Benvinguts al nostre Vietnam. Aquests dies estem en un escenari d'operacions bèl·liques que sembla de baixa intensitat, però que és terrible. El més trist de tot és el "teatro del bueno" que alguns dels actors polítics estan protagonitzant. I dic trist per no dir una altra cosa.
Tothom té un dret legítim a defensar els seus interessos, però no és admissible que es faci des d'un discurs que només busca posicionar-se innocentment en el conflicte, fer veure davant la tribu que no s'hi té cap responsabilitat i assenyalar els altres com a responsables de la situació o fins i tot no ser capaços, a aquestes alçades, de dir les coses pel seu nom.
Però les màscares van caient, o aniran caient.
La primera màscara que ha caigut és la de la CUP. El que ha fet la CUP del No és, a mesura que anem coneixent més detalls de com ha anat tot, més ignominiós i indignant. Inicialment semblava que la repugnant posició de la CUP obeïa només a un sadisme que buscava plaer liquidant persones. El seu vet immoral a Mas no tenia cap altra conseqüència a primera vista, de cara als seus interessos, que obtenir el plaer sàdic de cobrar-se una víctima, un dels principals actors del procés, el President de Catalunya, el líder de l'independentisme socialment moderat, el garant del gir de les classes mitjanes d'aquest país, l'imputat per l'Estat per posar les urnes.
Ara hem vist, però, que al darrere d'aquest vet s'hi amagava una operació de més volada, com és aturar el procés per poder bastir un nou front polític de les esquerres extremes, aprofitant la força emergent podemita i de la Colau. Liquidar Mas afeblia totalment l'independentisme moderat, deixava sense el seu referent polític a les classes mitjanes d'aquest país i situava en una crisi de lideratge al món convergent justament en ple procés de refundació.
Un cop assolit aquest objectiu, les eleccions s'haurien provocat en qualsevol altre moment, sense més contemplacions, perquè qui cedeix un cop al xantatge es converteix en un esclau del xantatgista. Així, una opció radical com la que podien representar Podemos + CUP hauria pogut aspirar a reeditar uns resultats tipus 20D, i liderar un govern frontista, sumant-hi a una ERC totalment acomplexada davant aquest món, com està demostrant a l'Ajuntament de Barcelona. I si hagués calgut, també al PSC.
El posicionament del President Mas en la seva compareixença de dimarts ha aconseguit avortar, per ara, aquesta operació. Però segueix el teatro del bueno amb altres actors.
En castellà en diríem "hiriente", per a referir-nos a l'espectacle que des de dilluns a la nit està protagonitzant el món d'ERC, amb n'Oriol Junqueras al capdavant. La compareixença de l'Oriol de dilluns va ser incomprensible. Mirava atònit el 3/24 mentre Oriol parlava fent servir la segona persona del plural, com si ell no formés part d'una primera persona del plural, la de Junts pel Sí, com si ell -i ERC- no tinguessin res a veure amb tot allò.
ERC no creu que Mas hagi de plegar, però ho fa veure: ERC està fent teatro del bueno perquè la seva anàlisi és que si hi ha eleccions al març per fi tindran l'oportunitat de guanyar el que per a ells és la mare de totes les batalles, la pugna per l'hegemonia en el bloc sobiranista, ara ja independentista.
Fa molt temps que tot el que fa ERC només s'explica i es pot entendre en aquesta lògica. Durant el primer semestre del 2014 ERC va arribar a la conclusió (intoxicada per certs elements d'alta toxicitat i opacitat que es mouen en l'entorn de la seva cúpula més dura) que el procés només podria arribar a bon port si era ERC qui el liderava. Per això en l'últim moment van rebutjar anar amb CDC a les eleccions europees, tot i que CDC estava disposada a trencar amb Unió com li demanava ERC.
Aquest marc mental en el que estava instal·lada la cúpula d'ERC és el que explica també tot el desastre que va protagonitzar ERC abans i després del 9N, és el que explica que s'aixequés de la taula prèvia al 9N i és el que explica que no donés suport a la proposta del President Mas de configurar una candidatura del Sí per convocar immediatament després unes eleccions plebiscitàries.
