I si parlem clar? Del que ha passat, del com estem i de com podem estar. Així ho veig

Mireu, vaig a fer un exercici molt atrevit. Intentaré posar lletra a com veig les coses, recollint el que crec que més o menys tots pensem i també tots més o menys temem. D'alguna manera també idees que jo necessito ordenar, però que també crec és una necessitat col·lectiva. Digueu-me agoserat...

Punt de partida: l'1 d'Octubre té un excepcional valor fundacional en la nova República Catalana que volem crear.

L'1 d'Octubre podria haver estat res, un nou 9N. Però la demència totalitària i violenta de l'estat espanyol i la defensa èpica, única, de les urnes i el dret a votar que va fer el poble català davant la violència de l'estat espanyol, va convertir-ho en un episodi d'una dimensió extraordinària, metahistòrica, equiparable a l'Onze de Setembre del 1714.

En la nostra dinàmica, l'1 d'Octubre només era un accident més en la carrera d'obstacles per saber què fer i com afrontar la situació, el procés. Les eleccions del 27S que va guanyar Junts pel Sí no tenien en el programa cap Referèndum, sinó una DUI, una Declaració Unilteral d'Independència, atès que es plantejaven com unes eleccions plebiscitàries, substitutives del referèndum que no podíem fer.

Però les candidatures del Sí no vam arribar al 50%, tot i guanyar. I en Baños, cap de llista de la CUP fou l'únic que es va atrevir a verbalitzar-ho. La resta vam fer com si no ho veiéssim, inclosa la CUP.

Què fer amb unes plebiscitàries que no t'han servit pel que volies? Vam intentar fer Govern, a veure què passava. I el preu que posà la CUP fou el pas al costat d'en Mas. I Mas feu un pas al costat. Però ningú sabia com gestionar la DUI. Llavors la CUP digué que els pactes mutaven, i que donde digo dige digo diego, i no complí amb cap dels seus compromisos, i uní els seus vots als de l'espanyolisme contra el Govern de Junts pel Sí. Ho feu per seguir l'extorsió minoritària que podien exercir. I no s'aproven els pressupostos. I s'ha de plantejar moció de confiança. I ningú sap com fer allò de la DUI. I llavors s'encén la clàssica xispa de fugida endavant: fem un referèndum!

Així neix l'1-O.

El professor Germà Bel ho ha explicat molt clarament. Allò no era el compromís electoral, i allò no tenia res perquè el poguéssim considerar un referèndum, perquè generés els efectes volguts. Però el dia a dia mana, i allà estàvem, tots: Govern, CUP, societat civil, intelectualoides, tots!

Si l'estat espanyol s'hagués posat de perfil hauria quedat, l'1-O en res, sense efectes, com advertia el professor Bel. Però feu la intervenció a Economia i Exteriors del setembre. I no trobà ni una urna, i arribat l'1-O la seva impotència es convertí en una violència tan absurda com inútil i improductiva. O contraproduent des del punt de vista de l'estat espanyol, perquè davant hi hagué un poble unit, combatiu, cívic, compromès. Que plantà cara a la repressió. I ho feu d'una manera èpica.

Aquesta reacció com a poble davant una violència salvatge va convertir l'1-O en una data fundacional de la nova República. Com a poble, ja mai ens podrem explicar sense l'1-O.


Hem arribat més lluny que mai, però no ho hem assolit. Que es van cometre errors, segur. Que les coses si fos ara s'haurien fet diferent, segur. I sí, l'estat espanyol ens va passar per sobre com una trituradora, però no va aconseguit trinxar-nos, perquè el 21D, quan tot estava preparat perquè l'independentisme fos derrotat a les urnes, el que hauria consumat la derrota en aquesta batalla, vam tornar a guanyar.

