Avui ha tornat a saltar una altra d'aquestes ja dissortadament clàssiques tempestes de l'independentisme català en un got d'aigua.
Segons un parell de titulars, el senyor Homs hauria dit que estava disposat a votar Sanchez, sense necessitat de promesa de referèndum.
Això el senyor Homs no ho ha dit. Per tant, punt i final al tema.
Punt i final? Doncs per a mi no. Per dues coses:
- la primera, perquè lamento que no sigui cert.
- la segona perquè estic fins els collons de tota aquesta mena d'inquisidors que estan permanent escrutant tot el que passa amb l'única intenció de poder exclamar davant tota la plaça pública "ho veieu, ho veieu, són el peix al cove de sempre" i bla bla bla. Quin exercici més miserable de la pròpia vida i actitud política, dedicar-la per complet a intentar que el tema del món convergent i la independència sigui la profecia autocomplerta de la seva vida. Ells ja van dir-nos a tots que els convergents no eren indepes de fiar.
En fi. No s'hi pot fer res. Un dels frens d'aquest procés és aquesta santa inquisició, i ja ho sabem.
Però anem amb el que tenia interès en comentar, que no és perdre el temps amb frustrats inquisidors.
No, el senyor Homs no ha dit que votarà Sánchez sense acordar referèndum. No ho ha dit, però lamento que no ho hagi dit. I encara lamento més que no ho pugui dir i que no es pugui fer, que l'independentisme a Madrid estigui actuant de manera tan absurda que això no es pugui fer.
Mireu, si no ens perdés l'estètica, si no estiguéssim tan acomplexats pels nostres passats imperfectes (de CDC i d'ERC, que tots dos han fet amb els seus vots presidents del govern espanyol), si valoréssim més un sentit estratègic de les coses, si estiguéssim prou segurs de nosaltres mateixos i ens tinguéssim la confiança exigible... gestionaríem el poder que les urnes ens han donat al parlament espanyol amb molta més intel·ligència del que ho estem fent.
Com a independentista jo tinc claríssim que si la meva opinió servís d'alguna cosa diria a PDC i a ERC que votessin a Sanchez (si arriba a un acord amb els podemitos) a canvi de res, sense negociar res.
I ho faria sense cap complexe. No hi ha major llibertat que fer les coses perquè no n'esperem res a canvi, perquè no implica cap negociació, ni compromís ni res. No hi ha major exercici de seguretat i fortalesa que fer el que ningú espera fem, de fet, el que ningú vol fem.
O acordem referèndum o no hi ha res a parlar. O em follo la Bar Refaeli o no penso sucar el melindro. Els espanyols no pactaran mai un referèndum, ni els de dretes ni els d'esquerres. De la mateixa manera que jo no em follaré mai la Bar Refaeli.
I mantenir-se en aquestes posicions al meu entendre no és cap exhibició de fortalesa, de fermesa i de principis, sinó de la nostra capacitat de fer el ruc gratuïtament.
Enllaça aquesta visió amb una relíquia de l'independentisme perdedor, la de "cuanto peor, mejor". Així les coses, per als nostres inquisidors, per als nostres moralistes, el nostre moviment és tan feble que si el govern espanyol no ens donés hòsties tot el dia, l'independentisme es vindria avall, perdríem suports.
Doncs mireu, no.
A nosaltres què ens interessa?
Que el govern espanyol sigui el més feble possible. I què és més feble: un govern PP, que ha superat qualsevol impúdica vergonya a governar Espanya "en funcions" ad eternum i que cada cop que passa per les urnes rasca més vots i diputats... o un govern "experiment" entre Sanchez i el coletas? Jo ho tinc clar.
Vendetta. Sí, exercir la venjança quan i com es vol és quelcom reservat només als més forts, als putos amos. El PP porta 4 anys fent una política criminal contra Catalunya. Us sembla poc plaer treure's la xorra i, simplement per recrear-se en l'escena, pixar-se damunt el Mariano i el Riverita? Doncs jo només per veure el careto d'aquests dos ja faria.
