Joder, senyora, que jo donaria la vida per Catalunya!

Ahir al Fossar vam ser més que mai. I per a mi aquest mai es remunta a fa molts anys i a anys visquent-hi episodis entre sinistres, penosos i patètics. Però ahir feia goig. Molt de goig. La solemne ofrena del President de la Generalitat, per primera vegada a la història, i la quantitat de gent que s'hi va aplegar.

Avui pel matí hem participat en la marxa motard independentista de Vic a Barcelona. I a la tarda al Tram 37, amb tota la gent del Baix Llobregat, a la V.

I us haig de dir que avui m'he fet un fart de plorar. 

Discretament, fins que no he arribat a casa. He tingut els ulls humits i la pell de gallina al llarg del trajecte de la marxa indepe, veient tota la gent que ens saludava des dels ponts de la carretera i, sobretot, al pas per Barcelona. Ha estat espectacular, increïble.

Després a la tarda, amb la V, veient com s'aplegava disciplinadament tota la gent i aguantava a la seva posició hores per poder construir un mosaic desbordat per tot arreu ha estat de les coses més emocionants políticament que he viscut. A les 16:00 el mosaic ja estava construït, amb totes les seves files, però hi continuava arribant gent. Al final tanta gent ja no cabíem al cos central de la Gran Via, i hem omplert desordenadament els laterals, això en un dels trams de "baixa ocupació". M'hi he trobat tantíssima gent!!! Tants bons amics i patriotes, lluitadors infatigables, que compartíem ser els més emocionats de tots els aplegats, perquè sabem des d'on venim i la solitud amb la que els independentistes havíem viscut tants onzes de setembre, un rere l'altre. Felicitat extrema.

Volia, però, en aquest post simplement de felicitat política, d'orgull de país, d'orgull de gent, d'orgull de compartir la voluntat de fer un país nou, explicar-vos una anècdota.

Un cop dins de BCN la marxa de motards independentistes, amb la marxa ja trencada pels semàfors, en un dels semàfors, que m'he aturat a peu de pas de zebra, se'ns ha acostat una senyora, enfundada amb la seva samarreta de la V i ens ha dit “jo ja tinc 80 anys, a veure què penseu fer!”. No ho he interpretat com un retret. La senyora anava amb la seva samarreta per a la tarda, i ens venia a dir, jo ja faig tot el que puc fer. Però sense ser un retret ens assenyalava una responsabilitat. Molta moto, molt tatuatge, molt wild boys, però què penseu fer? Fareu alguna cosa?

En aquella fracció de segon he estat a punt de cridar, “joder, senyora, que jo donaria la vida per Catalunya”. He pensat que no tenia perquè saber-ho, quin és el meu compromís al llarg d'aquests 30 anys de militància independentista, quina ha estat i fins a quins punts me l'he jugada, per Catalunya, amb més que evident risc per a la meva integritat física, fins i tot vida, i crec que no exagero.

Però no li he dit res. I m'he menjat els meus pensaments. Perquè hi ha una cosa que era del tot contundent de l'expressió de la senyora desconeguda: estem a punt d'entrar a l'ull de la tempesta. Ella potser li donava un sentit més primari a la seva invocació. Però jo he pensat que tenia raó. He pensat què farem, què serem capaços de fer quan entrem a l'ull de la tempesta, és a dir, quan, després que el Parlament de Catalunya aprovi la llei de consultes i el President de la Generalitat la convoqui, el govern espanyol la recorri al Tribunal Constitucional i aquest suspengui automàticament llei i convocatòria de la consulta. En aquell moment haurem entrat a l'ull de la tempesta. I serà el moment més dur que ens tocarà viure com a país, com a societat i per a tots els que estem implicats en el procés. El “què pensem fer” de la senyora esdevenia així un interrogant obert damunt meu i damunt tots i cadascun de nosaltres.

Un cop arribats al nostre tram, el 37, i ja amb el motor de la Harley silenciat i el cavallet a terra he pensat que més enllà del meu compromís vital amb Catalunya i la seva llibertat, que vaig segellar ja fa 30 anys, la resposta col·lectiva al “què pensem fer?” necessita de la resposta a una pregunta prèvia: “què pensa fer l'estat espanyol per evitar que puguem votar?”. Perquè aquesta és la clau de tot plegat. Fins on pensa arribar l'estat espanyol amb la seva deriva autoritària i antidemocràtica?

Gaudim de l'èxit de la mobilització d'avui. Sentim-nos molt orgullosos del que estem fent! I preparem-nos perquè estem a punt de ser absorbits per l'ull de la tempesta. I sortir-ne sans i estalvis dependrà del que tots i cadascun de nosaltres estiguem disposats a fer.