Anàlisi enquesta CEO sobre “context polític a Catalunya. Maig 2021”: així veig les coses i així us les explico, que no és com ho han fet els mitjans de comunicació

 Divendres 28 de maig el Centre d’Estudis d’Opinió va fer públics els resultats d’una enquesta singular, sobre el “context polític a Catalunya”. És una enquesta amb 1.200 enquestats, que aborda les principals qüestions que habitualment es plantegen als Baròmetres d’Opinió Política, però no únicament, obre noves finestres.

Com sempre us dic, el CEO és la institució que millors treballs demoscòpics fa, no només a Catalunya, sinó a tot l’estat. No té rival. El treball del seu director, el professor Jordi Argelaguet, ha estat extraordinari, d'absoluta referència.

També com sempre us dic les enquestes estan sotmeses a marge d’error, a biaixos, i a interpretacions diverses. Cal analitzar les dades des de múltiples perspectives, per fer emergir allò que és més sòlid i significatiu de l’opinió ciutadana que demoscòpicament es retrata.

Avui, en aquesta anàlisi d’aquesta interessant enquesta del CEO, intentaré analitzar diferents perspectives de la situació del país i de l’independentisme, a partir d’algunes dades de l’enquesta que em semblen especialment significatives.

D’entrada, però, anem al que ha estat pràcticament l’únic titular mediàtic amb el que s’han llegit els resultats de l’enquesta:

-ERC s’hauria imposat en la repetició de les eleccions, segons el CEO (diari ARA)

- ERC ganaría las elecciones con holgura y el independentismo lograría el 50,8% de votos (La Vanguardia)

- ERC ganaría unas nuevas elecciones en Cataluña y aumentaría su distancia sobre Junts (RTVE)

- ERC guanyaria les eleccions i l’independentisme podria ampliar la majoria, segons el CEO (Vilaweb)

I podria seguir així amb absolutament tots els mitjans de comunicació. El titular és unànim. Cap fissura: ERC guanyaria noves eleccions i ampliaria avantatge sobre Junts.

Doncs mireu, no hi estic d’acord. Sí, si només mirem la projecció que fa el CEO, aquest titular està cantat. Però després de mirar les dades de l’enquesta des de diferents perspectives i diferents dades, jo no hi estic d’acord. Aquest no seria el meu titular.

De fet el titular, a criteri meu, seria que cas d’haver anat a unes noves eleccions, gairebé tot hauria seguit igual, excepte pel que fa a C’s i a Pdecat, que desapareixerien definitivament. C’s perdria l’actual i ja molt minsa representació parlamentària que té, i Pdecat no només no l’obtindria, com no la va obtenir el 14F, sinó que el seu resultat seria tan dantesc i de vergonya aliena que precipitaria la seva desaparició.

La resta, tot igual.

Sí, el CEO projecta uns resultats d’ERC en vot i en escons superior al vot i els escons que ERC va obtenir el 14F, i uns resultats de Junts en vot i en escons inferiors als que va tenir el 14F.

Però, sincerament, jo no ho veig. No hi ha res, a criteri meu, que ens permeti fer aquesta lectura.

ERC i Junts tenen pràcticament la mateixa fidelitat de vot: 72,1% i 70,1% respectivament.

I ni ERC ni Junts no presenten ni transferències significatives cap a altres forces  ni vot provinent d’altres espais cap a ells.

Només tenim mínimament significatiu, aquest 4,3% d’ERC i aquest 4,4% de Junts de vot del 14F que ara diuen votarien CUP. De ser fiable aquesta dada (és un % molt petit), no alteraria la relació de forces entre ERC i Junts.

Tampoc no es veu a l’enquesta, i per les dates del treball de camp de ser-hi, s’hauria vist, un impacte d’allunyament dels respectius electorats cap a l’abstenció. Hi és, i, venint d’on venim (abstenció de més de 600 mil votants indepes del 21D 2017 al 14F 2021), no hauríem de mirar cap a una altra banda, però aquest 8,7% de votants ERC el 14F i el 9,5% de Junts, no alteraria la correlació de forces entre ambdues formacions polítiques, és pràcticament idèntica.

Com és pràcticament idèntic el % d’antics votants del 14F d’ERC i Junts que ara no saben què farien, amb el seu vot: 12% i 13,9% respectivament.

