1) Per què, com a militant independentista, votaré el 20D?
Com a militant independentista el 20D votaré. Amb total convenciment d'estar fent el que toca. Fer el que toca no és garantia de res... excepte de que seguim vius en el procés i amb totes les oportunitats intactes d'assolir la independència. No votar, no fer el que toca, sí que és, en canvi, sí que assegura una cosa: que el procés en surti perjudicat, que sigui més difícil assolir la independència.
En aquest procés no tenim cap certesa de que assolirem els nostres objectius, i qui ho digui, menteix. El procés independentista que estem protagonitzant no té precedents i s'enfronta a unes dificultats extremes. I a sobre ho fem des de moltes febleses, de tantes que qualsevol observador imparcial, objectiu, llistades les nostres febleses, diria que no tenim cap oportunitat. I en canvi estem vius, estem avançant i tenim encara intactes totes les oportunitats de ser independents.
De fet només tenim una gran força: la força de la gent que s'expressa de moltíssimes maneres, des del carrer fins a, la més important de totes les expressions, les urnes. Aquesta és la nostra gran força, perquè és l'única que val, ser majoria i expressar-ho clarament a les urnes. Tot el que no és això són febleses que juguen en contra nostre.
Una de les principals febleses és la nostra minorització mediàtica, que ha arribat al seu zénit aquesta campanya electoral del 20D, quan a tots els mitjans de comunicació de masses hem desaparegut, i ens hem convertit en "los otros", "el resto", en un clar intent de fer-nos invisibles per al gruix de la societat. Només uns pocs mitjans, com els públics catalans (TV3 i Catalunya Ràdio), romanen al marge d'aquesta macro-operació de l'estat espanyol i de l'establishment per fer-nos desaparèixer. És un últim recurs després que el 27S la seva estratègia fos la de ser hostils als plantejaments de Junts pel Sí, que era el vot per la independència. En aquelles eleccions totes les amenaces, mentides i joc brut contra el Sí omplia portades i titulars. En canvi els desmentiments ni tan sols mereixien un breu. Va ser una guerra bruta sense precedents en un estat democràtic.
Ara juguem contra l'intent de fer-nos invisibles. Ahir, al debat entre Rajoy i Sánchez en vam tenir una mostra patètica d'aquesta estratègia: el moderador va haver de preguntar fins a 4 vegades pel tema de Catalunya, perquè les tres primeres vegades que ho va fer el van ignorar, no en van parlar. Si no es parla d'una cosa és que no existeix. I aquesta és la guerra bruta que estem patint aquest 20D.
Des del punt de vista de la independència el 20D sempre hem tingut molt poc a guanyar, però molt a perdre. L'únic que tenim a guanyar és seguir vius i amb totes les opcions intactes. En canvi una derrota indy permetria qüestionar internacionalment la voluntat del poble de Catalunya, de manera que retrocediríem moltes pantalles. És per això que em foto dels nervis cada cop que penso en com n'hem estat d'idiotes no seguint amb l'experiència d'èxit de Junts pel Sí també en aquest procés electoral. Si haguéssim reeditat, de la manera que fos, la unitat, ara mateix tindríem garantida la victòria, hauríem esborrat del mapa totes les amenaces que per al procés ara mateix planteja el 20D.
Menteix qui diu que el procés serà fàcil, que les coses es faran soles, que no caldrà ser-hi sempre, que no caldrà anar-hi sempre. Menteix qui escampa derrotisme que si no avancem més és perquè ens falta convicció, com si el camí estigués traçat, totes les respostes escrites i tot només depengués de la nostra voluntat individual. Una merda! El camí es fa amb cada pas que avancem. Sabem on anem, i intuïm algunes de les dificultats que se'ns presentaran, i aquí s'acaba, perquè com siguin les coses només ho sabrem a mesura que avancem.
2) Per què, com a independentista, el 20D votaré Democràcia i Llibertat?
Tinc moltes raons per votar Democràcia i Llibertat, però avui només voldria compartir amb vosaltres les que per a mi són més rellevants:
Votaré Democràcia i Llibertat pel President Mas. Crec que el President Mas és un dels més grans actius que té el procés, que és una persona d'una vàlua excepcional, amb un lideratge i una capacitat a anys llum de qualsevol dels altres lideratges possibles en aquest país. Confesso que m'he tornat més "massista" amb el temps, en veure l'evolució que ha tingut, en paral·lel a la del gruix del seu partit i afavorint la transició de l'autonomisme a l'independentisme, una evolució tranquil·la, serena, però sòlida i amb una capacitat providencial de generar en el gruix dels votants que no eren indy, confiança en el procés.
