Per a l'independentisme gestionar les nostres contradiccions és clau. Però les veritables contradiccions: concretes, identificables, inajornables.

Avui dissabte n’Eduard Voltas ha publicat un molt interessant article al elMón sobre les “contradiccions” en qualsevol escenari i estratègia política. És un article ben plantejat. I en molt del que s'hi diu hi estic d’acord. El que passa, i això em motiva aquest article, és que crec que les contradiccions comencen quan no les situem, quan les plantegem en termes genèrics, volent dir alguna cosa, però sense dir-la.

Però com que el plantejament general –la importància d’assumir haver de viure i fer política assumint contradiccions- m’és vàlid, intentaré, en aquest article, no deixar-ho en el terreny teòric, sinó traslladar-ho a tot el que està passant o estem vivint al nostre país, a tot el que condiciona el nostre escenari polític des d’un punt de vista independentista.

Diu Eduard Voltas: “Per a la gent que es dedica a la política, les contradiccions són més o menys suportables en funció de molts factors”, i segueix, portant-t’ho ja directament a l’escenari polític independentista: “Avui, bona part de l’independentisme polític i social és impacient, apel·la permanentment als grans principis, i crea expectatives a curt termini que no sap o no pot complir. Són tres ingredients que garanteixen una pèssima (di)gestió de les contradiccions.”

La contradicció  va associada a la naturalesa humana. De ben joves hi estem sotmesos. Pot ser contradictori que ens agradi molt la literatura i optem per un  batxillerat de ciències. Pot ser contradictori triar una carrera, entre la nostra vocació i allò que pensem ens pot obrir més oportunitats professionals. Contradiccions professionals, o és que heu estat tan afortunats a les vostres feines d’haver pogut fer sempre coses que no hagin xocat amb els vostres valors o amb allò que pensàveu calia fer? De debò no heu assumit contradiccions a la vostra feina en relació al que us ha tocat fer, per conservar la feina, per no tenir un conflicte laboral? També contradiccions sentimentals i vitals, de manera de viure.

I sí, també contradiccions polítiques, individuals i col·lectives. Tots tenim el nostre codi moral i els nostres valors polítics. I si una cosa aporta l’experiència militant és que, en aquesta dimensió política, per assolir els nostres objectius, o per treballar per fer possible assolir-los, cal assumir contradiccions. Des que el 1984 vaig començar a militar a l’independentisme, a la Crida a la Solidaritat, ho vaig fer des del convenciment polític d’una militància política i d’un independentisme enquadrat en l’acció política no violenta. Però tot sovint em veia abocat a moure’m en altres coordenades, que xocaven amb la meva manera de veure les coses, amb el meu codi de valors. Però assumia aquestes contradiccions per poder avançar, per enfortir l’independentisme. També en el terreny personal, tot i defensar sempre l’acció militant i política definida en l’activisme de la no-violència, m’he vist abocat a la violència dels enfrontaments amb la ultradreta espanyolista, i sí, tot i creure en la no-violència, he viscut la violència de les hòsties amb els ultres, des dels cops de puny fins ser amenaçat a punta de pistola o de navalla, i respondre, sempre respondre, sempre plantar cara.

Històricament l’independentisme també ha hagut d’aprendre a conviure amb contradiccions. Les contradiccions que porten a Macià, el 1931, a fer enrere de la proclamació de la República Catalana per acceptar l’autonomia que implicava el govern de la Generalitat. Les contradiccions de l’independentisme durant la guerra, que esclaten amb els fets de maig del 1937, quan finalment es planta cara a la barbàrie incontrolada de l’anarquisme. Les contradiccions de posar-ho tot per guanyar la guerra, fins i tot quan per fer-ho calia renunciar a tantes coses com es van renunciar davant el govern de la República espanyola. Les contradiccions de la llarg nit del franquisme, a l’interior, a l’exili, amb Tarradelles... Les contradiccions entre l’independentisme que defensava la lluita armada i el que defensava una estratègia democràtica i no violenta. Les contradiccions del peix al covisme, les contradiccions del tripartidisme, les contradiccions que van envoltar el 9N, el 27S, l’1-O, el 21D.... Les contradiccions entre la presó i l’exili. I també les contradiccions que ara mateix ens atenallen en el post 14F.