Cortocircuitar els comuns a casa nostra i decantar-los, per la via dels fets, a una neutralitat al Parlament que evidenciaria a ulls de tot el món la majoria independentista. Està clar que la més intel·ligent estratègia antiindependentista que s'ha desplegat a casa nostra és la que han protagonitzat l'eixam comuns-podemitas. S'han omplert la boca de falsedats. Han promès el que mai estaven disposats a complir. I han criminalitzat l'independentisme. Sense negociar res sortir al faristol del congrés i, mirant als ulls a tots aquests fantasmilles desemmascarar-los davant tot el poble de Catalunya, seria molt positiu. Mireu, xatos, qui fa possible que es pugui res només som els independentistes catalans. I no ho fem perquè hàgim negociat res, sinó per deixar-ho clar davant el poble de Catalunya. El poder no és delegar perquè passi res a Madrid, sinó retenir-lo a les nostres mans. I bloquejar-los, per la via dels fets, al Parlament, neutralitzar-los definitivament.
Llençar un missatge positiu i de suport democràtic a Espanya i al poble espanyol. No tenim res contra Espanya ni el poble espanyol, tot el contrari. Volem viure en pau i volem ser bons veïns, veïns que treballin en comú tot allò que compartim. I per fer-ho no hi ha res millor que dir als espanyols demòcrates "els que us traiem de sobre aquesta lacra del Mariano i del PP som nosaltres, els independentistes, i ho fem a canvi de res, perquè ens sentim solidaris amb vosaltres, i no necessitem negociar res ni res a canvi per ajudar-vos a sortir del pou autoritari del PP i ajudar-vos a tenir una altra oportunitat democràtica".
Col·lapsar els poders fàctics, l'establishment, la casta. Tots aquests han apostat pel PP, per C's i pel sector GAL del PSOE. Han volgut que aquests tinguessin les claus. Pujar al faristol del congrés i dir "veieu aquesta clau? és nostra" i llençar-la al fons del port de Barcelona, és una hòstia descomunal de la que els costarà refer-se. Un PP que aguanta la seva ignomínia d'associació il·lícita dedicada a la corrupció simplement perquè reté el poder, es vindria avall, s'ensorraria en una crisi monumental al dia següent de perdre el govern. I això ens interessa. I què dir del Riverita. Nascut per al poder, i exclòs de tot poder. Negoci rodó. Descomposició.
Crèdit europeu i internacional per a l'independentisme. En aquests moments la situació política espanyola és una preocupació internacional. Aquest bloqueig, que ningú amb mínima cultura democràtica pot entendre, ens arrossega als indys com a part del conflicte. Que sigui l'independentisme català, sense res a canvi, qui tregui Espanya d'aquesta situació ens visualitzaria, a ulls de tots els nostres socis europeus com uns socis fiables, responsables. I això és vital per al nostre procés, perquè la intervenció i mediació internacional és l'únic que pot fer desbloquejar una sortida democràtica. Nosaltres desbloquegem Espanya i predisposem la comunitat internacional a que intervingui per desbloquejar el procés.
Desjudicialització del procés independentista. No s'ha de negociar res. Ni els bons dies. Però és obvi que el PSOE de Sanchez i el Podemos del coletas & cia no és l'autoritarisme del PP. No hem de negociar res. Res de res. Però sabem que tot i que políticament la posició de PSOE i Podemos sigui la mateixa que el PP en relació al procés independentista a Catalunya, seria possible gestionar-lo políticament, lluny dels tribunals.