No m'ha decebut mai des de que l'he votat, jo que fins llavors mai havia votat CiU. No em va decebre el 2010, quan es va posar a gestionar un país que el tripartit havia deixat en fallida. No em va decebre el 2012, quan va escoltar el clam de la gent després de l'Onze de setembre. No em va decebre el 9N, quan va saber gestionar un procés massiu de desobediència, que és de les coses més grans que hem fet. No em va decebre quan no va dubtar en desempallegar-se d'en Duran, i acabar amb aquesta permanent tortura i desgast al que sotmetia al procés. I no em va decebre el 27S, quan va ser capaç de convèncer els diferents agents per configurar una candidatura excepcional, la de Junts pel Sí, que convertís en un plebiscit les eleccions i que permetés sumar totes les forces i talents que té el país, tot al servei de la independència.
No m'ha decebut, com a resum de tot, i potser només per això n'hauríem de tenir prou, en posar-se al capdavant de totes les responsabilitats en el procés, per les quals l'estat el té imputat i per les que s'ha convertit en l'enemic públic número 1 de l'estat espanyol, de l'establishment i de tot l'unionisme.
Sí que en canvi m'ha decebut i entristit molt veure la manera tan injusta com se l'ha tractat i criminalitzat, a dreta i esquerra. És un dels episodis més miserables en la història d'aquest país. Mas no només és víctima del foc enemic, que el té com el gran objectiu a batre, el problema és que sovint també és víctima del foc "amic". I enmig d'aquest escenari dantesc, ple de dificultats, el President Mas manté sempre la serenitat i el coratge excepcionals que exhibeix en tot el que fa i diu.
Només per això, per agrair al President Mas tot el que ha fet, està fent i pot fer pel procés, ja en tindria prou per votar Democràcia i Llibertat.
Però tinc més raons per votar Democràcia i Llibertat, com és el seu cap de llista, en Quico Homs. Conec en Quico des de l'època de la Universitat, quan vam coincidir a la FNEC, aquella gran escola de patriotes que fou aquella FNEC dels 80's i començaments dels 90. Des de llavors hem mantingut una amistat i una confiança que m'honora. Hem coincidit en altres projectes patriòtics, com fou Freedom for Catalonia. Però sobretot, des d'un punt de vista objectiu, Quico Homs em mereix tota la confiança per votar-lo perquè sé que és una de les peces clau en l'estratègia que ha portat tot el món convergent, el majoritari del catalanisme, cap a l'independentisme.
Ens cal, i molt, algú amb les conviccions patriòtiques d'en Quico (que poden ser compartides per molts), però ens cal encara més algú amb la seva capacitat, intel·ligència i experiència, i això ja no abunda tant. En un procés tan complicat com la independència, l'experiència d'en Quico, el seu coneixement, la seva capacitat d'anàlisi resultaran providencials. Ara té l'oportunitat de treballar-hi des de Madrid, en uns mesos que seran clau, per als que necessitem que hi siguin els millors, i en Quico és un dels millors, sens dubte.
La tercera gran raó per votar Democràcia i Llibertat és que han sabut configurar una candidatura pel damunt de les sigles dels partits, capaç de posar en valor sobretot persones, de sumar perfils complementaris, i d'obrir-se a aquests nous espais en els que l'independentisme s'està jugant les seves opcions.
La candidatura de Democràcia i Llibertat aplega gent d'una vàlua extraordinària. En vull citar només alguns, perquè els considero especialment significatius: la Míriam Nogueras, en Miquel Àngel Escobar, en Miquel Puig i en Jordi Souto.
La Míriam Nogueras és aire fresc, una activista independentista desacomplexada, jove, moderna, mare, empresària, tuitaire. Jo la conec justament de twitter, d'aquesta cibernètica relació de confiança que estableixes amb gent que no coneixes personalment, però que t'agraden el que diuen i el que fan, perquè no només diuen, sinó que fan, que és el que posa en valor les coses. Per al bla bla bla ja n'hi ha molts. Per fer i ser-hi ja no tants. I la Míriam és de les que hi és. M'agrada molt hi sigui perquè és aire nou a l'espai tradicionalment convergent, i això convenia, provinent d'activisme com p.ex. les campanyes "No vull pagar".
