La setmana següent de les eleccions municipals del 26M vaig escriure que lamentablement no hi havia hagut unitat en aquestes eleccions, però que calia exigir un compromís a tots els electes independentistes molt senzill: respectar arreu la llista guanyadora independentista i mai fer pactes amb forces del 155 per treure el guanyador independentista de les eleccions.
Era, per a mi, aquest compromís, el mínim exigible a tothom en el procés en el que estem. Aquests dies, arran del pacte JxCAT i PSC per la Diputació de Barcelona, que demà veurem com acaba, es fan números de tots els pobles on JxCAT, ERC i CUP han pactat amb el PSC. I ben bé no és això, els números que compten no són les aliances que una força guanyadora, en una dinàmica local, fa, sinó única i exclusivament els que es fan amb el 155 per treure alcaldes independentistes de l'1 d'Octubre.
I en aquest punt ERC s'emporta la medalla d'or, diamants i platí. La majoria de pactes d'ERC i la CUP amb el PSC són per anar en contra de la llista independentista més votada quan ha estat de Junts per Catalunya. La gran majoria de pactes d'ERC amb PSC és per evitar que la llista independentista guanyadora, governés.
El xoc d'aquests dies del pacte de Junts per Catalunya amb PSC per a la Diputació de Barcelona està provocat per la sacsejada moral que implica per a tots els que vam votar JxCAT i hem criticat els pactes massius d'ERC amb PSC i fins i tot regidors neofranquistes per treure JxCAT dels governs municipals, que ara sigui JxCAT qui pacti amb el PSC.
Emergeix així la dimensió moral en l'acció política. "És exigible un comportament polític moral quan la resta no el tenen? o mantenir un comportament polític moral quan els altres no el tenen és fer el préssec?"
A mi em costa molt respondre aquesta pregunta, perquè sé que sóc d'una altra època i d'un altre "corte moral" que cantava Loquillo a Feo, Fuerte y Formal. Com en la cançó, i prou problemes m'ha portat, sóc dels que "si te doy mi palabra, nunca se romperá".
Però en termes polítics també em costa molt respondre aquesta pregunta perquè tot el que està passant és tan bèstia, té tantes derivades, ve de tan lluny i es projecta encara més lluny que, amb totes les dades damunt la taula, costa molt de processar.
Estem a juliol del 2019, doncs bé, el com estem aquest juliol 2019 arrenca de juliol 2014. Estàvem com aquell que diu a les portes del 9N i una sèrie de fets i d'enganys ben orquestrats pels aparells de l'estat van dur a Oriol Junqueras a un estat de desconfiança total envers Artur Mas, que es va estendre a tot el món convergent. I d'aquest punt encara no n'hem sortit. El que va passar aquell juliol-agost del 2014 explica el 9N, la gestió del 9N, l'agonia fins les plebiscitàries, els resultats del 27S, les dificultats del post 27S, el pas al costat de Mas, que es canviés el full de ruta previst de la DUI pel RUI, les dificultats també per gestionar l'1-O, la fractura entre presó/exili, el 21D, el 28A, el 26M i tot el que vulgueu. El tema de la DIBA només és una manifestació del que és el principal problema que tenim com a independentistes, i que anirà generant problemes fins que no l'abordem i el resolguem.
Aquesta dinàmica de desconfiança cap al món abans convergent, ara de Junts per Cat, digueu-li com vulgueu, d'Oriol Junqueras i la direcció d'ERC és el que explica tota l'estratègia d'ERC, el que en Joan Tardà va situar com que ara mateix l'objectiu d'ERC era la lluita per l'hegemonia, guanyar l'hegemonia.
Aquesta és l'estratègia d'ERC: guanyar l'hegemonia, és a dir, imposar-se a la resta de formacions independentistes, en lloc de col·laborar-hi.
Així és com l'independentisme va arribar al 21D i així és com ha arribat al 28A i el 26M. La fortalesa de Puigdemont el 21D va deixar ERC sense cap alternativa a formar govern que fer-ho amb JxCAT, tot i que no era el seu objectiu. El 28A i el 26M tot va seguir en aquesta lògica. Per això no hi va haver llistes unitàries, ni tan sols en els llocs com Barcelona que tothom sabia era el que més ens aproximava a tenir una alcaldia independentista. I tampoc ha estat possible una estratègia no ja unitària, sinó de respecte mínim, entre formacions indepes en la gestió post-electoral.
