Elogi i defensa del castellà com a part de la nostra identitat i com a patrimoni de Catalunya (remix)

(Vaig escriure aquest post el març del 2014. Ara crec que, amb tristesa, és oportú recuperar-lo. Ho faig amb una versió reduïda, centrant-me en un dels temes que tocava, la defensa -elogi- del castellà com a patrimoni de Catalunya. El post original, si el voleu llegir el trobareu en aquest enllaç, Hi explicava la meva experiència vital, que és la de tantíssims altres. Explicava també la vital importància social que té la immersió lingüística. I la meva militància en defensa del català que va començar a La Crida a la Solidaritat. El fons, però, va més enllà dels temes de la cooficialitat, bilingüisme, etc. El fons del tema és sobre l'acceptació de com som i de com volem ser)

 --------------------------------------------------------------------------------------

Com a xarnego, és a dir, com a orgullós fill de pare murcià i de mare catalana, una de les coses del meu país de les que més satisfet em sento és la capacitat d'integració que ha tingut i que tenim.

Mentiria si digués que el principal motor de la meva militància no va ser la defensa de la llengua i la cultura catalanes.

Una militància i un compromís que MAI va tenir res en contra de la meva llengua paterna, de la primera llengua que jo vaig parlar, que va ser el castellà, atès que tot i néixer -accidentalment- a Reus, a les molt poques setmanes de néixer ja estava a Lora del Río, Sevilla, que és on vivien els meus pares i és on vam seguir vivint fins que jo tenia 4 anys. Allà,  a Lora del Río, Sevilla, és on vaig començar a caminar i a parlar.

Amb quatre anys vam fer cap a Cornellà de Llobregat, a la Ciutat Satèl·lit, barri de Sant Ildefons. On vivíem, que era un "bloque" de 3 escales de 9 plantes d'alçada amb 4 pisos per replà...108 pisos en total... només hi havia un amic que parlés català. Al cole, a l'EGB, no vaig rebre ni una sola classe en català. I fins que no vaig arribar a l'Institut, ja a Barcelona, que no vaig tenir una classe de català, de llengua catalana.

(...)

La Catalunya d'avui en dia és un país que val tant la pena perquè el projecte col·lectiu que uneix la majoria de la societat és visceralment inclusiu. Vaja, que no es pot entendre el que som i el que volem ser sense aquesta permanent i intensa voluntat inclusiva.

I d'això és una de les que coses de les que em sento més orgullós d'aquest procés en el que estem, d'aquest projecte col·lectiu d'un nou país, d'un nou estat.

Tant el MHP Mas com n'Oriol Junqueras han proclamat, amb total contundència, que el castellà serà llengua oficial del nou estat català. No podria ser d'una altra manera.

Avui, però, amb aquest article, el que voldria és anar més enllà i fer un elogi del castellà.

Elogi del castellà perquè és la primera llengua que hem parlat el 50% d'aquest país. Perquè és una llengua que portem a les nostres vides, perquè forma part de nosaltres, perquè ha contribuït a que siguem com som i perquè no ens podem imaginar a nosaltres mateixos sense aquesta part fonamental de la nostra identitat.

Elogi del castellà perquè aquesta llengua que forma part de nosaltres no és en cap cas la responsable de les polítiques lingüicides contra el català que han promogut durant 300 anys els governs espanyols. Català i castellà conviuen, poden conviure i conviuran sense tensions en el futur -imminent- estat català.

Elogi del castellà perquè declarant-lo oficial, com el català -la llengua pròpia de Catalunya- del futur -imminent- estat català, no només fem un acte jurídic i/o administratiu: fem un acte polític i nacional d'assumir-nos a nosaltres mateixos en la nostra integritat.

Elogi del castellà perquè ens l'estimem i és part del nostre patrimoni. Perquè ja no podem veure'ns i sentir-nos a nosaltres mateixos sense el català o el castellà. Perquè és amb el català i el castellà que aquest nou país i tots i cadascun de nosaltres assolim la plenitud, som complets, som poble, som país. Perquè aquest país, amb català i castellà a l'escola i en el seu patrimoni és més fort, més potent i més competitiu, i només un boig renunciaria a aquest patrimoni i aquest potencial (òbviament també amb un sistema educatiu que converteixi l'anglès en la nostra tercera llengua). I nosaltres ni som ni estem bojos. Tot el contrari.

