Cròniques d'un Robinson a Barcelona: d'un crio de la Ciutat Satèl·lit a un adult del Poblenou

Com a adult no havia participat mai d'una lluita veïnal. Les primeres coses en les que em vaig implicar van ser -adolescent- a la parròquia de Sant Miquel, a Cornellà de Llobregat, a través de la JOBAC, una associació de joves cristians de barris obrers i ambients populars. Ens posicionàvem i actuàvem sobre la societat en la que vivíem a partir de la vivència compartida de la nostra fe, de la nostra condició de cristians.

Quan tenia 18 anys -ja ho he explicat més d'un cop- vaig iniciar un compromís diferent: la militància independentista. Des de llavors he viscut aquest compromís indy en associacions universitàries, en casals de barri, en moviments polítics, en fundacions culturals, en associacions patriòtiques...

Però de sobte un dia resulta que l'Ajuntament de Barcelona de la senyora Colau comença a prendre decisions demencials sobre el barri en el que visc, que impliquen per a gairebé tots els veïns un empitjorament de la nostra qualitat de vida. I gairebé sense adonar-me'n m'he vist implicat en una lluita veïnal, amb gent que no ens coneixíem entre nosaltres, constituïnt-nos en Plataforma d'Afectats per la Superilla del Poblenou.

Participar d'una lluita veïnal començant de zero. Del zero absolut, que vol dir presentar-nos i posar-nos noms, reunions al carrer i una incipient organització que evidencia la importància d'aquest principi que en l'anàlisi organitzativa explica el que és inexplicable: la coordinació espontània. Perquè, efectivament, per aquesta coordinació espontània ràpidament surt qui obre un compte de correu, qui genera un grup de google, qui obre el change per recollir signatures, qui fa un logo, qui fa fotos, qui posa en marxa un grup de facebook, qui porta el twitter oficial, qui elabora un primer document analitzant minuciosament el que està passant, qui parla amb la premsa, qui parla amb altres veïns, qui parla amb la gent de les empreses i botigues afectades, qui parla amb altres associacions d'afectats de carrers que també s'han constituït, etc etc.

En menys de tres setmanes un grup de veïns que no ens coneixíem entre nosaltres i que de vegades encara ens hem de recordar els noms, i que no tenim res ni ningú al nostre darrere, ja estem organitzats, coordinats i fent tota aquesta feina. Brutal. Porto més de 30 anys de militància, i he vist i fet de tot. Però el que he vist generar-se en aquesta lluita veïnal no ho havia vist mai. 

Com a adult no havia participat mai en cap cosa veïnal, cert, però jo havia crescut al barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat, al que hi vàrem arribar amb els meus pares l'any 69. Sí, jo havia viscut en un carrer sense asfaltar, estudiat en aquelles escoles públiques del barri on mai érem menys de 40 per aula, en un barri on no hi havia ni un sol equipament (ni ambulatori, ni biblioteca, ni jardins, ni llocs de jocs per a nens, ni per a avis, ni centres cívics ni res de res)... I si t'has criat en un lloc així, ni que ho ignoressis, guardes una memòria de les moltes lluites veïnals que hi havia, fins i tot en ple franquisme, per dignificar el barri i les nostres vides.

"Las vueltas que da la vida", que cantaven Los Suaves, "el destino se ríe de ti". De sobte aquell crio que vivia en un barri d'una "Ciudad Satélite" recorda tot això perquè molts anys després, ja adult, es veu obligat a comprometre's amb molts altres veïns seus davant l'agressió patida per part de l'Ajuntament de la senyora Colau, que ha decidit amargar-nos la vida amb les seves decisions.


És absolutament insòlit que en ple s. XXI un ajuntament prengui decisions que la possible millora que puguin implicar per a un veí portin associades, sempre, un perjudici per a un altre veí. Puc entendre que una administració pública prengui decisions que beneficiïn a alguns administrats i a uns altres no. Però no puc entendre que es prenguin decisions que els possibles beneficis a uns impliquin directament, i amb plena consciència, perjudicar a uns altres (i això sense entrar en que la majoria dels veïns hipotèticament "beneficiaris" rebutgen que el que han fet els hagi millorat la vida en res!).

De tot aquest calvari que estem vivint els veïns del Poblenou només hi ha una cosa que ha passat que considero una sort poder-ho viure: descobrir-me, de sobte, envoltat de veïns compromesos, que pensen com a veïns i que pensen, pel damunt de tot, en tots.Veïns que hem sigut capaços de generar aquest, per a mi tan bonic, "NOSALTRES, ELS VEÏNS". Una Plataforma que té claríssim que el futur dels nostres carrers, del nostre barri i de la nostra ciutat només el volem pensant en tots.

Ahir dimarts amb altres companys i companyes de la Plataforma, vam fer dues accions informatives específiques amb els veïns de dos dels carrers del barri més afectats, que han reaccionat amb gran interès i que en un no res ens han permès teixir complicitats i sumar suports. En les properes setmanes seguirem fent accions informatives amb la resta de veïns de la resta de carrers del barri. Explicant-los-hi les implicacions del que està passant, per al seu carrer i per al  nostre barri, com a veí i/o com a botiguer o treballador. 

No deixarem que la incompetència i els deliris ideològics de la senyora Colau i els seus amiguetes i còmplices de grups municipals que fins ara li han donat suport en aquesta bogeria de la superilla (BEC, PSC, ERC i CUP) empitjorin de la manera que ho han fet la qualitat de les nostres vides i que malmetin tan irresponsablement el que tant ens estimem: els nostres carrers, el nostre barri, la nostra ciutat.

Ahir aquell crio que trepitjava el fang del seu carrer sense asfaltar d'un barri d'una ciutat dormitori de l'àrea metropolitana de Barcelona, aquell carrer en el que els meus pares i la resta de veïns lluitaven contra l'oblit i la indiferència a les nostres vides a la que ens condemnava un urbanisme impersonal i l'ajuntament franquista que l'havia fet possible... ahir aquell crio va tornar a ser i viure en aquest adult que sóc ara i que s'ha trobat al carrer amb altres veïns lluitant contra l'arbitrarietat de l'Ajuntament de la senyora Colau, un Ajuntament que ens genera problemes que no teníem i que no mereixem tenir, però també, i això és extraordinàriament greu, davant un Ajuntament que menteix, que manipula i que tracta els veïns com a cobaies d'una delirant experimentació social.

La Superilla ha provocat un descomunal naufragi al nostre voltant. Aquest escrit d'avui és una petita crònica d'un dels milers de veïns als que ens han convertit en una mena de Robinson Crusoe. Uns Robinsons que només aspirem a "tornar" a casa, als carrers que coneixíem, al barri en el que vivíem o treballàvem. Només aspirem a no sentir-nos nàufrags i poder seguir sent part d'aquesta ciutat que tant estimem.