Aquesta dinàmica arriba al punt més vergonyós al Consell Comarcal de la Terra Alta, on ERC vol treure de la presidència l'alcalde de Gandesa, l'alcalde de l'1-O, l'alcalde que va enderrocar el monument franquista del Coll del Moro. I vol fer-ho només perquè és de Junts per CAT. Per poder-ho fer ha necessitat pactar amb la resta de formacions polítiques de la comarca. Tots contra JxCAT. Un tots liderat per ERC i que no només inclou PSC, inclou també l'alcalde de Batea que davant l'1-O volia treure Batea de Catalunya i incorporar-la a l'Aragó.
Però, i això és el més bèstia i repugnant de tot, inclou també regidors neofranquistes de la comarca, que donen suport a ERC com a venjança contra Carles Luz de JxCAT per haver enderrocat el monòlit franquista del Coll del Moro. Una absoluta vergonya, però no per a ERC, que ho aprofita per fer fora JxCAT.
Tots aquests pactes, amb qui sigui, contra les llistes guanyadores de JxCat no són només dinàmiques locals, també són dinàmiques alimentades des de l'estratègia del partit.Tristament experiències guanyadores i que a tots ens fan sentir orgull, com és el que s'ha fet a Lleida, han quedat sepultades per aquestes mesquineses, en les que ningú té les mans netes, també s'ha de dir.
Superat el disgust de Barcelona, on el divisme Colau va fer saltar pels aires els plans d'ERC, ERC va prosseguir amb la seva estratègia, que ara tenia al davant dues grans fites, íntimament unides:
És en aquest context que es va gestar el pacte de JxCAT amb PSC. ERC ja fa molt de temps, com explicava en Partal a la seva editorial a Vilaweb, que actua no en lògica de majoria independentista, sinó d'altres lògiques polítiques.
Davant aquest cordó sanitari JxCAT tenia un escenari diabòlic:
Junts x CAT sembla, demà ho veurem, ha optat per no deixar-se sacrificar en el cordó sanitari teixit per ERC i Comuns. I aquí apareix el PSC. La confrontació ERC/Junts x CAT, el xoc de l'estratègia per l'hegemonia d'ERC amb l'estratègia d'unitat independentista i de mantenir obert el conflicte amb l'Estat només té un guanyador: el PSC. D'estar a fora de tot arreu, a ser altre cop al centre de tot arreu, ara amb uns, ara amb uns altres.
Davant aquest gir absolutament inesperat dels esdeveniments, del pacte JxCAT i PSC a la DIBA, que allibera JxCAT del cordó sanitari preparat per ERC, ERC embogeix, i comencen a dir autèntiques barbaritats i a treure foc pels queixals. No és per la DIBA, malgrat el pressupost que manega, no ens flipem, és perquè aquest gir inesperat és el seu segon fracàs consecutiu en l'estratègia del cordó sanitari contra Junts per CAT amb el que pensaven consumar amb èxit la seva estratègia per l'hegemonia política del seu partit.
Un altre factor que al meu entendre pot haver empès JxCAT a aquest moviment i pacte polític que xoca radicalment amb el discurs i l'estratègia que fins ara havia seguit JxCAT és la por -fundada- de molts alcaldes de JxCAT de la província de Barcelona a que ERC i Comuns, des de la presidència de la Diputació, també estenguessin el cordó sanitari contra JxCAT als municipis que governen, i els residualitzessin en tots els programes d'actuacions i inversions de la DIBA, en aquesta estratègia per minimitzar i col·lapsar el món de JxCAT.
Així les coses, la meva visió de la situació i dels possibles escenaris de futur és la següent:
Ara bé, si de tot el que ha passat no en treiem cap aprenentatge, estarem abocats a que tot salti pels aires.