Elogi del castellà perquè no hi ha ningú que pensi en un “nosaltres” historicista, en el futur de Catalunya com el d'una mòmia que despertés 300 anys després d'haver estat silenciada, adormida i emmanillada. Perquè només pensem en un “nosaltres” que integra tot el que som, totes les nostres realitats, tots els nostres orígens, totes les nostres diversitats... i les posa en valor convertint-les en un projecte col·lectiu. Aquesta és la nostra Catalunya, aquest serà el nou estat català i aquest és i serà el nostre “nosaltres”.

Per tot això, sí, avui he volgut fer un elogi del castellà. Un elogi que no és un registre administratiu. Que va molt més enllà. Un elogi que és un reconeixement i un compromís. El compromís de fer de les nostres dues grans llengües, català i castellà, el nostre més gran patrimoni i exemple d'integració, convivència i inclusió. El compromís de salvar el català, la llengua que només nosaltres tenim i que només pot ser-hi si hi som nosaltres, si aquest nosaltres existeix. I el compromís de preservar també com a part d'aquest “nosaltres” el castellà.

Perquè, en definitiva, només pensem així nosaltres. Només els qui volem construir un nou país que assumim amb convenciment la integritat, diversitat i riquesa del "nosaltres" amb el que treballem, del "nosaltres" que és protagonista de la construcció d'un nou país. En contrast radical amb tot el que fa i diu (i cada cop diuen i fan més bestieses) l'unionisme, que és únicament perseguir implacablement la fractura, encadenar-nos a un origen i bastir murs que impedeixin que aquest "nosaltres" assoleixi la seva plenitud amb el nou estat.

(fins aquí el post orginal)
------------------------------------------------------------------
REFLEXIÓ ACTUALITZADA: Continua havent-hi gent que ens volen fer creure que en el futur estat català, en el que el català gaudirà de tot el potencial que té tenir un estat al darrere -situació inèdita en aquests darrers 300 anys- el català estarà en pitjors condicions i més amenaçat que durant els 300 anys de persecució sistemàtica de la llengua que ha protagonitzat l'estat espanyol. És de bojos, d'indocumentats, de miops o de males persones. I que a sobre ho vulguin fer des de soflames presumptament "científiques", és indignant.

Tots els que treballem amb sistemes d'informació i amb dades sabem que una de les coses que podem fer és el que es coneix com a "data massage". Davant un conjunt de dades, les podem treballar tant, les podem arribar a "torturar" tant, que acabin explicant allò que necessitem expliquin. Voler enganyar a la gent amb que el català estarà més amenaçat amb un estat al darrere que ara és patèticament ridícul.

A aquestes alçades de la pel·lícula i del procés és molt miserable treballar amb aquest menyspreu cap a la que és la llengua que primer hem parlat més del 50% dels catalans, i que forma ja part de la nostra identitat, com moltes altres coses en una societat viva i canviant. És d'un curt de gambals esfereïdor no considerar el castellà com el que és, un patrimoni excepcional de Catalunya i una llengua que ens estimem i volem viva per a nosaltres i els nostres fills la immensa majoria de catalans. I el colmo ja és fer tot el que estan fent aquests hegemonistes dels manifestos, perquè amb el que fan són molt més eficaços en rebentar la majoria social per la independència i les opcions del procés que tot el Tribunal Constitucional, el Gobierno de España, la fiscalía i l'Audiència Nacional junts. Quins cracks...

El problema no és l'oficialitat, la formulació jurídica que tingui -per més que això també sigui important-, sinó l'actitud que hi ha al darrere de tota aquesta tropa, aquest supremacisme absurd, aquesta negació de la realitat, aquesta visió absurda del que és la nostra societat.

DONEC PERFICIAM