La foto definitiva del 9N, de Jordi Ribot |
Aquest és un post llarg sobre el 9N i tot el que l'ha envoltat i els seus resultats, que he ordenat en 8 punts:
1. L'èxit de participació
2. El 9N com a desafiament a l'Estat
3. Els valors clau del nou 9N que van permetre fer-lo realitat. Lliçons d'estratègia.
4. La confiança
5. Les CUP
6. ERC
7. La dimensió internacional del 9N
8. Les dues intervencions del President des del 9N
10. Resum i agraïments
10. Resum i agraïments
Hi ha un punt 9. "I ara què" que avui només apunto i que desenvoluparé al llarg de la setmana en un altre post: Artur Mas, Eamon de Valera o Michael Collins?
1. Èxit extraordinari del 9N. La
participació de més de 2,3 milions de ciutadans de Catalunya en la consulta del
9N li confereix plenament el fonament democràtic que requeria. Jo
estava convençut que era impossible arribar als 2 milions. De fet
amb 1,5 milions pensava ja seria un gran èxit. La principal feblesa
del nou model 9N estava en que justament per fer-lo possible no es
podien fer servir els col·legis electorals habituals ni el cens, de
manera que no es podia fer arribar amb caràcter previ a la població
el seu lloc de votació. Saber on votar era una dificultat afegida.
El fonament de legitimació democràtica arrenca per tant de la
participació, atès que una de les parts, el NO, va renunciar des
del primer minut a participar-hi. Amb l'anterior model i amb aquest.
Davant d'això tot quedava en mans de la capacitat de mobilització
dels partidaris del SíSí, atès que el SíNo tampoc no va fer cap
proposta.
Més enllà de la valoració política
de la participació, el 9N ens ha deixat tot d'imatges i situacions
que mai oblidarem. Les llarguíssimes cues en molts col·legis
electorals per poder votar aguantades pacientment, la nostra gent
gran, els més emocionats per poder votar un dia així per una cosa
així, els milions de fotos que tots ens vam fer votant, per
immortalitzar una jornada així, les, en definitiva, milions
d'històries personals que ens van portar a tots i cadascun de
nosaltres davant les urnes el 9N, l'emoció col·lectiva que vam
sentir, les llàgrimes que més d'un cop van omplir-nos els ulls i
aquest legítim orgull de poble, de societat, perquè ho havíem fet
possible.
2. El 9N ha estat el primer gran
desafiament a l'Estat Espanyol d'aquest procés. Un acte de
desobediència amb totes les lletres, en negreta i en majúscules. I
ens n'hem ensortit. Les probabilitats de poder arribar “vius” al
9N, de poder-lo fer amb certa normalitat eren molt i molt baixes. De
fet, després m'hi referiré amb més detall, en els estats majors
d'alguns partits, per exemple ERC, primava més l'estratègia de fer
servir el 9N per buscar el xoc amb l'Estat que atendre o ser
receptius a altres estratègies que el fessin possible. El Govern va
optar per treballar estratègies per fer-lo possible, per arribar
vius al 9N, i s'ha de dir que la resposta a la suspensió del TC va
ser la més intel·ligent de totes les possibles. Vam arribar al 9N i
el 9N ha estat una victòria davant l'Estat, que a més a més ha
produït tots els efectes polítics que en podíem esperar en
qualsevol format que no fos un 9N acordat amb l'Estat. La derrota de
l'Estat en aquesta batalla del 9N ha estat total, la nostra victòria
no admet discussió. Però només era una batalla. Encara no hem
guanyat res més que una batalla.
3. La intel·ligència del canvi de
model i en la seva execució com a fonament de que el 9N hagi estat
possible. El nou model estava previst. No es va improvisar. Però no
es podia saber. Aquí tenim una lliçó important. Un procés de
secessió com el nostre no l'hem de fer explicant-ho tot a crits, a pit descobert. No només
hem de procurar tenir cartes per jugar, sinó que les hem de jugar
amb intel·ligència. I això vol dir, i és molt important, que molt
sovint es requerirà que no es vegi quin és el nostre joc, no
ensenyar les nostres cartes des del primer minut. La discreció i la
capacitat d'enganyar i confondre l'enemic, forma part de la bona
estratègia militar.