ERC tenia al cap només disputar l'hegemonia al món convergent. Que finalment es configurés Junts pel Sí per a les eleccions del 27S s'explica sobretot perquè la majoria d'enquestes ja mostraven un retrocés electoral molt fort d'ERC. Amenaçada greument en les seves expectatives electorals i amb una més que probable derrota en la seva dèria per disputar l'hegemonia, ERC va decidir sumar-s'hi, fent veure que era qui "cedia".
I dilluns dia 4 vam tenir la incomprensible compareixença d'Oriol Junqueras. Mai va retreure a la CUP el seu posicionament immoral. Simplement es va posar en un inadmissible punt d'equidistància entre els dos que ell assenyalava com a responsables de la situació, el món convergent i la CUP. Però tampoc no es va atrevir a dir, si així creu que ha de ser, "senyor Mas, plegui". Tot de vaguetats com si aquests tres mesos els negociadors se'ls haguessin passat jugant al futbolín i parlant del temps que fa. Com si ell ignorés, que no pot ignorar-ho, que en aquests tres mesos la CUP ha enganyat reiteradament no només als negociadors de Junts pel Sí (entre els que hi havia sempre gent d'ERC), sinó a la mateixa gent de la CUP (amagant i distorsionant tota la informació de les converses i dels acords possibles i proposats).
ERC creu que les eleccions del març són la gran oportunitat d'obtenir la victòria definitiva sobre el món convergent, una victòria que no va poder obtenir el 20D, quan només va poder rascar un 0,9% més de vot davant de la proposta del món convergent.
ERC creu que el mes de març pot implicar que a banda del seu votant tradicional, una part del vot de la CUP del 27S li vingui. Però sap que amb això no en té prou per garantir la seva victòria davant el món convergent, i que per això cal aprofitar qualsevol oportunitat per desgastar-lo al màxim. Això explica que ERC i el seu món s'hagin llençat com a voltors aquests dies contra el President Mas. Cal presentar, amb l'ajut del món cupaire i de tots els tontos útils, a Mas i el món convergent com a responsables de tot plegat, per egoisme i poltronisme.
En aquests moments la deriva en la que hem entrat és, fonamentalment, un combat moral. Jo vull la independència i tota la vida he treballat i treballaré per assolir-la, però no la vull a qualsevol preu. Crec en la independència també com a projecte moral, que requereix d'uns valors d'exemplaritat que han de ser la llavor d'un país millor. Per això des del primer dia que em vaig incorporar a l'independentisme vaig rebutjar la violència. La Crida a la Solidaritat es definia pel seu activisme no-violent. Recordem que en aquells moments hi havia Terra Lliure i l'independentisme que s'autodefinia com a "combatiu" avalava la lluita armada, la violència. Jo mai hi vaig ser. Ni volia ni vull la independència a qualsevol preu, i sense cap consideració moral sobre com arribar-hi.
I aquest posicionament em servia aleshores i em serveix ara.
La proposta de la CUP ha estat i és d'una repugnància moral inassumible. I el problema que no veu encara ERC és que ara mateix els està fent de tonto útil i que amb la seva obsessió per disputar l'hegemonia al món convergent s'acabarà llençant submisament als braços del projecte frontista de les esquerres extremes de la Colau, Gabriels & cia.
En paral·lel a tot això tenim la gravetat de tot el que està passant a l'ANC. Avui no és el moment per parlar-ne. Ja tindrem temps. Només avisar que si a ERC es pensen que les manipulacions que estan fent perquè l'ANC respongui als seus objectius estan passant desapercebudes, estan molt equivocats.
Sí que és el moment de dir que no entenc per a res les convocatòries que avui ha fet ANC per concentrar-se davant alguns ajuntmentes perquè "volem un acord". Altra vegada... no som capaços de valorar què és el que impedeix aquest acord? És un simple problema de que s'hi han posat seriosament a buscar-lo? No ens mereix cap opinió el que el pot fer possible i el que l'obstaculitza? A criteri de l'ANC tothom té la mateixa responsabilitat en que no hi hagi acord?
Així les coses, la compareixença de Mas de dimarts va ser tan important que podria haver salvat el procés. Mas va dir el que la majoria social que fa possible la majoria política per la independència fa temps necessitava sentir: no estem bojos i no deixarem que aquests il·luminats de la CUP portin el país a la ruïna.
