Crec que sobre la situació del procés ja he escrit tot el que podia escriure amb un cert sentit.
El resum seria que del 9N ençà l'hem cagat tant i tant, que se'ns ha tancat la finestra d'oportunitat que teníem, hem perdut l'ocasió de fer-ho bé, de prendre les decisions adequades, i ara estem en un escenari en el que ens haurem de conformar amb prendre la decisió menys dolenta de totes les possibles.
Des d'aquest punt de vista, la perspectiva analítica canvia, i molt. Alliberats de la pressió per prendre la decisió més adequada, ara només hem de pensar en quina és la menys dolenta de les possibles. El que ens responsabilitza és sempre haver de prendre la decisió correcta. Quan això ja no ho podem fer, com és el nostre cas, especular sobre quina és la menys dolenta li treu molt càrrega de responsabilitat.
És la puta vida, my friends. Posem el cas que viviu en parella, la finestra d'oportunitat és el projecte que es comparteix, tenir fills, tenir una casa, prosperar, etc. La decisió correcta és no enganyar la parella, des d'un punt de vista de dimensió moral i projecte compartit. Un cop estem en l'estat de posar-nos banyes, i aneu follant por ahí, ja s'està en un escenari de prendre la decisió menys dolenta. Si enganyo la meva parella, com a mínim que sigui amb una tiarra o un tiarro que tranquil·litzi la miniconsciència que quedi justificant-vos que no podíeu deixar passar l'ocasió de follar-vos-la-el... Perquè és clar, si enganyeu la vostra parella i ho feu amb un autèntic saldo, o algú tan proper que us estarà tocant els ous permanentment, no només no haureu pres la decisió correcta, és que estareu en la pitjor de les decisions, carregant-vos el projecte en comú, amargant-vos la vida i sense que ningú entengui perquè ho heu fet.
Des d'aquest punt de vista, la perspectiva analítica canvia, i molt. Alliberats de la pressió per prendre la decisió més adequada, ara només hem de pensar en quina és la menys dolenta de les possibles. El que ens responsabilitza és sempre haver de prendre la decisió correcta. Quan això ja no ho podem fer, com és el nostre cas, especular sobre quina és la menys dolenta li treu molt càrrega de responsabilitat.
És la puta vida, my friends. Posem el cas que viviu en parella, la finestra d'oportunitat és el projecte que es comparteix, tenir fills, tenir una casa, prosperar, etc. La decisió correcta és no enganyar la parella, des d'un punt de vista de dimensió moral i projecte compartit. Un cop estem en l'estat de posar-nos banyes, i aneu follant por ahí, ja s'està en un escenari de prendre la decisió menys dolenta. Si enganyo la meva parella, com a mínim que sigui amb una tiarra o un tiarro que tranquil·litzi la miniconsciència que quedi justificant-vos que no podíeu deixar passar l'ocasió de follar-vos-la-el... Perquè és clar, si enganyeu la vostra parella i ho feu amb un autèntic saldo, o algú tan proper que us estarà tocant els ous permanentment, no només no haureu pres la decisió correcta, és que estareu en la pitjor de les decisions, carregant-vos el projecte en comú, amargant-vos la vida i sense que ningú entengui perquè ho heu fet.
Però deixem-nos de follar, i tornem al procés, és a dir, a com estem, és a dir, ben follats, vaja, que se'ns han follat. Sortíem del 9N com els putos amos, i dos mesos després estem en la puta rue, desnonats, acomiadats i la parella se n'ha anat amb un altre. Així ens sentim.
I només encertem a balbucejar KA PASAO????
Pues que ens ha pasao un tren por encima, xato! El tren de la història que acabem de perdre.
Però PER QUÈ???? COMO HA SIDO ESO???? Doncs perquè ens hem quedat en la pantalla que si galgos o podencos, en la pantalla que si guanyar la guerra o fer la revolució, en aquesta trista pantalla en la que tantes i tantes vegades ens hem quedat enganxats com a poble.
Sí, hauria estat fàcil fer un «LO MEJOR ES ENEMIGO DE LO BUENO» i dir, què collons, vam pactar el 2012, ens ha funcionat, hem arribat fins aquí, tenim el 9N, tenim dos lideratges potents com el del President Mas i el de l'Oriol Junqueras, tenim la societat civil al darrere, li fotem collons, convoquem unes plebiscitàries a les que hi anem junts, ens traiem la poctlla (gràcies, senyor Llimó de Gràcia per la precisió ortogràfica) i fins al final, amb dos collons. A guanyar!
Però no. Això hauria estat massa fàcil. Això només era «bueno». I nosaltres som catalans, perfeccionistes de mena ni que no hàgim guanyat res des de fa 300 anys. I havíem d'ensopegar amb el clàssic «quítame allá esa paja» (s'entén que de l'ull), i havia de sortir aquell cuñao que algú havia dit que existia que algun dia deia que havia votat ERC i que ara, segons la cosina de la portera del pis on viu la seva germana, votaria Podemos. I és clar, PAREU MÀQUINES!!!! que perdem un vot cuñao! I tothom a buscar el vot cuñao. Y donde está el cuñao? I el cuñao que no apareixia. Estarà indecís, va dir un. Oh! El cuñao està indecís! I som-hi, tots a buscar el cuñao indecís que potser votaria Podemos després que potser hagués votat ERC. I així.
