Anàlisi de la molt important enquesta de país de l’ICPS. Com està l'independentisme? Com està la causa independentista?

Fa una setmana l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) va fer pública la seva anual enquesta d’opinió política. Va passar, m’ha semblat a mi, amb poc ressò mediàtic, comunicatiu, i el que hi va haver, com sempre, es va centrar en la projecció de vot que efectuava, el punt, per a mi, menys important de l’enquesta. 

Quan es va fer pública l’enquesta jo mateix no vaig poder-ne fer l’anàlisi en aquell moment, però el faig ara. I el faig ara perquè crec és una de les enquestes més importants que tenim al país, per dos motius:

• Primer de tot perquè ens proporciona una sèrie anual de molts anys, fet que la fa especialment valuosa per analitzar l’evolució del posicionament polític i nacional al nostre país

• I segon, perquè entre aquestes qüestions de país que planteja i que aquesta llarga sèrie anual ens proporciona una molt valuosa perspectiva històrica hi trobem la qüestió de la independència. L’enquesta de l’ICPS fou una de les primeres en plantejar de manera oberta la qüestió de la independència, de manera que el seguiment de l’evolució de la visió social sobre aquest tema és especialment interessant, valuós.

Quan em poso a escriure la meva anàlisi sobre aquesta enquesta i les, per a mi, molt rellevants dades que ens aporta i que ens haurien de convidar a una important i serena reflexió col·lectiva, especialment des de l’independentisme, fa poques hores que a Barcelona hi ha hagut una molt important mobilització independentista responent a la cimera franco-espanyola celebrada a la nostra ciutat, amb la que el gobierno de España havia volgut escenificar la fi del procés independentista que va arrencar l’any 2012 i que ens va portar fins l’1-O del 2017.

La manifestació independentista d’ahir fou especialment important perquè per primera vegada des del 2017 es convocava des de la unitat cívica i política i perquè ha aconseguit ser massiva en un context de terrible naufragi estratègic de l’independentisme.

En Vicent Partal es refereix a la importància de la manifestació d’ahir en aquests termes: “No és solament l’èxit de la manifestació d’ahir contra la cimera Sánchez-Macron. És que, com expliquem avui en aquest article, cal fer valer que l’independentisme ja ha organitzat quatre grans convocatòries en cinc mesos. I totes reeixides, difícils i exigents. Seguides. (...)

(...) Omplir l’avinguda de Maria Cristina com es va omplir ahir, a l’hora que era, amb el fred que feia i en un dia feiner, és una heroïcitat que sols pot fer l’independentisme. L’unilateral, el disposat a rematar la independència al preu que siga i com més aviat millor. El que no té gens de peresa de mobilitzar-se ni quan hi ha núvols a l’horitzó. El que no està disposat a renegar de la dignitat personal i col·lectiva. No hi ha cap més moviment capaç d’una proesa política comparable. Cap ni un.

Però no és això i prou, que ja seria molt. És que, a més, hi ha les sensacions, aquesta cosa sempre estranya i tan difícil de traduir en dades, però alhora tan important. Perquè ningú no pot negar que en política les sensacions col·lectives són clau i el poder de les emocions és determinant (...)”

Sí, la manifestació d’ahir té gran importància. Però voldria agafar-me a això que també diu en Partal d’aquesta cosa “sempre estranya i tan difícil de traduir en dades” sobre les sensacions col·lectives, per aportar una mica de llum, de dades, amb l’enquesta de l’ICPS.

Coincideixo en la importància de la manifestació d’ahir i en que només l’independentisme és encara capaç de convocar una mobilització així. Però crec és important llegir bé l’enquesta de l’ICPS, perquè les dades que ens aporta per a mi són molt contundents i dissortadament, no apunten en la direcció que diu en Partal de que la mobilització d’ahir “va recuperar en molta gent les millors sensacions de la dècada passada”.

La manifestació d’ahir és molt important, i certifica que l’independentisme és viu, però crec seria un error que amagués els punts crítics que sobre la situació de l’independentisme evidencia l’enquesta de l’ICPS, i que ens haurien de convocar a una reflexió serena si volem revertir la situació i tornar a un escenari en el que la independència sigui possible, com ho va ser l’1-O del 2017.

Les millors sensacions de la dècada passada a que fa referència en Partal són tot l’extraordinari moviment cívic i polític per la independència que podem situar arrenca amb aquella extraordinària mani de l’Onze del 2012, a la que van seguir uns anys d’una excepcional intensitat mobilització independentista que, tot i els problemes que llavors ja hi havia i que encara ara estan a la base del que avui està passant, va aconseguir fer de l’independentisme la força majoritària al Parlament, i que ens va dur al referèndum de l’1-O del 2017.

Malgrat que ja hi havia problemes, els vam poder superar i es va generar un moviment democràtic i cívic excepcional, únic des del 1714, que ens va portar més a prop del que mai havíem estat en aquests 300 anys de ser independents.