Sí, vam tornar a tenir majoria indepe. Però com el 27S, una majoria indepe fraccionada. Ara fou ERC que no va voler investir Puigdemont. Sense ERC, JxCAT i CUP no tenien prou força per investir Puigdemont i retornar la legitimitat. JxCAT no va tenir més remei que acabar cedint davant ERC i va proposar candidats alternatius. La CUP s'enroca, fa el joc als del 155 i el candidat Turull acaba l'endemà que la CUP impedís investir-lo President, a la presó.

Finalment s'investeix el MHP Quim Torra.

Ok! I ara què fem?

ERC es treu de la màniga el discurs de que cal eixamplar la base. Passa de puntetes, ignora, l'1-O, i es remet a una nova teoria, segons la qual, per ser independents necessitem ser molts més dels que som. Eixamplar la base. Si calia eixamplar la base, potser que calia abans de l'1-O igual que ara... Però en fi, aquí estem

En paral·lel ERC acaba configurant el seu discurs apel·lant a un objectiu propi de partit: esdevenir hegemònics. Per tant, un escenari de confrontació, i no de col·laboració, amb la resta de forces independentistes, i visualitzant un futur de pactes amb Comuns i PSC en aquest trànsit per eixamplar la base.

Junts per CAT, en aquest moment que estem, prou en té amb saber què són, qui són i com són. I de fet Junts per CAT només és una cosa: la legitimitat democràtica i la pervivència de l'1-O que representa el MHP Carles Puigdemont i l'exili de Waterloo. I uns enreda-ho tot momificats del PDCAT.

Puigdemont ha guanyat a CAT les dues eleccions en les que s'ha presentat perquè d'alguna manera representa l'1-O, perquè amb ell, l'1-O és viu. Però ni tan sols sabem si al Pdecat el volen viu!

Més enllà d'això, ni JxCAT ni ERC ni la CUP, ni ANC ni Òmnium no han formulat cap proposta estratègica per fer realitat la República Catalana. Ningú no sap com fer-ho.

Això podria ser una base comuna, que no se sàpiga com fer-ho, per tirar endavant. Però no ho és perquè ningú no s'atreveix a verbalitzar la situació en termes de discurs. Tothom fuig d'abordar la realitat, de fer un diagnòstic de la situació que serveixi de punt de partida. I fer-ho, sense unitat, tindrà uns costos electorals que ningú no vol assumir.

I quina és aquesta realitat? Hi he pensat molt, al respecte, i al final el que veig, com ho veig, és que hi ha un xoc entre tres visions:

• el que és considerar que l'1-O ha generat un mandat que cal complir, seria la posició d'un independentisme anònim, a les xarxes i als CDR. Hi ha un mandat, que es compleixi.

• el que és considerar que l'1-O va tenir un caràcter fundacional per a la nova República, però que per ell mateix no pot generar els efectes volguts quan va ser convocat. Seria la posició de Junts x CAT-Puigdemont

• el que és passar pàgina de l'1-O, situar-se en un nou escenari en el que l'objectiu és eixamplar la base i l'hegemonia perquè, assolint-se aquests objectius de país el primer i de partit el segon, llavors estarem en condicions d'aspirar a algo. seria la posició d'ERC i sembla la del PDCAT

ERC guanya amb el seu discurs les eleccions generals del 28A i les municipals del 26M.

Junts x CAT-Puigdemont- guanya amb el seu discurs les eleccions europees del 26M

Com ha demostrat la repugnant gestió dels pactes locals post-electorals, a hores d'ara no sembla haver-hi, entre aquestes tres visions, cap possibilitat de confluència. Cada cop esdevenen més irreconciliables en les seves diferències. Es busquen en l'antagonisme i la negació de l'altre. Tothom.

Així les coses la visió que tinc del futur de la nostra causa ara mateix es concentra en dos únics escenaris possibles (més un tercer bonus track personal), i tots dos (o tres) deriven o pengen d'una única cosa: de la sentència dels tribunals europeus sobre la condició d'eurodiputat del MHP Puigdemont.