En Miquel Àngel Escobar és una altra incorporació extraordinària a la llista. Persona provinent del socialisme català, i de Súmate, un perfil del Baix Llobregat compromès també amb les lluites sindicals, via la UGT, el seu sindicat. En aquest video explica perfectament perquè ha fet aquest pas a incorporar-se a la llista de Democràcia i Llibertat, quina és la seva evolució, perquè ha pres aquestes decisions. Val molt la pena que li dediqueu uns minuts, perquè podreu veure fins a quin punt el que ens explica és també una explicació del que està vivint el país, i perquè algú, després de militar 25 anys al PSC i creure en el federalisme, ara aposta per la independència i ho fa formant par de la proposta de Democràcia i Llibertat.
Un altre perfil que volia posar en valor és el d'en Miquel Puig: economista, ha estat més un gestor -amb altes responsabilitats, com a la CCMA- que no pas un polític, per això m'agrada molt que hagi fet aquest pas, exercir de polític i posar la seva solidesa i fiabilitat al servei del procés. Aquesta solidesa que necessitem traslladar al gruix de la societat. La solidesa per dir que el procés es fa pensant en tota la gent, no per fer cap bestiesa ni frivolitat, sinó per fer les coses bé i perquè tot el que fem sigui en benefici de la nostra gent, dels treballadors, dels autònoms, del món de l'empresa. Puig, a més, és fiabilitat, és aquesta garantia que molta gent necessita de que val la pena confiar en tot el que estem fent perquè no és una aventura d'uns bojos, sinó un procés pensat, madur i fiable. I de molt poca gent es pot predicar la fiabilitat i solidesa que té Miquel Puig.
Finalment, Jordi Souto, candidat per Lleida al Senat, jove, format, amb experiència i provinent de Demòcrates de Catalunya, la nova proposta política dels hereus de la Unió del 1931, dels hereus del lideratge de Carrasco i Formiguera. Crec que val la pena posar-ho en valor. En aquestes eleccions el pensament socialcristià el representa Democràcia i Llibertat, el representa Jordi Souto. És tot allò que els qui s'han quedat per a vexar-les les històriques sigles d'Unió, no són. És una de les noves cares i dels nous valors de la democràcia-cristiana a Catalunya, i que enllaça directament, és hereu directe, del llegat de Carrasco i Formiguera i d'una tradició de fidelitat al país i a la seva llibertat.
Crec que Democràcia i Llibertat ha sabut recollir perfectament l'esperit de Junts pel Sí, de buscar la unitat i de treballar per la unitat, per sumar diversitat, perfils nous, perfils diferents, i adreçar-se així, de manera valenta, a tota la gent de sempre, però també a molta gent nova.
Però també per una última raó: perquè estic del tot convençut que aquest vot és el que més útil i eficaç serà per fer possible la independència. Sense aquest convenciment cap de les altres raons no tindria sentit.
Com a militant independentista el 20D votaré. Amb total convenciment d'estar fent el que toca. Fer el que toca no és garantia de res... excepte de que seguim vius en el procés i amb totes les oportunitats intactes d'assolir la independència. No votar, no fer el que toca, sí que és, en canvi, sí que assegura una cosa: que el procés en surti perjudicat, que sigui més difícil assolir la independència.
En aquest procés no tenim cap certesa de que assolirem els nostres objectius, i qui ho digui, menteix. El procés independentista que estem protagonitzant no té precedents i s'enfronta a unes dificultats extremes. I a sobre ho fem des de moltes febleses, de tantes que qualsevol observador imparcial, objectiu, llistades les nostres febleses, diria que no tenim cap oportunitat. I en canvi estem vius, estem avançant i tenim encara intactes totes les oportunitats de ser independents.
De fet només tenim una gran força: la força de la gent que s'expressa de moltíssimes maneres, des del carrer fins a, la més important de totes les expressions, les urnes. Aquesta és la nostra gran força, perquè és l'única que val, ser majoria i expressar-ho clarament a les urnes. Tot el que no és això són febleses que juguen en contra nostre.
