Violència? Únicament la vostra, unionistes, com sempre.

Avui el sr.Girauta, insigne vocero de l'unionisme “advertia” contra la violència al carrer que pot comportar el procés democràtic català. També ho feia el seu “jefe”, el sr. Rivera que deia “Només la irresponsabilitat de Mas podria provocar un 9-N complicat als carrers” Fa unes setmanes era el sr. Cañas que amenaçava "os montaremos un Ulster que os vais a cagar". També el sr. Millo surt cada dos per tres amb la cantarella de que a Catalunya “patim una preocupant involució democràtica”. El premi a la indecència se l'emporta per ara la Sra. Camacho, amb allò de que se senten perseguits i amenaçats com els del PP al País Basc quan ETA estava activa. Repugnant..

Mentides i més mentides. Una darrere l'altra.

Perquè en aquest país NINGÚ mai no els ha amenaçat. I és més, quan ha vingut algú de fora i els ha amenaçat o ha actuat amb violència, com dissortadament va fer ETA, tots hem estat solidaris amb ells, i ens hem manifestat amb ells i hem patit amb ells, com vam patir p.ex. amb l'assassinat d'Ernest Lluch. Perquè no pensàvem en un "ells", sinó que ho sentíem i vivíem des del "nosaltres".

Aquesta mentida té dues grans dimensions. La primera ja és evident per tothom: tot aquest discurs ni és improvisat ni és innocent. La repetició sistemàtica en boca de tots els líders unionistes, siguin del partit que siguin, no és cap denúncia de res que estigui passant o hi hagi risc que passi: és desig de que passi, és la necessitat de que passi per tenir algun argument al que agarrar-se. És invocació.

Però després tenim també la gravetat que tota aquesta mentida s'aixeca, a més, contra una memòria i una història en la qual Catalunya, les seves institucions, les seves decisions, la seva gent i singularment l'independentisme hem estat sempre els amenaçats, el perseguits, el violentats. I a tots els nivells. La repressió que ha patit el nostre poble és tan ferotge i tan documentada que és insultant que ara vulguin victimitzar-se. Pura vergonya.

Més enllà de la violència institucional que hem patit com a poble, també hem patit la violència directa de l'unionisme, aquesta violència que li diuen "de baixa intensitat", però que es traduïa en una constant amenaça i hostigament en el dia a dia per part dels grups ultres. Una violència que, quan la denunciaves, la reduïen a problemes de "bandes" o de violència de carrer, quan tots sabíem que era violència política.

Fins i tot un militant anònim com sóc jo, quan faig memòria, veig que tota la meva vida de militant independentista sempre té al darrere l'ombra de l'amenaça i la violència de la ultradreta, de l'espanyolisme. I que aquesta situació només es va aconseguir neutralitzar significativament amb el desplegament dels Mossos d'Esquadra, la seva bona tasca i el que va representar de la fi de la impunitat feixista que fins llavors havia estat una constant, gràcies a la permissivitat -per dir-ho suaument- de la policia espanyola.

La vaig patir a la Facultat de Dret, amenaçat i sabotejat violentament per la ultradreta, a un nivell que ara pot costar d'imaginar o fins i tot semblar inversemblant. Perquè us feu una idea, ja quan estava a punt d'acabar la carrera em va venir a trobar el líder dels ultres de la Facultat, ara regidor del PP, i em va dir “Abad, no tienes ni idea de las veces que nos hemos reunido para ver como te dábamos una paliza. Pero tienes huevos, y al principio no lo veíamos claro y después se impuso como un respeto”. De manera que tot es va limitar a plantar cara quan ens buscaven, empentes, haver-te de sentir tot allò de “te vamos a matar”, “sabemos donde vives”, “date por muerto” (un repertori disco ratllat), que intentessin (i de vegades aconseguissin) rebentar els actes que convocàvem. Els dies que estaven més crispats s'obrien la jaqueta i t'ensenyaven, sense dir res, la culta de la pistola que portaven (i no era una broma, molts d'ells eren més grans que nosaltres, algun havia estat expulsat de la Facultat molt de temps abans que nosaltres hi arribéssim per treure una pistola en una assemblea, d'altres havien participat en allò que ells en deien "la marcha azul", etc)

La vaig patir al barri, militant al Casal Independentista de Les Corts. Ens havien arribat a acorralar navalla en mà mentre encartellàvem, personatges que portaven l'esvàstica i la bandera espanyola tatuada al pit. Mantenien una tàctica d'hostigament constant. Més endavant van passar a intentar rebentar-nos actes. En un concert i ballada de música tradicional a la plaça de la Concòrdia l'atac dels ultres va ser tan violent que durant l'agressió un dels ultres m'amenaçava posant la navalla al coll de mon germà. Li vaig poder treure, però és la pitjor experiència que mai he viscut, veure el teu germà agafat per un ultra i que l'està apretant el coll amb la punta d'una navalla...