Però tot el que passa després de l’1-O s’està carregant tot el que havíem assolit. I l’enquesta de l’ICPS ens proporciona dades contundents que així ho evidencien. En Partal parla de recuperar les millors sensacions de la dècada passada, però al meu entendre no ens hem de deixar enganyar per “sensacions”. Al meu entendre, d’acord a les dades que tenim, l’independentisme com a moviment i la independència com a objectiu en aquests anys que van des del 2017 fins els nostres dies, han patit una sacsejada tan monumental que fa inviable qualsevol estratègia basada en un cert “como decíamos ayer”, i ens obliga a un replantejament estratègic integral.

El plantejament demoscòpic de l’enquesta de l’ICPS sobre la independència de Catalunya ens va permetre observar, fa molt anys, un determinant posicionament social i polític en relació a la mateixa: la diferència que hi ha entre “voler o no voler” la independència i entre, en un escenari de referèndum, votar a favor o en contra de la independència.

L’any 2018 l’enquesta de l’ICPS plantejava als enquestats si personalment voldrien o no la independència de Catalunya. Un 46,1% deien que sí la volien, i un 46,2% que no la voldrien. Pràcticament empatats, en el que ha estat el resultat més alt de voler la independència de tots aquests anys d’enquestes ICPS.

Però després de preguntar sobre si personalment volien o no la independència, l’enquesta de l’ICPS del 2018 plantejava quin seria el seu vot en un referèndum independentista, i aquí vam poder observar que un 47,9% deien votarien a favor de la independència i un 31,8% en contra.

Aquestes dades evidenciaven que interpel·lats en termes de “voler o no voler” la independència, la nostra societat estava pràcticament empatada, però que quan passàvem del “voler o no voler” al votar hi havia molta gent que podia no voler la independència però que no votarien en contra de la mateixa, per això davant un referèndum el sí a la independència tindria un 47,9% de vots a favor i el no a la independència només un 31,8%, és a dir, 16 punts per sota el no del sí.

Aquest diferencial evidenciava un posicionament social determinant que calia tenir en compte, que explicava moltíssimes coses. I que encara les segueix explicant.

Tanmateix aquell 2018, amb l’empat a 46% entre els que volien i els que no volien la independència és la dada més alta que hem tingut de voler la independència. Des d’aquell 2018 el % de població que diu voler la independència no ha deixat de disminuir, mentre que el percentatge dels que no volen no ha deixat d’augmentar.

I aquest 2022 és quan més alta s’ha fet la diferència. Aquest 2022 només un 39% de la població diu voler la independència, mentre que és un 53,2% el percentatge dels que no la volen. Els que volen la independència, des del 2017, hem passat de ser el 46% a ser el 39%, 7 punts menys. I els que no la volen han passat de ser el 46% a ser el 53,2%, 7 punts més.

No cal ser un gran analista per veure que tot allò que vam fer fins l’1-O és el que va portar l’independentisme a ser majoritari social i democràticament. La unitat, la mobilització i la determinació política van portar l’independentisme a ser majoritari com mai ho havia estat.

Tot el que ha seguit a l’1-O, tota la divisió i fractura de l’independentisme el que està provocant és una evident pèrdua de suports a la independència.

El post 1-O s’ha caracteritzat, ha estat totalment determinat, per l’estratègia divisiva d’ERC, que ha dinamitat qualsevol possibilitat d’una mínima estratègia compartida de l’independentisme, abocant el moviment polític i el cívic, des de les eleccions del 21D del 2017, a una permanent confrontació divisiva, a la priorització única de l’estratègia de partit, en aquest cas de l’estratègia de l’hegemonia de partit d’ERC. I davant aquesta situació la resta de formacions polítiques i cíviques no han pogut fer-hi res, s’han vist arrossegades a l’estratègia de confrontació divisiva unilateralment decidida per ERC.

En aquest context resulta especialment punyent tot aquest discurs d’ERC per justificar la seva estratègia de confrontació divisiva amb la resta de l’independentisme de l’eixamplament de la base independentista. Les dades de l’enquesta ICPS demostren que l’estratègia divisiva d’ERC, la falta de la més mínima unitat estratègica l’únic que està comportant no és l’aprimament de la base independentista, no el seu eixamplament.

És evident que no hi ha, en l’estratègia d’ERC, cap objectiu de país, nacional o independentista, sinó simplement de partit. I aquesta estratègia divisiva de partit en la que ERC ha situat l’independentisme és la que ens ha portat a que el suport a la independència hagi perdut ja 7 punts i els contraris a la independència hagin crescut 7 punts, assolint aquest 2022 el màxim diferencial de les dues últimes dècades.

Però la dada més demolidora en la que trobem reflectida la crítica actual situació de l’independentisme ens la proporciona les respostes a la pregunta sobre com creuen els entrevistats que acabarà el procés independentista.

En el que és la xifra més baixa de tota la sèrie històrica, aquest 2022 només un 4,2% dels enquestats diuen que el procés acabarà amb la independència de Catalunya, mentre que un 41,6% diuen que acabarà amb l’abandonament del procés, 12 punts més que l’any passat.