Clar, quan van començar a aparèixer altres cuñaos la situació ja va ser de camarote de los Marx. Tu, que em diu l'amic del cunyat de la meva dona que si aquell va a una llista ell no vota. I l'altre, doncs a mi em diu el cunyat del gendre de la sogra de la meva veïna que si aquell altre hi va ell tampoc vota.
I així han passat dos mesos. I ja no queda res del 9N. I hi ha més punyals volant que estrelles en el cel. I més val que passem pàgina.
Els dos únics escenaris que tenim pel davant ara mateix són tots dos dolents, o molt dolents:
- Escenari 1: vista la impossibilitat de configurar una candidatura de país, el President decideix, malgrat tot, convocar eleccions. Tothom hi concorre com si fossin unes eleccions normals, posant la ideologia pròpia i la diferència amb els altres com a divisa. Fem, com a molt -ho ha exigit l'ANC-, una mica el paripé de dir alguna cosa que ens permeti fer-nos unes palles que estem fent unes plebiscitàries. Ens degollem i traiem els ulls durant la campanya: que si aquests són uns corruptes, que si aquests són uns irresponsables, que si tu, que si jo... I així ens plantem una freda nit de diumenge de març amb una patacada monumental de tots, amb incapacitat de poder formar un govern CiU (o el que en quedi) i ERC (o el que en quedi). Amb cap possibilitat de fer una lectura del resultat en termes plebiscitaris. Amb un Parlament atomitzat a la israeliana, amb els Potemos per allà al mig cantant L'Estaca mentre entren a celebrar-ho amb Jiménez Losantos abraçat a Jiménez Villarejo. I davant l'estupefacció general de la part del món que encara estigués mirant a aquestes alçades què collons fèiem, al contemplar la devastació que nosaltres mateixos ens hem infringit: Convergència trinxada, el President Mas esbudellat, ERC pitjor que si estigués de Resacón en Las Vegas, Junqueras a punt de batre el rècord Guinnes de discurs en bucle exigint coses a tothom, la CUP por ahí a veure-les venir i donant les bones nits a Palestina, Kurdistan, poble Saharaui, mentre es van apunyalant pel darrere al crit de «boti boti boti XXXXXXXXXXX el qui no boti», i un llarg etcètera de calamitats.
- Escenari 2: vista la impossibilitat de configurar una candidatura de país, el President decideix no convocar eleccions i mirar d'esgotar la legislatura fins la tardor del 2016. El hàstag «PresidentVolemVotar» ho petaria. La xarxa bulliria d'activitat: uns que si és culpa vostra, uns altres que si us ho heu carregat vosaltres, els de més enllà que no, que els qui us ho heu carregat sou vosaltres, que si botiflers, que si irresponsables, que si... QUE PUM QUE PAM. Junqueras sortiria ràpidament a fer una roda de premsa plena d'exigències i hi aportaria el punt sentimental amb alguna llagrimeta. Iceta n'improvisaria una altra per dir que s'ofereix pel que calgui però si es fa servir preservatiu, lubricant i s'aporta un certificat de bona conducta constitucional. La Camacho intervindria 48 hores després des d'algun after de la ciutat, dándolo todo i desBOTOXnada. Duran i Lleida correria a retornar la quota d'alta del col·legi d'advocats i, en una emissió especial 24 hores amb en Cuní ens explicaria que ell ja ho deia, amb un somriure d'orella a orella. El David Fernández es tancaria a fer recompte de samarretes calculant plenaris fins els 2016. I el Riverita diria que tant si votem com si no votem estem fracturant la societat.
Tant en l'escenari 1 com en l'escenari 2 Rajoy encendria un puro.
I no m'ho preguntareu, i si ho feu no ho sabré, però ja us ho dic, preu per preu començo a pensar que l'escenari 2 és menys dolent que l'1.
L'escenari 1 ho dinamita tot. Fa saltar pels aires l'autoritat del President. Fa realitat un deliri generat en un estat paranoic, quan a algú se li va acudir aquell mantra de que el nou 9N no generava un mandat democràtic i calia, ja, immediatament, ara, ara, ara, ara, ara, ara, ara, ara, ara, ara, ara... unes eleccions. Per a fer què? Doncs per a fer unes eleccions. Mon pare m'explicava una entranyable anècdota del món caciquil murcià, quan uns pocs terratinents tenien tota la terra. Hi va haver una vaga de jornalers, molt dura. Per intentar dinamitar-la, un dels cacics va agafar un dels seus lacais i el va enviar a l'assemblea de jornalers, amb una consigna: rebentar-la. «Tu protesta per tot i oposa't a tot», li va dir. El lacai se'n va cap a l'assemblea i tan bon punt s'inicia comença a cridar «protesto!», i tan anava cridant que protestava que li pregunten, «pero por qué protestas?» i el lacai va respondre «Coño, protesto porque protesto, o es que no voy a poder protestar?!, y protesto y protestaré más y protestaré todo lo que me salga de los huevos». I sí, van aconseguir rebentar la vaga.
