Barcelona i mobilitat: el col·lapse de la ciutat provocat per la incompetència i la immoralitat de la trama dels Comuns

Fa temps que alguns estem advertint que Colau i els seus fanàtics dels Comuns estan portant la nostra estimada ciutat, Barcelona, a la ruïna. No han solucionat cap dels problemes que té la ciutat i n'han generat moltíssims més.

Avui vull referir-me al tema de la mobilitat i el col·lapse anunciat de la ciutat que viurem les properes setmanes, durant el mes de setembre, amb el retorn de vacances i l'inici de l'activitat escolar.

El desencadenant d'aquest col·lapse segur són totes les burrades, autèntiques animalades, que han fet els colauers aprofitant el confinament de la gent, aprofitant l'estat de xoc per la pandèmia en el que tots ens vam quedar: han tallat carrers, han pintat carrers, han omplert de murs de formigó els carrers, etc etc etc Un autèntic despropòsit. Amb els veïns confinats i la ciutat inactiva, ningú no ha protestat i els efectes d'aquestes demencials actuacions no s'han visualitzat. Però a mesura tornem a la normalitat (escoles, feina) el caos està assegurat.

Els Colauers han situat un objectiu que tots compartim, com és el de reduir la contaminació a la ciutat, però llavors, sense cap mena d'estudi, sense cap mena de pla, res de res, s'han llençat a un deliri de mesures, sense cap fonament, sense cap racionalitat, que no només no ajudaran en res a l'objectiu que tots compartim, sinó que l'empitjoraran.

Fa molts i molts anys que em dedico professionalment a treballar amb dades, a la planificació estratègica i al disseny i avaluació de polítiques públiques. I tot i fer-ho des del sector universitari, serveix per a qualsevol política pública.

Els mínims per a una adequada planificació d'una política pública són:

- disposar d'un diagnòstic de la situació en l'àmbit sobre el que es vol treballar
- establir els objectius estratègics que volem assolir
- dissenyar els objectius tàctics i les actuacions que ens han de permetre assolir els objectius estratègics
- configurar un sistema de dades i indicadors que permetin, a partir del moment zero (diagnòstic situació), quines són les mesures que volem assolir i com preveiem evolucionin els indicadors que considerem clau

Amb això podem, a partir d'un diagnòstic inicial i d'uns objectius estratègics, pensar i dissenyar totes les actuacions i polítiques públiques que volem impulsar per assolir-los, establint sempre amb transparència els indicadors que ens permetin mesurar si el que hem planificat funciona o no.

En relació a les "polítiques" de mobilitat de Colau a Barcelona (poso polítiques entre cometes perquè no existeixen, només hi ha actuacions xorres sense cap fonament), no hi ha cap estudi previ, cap diagnòstic de la situació, cap avaluació de com estem, cap disseny de les actuacions que volem fer per, a partir de la situació prèvia, millorar els diferents indicadors i assolir els nostres objectius.

Sense cap estudi de les característiques de la mobilitat a la ciutat, el punt de partida colauer és que la gent agafa el cotxe, la moto, la furgoneta o el camión per vici, perquè són uns acomodats incorregibles, als que cal perseguir, fer la vida impossible. Si no poden circular pels carrers, si no poden aparcar, si no hi ha espai per càrrega i descàrrega, no hi haurà trànsit, s'evaporarà.

I això els ho he sentit dir jo, en directe, als colauers, en relació a la Superilla del Poblenou. Quan els veïns assistíem a les sempre convocades a mida seva reunions veïnals per explicar, per vendre'ns les excel·lències de la Superilla, que havien implantat sense cap mena de consulta prèvia veïnal, i els hi dèiem que aquell deliri només faria que congestionar el barri ens responien que no, que el trànsit s'evaporaria.

No hi havia cap mesura prèvia, no hi havia cap fonament de res. I així, d'amagatotis, un agost, ens la van implementar. Un anys després, en treball científic de mesura de la contaminació al barri, la Superilla l'havia disparat.

Qualsevol equip municipal amb mínima responsabilitat i racionalitat hauria estudiat, a Barcelona, quines característiques té la mobilitat. Quina és la mobilitat dins la ciutat, quina genera més contaminació, quina és la mobilitat IN/OUT a la ciutat, quines característiques tenen les diferents mobilitats, i haurien estudiat, segmentadament, per a cada mobilitat, quines mesures de millora o de derivació a una mobilitat pública o no contaminant es podrien impulsar.

