De hooligans, camamilla party i altres manifestacions de l'estupendisme i la superioritat moral

Si ets en Tsipras i ajustes el pressupost és perquè no t'ha quedat més remei. Si ets en Mas i ajustes el pressupost, és perquè ets un sàdic.

Unes certes esquerres, i especialment en aquest nostre país, sempre s'han passejat per la vida aixecant el cap un pam sobre la resta, fent gala d'una autoaconcedida superioritat moral sobre tots els altres que no formem part del seu univers.

Els fets no es valoren per les seves causes i realitat objectiva, sinó per qui ho fa. Tsipras es bien, per tant, se li justifica tot. Mas és el mal, i per tant se li critica tot, ni que el que hagi de fer sigui conseqüència del que van fer al Govern els mateixos que ara fan la crítica, eh, amics d'ICV? Oi que ja sabeu que si el Govern en el que estàveu no hagués embogit i no hagués gastat el que no tenia ni s'hagués endeutat fins sobrepassar tots els límits ara no estaríem així? Oi que ho sabeu? Oi que sabeu que de tot això del que acuseu a Mas vosaltres en sou coresponsables directes? Oi que sabeu que vàreu deixar ensorrat el pressupost de la Generalitat i sense cap possibilitat d'obtenir crèdit?

Però queda millor Mas=caca. I viure de falses acusacions i d'aquesta retòrica de la frivolitat, la consigna, la buidor i la impostura, perquè al cap i a la fi després correu ràpidament a refugiar-vos en aquest llimb de la superioritat moral que us heu fabricat a mida de la vostra irresponsabilitat.

La penúltima ocurrència de tot aquest personal de les «esquerres» a Catalunya és buscar la seva inatacabilitat acusant a tothom que els hi porti la contrària o critiqui alguna cosa de les barbaritats que diuen de ser uns «hooligans de Mas». Només si et consideres ungit per aquesta superioritat moral pots considerar que tothom que tingui una idea diferent a la teva i critiqui el que dius és un «hooligan».

És a dir, ells poden dir totes les barbaritats que vulguin, ells poden mentir com vulguin, ells poden menysprear com vulguin, que l'obligació de la resta és callar i acotar el cap. I si no ho fas, ets un «hooligan». Si no pots rebatre les idees, si no pots replicar les crítiques que et fan, el millor és situar qui ho fa en un pla «prepolític», d'algú desprovist de la capacitat d'enraonar. Els estupendus no han d'entrar al que diuen o argumenten uns disminuïts polítics.

I l'última ocurrència del seu menyspreu a tot el que no siguin ells, a tots els que no estem ungits d'aquest do de Déu de la «superioritat moral» és menysprear tot l'entorn convergent amb aquest mantra del «camamilla party». Una altra vegada intentant situar l'altre en un pla «prepolític», en un punt de les idees molt i molt per sota del seu.

L'ocurrència suposo que pensen és una «enginyosa» manera de traslladar a la política catalana allò del «Tea Party» dels republicans als EUA. Tot i que la cosa del «Tea Party» donaria per molt, si l'haguéssim de descriure breument jo situaria aquestes dues característiques:

- és una manera de fer política diferent, perquè va començar amb reunions a cases particulars, prenent un te, amb gent gran, amb mestresses de casa, amb gent no habituada a participar activament de l'activitat política, gent que se sentia còmoda parlant entre amics i veïns de política, i que en l'entorn del Partit Republicà va ser impulsat per alguns candidats en el procés de les primàries.

- s'assigna al «Tea Party» un posicionament molt conservador -fins i tot en l'entorn del que és el Partit Republicà-, i molt alineat amb els valors més tradicionals.

D'aquesta manera també està intentant l'estupendisme situar en un pla pre-polític a tot l'entorn convergent, aprofitant que és un entorn en el que s'hi mou molta gent gran i que dins l'espectre polític de Catalunya, recull posicions moderades.

Que l'ideari i la pràctica política de Convergència estigui a anys llum de distància dels postulats del «Tea Party» (no hi ha cap punt de contacte!) no té cap mena d'importància. I que entre qui participa en les idees i activitats de l'entorn convergent sigui gent gran només és motiu de mofa, tan se val el que hagin fet al llarg de les seves vides, el que hagin treballat, el que hagin pensat, el que hagin suat. Són una colla de persones desprovistes d'idees pròpies, manipulables, i que segueixen consignes acríticament. No com ells, els estupendistes, que són els formats, són els que tenen les idees, i, sobretot, els únics que tenen idees bones.

Tot l'entorn d'ICV-EUA, CUP, Barcelona en Comú, Podemos, etc. són els grans ungits per aquest do de la superioritat moral.

Per a ells la realitat només s'ha de tenir en compte quan s'alinea amb les seves idees. Quan això no passa, llavors la realitat o s'ignora o es deforma o s'adultera. I es creen una realitat a mida. Una realitat en la que encaixi perfectament tota la seva retòrica de superioritat moral.