Doncs això. Fem unes eleccions i fem-les ara, ara, ara, ara, ara, ara, ara, ara.
Un moment: unes eleccions per a fer què? Doncs per a fer unes eleccions, o és que no podem fer unes eleccions?
I tant que sí, fills meus, si ens podem passar la puta vida fent eleccions. Però per a fer què? «Per fer la independència!». Ah, vale. Alguna cosa més, alguna explicació seqüencial més? «Sí: fem unes eleccions, les guanyo, i som independents». Ah, vale, no sé com no se m'havia acudit abans.
Jo entenc que aquell programa de Los Chiripitiflaúticos que feien a la llavors única TV, la TVE, ens va marcar molt a aquella generació, però no sabia que fins a tal punt.
Fills meus, ovelles del ramat de Nostre Senyor que pasturem per aquesta bonica terra de Catalunya, el infierno existe. I la frimavera. I el ferano. Sembla mentida que havent portat un full de ruta tan sòlid com és el que ens porta al 9N, ara ens llencem als braços del «perquè sí» sense cap altra reflexió que no sigui que les eleccions ho arreglen tot.
Les eleccions no arreglen res si no és que prèviament hem treballat molt per saber com volem que vagi tot, i ho tenim tot pensat, calculat, i fins i tot lligat abans de fer-les. Perquè, i el debat comença a ser cansino, les eleccions són només un mitjà, no un objectiu.
L'objectiu no és fer unes eleccions, sinó la independència. I només té sentit fer servir un mitjà quan sabem quin ús en volem fer, quin resultat n'esperem i com pensem obtenir-lo. I si hi ha alguna cosa clara ara mateix és que no tenim ni puta idea del que hi ha, esperem o farem després d'unes eleccions. Si algú s'ho mira amb ulls empírics veurà que el punt de partida des del que volem abordar unes eleccions que volem que siguin el mitjà per a la independència és que NO ESTEM D'ACORD EN RES, que no hi ha cap acord bàsic en res. Que tot el que fem i diem ho fem i ho diem no per estratègia, sinó per oposició al que ha dit que vol fer l'altre. I que portem un mes repartint-nos llenya entre nosaltres de la manera més patètica possible.
Sincerament, no té cap sentit que vulguem fer front al repte de les nostres vides en les actuals condicions. És com si tinguéssim l'oportunitat de passar una nit amb el nostre mite eròtic pel que ho donaríem tot i ens hi presentem d'empalmada de tot el cap de setmana i borratxos com una cuba.
Si anem ara a unes eleccions, tal i com estan les coses, està escrit i és profecia que ens carreguem el procés, ens carreguem CiU, ens carreguem al President, ens carreguem ERC, ens carreguem el lideratge d'Oriol Junqueras i aboquem el país a una ingovernabilitat tràgica.
I sent tot això greu, gravíssim, letal, encara hi ha coses molt pitjors que passaran si anem ara a unes eleccions: que parlarem de tot menys de la independència. Que farem tota la campanya treient-nos els ulls els uns als altres, marcant perfil i fent discurs a partir de les diferències amb els altres i intentant matxacar l'altre per intentar rendibilitzar al màxim les opcions pròpies. És un fet també que ens mengem Podemos en el seu moment zènit d'aparició mariana més virginal, i tot i que no té una afectació al vot indepe, sí la pot tenir en mobilitzar el vot unionista i fer més fonda encara la divisió entre les opcions del bloc indepe. És un fet també que sense poder fer campanya en positiu per la independència, sinó en negatiu en relació als altres, serem incapaços de fer bascular el vot potencial cap a posicions independentistes. És un fet també que la societat civil, que ha liderat el procés fins ara, tindrà enormes dificultats per participar-hi, i perdrem aquest potencial descomunal de mobilització. És un fet també que la divisió generarà inseguretat, i que la inseguretat és el que més pot desmobilitzar el nostre vot. És un fet també que perdrem tot el vot que votaria indepe en un referèndum però que en unes eleccions de partits votarà els seus, ni que siguin partits i vots que no podrem comptabilitzar com a Sí a la independència. És un fet que els dos mons que són els pilars bàsics del procés, el convergent i el d'esquerra en sortiran afeblits, i amb el seu afebliment es col·lapsarà el procés i es farà ingovernable el país, prim i feble des de tots els punts de vista per fer front a qualsevol dels reptes, per petits que siguin, que tindrem pel davant.
Eleccions ara, tal i com estem, és la derrota segura i el col·lpase total del procés i del país. De les dues opcions dolentes que tenim pel davant, crec que és la més dolenta.