Els Colaus no han fet res d'això. En 5 anys ni una sola mesura per millorar la mobilitat, sigui xarxa bus, sigui metro, res de res. El seu punt de partida els ho impedeix. El seu punt de partida és que tothom que agafa el cotxe, la moto o un camió és perquè som uns malparits comodons que ho fem per fotre als altres. Quan el punt de partida no és que qui està fent servir un mitjà de transport determinat potser té raons suficients perquè així sigui, i, per tant, estudiar-ho tot, per poder oferir alternatives... la política es limita a la criminalització, es transforma en dret pena, en prohibicionisme. I això és el que fan els Colauers.

I així totes les polítiques Colau sempre acaben igual: fent la vida impossible a les persones, empitjorant la vida de les persones.

Quan es dissenya una política pública, una intervenció pública, la cosa és veure què es pot fer perquè sense perjudicar ningú, tothom en surti beneficiat.

Relació de punts crítics de la immoral política de Colau i la trama dels Comuns en relació a la mobilitat a la ciutat de Barcelona:

1- una part molt important de la mobilitat a la ciutat i el seu entorn és conseqüència de tenir un dels ports més importants del Mediterrani, amb tot el que implica de moviment de mercaderies, d'importació i d'exportació. Això és una font de riquesa per a la ciutat i per al país. Però el port de Barcelona té un "petit" problema: la falta d'inversions estatals per millorar i potenciar la connexió ferroviària del port.

Hem de reduir l'activitat del port? No, el que cal fer és tenir un Estat a favor que garanteixi una connectivitat nodal de mercaderies, cap als diferents hubs logístics i de producció i procedent dels mateixos. Actualment la quota ferroviària del tràfic de mercaderies del Port de Barcelona se situa entorn del 34% en transport de vehicles i del 13,4% en contenidors. Si el port de Barcelona hagués tingut les inversions que necessita, o no hagués estat espoliat sistemàticament per l'Estat, aquesta quota augmentaria clarament, ja que totes les terminals marítimes estarien connectades per ferrocarril per a combois de fins a 150 metres de longitud.

En les polítiques "Colau" la "solució" seria aturar el port, impedir la seva activitat, posar totes les traves possibles a la seva activitat.

En qualsevol estat normal la solució hauria estat invertir en les infraestructures adequades, com ara la connexió ferroviària internodal, fet que directament reduiria el moviment de mercaderies per camions, que és el 80% de les mercaderies i més del 60% del transport d'automòbils. I això beneficiaria directíssimament la ciutat. Però heu sentit res sobre això als Colauers? No, prefereixen criminalitzar.

2- La mobilitat IN/OUT (destí BCN/origen BCN): una part important de la mobilitat a la ciutat de Barcelona té origen en els fluxos laborals: gent de Barcelona que va a treballar a fora i gent de fora de la ciutat que hi ve a treballar. S'ha fet cap millora en el transport públic metropolità? Cap ni una. La inversió estatal a rodalies és una vergonya. Una bona política de cara a la mobilitat IN/OUT seria una millora de totes les xarxes de rodalies: més línies, millor prestació, millors freqüències.

No s'ha fet res.

3- La sostenibilitat del transport públic. Són ja moltes les ciutats d'arreu del món que han optat o ho estan fent per una xarxa de transport públic centrada en els autobusos elèctrics. El que ha fet l'Ajuntament Colau en aquesta direcció és ridícul. Un bon pla per electrificar la xarxa de busos de la ciutat tindria un gran impacte i permetria millorar radicalment la mobilitat interna de la ciutat.

Colau no només no ha fet res, sinó que amaga la seva farsa en projectes absurds com el tramvia per la Diagonal. El tramvia, un mitjà del s.XIX que, des de cap punt de vista, pot competir amb una xarxa de bus elèctric. El tramvia no té ni un sol avantatge davant xarxa de bus elèctric, però com l'objectiu Colau és la destrucció de la ciutat, veu en aquest absurd projecte una oportunitat de carregar-se la Diagonal i de col·lapsar l'Eixample. I sí o sí vol tramvia, amb tot el que implica de rigidesa problemàtica i amb tot el que implica de no treballar alternatives possibles infinitament més econòmiques i que permetrien millorar el transport públic en una extensa trama urbana.

4- La mobilitat en bici com a excusa. Fomentar la mobilitat en bici no ho discuteix ningú. Tampoc ningú no discutirà que qui més ha fet en aquesta ciutat, a Barcelona, per fomentar aquesta mobilitat fou en Jordi Portabella, amb una mesura positiva: posar en marxa el bicing.