Suposo que jo dec ser per a molta d'aquesta gent ungida per la superioritat moral, per molts dels comentaris que em fan, un dels seus dimonis més familiars, un «hooligan» dels més perillosos o actius. Un «camamilla party», per més que no hagi tingut mai carnet convergent. Però com que tinc idees pròpies i les defenso sense cap mena de complexe, coincideixin o no amb les Convergència i el President Mas (últimament coincideixen molt), doncs ja està, etiquetat.

I situat en aquest pla prepolític, infrahumà, els de la superioritat moral ja poden riure de tot el que diem i defensem, i mirar-nos amb aquella displicència de dir «mira els desgraciats, no tenen ni puta idea de res i s'atreveixen a opinar i fins i tot a portar-nos la contrària». I és clar, per a un dels de la superioritat moral algú que els hi porti la contrària, que tingui idees pròpies, que no s'acovardeixi davant d'ells, etc. és senzillament intolerable.

Ara estem assistint a un comportament polític a gran escala d'aquest pensament i d'aquesta «superioritat moral». La realitat és que Mas i el votant convergent són els que han permès convertir el que era fa només 10 anys una proposta política, la independentista, minoritària, en majoritària socialment i electoralment. Aquesta és la realitat. Però als estupendistes de la superioritat moral aquesta realitat no els agrada gens. Que no han estat les classes populars catalanes les que en un procés revolucionari han apostat per «canviar-ho tot» i «des de baix»... cap problema. S'ignora aquesta realitat, es ridiculitza, es menysprea, es fa veure que no existeix i ens movem només en el pla de la nostra realitat a mida de la nostra superioritat moral. «La setmana vinent proposarem uns candidats de consens». Perdó? De quin consens em parla? Amb qui ho ha consensuat? Ah! Amb ningú! Entenc.

Aquest cap de setmana, pel que percebo, la CUP ha passat unes quantes línies vermelles en tot aquest sainet de la negociació per a la investidura de Mas com a President de la Generalitat. I la majoria de la gent ja està dient «prou!». Hi ha moltíssima gent saturada de tanta xerrameca, menyspreu, declaració de negació de l'altre, de superioritat moral. Hi ha molta gent que n'està farta de tot això. Jo m'hi incloc.

Fins la setmana passada predominava més el sentiment de desànim, però les declaracions prepotents, gairebé insultats, de la CUP, al llarg d'aquest cap de setmana han transformat el desànim de molta gent en cabreig.

Jo ja fa dies hauria trencat tota conversa. Aquí no estem per fer teràpia a aquests xicots i xicotes estupendus de la CUP, ni de les seves fòbies, obsessions i realitats paral·leles.

La legislatura només té sentit si és per intentar culminar el procés. I el que s'ha votat el 27S de manera majoritària és que això ho volem fer amb algú que ens traslladi prou confiança i seguretat en el que es vol fer, el President Mas. Pensar que ara es pot canviar en un despatx el candidat de l'opció que ha tingut més suports és insultant. Forma part d'aquesta realitat paral·lela, feta a mida, que es fabrica aquesta gent ungida per la superioritat moral.

El «consens» són ells, ni que només siguin 10 diputats i última força al Parlament. I si discuteixes aquesta manera de fer ets un hooligan. I si argumentes que així no anem enlloc, tota resposta és un somriure condescendent com dient «què es pot esperar d'un camamilla». Doncs bé, senyors de la superioritat moral, la seva única decisió i proposta és sobre la investidura o no del President Mas. Perquè no n'hi ha cap altra d'alternativa. Deixeu de pensar que això és un joc de rol, deixeu de pensar que hi ha una negociació en la que té sentit marcar paquet per aconseguir no sé què. Perquè si el no sé què és no investir a Mas i investir algú altre, això NO PASSARÀ. Fiqueu-vos-ho al cap. Si la vostra superioritat moral us porta a no trobar la manera de fer-ho possible, deixeu d'enredar al personal, reconeixeu que no hi ha acord (que és legítim que no n'hi hagi -una altra cosa seran els costos d'aquest no-acord) i que per tant acabarem en unes noves eleccions. I punt. I prou marejar la perdiu i prou treure-us conills de la xistera.

Situats en aquest punt realment no entenc què anem a fer i a aprovar demà al Parlament. Quin sentit té una declaració d'independència si al darrere no hi ha un Govern que la pugui gestionar? Cap sentit. Però el país comença a estar atrapat en aquesta mena de buidor de fer coses aïllades d'una lògica i estratègia global. I això pot ser letal. Si no estiguéssim presoners d'un cert postureo i d'aquests salts endavant aturaríem ara mateix el debat d'aquesta Declaració. I la faríem en el seu moment, quan toqui fer-la, quan fer-la no sigui un brindis al sol, sinó una solemne declaració d'inici del tram final del procés.

Si amb la declaració volíem fer un acte de repercussió interna i internacional de credibilitat i fermesa en el que anem a fer, i tot seguit, el que fem és no poder investir el President, el ridícul és monumental. I alerta amb aquestes insolvències, que les podem acabar pagant molt cares, perquè perdre credibilitat en un procés com aquest és de les coses pitjors que ens poden passar. I tant de bo estigui equivocat, i molt, en això de la Declaració.  De debò!

DONEC PERFICIAM