El gruix de la nostra majoria social necessitava tenir aquesta seguretat, veure que no estem en mans d'una minoria sectària d'extrema esquerra, que no ens hem begut l'enteniment i que si el procés avança serà perquè té present i respecta la seva transversalitat i pluralitat ideològica i social. Que no és un procés d'uns contra uns altres, sinó de tots i per a tots. I això calia que algú ho digués, i que traslladés seguretat a la societat que és així. I aquest algú, altre cop, ha estat Mas. Fent-ho, el seu valor s'ha tornat a multiplicar, també perquè la resta, preocupats de fer el seu teatro del bueno i dels seus càlculs absurds, han abandonat aquest compromís amb el gruix de la majoria social i no treballen ni fan res per oferir cap garantia en res.
Tot plegat...que Déu ens agafi confessats...
Donec Perficiam
Tothom té un dret legítim a defensar els seus interessos, però no és admissible que es faci des d'un discurs que només busca posicionar-se innocentment en el conflicte, fer veure davant la tribu que no s'hi té cap responsabilitat i assenyalar els altres com a responsables de la situació o fins i tot no ser capaços, a aquestes alçades, de dir les coses pel seu nom.
Però les màscares van caient, o aniran caient.
La primera màscara que ha caigut és la de la CUP. El que ha fet la CUP del No és, a mesura que anem coneixent més detalls de com ha anat tot, més ignominiós i indignant. Inicialment semblava que la repugnant posició de la CUP obeïa només a un sadisme que buscava plaer liquidant persones. El seu vet immoral a Mas no tenia cap altra conseqüència a primera vista, de cara als seus interessos, que obtenir el plaer sàdic de cobrar-se una víctima, un dels principals actors del procés, el President de Catalunya, el líder de l'independentisme socialment moderat, el garant del gir de les classes mitjanes d'aquest país, l'imputat per l'Estat per posar les urnes.
Ara hem vist, però, que al darrere d'aquest vet s'hi amagava una operació de més volada, com és aturar el procés per poder bastir un nou front polític de les esquerres extremes, aprofitant la força emergent podemita i de la Colau. Liquidar Mas afeblia totalment l'independentisme moderat, deixava sense el seu referent polític a les classes mitjanes d'aquest país i situava en una crisi de lideratge al món convergent justament en ple procés de refundació.
Un cop assolit aquest objectiu, les eleccions s'haurien provocat en qualsevol altre moment, sense més contemplacions, perquè qui cedeix un cop al xantatge es converteix en un esclau del xantatgista. Així, una opció radical com la que podien representar Podemos + CUP hauria pogut aspirar a reeditar uns resultats tipus 20D, i liderar un govern frontista, sumant-hi a una ERC totalment acomplexada davant aquest món, com està demostrant a l'Ajuntament de Barcelona. I si hagués calgut, també al PSC.
El posicionament del President Mas en la seva compareixença de dimarts ha aconseguit avortar, per ara, aquesta operació. Però segueix el teatro del bueno amb altres actors.
En castellà en diríem "hiriente", per a referir-nos a l'espectacle que des de dilluns a la nit està protagonitzant el món d'ERC, amb n'Oriol Junqueras al capdavant. La compareixença de l'Oriol de dilluns va ser incomprensible. Mirava atònit el 3/24 mentre Oriol parlava fent servir la segona persona del plural, com si ell no formés part d'una primera persona del plural, la de Junts pel Sí, com si ell -i ERC- no tinguessin res a veure amb tot allò.
ERC no creu que Mas hagi de plegar, però ho fa veure: ERC està fent teatro del bueno perquè la seva anàlisi és que si hi ha eleccions al març per fi tindran l'oportunitat de guanyar el que per a ells és la mare de totes les batalles, la pugna per l'hegemonia en el bloc sobiranista, ara ja independentista.