Una de les principals febleses és la nostra minorització mediàtica, que ha arribat al seu zénit aquesta campanya electoral del 20D, quan a tots els mitjans de comunicació de masses hem desaparegut, i ens hem convertit en "los otros", "el resto", en un clar intent de fer-nos invisibles per al gruix de la societat. Només uns pocs mitjans, com els públics catalans (TV3 i Catalunya Ràdio), romanen al marge d'aquesta macro-operació de l'estat espanyol i de l'establishment per fer-nos desaparèixer. És un últim recurs després que el 27S la seva estratègia fos la de ser hostils als plantejaments de Junts pel Sí, que era el vot per la independència. En aquelles eleccions totes les amenaces, mentides i joc brut contra el Sí omplia portades i titulars. En canvi els desmentiments ni tan sols mereixien un breu. Va ser una guerra bruta sense precedents en un estat democràtic.
Ara juguem contra l'intent de fer-nos invisibles. Ahir, al debat entre Rajoy i Sánchez en vam tenir una mostra patètica d'aquesta estratègia: el moderador va haver de preguntar fins a 4 vegades pel tema de Catalunya, perquè les tres primeres vegades que ho va fer el van ignorar, no en van parlar. Si no es parla d'una cosa és que no existeix. I aquesta és la guerra bruta que estem patint aquest 20D.
Des del punt de vista de la independència el 20D sempre hem tingut molt poc a guanyar, però molt a perdre. L'únic que tenim a guanyar és seguir vius i amb totes les opcions intactes. En canvi una derrota indy permetria qüestionar internacionalment la voluntat del poble de Catalunya, de manera que retrocediríem moltes pantalles. És per això que em foto dels nervis cada cop que penso en com n'hem estat d'idiotes no seguint amb l'experiència d'èxit de Junts pel Sí també en aquest procés electoral. Si haguéssim reeditat, de la manera que fos, la unitat, ara mateix tindríem garantida la victòria, hauríem esborrat del mapa totes les amenaces que per al procés ara mateix planteja el 20D.
Menteix qui diu que el procés serà fàcil, que les coses es faran soles, que no caldrà ser-hi sempre, que no caldrà anar-hi sempre. Menteix qui escampa derrotisme que si no avancem més és perquè ens falta convicció, com si el camí estigués traçat, totes les respostes escrites i tot només depengués de la nostra voluntat individual. Una merda! El camí es fa amb cada pas que avancem. Sabem on anem, i intuïm algunes de les dificultats que se'ns presentaran, i aquí s'acaba, perquè com siguin les coses només ho sabrem a mesura que avancem.
2) Per què, com a independentista, el 20D votaré Democràcia i Llibertat?
Tinc moltes raons per votar Democràcia i Llibertat, però avui només voldria compartir amb vosaltres les que per a mi són més rellevants:
Votaré Democràcia i Llibertat pel President Mas. Crec que el President Mas és un dels més grans actius que té el procés, que és una persona d'una vàlua excepcional, amb un lideratge i una capacitat a anys llum de qualsevol dels altres lideratges possibles en aquest país. Confesso que m'he tornat més "massista" amb el temps, en veure l'evolució que ha tingut, en paral·lel a la del gruix del seu partit i afavorint la transició de l'autonomisme a l'independentisme, una evolució tranquil·la, serena, però sòlida i amb una capacitat providencial de generar en el gruix dels votants que no eren indy, confiança en el procés.
No m'ha decebut mai des de que l'he votat, jo que fins llavors mai havia votat CiU. No em va decebre el 2010, quan es va posar a gestionar un país que el tripartit havia deixat en fallida. No em va decebre el 2012, quan va escoltar el clam de la gent després de l'Onze de setembre. No em va decebre el 9N, quan va saber gestionar un procés massiu de desobediència, que és de les coses més grans que hem fet. No em va decebre quan no va dubtar en desempallegar-se d'en Duran, i acabar amb aquesta permanent tortura i desgast al que sotmetia al procés. I no em va decebre el 27S, quan va ser capaç de convèncer els diferents agents per configurar una candidatura excepcional, la de Junts pel Sí, que convertís en un plebiscit les eleccions i que permetés sumar totes les forces i talents que té el país, tot al servei de la independència.
No m'ha decebut, com a resum de tot, i potser només per això n'hauríem de tenir prou, en posar-se al capdavant de totes les responsabilitats en el procés, per les quals l'estat el té imputat i per les que s'ha convertit en l'enemic públic número 1 de l'estat espanyol, de l'establishment i de tot l'unionisme.