Que l'Estat, quan va impugnar el primer
Decret, no tingués ni la més remota idea de per on els sortiríem
va evitar que la suspensió abastés també el model de recanvi que
hi havia preparat. L'Estat va entendre, molt equivocadament, que ens
fèiem enrere. A Mariano Rajoy li va faltar temps per sortir a treure
pit dient que era una “molt bona notícia”, i que el 9N no es
faria. L'estratègia intel·ligent de desobediència va implicar
també posar el nou 9N en marxa amb molta discreció. Pocs, per no
dir cap, document públic o per escrit. Res que pogués servir, quan
l'Estat veiés la magnitud del que estava passant, per actuar contra
el 9N. Quan ho van veure no van parar de plorar per tot arreu tots
els del PP dient que s'estava efectuant el 9N “con engaño”, és
a dir, que no tenien res al que agafar-se.
El repartiment d'urnes i ordinadors va
ser un altre secret de tota l'operació. L'Estat no ha sabut mai ni
què s'ha fet ni com s'ha fet. L'operació estava blindada i no l'han
poguda aturar. Si s'hi hagués posat llum i taquígrafs l'haurien
avortat. No van poder. On eren? Qui ho distribuïa? Quan es va fer?
Això va generar alguns mals de cap als coordinadors de local, però
la bona voluntat i disponibilitat de la gent va permetre superar els
inconvenients. I encara ens busquen.
No tenien ni puta idea de com s'estaven gestionant els locals i qui ho feia. Però eren la gent que havia de ser. Fins al
punt que després que l'Estat comença, el dia 8N, endut per la seva
desesperació, a llençar amenaces a tort i dret, donant pals de cec,
únicament una persona falla, dels prop de 1.400 que hi
havia. Èxit total i reconeixement total a tots ells.
Insisteixo: ens haurem d'acostumar que
no cal que ho fem tot amb llums i taquígrafs, i que hi ha certes
coses que s'han de fer moooolt discretament, que s'ha d'intentar
confondre i enganyar el màxim l'enemic.
4. Per fer això, i aquí una altra
lliçó, cal CONFIANÇA. La confiança és el fonament de l'èxit de
qualsevol operació d'envergadura. Si a la primera de canvi, enlloc
de mantenir la calma, ens llencem a alimentar tota mena de dubtes i, encara pitjor, a acusar tothom de traïdor i de
renunciador, malament. Cal molta més confiança i serenitat. Si
alguna cosa surt malament, ja estarem a temps de dedicar la nostra
vida a acusar els responsables d'haver-nos fallat, desemmascarar-los
i, si cal, criminalitzar-los. Però aquesta afició a fer tot això
de manera preventiva pot ser letal pel procés. Crec que el President
Mas i aquest Govern s'havien fet mereixedors de confiança de fa temps.
Molts no els hi van voler donar i, preventivament, van optar per
acusar-los de tot, enlloc de mantenir la calma i esperar a veure el
què. És molt difícil -i injust- haver de treballar defensant-te
contínuament de tantes falses acusacions preventives com es llencen.
Es va dir que el Govern “renunciava”
al 9N, i era fals. N'hi ha que van anar difonent per tot arreu
on podien que el Govern es rajaria abans del 9N, que no el
faria, que no mantindria el pols a l'Estat. I totes les infàmies
llençades van anar caient una a una.
El colmo d'aquesta actitud que cal
desterrar d'una puta vegada i per totes va esdevenir-se dissabte, amb
la filtració tergiversadora que algú va colar a El Periódico
d'unes reunions entre Govern i Estat per fer possible el 9N i que
demostrarien que si el Govern no s'havia rajat era perquè tot ho
havia pactat amb l'Estat. I vinga, a 24 hores del 9N tot de gent
llençant-se a donar plena credibilitat a la infame tergiversació i
a criminalitzar de nou el Govern. És vergonyós. I ens hauria de
servir de lliçó. A veure si ens entenem: un Govern ha de parlar
sempre amb l'altre. Sempre. Això aquí i a tot arreu és una veritat
inqüestionable. Fins i tot en situacions de guerra els governs i les
parts s'envien emissaris, interposen mediadors, etc. Tergiversar
aquests fets i extreure'n unes conclusions tan mesquines com les que
es van propagar el 8N és molt miserable.