El segon escenari, no convocar eleccions i esperar-se a fer-les la tardor del 2016 inicialment a mi em semblava igual de letal. Però donant-hi voltes veig que, tot i ser també evidentment una solució dolenta (ja no n'hi ha de bones), potser ens permet salvar alguna cosa.
Està clar que si el President no convoca eleccions ara el ciri que es muntarà serà dels que fa història. Però això durarà com a molt un mes o dos. A partir d'aquest punt les coses es reconduiran. CiU patirà un calvari al Parlament, però serà un calvari que amb el temps també s'anirà reconduïnt, atès que ERC i les CUP no poden estar permanentment votant amb PP i C's contra el Govern. Després d'un parell de mesos de tempesta, arribarem al maig i a les eleccions municipals esgotats. ERC intentarà convertir-les en plebiscitàries, però no podrà. El desgast dels mesos previs i la fortalesa municipal de CiU -que és on més s'ha renovat- ho farà impossible. Qui més patirà serà el PSC-PSOE. Les forces emergents des de la immaculada concepció política al voltant de Podemos, etc. entraran en joc, i perdran la seva virginitat: caldrà prendre decisions, formar majories, buscar aliances, etc, a casa nostra i arreu l'estat. Després vindrà l'estiu, i res. I després ja les eleccions espanyoles, tardor del 2015. Aquí sí que CiU pot patir, però també és una oportunitat, de liquidar Duran i de fer alguna cosa agoserada. ERC estarà afònica de tant repetir «eleccions, eleccions» i no proposar res més. I el resultat de les eleccions espanyoles pot convertir Espanya en un autèntic caos. Sens dubte una de les coses que passaran serà que tant PSOE com Podemos hauran de prendre decisions, que els desgastaran, tan si PSOE configura bloc amb PP de «salvación nacional» com si Podemos entra a governar amb el PSOE i totes les seves motxilles. I encara faltarà un any fins les eleccions catalanes. No hi haurà res de federalisme ni poctllas de reforma constitucional i els Podemos hauran perdut la virginitat i s'haurà fet evident per tothom que la vida sigue igual. Més enllà d'això el que passi en aquestes eleccions ens la porta fluixa.
Un any després, finals de novembre del 2016 Catalunya tornarà a votar. Hauran passat dos anys des del 9N del 2014. En aquell moment ERC ja no estarà demanant eleccions, perquè hi seran a la força. La situació econòmica o haurà petat del tot, cosa que no ens va malament en termes de mobilitzar vot independentista, o haurà millorat i el President Mas podrà rendibilitzar l'esforç de gestió d'aquests anys. En aquest període el procés s'haurà refredat, això és segur. Si no s'ha congelat, serà el moment de plantejar una decisió madura al poble de Catalunya, i de votar-la.
Fins i tot s'hi podria arribar en un escenari més encoratjador. Si tots estem d'acord que s'han de crear estructures d'estat clau, i hi hagués un compromís clar per fer-ho, per què ERC no hauria d'entrar al Govern i treballar plegats per crear-les? I així arribar al 2016 i votar independència des de la tranquil·litat, la confiança, amb totes les garanties, amb totes les seguretats, amb tota la feina de propaganda que ens cal fer a favor de la independència feta? Jo no ho trobo tan bèstia. Passat el cabreig que pillarà ERC si no hi ha eleccions, no es pot passar dos anys remugant. Potser llavors tindrem la gran oportunitat de que tothom es deixi de tonteries i s'arromangui i es posi a treballar. Ens posem les piles per crear estructures d'estat que no hem fet (segons ERC per culpa de CiU, segons CiU per no ser possible fins aleshores) i posem la maquinària propagandística a favor de la independència a treballar a tot drap.
També pot passar que el Govern Espanyol ens col·lapsi, econòmicament, legislativament, competencialment, etc. Bé, si això passés, i quan passés ja haguéssim superat la fase actual de portar-nos la contrària com a tota proposta política, seria possible articular una resposta unitària i cada cop més inclusiva que ens permetés prendre les decisions oportunes a cada moment des de la co-responsabilitat, i no des de la competència. A més a més ICV-EUA hauria implosionat, el que seria una oportunitat d'or per al bloc sobiranista de, a partir del lideratge independentista de Raül Romeva, articular alguna proposta que falqui en el Sí el votant que si votem ara perdrem. Podemos ja seria una anècdota com ho fou en el seu moment Ruiz Mateos. I Ciutadans continuaria generant casos de corrupció sense haver tocat poder i barallant-se amb UpyD per veure qui és més nacionalista espanyol.
Per tant, al meu entendre, i partint de la base que ja només podem optar entre una decisió dolenta i una de pitjor, l'única possibilitat de salvar, ni que sigui pels pèls, el procés, és fer les eleccions de la independència la tardor del 2016. Igual ens en sortim....
