Conducció estratègica aplicada a l'actual moment polític

(el concepte de conducció estratègica aplicada a la política ja el vaig fer servir en un post de l'any 2016. Segueixo pensant és un concepte clau. Ho és quan circulem amb el nostre cotxe o moto. I ho és també perquè allò que implica, allò que caracteritza una conducció estratègica ens és extraordinàriament útil en molts altres àmbits, singularment en política. Per això, primer explico què és la conducció estratègica i després ho aplico a l'actual moment polític. Crec que pot ajudar)

No sé ara, però fa molts anys quan jo em vaig treure el carnet de conduir de cotxe, i com a mínim a Barcelona, vaig fer les pràctiques corresponents de maniobres i després les de circulació urbana, per la ciutat. Tot molt ordenat. Tot semàfors. Com a molt quan et ficaven pel Poble Sec una mica d'atenció a les cruïlles sense semàfor i les corresponents preferències. I vinga, examen.

I aproves, però llavors arriba el dia que has d'agafar el cotxe propi -vaja, el de la família- per anar al poble. Fins l'últim semàfor de la Diagonal tot bé. Però llavors et fots en una autopista. Tres carrils. Cotxes i camions per tot arreu. Velocitat.

Tanmateix, el pitjor encara estava per arribar: en un moment donat has de sortir de l'autopista i començar a circular per una carretera general. Un carril d'anada i un de tornada. I més camions. I has d'avançar-los. I gairebé no saps com posar-t'hi.

Mai agrairé haver portat mon pare, al cel sia, al meu costat, les primeres vegades que vaig enfrontar-me a una circulació de carretera que no havia fet mai conduint per treure'm el carnet. 

No només em donava confiança i seguretat. Em em va explicar una cosa que era més que un consell. La vaig interioritzar ràpidament, i amb el temps he vist que em servia per a totes les coses de la vida. Primer de tot, havia de conèixer molt el meu cotxe, ser conscient del seu potencial, força, velocitat, etc. I després que circulant m'havia d'acostumar a controlar tot el que passava a la carretera fins on m'arribaven els ulls. "Fixa't en què està passant molt pel davant del cotxe que et precedeix, però també del que passa pel darrere. Només quan t'acostumis a llegir tot el que passa en tot el perímetre de la teva visió en la carretera et sentiràs segur conduint i prendràs les decisions correctes en el moment correcte. Sabràs quan has de començar a reduir velocitat, sabràs quan és millor que canviïs de carril per no haver de frenar, sabràs quan, amb el cote que portes, pots avançar sense perill, etc."

Quan vaig començar a circular en moto per la ciutat vaig veure que aquesta conducció estratègica encara era més necessària. La vulnerabilitat de la moto t'obliga més que mai a estar pendent de la conducció dels altres, a anticipar les seves maniobres, però no només les previsibles, sinó també les imprevisibles. Així, fixant-m'hi, he arribat a identificar ràpidament el tipus de conducció dels vehicles que tinc al voltant. El típic tio que va pel segon carril, no posa cap intermitent, però en una fracció de segon veus que la manera com acaba de reduir la marxa vol dir que girarà menjant-se el carril que té entre el gir i la seva circulació, que és per on vas amb la moto. I efectivament, el filldeputa ho fa. I si no t'ho haguessis temut que faria la maniobra prohibida (girar des d'un carril que no pot) tu, que vas pel carril del gir, te l'hauries menjat, i a terra.

Però també és important la conducció estratègica no només per major seguretat, sinó per assegurar-nos una circulació fluïda, per optimitzar els nostres trajectes i àdhuc els nostres consums. Hi ha gent que aturada a un semàfor, només té com a referència el canvi de color d'aquell semàfor. I quan es posa verd surten com si els hi anés la vida... i han de frenar de cop al semàfor següent que s'acaba de posar vermell. En les vies que ho permeten, la conducció estratègica urbana implica no estar pendent únicament del semàfor on estem aturats, sinó dels que tenim pel davant. Saber si podràs sortir i agafar el següent verd o també te'l trobaràs vermell.

Molt de tot això que caracteritza la conducció estratègica podem aplicar-ho a la política. 

A l'igual que en la conducció estratègica, que integra en la seva conducció el coneixement del vehicle propi i tot el que està passant per la carretera, per garantir arribar al nostre destí sans i estalvi, la bona estratègia política, primer de tot, és conscient del propi potencial, de la pròpia força, i, com a segona característica, no està pendent únicament del que passa en el dia a dia, sinó que integra tots els elements i circumstàncies del país per garantir un projecte o un procés segur, sòlid, el màxim de controlat possible, que no faci cremar energies inútilment, com la millor garantia possible per arribar al nostre destí.

Dissortadament hi ha molta política que només està pendent del que tenim als morros, del vermell o verd del primer semàfor, o del cotxe que tenim davant, i no de la seqüència de tota la via i camí que haurem de recórrer, ni de la nostra pròpia situació.

Estem en un moment de desconcert. L'1-O del 2017 ens va permetre arribar més lluny del que mai havíem arribat en aquesta voluntat nacional i democràtica majoritària per ser República. Però no ho vam aconseguir. No aconseguir-ho no va ser cap derrota. No ens en vam ensortir, no en vam saber prou, el que sigui. Un any després les nostres opcions per fer la República romanen intactes, mentre el nostre enemic, l'estat espanyol, s'ha afeblit. Malgrat això, estem en un moment de profund desconcert per les divisions internes i perquè saber quins han de ser els propers passos per tornar a intentar-ho no és fàcil. Gens fàcil.