I seguir endavant. Com si res. La independència no es negocia a Madrid. No entenc aquesta dèria de dir ens tanquem en el cuarto oscuro fins que no acordem un referèndum. Va per favor, no siguem patètics. Els espanyols no negociaran mai un referèndum. La independència serà un procés unilateral o no serà. Esperar res de l'estat espanyol és absurd. Tan absurd com demanar el vot per anar al Congreso per no fer res, per no jugar cap carta, per confondre fermesa amb tonteria i postureo. El procés serà unilateral o no serà. I tindrà mediació internacional o ens enquistarem en el conflicte, i per a aquesta mediació internacional evidenciar la força indy amb gestos de responsabilitat, ens fa guanyar molt i molt crèdit.
És a dir, que jo, com a independentista, no entenc que no tinguem claríssim que si Sanchez i Coletas arriben a un acord cal votar-hi a favor SENSE NEGOCIAR RES, sense ni tan sols parlar-hi, amb cap d'ells. Més enllà de la testosterona de dir "som inflexibles", no sóc capaç de veure cap argument per no exercir la nostra força.
De fet aquesta absurditat, aquest deliri improductiu, estètic, només s'explica per la fatal combinació de dues circumstàncies:
- l'acomplexament convergent -que entenc- a fer una política inteligent a Madrid. I dic que l'entenc perquè tots sabem que si ho intenta tota aquesta legió d'inquisidors s'hi llençaran a sobre amb una violència tan salvatge que només de pensar-ho fa ganes de tancar-se a un bunquer nuclear. Però també perquè encara és massa recent l'època del peixalcovisme, i aquesta transició tan ràpida enlluerna massa.
-que ERC segueix instal·lada no en fer coses en clau de país, sinó en clau d'hegemonia sobiranista. ERC ha optat, dues eleccions seguides, per regalar el triomf als Comuns/podemites, amb tot el que això implicava de qüestionament internacional de la legitimitat democràtica per la independència assolida el 27S. I ho ha fet perquè està absolutament encegada per la disputa de l'hegemonia en el sobiranisme al món convergent.
Des d'aquest punt de vista, en aquest escenari, ERC pensa que a la tercera va la vençuda, i que si bé en les dues eleccions prèvies la seva miopia ens ha comportat dues derrotes, a la tercera per fi aconseguiran marcar distància amb el món convergent. I a aquest objectiu ho aboca tot, per provocar unes terceres eleccions que els hi donin una tercera oportunitat d'esdevenir hegemònics. Ni que això impliqui perdre les oportunitats que estem perdent per la independència.
I així estem. Pels uns i/o pels altres, confonent fer el ruc amb fermesa. Rebutjant gestionar amb intel·ligència la nostra força, la força indy. Buscant l'aplaudiment estèril del no-res enlloc de fer, a cada moment, allò que més ens convé, sense complexos. Prefereixo el risc de provocar coses que el comfort dels copets a l'esquena per no fer res.
DONEC PERFICIAM
Segons un parell de titulars, el senyor Homs hauria dit que estava disposat a votar Sanchez, sense necessitat de promesa de referèndum.
Això el senyor Homs no ho ha dit. Per tant, punt i final al tema.
Punt i final? Doncs per a mi no. Per dues coses:
- la primera, perquè lamento que no sigui cert.
- la segona perquè estic fins els collons de tota aquesta mena d'inquisidors que estan permanent escrutant tot el que passa amb l'única intenció de poder exclamar davant tota la plaça pública "ho veieu, ho veieu, són el peix al cove de sempre" i bla bla bla. Quin exercici més miserable de la pròpia vida i actitud política, dedicar-la per complet a intentar que el tema del món convergent i la independència sigui la profecia autocomplerta de la seva vida. Ells ja van dir-nos a tots que els convergents no eren indepes de fiar.
En fi. No s'hi pot fer res. Un dels frens d'aquest procés és aquesta santa inquisició, i ja ho sabem.
Però anem amb el que tenia interès en comentar, que no és perdre el temps amb frustrats inquisidors.
No, el senyor Homs no ha dit que votarà Sánchez sense acordar referèndum. No ho ha dit, però lamento que no ho hagi dit. I encara lamento més que no ho pugui dir i que no es pugui fer, que l'independentisme a Madrid estigui actuant de manera tan absurda que això no es pugui fer.