Sí que en canvi m'ha decebut i entristit molt veure la manera tan injusta com se l'ha tractat i criminalitzat, a dreta i esquerra. És un dels episodis més miserables en la història d'aquest país. Mas no només és víctima del foc enemic, que el té com el gran objectiu a batre, el problema és que sovint també és víctima del foc "amic". I enmig d'aquest escenari dantesc, ple de dificultats, el President Mas manté sempre la serenitat i el coratge excepcionals que exhibeix en tot el que fa i diu.
Només per això, per agrair al President Mas tot el que ha fet, està fent i pot fer pel procés, ja en tindria prou per votar Democràcia i Llibertat.
Però tinc més raons per votar Democràcia i Llibertat, com és el seu cap de llista, en Quico Homs. Conec en Quico des de l'època de la Universitat, quan vam coincidir a la FNEC, aquella gran escola de patriotes que fou aquella FNEC dels 80's i començaments dels 90. Des de llavors hem mantingut una amistat i una confiança que m'honora. Hem coincidit en altres projectes patriòtics, com fou Freedom for Catalonia. Però sobretot, des d'un punt de vista objectiu, Quico Homs em mereix tota la confiança per votar-lo perquè sé que és una de les peces clau en l'estratègia que ha portat tot el món convergent, el majoritari del catalanisme, cap a l'independentisme.
Ens cal, i molt, algú amb les conviccions patriòtiques d'en Quico (que poden ser compartides per molts), però ens cal encara més algú amb la seva capacitat, intel·ligència i experiència, i això ja no abunda tant. En un procés tan complicat com la independència, l'experiència d'en Quico, el seu coneixement, la seva capacitat d'anàlisi resultaran providencials. Ara té l'oportunitat de treballar-hi des de Madrid, en uns mesos que seran clau, per als que necessitem que hi siguin els millors, i en Quico és un dels millors, sens dubte.
La tercera gran raó per votar Democràcia i Llibertat és que han sabut configurar una candidatura pel damunt de les sigles dels partits, capaç de posar en valor sobretot persones, de sumar perfils complementaris, i d'obrir-se a aquests nous espais en els que l'independentisme s'està jugant les seves opcions.
La candidatura de Democràcia i Llibertat aplega gent d'una vàlua extraordinària. En vull citar només alguns, perquè els considero especialment significatius: la Míriam Nogueras, en Miquel Àngel Escobar, en Miquel Puig i en Jordi Souto.
La Míriam Nogueras és aire fresc, una activista independentista desacomplexada, jove, moderna, mare, empresària, tuitaire. Jo la conec justament de twitter, d'aquesta cibernètica relació de confiança que estableixes amb gent que no coneixes personalment, però que t'agraden el que diuen i el que fan, perquè no només diuen, sinó que fan, que és el que posa en valor les coses. Per al bla bla bla ja n'hi ha molts. Per fer i ser-hi ja no tants. I la Míriam és de les que hi és. M'agrada molt hi sigui perquè és aire nou a l'espai tradicionalment convergent, i això convenia, provinent d'activisme com p.ex. les campanyes "No vull pagar".
En Miquel Àngel Escobar és una altra incorporació extraordinària a la llista. Persona provinent del socialisme català, i de Súmate, un perfil del Baix Llobregat compromès també amb les lluites sindicals, via la UGT, el seu sindicat. En aquest video explica perfectament perquè ha fet aquest pas a incorporar-se a la llista de Democràcia i Llibertat, quina és la seva evolució, perquè ha pres aquestes decisions. Val molt la pena que li dediqueu uns minuts, perquè podreu veure fins a quin punt el que ens explica és també una explicació del que està vivint el país, i perquè algú, després de militar 25 anys al PSC i creure en el federalisme, ara aposta per la independència i ho fa formant par de la proposta de Democràcia i Llibertat.
Un altre perfil que volia posar en valor és el d'en Miquel Puig: economista, ha estat més un gestor -amb altes responsabilitats, com a la CCMA- que no pas un polític, per això m'agrada molt que hagi fet aquest pas, exercir de polític i posar la seva solidesa i fiabilitat al servei del procés. Aquesta solidesa que necessitem traslladar al gruix de la societat. La solidesa per dir que el procés es fa pensant en tota la gent, no per fer cap bestiesa ni frivolitat, sinó per fer les coses bé i perquè tot el que fem sigui en benefici de la nostra gent, dels treballadors, dels autònoms, del món de l'empresa. Puig, a més, és fiabilitat, és aquesta garantia que molta gent necessita de que val la pena confiar en tot el que estem fent perquè no és una aventura d'uns bojos, sinó un procés pensat, madur i fiable. I de molt poca gent es pot predicar la fiabilitat i solidesa que té Miquel Puig.