Així les coses l’única diferència significativa entre les opcions d’ERC i Junts davant unes noves eleccions, segons el CEO, la tindríem en una dada que evidentment hem de considerar no ja dins del marge d’error de l’enquesta, sinó de les febleses demoscòpiques, que hi són, i que hem de saber neutralitzar. Perquè segons això, l’increment de vot d’ERC es deuria a aquest 4,2% de votants de VOX del 14F que ara diuen que votarien ERC. Aquesta transferència seria l’única que explicaria que ERC pugés, però és evident que estem davant un error demoscòpic, que estem davant una dada que no hem de tenir en compte.

I un cop més també ens trobem que tot i que el CEO intenta corregir els biaixos de la mostra, ERC és el partit més sobrepresentat, amb un record de vot del 17,3%, quan el 14F va tenir el 10,77%. És una sobrerepresentació, la d’ERC, aquests 7 punts, que contrasta amb el punt de sobrerepresentació de Junts, que va tenir un 10,14% de vot i a la mostra té un record de vot de l’11,4%.

Aquest diferencial de sobrerepresentació en la mostra condiciona el vot directe que es projecta a totes dues formacions, i tot i que després s’intentin corregir els biaixos, no es pot fer amb la intensitat que caldria, i per això s’acaba així, en aquest titular que ERC creixeria en vot i escons, quan de fet no hi ha res que així ho assenyali, quan de fet totes les dades indiquen que tant Junts com ERC es quedarien més o menys com estan.

Hi ha un altre factor que crec influeix en els resultats projectats pel CEO, i és l’estranya distribució territorial de la mostra. 906 de les 1.200 enquestes s’han fet a la demarcació de Barcelona, i només 108 a Girona, 61 a Lleida i 125 a Tarragona. Així, el marge d’error a Lleida és del 12,56%, enorme. I això afecta a algunes coses i projeccions polítiques, p.ex. afecta a com es mou el vot que va tenir pdecat el 14F.

A l’enquesta del CEO són 11 els enquestats que diuen van votar Pdecat el 14F. D’aquests només la meitat ara diuen votarien Pdecat, i això, sumat a que, evidentment, no tenen cap transferència de vot de ningú, d’enlloc, i a que no tindrien drets electorals, cap espai televisiu ni participació en debats, és el que els aboca a un resultat per sot del PACMA o dels escons en blanc i tal.

Aquesta xifra, de retenir com a màxim el 50% del vot, és, a hores d’ara, coherent amb d’altres enquestes, com el CIS. Però en canvi, aquesta infrarepresentació mostral p.ex. de Lleida a l’enquesta, impedeix veure a l’enquesta del CEO on va el vot que ja ha decidit no votar Pdecat, i així mentre en altres enquestes hem vist com entre un 30 i un 40 per cent del vot Pdecat el 14F ara aniria a Junts, això no tenim prou mostra com per veure-ho a l’enquesta del CEO.

Pel que fa a C’s veiem com la seva desaparició és segura, cap dubte. Només un 34,8% del vot de Cs el 14F ara votaria Cs, mentre PSC i PP rebrien transferències de vot de Cs el 14F superiors al 4%. Tanmateix, en aquest tema de C’s també podem veure com la transferència a VOX segueix amagant-se en el NS/NC, on se situa el 39,1% del vot de C’s el 14F. Pel 14F en les diferents anàlisis demoscòpiques que vaig fer ja  vaig dir VOX tindria millor resultat del que projectaven les enquestes. I així va ser. El vot de Cs cap a VOX s’amagava al NS/NC. Igual que ara.

En definitiva, que a criteri meu, vistes les diferents dades, unes noves eleccions haurien deixat les coses si fa o no fa com ara. C’s hauria desaparegut del Parlament, i això hauria enfortit encara més la representativitat de VOX. Pel que fa a l’independentisme, d’acord al CEO, tot hauria seguit igual, potser, només, com a molt, un lleuger increment vot CUP. Però pel que fa a ERC i Junts, tot igual. En cap cas veig cap dada que permeti sostenir que ERC creixeria i guanyaria les eleccions i que Junts baixaria. Això no ho diuen les dades de l’enquesta.

Malgrat l’estabilitat, alertes clares que hauríem de tenir en compte: prou rucades estratègiques d’eixamplament de bases i prou ximpleries identitàries

Si, com acabo de dir l’escenari d’unes noves eleccions era dolent començant per l’evidència que unes noves eleccions no canviarien res pel que fa a correlació de forces.

Tanmateix, l’actual escenari polític que ens descriu l’enquesta del CEO planteja elements inquietants, perquè hi trobem dades que haurien d’encendre totes les alertes:

Per primera vegada els votants d’ERC, de Junts i de la CUP suspenen, en confiança, als polítics catalans. Els d’ERC amb un 4,70, els de Junts amb un 4,64 i els de la CUP amb un 3,28. I per primera vegada també suspenen clarament l’acció del govern de la Generalitat, els d’ERC amb un 4,45, els de Junts amb un 4,66 i els de la CUP amb un 3,70.

