precedit i d'un llegat moral i cívic de compromís inesgotable amb tots nosaltres i el nostre país.

Perquè sempre hem sabut construir un “nosaltres”. I perquè aquest “nosaltres” sempre ha pensat en el “tothom”. I perquè el tothom esdevé el protagonista quan es pot expressar.

LET US VOTE!