L'enhorabona pels #90anysERC i, alhora, alguns elements inquietants del discurs d'ERC en aquest aniversari. Amb Bonus Track del meu pas per ERC (amb fotos!!!)

 

ERC fa 90 anys d’existència. I això, òbviament, és motiu de celebració. No és fàcil per a un partit polític arribar als 90, havent passat tot el que ha passat, que no és precisament una existència plàcida i fer-ho amb la fortalesa que ara té.

Vagi per endavant, doncs, la meva felicitació! És, a més a més, un aniversari del que modestament també participo en alguns anys d’aquesta existència.

Així, commemorant aquest 90 aniversari d’ERC divendres i dissabte han anat passant pel meu tuiter missatges de felicitació, bàsicament del partit i dels seus principals dirigents. Després de veure’n uns quants no he pogut evitar tenir la sensació que estaven celebrant d’una manera una mica estranya aquest aniversari.

Llavors he posat el hastag de la celebració #90anysERC i he anat llegint tots els tuits que ERC, els líders d’ERC, diferents responsables d’ERC i gent diversa d’ERC havien escrit per sumar-se a la felicitació.

Quan els he tingut tots llegits allò que inicialment només m’havia semblat una mica estrany, m'ho senmblava. He tingut la impressió que al darrere de les paraules calculades que havien fet servir -i de les que no- hi havia com un missatge no explicitat.

La primera cosa que m’ha cridat més l’atenció és que ni una sola vegada, a cap dels tuits, ni del partit, ni dels diferents líders, ni de militants, non han fet servir la paraula “independència”. Mai. Ningú. Raro, he pensat.

Però la segona cosa em resultava més misteriosa i inquietant: els missatges de felicitació només feien referència al partit, com si no hi hagués res més. Com si aquests 90 anys passats fossin el fonament de la seva legitimitat i la garantia de que qualsevol cosa que facin estarà sempre ben feta. I, el més important, que no necessiten absolutament a ningú més.

El to tan ahistòric, en el sentit de presentar un partit que neix i arriba a avui havent estat sempre el partit de referència i únic m’ha fet pensar en l’estrany que seria que en una assenyalada celebració d’aniversari de qualsevol de nosaltres, amb els nostres familiars i amics, que qui fa anys prengui la paraula i no deixi de felicitar-se a ell mateix, que no hi ha ningú com ell, que és el millor, que està cridat a arribar molt lluny, etc. I que no faci ni la més mínima referència als seus pares, als seus germans, a la seva família. Que se situi a ell mateix com l’únic important a la seva vida, i no faci cap referència ni a amics, ni a persones que l’han pogut ajudar, ni a persones amb les que ha fet coses i/o espera seguir-les fent.

Un to tan ahistòric també des del punt de vista de presentar-se com si sempre hagués estat el mateix partit, del dia de la fundació a ara, 90 anys després, com si sempre hagués estat igual com és ara.

I llavors he vist que l’omissió de la paraula independència, que no hagi sortit mai, que ningú no l’hagi esmentada, no era gens casual, i tenia moltes implicacions.

Efectivament ERC no neix com un partit inequívocament independentista o separatista, com ho era Estat Català, el partit que Macià havia fundat feia una dècada, i que havia participat en la fundació d’ERC. En aquell moment sembla hi convivien més sensibilitats.

Per això tampoc era gens casual l’omissió “dels pares”. Macià es presenta com un fundador directament d’ERC. És la manera de no haver de fer referència que el seu lideratge és el lideratge d’un gran líder separatista, independentista, que entra a ERC amb el partit separatista que abans havia fundat, Estat Català.

Al poc de ser fundada, després de les eleccions municipals del 1931 aquesta convivència fundacional de diferents sensibilitats a ERC s’evidencia quan Companys, des de l’Ajuntament de Barcelona, proclama “La República” (sense identificador nacional) i aixeca la bandera republicana tricolor, l’espanyola. Al poc, en veure el que estava passant, el líder nat d’ERC, Macià, separatista, entra al Palau de la Generalitat i proclama la República Catalana i penja la senyera.