Quan primer l'HC Oriol Junqueras i després el MHP Puigdemont i els HC Comín i Ponsatí van prendre la decisió de presentar-se com a candidats al Parlament Europeu crec que la majoria vam veure era important, perquè era una manera molt directa d'expressar davant tot el món el suport a la causa de la independència, com així va ser. Però crec que pocs -com a mínim jo no- pensàvem la seva elecció pogués tenir la transcendència que ara veiem pot tenir.

Totes les nostres aspiracions en relació al procés que culmina l'1-O, tot el nostre combat contra l'autoritarisme despòtic de l'estat espanyol i fins i tot la causa de la democràcia a Europa penja ara mateix de la decisió dels tribunals europeus en relació a que el MHP Puigdemont esdevingui, amb plenitud dels drets inherents a la condició, eurodiputat electe.

Sensu contrario, si els tribunals europeus se sumen a la repressió judicial espanyola, i neguen la condició d'eurodiputat electe al MHP Puigdemont, les conseqüències implicaran un abans i un després, ja mai res serà igual.

ESCENARI 1: Victòria judicial a Europa

Les possibilitats que planteja aquest escenari són infinites. D'entrada, la primera victòria clara des de l'1 i el 3 Octubre del 2017. Després de dos anys de desgast, de pessimisme, d'autodestrucció... tot de sobre, la llum, una victòria. I donde más les duele. Un autèntic subidón en la moral col·lectiva. A partir d'aquí, possibilitats infinites de gestionar-ho ambiciosament. Des d'un retorn del President des de la Junquera, creuant tot el país, que reproduís la irrepetible Via Catalana, fins a qualsevol cosa que se'ns acudeixi i canalitzi i visiualitzi la nostra il·lusió davant tot el món.

Si els tribunals europeus reconeixen al MHP Puigdemont la condició d'eurodiputat electe, automàticament gaudeix d'immunitat. Automàticament desautoritza el txernòbil judicial hispànic. Automàticament pot tornar a Catalunya. Automàticament derrota tota la repressió desfermada per l'estat espanyol. Automàticament pot posar-se a liderar políticament el moviment per fer efectiva la República.

The Boss in da house. Un lideratge supra-partits. Un lideratge no electoral, perquè no es presentaria a cap elecció. Un lideratge al voltant del qual superar diferències i posar-se d'acord en unitat estratègica. Un lideratge moral, la legitimitat de l'1-O, la mà estesa, la derrota de la repressió de l'estat. Un lideratge recorrent el país de punta a punta. Un lideratge de mà estesa, amb tothom. Un lideratge per la llibertat dels presos. Un lideratge que faci seure l'estat espanyol a negociar. Un lideratge que porti Europa al nostre conflicte, i la impliqui en una resolució democràtica. Un lideratge que alhora reconegui el lideratge d'Oriol Junqueras, que s'abracin per compartir amb tothom que s'ha superat tot allò que fins ara ens destruïa en silenci i que a partir d'ara construirem junts, des del respecte, des del reconeixement, des del convenciment de ser la veu d'un poble, i que per això serem poble i serem República.

I encara haurem de patir, i encara ens haurem de mobilitzar, i encara haurem de guanyar totes i cadascuna de les eleccions que tinguem al davant, i encara haurem de fer front a repressió, i encara haurem de convèncer molts que només amb democràcia hi ha futur, i encara moltes coses. Però estarem en condicions de fer-les.

ESCENARI 2: Derrota judicial a Europa

Els efectes devastadors d'una sentència en contra de la democràcia se situen en 3 àmbits:

- a nivell Europeu implicaria la negació de la democràcia. No importa ser escollit, no importen els vots, per determinar qui és escollit, sinó que aquesta condició es pot adulterar impunement pels estats amb normes internes, tan arbitràries com es vulgui, per impedir la democràcia. L'estat espanyol pot exigir presencialitat i jurar la constitució. Un altre estat podria exigir caminar un kilòmetre fent la vertical fins recollir l'acta. Un altre estat podria exigir tenir la polla de Rocco Siffredi. Perquè si els tribunals europeus diuen que els vots no són el que decideix qui surt escollit eurodiputat, sinó les normatives internes de les que cada estat es doti, s'obre la porta a la més demencial de les arbitrarietats i es posa fi a la democràcia.