En qualsevol cas nosaltres, els que militem únicament en la causa de la independència, nosaltres, soldats anònims, seguirem lluitant, damunt la foscor, perquè nosaltres volem per demà la nostra terra lliure!
DONEC PERFICIAM
Era, per a mi, aquest compromís, el mínim exigible a tothom en el procés en el que estem. Aquests dies, arran del pacte JxCAT i PSC per la Diputació de Barcelona, que demà veurem com acaba, es fan números de tots els pobles on JxCAT, ERC i CUP han pactat amb el PSC. I ben bé no és això, els números que compten no són les aliances que una força guanyadora, en una dinàmica local, fa, sinó única i exclusivament els que es fan amb el 155 per treure alcaldes independentistes de l'1 d'Octubre.
I en aquest punt ERC s'emporta la medalla d'or, diamants i platí. La majoria de pactes d'ERC i la CUP amb el PSC són per anar en contra de la llista independentista més votada quan ha estat de Junts per Catalunya. La gran majoria de pactes d'ERC amb PSC és per evitar que la llista independentista guanyadora, governés.
El xoc d'aquests dies del pacte de Junts per Catalunya amb PSC per a la Diputació de Barcelona està provocat per la sacsejada moral que implica per a tots els que vam votar JxCAT i hem criticat els pactes massius d'ERC amb PSC i fins i tot regidors neofranquistes per treure JxCAT dels governs municipals, que ara sigui JxCAT qui pacti amb el PSC.
Emergeix així la dimensió moral en l'acció política. "És exigible un comportament polític moral quan la resta no el tenen? o mantenir un comportament polític moral quan els altres no el tenen és fer el préssec?"
A mi em costa molt respondre aquesta pregunta, perquè sé que sóc d'una altra època i d'un altre "corte moral" que cantava Loquillo a Feo, Fuerte y Formal. Com en la cançó, i prou problemes m'ha portat, sóc dels que "si te doy mi palabra, nunca se romperá".
Però en termes polítics també em costa molt respondre aquesta pregunta perquè tot el que està passant és tan bèstia, té tantes derivades, ve de tan lluny i es projecta encara més lluny que, amb totes les dades damunt la taula, costa molt de processar.
Estem a juliol del 2019, doncs bé, el com estem aquest juliol 2019 arrenca de juliol 2014. Estàvem com aquell que diu a les portes del 9N i una sèrie de fets i d'enganys ben orquestrats pels aparells de l'estat van dur a Oriol Junqueras a un estat de desconfiança total envers Artur Mas, que es va estendre a tot el món convergent. I d'aquest punt encara no n'hem sortit. El que va passar aquell juliol-agost del 2014 explica el 9N, la gestió del 9N, l'agonia fins les plebiscitàries, els resultats del 27S, les dificultats del post 27S, el pas al costat de Mas, que es canviés el full de ruta previst de la DUI pel RUI, les dificultats també per gestionar l'1-O, la fractura entre presó/exili, el 21D, el 28A, el 26M i tot el que vulgueu. El tema de la DIBA només és una manifestació del que és el principal problema que tenim com a independentistes, i que anirà generant problemes fins que no l'abordem i el resolguem.
Aquesta dinàmica de desconfiança cap al món abans convergent, ara de Junts per Cat, digueu-li com vulgueu, d'Oriol Junqueras i la direcció d'ERC és el que explica tota l'estratègia d'ERC, el que en Joan Tardà va situar com que ara mateix l'objectiu d'ERC era la lluita per l'hegemonia, guanyar l'hegemonia.
Aquesta és l'estratègia d'ERC: guanyar l'hegemonia, és a dir, imposar-se a la resta de formacions independentistes, en lloc de col·laborar-hi.
Així és com l'independentisme va arribar al 21D i així és com ha arribat al 28A i el 26M. La fortalesa de Puigdemont el 21D va deixar ERC sense cap alternativa a formar govern que fer-ho amb JxCAT, tot i que no era el seu objectiu. El 28A i el 26M tot va seguir en aquesta lògica. Per això no hi va haver llistes unitàries, ni tan sols en els llocs com Barcelona que tothom sabia era el que més ens aproximava a tenir una alcaldia independentista. I tampoc ha estat possible una estratègia no ja unitària, sinó de respecte mínim, entre formacions indepes en la gestió post-electoral.