Cal que ens guiem molt més pels fets i
en cas de dubte interpretem tot el que passa des del prisma de la
confiança que carregar-nos-ho tot a partir de manipulacions
interessades que són alimentades pels qui s'ho volen carregar tot.
No els hi fem el joc. Insisteixo, si una cosa passa, ja tindrem temps
de denunciar-la. No fem l'absurditat de criminalitzar preventivament.
És que és de bojos!
5. La maduresa de les CUP va salvar el
9N. Ho vaig dir en l'anterior post i ho reitero perquè és un fet
cabdal per a la victòria del 9N. Parlo de maduresa de les CUP, que
integra dos grans valors: intel·ligència i coratge. A les CUP no
els hi va agradar el canvi de model, apostaven per la
“desobediència”, i tampoc no els hi van agradar algunes coses
que havia fet o no havia fet el Govern, i legítimament les van
criticar. Però van veure ràpid que el nou model servia per al 9N,
permetia fer el que volíem fer i permetia obtenir totes les
conseqüències polítiques de l'anterior. Ho van veure, van ser prou
intel·ligents per veure-ho, i, per a mi és un factor clau, van
tenir tot el coratge polític del món necessari per quedar-se en
solitari defensant-ho amb CiU i el Govern.
Com he dit molts cops, ideològicament
no estic a prop de les CUP, però conec molt el seu món i la seva
gent. Per a les CUP quedar-se en solitari amb el Govern de CiU va ser
una decisió molt difícil. Molt. Dura. Molt dura. Però van tenir el
coratge polític per prendre-la. I això va salvar el 9N. Per tant,
si esteu contents del 9N, quan veieu algú de les CUP ja el podeu
felicitar, perquè és gràcies a ells que va ser possible.
6. El drama d'ERC: el que va passar amb
ERC el dia 14-O és un dels grans misteris d'aquest procés. La
reacció d'ERC a la proposta de canvi de model no només va ser un
error monumental, sinó que també va ser incomprensible per a la
gran majoria de la societat. I el capteniment posterior d'ERC en
mantenir-se en el seu error i en la nova estratègia que se'n derivà, totalment viciada d'origen, també formen part d'aquest misteri.
ERC tenia motius de crítica per al
Govern. Sempre els ho he reconegut. Però aquests motius de crítica
no haurien d'haver emboirat com ho van fer la seva capacitat
d'entendre la nova proposta per al 9N. Al meu entendre que entressin
en aquesta espiral destructiva només pot entendre's per una fallida
radical de la confiança en el MHP Mas, el Govern i CiU. Què és el que pot haver
arrossegat ERC a aquest autisme, a aquesta pèrdua de confiança tan
salvatge i a aquesta incapacitat per entendre el que estava passant?
És un dels grans misteris d'aquest
procés. Jo ja vaig oferir la meva versió. Crec que la cúpula d'ERC
ha perdut en l'últim any la porositat que tenia amb la societat i
els seus diferents actors i interlocutors múltiples que era justament una de les claus de
l'èxit polític de l'ERC de Junqueras. Si a això hi afegim que
alguns membres d'aquesta cúpula, especialment propers a l'Oriol,
estan “capturats” pel joc de filtracions amb alguns periodistes
que treballen per a mitjans de Madrid, ens trobem que de fa mesos el
marc mental que s'ha anat imposant és el de la sospita, la
desconfiança i la creença absurda que aquest procés només el
poden liderar ells, i que tot el que no siguin ells és un obstacle.
Només després de mesos de constant
desgast tòxic i captura del marc mental en relació als altres és
possible una sortida tan equivocada com la que va fer
ERC el 14O, acusant en dues ocasions, en el seu comunicat de premsa
d'aquella nit, el Govern de renunciar (sic) al 9N, i llençar-se a
l'abisme d'improvisar una nova estratègia.