Mireu, si no ens perdés l'estètica, si no estiguéssim tan acomplexats pels nostres passats imperfectes (de CDC i d'ERC, que tots dos han fet amb els seus vots presidents del govern espanyol), si valoréssim més un sentit estratègic de les coses, si estiguéssim prou segurs de nosaltres mateixos i ens tinguéssim la confiança exigible... gestionaríem el poder que les urnes ens han donat al parlament espanyol amb molta més intel·ligència del que ho estem fent.
Com a independentista jo tinc claríssim que si la meva opinió servís d'alguna cosa diria a PDC i a ERC que votessin a Sanchez (si arriba a un acord amb els podemitos) a canvi de res, sense negociar res.
I ho faria sense cap complexe. No hi ha major llibertat que fer les coses perquè no n'esperem res a canvi, perquè no implica cap negociació, ni compromís ni res. No hi ha major exercici de seguretat i fortalesa que fer el que ningú espera fem, de fet, el que ningú vol fem.
O acordem referèndum o no hi ha res a parlar. O em follo la Bar Refaeli o no penso sucar el melindro. Els espanyols no pactaran mai un referèndum, ni els de dretes ni els d'esquerres. De la mateixa manera que jo no em follaré mai la Bar Refaeli.
I mantenir-se en aquestes posicions al meu entendre no és cap exhibició de fortalesa, de fermesa i de principis, sinó de la nostra capacitat de fer el ruc gratuïtament.
Enllaça aquesta visió amb una relíquia de l'independentisme perdedor, la de "cuanto peor, mejor". Així les coses, per als nostres inquisidors, per als nostres moralistes, el nostre moviment és tan feble que si el govern espanyol no ens donés hòsties tot el dia, l'independentisme es vindria avall, perdríem suports.
Doncs mireu, no.
A nosaltres què ens interessa?
Que el govern espanyol sigui el més feble possible. I què és més feble: un govern PP, que ha superat qualsevol impúdica vergonya a governar Espanya "en funcions" ad eternum i que cada cop que passa per les urnes rasca més vots i diputats... o un govern "experiment" entre Sanchez i el coletas? Jo ho tinc clar.
Vendetta. Sí, exercir la venjança quan i com es vol és quelcom reservat només als més forts, als putos amos. El PP porta 4 anys fent una política criminal contra Catalunya. Us sembla poc plaer treure's la xorra i, simplement per recrear-se en l'escena, pixar-se damunt el Mariano i el Riverita? Doncs jo només per veure el careto d'aquests dos ja faria.
Cortocircuitar els comuns a casa nostra i decantar-los, per la via dels fets, a una neutralitat al Parlament que evidenciaria a ulls de tot el món la majoria independentista. Està clar que la més intel·ligent estratègia antiindependentista que s'ha desplegat a casa nostra és la que han protagonitzat l'eixam comuns-podemitas. S'han omplert la boca de falsedats. Han promès el que mai estaven disposats a complir. I han criminalitzat l'independentisme. Sense negociar res sortir al faristol del congrés i, mirant als ulls a tots aquests fantasmilles desemmascarar-los davant tot el poble de Catalunya, seria molt positiu. Mireu, xatos, qui fa possible que es pugui res només som els independentistes catalans. I no ho fem perquè hàgim negociat res, sinó per deixar-ho clar davant el poble de Catalunya. El poder no és delegar perquè passi res a Madrid, sinó retenir-lo a les nostres mans. I bloquejar-los, per la via dels fets, al Parlament, neutralitzar-los definitivament.