Aquesta dinàmica arriba al punt més vergonyós al Consell Comarcal de la Terra Alta, on ERC vol treure de la presidència l'alcalde de Gandesa, l'alcalde de l'1-O, l'alcalde que va enderrocar el monument franquista del Coll del Moro. I vol fer-ho només perquè és de Junts per CAT. Per poder-ho fer ha necessitat pactar amb la resta de formacions polítiques de la comarca. Tots contra JxCAT. Un tots liderat per ERC i que no només inclou PSC, inclou també l'alcalde de Batea que davant l'1-O volia treure Batea de Catalunya i incorporar-la a l'Aragó.
Però, i això és el més bèstia i repugnant de tot, inclou també regidors neofranquistes de la comarca, que donen suport a ERC com a venjança contra Carles Luz de JxCAT per haver enderrocat el monòlit franquista del Coll del Moro. Una absoluta vergonya, però no per a ERC, que ho aprofita per fer fora JxCAT.
Tots aquests pactes, amb qui sigui, contra les llistes guanyadores de JxCat no són només dinàmiques locals, també són dinàmiques alimentades des de l'estratègia del partit.Tristament experiències guanyadores i que a tots ens fan sentir orgull, com és el que s'ha fet a Lleida, han quedat sepultades per aquestes mesquineses, en les que ningú té les mans netes, també s'ha de dir.
Superat el disgust de Barcelona, on el divisme Colau va fer saltar pels aires els plans d'ERC, ERC va prosseguir amb la seva estratègia, que ara tenia al davant dues grans fites, íntimament unides:
- pacte ERC-Comuns a la Diputació de Barcelona, amb cordó sanitari contra Junts per CAT
- provocar unes noves eleccions "autonòmiques" de les que en sortís una nova majoria política, a partir d'ERC i els Comuns, que permetés estendre el cordó sanitari contra JxCAT iniciat a Ajuntaments i DIBA també a la Generalitat, apartant-los del Govern.
És en aquest context que es va gestar el pacte de JxCAT amb PSC. ERC ja fa molt de temps, com explicava en Partal a la seva editorial a Vilaweb, que actua no en lògica de majoria independentista, sinó d'altres lògiques polítiques.
Davant aquest cordó sanitari JxCAT tenia un escenari diabòlic:
- mantenir-se, més sols que la una, sense cap recolzament, en la lògica de país, veient com ERC i Comuns aplicaven sense cap mirament l'apissonadora del cordó sanitari contra Junts x CAT, resignar-se a ser apartats de tot arreu, a ser minimitzats sense resistència. El cost d'això: desaparèixer
- passar-se també a la lògica de partit en la que se situa l'estratègia per l'hegemonia d'ERC, i moure's per evitar quedar tancats en aquest cordó sanitari que estaven teixint al seu voltant, no resignar-se a seguir sent minimitzats, invisibilitzats. El cost d'això: sacrificar credibilitat i coherència.
Junts x CAT sembla, demà ho veurem, ha optat per no deixar-se sacrificar en el cordó sanitari teixit per ERC i Comuns. I aquí apareix el PSC. La confrontació ERC/Junts x CAT, el xoc de l'estratègia per l'hegemonia d'ERC amb l'estratègia d'unitat independentista i de mantenir obert el conflicte amb l'Estat només té un guanyador: el PSC. D'estar a fora de tot arreu, a ser altre cop al centre de tot arreu, ara amb uns, ara amb uns altres.
Davant aquest gir absolutament inesperat dels esdeveniments, del pacte JxCAT i PSC a la DIBA, que allibera JxCAT del cordó sanitari preparat per ERC, ERC embogeix, i comencen a dir autèntiques barbaritats i a treure foc pels queixals. No és per la DIBA, malgrat el pressupost que manega, no ens flipem, és perquè aquest gir inesperat és el seu segon fracàs consecutiu en l'estratègia del cordó sanitari contra Junts per CAT amb el que pensaven consumar amb èxit la seva estratègia per l'hegemonia política del seu partit.