El marc mental sobre el que ERC edifica
la seva nova i sobtada estratègia és el següent: el Govern ha
renunciat al 9N, de manera que nosaltres (ERC) considerem trencat el
pacte de legislatura, deixem el Govern en minoria, diem que els
pressupostos 2015 són impossibles i propis d'una Comunitat Autònoma, exigim eleccions immediates i demanem a la societat que ens voti a
nosaltres, perquè aquest procés l'hem de liderar nosaltres. I en
paral·lel acuso el Govern de que s'ha tirat
enrere, que ens ha traït, que ha trencat els compromisos, que no vol
la independència, que està enganyat, que només té estratègies
dilatadores, etc etc.
Dilluns Marta Rovira feia unes
declaracions on deia que el 9N havia estat un èxit i un autèntic
exercici de la sobirania. M'agradaria que els amics d'ERC em
diguessin en què quedem: el Govern havia renunciat al 9N o el Govern
ha fet possible un exitós exercici de sobirania?
Tot plegat, doncs, què és el que
tant ha canviat per deixar en minoria el Govern? Jo no ho entenc. Per
què ara ERC criminalitza uns pressupostos que tenia negociats amb el
Govern i acordats en els seus eixos bàsics, inclosa la recuperació de la paga extra per als
funcionaris? Tot això no ho poden negar perquè és cert, el que no sabem és perquè
salta pels aires la setmana del 14O i improvisen aquell
discurs de que ERC no donarà suport a uns pressupostos autonòmics,
perquè això va en contra de la nostra gent i que el que cal és la
independència per arreglar-ho tot. Permeteu-me, companys, que com a mínim us digui
que no em sembla gaire coherent.
L'exigència d'eleccions anticipades. Com ja vaig dir, va ser
el mateix Oriol Junqueras qui molt encertadament va demanar al Govern que deixés de
parlar d'eleccions, que això perjudicava el 9N. Des de la nit del
14O ha estat ERC qui no ha deixat de demanar eleccions cada dia, en
cada intervenció que feien, devaluant automàticament
el 9N. No és que en parlessin com a pla B, que és el que
inicialment s'havia fet, és que deien que com del 9N no en sortiria
cap mandat democràtic (concepte que emergeix durant la crisi i que
es fa servir com a arma contra el nou 9N, com si de l'antic se'n
pogués derivar un i del nou no, en una nova tergiversació absoluta
de la realitat), només hi havia una sortida que eren les eleccions.
Si
explico tot això és per manifestar la meva estupefacció i per a demanar als amics d'ERC que si us plau reflexionin
sobre el punt en el que estan, perquè aquesta actitud és perjudicial per
al procés, i perquè si d'una cosa estic convençut és que ens
necessitem tots. No hi ha independència possible sense ERC i sense
CiU, són els dos grans mons polítics sobre els que s'edifica la
majoria social i parlamentària per la independència, conjuntament
amb el món de les CUP que, com he demostrat més amunt, ha tingut i
pot tenir un paper clau per a l'èxit del procés.
7. La dimensió internacional del 9N.
Si internament el 9N ha estat un èxit impressionant, des de tots els
punts de vista, on adquireix una dimensió excepcional és en el seu
impacte internacional. Prop de 200 mitjans de tot el món acreditats
(més que per al referèndum escocès), amb tots els principals mitjans internacionals presents.
Un equip d'observadors internacionals de primer nivell, molt intel·ligentment format, amb un eurodiputat escocès tory unionista, però que públicament s'havia manifestat demòcrata pel damunt de tot i per tant, partidari de que els catalans poguéssim votar.
Un equip d'observadors internacionals de primer nivell, molt intel·ligentment format, amb un eurodiputat escocès tory unionista, però que públicament s'havia manifestat demòcrata pel damunt de tot i per tant, partidari de que els catalans poguéssim votar.