Fa molt temps que tot el que fa ERC només s'explica i es pot entendre en aquesta lògica. Durant el primer semestre del 2014 ERC va arribar a la conclusió (intoxicada per certs elements d'alta toxicitat i opacitat que es mouen en l'entorn de la seva cúpula més dura) que el procés només podria arribar a bon port si era ERC qui el liderava. Per això en l'últim moment van rebutjar anar amb CDC a les eleccions europees, tot i que CDC estava disposada a trencar amb Unió com li demanava ERC.
Aquest marc mental en el que estava instal·lada la cúpula d'ERC és el que explica també tot el desastre que va protagonitzar ERC abans i després del 9N, és el que explica que s'aixequés de la taula prèvia al 9N i és el que explica que no donés suport a la proposta del President Mas de configurar una candidatura del Sí per convocar immediatament després unes eleccions plebiscitàries.
ERC tenia al cap només disputar l'hegemonia al món convergent. Que finalment es configurés Junts pel Sí per a les eleccions del 27S s'explica sobretot perquè la majoria d'enquestes ja mostraven un retrocés electoral molt fort d'ERC. Amenaçada greument en les seves expectatives electorals i amb una més que probable derrota en la seva dèria per disputar l'hegemonia, ERC va decidir sumar-s'hi, fent veure que era qui "cedia".
I dilluns dia 4 vam tenir la incomprensible compareixença d'Oriol Junqueras. Mai va retreure a la CUP el seu posicionament immoral. Simplement es va posar en un inadmissible punt d'equidistància entre els dos que ell assenyalava com a responsables de la situació, el món convergent i la CUP. Però tampoc no es va atrevir a dir, si així creu que ha de ser, "senyor Mas, plegui". Tot de vaguetats com si aquests tres mesos els negociadors se'ls haguessin passat jugant al futbolín i parlant del temps que fa. Com si ell ignorés, que no pot ignorar-ho, que en aquests tres mesos la CUP ha enganyat reiteradament no només als negociadors de Junts pel Sí (entre els que hi havia sempre gent d'ERC), sinó a la mateixa gent de la CUP (amagant i distorsionant tota la informació de les converses i dels acords possibles i proposats).
ERC creu que les eleccions del març són la gran oportunitat d'obtenir la victòria definitiva sobre el món convergent, una victòria que no va poder obtenir el 20D, quan només va poder rascar un 0,9% més de vot davant de la proposta del món convergent.
ERC creu que el mes de març pot implicar que a banda del seu votant tradicional, una part del vot de la CUP del 27S li vingui. Però sap que amb això no en té prou per garantir la seva victòria davant el món convergent, i que per això cal aprofitar qualsevol oportunitat per desgastar-lo al màxim. Això explica que ERC i el seu món s'hagin llençat com a voltors aquests dies contra el President Mas. Cal presentar, amb l'ajut del món cupaire i de tots els tontos útils, a Mas i el món convergent com a responsables de tot plegat, per egoisme i poltronisme.
En aquests moments la deriva en la que hem entrat és, fonamentalment, un combat moral. Jo vull la independència i tota la vida he treballat i treballaré per assolir-la, però no la vull a qualsevol preu. Crec en la independència també com a projecte moral, que requereix d'uns valors d'exemplaritat que han de ser la llavor d'un país millor. Per això des del primer dia que em vaig incorporar a l'independentisme vaig rebutjar la violència. La Crida a la Solidaritat es definia pel seu activisme no-violent. Recordem que en aquells moments hi havia Terra Lliure i l'independentisme que s'autodefinia com a "combatiu" avalava la lluita armada, la violència. Jo mai hi vaig ser. Ni volia ni vull la independència a qualsevol preu, i sense cap consideració moral sobre com arribar-hi.
I aquest posicionament em servia aleshores i em serveix ara.
La proposta de la CUP ha estat i és d'una repugnància moral inassumible. I el problema que no veu encara ERC és que ara mateix els està fent de tonto útil i que amb la seva obsessió per disputar l'hegemonia al món convergent s'acabarà llençant submisament als braços del projecte frontista de les esquerres extremes de la Colau, Gabriels & cia.
En paral·lel a tot això tenim la gravetat de tot el que està passant a l'ANC. Avui no és el moment per parlar-ne. Ja tindrem temps. Només avisar que si a ERC es pensen que les manipulacions que estan fent perquè l'ANC respongui als seus objectius estan passant desapercebudes, estan molt equivocats.
