Enquesta ÒMNIBUS 2022 del CEO: anàlisi d’uns resultats condicionats per errors mostrals, però també pels errors polítics

Ahir dijous dia 17 de març del 2022 vam tenir els resultats de l’enquesta OMNIBUS del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya (CEO). L’enquesta OMNIBUS és una enquesta que tradicionalment avalua les polítiques públiques, l’acció de govern. Aquest cop, però, segurament condicionats perquè ja fa més d’un any que no s’ha fet cap Baròmetre d’Opinió Política (l’últim fou novembre 2020), l’enquesta del CEO que avalua la situació política del país, l’Omnibus ha incorporat algunes preguntes de forta càrrega política.

I són aquestes preguntes de més forta càrrega política que habitualment es plantejaven al BOP, les que han generat més impacte mediàtic, i més controvèrsia política, crítiques, etc etc etc. Bé, no ho han generat les preguntes, sinó els resultats fets públics. Segons l’enquesta Òmnibus del CEO només un 38,8% dels enquestats volen que Catalunya sigui un estat independent, mentre que el 53,3% no ho vol, no vol que Catalunya sigui un estat independent.

Aquest diferencial a favor del No a la independència en relació al Sí esdevenia el més alt que mai s’havia donat en cap enquesta del CEO, de manera que la polèmica ha estat servida en safata. A més a més, això s’esdevenia, aquests resultats s’han donat en una de les primeres enquestes gestionades pel nou equip directiu del CEO, en un organisme que ha passat d’estar en l’anterior govern, vinculat a un departament de Junts, a estar vinculat a un departament d’ERC.

És evident que en la situació en la que estem, en aquesta gestió crítica del post 1-O aquests resultats han estat un cop molt dur per a l’independentisme, alhora que alimentaven totes les posicions polítiques de l’espanyolisme. I entre l’independentisme la principal reacció ha estat la de menystenir la dada, apuntar teories conspiranoïques o carregar-se les enquestes com a eina d’investigació social.

Jo, com la majoria de vosaltres, quan vaig tenir les dades d’aquest Òmnibus del CEO, amb aquest baixíssim 38,8% de Sí a la independència i aquest 53,3% de No a la independència, em vaig quedar molt preocupat, molt impactat.

Però el que he fet és analitzar què hi ha al darrere d’aquests resultats. Era conseqüència de l’enquesta, o era un reflex d’una realitat política?

I us haig de dir que aquest resultat és conseqüència de les dues coses: d’un greu error mostral comès pel CEO, però també és resultat dels greus errors polítics que des de l’independentisme s’estan cometent.

LA DADA TAN BAIXA DE NOMÉS UN 38,8% ENQUESTATS A FAVOR DE LA INDEPENDÈNCIA ÉS CONSEQÜÈNCIA DIRECTA D’UN ERROR MOSTRAL DEL CEO, PERÒ NO NOMÉS!

Sí, em sap greu dir-ho així tan contundentment, però és així. El CEO ha comès un greu error mostral, que és el que ha portat a aquest baixíssim percentatge de suports a la independència, que hauria estat el més baix de la història recent.

En la determinació de la mostra, per assegurar-ne la seva representativitat s’estableixen “quotes” sobre diferents elements sociodemogràfics d’aquesta mostra. Que la mostra respecti, s’ajusti, a aquestes quotes, és el que garanteix la seva representativitat. S’han de complir, sí o sí, perquè no fer-ho implica obrir la porta a biaixos perillosos.

Doncs bé, una d’aquestes quotes era la de nascuts a Catalunya de la mostra, que s’havia de situar entorn el 68% de la mostra, atès que aquesta és la proporció de nascuts a Catalunya entre els que hi viuen. És a dir, un 68% dels enquestats de la mostra, havien d’haver nascut nascut a Catalunya. I en aquesta enquesta òmnibus del CEO podem veure que els nascuts a Catalunya són només el 60%.

I això, el fet de no ajustar la mostra, implica que l’enquesta arrossegui  biaixos en molts camps. Per exemple, tenim que mentre que fins ara a les mostres del CEO els qui tenien el català com a primera llengua eren al voltant del 35% dels enquestats, en aquest CEO només ho són el 29,3%. I aquesta diferència mostral per no compliment de la quota establerta per a la mostra, té conseqüències directes en el posicionament davant la independència. Entre els qui tenen el català com a llengua primera el suport a la independència és del 75%, mentre que entre els que no tenen el català com a llengua primera, el suport al Sí és de només el 23%.