Els observadors internacionals han
avalat sense cap concessió al dubte els estàndards de garantia
democràtica de la votació del 9N. I això és molt important. Ho
vaig dir en el seu moment, dissortadament no podríem tenir els
estàndards de garantia democràtica més habituals, però que això
en cap cas implicava absència de garanties democràtiques. I aquests
observadors ho han ratificat. I ho han fet perquè ha estat així,
han fet honor a la realitat i no han fet cas de les manipulacions
interessades al voltant d'aquestes garanties -de la seva absència-
promogudes pels mateixos que han fet impossible amb la seva actitud
polític, prohibicions i il·legalitzacions, que poguéssim tenir les
més habituals.
El 9N ha esdevingut el millor espot del procés de Catalunya que mai hauríem pogut somniar.
La projecció del cas català a nivell
internacional és una de les més importants fites d'aquest 9N, sinó
la més important. I cal reconèixer aquí l'enorme tasca que ha fet
el Govern per fer-ho possible. Un treball molt fi i molt ben fet des
de fa mesos, que aquest 9N ha donat tots els seus fruits.
8. Els dos discursos del President: la
nit del 9N i avui dimarts després de la reunió del Govern. En totes
dues ocasions m'he quedat amb la mateixa sensació: estic del tot
d'acord amb el que ha dit, però crec que hauria d'haver dit més
coses. Per tant, quan en l'anterior blocada o per tuiter he dit
que d'alguna manera tenia un punt d'insatisfacció per les seves intervencions o
que trobava que estava deixant escapar oportunitats, no era pel que
deia, perquè hi estic del tot d'acord, sinó pel que no ha dit. I no
ha dit de manera explícita que assumia el lideratge del RESULTAT
inequívoc de la consulta del dia 9N i que la seva acció política,
la seva estratègia, s'orientaria a fer-lo realitat. O com a mínim jo no ho escoltat...
He trobat a faltar que el President
situés explícitament la independència com la reclamació i objectiu
polític que clarament emana dels resultats 9N. Hi ha hagut un 80% de vots pel
SíSí, més d'1,8 milions de persones que inequívocament han votat
per la independència. I aquesta és una altra de les grans fites del
9N.
Es poden analitzar els resultats
comparant-los amb el que sigui, però avui en dia a Catalunya no hi
ha cap altre projecte polític que reculli més suports que la
independència. I això cal dir-ho explícitament. Em consta i no en
dubto ni un mil·límetre ni un microsegon que aquest és l'objectiu
del President Mas (per això li dono suport). Però tot sovint
el gir del món convergent -que és l'element central que ha permès
configurar la majoria social per la independència, i que lidera
impecablement el President Mas- s'expressa amb un llenguatge polític
excessivament carregat de metàfores. I ara cal donar ja de manera
clara un pas endavant també en el llenguatge, en el discurs. El gir
del món convergent en la proposta i en l'acció política cap a la
independència és inequívoc i total, i ara l'han d'acompanyar d'un
discurs i un llenguatge més clars.
Entenc que en l'entorn del Govern i de
CDC hi ha una preocupació gran per facilitar completar el gir a una
part molt significativa de l'electorat català, quantificable entre
200 mil i 400 mil potencials votants del Sí, que ara no hi són. I
entenc que aquest objectiu requereix de mà de seda.
Però m'atreviria a recomanar al món
convergent que acompanyin aquesta mà de seda d'una explícita
assumpció i integració de la independència en el seu discurs. El món
convergent està perdent suports des del 2012 cap a ERC, més del 50%
del vot que diu deixarà de votar-los. I és del tot surrealista que
encaminant la seva acció política de manera inequívoca cap a la
independència, no puguin capitalitzar-ho electoralment i que sigui
justament el seu votant més independentista el que els abandoni, ara que són més independentistes que mai.
En aquesta situació hi ha dos elements
clau. El primer, al meu entendre, discursiu:
el 9N i avui crec que el President ha perdut una oportunitat d'or
d'assumir de manera explícita, inequívoca, amb totes les paraules i
totes les lletres, el resultat de la consulta: volem que Catalunya
sigui un Estat i volem que aquest Estat sigui independent. L'objectiu és la independència i a més a
més és l'únic escenari en el treballa, tant el President Mas com el seu Govern, la independència.