Un altre factor que al meu entendre pot haver empès JxCAT a aquest moviment i pacte polític que xoca radicalment amb el discurs i l'estratègia que fins ara havia seguit JxCAT és la por -fundada- de molts alcaldes de JxCAT de la província de Barcelona a que ERC i Comuns, des de la presidència de la Diputació, també estenguessin el cordó sanitari contra JxCAT als municipis que governen, i els residualitzessin en tots els programes d'actuacions i inversions de la DIBA, en aquesta estratègia per minimitzar i col·lapsar el món de JxCAT.
Així les coses, la meva visió de la situació i dels possibles escenaris de futur és la següent:
- El que ha passat a la Diputació crec que per fi ens permet dir que hem tocat fons, ha precipitat el tocar fons. No podem seguir "trampejant". O es resol la situació que arrenca aquell estiu del 2014, o anem directes al precipici.
- com es pot resoldre la situació? Amb tot el que ha passat tothom és conscient de que si se segueix així tothom prendrà mal -i quan dic tothom vull dir partits, societat civil i, sobretot sobretot, la gent, que no s'ho mereix, tot això-. Per tant, cal posar-hi remei, començar a refer confiances i complicitats i blindar estratègies unitàries per fer efectiva la independència. Aposto per això. Ens necessitem tots. O hi som tots o no hi ha ni independència ni República possible.
- com pot esclatar la situació? També pot passar que l'encegament d'ERC en la seva estratègia per l'hegemonia ho faci saltar tot pels aires, i que precipiti un nou escenari electoral autonòmic, pensant que mantindrà la fortalesa exhibida en el cicle electoral del 28A i 26M, que malgrat els fiascos de l'Ajuntament de Barcelona i la DIBA el seu pacte amb els Comuns per fer cordó sanitari a Junts x CAT es manté viu. I que malgrat el que ha passat a la DIBA, l'escenari del joc de majories al Congreso espanyol pot permetre facilitar-se mútuament el poder, ERC al PSOE a Madrid, i el PSC a ERC i Comuns a Barcelona després d'unes noves eleccions autonòmiques, com insistentment reclamen des d'ERC veus tan importants com en Tardà o en Rufián.
Ara bé, si de tot el que ha passat no en treiem cap aprenentatge, estarem abocats a que tot salti pels aires.
En qualsevol cas nosaltres, els que militem únicament en la causa de la independència, nosaltres, soldats anònims, seguirem lluitant, damunt la foscor, perquè nosaltres volem per demà la nostra terra lliure!
DONEC PERFICIAM
Entrades
11 comentaris:
En la lògic emprada no hi sortida possible a l'espiral.
Quan un problema no té sortida és que cal portr el plantejament a un altre nivell.
El que es planteja és correcte en l'escala de valirs autonomista.
Però si poses en qüestió els valors corresponents a l'etapa autonomista t'apareixerà una altra anàlisi amb resultats diferents.
Premisa: els partits són imprescindibles per fer la indpendència? Per què?
El trencament s'ha de fer des de dibtre dlel sistema del 78 o des de fora?
Si és des de fora els partits són un recurs, però no el terreny dd joc.
Jo crec que des de dins no es pot. Ho tenen ben agafat.
Els partits han de ser aquests i els dirigents aquestes persones?
Jo crec que fins ara hem volgut fer les truites sense trencar els ous.
Si estem tips dels de Madrid, també estem tips dels seus engendres a Catalunya.
És evident que, entre altres coses, la República exigeix un canvi de lideratges i un canvi en el sistema de representació. Aquesta infidelitat a,s electors és tan intolerable com el judici del Marchena.
Forma part del que volem ensorrar.
Sense llei electoral de proximitat, no hi ha res més que la perpetuació del règim del 78.
Molt bon article i molt aclaridor. El millor que he llegit sobre el tema. Et felicito tot i lo desgraciat del tema. En fi... mentre hi ha vida hi ha esperança. Never give up; no surrender.
Molt bo l'aclariment. Jo no perdo l'esperança de ser independents, el poble te la força, però aquesta ha de ser liderada i per mi, ara per ara només te un líder: Carles Puigdemont, el nostre President. Em de seguir treballant per no defallir i caure en l'apatia. Em de demostrar que continuem forts a pesar d'Esquerra i dels convergents. Visca Catalunya Lliure!!