Si la mostra d’aquesta enquesta del CEO no s’ajusta a les quotes que el mateix CEO tenia establertes per garantir la representativitat mostral, això té conseqüències. Cinc punts menys a la mostra d’un col·lectiu sociodemogràfic que té un clar i massiu posicionament a favor de la independència és un error mostral que es trasllada a la pregunta sobre el suport a la independència, de manera que aquest 38,8% és conseqüència directa d’aquest error mostral. Si s’hagués mantingut la quota no dic serien 5 punts més, però sí s’hauria situat entre el 41,8% i el 42,8%, dins dels marges dels últims temps.

Sense aquest error mostral del CEO en cap cas el suport a la independència hauria caigut com cau en aquesta enquesta. Sense aquest error mostral el suport a la independència estaria entre el 41 i 42,8%. La darrera enquesta CEO que plantejava aquesta qüestió, l’enquesta de context polític de maig 2021, tenia un 44,9% de suport al Sí a la independència.

Per tant sí, els errors mostrals del CEO en aquesta enquesta han estat determinants per a la caiguda del suport a la independència que reflecteix l’enquesta, i podem dir que des d’aquest punt de vista no és representativa de la realitat social.

ELS ERRORS POLÍTICS TAMBÉ ENS HI PORTEN

Que aquest error mostral faci que el resultat del suport a la independència no sigui 100% representatiu de la realitat social i política del nostre país, no vol dir que aquest suport no segueixi baixant a la nostra societat.

I aquí és on entrem directament en l’evidència dels errors polítics que ens estan portant a que la independència no només no creix, sinó que retrocedeix, perquè això és un fet, les dades són contundents.

Entrem, per tant, a analitzar l’evidència d’aquests errors polítics i les seves conseqüències, amb dades no afectades per l’error mostral.

El primer i més gran error polític és aquesta presumpta estratègia d’ERC per eixamplar la base per fer la independència, per tenir èxit en fer la independència. L’evidència de les dades del fracàs d’aquesta estratègia, si hagués estat tal, evidencia alhora que no ho ha estat mai, que és només una tapadora política de la veritable i amagada estratègia política d’aquesta ERC.

I això ho podem evidenciar amb una dada DEMOLIDORA:

En aquesta enquesta Omnibus (març 2022) a la pregunta múltiple de què agradaria que fos Catalunya, només un 62% dels votants d’ERC responen que un estat independent. Al BOP del 2018 era un 74,3% dels votants d’ERC que deien voldrien Catalunya fos un estat independent. I al 2015 un 89,5%. És a dir gairebé 25 punts menys de suport a la independència entre els votants d’ERC. Podeu dir que al 2015 ERC no tenia tants vots com ara, i que aquesta estratègia ha permès a ERC créixer. Podríeu dir-ho, però no és cert: a les eleccions del 21D de 2017 ERC va tenir més votants que a les eleccions del 14F del 2021, per tant aquell 74,3% de favorables a l’estat independent entre els votants d’ERC era sobre una massa electoral molt més gran que l’actual. I era 12 punts més alt el suport a la independència.

Està claríssim que l’estratègia d’ERC no només no fa créixer l’independentisme, sinó que el desarticula, perdent suports fins i tot entre els seus votants. I, evidentment, sense guanyar-ne. L’any 2015, en l’espai polític dels Comuns a la pregunta sobre el Sí o el No a la independència, un 39,1% dels seus votants deien que sí. Ara, en aquesta enquesta última del CEO, només un 23,1% dels votants dels Comuns diuen que votarien sí, 15 punts menys. Aquest és el resultat de tota aquesta estratègia de submissió vergonyant als Comuns que practica ERC, que cada cop menys votants dels Comuns estan a favor de la independència.

La situació és molt greu. L’error de l’estratègia d’ERC és monumental des d’un punt de vista de país i des d’un punt de vista independentista.