Sí. Estem instal·lats en permanents contradiccions. I a nivell de moviment polític, a nivell independentista, la manera com hem assumit i fet front a aquestes contradiccions expliquen els nostres èxits i els nostres fracassos, passats, presents i futurs.

Tanmateix, no estic d’acord amb n’Eduard quan situa, com un problema de nos saber gestionar les contradiccions, ser impacients, apel·lar als grans principis o “crear expectatives”.

Això no són contradiccions. La impaciència pot ser un motor o un error, pot ser una força motriu perquè expressa un sentiment polític, o pot ser un desencadenant d’errors si és el que ens mou a prendre decisions estratègics no fonamentades, però no és, en si mateixa, una contradicció.

I l’apel·lació als grans principis tampoc és en si mateix un comportament lesiu per contradiccions mal gestionades. El xoc entre principis i contradiccions, i per tant una praxi política lesiva, només s’esdevé quan som incapaços de gestionar inclusivament amb els altres els nostres principis, d’assumir com a principi general que els nostres principis són els nostres, i no són els de tots, i que per tant per fer qualsevol cosa, el més gran principi és respectar els principis dels altres.

Finalment, les expectatives tampoc no són en si mateixes un problema de gestió de contradiccions, sinó ètic i/o moral. Generar falses expectatives és enganyar. Situar expectatives que, tot i no poder-les assegurar, s’aborden lleialment, és o pot ser un dels grans motors polítics i de mobilització. Sense expectatives no hi ha mobilització. La clau està en que aquestes expectatives estiguin fonamentades o no.

Des d’un punt de vista de saber gestionar les contradiccions perquè l’independentisme pugui avançar, els elements crítics, per a mi, són els següents:

• Ni ERC, ni Junts, ni CUP no han guanyat per majoria absoluta. I en no haver-ho fet, ni ERC ni Junts ni CUP no poden, si es vol configurar una majoria independentista, imposar als altres la seva estratègia, la seva política, la seva tàctica. Per tant la primera contradicció a vèncer és que ningú no pot fer res en solitari, i només podrem fer política independentista assumint que l’hem de fer amb els altres

•  Fer amb els altres només és possible si tothom està disposat a fer-ho. Si algú no està disposat a reconèixer els altres i assumir-los, amb totes les contradiccions que impliqui, no és possible cap estratègia ni política independentista.

•  La gran i més crítica gestió de les nostres contradiccions ens la trobem només si hem assumit que només podrem ser si hi som tots. Perquè això implica que aquest “tots”, aquest nou “nosaltres”, no som cadascun de nosaltres, sinó la nostra suma. I és en aquesta suma on la gestió de les contradiccions emergeix amb tota la seva violència política. Només podem ser si hi som tots. Ser-hi tots implica que tothom ha de renunciar a una part del que és i assumir una part del que són els altres.

•  En l’actual escenari, en el que cap de les tres forces polítiques indepes té la majoria absoluta, i l’única majoria absoluta independentista possible ens obliga a generar un nou “nosaltres” independentista i que tots sabem només ho podrem fer si superem les nostres contradiccions, si les sabem gestionar, també esdevé un punt crític d’aquesta gestió de les nostres contradiccions reconèixer als altres i a nosaltres mateixos. I quan dic “reconèixer” vull dir assumir la representativitat dels altres i de la pròpia.

I si anem a coses concretes gestionar les contradiccions implica:

-          En l’espai independentista ERC ha guanyat les eleccions, i representa al 41,51% dels votants independentistes. Junts ha estat la segona força independentista més votada i representa al 39,10% dels votants independentistes. I finalment la CUP representa al 13,01% dels votants indepes. I un 6,36% del vot independentista no ha obtingut representació parlamentària.

•  La primera gran contradicció a gestionar no té res a veure amb impaciència, grans principis o expectatives... La primera gran contradicció a gestionar és si el fet que el vot independentista sigui el 51,30% del vot vàlid emès té algun valor o no. I qui està atrapat en aquesta gestió és ERC, que ha passat de defensar, el 27S, que amb 68 diputats hi havia plena legitimitat per fer la independència, a dir que no som prou, a dir coses del 80%, etc.  Ni Junts ni CUP no plantegen contradiccions en aquest punt: som majoria. Qui ha de gestionar, urgentment, les seves contradiccions, és ERC. I és en aquest punt en el que sí hem de parlar de contradiccions. No en coses etèries, sinó en coses concretes. Quin valor té, per a ERC, ser el 51,30%? Com ens explica la contradicció entre defensar com sempre ha defensat que amb 68% diputats estem plenament legitimats per fer la independència a dir que no som prou.