Finalment, Jordi Souto, candidat per Lleida al Senat, jove, format, amb experiència i provinent de Demòcrates de Catalunya, la nova proposta política dels hereus de la Unió del 1931, dels hereus del lideratge de Carrasco i Formiguera. Crec que val la pena posar-ho en valor. En aquestes eleccions el pensament socialcristià el representa Democràcia i Llibertat, el representa Jordi Souto. És tot allò que els qui s'han quedat per a vexar-les les històriques sigles d'Unió, no són. És una de les noves cares i dels nous valors de la democràcia-cristiana a Catalunya, i que enllaça directament, és hereu directe, del llegat de Carrasco i Formiguera i d'una tradició de fidelitat al país i a la seva llibertat.
Crec que Democràcia i Llibertat ha sabut recollir perfectament l'esperit de Junts pel Sí, de buscar la unitat i de treballar per la unitat, per sumar diversitat, perfils nous, perfils diferents, i adreçar-se així, de manera valenta, a tota la gent de sempre, però també a molta gent nova.
Però també per una última raó: perquè estic del tot convençut que aquest vot és el que més útil i eficaç serà per fer possible la independència. Sense aquest convenciment cap de les altres raons no tindria sentit.
Votar Democràcia i Llibertat és la millor garantia de que el nostre vot per la independència serveixi per fer-la #possible.
Entrades
1 comentari:
Un altre article que li hem d'agrair senyor Abad.
Estic d'acord amb tot el que diu, i em refio del que explica sobre persones que no en conec.
Jo li prestava atenció abans, una atenció creixent en el temps, però em vaig fer definitivament massista el 2010, en concloure que era qui podia conduir el país a la llibertat, que era el líder de la marxa cap a una societat radicalment democràtica que primaria l'esforç i la responsabilitat individual, i on els poders públics vetllarien rigorosament que ningú quedés enrere i que tothom compliria els deures vers la comunitat. Cap prestació sense contraprestació. Drets i Deures.
Confio molt, com tanta gent, en el President Mas. Està avesat a rebre foc "amic". Recordem els dos tripartits. Ara és més greu perquè el foc "amic" es rep en confrontació oberta amb l'estat.
No en va sorprendre la Colau anant de campanya a Madrid i dir el que va dir: reflecteix els seus sentiments i objectius. Però sí que, encara!, em va sorprendre i decebre l'especulació de Quim Arrufat sobre el seu possible vot a Podemos. I la recomanació oficial de la CUP d'abstenció el 20D, em recorda una pintada que vaig veure quan les municipals "Ni un voto obrero en las urnas. Red pride (amb falç i martell)". Aquella parida o era d’algun sindicat del crim o dels servidors de l’statu quo; com Franco dient allò de “haga como yo, no se meta en política”.
No sóc pessimista, ni vull transmetre desencís, ni generar mal rotllo, però crec que hem de parlar clar: m'estimo més anar a noves eleccions que pactar amb una CUP que conflueix amb els poders de l'estat en l'objectiu de liquidar el procés cremant Mas i deixant via lliure a l’unionisme, sigui recomanant l'abstenció sigui orientant el vot a Podemos (opció que no preocupa l’stablishment); sense oblidar que ens separen moltes coses respecte del model de societat en què volem viure.
Afegeixo que la CUP es mou còmodament perquè ERC deixa fer. ERC sempre, sempre, ha prioritzat el seu creixement partidari al creixement de la base independentista. Els tripartits són dos exemples suprems. La manca d’unitat en les últimes europees d'altre; i ara cadascú pel seu costat el 20D. Per això no m’ha sorprès que entre els signants del manifest d'històrics militants independentistes per l’acord entre JxSí i la CUP publicat a Libertat.cat no constin alguns noms de certa rellevància, encara, a ERC.
Doncs ara, a votar Democràcia i Llibertat, per a incrementar el prestigi i lideratge del President Mas, per a enfortir l’opció que pot garantir la independència i una societat fermament democràtica.
Bon Nadal.
Publica un comentari a l'entrada