Y UN PAR DE HUEVOS DUROS
(que tingueu tots un bon any 2015, que Déu hi faci més del que hi hem pogut fer nosaltres, però que ens doni salut per a veure-ho i per a viure-ho amb tots els que ens estimem. I què collons, que em moro de ganes de que estiguem treballant tots junts, com ho vam fer el 9N, per l'objectiu que compartim)
I tant que sí, fills meus, si ens podem passar la puta vida fent eleccions. Però per a fer què? «Per fer la independència!». Ah, vale. Alguna cosa més, alguna explicació seqüencial més? «Sí: fem unes eleccions, les guanyo, i som independents». Ah, vale, no sé com no se m'havia acudit abans.
Jo entenc que aquell programa de Los Chiripitiflaúticos que feien a la llavors única TV, la TVE, ens va marcar molt a aquella generació, però no sabia que fins a tal punt.
Fills meus, ovelles del ramat de Nostre Senyor que pasturem per aquesta bonica terra de Catalunya, el infierno existe. I la frimavera. I el ferano. Sembla mentida que havent portat un full de ruta tan sòlid com és el que ens porta al 9N, ara ens llencem als braços del «perquè sí» sense cap altra reflexió que no sigui que les eleccions ho arreglen tot.
Les eleccions no arreglen res si no és que prèviament hem treballat molt per saber com volem que vagi tot, i ho tenim tot pensat, calculat, i fins i tot lligat abans de fer-les. Perquè, i el debat comença a ser cansino, les eleccions són només un mitjà, no un objectiu.
L'objectiu no és fer unes eleccions, sinó la independència. I només té sentit fer servir un mitjà quan sabem quin ús en volem fer, quin resultat n'esperem i com pensem obtenir-lo. I si hi ha alguna cosa clara ara mateix és que no tenim ni puta idea del que hi ha, esperem o farem després d'unes eleccions. Si algú s'ho mira amb ulls empírics veurà que el punt de partida des del que volem abordar unes eleccions que volem que siguin el mitjà per a la independència és que NO ESTEM D'ACORD EN RES, que no hi ha cap acord bàsic en res. Que tot el que fem i diem ho fem i ho diem no per estratègia, sinó per oposició al que ha dit que vol fer l'altre. I que portem un mes repartint-nos llenya entre nosaltres de la manera més patètica possible.
Sincerament, no té cap sentit que vulguem fer front al repte de les nostres vides en les actuals condicions. És com si tinguéssim l'oportunitat de passar una nit amb el nostre mite eròtic pel que ho donaríem tot i ens hi presentem d'empalmada de tot el cap de setmana i borratxos com una cuba.
Si anem ara a unes eleccions, tal i com estan les coses, està escrit i és profecia que ens carreguem el procés, ens carreguem CiU, ens carreguem al President, ens carreguem ERC, ens carreguem el lideratge d'Oriol Junqueras i aboquem el país a una ingovernabilitat tràgica.
I sent tot això greu, gravíssim, letal, encara hi ha coses molt pitjors que passaran si anem ara a unes eleccions: que parlarem de tot menys de la independència. Que farem tota la campanya treient-nos els ulls els uns als altres, marcant perfil i fent discurs a partir de les diferències amb els altres i intentant matxacar l'altre per intentar rendibilitzar al màxim les opcions pròpies. És un fet també que ens mengem Podemos en el seu moment zènit d'aparició mariana més virginal, i tot i que no té una afectació al vot indepe, sí la pot tenir en mobilitzar el vot unionista i fer més fonda encara la divisió entre les opcions del bloc indepe. És un fet també que sense poder fer campanya en positiu per la independència, sinó en negatiu en relació als altres, serem incapaços de fer bascular el vot potencial cap a posicions independentistes. És un fet també que la societat civil, que ha liderat el procés fins ara, tindrà enormes dificultats per participar-hi, i perdrem aquest potencial descomunal de mobilització. És un fet també que la divisió generarà inseguretat, i que la inseguretat és el que més pot desmobilitzar el nostre vot. És un fet també que perdrem tot el vot que votaria indepe en un referèndum però que en unes eleccions de partits votarà els seus, ni que siguin partits i vots que no podrem comptabilitzar com a Sí a la independència. És un fet que els dos mons que són els pilars bàsics del procés, el convergent i el d'esquerra en sortiran afeblits, i amb el seu afebliment es col·lapsarà el procés i es farà ingovernable el país, prim i feble des de tots els punts de vista per fer front a qualsevol dels reptes, per petits que siguin, que tindrem pel davant.
Eleccions ara, tal i com estem, és la derrota segura i el col·lpase total del procés i del país. De les dues opcions dolentes que tenim pel davant, crec que és la més dolenta.
El segon escenari, no convocar eleccions i esperar-se a fer-les la tardor del 2016 inicialment a mi em semblava igual de letal. Però donant-hi voltes veig que, tot i ser també evidentment una solució dolenta (ja no n'hi ha de bones), potser ens permet salvar alguna cosa.