Sí que és el moment de dir que no entenc per a res les convocatòries que avui ha fet ANC per concentrar-se davant alguns ajuntmentes perquè "volem un acord". Altra vegada... no som capaços de valorar què és el que impedeix aquest acord? És un simple problema de que s'hi han posat seriosament a buscar-lo? No ens mereix cap opinió el que el pot fer possible i el que l'obstaculitza? A criteri de l'ANC tothom té la mateixa responsabilitat en que no hi hagi acord?
Així les coses, la compareixença de Mas de dimarts va ser tan important que podria haver salvat el procés. Mas va dir el que la majoria social que fa possible la majoria política per la independència fa temps necessitava sentir: no estem bojos i no deixarem que aquests il·luminats de la CUP portin el país a la ruïna.
El gruix de la nostra majoria social necessitava tenir aquesta seguretat, veure que no estem en mans d'una minoria sectària d'extrema esquerra, que no ens hem begut l'enteniment i que si el procés avança serà perquè té present i respecta la seva transversalitat i pluralitat ideològica i social. Que no és un procés d'uns contra uns altres, sinó de tots i per a tots. I això calia que algú ho digués, i que traslladés seguretat a la societat que és així. I aquest algú, altre cop, ha estat Mas. Fent-ho, el seu valor s'ha tornat a multiplicar, també perquè la resta, preocupats de fer el seu teatro del bueno i dels seus càlculs absurds, han abandonat aquest compromís amb el gruix de la majoria social i no treballen ni fan res per oferir cap garantia en res.
Tot plegat...que Déu ens agafi confessats...
Donec Perficiam
Entrades
10 comentaris:
Article apassionant i emocionant. És un plaer llegir-lo, Senyor Abad. Li envio, si em permet, una abraçada.
Respecte a l'ANC, destaco la meva decepció amb la Liz Castro pel seu "Sou co-responsables TOTS. Bellugueu-vos". Pensava que el seu origen nord-americà la feia portadora d'uns principis democràtics més sòlids dels que traspua la frase transcrita. Ara resulta que també hi practica la vella política: que unes reunionetes "d'escollits" desvirtuïn la voluntat popular expressada en les urnes. L'únic sentit que tenen les reunionetes i les concentracions convocades és continuar desgastant el President Mas. No crec que cap diputat de la CUP estigui disposat a votar a favor de la investidura, sigui per convicció personal o per responsabilitat històrica.
Quant a la compareixença del President Mas, és que cada vegada que afronta un moment clau et reconforta, el sents i et dius: això és consistència, això és un dirigent polític d'alçada, un estadista. I corrobores que la resta de líders polítics catalans, a dreta i esquerra, estan molt lluny del President Mas. I que aquesta distància també ha d'haver esdevingut enveja i algun grau d'odi en altres polítics.
L'única vegada que el President Mas, en bastants anys ja, no em va desconcertar, va ser amb el discurs de Molins de Rei, quan va insistir en la candidatura unitària, que després donà lloc a JxSí.
Estic d'acord que en el camí a l'estat propi hem d'estar tots, dretes i esquerres, etc., però si t'han demostrat a bastament que, en principi, no volen anar amb tu, tu has de fixar el rumb i iniciar la marxa amb decisió i convicció, i ja s'aniran sumant al viatge, si volen o poden. I aquí estem. Espero que el President Mas signi dilluns la convocatòria d'eleccions i, si ERC no vol reeditar JxSí, doncs millor, que el President, ara sense cap llast (ni Duran, ni esquerres autonomistes), fixi el rumb i doni l'ordre de partida.
Una correció:
Al penúltim paràgraf volia dir "L'única vegada que el President Mas, en bastants anys ja, em va desconcertar..."
Jo també vull la independència, però no a qualsevol preu, com tu molt bé dius. Potser el que ve a continuació no és ben bé un comentari al teu excel·lent article, que subscric de la primera a la darrera paraula, però volia deixar algunes reflexions personals que fa dies que em volten pel cap.