El segon element de desgast que explica
la pèrdua de suports electorals és el factor Duran. Tot i que el
seu paper és cada cop més residual, la seva impotència total i la
seva nul·la influència un espectacle digne de ser vist “con
regocijo”, el cert és que en Duran i Lleida és un factor de
desgast del vot de CiU tan descomunal que sembla mentida no li hagin
donat ja una patada al cul i se n'hagin desfet. D'ell, d'en Duran, no
d'Unió. Sembla mentida que tenint un President amb un lideratge tan
espectacular com el d'en Mas, amb el respecte que suscita, es permeti
que tot el que s'assoleix sigui sistemàticament rebentat pel
Duran.
En Duran ja va rebentar la campanya del
2012 de CiU, quan va obrir en canal el President Mas i la seva estratègia, fins al punt que
en el seu millor moment de popularitat, va perdre vot, un vot que va
fugir en massa dels dubtes que hàbilment va introduir en Duran amb
la seva acció de desgast.
Crec que el President Mas i la cúpula
convergent haurien de ser valents en aquest punt, ja que no
poden permetre's el luxe de fer front al que ve ara amb en Duran enredant i desgastant per
allà al mig. Jo diria a més que en Duran ja no controla Unió, on
va de derrota en derrota. És el moment de convidar-lo a marxar. I si
no marxa, de fer-lo fora.
Si el 9N o avui el President hagués
posat nom i cognoms al que ja és el seu projecte polític, la
independència, hagués pogut incidir radicalment en aquests dos
elements que desgasten l'electorat convergent, oferint-se a liderar el RESULTAT del 9N (en els termes literals de la pregunta de la consulta) i llençant un missatge inequívoc al
Duran perquè es donés per al·ludit i ell, el seu SíNo i el seu
desgast permanent agafessin la porta
No està en condicions CiU de
desaprofitar oportunitats així. O dit d'una altra manera, CiU hauria
de saber aprofitar oportunitats com aquesta, perquè s'ho han
currat, perquè el que s'havien compromès a fer ho han fet molt bé, amb gran intel·ligència i coratge
polític i perquè, de manera
inequívoca, és el seu projecte.I perquè el seu lideratge ferm és un dels grans actius que té el procés.
9. I ara què? Situada la valoració
del 9N i de les principals circumstàncies polítiques que hi ha
hagut al seu voltant, la pregunta que tots ens fem és “i ara què”.
Al meu entendre, des d'avui dimarts, hi ha dos possibles escenaris:
si la fiscalia consuma la seva amenaça i actua contra el President
Mas i 3 consellers o no ho fa. I com que ja m'he allargat massa,
l'anàlisi del “i ara què”, el deixarem per al proper post.
Dit d'una altra manera, la principal incertesa del nou tram del procés és saber si la fiscalia convertirà Artur Mas en una mena d'Eamon de Valera del procés independentista català o si ERC el voldrà convertir en el nostre Michael Collins, amb la indissimulada voluntat de liquidar-lo que ha traspuat aquestes últimes setmanes.
Dit d'una altra manera, la principal incertesa del nou tram del procés és saber si la fiscalia convertirà Artur Mas en una mena d'Eamon de Valera del procés independentista català o si ERC el voldrà convertir en el nostre Michael Collins, amb la indissimulada voluntat de liquidar-lo que ha traspuat aquestes últimes setmanes.
10. Resum i agraïment: ho hem fet molt bé. Ha estat un èxit. Hem fet servir una
intel·ligència extraordinària per fer-lo possible. Ens ha permès
llençar un missatge inequívoc al món. I internament hauria de
permetre recomposar les claus de l'èxit que són les que fins ara
han fet possible arribar fins aquí: unitat política i complicitat
amb la societat civil.
Vull acabar aquest llarg post fent referència a l'extraordinària mobilització de “Ara és
l'hora” i els seus voluntaris, que han portat tot el pes de la campanya del 9N pel SíSí; i també
a la increïble mobilització de tots els voluntaris que van fer
possible el 9N participant en el procés de votació (tot i que
d'això també en vull parlar en un futur post, perquè s'ho val).