Llençar un missatge positiu i de suport democràtic a Espanya i al poble espanyol. No tenim res contra Espanya ni el poble espanyol, tot el contrari. Volem viure en pau i volem ser bons veïns, veïns que treballin en comú tot allò que compartim. I per fer-ho no hi ha res millor que dir als espanyols demòcrates "els que us traiem de sobre aquesta lacra del Mariano i del PP som nosaltres, els independentistes, i ho fem a canvi de res, perquè ens sentim solidaris amb vosaltres, i no necessitem negociar res ni res a canvi per ajudar-vos a sortir del pou autoritari del PP i ajudar-vos a tenir una altra oportunitat democràtica".
Col·lapsar els poders fàctics, l'establishment, la casta. Tots aquests han apostat pel PP, per C's i pel sector GAL del PSOE. Han volgut que aquests tinguessin les claus. Pujar al faristol del congrés i dir "veieu aquesta clau? és nostra" i llençar-la al fons del port de Barcelona, és una hòstia descomunal de la que els costarà refer-se. Un PP que aguanta la seva ignomínia d'associació il·lícita dedicada a la corrupció simplement perquè reté el poder, es vindria avall, s'ensorraria en una crisi monumental al dia següent de perdre el govern. I això ens interessa. I què dir del Riverita. Nascut per al poder, i exclòs de tot poder. Negoci rodó. Descomposició.
Crèdit europeu i internacional per a l'independentisme. En aquests moments la situació política espanyola és una preocupació internacional. Aquest bloqueig, que ningú amb mínima cultura democràtica pot entendre, ens arrossega als indys com a part del conflicte. Que sigui l'independentisme català, sense res a canvi, qui tregui Espanya d'aquesta situació ens visualitzaria, a ulls de tots els nostres socis europeus com uns socis fiables, responsables. I això és vital per al nostre procés, perquè la intervenció i mediació internacional és l'únic que pot fer desbloquejar una sortida democràtica. Nosaltres desbloquegem Espanya i predisposem la comunitat internacional a que intervingui per desbloquejar el procés.
Desjudicialització del procés independentista. No s'ha de negociar res. Ni els bons dies. Però és obvi que el PSOE de Sanchez i el Podemos del coletas & cia no és l'autoritarisme del PP. No hem de negociar res. Res de res. Però sabem que tot i que políticament la posició de PSOE i Podemos sigui la mateixa que el PP en relació al procés independentista a Catalunya, seria possible gestionar-lo políticament, lluny dels tribunals.
I seguir endavant. Com si res. La independència no es negocia a Madrid. No entenc aquesta dèria de dir ens tanquem en el cuarto oscuro fins que no acordem un referèndum. Va per favor, no siguem patètics. Els espanyols no negociaran mai un referèndum. La independència serà un procés unilateral o no serà. Esperar res de l'estat espanyol és absurd. Tan absurd com demanar el vot per anar al Congreso per no fer res, per no jugar cap carta, per confondre fermesa amb tonteria i postureo. El procés serà unilateral o no serà. I tindrà mediació internacional o ens enquistarem en el conflicte, i per a aquesta mediació internacional evidenciar la força indy amb gestos de responsabilitat, ens fa guanyar molt i molt crèdit.
És a dir, que jo, com a independentista, no entenc que no tinguem claríssim que si Sanchez i Coletas arriben a un acord cal votar-hi a favor SENSE NEGOCIAR RES, sense ni tan sols parlar-hi, amb cap d'ells. Més enllà de la testosterona de dir "som inflexibles", no sóc capaç de veure cap argument per no exercir la nostra força.
De fet aquesta absurditat, aquest deliri improductiu, estètic, només s'explica per la fatal combinació de dues circumstàncies:
- l'acomplexament convergent -que entenc- a fer una política inteligent a Madrid. I dic que l'entenc perquè tots sabem que si ho intenta tota aquesta legió d'inquisidors s'hi llençaran a sobre amb una violència tan salvatge que només de pensar-ho fa ganes de tancar-se a un bunquer nuclear. Però també perquè encara és massa recent l'època del peixalcovisme, i aquesta transició tan ràpida enlluerna massa.