En aquesta situació, n'hi ha uns quants que fan política o pontifiquen per les xarxes exigint saltar-se d'avui per demà tots els semàfors, ignorar tots els senyals de circulació, etc. En la seva versió menys irracional el que fan és, quan veuen que un semàfor es posa verd, clamar per arrencar amb gas a fons, com si fos l'últim semàfor, com si no n'hi hagués cap altre. Quan els alertes que en la següent cruïlla caldrà frenar per no ser aixafats per uns camions o que tenim al davant un revolt tancadíssim que no el podem agafar a tota velocitat o ens fotrem una nata atòmica, saltarem pels aires i farem vint voltes de campana... et miren amb suficiència i superioritat moral, amb la felicitat de qui consagra la seva existència a desemmascarar "processistes", com si haguessin aconseguit demostrar que si no fas el que ells, erigits en "el poble" diuen s'ha de fer, és perquè no vols la independència. .

I si no fos perquè al darrere de tot el que fem portem un país sencer, milions de persones, amb les seves il·lusions i amb les seves inquietuds, et vindrien ganes de dir, vinga, valent, fot-li gas...

Però per sort la majoria sabem que el trajecte que hem de fer fins a la independència és prou complicat com per afegir-hi una conducció temerària, brusca, amb frenades i accelerades que maregin al personal, que consumeixin estúpidament energies i, el que és pitjor, que facin perdre tota confiança en els qui condueixen el procés i la capacitat de dur-nos-hi sense prendre mal.

Quan condueixes un país de 7 milions de persones totes les decisions que prens saps l'enorme transcendència que tenen, saps que no només ets tu, saps que, de fet, el menys important ets tu, i que tot ho fas per aquests 7 milions de persones.

Alerta, però, perquè conducció estratègica tampoc no és circular sense rumb, donant voltes per no anar enlloc o alentint artificialment la marxa. Això tampoc és, en cap cas, conducció estratègica. Quan llegeixo o sento alguns que diuen "això va per llarg, això va per 10-15 anys" m'irrito tant com quan veig aquests que es llençarien a tot gas sense atendre a res. Per què ha de ser "llarg"? Per què 10-15 anys? Per què marcar-se terminis? Fer-ho no farà el nostre trajecte més segur ni més sòlid, simplement el farà impossible.

Ningú sap si podrem tornar a intentar fer la República d'aquí 3 mesos o d'aquí 3 anys.

Estem en un moment en el que la conducció estratègica és més important que mai. Implica estar en marxa, estar fent el camí. El temps, en un procés històric com el que estem protagonitzant, és relatiu. No hem de fer les coses per fer-les, sinó fer-les quan sabem estem en condicions de fer-ho bé, millor que en el passat, i quan sabem que fer-les ens farà avançar o com a mínim ens impedirà retrocedir. La frontera no és fàcil. Per això és més important que mai la confiança entre nosaltres.

El que hem viscut aquesta setmana al Parlament evidencia això que dic. Per a ERC no passava res assumint la demencial in-justícia que aplica el cártel de la toga al nostre país, les nostres llibertats i els nostres drets fonamentals i més elementals en una democràcia, com la protecció dels nostres electes i del nostre vot. Vam votar al Parlament que no s'acceptava la suspensió. Però després ERC, de facto, l'accepta. I es produeix la fractura.

Per a mi el mes de gener hauríem d'haver investit Puigdemont. Aquest era el compromís i la voluntat tant de Junts per CAT com de la CUP. Però per restituir Puigdemont com a President eren necessaris els vots d'ERC. I ERC no hi estava d'acord. En aquest context va primar arribar a un acord. I es va negociar, parlar i decidir.

I aquesta setmana, per a  mi, era inacceptable assumir la suspensió dels nostres diputats. No ignoro les derivades que tot plegat podia tenir, ni nego que potser estàvem en un cas d'aquestes fronteres difícils en la presa de decisions, entre les que ens permeten avançar i les que no, o, com a mínim, de les decisions que no ens facin retrocedir.

El que converteix aquest lamentable episodi en una crisi greu és la total falta de confiança entre les dues forces que configuren el gruix de la majoria independentista al Parlament i que comparteixen govern. Podem tenir parers diferents, visions diferents. El que no podem admetre, el que no pot ser, és que la falta de confiança entre nosaltres ens impedeixi resoldre-ho.

Cal conducció estratègica. Cal estar pendents de tot i preparats per a tot. Però no és possible anar enlloc si entre els qui hem de compartir trajecte i protagonitzar la gesta, tot és desconfiança. O ens comprometem en el "nosaltres", en formar part d'un "tots" que ens permeti superar aquesta desconfiança horrorosa que tot ho està empastifant, o a l'únic lloc on conduirem la nostra causa serà al precipici. 

Amics, companys... hem fet el més difícil. Això no vol dir que el que queda per fer sigui fàcil. No ho és. Però ho tenim a l'abast. Ho tenim a les nostres mans. Depèn de nosaltres. Depèn de que siguem capaços d'aïllar tot allò que ens impedeix créixer en el "nosaltres", superant desconfiances. Podem fer-ho. Podem mirar-nos als ulls i fer-ho. Perquè si no ho fem no podrem mirar als ulls a aquest poble que incansable reclama la llibertat, la República. Ens toca a tots ser soldats en aquest combat contra la desconfiança. Ens toca a tots ser dipositaris de tots els gestos i les complicitats que ens facin confiar plenament els uns amb els altres. Ens toca a tots ser exemple de que la nostra mà estesa és per ajudar a qui ho necessita, i no perquè no s'acosti massa. Ho tenim a tocar. Ho podem fer. Ho hem de fer.

I ho farem. Sé que ho farem!

DONEC PERFICIAM