Amb posterioritat, altres consistoris, com el de l'alcalde Trias, van promoure una encertada xarxa de carrils bici per tota la ciutat. I en això, quan el deep state del Règim del 78 de l'estat espanyol va aconseguir situar Colau com a alcaldessa, tot el que tenim en relació als carrils bici és un autèntic despropòsit, perquè ha perdut el seu valor de foment de la mobilitat en bici i és usat només en les polítiques per fer la vida impossible als barcelonins.

Ningú discuteix que la ciutat estigui connectada tota ella, i a tots nivells, per vies reservades a les bicis, com a carrils segurs i separats. Que qualsevol pugui anar de punta a punta de la ciutat en bici per carrils exclusius, segregats i segurs. Tanmateix, això no implica que tots els carrers hagin de tenir aquesta segregació. Les bicicletes poden circular, i així ho fan, per totes les vies, sense problemes, tan de trànsit com, dissortadament, de voreres. I no hi ha problema, excepte en el tema voreres, que caldria prohibir per respecte als vianants.

Però la política dels Colauers ha estat i és construir carrils bicis amb l'únic propòsit d'eliminar, en la pràctica totalitat dels casos, carrils de circulació i també en molts casos, fer carrils bici segregats, sense cap lògica d'ús, només per eliminar places d'aparcament als veïns.

Gran Via té carril bici, Diputació també, i Consell d Cent, i València, i Mallorca...

Calia tots els carrers de l'Eixample, quan només fent 20 metres es podia circular per carril segur pel carrer de dalt o de baix? No, no calia, però ha estat la manera Colau d'eliminar un carril de circulació, un carril d'aparcament de cotxes per a veïns en horari nocturn i de fulminar el teixit comercial de l'Eixample, liquidant molts xamfrans de càrrega i descàrrega i criminalitzant el consum, l'oci, la restauració, etc.

Cal, si tot l'Eixample en les direccions Llobregat-Besòs té carrils bici, fer-ne un també al C/Aragó? No, no cal, però és la manera que tenen els colauers de fer política només buscant fotre a la gent.

La bici és el 2,8 dels desplaçaments a la ciutat, però a l'Eixample Colau ja li ha cedit el 25% de les vies.

No, Colau no fomenta la bici, simplement la fa servir d'excusa per fer la vida impossible a la ciutadania.

Podríem arribar a estar d'acord en suprimir aparcament en superfície, i això seria zero problemàtic si, abans de fer-ho, s'haguessin treballat alternatives, com p.ex. incrementar a tots els barris una extensa xarxa de pàrquings subterranis, assequibles als veïns. Això seria una solució factible, econòmica, perquè gairebé es pot autofinançar.

No se n'ha fet ni un, i s'estan eliminant milers de places en superfície. Resultat: fer la vida impossible als veïns.

5- Un altre deliri colauer són els coneguts com a "coixinets berlinesos". Porto uns quants dies fixant-m'hi molt, encuriosit per com afecten la mobilitat. I el resultat de l'observació també és inequívoc: incrementant la contaminació. No sé a Berlín en quins espais estan disposats, però la disposició sense sentit, a l'ample, a Barcelona, singularment a l'Eixample, que han fet els colauers, a l'inici dels trams de carrer, però després del pas de vianants, i en carrers que, pocs metres després, tornen a tenir un semàfor. El resultat que provoca és, sistemàticament, frenadeta per entrar-hi i accelerada un cop superat. Als pocs metres el semàfor, aturat. frena. I nova accelerada per reprendre la marxa.

Resultat: en trams que no eren conflictius ara es genera, fins i tot duplica, la contaminació, l'emissió associada a provocar frenades i accelerades.

6- L'efecte congestió provocat pels colauers, tan bon punt la ciutat recuperi una certa normalitat, implicarà un increment de la contaminació en tots els carrers que han estat víctimes del deliri colauer de les pinturetes i reducció de carrils sense cap sentit.

7- la guerra oberta Colauer contra el comerç i el sector del transport. L'Eixample i els seus xamfrans han estat per a la ciutat una autèntica benedicció, que ha permès habilitar zones de càrrega i descàrrega, sense impedir la circulació, facilitant la feina als transportistes i promovent el comerç.

