Reconeixement a Alfred Bosch i implicacions polítiques de la seva renúncia.

Avui s'ha conegut la renúncia d'Alfred Bosch a ser el cap de llista a les properes eleccions municipals de Barcelona.

Crec que és un fet polític gens menor, que val la pena observem en les diferents dimensions que té.

Vull dir, d'entrada, i abans de qualsevol altra cosa, que tinc un enorme respecte i estima per Alfred Boch.

Conec l'Alfred com a professor, a la Universitat Pompeu Fabra. I com a responsable que fou de les consultes a la ciutat de Barcelona, on, modestíssimament, vaig col·laborar com a voluntari. En totes dues facetes, chapeau, Alfred.

Però quan més l'he tractat, conegut i après a valorar ha estat com a membre -jo- del moviment veïnal. Ara fa 2 anys la sra. Colau i els seus il·luminats van posar en marxa un projecte demencial, la Superilla del Poblenou. Jo no havia participat mai de cap lluita veïnal, sempre havia militat en l'independentisme o en temes estudiantils o culturals. Però de sobte, com a veí del Poblenou, de la nit al dia, sense poder-hi dir res, sense haver estat informat... vaig veure com la meva vida resultava molt negativament afectada pel que feia l'Ajuntament, pel que feien els colauers.

Congestió per tot arreu, més soroll, més fums, empitjorament del transport públic, més contaminació, més absurdes pèrdues de temps diàries, etc. Empreses i comerços que havien de tancar. Llocs de treball que es perdien.

La pèrdua de qualitat de vida que hem patit la immensa majoria de veïns del Poblenou ha estat brutal. I tot per un projecte absurd, sense cap sentit, propi d'uns dements, al que hi han abocat milions i milions d'euros per intentar que semblés era alguna cosa. Propaganda, demagògia i autoritarisme atroç.

Inicialment ERC estava a favor d'aquest projecte, i va votar en contra de les propostes dels veïns en els primers plens en els que el tema va sortir. Però n'Alfred Bosch sempre ens va escoltar. Els veïns vam trobar en Alfred Bosch una persona dialogant, atenta i sensible al que li explicàvem. Els veïns vam intentar ser escoltats per l'Ajuntament de totes les maneres: manifestacions, recollida de milers de signatures, etc. Res. Finalment vam convocar una consulta popular. I n'Alfred Bosch hi va donar suport i es va comprometre a assumir el resultat del procés. I així ho va fer.

I així crec que es va guanyar el respecte no només meu, sinó de moltíssims veïns. Per tant, a nivell personal, gratitud, reconeixement i respecte cap a Alfred Bosch. De debò. Sincer.

Implicacions polítiques de la renúncia d'Alfred Bosch
1. Les primàries són una rucada. Tal i com estan les coses al nostre país, tal i com és la cultura política i tal i com són les dinàmiques organitzatives i de partit al nostre país, tots aquests temes de primàries no deixen de ser pura estètica. No m'atreveixo a dir un frau, però sí que són processos que obeeixen a lògiques que no són les de qualitat democràtica en els països i sistemes on aquesta dinàmica forma part de la seva cultura política.

No jutjo l'instrument primàries en abstracte. Té coses molt bones, té punts forts, però també en té de febles. El que sí dic és que les primàries, totes, al nostre país, no obeeixen a cap dinàmica de millora de la qualitat democràtica. I la renúncia d'en Bosch n'és un exemple. ERC va fer un procés de primàries, en Bosch el va guanyar i en Bosch ara s'ha vist obligat a presentar la renúncia.

Per a que les primàries funcionin, puguin dimensionar els seus punts forts, cal una cultura política molt diferent de la que tenim en aquest país. S'hi pot arribar, però ara mateix només són postureo, estètica, buidor o dreceres per a espavilats.

L'elecció de caps de llista i la configuració de les llistes tenen per a mi igual legitimitat democràtica quan descansa sobre òrgans de direcció i col·legiats de les formacions polítiques. Per a mi és perfectament democràtic i potser més inteligent que les formacions polítiques vagin a buscar el millor cap de llista possible per assolir els seus objectius, i que es configurin les llistes amb criteris de suma, d'estendre, d'arribar al màxim de públics, d'equilibrar equips, de capacitar en la màxima diversitat de coneixements i competències.