•   La segona contradicció deriva de la primera, i també li toca gestionar-la a ERC. Amb 74 diputats independentistes i el 51,30% del vot, la seva opció és un govern independentista o una altra cosa. Un cop més la gestió de la contradicció no té res a veure amb grans principis ni expectatives ni res d’això. Als ulls de tots, el gran punt crític de l’actual situació política és com ERC gestioni les seves contradiccions: govern independentista o una altra cosa. Si vol una altra cosa, ho haurà d’explicar, perquè implicarà abandonar l’independentisme com a gran principi polític i objectiu polític. Sí que és cert que si ERC renuncia a un govern indepe haurà gestionat les contradiccions pel que fa a les expectatives des del punt de vista de dir-nos “no tingueu la més mínima expectativa per fer la independència, perquè ara no anem per aquest camí”

•  La tercera gran contradicció a gestionar té a veure amb la legitimitat i l’abast de la representació parlamentària obtinguda per les forces independentistes i el que això implica. Només ERC, Junts i CUP han tingut representació al Parlament. I en la mesura que representen el 94% del vot independentista, tenen plena legitimitat per gestionar l’estratègia a seguir, així com tota la responsabilitat per fer possible un govern independentista. ERC, d’entre el vot indepe amb representació, representa el 44,33% i 33 diputats, Junts el 41,76%  i 32 diputats, i la CUP el 13,90% i 9 diputats. Pot ignorar ERC que és el 44,3% del vot indepe, i que Junts i CUP són el 55,7%? A ERC li correspon també gestionar aquesta tercera gran contradicció, la que implica assumir liderar i, alhora, assumir no té la representació majoritària de l’independentisme. Liderar i imposar són conceptes contradictoris en aquest nivell, i la gestió de la contradicció, en un primer nivell, li correspon a ERC. De la mateixa manera, pel que fa a Junts, no pot ignorar que no ha guanyat les eleccions i que ho ha fet ERC, que té una visió estratègica diferent, amb la que, si volem avançar, caldrà confluir superant contradiccions en relació a les diferents posicions inicials.
  

•  La quarta gran contradicció de l’actual escenari, vinculada a l’anterior, l’ha de gestionar la CUP. La CUP representa entre el 13 i el 14 per cent de l’independentisme. No hi ha majoria independentista possible sense la CUP, que forma part indispensable del “nosaltres” independentista. Però la CUP, d’una vegada i per totes, ha de gestionar la seva gran contradicció, que està col·lapsant tots els plans per fer possible la independència. La CUP ha de decidir si aquest 14% de representativitat de l’independentisme que té el gestiona per sumar amb la resta de l’independentisme, de manera lleial, o segueix gestionant-lo des del permanent xantatge als qui representen el 86% de l’independentisme. La gestió d’aquesta contradicció, per part de la CUP, és absolutament transcendent. Si la CUP segueix convertint aquest 14% de representativitat independentista en un instrument de permanent xantatge a l’independentisme majoritari, no hi ha cap possibilitat de fer la independència. Mentre la CUP no superi les contradiccions que els implica saber que només són el 14% de l’independentisme, i que per tant el seu programa ideològic no podrà executar-se com si tinguessin majoria absoluta i representessin a la majoria absoluta de l’independentisme, no hi ha cap possibilitat de fer la independència. I aquesta és una contradicció molt concreta, que no depèn de grans principis ni d’expectatives. És una contradicció que apel·la directament a la CUP, i els interroga sobre si assumeixen la seva representativitat i respecten a l’independentisme majoritari, amb actitud política de sumar per poder fer la independència, o si, pel contrari, com han fet fins ara, volen aprofitar aquest 14% de representativitat per sotmetre a xantatge permanent a la majoria independentista, i fer-ho sense tenir el més mínim problema en votar sistemàticament amb l’unionisme contra els governs d’ERC i Junts, o en incomplir tots els pactes als que han pogut arribar amb les forces que representen la immensa majoria de l’independentisme.