Són només algunes situacions que m'ha tocat patir. Tots els meus companys independentistes en podrien explicar moltíssimes més, perquè crec que tots els que hem militat en l'independentisme n'hem patit. I en alguns casos han estat molt més dures i salvatges, i fins i tot amb conseqüències tràgiques. Només cal recordar els casos que van acabar amb la mort de Guillem Agulló o Josep M. Isanta. O la bomba que van posar al local de La Crida.

Sí, des que tinc ús de memòria política la meva militància independentista està sacsejada i amenaçada per la violència de l'espanyolisme. Una violència concreta, certa, real... i gairebé sempre impune.

Políticament, tanmateix, el més rellevant és que malgrat tot això mai, mai, mai, no van aconseguir que ens tiréssim enrere. Mai. Vam seguir treballant, i ho vam fer com sabíem: amb arguments, amb propostes, amb activisme positiu.

Doncs bé, ara voldria dir als Rivera, Girauta, Millo, Cañas, Camacho que abandonin tota esperança. Que si mai tota la llarga llista de repressors que els han precedit no han aconseguit que ens tiréssim enrere, que desistíssim, ara tampoc no ho aconseguiran.

No aconseguiran absolutament res ni amb les seves mentides i farsa victimista ni emparant, promovent o silenciant actes de boicot com els que estan fent, p.ex a alguns actes de Súmate, aquest passat Onze a Blanquerna, o d'altres que han intentat en alguns esdeveniments i que gràcies a disposar de bons serveis d'ordre hem pogut aturar o evitar. La violència unionista no ens va parar llavors, quan nosaltres érem molt pocs i ells tenien tota la protecció dels aparells de l'estat, i no ens pararan ara. Ara menys que mai.

I per més que diguin, ni caurem en les seves constants provocacions ni els donarem el més mínim argument. Ja se'n poden anar oblidant, també d'això.

Nosaltres només volem votar. Nosaltres només volem que el poble de Catalunya pugui votar en llibertat el dia 9 de novembre del 2014.

I ho fem des de la fortalesa tranquil·la que ens dóna haver arribat on ara mateix som impulsats per un moviment exemplar, democràtic, pacífic, cívic i inclusiu. El que compartim no és odi, ni crispació, ni menyspreu, sinó una cosa tan positiva i engrescadora com és fer realitat el nostre somni d'un nou país. I fer-ho de la manera més inclusiva del món, amb independència del nostre origen o el dels nostres pares, amb independència de la nostra llengua, amb independència de les nostres idees, amb independència de tot excepte d'aquest desig i d'aquesta il·lusió per poder decidir, junts i en llibertat, ser un nou Estat a Europa.

No, Girauta, no, Cañas, no, Millo, no, Camacho. No. Per res del món caurem en les vostres provocacions. Per res del món us donarem el més mínim plaer perquè pugueu convertir, com amb tanta passió desitgeu o espereu, res del que fem en argument. Ja podeu anar oblidant-vos d'aquest tema i d'aquesta via argumental.

No m'estranyaria gens, però, que us fabriquéssiu la situació, això sí. Teniu tots els aparells de l'estat per fer un muntatge així. Però crec que ni així. No colarà mai. Perquè des del sobiranisme, des dels partidaris de la democràcia, tenim, col·lectivament i individualment, tan i tan assumit que és el que voleu que ni al més descerebrat (que descerebrats n'hi ha a tot arreu) se li passaria pel cap.

Però, sobretot, no, Rivera, no. Només un boig, un perturbat, un democraciafòbic, pot considerar que posar urnes a col·legis electorals perquè la gent pugui votar pot “provocar problemes al carrer”. Els problemes els generen els que no volen que es voti. Els problemes, sempre, els han provocat els que no accepten la voluntat majoritària de la societat expressada lliurement, tal i com en els països civilitzats s'expressa aquesta voluntat, amb les urnes al carrer. No, Rivera, no. Treure les urnes al carrer no té res a veure amb el que sistemàticament han fet sempre els teus, fer servir la violència per intimidar la gent, perquè tinguin por de la llibertat. Oblida't-en, Rivera, oblida't-en.

Arribarà el dia que no podreu donar cap explicació als vostres fills de tant d'odi i tanta indecència com esteu fent servir. De tanta mentida. De tanta immoralitat.

Nosaltres haurem guanyat. I haurà estat una doble victòria: la política, d'assolir els nostres objectius, i la moral, d'haver-ho fet des d'un impecable compromís cívic, democràtic, pacífic i inclusiu.