I és més greu en la mesura que no només no fa créixer la independència, l’independentisme, sinó que desarticula els pressupòsits polítics a partir del qual es formula com a proposta política i de país. L’independentisme sempre s’ha plantejat com a sortida a la injustícia de la situació política, econòmica, etc. a la que ens té condemnats l’estat espanyol. Això ho podíem veure en la resposta a la pregunta que el CEO feia sobre si es considerava que Catalunya estava en una situació en la que tenia un nivell insuficient d’autonomia o si pel contrari, es considerava que Catalunya ja té un nivell suficient d’autonomia.

Fa només uns pocs anys, l’any 2018, un 65,1% dels enquestats pel CEO deien que Catalunya tenia un nivell insuficient d’autonomia, mentre que un 18,9% deien que ja teníem un nivell suficient d’autonomia.

Ara és un 57,8% que diu el nivell d’autonomia és insuficient, mentre que el 29,7% diuen que ja és suficient. En només tres anys, tots marcats per l’estratègia d’ERC de l’eixamplament de base, els que creuen ja tenim prou autonomia han passat del 18,9% al 29,7%, un increment de més de 10 punts.

Qui no vulgui veure la catàstrofe a la que ens aboquen els errors polítics de l’estratègia d’ERC, que és la que està marcant i condicionant l’independentisme, és que és políticament cec.

Més enllà dels greus errors en la política i estratègia independentista, i de l’evidència del seu impacte negatiu, també tenim l’evidència de molts altres errors que s’estan cometent, i que no ajuden EN RES a l’independentisme, a la causa de l’independentisme.

En aquests moments, propiciat pel triomf electoral d’ERC a les darreres eleccions, amb la pinça amb CUP i Comuns sobre Junts, tenim al davant un Parlament i un Govern vergonyosament presoners dels tòpics del políticament correcte, amb una buidor argumental i discursiva que gela la sang.

Tot això de la transformació democràtica, feminista, social i verda d’aquest govern “republicà” és en si mateix una trampa que ens fem a nosaltres mateixos. Si es poden fer totes aquestes transformacions, per a què la independència???

Però a banda d’això moltes de les polítiques associades dinamiten l’independentisme com a espai ideològicament plural, com un espai nacional obert a totes les ideologies –evidentment democràtiques- i que només des d’aquesta pluralitat pot assolir els seus objectius i obrir les portes a un nou estat en el que, llavors ja sí, seran els votants els qui decidirem com volem ser governats.

I amb un parell de dades en tinc prou per explicar a què m’estic referint. Des del món d’ERC i la CUP es planteja com una de les principals batalles que cal donar ara el fet de carregar-se l’escola concertada. L’antic conseller Bargalló, d’ERC, ho va dir molt clarament. L’escola concertada és un dels pilars del país, i voler-se carregar l’actual pluralitat del model educatiu implica no només obrir una guerra caïnita letal dins l’independentisme, sinó allunyar-lo de la centralitat del país: un 57,4% defensen el model públic i concertat actual. Només un 40,3% volen un sistema exclusivament públic.

Que per motius partidistes s’estigui plantejant dinamitar el consens social en aquest àmbit és d’una gravetat extrema. I que ho faci l’independentisme allunya la independència de la centralitat social i política.

Un altre exemple d’aquest greu error polític de l’independentisme, que l’està portant a perdre la centralitat política i social, a perdre suports, el tenim amb tot el tema de les lleis d’habitatge que s’estan aprovant al Parlament. No diré que siguin lleis “pro-okupas”, però sí són normatives que frivolitzen molt amb l’okupació, criminalitzen als propietaris i els hi traslladen el cost de polítiques que haurien de ser públiques. Estem fent les coses de tal manera que es tracta al propietari d’un pis com si fos un ésser pervers que ha d’assumir ell personalment els costos de les polítiques d’habitatge que no fa el govern. Llogar un pis ha esdevingut una activitat d’alt risc. I els procediments per recuperar una propietat davant una okupació, un autèntic calvari per als propietaris.

Doncs bé, en una escala del 0 al 10, on el 0 és cap preocupació i el 10 màxima preocupació, sabeu quina és la mitjana de preocupació de la nostra societat davant el fenomen de l’okupació d’habitatges? Doncs del 7,58.