Sóc convergent i vaig votar JuntsxSí. Si quan es va confeccionar la llista s’hagués acordat que el candidat a la Presidència seria l’Oriol Junqueras o el Raül Romeva, ho hauria acceptat i ara el defensaria igual que defenso que l’Artur Mas ha de ser el President i que no ha de fer cap pas enrere (ni al costat). Els pactes s’han de complir i no s’hi pot mercadejar, i menys per a satisfer a un grup minoritari que no té voluntat d’arribar a cap acord. Quina seria la propera ocurrència? Traslladar la capital de Catalunya a Manresa i que Barcelona faci un pas al costat? I tots a dir que sí per obtenir els vots necessaris per a la investidura? I després què més? Fer una assemblea cada cop que calgués prendre una decisió? (Per cert, que algú m’expliqui com es va confeccionar la llista de la CUP per anar a les eleccions al Parlament. Devien fer una assemblea també, i es devia decidir que Baños, Gabriel, etc. en serien els candidats, estaven d’acord en que fossin els seus representants. Perquè doncs tornar cada cop a l’assemblea? Bé, no sempre, per votar a la Colau o regalar senadors autonòmics al PP es veu que sí que són capaços de decidir solets)
Quan la CUP diu que el Mas sobra, m’està dient a mi, i als altres votants de la coalició, que el nostre vot no té el mateix valor que el seu. Quan la CUP menysprea el que ell representa, està menyspreant a 1.620.000 electors. I això mateix diria, repeteixo, si el candidat fos Junqueras, o Romeva, o qualsevol altre que s’hagués acordat.
Em dol que s’estigui demanant al President Mas que s’aparti. Si ho fes ell voluntàriament crec que per dignitat i respecte al càrrec que ha tingut, deixaria la política i se n’aniria a casa seva, i no ens podem permetre el luxe de desactivar l’actiu més important que tenim, sobretot de cara a l’exterior. No s’entendria. Em fa molta gràcia tota la gent que li busca “càrrec”: que si Conseller en Cap, que si Comissionat d’Exteriors... no cal, de veritat.
No és tossuderia del Mas, ni ganes d’aferrar-se a la cadira, és el seu sentit del deure i de la responsabilitat que el fan aguantar. Si s’ha d’apartar, que ho facin les urnes on puguem opinar tots i no perquè uns quants exigeixin el seu cap. No es pot edificar res de bo, i menys una República Catalana lliure i per a tots, començant així. Millor anem a eleccions, clarifiquem el panorama, tornem-nos a comptar tots i continuem endavant.
Arturo es nuestro gran iluminado y nuestro gran iluminador, lo tomáis o lo dejáis
Indapandansia andoscollons!
En castellà és "hiriente" i en català diria que és "feridor/a" :-)
Bon article
Per a Lord Nelson
d'acord amb tu, també em vaig sentir decebut amb na Liz Castro,
però sobretot estic d'acord amb l'últim que dius, que en Mas tiri pel dret
si , malauradament no és repetís JXS, el que disposeu de blogs o tweets, hauríeu de mirar de fer campanya, tipus ( en lloc de dir president posi les urnes) quelcom com Mas tiri pel dret, no està sol, te el poble al darrere, o el que sigui, però no podem deixar sol aquest home.
avui al .cat, un altre cop tota una lliçó, de dialèctica, arguments, saber fer i mirada llarga, en una paraula un estadista,
Eliseu
Arturo, un estadista, un gran líder, la llum que ens guía, com el Kim Jong II ... tiri, tiri no s'entretingui
Moltes gràcies per l'article. Subscric l'opinió de Lord Nelson.
Encara depen de nosaltres tirar aixó endavant, al març s'ha de votar qualsevol de les dues úniques opcions indepes que hi haurà (CDC/ERC). I una cosa clau, vital, es que aquests dos partits no es barallin, si no van junts que no hi vagin peró que no es facin mal entre ells, que hi hagi el màxim bon rollo posible i que vagin a una. I dels seguidors el mateix dic , que no hi hagi baralles a les xarxes socials siusplau, perqué llavors si que ja haurem begut oli.
Ara podrà tornar a canviar el blog, per Dies de Gloria
tornem ha esta engrescats
qui s'enfotia, quan parlava de que tenim un gran estadista?
Eliseu
Publica un comentari a l'entrada