I què sembla que ha passat? Doncs que ERC, el seu aparell, ha arribat al convenciment que en Bosch no podia guanyar les eleccions a BCN (malgrat tota la propaganda que feien dient el contrari) i que creuen tenen un candidat que pot tenir millors resultats electorals. Per tant, carpetazo a les primàries, renúncia de Bosch i designació d'un nou candidat, que es creu té més opcions.

2. Les opcions d'ERC de guanyar a Barcelona depenen del candidat?

Això, com hem vist, és el que pensa l'aparell d'ERC. El mateix aparell que deia que Bosch estava disputant la victòria a Colau. El mateix aparell que les eleccions del 21D deia que els únics que podien disputar victòria a C's era ERC, i es reivindicaven, després de no haver volgut llista unitària, com a vot útil per aturar a C's.

I un cop més l'aparell d'ERC s'equivoca. No hi ha cap opció per a ERC de guanyar a Barcelona anant en solitari. CAP.

ERC té una relativament alta fidelitat de vot a BCN. I la major franja de transvassament de vot i d'indecisió de vot la té amb el món de Junts per Catalunya. Aquest vot té les més mínimes opcions de moure's pel candidat? En absolut. Cap.

Altres fronteres de vot d'ERC són la CUP i els Comuns. A molta distància de la frontera amb JxCAT, però són les dues ara mateix existents. Algú veu el vot frontera amb la CUP influenciable pel canvi de cromos del cap de llista d'ERC? Jo no.

Pel que fa als Comuns, és una frontera petita i feble i, a més, molt "fan" de la Colau.

I el PSC ja va quedar tan reduït a Barcelona les últimes eleccions que pensar hi ha un caladero de vot decantable cap a un candidat com Maragall, tal i com estan les coses, supera la ciència-ficció.

Per tant, en termes de projecció de vot, l'efecte Maragall substituïnt a Bosch tindrà un impacte mínim. I per tant les opcions d'ERC de guanyar en solitari seguiran sent zero. Absolutament zero. I ho dic i reitero. Cap opció.

3. Un candidat com Maragall pot afavorir o empitjorar les opcions de llista unitària guanyadora del tronc central del republicanisme, des de la democràcia-cristiana fins al socialisme democràtic?
Doncs és una incògnita. Jo dubto n'Alfred Bosch fos obstacle per a aquesta candidatura guanyadora. Però el cert és que la trajectòria d'en Maragall podria semblar "liquida" els arguments que fins ara havia fet servir ERC per dir que no a una llista unitària.

Efectivament, i si m'ho permeteu recorreré a una desafortunada expressió, però que resumeix molt gràficament l'argumentari contrari a pactar d'ERC, el que va dir fa pocs dies el d'altra banda admiradíssim Gabriel Rufián: "si anéssim junts automàticament Colau ens atacaria i desgastaria amb lo del 3%"

N'Alfred Bosch ha pogut mantenir un cert perfil propi a Barcelona (recordem va votar a favor de Colau com a alcaldessa), i no ha governat amb el món de convergència/pdecat/JuntsperCAT.

Però l'impediment que argumenta Rufian es disol del tot si el candidat és en Maragall, que està governant, colze amb colze, a la Generalitat, amb el món de convergència/pdecat/JuntsperCAT, aquests que en diu "els del 3%".

Seria absurd, incongruent i ridícul dir a nivell de país sí, a nivell de ciutat no. Cap sentit. Des d'aquest punt de vista Maragall candidat, actual conseller d'Exteriors d'un govern presidit per Junts per Catalunya, remou i elimina gairebé tots els possibles obstacles per a la unitat, la facilita.

4. Per què ERC podria haver activat la renúncia de Bosch i la designació de Maragall?

Al meu entendre crec que ho poden haver fet perquè sobre el paper el perfil Maragall sembla alinear-se millor amb el que, presumiblement, seran els grans temes de ciutat:

- Una ciutat més segura. Colau i els Comuns han sumit BCN en una inseguretat ciutadana com no es recordava. Calen candidats "xèrif", que ofereixin seguretat als ciutadans

- Una ciutat que funcioni. Colau i els Comuns han portat pràcticament al col·lapse a la ciutat. Calen candidats que ofereixin bona fama i experiència de bona gestió. Els colauers no han solucionat ni un sol dels problemes que tenia BCN i n'han generat infinits més.