Està clar que si el President no convoca eleccions ara el ciri que es muntarà serà dels que fa història. Però això durarà com a molt un mes o dos. A partir d'aquest punt les coses es reconduiran. CiU patirà un calvari al Parlament, però serà un calvari que amb el temps també s'anirà reconduïnt, atès que ERC i les CUP no poden estar permanentment votant amb PP i C's contra el Govern. Després d'un parell de mesos de tempesta, arribarem al maig i a les eleccions municipals esgotats. ERC intentarà convertir-les en plebiscitàries, però no podrà. El desgast dels mesos previs i la fortalesa municipal de CiU -que és on més s'ha renovat- ho farà impossible. Qui més patirà serà el PSC-PSOE. Les forces emergents des de la immaculada concepció política al voltant de Podemos, etc. entraran en joc, i perdran la seva virginitat: caldrà prendre decisions, formar majories, buscar aliances, etc, a casa nostra i arreu l'estat. Després vindrà l'estiu, i res. I després ja les eleccions espanyoles, tardor del 2015. Aquí sí que CiU pot patir, però també és una oportunitat, de liquidar Duran i de fer alguna cosa agoserada. ERC estarà afònica de tant repetir «eleccions, eleccions» i no proposar res més. I el resultat de les eleccions espanyoles pot convertir Espanya en un autèntic caos. Sens dubte una de les coses que passaran serà que tant PSOE com Podemos hauran de prendre decisions, que els desgastaran, tan si PSOE configura bloc amb PP de «salvación nacional» com si Podemos entra a governar amb el PSOE i totes les seves motxilles. I encara faltarà un any fins les eleccions catalanes. No hi haurà res de federalisme ni poctllas de reforma constitucional i els Podemos hauran perdut la virginitat i s'haurà fet evident per tothom que la vida sigue igual. Més enllà d'això el que passi en aquestes eleccions ens la porta fluixa.
Un any després, finals de novembre del 2016 Catalunya tornarà a votar. Hauran passat dos anys des del 9N del 2014. En aquell moment ERC ja no estarà demanant eleccions, perquè hi seran a la força. La situació econòmica o haurà petat del tot, cosa que no ens va malament en termes de mobilitzar vot independentista, o haurà millorat i el President Mas podrà rendibilitzar l'esforç de gestió d'aquests anys. En aquest període el procés s'haurà refredat, això és segur. Si no s'ha congelat, serà el moment de plantejar una decisió madura al poble de Catalunya, i de votar-la.
Fins i tot s'hi podria arribar en un escenari més encoratjador. Si tots estem d'acord que s'han de crear estructures d'estat clau, i hi hagués un compromís clar per fer-ho, per què ERC no hauria d'entrar al Govern i treballar plegats per crear-les? I així arribar al 2016 i votar independència des de la tranquil·litat, la confiança, amb totes les garanties, amb totes les seguretats, amb tota la feina de propaganda que ens cal fer a favor de la independència feta? Jo no ho trobo tan bèstia. Passat el cabreig que pillarà ERC si no hi ha eleccions, no es pot passar dos anys remugant. Potser llavors tindrem la gran oportunitat de que tothom es deixi de tonteries i s'arromangui i es posi a treballar. Ens posem les piles per crear estructures d'estat que no hem fet (segons ERC per culpa de CiU, segons CiU per no ser possible fins aleshores) i posem la maquinària propagandística a favor de la independència a treballar a tot drap.
També pot passar que el Govern Espanyol ens col·lapsi, econòmicament, legislativament, competencialment, etc. Bé, si això passés, i quan passés ja haguéssim superat la fase actual de portar-nos la contrària com a tota proposta política, seria possible articular una resposta unitària i cada cop més inclusiva que ens permetés prendre les decisions oportunes a cada moment des de la co-responsabilitat, i no des de la competència. A més a més ICV-EUA hauria implosionat, el que seria una oportunitat d'or per al bloc sobiranista de, a partir del lideratge independentista de Raül Romeva, articular alguna proposta que falqui en el Sí el votant que si votem ara perdrem. Podemos ja seria una anècdota com ho fou en el seu moment Ruiz Mateos. I Ciutadans continuaria generant casos de corrupció sense haver tocat poder i barallant-se amb UpyD per veure qui és més nacionalista espanyol.
Per tant, al meu entendre, i partint de la base que ja només podem optar entre una decisió dolenta i una de pitjor, l'única possibilitat de salvar, ni que sigui pels pèls, el procés, és fer les eleccions de la independència la tardor del 2016. Igual ens en sortim....
Y UN PAR DE HUEVOS DUROS
(que tingueu tots un bon any 2015, que Déu hi faci més del que hi hem pogut fer nosaltres, però que ens doni salut per a veure-ho i per a viure-ho amb tots els que ens estimem. I què collons, que em moro de ganes de que estiguem treballant tots junts, com ho vam fer el 9N, per l'objectiu que compartim)
Entrades
11 comentaris:
Estic plenament d'acord que seria molt perillós anar a unes eleccions plebiscitàries sense llista unitària.
Si no es fan les plebiscitàries, les municipals tindran perdedors clars:
a) PSC i ERC!!!