Doncs als colauers també els hi molestava i se'ls estan carregant. Com es coneix que no han treballat en sa vida, que mai han hagut de carregar cap caixa, mercaderies, el que sigui que manté viu el nostre comerç i la nostra economia.

8- les greus afectacions a la seguretat vial: Cada cop que passo al costat d'un d'aquests blocs de formigó que han posat al costat de les vies no puc evitar recordar el dolor per la mort d'un amic i d'alguns coneguts, accidentats, quan circulaven en moto per carretera, contra el ferro tallant dels guardaraïls, contra els que fa tants anys estem lluitant els motoristes. Un accident en moto és imprevisible: una relliscada, un maniobra busca, no senyalitzada, del vehicle que et precedeix, etc etc. I ara tenim un Ajuntament, el Colauer, que -no trobo cap altra explicació per les barbaritats que està fent- que sembla disfrutar pensant que els motoristes de Barcelona puguem trobar la mort o patir lesions greus en aquests blocs de formigó que ens estan instal·lant...

9- Per acabar, l'ús miserable de presumptes dades estadístiques, de presumptes treballs que assenyalarien que la contaminació seria la responsable d'un determinat nombre de morts a Barcelona. Llavors els colauers i altres estúpids comencen a cridar "ens esteu matant"!

De debò, és repugnant. Treballo amb estadística, les dades són el fonament de qualsevol diagnòstic i política. Però una dada per si sola no és res si no està adequadament contextualitzada

Abans d'entrar en el tema d'aquest ús repugnant de les dades de mortalitat, veiem un altre exemple, en un altre tema, d'aquesta caradura dels Comuns manipulant les dades, descontextualitzant-les, enganyant la ciutadania.

Anem a un dels problemes importants que té Barcelona: l'accés a l'habitatge. El discurs dels colauers i, sobretot, de tota la trama colauer és "el turisme mata els barris", "el turisme ens expulsa dels nostres barris". Atès que BCN és un destí turístic molt important, és fàcil "colar" aquest argument i carregar-hi totes les culpes.

Però, què passa quan contextualitzem?

- A Barcelona, abans de la pandèmia, hi havia un màxim de 10.000 pisos turístics. Dada oficial.

Són aquests 10.000 pisos els "responsables" del problema d'habitatge a Barcelona? Mirem una altra dada, contextualitzem-la amb dades de població:

- Població estrangera resident (empadronada) a Barcelona l'any 2.000: 58.186 persones

- Població estrangera resident (empadronada) a Barcelona l'any 2.020: 360.970 persones

Sí, a Barcelona l'accés a l'habitatge no és fàcil, però és que a Barcelona, l'onada migratòria que es va iniciar l'any 2.000, ha portat més de 300.000 noves persones a residir a Barcelona!

Sí, els 10.000 pisos turístics poden tenir afectació, però l'afectació grossa és que a Barcelona no s'ha construït nou parc d'habitatge per a aquestes 300.000 persones migrades que han arribat els últims anys.

Si algú digués "la immigració ens expulsa dels barris" seria titllat, amb tota la raó, de xenòfob. Doncs idèntic amb el turisme. Ningú no expulsa ningú, el que passa és que no s'han fet polítiques d'habitatge per assumir l'impacte demogràfic del que ha passat.

Tornem a aquest nou mantra de "el fum ens mata" amb el que els Colauers volen justificar fer la vida impossible a tot el transport privat. Segons les dades dels "estudis" en els que sustentarien la seva afirmació, cada any al voltant de 400 persones poden haver mort a Barcelona conseqüència de la contaminació de la ciutat. La solvència de la dada és tal que ha oscil·lat dels 3.500 morts anuals que deia el "pare" de les Superilles en una entrevista l'any 2016 fins els 287, passant per 929, 700, 354, o aquests 400 que últimament diuen.

A Barcelona l'esperança de vida, l'últim segle, ha crescut en 30 anys. És a dir, la nostra esperança de vida té més de 30 anys dels que hauríem tingut fa 100 anys.

A Barcelon la taxa de mortalitat és del 9,32. A comarques sense aquests fums contaminants, com pot ser el Pallars, és del 14,70%. "Ja està l'Abad fent trampes! No es pot comparar taxa de mortalitat sense comparar envelliment de la població!". Efectivament contextualitzar és això. I això és el que no fan els Colauers. Només manipulen.