•  La cinquena gran contradicció, crítica per a l’independentisme, és la que deriva de la capacitat que tingui de gestionar les contradiccions a la que ens porten les diferents estratègies de les tres forces polítiques indepes. ERC, amb el 44,3% no pot imposar la seva estratègia de fronts amplis no independentistes, amb partits del Règim del 78 com els Comuns, i aparcant, impedint, la concreció de cap full de ruta independentista. Junts i CUP són el 55,7% de l’independentisme, i el seu full de ruta no renuncia a la unilateralitat. Per tant, la cinquena gran contradicció del moviment independentista apel·la a tothom. A ERC perquè ha de gestionar la contradicció de liderar l’independentisme, per ser la força majoritària de l’independentisme, i alhora ser, dins l’independentisme, la força minoritària en relació al que implica l’1-O i la unilateralitat. A Junts i a la CUP perquè són majoria en l’independentisme, però han de conviure amb la contradicció que el vot majoritari ha atorgat a ERC el lideratge del procés. Junts i CUP no poden imposar cap estratègia independentista unilateralista, però ERC tampoc pot imposar cap estratègia a l’independentisme majoritari, que és unilateralista. Tornem a estar en una contradicció molt concreta, que no apel·la ni a grans principis ni expectatives, sinó a la capacitat que tots plegats tinguem d’assumir que cap de nosaltres no té majoria absoluta i, en  conseqüència, no pot imposar als altres la seva estratègia. Tornem a estar en la necessitat de gestionar les contradiccions de tots per fer possible una estratègia compartida, que no serà ni la d’ERC, ni la de Junts, ni la de la CUP, sinó la suma de totes, en una confluència capaç de gestionar les contradiccions que això implica.

Més enllà del dibuix d’aquest escenari de les contradiccions més crítiques que bloquegen l’independentisme, contradiccions concretes, que ens apel·len directament, no contradiccions etèries, de les que es difuminen i esvaeixen al mateix temps que les invoquem, l’independentisme arrossega altres paisatges contradictoris.

Avui, aquest article, no és el moment d’abordar-los. Però caldrà fer-ho. Són contradiccions que apel·len més al que som, com som i com volem ser. Són contradiccions també pròpies o derivades de l’extraordinari creixement de l’independentisme en aquests últims 10 anys i de la dificultat de gestionar el post 1-O. Són, en definitiva, contradiccions de difícil gestió sense unitat, perquè aboquen a un gran desgast de tot el moviment, i que potser aquest 14F hem tingut un primer tast, amb aquests 600 mil vots indepes del 21D que es van quedar a casa. Si no hi ha unitat és difícil abordar cap estratègia i proposta de futur. Si no es comparteixen els grans principis, no hi pot haver projecte compartit. I sense projecte compartit l’única expectativa que l’independentisme pot oferir és derrota. I això no és contradictori. És una conseqüència inevitable del que fem, de com hagi resolt les contradiccions concretes que ara mateix ens bloquegen.

P.S.: Com crec jo que s'estan gestionant aquestes contradiccions i a quins escenaris ens porta aquesta gestió?

- Crec, i m'agradaria molt equivocar-me, que qui té la clau per gestionar les contradiccions crítiques en les que està atrapat el moviment independentista, o sigui, ERC, no té les més mínimes ganes de fer-ho, i que tota la seva estratègia i tàctica se centren en evitar, ignorar, fer veure no existeixen, aquestes contradiccions.

-Així, al meu entendre, ERC llença tot el fum que pot, per ocultar el tema, per invisibilitzar-lo, per treure'l de l'agenda política, damunt la gran contradicció que hi ha entre el discurs de l'ERC del 2015 al 2017, quan deia que teníem, amb 68 diputats, legitimitat més que suficient per fer la independència, i que només calia determinació, i l'ERC d'ara del no som prou (malgrat ser més que mai), de fronts amplis republicans, de majories qualificades, de 80%, de 3 d'octubre vs 1 d'octubre, etc. 

- En canvi, Junts, en menor mesura CUP, tot i que també, i la societat civil independentista, atorguen una gran importància estratègica i de legitimació democràtica al fet que l'independentisme hagi assolit el 51,30% dels vots. Però ni Junts, ni CUP, ni ningú... no té ara mateix cap força per moure ERC a abordar aquesta qüestió, a situar damunt la taula de les negociacions aquesta qüestió. I això aboca tant a CUP com a Junts a gestionar una nova contradicció: com es pot gestionar una situació en la que ERC tanca totes les portes a negociar escenaris i estratègies nacionals independentistes? Què es pot fer en aquesta situació? És una nova contradicció a gestionar. Es fa saltar pels aires definitivament l'espai independentista, o s'intenta reconduir, ni que sigui sotmetent-se, acceptant, que ERC tregui de la taula de negociació tot el que tingui a veure amb qüestions nacionals o d'estratègies independentistes?