I sí, del 31 al 39 ERC és el partit hegemònic a Catalunya.

Però amb la derrota a la guerra, la repressió i l’exili l’escenari polític català canvia radicalment. Sota una atroç dictadura i amb un exili massiu, el lideratge d'ERC decau.

I a l’exili i a l’interior del país sorgeix una resistència clarament independentista: el Front Nacional de Catalunya. En la negra nit els militants del Front, a l’interior i a l’exterior, van mantenir oberts els camins a l’esperança. I ho van fer enarbolant l’estelada, la independència com a fita.

Així arribem al tardofranquisme, i del Front sorgiran nous moviments polítics, com el PSAN, i organitzacions com ÈPOCA, i més endavant IPC, i més endavant Terra Lliure. I el Moviment de Defensa de la Terra. I el BEAN. I Nacionalistes d’Esquerra. I la Crida. Amb la “transició” hi ha una proliferació de propostes independentistes que, tot i mantenir un enorme activisme, són incapaces de vertebrar-se com una proposta política electoral.

El catalanisme o nacionalisme s’aplega al voltant de la figura i el lideratge de Jordi Pujol, en una proposta política no independentista. ERC sí s’acaba vertebrant altre cop com a opció electoral, però segueix sense fer-ho com a un partit explícitament independentista. Les primeres eleccions, al 1980 ERC obté uns 240 mil vots, el 8,9% del vot, i 14 diputats. Les eleccions següents, al 1984, ERC perd gairebé la meitat dels vots que havia tingut, i es queda amb un 4,4% dels vots i 5 diputats.

La situació és molt estranya. L’independentisme és molt fort i actiu al carrer, però no aconsegueix vertebrar-se com opció electoral, i ERC agonitzava en la seva indefinició, sense postular-se com a proposta independentista i abocada a la seva desaparició.

Llavors s’esdevé un moviment clau per entendre com, d’aquell moment tan crític per a l’independentisme, l’any 1984, hem arribat on som ara, el moviment majoritari política i socialment.

L’any 1987 es produeix la Crida Nacional a ERC, que encapçalen personalitats com Àngel Colom (el líder de la Crida a la Solidaritat) i Josep-Lluís Carod-Rovira, que venia de Nacionalistes d’Esquerra. La Crida Nacional a ERC té per objectius que ERC esdevingui de manera explícita el gran partit independentista de Catalunya, i que actuï de pal de paller de tot aquest independentisme tan dispers.

I la cosa funciona. ERC esdevé clarament una opció electoral i política independentista. No hi ha dubtes. De la derrota de la guerra, de la llarga nit del franquisme i dels anys de la transició, l’independentisme sorgia com l’opció política més desacomplexada, més innovadora i amb més capacitat de sumar.

Durant molts anys, d’aquell 1988 fins el 2012, ERC és l’única proposta política explícitament independentista, amb les úniques excepcions de Solidaritat Independentista el 2010, amb 3 diputats, i la CUP el 2012, també amb 3 diputats.

Però durant el segon quinqueni de la dècada dels 90s a can Convergència s’estan produint canvis molt importants. El nou líder que ha substituït Jordi Pujol, al capdavant de Convergència, que segueix sent la principal força política del catalanisme, abraça de manera inequívoca el dret a decidir, que situa, també en relació a la independència de Catalunya com un objectiu irrenunciable. Finalment, a partir de l’escenari polític del país, amb una ANC que omple de milions de persones els carrers reivindicant la independència, Mas i Convergència abracen explícitament la independència com a objectiu, i el 27S del 2015 l’antiga Convergència i ERC configuren Junts pel Sí, la primera proposta explícitament independentista que guanya les eleccions al Parlament de Catalunya.

ERC havia passat d’estar abocada a la seva desaparició, l’any 1984 a refundar-se, com a pal de paller de l’independentisme i per fer la independència. I aquest independentisme explícit amb el que es ressuscita ERC, amb el que es refunda, ha arribat fins avui.