- Una ciutat que recuperi l'autoestima i l'ambició. La Barcelona de Colau i els Comuns és la més grisa des de la transició. Sense cap ambició, sense cap projecte, sense cap il·lusió, sense cap capacitat de reivindicar-se com una de les grans capitals i metròpolis d'Europa i el món.

I jo crec que ERC ha pensat Maragall era un candidat que s'aliniava millor en aquests eixos que seran els que dominaran el debat electoral municipal, més enllà del tema República/independència.

5. És Maragall un candidat per a una Barcelona de majoria republicana o és el candidat per a reeditar tripartits?

Amics, amigues, aquest cinquè punt és la clau de tot plegat. La designació de Maragall i els seus moviments aclariran finalment totes les incerteses en aquest punt:

- si, com analitzàvem en el punt 3, Maragall és un candidat que, per estar governant amb tot el món de Junts per Cat, facilita la llista unitària del tronc central del republicanisme, la seva candidatura no trigarà en posar-se a treballar per fer-la possible. Si veiem que Maragall i ERC aposten per una llista republicana guanyadora d'ample espectre ideològic (de la democràciacristiana al socialisme democràtic), s'estarà apostant per una Barcelona amb govern lleial a la República. Això catapultarà les opcions d'èxit de les candidatures republicanes a tot el país i dels ajuntaments lleials a la República. Serà un pas endavant importantíssim per fer realitat la República. I contribuirà decisivament a enfortir la confiança entre totes les forces que volen fer la República.

- si pel contrari Maragall i ERC persisteixen en la negativa a guanyar les eleccions municipals, és a dir, persisteixen en presentar-se en solitari, estarà clara quina és l'estratègia d'ERC a nivell de Barcelona i de país: reeditar tripartits. I Maragall ha estat, al llarg de la seva dilatadíssima trajectòria política un dels grans "fontaneros" dels tripartits. Ho va ser a BCN, a l'ombra del seu germà Pasqual, governant amb ICV-EUA i més tard amb ERC. I ho va ser a la Generalitat amb els tripartits, també amb ICV-EUA.

Si, malgrat la designació de Maragall, ERC persisteix en l'estratègia de fer impossible la llista unitària voldrà dir que la seva estratègia és el tripartit, i que hi posa al capdavant a la persona amb més experiència en gestionar-los.

I això voldria dir, evidentment, regalar l'alcaldia de Barcelona a la senyora Colau, deixar-li a ella les fotos i el figureo, i assumir ell les tasques de "fontaneria" de la gestió municipal, a la que ja ha dedicat desenes d'anys de la seva vida.

Evidentment l'altra cara de la moneda seria que ERC provocaria unes eleccions "autonòmiques", que presumiblement intentarien fer coincidir amb les municipals per evitar el desgast de que la seva estratègia tripartita quedés al descobert, i de les que sortiria una nova majoria parlamentària de Govern fonamentada en l'aliança ERC-Comuns i amb el suport garantit del PSC, que potser inicialment només seria extern, i que a canvi reforçaria la majoria al Congrés de Pedro Sánchez i l'estratègia de "apaciguamiento".

Pues eso es todo amigos. 

 

Ja veieu si la cosa té lectures. Ja veurem com evoluciona tot plegat. I tant de bo tot el que implica la renúncia de n'Alfred Bosch i la designació d'un nou candidat permeti posar fil a l'agulla de l'única estratègia guanyadora possible per un ajuntament de Barcelona lleial a la República, permeti posar fil a l'agulla d'una gran candidatura central republicana que integri des de la democràciacristiana fins el socialisme democràtic. La República només és possible amb tots. Ens necessitem tots els que la volem.

Avui 20S 2018. Avui hi érem. Com fa un any. Com sempre. Que ningú abarateixi el somni.

DONEC PERFICIAM