- a nivell d'estratègia per la independència, una sentència així seria definitiva: estem sols, no podem comptar amb ningú. No ens havíem enganyat respecte l'autoritarisme hispànic, però en ple s.XXI, al cor de l'Europa Occidental, al cor de la democràcia al món, pensàvem algú hi hauria per fer-nos costat, per imposar una sortida democràtica a aquest conflicte polític. Doncs no. Si la sentència se suma a la repressió, serà com una veu que ens crida i retronarà fins l'últim racó del nostre país "catalans, esteu sols".

- a nivell intern implicarà que tots haurem d'assumir que en la batalla que representa l'1-O hem estat derrotats, que vam arribar més lluny que mai, però ens han derrotat en tots els fronts i el que cal és tornar a començar. Haurem après i haurem de compartir el que hem après. I haurem de pensar com ho tornem a fer, què hem de tornar a fer, quines condicions hem de generar per tornar-ho a fer.Haurem de tornar a començar. I ho haurem de fer en les pitjors condicions: amb els nostres líders a la presó i a l'exili, amb Europa ignorant-nos, amb una repressió estatal sense aturador, amb un independentisme dividit i abocat a una lluita caïnita.

Serà un escenari d'anys. ERC s'abocarà a fer realitat el seu objectiu de ser la força hegemònica, un objectiu que només podrà assolir exercint tot el poder que assoleixi contra les altres forces independentistes, per afeblir-les el màxim possible, des d'un cordó sanitari que exerciria amb altres forces polítiques, com els Comuns o el PSC, un nou cicle de tripartits.

Per a Junts per CAT s'iniciarà un període de convulsió màxima. El lideratge del President Puigdemont a l'exili tindrà cada cop menys eines per ser efectiu. Les tensions entre el món convergent que es resisteix a ser passat i el nou món d'independents i talent que s'havia aplegat al voltant del President Puigdemont es consumirà en una inacabable i esgotadora lluita per un espai que els anirà abandonant

Un cert independentisme desencadenarà la seva pròpia guerra contra els partits. La negació de tot. La destrucció de tot.

I la repressió estatal seguirà, cada dia més, cada dia a més i viscuda cada dia amb més impotència.

En aquest context i per primera vegada en moltíssims anys, l'independentisme deixarà de ser majoria democràtica. Caldrà un cicle de 8-12 anys per refer-nos políticament, articular una nova proposta política, generar nous lideratges, i fer emergir noves organitzacions polítiques i cíviques. I encara més anys per tornar-ho a intentar.

Aquella nació que va néixer l'1-O en aquest període haurà continuat sent-hi, però ningú podrà recollir ni esdevenir la veu del poble que hem esdevingut.

ESCENARI 3 (ESCENARI ABAD)

El fet fundacional de l'1-O en termes d'expressió política social, com a societat, és radicalment majoritari. I és present fins i tot en moltíssima gent que no ha votat mai independentista. L'independentisme és més fort quan més cohesionat està, i més feble quan més dividit està.

Si mirem els resultats indepes a Barcelona ciutat el 21D i el 27S és quan més vot indepe hi ha hagut. Si mirem les 3 últimes i molt diferents eleccions (28A, 26M-Mun i 26M-EU), les eleccions amb més divisió, les municipals amb 4 candidatures indepes (ERC, JxCAT, CUP i Primàries), és quan menys vot indepe hi ha hagut: 120.000 vots indepes menys que el 21D. I les que més vot hi ha hagut han estat les EU, que és quan menys candidatures indepes hi ha hagut (2). En aquestes europees a BCN hi ha hagut 50.000 vots indepes més que a les munis... Però 70.000 menys que el 21D

Quan s'apel·la a la unitat no és per cap interès ocult, ni per cap càlcul tacticista, com alguns miopment volen fer veure. Quan apel·lem a la unitat és perquè sabem que la seva absència implica que tot l'independentisme s'aboqui a la lluita per un vot que es comparteix. Més del 80% del vot indy està en aquest espai que es comparteix. La falta d'unitat implica que totes les estratègies electorals s'aboquin al gruix del vot indepe, a aquest 80%, per tant, disputa salvatge, campanyes contra els altres, etc. I això, com ha quedat palès a les municipals, a més candidatures, més divisió, més lluita fratricida i menys vot.