És a dir, més val que deixem, tots plegats, de fer el ruc, compartim diagnòstic, compartim estratègia, i ens posem a treballar. O ja tenim dades que apuntem podem anar pel pedregar.

Entre aquest deixar de fer el ruc, deixar de tractar infantilment a l’electorat només per lluites partidistes, trobem una dada molt significativa a l’enquesta del CEO: entre els votants independentistes les propostes “nacionals”, sobre les relacions o el conflicte CAT-ESP és l’element que van tenir més en compte a l’hora de votar. En una escala de 0 a 10 (10 màxim tenir en compte), els d’ERC un 7,02, els de Junts un 7,44 i els de la CUP un 7,81. Ara ja podem anar dient que si govern, que si emergències, etc. El votant indepe dels partits indepes vota per les propostes nacionals, en clau indepe.

L’enquesta del CEO també ens confirma un altre element crític sobre el que hauríem de deixar de fer el ruc, de fer discursos insostenibles:

Com tots sabeu, després del 27S 2015 i l’1-O del 2017, escenaris polítics en els que ERC defensava contundentment que amb 68 diputats podíem fer la independència, teníem prou legitimitat per fer la independència, i igual amb els resultats del referèndum de l’1-O, ara assistim a tot aquest discurs des d’ERC del “no som prou”, “cal eixamplar la base”, etc, etc. Un discurs que va acompanyat de menyspreu cap als qui es mantenen en les mateixes posicions de legitimitat democràtica del 27S i de l’1-O.

Les dades evolutives del CEO són un tresor. I les hem de fer servir. I les hem de saber llegir. I ens han de servir per dir prou a certs discursets.

És la determinació i la unitat independentista el que fa créixer l’independentisme. Aquell octubre del 2017 un 64,6% dels enquestats creien que Catalunya havia assolit un nivell insuficient d’autonomia, i un 48,7% deien que volien que Catalunya esdevingués un estat independent, davant el 43,6% que deien que no. Aquests 5 punts de diferència a favor del Sí, en ple octubre del 2017, és la màxima diferència a favor del Sí que hem tingut, és quan l’independentisme ha estat més fort i ha arribat i sumat a més gent.

Sabeu com estem ara? Doncs d’aquell 64,6% que deien teníem un nivell insuficient d’autonomia hem passat a un 57,8%, 7 punts menys. I d’aquell 48,7% que octubre 2017 deien volien Catalunya esdevingués un estat independent, 5 punts més que els que no, hem passat, a l’actual 44,9% que ho volen, i 4 punts per sota dels que no ho volen, que són el 48,7%.

I les dades electorals s’expressen amb la mateixa contundència. L’independentisme ha assolit els seus màxims de suport en vot quan més determinat ha estat, aquell 1.966.508 vots del 27S del 2015 i el, fins ara màxim, 2.079.340 vots del 21D del 2017. Sabeu quants vots ha tingut l’independentisme ara que la part “hegemònica” del qual, segons resultats 14F, defensa l’estratègia d’eixamplament de base i de créixer? Doncs 1.366.0444 vots amb representació parlamentària i 1.454.253 si comptem també els vots a opcions extraparlamentàries.

La determinació ens ha fet forts com mai i amb més recolzaments que mai. L’estratègia divisiva i boirosa de l’eixamplament de la base i d’aparcar la independència d’ERC ens ha portat a mínims històrics, a perdre entre 600 mil i 700 mil suports i vots que havia tingut l’independentisme.

Perquè la cosa encara empitjora més si mirem una altra dada. L’estratègia de l’eixamplament de la base i tal i tal, que té en la ridiculització de la resta de propostes, especialment de la segona estratègia majoritària de l’independentisme, la de la confrontació intel·ligent com a inevitable recurs a la unilateralitat, no només ha portat als seus mínims en nombre de suports, de vots, de persones, a l’independentisme, sinó que també està introduint inquietants posicions dins del vot “independentista”.

Així, aquest 14F 2021 no només implica la pèrdua d’aquests centenars de milers de vot independentista com a conseqüència de l’estratègia d’ampliació de la base, sinó que també ens ha portat a que, entre l’electorat d’ERC, només un 62% optin per l’estat independent en la resposta múltiple a la pregunta “què creu que Catalunya hauria de ser?”

L’any 2018 eren un 70,8% dels votants d’ERC que deien volien Catalunya fos un estat independent.