- la insistència i priorització que fa ERC per tenir els Comuns al Govern al meu entendre és la resposta a dues de les contradiccions més crítiques en les que l'independentisme està instal·lat. Per a ERC els Comuns són l'aliat de referència perquè els permet resoldre, evitar, la majoria de les contradiccions que, sense els Comuns, estarien obligats a gestionar. 

Així, i crec que en aquest punt gairebé tots podrem entendre a ERC, amb els Comuns al Govern ERC vol resoldre el problema de la inestabilitat que des del 2015 devora l'independentisme de govern i al Parlament per l'absoluta imprevisibilitat de la CUP. El 2020 els Comuns van permetre aprovar els pressupostos, cosa que la CUP mai hauria fet. Crec que ERC ha vist que si lliga als Comuns neutralitza el xantatge permanent de la CUP a la majoria independentista. I que això és així amb independència de com es puguin configurar finalment els pactes de legisltaura. Amb els Comuns lligats al govern, ja sigui un govern amb Junts i CUP, ja sigui un govern amb CUP i suport extern del PSC, la presència dels Comuns neutralitza la CUP. La imprevisibilitat de la CUP és dramàtica quan, com s'ha demostrat des del 2015, ERC i Junts depenen dels seus vots. Quan això passa és quan la CUP diu que els pactes muten i els incompleix sistemàticament, quan vota amb el bloc unionista per derrotar la majoria indepe, quan impedeix aprovar lleis clau com són els pressupostos, etc. Però amb els Comuns al govern ERC sap que la suma dels vots d'ERC ja sigui als del PSC, ja sigui als de Junts, assegura una estabilitat parlamentària i de govern que deixa com a irrellevant a la CUP. 

I això, aquest fet, aquesta estabilitat que sigui quin sigui el pacte final els Comuns asseguren a ERC és, per a ERC, en l'actual moment, amb tota la monumental crisi de la pandèmia, una motivació clau. 

- Però el preu a pagar per aquesta estabilitat que proporcionarien els Comuns seria molt i molt alt: aparcar l'independentisme. I, altre cop voldria equivocar-me, crec que ERC està disposada a pagar-lo, perquè en fer-ho evita a més haver de gestionar contradiccions crítiques, com haver de fer un govern indepe o no, o com haver de donar valor polític i estratègic per fer la independència al 51,30% dels vots indepes del 14F. 

- Aquest possible escenari polític genera, més que noves contradiccions, noves incerteses, noves amenaces, tant per a ERC com per a Junts. Així, un element crític de la negociació de Junts amb ERC són les conseqüències que tindria trencar-les, trencar les negociacions. Per a ERC la possibilitat que Junts no assumeixi com a inevitable que ERC imposi, inflexiblement, el seu marc estratègic i de govern, en el que no hi té cabuda cap proposta, cap full de ruta, en relació a la independència, és un escenari amb moltes ombres, amb mols perills. Perquè si Junts es desmarca del govern d'ERC amb Comuns perquè no és un govern que tingui cap agenda nacional, els dos únics possibles escenaris als que hauria de fer front ERC són molt enverinats: o un govern amb Comuns i la CUP (de florero, perquè no la necessitarien per a res) amb suport extern del PSC... o noves eleccions. 

Per a ERC un govern amb Comuns i suport extern PSC més que contradiccions el que els hi genera és el temor d'acabar amb el mateix naufragi del segon tripartit. No és un escenari còmode. I tampoc ho és que, havent estat els més votats, i havent l'independentisme assolit major percentatge de vot i d'escons que mai, no hagin estat capaços de fer un govern independentista, i la cosa acabi en noves eleccions. A qui beneficiarien i a qui perjudicarien, unes noves eleccions? Crec que no ho sap ningú. Jo simplement intueixo que seria una manera de collar més al votant independentista i d'incrementar la distància amb els seus representants. Els 600 mil vots indepes del 21D que el 14F es van quedar a casa, les eleccions en les que més propostes polítiques independentistes hi havia, és tot un avís, tota una alerta.