Ser majoria social i democràtica implica també una proposta política que representi, en tots els àmbits, aquesta majoria. Si aquesta majoria social i democràtica indepe és presonera de radicalismes antisistema de la demostrada capacitat autodestructiva de la CUP, ens arrossega a tots a l'abisme. La unitat mínima exigible ha d'implicar necessàriament respecte per la minoria, no ignorar-la, però sobretot ha d'implicar que qui té 4 no vulgui imposar-se a qui té 70 ni actuar de minoria de bloqueig amb els del 155 contra la majoria indepe. O deixarem de ser majoria social i democràtica.

Una altra de les amenaces internes que tenim és la fúria destructiva dels qui no troben mai res ben fet, que converteixen a tothom en traïdors i que permanentment estan fent foc nou de tot. És un peatge que hem de pagar per la falta d'experiència militant en molt independentisme, conseqüència del seu ràpid creixement aquesta última dècada. O som capaços de neutralitzar aquest verí autodestructiu o estarem abocats a l'autodestrucció.

Així les coses, el meu escenari passa perquè tot l'independentisme comparteixi un discret espai de diàleg, on s'hi pugui compartir lectura del que ha passat i diagnòstic de la situació, i d'on en surti un blindatge d'unitat estratègica.

Si no ens posem d'acord en diagnosticar la situació i en com desplegar una estratègia, sigui la que sigui, que ens permeti fer realitat la República, estem morts.

Si ho fem i si ens posem a treballar plegats, compartint estratègia, ho aconseguirem. I per concretar què vol dir això:

• Unitat estratègica no vol dir necessàriament unitat orgànica ni de propostes polítiques, però sí compromís d'objectius, d'estratègia i d'actuació.

• Unitat estratègica vol dir donar la cara tots junts per compartir les grans coses, les males i les bones notícies, i no aprofitar-se de les dificultats per desgastar els altres. Si hem de dir que cal tornar a començar, dir-ho tots junts.

• Unitat estratègica vol dir conjurar-se per assegurar una majoria social i democràtica creixent a totes les eleccions

• Unitat estratègica vol dir no sumar MAI els vots de cap de nosaltres amb els del 155 per a res, ni per a un ajuntament, ni per a un consell comarcal, ni per a una diputació ni per a uns pressupostos de la Generalitat

• Unitat estratègica vol dir cohesió suficient per saber aprofitar totes les oportunitats que ens acostin a fer realitat la República, i per a generar-les.

• Unitat estratègica vol dir discreció i lleialtat en la presa de decisions

• Unitat estratègica vol dir intel·ligència per fer créixer l'independentisme a la nostra societat i, alhora, treballar per enfortir tot allò que, arribat el moment, aplani el camí per fer realitat la República

• Unitat estratègica vol dir saber-se repartir els papers, els objectius, els espais, les missions, entre tots nosaltres, entre partits, entre societat civil, entre voluntaris

• Unitat estratègica vol dir saber que quan veiem l'ombra de la mà d'algú amb els qui compartim aquesta unitat acostant-se a la nostra esquena és per abraçar-nos, per ajudar-nos a tirar endavant, per donar-nos escalf... i no per a apunyalar-nos.

• Unitat estratègica vol dir, en definitiva, ser conscients que ens necessitem a tots i que la República només serà possible si hi som tots. Tots: partits, societat civil, voluntaris, poble.

DONEC PERFICIAM