La nostra societat evidencia una altíssima preocupació davant les okupacions d’habitatges, però nosaltres anem frivolitzant sobre el tema, criminalitzant als propietaris i traslladant-los-hi unes responsabilitats que són públiques, dels governs, de les administracions.

Quin futur té l’independentisme si gira l’esquena, com està girant, a aquesta enorme preocupació social davant les okupacions? Això també és un error polític. I això també ho pagarem.

Finalment, l’enquesta Òmnibus del CEO també ens permet veure amb tota claredat un altre error polític que s’està cometent, i que potser sigui el més greu de tots: un independentisme que ha deixat de fer independentisme.

L’independentisme no va esdevenir majoritari de la nit al dia, per art de màgia, sinó per molta feina explicant que era un projecte polític, l’únic que permetria sortir de la situació en la que com a país, societat i persones estem, i obrir així un futur amb més i millors oportunitats per a tothom. Un dels fonaments d’aquest “fer independentisme” fou tot l’esforç per explicar la brutal discriminació econòmica que pateix Catalunya i tots els ciutadans de Catalunya, aquest brutal i sistemàtic espoli fiscal. I el mateix en infraestructures, en qualitat democràtica, en capacitat d’autogovern i autogestió com a eina de futur, per a un futur millor per a tots.

Doncs bé, un 62% creuen que els pressupostos de la Generalitat estan condicionats pel sistema de finançament estatal, un 68% creuen que Catalunya té un dèficit de finançament, un 86% que l’estat hauria d’invertir més en infraestructures a Catalunya, un 70,1% que la Generalitat hauria de gestionar rodalies... però anem aprovant com si no hagués passat res el pressupostos de l’estat que consoliden aquest espoli fiscal, i hem deixat d’explicar a la nostra societat que només amb la independència tindrem justícia, democràcia i capacitat de gestionar els nostres recursos. Que sense independència l’espoli seguirà sent sistemàtic, i seguirà afectant a tots i cadascun de nosaltres. A sobre, si en comptes de fer això el que proclamem és que ho transformarem tot, perquè podem i volem, perquè no hi ha problema, doncs ja és per flipar.

I així es tanca el cercle: si no som prou per ser independents i no fem independentisme, la independència cada cop la tindrem més lluny, per no dir impossible. Els errors mostrals de l’enquesta del CEO és això, un error mostral, un cop identificat i explicat, ja sabem què ha passat i com estan les coses, és esmenable. El problema, el gravíssim problema, el tenim amb els errors polítics que s’estan cometent. L’evidència de les conseqüències tan negatives que té per a l’independentisme l’estratègia d’ERC d’eixamplament de base i tot el que l’acompanya ja no es pot amagar, ja la veiem tots. I és l’evidència d’uns errors polítics letals per a l’independentisme.

I això ho podem veure, per acabar, comparant una mateixa dada en uns anys diferents, i contextualitzant-t’ho.

La vegada que a les enquestes CEO el Sí a la independència ha tingut més suport i amb més distància en relació al no fou al BOP del tercer trimestre del 2017, en plena determinació política i social de l’1-O: 48,7% Sí i 43,6% No. Cinc punts de diferència. En aquesta enquesta Òmnibus del CEO 38,8% Sí i 53,3% No, que sense l’error mostral podria ser 42,8% Sí i 49,3% No. Els errors polítics ens han portat de 5 punts per sobre el Sí a estar 7 punts per sota del No. L’estratègia d’eixamplar ens està portant a que l’independentisme, la independència, tingui menys suport que mai. No dic els partits polítics, parlo de la independència com a objectiu, aspiració col·lectiva. La determinació col·lectiva i la unitat política i cívica van portar a l’independentisme al màxim suport. El partidisme, l’estratègia d’ERC per l’hegemonia política del partit i d’eixamplament de base, i per situar en el terreny de la confrontació ideològica a l’independentisme, ens està portant a un desgast sostingut, a una pèrdua constant de suports i allunyament de la centralitat social i política.

L’independentisme necessita urgentment recuperar una mínima unitat política i estratègia compartida, tornar a fer independentisme, fer-ho des la pluralitat, sense posar en perill la seva centralitat social i política. Només així ho podrem. Només si hi som tots, i hi som des d’una unitat i lleialtats sòlides, i amb una estratègia compartida, ni que sigui de mínims. Tot el que no sigui això, ja tenim l’evidència de les tan negatives conseqüències que té per a l’independentisme. Cal fer-ho i cal fer-ho recuperant credibilitat i tornant, pas a pas, a aquella determinació que ens va permetre fer l’1-O.