A tots ells, a tots els que han fet
possible el 9N, a tots els que d'una manera o una altra hi han
participat, gràcies. 2,3 milions de gràcies!
DONEC PERFICIAM
6 comentaris:
El teu punt 4 te'l carregues totalment al 6. Vols confiança per en Mas? Ok. Molts no podem evitar recordar el pacte traïdor Mas-ZP al 2006, però tot i així, sense oblidar-lo, li podem fer confiança. I crec de totes totes que se la mereix. Ara bé, hi ha una cosa que oblides, i que potser per això no enténs. El discurs més important en aquest teatre (necessari) que estem vivint és el compromís d'investidura de'n Mas, pel qual va assegurar que, si l'Estat li deixava fer la consulta, ell allargaria la legislatura fins al 2016 (s'entén que amb el suport del PSC). Si ERC no hagués fet costat a ICV en la seva negativa frontal al N9N, CiU hagués pogut vendre el N9N com la versió light del 9N i considerar que havia de mantenir la promesa. De fet, veient les reaccions del PP i els diaris de la cort, un podria concloure que aquest era el full de ruta. En canvi, el trencament momentani del pacte va permetre dues coses molt importants. 1) Que ICV no es despengés del procés i que confiés en ERC a futur. Això és fonamental, perquè és preferible una gran coalició d'esquerres a les plebiscitàries (ERC,ICV,NEC,Proces) que no pas una coalició Ciu-ERC en la que ICV quedi fora i no definida. 2) Que CiU digués públicament per activa i per passiva que el N9N era diferent del 9N i que, com a conseqüència quedava alliberada del compromís de mantenir la legislatura fins el 2016.
En aquest sainet, en moltes ocasions dues posicions enfrontades poden ser correctes i cadascú fa el seu paper quan li toca. I si ERC ha perdut imatge en aquest acte i CiU n'ha recuperat, no passa res. Ans al contrari. Millor, perquè serà més fàcil presentar-se amb un programa conjunt i llistes separades.
Molt be. Però no podria ser que el que comentes al punt 8 sigui per causa dels punts 3 i 4?
De debò que pots parlar de garanties democràtiques en la consulta? Parlem d'una consulta sense cens, sense convocatòria oficial, sense que els Mossos custodïin les paperetes, on hi havia cartells i propaganda a favor del sí dins i fora dels centres de votació, on el personal de les taules duia samarretes o adhesius proindependència, on no s'ha respectat la jornada de reflexió,on el President d'ERC ha obert urnes i participat en el recompte de vots... De veritat que no et cau la cara de vergonya d'enorgullir-te de les garanties democràtiques de la consulta?
Vaig ser voluntari i hi havia garanties democràtiques a bastament. No es podia votar dos cops. A les taules no portàvem cap mena de distintiu independentista, sí alguns votants. No hi havia cartells a l'interior dels locals. Així ho va certificar a més a més la comissió internacional I t'hauria de caure la cara de vergonya per dir això, Ferran, a tu i els teus companys de la seu del PSC (suposo) que heu intentat i intentareu per tots els mitjans que no es pugui votar. La mentida ha estat i és el vostre distintui, i us n'enorgulliu. Cap problema, de fa temps sabem que PP-PSC-Ciutadans són diferetns versions prou semblants d'un mateix partit.
Eppur si muove
El senyor Pedret del PSC ja s'ha quedat a gust inventant una realitat a gust del consumidor? Res de tot això és cert. Les garanties democràtiques del 9N són incontestables i demostrades per els observadors internacionals. Prou intoxicar! Com a voluntari aquestes mentides em fan molt fàstic, ara, és l'estratègia constant del PSC i la resta d'unionisme habitual.
Massa dur amb ERC: el N9N va ser un èxit perquè ERC si va implicar de ple malgrat les reticències. Garanties democrátiques?: les màximes possibles i suficients. Curiós que em demani més qui va fer tot el possible perquè no en tingués.
Publica un comentari a l'entrada