Se sap el problema per a Catalunya i la resta dels Països Catalans: l'Estado Español s'ha tornat molt més egoïsta que mai i no hi ha cap dels espanyols que facin aturar aquest egoïsme polític.
Per tant, és més preferent contribuïr en el tema de la independència, ara que és més important cada dia. I que ERC abandoni les seves 'ximpleries'.
El primer que va fer la traveta, és el responsable de la desconfiança
No em crec res, ens han venut la PARTITOCRÀCIA com a democràcia. La democràcia basada en la estructura de partits està exhaurida, tan obsoleta com els estats nació. I a Catalunya això és fa més palès que en altres llocs. Llistes obertes o NO FUTUR.
Molt bon article, Senyor Abad.
Li apunto dues petites puntualitzacions que, crec, complementen la seva exposició.
Una, que la desconfiança total d'en Junqueras vers el President mas a partir del juliol del 2014 s'hi incardinà sobre el rerefons de l'objectiu/obsessió d'aconseguir, com fos, fer el sorpasso a CiU, capteniment que és molt anterior al treball per créixer ocupant espai d'Iniciativa/Comuns i PSC.
Dues, no sols el divisme de la Colau va fer saltar pels aires els plans d'ERC, també l'espanyolisme, l'unionisme de picada de la Colau i la pràctica totalitat de la dirigència dels Comuns són determinants en les decisions que prenen.
Tant a l'Ajuntament com a la Diputació de Barcelona, els Comuns tenien la clau per fer una majoria absolutíssima enfront dels signants del 155.
Ajuntament: ERC+Comuns+JxCat = 10+10+5 = 25, de 41.
Diputació: ERC+JxCat+Comuns+TxTerrassa = 16+7+5+1 = 29, de 51.
"Els comunistes i les comunistes poden votar juntament amb el partit de Puigdemont per fer caure el govern de Mariano Rajoy però no poden fer aliances d'emergència nacional juntament amb ERC i Junts per Catalunya?" Dit per Jordi Galves al seu clarificador article que hi podeu llegir aquí https://www.elnacional.cat/ca/opinio/jordi-galves-que-teniu-per-molt_402832_102.html
Molt recomanable taambé l'article de Jordi Barbeta https://www.elnacional.cat/ca/opinio/jordi-barbeta-guia-per-entendre-la-politiqueria-catalana_403111_102.html
Ateses les circumstàncies i la deslleialtat persistent d'ERC, la decisió de JxCat era dificilíssima. A moltíssims no ens hi ha agradat. Un factor que pot haver comptat en el silenci del President Puigdemont és que encara no en disposa d'una sòlida organització, lleial i desacomplexada. Si això és així, això és un greu problema, "el problema".
Crec, Senyor Abad, que encara no hi hem tocat fons per tornar a la superfície i reconstruir. Encara falta veure la proposta d'ERC per respondre la sentència del TSE. Dic d'ERC atenent el paper que s'autoadjudica d'independentistes de tota la vida, etc.
I sobretot, crec que, per a construir i blindar el nosaltres encara hem de tenir un trencament sonat, treure els greuges respectius per fer net i, si tenim sort, establir com a objectiu comú principal que inspira la resta, aconseguir la independència al més aviat possible.
Si m´ho permets, jo també he fet un article sobre aquest tema que enllaço.
https://antillirista.blogspot.com/2019/07/el-yonki-els-camells-i-el-telepredicador.html
Ningú vol estar amb persones que t'han demostrat que no són fiables.
El que no té sentit ni es normal voler unir-se amb persones que constantment estàs criticant.
Això que expliques segur que és veritat
Ni ERC ni JxCat ho ha explicat públicament
No seria bo que un dels dos ho ho expliques alpoble?
Perquè no ho fan? Per mantindre confosa a la gente
El que sí ha provocat és que incomeixin allò que van prometre a la campanya el.lectiral, i de retruc perden vots, com a minim el meu
És vergonyós
Publica un comentari a l'entrada