-que ERC segueix instal·lada no en fer coses en clau de país, sinó en clau d'hegemonia sobiranista. ERC ha optat, dues eleccions seguides, per regalar el triomf als Comuns/podemites, amb tot el que això implicava de qüestionament internacional de la legitimitat democràtica per la independència assolida el 27S. I ho ha fet perquè està absolutament encegada per la disputa de l'hegemonia en el sobiranisme al món convergent.
Des d'aquest punt de vista, en aquest escenari, ERC pensa que a la tercera va la vençuda, i que si bé en les dues eleccions prèvies la seva miopia ens ha comportat dues derrotes, a la tercera per fi aconseguiran marcar distància amb el món convergent. I a aquest objectiu ho aboca tot, per provocar unes terceres eleccions que els hi donin una tercera oportunitat d'esdevenir hegemònics. Ni que això impliqui perdre les oportunitats que estem perdent per la independència.
I així estem. Pels uns i/o pels altres, confonent fer el ruc amb fermesa. Rebutjant gestionar amb intel·ligència la nostra força, la força indy. Buscant l'aplaudiment estèril del no-res enlloc de fer, a cada moment, allò que més ens convé, sense complexos. Prefereixo el risc de provocar coses que el comfort dels copets a l'esquena per no fer res.
DONEC PERFICIAM
Entrades
7 comentaris:
Ben vist!
L' únic problema que hi veig és que els donem l' oportunitat de canviar el relat. Ara mateix amb la Neofalange encimbellada és fàcilment constatable que o bé hi ha independència o no hi ha ni aigua.
Aquesta evidència manifesta podria entel-lar-se si els donem la possibilitat de deixar el fuet i entomar la pastanaga. Afeblint la via independentista i donant carnassa als tercerviïstes.
A niell internacional respirarien alleugerits i voldrien donar un temps prudencial a la cerca d' un postulat de pacte i més si es pogués simplificar amb la interpretació que la investidura obre una taula de negociació.
Personalment prefereixo que escanya continuï sent percebuda com a recalcitrantment demòfoba i ingovernable.
A nivell internacional o europeu al final el que volen són estats eficients i tenir una Holanda a la Mediterrània els pot ser molt més atractiu que no pas aquesta petuleia de pantotxada petulant que tenen ara asseguts a taula i amb barra lliure a la nevera.
Salut!
Cesc.
El peixalcovisme no es massa recent i prou, és benvist per una bona part del electorat que va permetre a l'exhonorable batre rècords de presidència no fa pas tant.
Com be apunta en Cesc, si canviem fuet x pastanaga perilla el suport independentista aconseguit (també de rècord) fent bona la falsa tercera via.. i del suport internacional millor que de moment no hi comptem: si el govern en funcions no fa cap rucada que es posicionin és una utopia
Tot depèn de nosaltres
També estic d'acord a votar a en Pedro Sánchez, però, almenys, a canvi de declarar-se a favor d'una sortida política al problema català.
Només serien unes declaracions. Ja en tinc prou perquè a Madrid ja no tenen res a canvi. Nosaltres guanyaríem treure a en Rajoy del govern i fer-hi entrar a Psoe-Podemos. El govern espanyol seria més difícil de coordinar ja que s'haurien de posar d'acord els dos partits. Al parlament, també, per tirar les lleis endavant.
Nomes per estalviar-me el les teves expressions sexistes, he parat de llegir les teves reflexions que, per altra banda, em semblaven interessants
El que planteges és molt interessant i pertinent però no és gens fàcil de justificar per a tots aquells que han cregut fins avui que un referèndum era una condició sine qua non per a qualsevol pacte amb un partit espanyol. I més ara que Catalunya té la clau de la governabilitat en uns moments crítics per l'Estat espanyol i això, facilitar la formació d'un govern, forçosament havia de tenir un preu que ens havíem de cobrar. Per què ara sí i no quan Sánchez es va presentar com a candidat la primera vegada? Què ha canviat des de llavors? Aquest debat sens dubte s'ha de fer, però no es pot canviar radicalment de postura -amb el que això implica emocionalment per a molta gent de bona fe- sense explicar-ho molt bé prèviament i madurant la decisió poc a poc per donar temps a la gent a pair-ho. Si ERC i CDC (o ex CDC) són prou valents per fer valdre aquests arguments no tinc clar que ara mateix aquest canvi de posicionament no impliqués la pèrdua de molt suports. Hi estarien disposats igualment? La política, sempre, es mou per interessos, sovint mesquins, i cap partit està disposat en aquests moments a perdre bous i esquelles en aquest procés en què també hi ha guerres soterrades entre partits.