El que vam fer del 2012 al 2017 va portar l’independentisme i la causa de la independència a tenir els majors suports populars i democràtics que mai havia tingut. La determinació amb la que es va actuar tots aquells anys va conferir credibilitat i confiança a la causa independentista.

Tot el que està passant des del 21D, tota la sagnant divisió de l’independentisme en la que estem instal·lats des que ERC es va desconectar de la resta de l’independentisme, amb la seva estratègia divisiva per l’hegemonia de partit, ha portat a l’independentisme a les cotes més baixes de credibilitat, de confiança, de suport social.

L’independentisme ha passat de ser un projecte inclusiu i engrescador a instal·lar-se en un permanent ridiculisme caïnita que ens ha fet perdre tota credibilitat. “No són ni capaços de posar-se d’acord entre ells i volen fer la independència”.

L’enquesta de l’ICPS evidencia que ja estem pagant una factura molt alta per tota aquesta fractura divisiva i falta de la més mínima estratègia compartida.

Com s’ha vist aquest dijous l’independentisme conserva encara capacitat de mobilització, però la pèrdua de credibilitat i confiança en la causa és una evidència que no podem ignorar. No podem fer veure que no ha passat res i que reprenem on ho vam deixar. L’enquesta de l’ICPS evidencia que l’independentisme ha de recuperar la seva credibilitat i oferir-se com un projecte polític i nacional sòlid, per a tots, integrador de tots, per al progrés de tots, fiable, en el que confiar, no en el que pensar som una caricatura patètica dels Monty Python.

Fa uns dies el gran Josep Costa, a qui des d’aquí envio una salutació i tot el meu suport davant l’agressió policial de que ahir va ser víctima en el decurs de les mobilitzacions independentistes, deia: “Els dos instruments més importants del nostre poder com a ciutadans són la mobilització i el vot. Només cal veure que són els primers drets que ataquen les dictadures.

Renunciar a fer-los servir és

- Fer el joc a l’adversari.

- Tenir una idea absolutament errònia de la política.”

Malgrat tot el que està passant, la causa de la independència seguirà viva mentre mantingui la plena legitimitat democràtica. Ja hem vist ser majoria democràtica no garanteix poder fer la independència, però el dia que la perdem, el dia que l’independentisme deixi de ser majoria social i democràtica aquell dia sí que haurem posat punt i final a l’actual procés independentista, deixarem d’estar en condicions de fer la independència. I per molts anys i generacions.

Mantenir la legitimitat democràtica és clau per a l’independentisme. És la condició necessària per a qualsevol estratègia. I per mantenir aquesta legitimitat democràtica ens necessitem tots. Qualsevol estratègia que incrementi la divisió i el cainisme dins del bloc independentista només servirà per abocar l’independentisme a la minorització democràtica, a la pèrdua de la indispensable legitimitat democràtica.

És evident que estem en un moment molt complicat, per la frustració, desànim i indignació amb tot el que està passant des del 21D 2017, però totes aquestes crides d’iluminats plusquamperfectes a resoldre-ho tot amb l’abstenció, el vot nul o incrementant la divisió electoral indepe, amb coses com primàries o noves propostes electorals com les que promou l’ANC no només estan abocades al fracàs, sinó que poden ser determinants perquè l’independentisme col·lapsi.

Jo sóc molt crític amb el que ha fet ERC. Molt. Per a mi el que han fet després de l’1-O és inadmissible i és el que ha sumit l’independentisme en l’actual situació, crisi. Però sóc plenament conscient que si no hi som tots no hi ha res a fer, que sense ERC  no hi ha res a fer. No, ERC no s’esvairà com per art de màgia perquè els seus electors li girin l’esquena. Això no passarà. ERC té, com es pot veure a l’enquesta de l’ICPS, una molt alta fidelitat de vot, del 67,2%. També la CUP, que té una fidelitat de vot del 75%. I fins i tot Junts, amb un 58,5%.

Un 9,3% de votants de Junts, un 6,8% de la CUP i un 5,8% d’ERC diuen que ara no votarien, que s’abstindrien.

I només un 16,1% de votants de Junts ara mateix encara no té decidit el seu vot.

Aventures patètiques com les primàries o això de la quarta llista que promou la direcció de l’ANC estan abocades a la residualitat, al testimonialisme, però en aquest trajecte poden dinamitar la legitimitat democràtica de l’independentisme, i, llavors sí, col·lapsar per molts anys i generacions la causa independentista.

L’enquesta de l’ICPS i la seva anàlisi i evolució en tots aquests anys evidencia la gravetat de la pèrdua de credibilitat de l’independentisme. Urgeix un procés que senti les bases per estar en condicions de tornar-hi, per recuperar la credibilitat en la nostra causa i retornar-li la dimensió inclusiva, per a tots, que li vam saber donar en el trajecte que ens va dur a l’1-O. Cal treballar bé per recuperar una mínima confiança i estratègia compartida, en la que hi siguem tots, perquè ens necessitem tots.