 

PS: reflexió sobre les enquestes, eina de manipulació o eina de coneixement?:

Com he dit al principi de l’article, una de les reaccions que hi ha hagut a l’enquesta és atacar les enquestes, situar-les en marcs generals de manipulació, etc. Un exemple molt contundent d’això que apunto l’hem tingut amb l’editorial d’en Vicent Partal a Vilaweb. Entre d’altres coses en Partal ha deixat escrit: “La dependència del personal de les enquestes és un fenomen ben sorprenent en aquest país. La manera com els sondatges erren és èpica i constant, cosa que ja hauria d’haver creat uns anticossos consistents entre la població... Ja he advertit més d’una volta que molts d’aquests sondatges tenen més la funció de marcar un camí, d’incitar a votar una determinada opció, que no pas de fer una prospecció honesta de la realitat –la fabricació de la victòria de Ciutadans a les eleccions del 155 fou un cas de manual per la manera com les enquestes van anar indicant als espanyolistes on havien de concentrar el vot”.

Sí, és evident que bona part d’això que denuncia en Partal és així, i jo també ho he denunciat. Però també he dit sempre que no té cap sentit generalitzar. Les enquestes que segueixen aquest comportament més “manipulador” són les dels mitjans de comunicació, i no tots. I sempre he defensat les enquestes honestes, ben fetes, transparents i que aporten tota la informació del treball demoscòpic per tal que, més enllà dels titulars, tothom pugui valorar el treball fet, les conclusions, biaixos, etc.

I entre aquestes enquestes sempre he ressaltat el gran treball que durant molts anys ha fet el CEO dirigit per Jordi Argelaguet.

Les enquestes poden ser eines de manipulació, sí, però també són, quan estan ben fetes, eines de coneixement. En Partal diu que les enquestes van fer pujar Ciutadans, mentre que jo crec que les enquestes l’únic que van fer va ser reflectir aquell ascens, un ascens programat, això sí, amb total precisió, pel Règim del 78, que hi va abocar tots els seus recursos mediàtics, comunicatius, manipuladors, econòmics... perquè això anés així. De fet C’s és una creació del Règim del 78. Ojo, de la mateixa manera que el Règim del 78 va abocar-se amb tots els seus recursos per fer Ada Colau alcaldessa de Barcelona, com a manera de frenar l’independentisme.

Sí, hi ha enquestes que manipulen, però manipulen molt més els titulars i les anàlisis acrítiques de les enquestes. Com dic, si ens aporten tota la informació de manera transparent, les enquestes són una poderosa eina de coneixement d’una realitat determinada en un moment determinat. Només són això, però això és molt. No són cap cosa adivinatòria ni substitueixen els mecanismes polítics democràtics, això fa vergonyeta haver-ho de dir, però sí poden ajudar a saber com estem, com van les coses i, sobretot, com estan evolucionant les coses a la nostra societat.

Fa molts anys que analitzo enquestes i de tota la sèrie de diferents enquestes en diferents anys i processos electorals, les dades facilitades per enquestes sòlides com el BOP del CEO m’han permès aproximar molt i molt els resultats, amb independència del que pronostiquessin els titulars de les enquestes: el 21D 2017, quan tothom pronosticava triomf d’ERC vaig ser dels pocs, crec l’únic, que vaig analitzar que els moviments electorals que les enquestes detectaven estaven situant aquell Junts acabat de néixer en situació de guanyar, com va ser. Després, a eleccions generals i les últimes municipals a Barcelona, vaig pronosticar el triomf d’ERC, com així va ser. I només aquestes últimes al Parlament del 14F el resultat que les meves anàlisis llençaven no es va ajustar al resultat final, i ERC va guanyar, per molt poc, a Junts, quan pensava hauria estat al revés (no vaig poder valorar l’impacte final de l’entrada en campanya d’Artur Mas a favor de PDECAT, que va restar més de 30 mil vots a Junts).

Les enquestes aporten molta informació, però han de ser honestes, transparents i correctament treballades i llegides.

 

 

 

-