Per altra banda, si es facilita un govern d'Esquerres a Espanya, quants indecisos ara mateix necessaris a Catalunya per eixamplar una majoria sobiranista justeta no abraçaran amb entusiasme la via federal i altres promeses per l'estil? Molts esperen un petit gest per decantar-se. Això no vol dir, evidentment, desitjar que tot vagi pitjor per així guanyar adeptes per a la nostra causa, però és obvi que no seríem on som sense els anys de govern de la dreta a Espanya. Encara està per veure quants independentistes ho som per convenciment i quants per reacció. Aquests darrers, al mínim gest conciliador d'un govern pretesament'amic' deixaran de voler un Estat propi.
Molt bona reflexió, Senyor Abad.
Però les iniciatives audaces i intel·ligents requereixen total confiança entre els socis i una fèrria voluntat unitària. No és el cas. ERC no només ha facilitat en dues eleccions seguides el triomf als Comuns/podemites, va regalar l'alcaldia de Barcelona a la Colau, va fer el seu paper en el relleu del President Mas, dóna credibilitat al Fachin (sort que aquest personatge s'ensorra cada vegada que parla), etc.
D'altra banda, els Ximo Puig i les Francina Armengol no abunden al PSOE. De Susana Diaz a Nuria Parlon, de Fernández Vara a Miquel Iceta, passant, és clar, pel mateix Sánchez, el socialisme espanyol està infectat d'anticatalanisme. Uns vots com els que vostè proposa podrien causar desmais i marejos en la bancada socialista, fins i tot algun suïcidi, Déu no ho vulgui. No crec que Sánchez acceptés ser president amb els vots indepes. Però, posats a especular, si això passés, la no acceptació d'aquests vots vull dir, el nostre triomf seria definitiu.
DONEC PERFICIAM.
Llàstima que al final ho espatlles. Et queixes dels que es passen tot el dia emetent judici sobre les actituds dels partits i després et dediques a dir si PDEC o ERC fan les coses per interessos ocults. Em sembla que l'erres. En aquests moments de la pel·lícula els partits s'han guanyat el dret a ser considerats amb respecte.
En tot cas, afegeixo un parell de punts a la teva proposta:
a) El govern castellà de PSOE+P's no tindria majoria parlamentària. Això vol dir que cauria en poc temps i que això suposaria una nova convocatòria electoral. Justament per això, crec, que PSOE i P's no arribaran a un acord. Per si de cas. En tot cas, cal considerar com es vendria a Castella aquest revés d'un govern sense suport parlamentari. Podria esdevenir un boomerang per la causa.
b) Un govern castellà de PSOE+P's cauria directament en el moment que Catalunya s'independitzi, ja que sense Catalunya, PP+C's són majoria absoluta. Caldria veure si això ens afavoreix. El govern castellà es trobaria que només té raó de ser si evita la independència.
Estic d'acord en que tota opció és vàlida. No hi ha judicis morals. Però cal considerar totes les derivades i efectes col·laterals i en aquest cas, potser no són tan bons com imagines.
En tot cas, estic plenament convençut que en el sí de JxSí ja ho han analitzat i si han optat per la via actual (que no ho sabem), no és per les lluites de partit sinó per una reflexió a fons.
Amb independència de si la seva tria és també la teva o la meva.
Publica un comentari a l'entrada