Acceptem que el way of life d'una metròpoli com BCN comporta que hi hagi anualment unes 400 persones la mort de les quals, d'alguna manera, podria ser imputada a la contaminació de la ciutat. Sobre una mortalitat anual de 16.000 persones, significa un 2,5%. Ojo, que si és evitable, evitem-ho, òbviament. Però que hi ha un 97,5% de morts per altres causes, més nombroses.

I potser si ens fixem en les més nombroses, veiem que hi trobem les cardiovasculars.

I quan mirem què hi ha al darrere, sense simplificar, perquè hi ha molts factors, ens trobem estudis concloents que situen l'estrès com una de les causes que més hi influeixen.

Un gran estudi europeu, amb científics d'UK, Alemanya, Finlàndia, etc... ho va estudiar. El punt de partida en la seva recerca tenia, entre d'altres, els següents objectius:

"En este estudio se buscó esclarecer la situación de estrés como factor de riesgo en la enfermedad cardiometabólica mediante la investigación de las asociaciones de dos factores de estrés laboral frecuentes:

-la sobrecarga laboral
-el desequilibrio entre esfuerzo y recompensa "

Segons dades de les mútues laborals, les incidències coronàries són la principal causa de mort laboral. I segons ja hem vist, l'estrès és un element cabdal en les patologies cardiovasculars.

I què alimenta l'estrès, i per tant les possibilitats d'incrementar les morts més nombroses de la nostra societat (no el 2,5% que abans veiem), sinó d'aquest 25% que mor per patologies cardiovasculars? Doncs com hem vist, l'estrès n'és una.

I quins elements són decisius en l'estrès laboral? La sobrecàrrega laboral i el desequilibri entre esforç i recompensa.

Vet aquí, per tant, que les polítiques de la senyora Colau i dels Colauers són polítiques criminals que incrementaran la principal causa de mortalitat de la ciutat, les patologies cardiovasculars.

Tota la població laboral de Barcelona té molt més difícil arribar al seu lloc de treball, i ha d'invertir més temps en fer el mateix que abans feia amb menys temps. Al mateix temps, ha exposat a aquestes greus patologies que són la principal causa de mort laboral a amplis sectors de la nostra ciutadania, com p.ex. tot el sector del transport. La manera com els Colauers han eliminat, s'han carregat, les zones de càrrega i descàrrega provocarà en aquest sector un monumental increment del desequilibri entre esforç i recompensa. Per fer el mateix que feien abans, ara hi hauran d'invertir moltes més hores, nervis per no tenir espais reservats a càrrega i descàrrega i per tant haver d'aparcar precàriament, etc.

Per tant, i de manera evident, Colau i els seus estan fent polítiques criminals, perquè incrementaran els factors de risc que fan desenvolupar estrés i patologies cardiovasculars, que són la principal causa de mort laboral i el 25% de morts a la ciutat.

Les polítiques Colau per evitar (que no, perquè només incrementaran la contaminació) d'una part d'aquest 2,5% de la mortalitat de la ciutat comporten empitjorar directament les patologies que estan al darrere del 25% de les causes de mort dels ciutadans de Barcelona.

És una aberració immoral aquesta política colauer que es creu "investida" per decidir amb les seves polítiques, els qui poden viure i els que no importa morin. És una aberració immoral que totes les barbaritats que s'estan fent en mobilitat a la ciutat es justifiquin per evitar unes morts que són el 2,5% de les morts de la ciutat a costa de condemnar a més mort al 25% de barcelonins que moren per patologies cardíaques, de les quals l'estrès n'és causa principal.

Però encara més, per alimentar aquest despropòsit d'un ús tan manipulador de les dades. En un estudi fet per investigadors de la UB una de les conclusions a les que van arribar era:

"La relación entre la presión atmosférica y las tasas diarias de mortalidad sufridas por las personas mayores de 65 años, así como las relativas a fallecimientos achacables a afecciones cardiovasculares y respiratorias no ofrece dudas. Estas tasas constituyen la mayoría de las defunciones registradas en Barcelona por lo que la tasa total de defunciones resulta apreciablemente sensible al impacto de las variaciones barométricas"

O sigui, que segons argumentari Colauer podríem dir "la pressió atmosfèrica ens mata!"

És tan miserable l'ús de les dades per manipular la ciutadania que estan fent els colauers que els ha convertit, per a mi, en la trama política més miserable que mai hem tingut davant.

Tot el que està passant a Barcelona és d'una extraordinària gravetat. El que estan fent Colau i tota la trama colauer és demencial, immoral i criminal.

Més urgent que mai: #RecuperemLaCiutat #RecuperemBarcelona