L’any 2017, abans 1-O, un 82,2% dels votants de Junts pel Sí (on hi havia ERC), volien que CAT fos un estat independent.

I l’any 2015, abans eleccions 27S, entre els votants d’ERC, era un 89,5% que deien volien CAT fos un estat independent.

No només no hi ha més vot independentista, sinó que a sobre, l’estratègia d’eixamplament de la base fa que d’aquest minvant vot a partits indepes, en el cas d’ERC, els votants seus que volen que CAT sigui un estat independent ha baixat, aquests anys, la friolera de 25 punts.

Eixamplant la base hem perdut més de 600 mil vots independentistes i entre els votants d’ERC hem passat d’un 89,5% que volien que CAT fos un estat independent a l’actual 62%

Prou ximpleries identitàries: o ens acceptem com som, la nova nació que som, o mai serem independents

Si el tema de l’eixamplament de base és un despropòsit, tots aquests discursets que d’un temps ençà estan proliferant amb soflames identitàries són un autèntic insult a la tradició de l’independentisme i la seva capacitat integradora, que té en el “un sol poble”, la seva màxima.

Per sort totes aquestes soflames són minoritàries, testimonials, però no podem ignorar la seva capacitat destructiva, el seu potencial devastador sobre el moviment independentista, sobre qualsevol estratègia guanyadora que puguem generar.

La Nació Catalana que ara formem no és la nació que naixia fa més de mil anys. Ni la del 1714. Ni la del 1.900. Ni la del 1939. Ni la del 1979. Som una Nació viva en constant evolució. Negar com som, com ens hem format, és negar-nos la independència. Perquè no hi pot haver independència negant la realitat, lluitant contra la realitat.

Cada lluita, cada realitat social i nacional és diferent. I la nostra és la que és. I la nostra, si té una cosa que la defineix, és la seva capacitat integradora, inclusiva, pel damunt de les identitats, orígens i llengües.

Si l’independentisme és, com és, majoritari, si podem aspirar i lluitar per fer la independència és gràcies a aquesta capacitat integradora. Només un 52% de l’independentisme en termes d’identitat es defineix com a “només català”. Un 46% de l’independentisme se situa en el terreny de les identitats compartides CAT/ESP.

L’unionisme sempre, absolutament sempre, ha basat la seva estratègia per combatre l’independentisme en lligar orígens i identitat al no a la independència. Però han fracassat. I aquesta és la nostra gran victòria. Aquest 46% d’independentistes que ho són des d’identitats compartides és una de les nostres grans victòries i un dels fonaments més sòlids per poder fer la independència.

I totes aquestes soflames de caràcter identitari que últimament estem veient, totes aquestes ximpleries en relació als nostres orígens, llengua, etc... són, que ningú ho dubti, una de les més grans amenaces autodestructives que podem tenir. No acceptar-nos com som, no valorar l’èxit que implica haver consolidat un projecte independentista pel damunt de les identitats, orígens, etc és demencial. Abans he definit com a “ximpleries” totes aquestes soflames. Però no ho són. Són un atemptat directe a la línia de flotació del moviment independentista.

En resum:

L’enquesta del CEO, a criteri meu, ens confirma plenament que l’acord entre les tres forces independentistes (ERC, Junts i CUP) era el menys dolent de tots els escenaris possibles, i l’únic que permetia mantenir oberts els camins per refer el “nosaltres” independentista i així poder generar una estratègia compartida per fer la independència.

Unes noves eleccions, a més, no haurien modificat l’actual situació, s’hauria mantingut absolutament estable la situació derivada del 14F, pel que fa a l’independentisme.

Malgrat això, hi ha dues coses que clarament s’evidencien a l’enquesta:

•   El fonament del creixement i de la major fortalesa de l’independentisme estan lligats directíssimament a la nostra determinació com a moviment, a objectius clars i a unitat estratègica. Els discursets aquests d’eixamplament de base i tal no tenen el més mínim fonament, i ens estan portant a escenaris en els que hem perdut centenars de milers de vots que teníem i en els que, a més de no créixer, una part del vot que es conserva a partits indepes, s’allunya de la independència

•  Si l’independentisme ha aconseguit esdevenir el moviment polític majoritari al nostre país ha estat per la seva capacitat integradora, i per oferir una proposta política, un projecte polític de país, de nou estat, de república, millor per a tots, amb més oportunitats per a tots, amb més respecte per a tots, i plenament integrador d’identitats i orígens, com demostra aquest 46% de l’independentisme que se situa en espais d’identitats compartides. Aquesta capacitat integradora, pel damunt de les identitats, és l’autèntic motor, timó i brúixola del nostre moviment i país.