Hi haurà sorpresa amb la CUP que obtindrà rèdit dels errors de Junqueras.
La marca CiU està molt gastada (intentaran un rentat de cara?).
Per cert, començo a detectar votants amb por a Podemos. Votants tradicionalment contraris a la independència, que ara la preferirien abans de restar en una Espanya dominada per Podemos.
Josep
Malhauradament téns tota la raó. La decisió brillant d'en Junqueras hagués estat acceptar "l'órdago" d'en Mas i ara estaria negociant amb força els noms de la llista i el contingut del programa, i a ulls de tots seria un polític brillant. En canvi, ha fet el gamarús. En fi. Això demostra que no es el políticat adequat per aconseguir la independència. En quant a Mas tampoc en surt reforçat ja que no ha aconseguit l'objectiu. I veig molt díficil que CDC aconsegueixi creixer molt mes del 45 escons per si sola. Vaja, que ens han ben enmerdat.
Haurem de treballar desde la base per continuar amb el projecte, com sempre hem tingut clar al marge del polítics. Aquests esta clar, no ens portaran mai a la independència, per inútils més que cap altra cosa.
Tu creus que es possible eixamplar el moviment de l'ANC per convertir-se en un moviment polític que es pugui presentar a unes eleccions?
En la meva opinió, el que li passa a ERC és que la seva estratègia és convertir-se en el Partit d'Esquerres català, com a la República. Això, donada la composició social de la Catalunya actual és molt difícil, però ho anaven aconseguint, gràcies a la desfeta del PSC. Llavors ha aparegut Podemos. I això els ha descol·locat. Jo crec que tenen raó de pensar que la llista única pot ser un perill, perquè l'estratègia espanyola (és a dir, de Podemos) és identificar independentisme amb dreta i amb "casta". Però com bé dius les llistes separades també poden ser un desastre. De manera que estem fotuts. Estic d'acord que l'opció menys dolenta pot ser esperar a les eleccions de 2016. La situació em recorda una mica el principi de la II Guerra Mundial en que França i Gran Bretanya van declarar la guerra a Alemanya però que fins passat uns mesos no van començar les hostilitats (la "guerra de broma", li van dir). Crec que no hauríem de confondre un període de "tranquil·litat" amb derrota. La guerra pot ser molt llarga.
(Molt bon article. No sé si els independentistes aconseguirem el que volem però estic segur de que som els millors. Bones festes i feliç any nou.)
Curiosa forma de analizar la situación. Se me ocurren dos preguntas:
1. Si tan desastroso es que se celebren unas elecciones con listas separadas en marzo de 2015, ¿por qué es mejor alternativa que se celebren unas elecciones con listas separadas en otoño de 2016?. ¿Por qué en marzo de 2015 se va a ir a degüello, y en otoño de 2016 no?
Porque lo lógico es que en 2016 no haya lista unitaria. Si para entonces ERC ha aguantado dos años sin lista unitaria, no va a aceptarla cuando puede presentarse por separado sin tener que ceder nada.
2. Si se considera posible que en un escenario sin elecciones ERC entre al gobierno y se arremangue para construir estructuras de Estado, ¿por qué no es posible que tras unas elecciones con listas separadas todo el mundo se arremangue también y se dedice a construir el Estado?.
Amb tot el respecte, és la visió més catastrofista de les que porto llegit fins ara.
La Pluralitat i Transversalitat catalana es manifesta amb allò que anomenes, o a mi em semble, paràlisi permanent.
Estic segur que sortirà un escenari totalment diferent i sorprenent pels de dins i pels de fóra, que a més accelerarà el procés i el portarà a termini.
El que en surti ens unirà de nou al voltant de l'únic projecte posible i engrescador: Fer un País nou entre tots. Adhuc els que volen que tot continui igual.
El temps em donarà o treurà la raó.
No acabarà el mes de gener que et veuré escribint la teva perplexitat i apassionada il.lusió pel que s'apropa.
Acceptes el repte?
Molt bon article, malauradament (car m'agradaria poder ser mes optimista) hi estic totalment d'acord. De fet, adhuc si ara en Junqueras de sobre digues que accepta la llista unica hauriem de tenir molts dubtes, perque ERC ha trait el proces ja tres vegades (amb la llista europea que va dinamitar, amb el 9N que va estar a punt de fer fracassar I ara amb aixo), de manera que clarament son el cavall de troia del proces catala, I qualsevol nova oportunitat que ringing de malbaratar-lo en el seu profit, l'aprofitaran - no perque no vulguin la independencia sino perque clarament consideren mes importants les seves prioritats de partit.
Avançar les eleccions i que tinguin el caràcter excepcional de plebiscitàries només té sentit si el que es proposa és el més similar possible a un referèndum, és a dir, amb una gran llista central de país que reculli el gruix de la centralitat del Sí.
Si les eleccions no han de tenir aquest caràcter i han de ser el més similar possible a les típiques, confrontant diferències ideològiques, no té cap sentit avançar-les.