I avui, veient com ERC, els seus líders i militants han celebrat els 90 anys d’ERC, sense ni una sola referència a la independència, sense esmentar ni un sol cop la paraula independència, he tingut la impressió que estàvem davant d’una nova “refundació” d’ERC. He tingut la sensació que es volia refer el camí fet des de la Crida Nacional a ERC i situar-se altre cop en aquella ERC no explícitament independentista de la seva fundació el 1931 o de la transició. L’ERC que va sorgir de la refundació impulsada per la Crida al 1987 va créixer portant la INDEPENDÈNCIA  a tot arreu. I això ens ha permès arribar on som ara. Amagar, fer desaparèixer de tot discurs la independència, em preocupa.

Perquè la primera derivada d’aquest “desfer” el camí és situar-se fora del moviment independentista. Aquest discurs de “jo sóc el partit, i sóc únic” només el pots fer si t’autoexclous del moviment independentista. Perquè en aquest 90 aniversari, l'ERC refundada de la Crida Nacional del 1987 s’hauria situat històricament i políticament al costat de tot el que ha fet possible aquest aniversari. ERC no hauria tingut problema en situar el seu naixement en el context d’aquell lideratge de Macià que havia fundat la primera organització política independentista, Estat Català, que ara s'integrava a ERC.

Sense excloure’s del moviment independentista, com sembla ha fet ERC, no hauria tingut cap problema en reconèixer i homenatjar l’independentisme que va mantenir la lluita més activa, durant el franquisme, el Front. Ni tampoc hauria tingut cap problema, si es considerés part d’aquest moviment, en agrair la lluita de tot l’independentisme durant la transició, i de com el 1987 conflueix a ERC, en aquesta refundació que ha fet possible que l’independentisme sigui el moviment majoritari del nostre país, i el lideratge d’ERC obtingut aquestes eleccions del 14F.

Però tot d'una desapareix la independència i et situes com a partit únic, sense ningú, sense cap altra història, ni trajectòria, sense companys de lluita amb qui treballar i combatre, i no he pogut evitar pensar que això només pot explicar-se si et vols situar fora del moviment independentista, si t’autoexclous del moviment independentista.

 BONUS TRACK: Una història personal, la meva, de les moltes que han fet possible aquests 90 anys d'ERC. El meu pas per ERC

Jo vaig començar a militar a l’independentisme el 1984, a la Crida a la Solidaritat. El 1987 vaig participar de la Crida Nacional a ERC, i vaig entrar a ERC. La veritat és que fins llavors, en aquells tres anys de militància indepe i d’activisme non-stop no m’havia trobat mai ningú d’ERC. Tenia col·legues de l’MDT, coneixia gent del que es coneixia com “joves del Front”, fins i tot d’Estat Català. Però no d’ERC. Amb la nostra entrada i cultura militant d’activisme, que era l’única que coneixíem, vam revolucionar molt el partit. Vam “refundar” les JERC, vam portar ERC al Fossar per l’Onze, vam organitzar concerts, vam posar en marxa revistes com “La Coctelera”... i tot ho fèiem per la independència.

Aquí el cartell del primer concert que vam organitzar, per les municipals del 1987, INDEPENDENTISTES A L'AJUNTAMENT, amb dos collons, a la Plaça Reial (que en aquella BCN pre-olímpica era "territorio de reyertas") amb els mítics Desperdicis Clínics i aquest punkisme del cartell!!!

Un d'aquests regals que de vegades la vida et fa sense esperar-lo el vaig tenir perquè en aquella Crida a ERC, en aquella refundació independentista d’ERC el gran Ramon Barnils també hi era, donava suport. I el vaig conèixer, i ens va agafar a alguns d’aquells joves que acabàvem d’entrar i volíem fer coses, i ens va fer unes autèntiques “master class” de comunicació i periodisme, per animar-nos a fer coses com La Coctelera. I crec que ens vam estrenar o quasi amb una entrevista que li vam fer a ell mateix.