Sobretot no té cap sentit avançar-les perquè l'estat de descomposició entre les forces sobiranistes és tal que no és que no hi hagi la possibilitat de convertir les eleccions en plebiscitàries, és que no hi ha cap possibilitat de garantir la gestió de l'endemà.
I encara una cosa més, l'espectacle depriment d'aquest últim mes no és que hagi refredat les coses, és que les ha congelat.
Amb tot aquest panorama, i com no m'he cansat de repetir, avançar unes eleccions en les que com a molt estarem d'acord en avançar-les no té cap sentit. Perquè les eleccions per si soles no arreglen res, no són res. Simplement són un mitjà per assolir un objectiu, i per fer-ho cal que hi hagi al darrere un full de ruta i un compromís molt clar en com s'hi vol arribar. Que no és portant la contrària a tot i per tot.
Així les coses, i passat el moment "bache", serà possible, amb dos anys pel davant, treballar per fer tot el que cal fer. I a veure com hi arribem. En tot cas, segur que molt millor que si les fem ara. Portem 300 anys esperant el moment, no ve d'un pam.
Fer-ho ara hagués estat possible. Però s'ha rebentat de soca-rel. ERC hauria pogut jugar molt intel·ligentment a partir de la proposta oberta que va fer el President, que coincidia amb el parlat i que estava validada per la societat civil (ANC). Tenia mil maneres de fer-ho. L'única manera de rebentar-ho és fent el que va fer: fent una contraproposta que no coincidia amb res amb l'exposada per Mas.
I pel que fa als que diuen que la proposta de Mas és precisament que la fes ell, és el President, i tenia la responsabilitat de fer-ho. I el que va fer va ser fer una proposta en la que tot i tothom hi tenia cabuda. Si estem en aquest nivell de melindrisme mirant-nos les coses, és que no som prou madurs per fer front als reptes i les dificultats extraordinàries que encara planteja el procés en la seva fase final.
Per tant, keep Calm, trankimazín pels nervis, fortasec per les diarrees i caràcter per fer el que cal fer quan estiguem preparats per fer-ho, i no quan tinguem un calentón i només ens ho estiguem plantejant com a fugides endavant.
Bàsicament estic d'acord amb l'anàlisi.
El pitjor del 9N ençà és el desgast i desautorització del líder (sense relleu a la vista) del procés: el President Mas. I d'això els únics responsables són en Duran i ERC. Jo tinc assumit que, ara o el 2016, o el President Mas lidera una llista que n'obté la majoria absoluta o no hi ha independència.
Un govern d'esquerra (ERC, CUP, Podemos, PSC) impulsarà la solidaritat amb els àrabs de qualsevol territori, sobresortint les ajudes als àrabs palestins. Però aquest govern quadripartit no portarà la independència, abans ens embolicaria en un enèsim restiling de l'statu quo espanyol: ens canviaria el procés pel "proceso". Així d'internacionalista i solidaria és l'esquerra que ens ha tocat. Naturalment el BOE, la Monarquia, la banca, el sistema electoral espanyol, les institucions inútils com las "provincias y Diputaciones" i el "Senado"... Res de res. I la nostra economia restaria condicionada per tota aquesta superestructura adversa.
Jo treballo amb la perspectiva d'una majoria absoluta liderada pel President Mas. ERC no és l'enemic, però és un llast tremend que cal anar soltant com més aviat millor.
Jo també estic tan emprenyat com ho estàs tu, peró no veig que la 2ª opciió sigui menys dolenta. La 2ª opció es donar-los la satisfacció als Duran, Espadaler, Herrera....i per aquí no paso, a més que el tema de la independència estaría absolutament congelat. Per altre banda es un escenario que a Erc no li va pas malament, a Más se'l veurà com el gran culpable de no convocar les elecciones per la independència, així es farà veurà des de les flies republicanes encara que no sigui cert, i així voldran treure el credit electoral al 2016. Penso que el president per una vegada en els últimos mesos hauria de mirar per ell i evitar passar a la història com la persona que es va carretas tot, perque repeteixo, encara no sent veritat es farà passar així per molts. En aquesta situació jo crec que ha de fer eleccions, que sigui el que deu volgui i si perd, ara si, fer un pas al costal, en retirar-se i que el marró que vindrà se'l mengi Junqueras, que sumi amb Podemos , Icv i el Psc i que s'espabili.
Vull afegir al meu comentari anterior que el desgast i la desautorització del President Mas és el millor rerefons per a què la Justícia espanyola el inhabiliti per a l'exercici de càrrec públic. Com tenen previst, els estrategs d'ERC, que haurem de fer front a aquest escenari? Acatant la sentència? Si el President Mas, inhabilitat, lidera una candidatura, com superarem tots els obstacles legals i judicials que ens n'aniran posant al camí? Caldria que en Junqueras explicités ja mateix per al gran públic que pensa fer ell i el seu partit per al cas d'una inhabilitació del President.
Publica un comentari a l'entrada