I sí, allà estàvem una bona tropa, en aquella "redacció":

 

Curiosament l’altre dia la meva mare va trobar una foto meva d’aquella època, que ni sabia existia. És una foto d’unes eleccions europees a les que ERC concorria amb Eusko Alkartasuna (el partit que havia fundat l’ex-lendakari Carlos Garaikoetxea després d’escindir-se del PNB) i el BNG (Bloque Nacionalista Galego). I aquí estem el meu amic i company de tantes lluites Xavi Altadill i jo mateix (sóc el de la dreta, el que porta tirants!!!!) entrevistant al cap de llista, a Carlos Garaikoetxea!

En fi, que pues eso. No vaig durar gaire fent vida de partit. La vida de partit no està feta per a mi. Venia de l’activisme, i així vaig seguir la meva militància indepe, a la FNEC, al Casal Independentista de Les Corts, al comitè olímpic de Catalunya, a la Fundació ESCACC, a Reagrupament, a les consultes, a l’ANC i a com a voluntari sempre que ha calgut i podia aportar alguna cosa, des de coordinar dispositius de seguretat fins a realitzar estudis demoscòpics i estadístics.

No importa on, només importa el perquè, només importa treballar sempre per la independència.

ERC fa 90 anys. Sense ERC no seríem on avui som. Però ERC no hi seria sense la refundació que des de l’independentisme sorgit de la transició es va promoure amb la Crida Nacional a ERC, que va situar la independència com la seva raó de ser, liderant un projecte independentista explícit. I la Crida Nacional a ERC no hauria estat possible sense el Front Nacional de Catalunya, que va permetre mantenir oberts els camins a l’esperança durant la llarga nit del franquisme, vertebrant el moviment independentista, situant la independència com l’objectiu que cohesionava el moviment i la resistència. De fet ERC ni tan sols s’hauria fundat si 10 anys abans Macià no hagués fundat Estat Català, la primera gran organització independentista, l’origen del moviment independentista.

Per això sap greu que en la commemoració d’aquests 90 anys, des d’ERC, ningú, absolutament ningú, no hagi esmentat la independència, no hagi cridat independència. Per això em fa patir això que em sembla una autoexclusió d’ERC del moviment independentista, aquesta crida al partit, aquest ahistòric posicionament al marge de l’independentisme, sense reconèixer les lluites que van permetre la seva fundació i que ens han permès arribar on som ara. Perquè abans de la fundació d’ERC ja hi havia militants per la independència. I després. I ara.

Som on som per la nostra lleialtat al país i a la independència, no per les nostres lleialtats a unes sigles. En aquest camí tots tenim trajectòries diferents, confluències, discrepàncies, solidaritat, compromís i molta feina feta, ara aquí, ara allà. Jo vaig participar d’aquest moment clau en l’ERC contemporània, la seva refundació amb la Crida Nacional del 1987 i ara dono suport a Junts. 

Però vull creure, per a mi és així, que tots formem part d'aquest moviment, del moviment independentista i que tots assumim el llegat de militància i compromís que ens han deixat en herència els que ens han precedit, siguin quines siguin les sigles on militaven. Jo he tingut la sort de conèixer i tenir com a referents per a la meva militància, aspirant sempre a ser digne hereu del seu llegat patriòtic a persones com Pere Carbonell, militant del Front Nacional de Catalunya des del 1945, com Martí Torrent, militant d'Estat Català des del 1936, o d'aquell militant anònim d'ERC que un dia, al voltant d'una tauleta al menjador del seu pis al Poble Sec, m'explicava com, durant la guerra, va organitzar la defensa del monestir de Ripoll i va impedir que els de la FAI l'assaltessin i el cremessin.

Només podrem fer la independència si hi som tots. Sense ser-hi tots, no hi ha independència possible. Ens necessitem tots. Per això m’inquieta aquesta autoexclusió que m’ha semblat percebre. Tant de bo estigui equivocat en aquesta percepció que he tingut.

INDEPENDÈNCIA!!!!!