El panorama polític que projecta el Baròmetre de gener del CIS a Catalunya i a l’estat espanyol.

Puntual a la seva cita mensual, aquesta setmana hem tingut les dades del baròmetre polític i electoral del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas).

El CIS ha estat qüestionat, moltes vegades no sense raó, perquè els seus “responsables”, anomenats pel gobierno de torno, semblen projectar uns resultats electorals que afavoreixen al partit del Gobierno que el va nomenar.

Sí que és cert que en les projeccions de vot que fa el CIS de vegades hi ha coses estranyes. Però també és cert que és la millor enquesta que es fa a nivell estat espanyol (a Catalunya les millors són les del CEO, sense cap mena de dubte), i que també hi trobem sempre, més enllà de la mediàtica projecció de vot, dades molt treballades i molt significatives per ajudar-nos a veure com està el panorama polític.

És evident que les dades del CIS són a nivell estat espanyol, i que no en fa representació a nivell de Catalunya, però malgrat això, sí podem projectar escenaris polítics al nostre país a través de l’anàlisi demoscòpic dels resultats que projecten ERC i Junts.

A nivell estatal el CIS ha projectat un escenari electoral en el que el PSOE era la força més votada, pel davant del PP. Si a això li afegíem els resultats de VOX i de Sumar, semblava un escenari d’estabilitat en relació a l’actual, és a dir, sense canvis, sense uns canvis que només podrien venir d’una majoria absoluta de PP i VOX.

Aquests resultats, si hi afegim la trencadissa de Sumar i Podemos no deixen de ser sorprenents.

Ara mateix el PP és la formació política, a nivell estat, amb més fortalesa demoscòpica des del punt de vista de fidelitat de vot (81,6%), que pràcticament no té fuga de vot cap a ningú (només un 2,9%, dins marge d’error, cap a VOX), i que rep vot significatiu d’antics votants de VOX (16,8%), però també d’altres formacions com PSOE (3,5%) o Coalició Canària (22,9%).

El PSOE també es mostra sòlid des del punt de vista de fidelitat de vot, però potser una miqueta menys que el PP: té quasi 10 punts menys de fidelitat de vot que el PP (72,3% PSOE 81,6% PP). A nivell estatal gairebé no té fuga de vot significativa cap a cap altra formació, només un 3,5% cap a Sumar i cap a PP, això el fa està fort en les seves expectatives. Però la dada més important en relació a la projecció electoral del PSOE és que sigui el partit que més vot rep d’altres formacions, i totes molt diverses: un 8,9% d’antics votants de Sumar, un 15,6% d’ERC, un 5,2% de Bildu, un 8,9% del PNB i, la dada que més m’ha cridat l’atenció, la que considero més rellevant... té una intenció de vot del 52,7% entre les persones que les darreres eleccions no tenien edat per votar. És a dir, el PSOE arrassa entre el vot jove, s’emporta més del 50% del nou vot electoral de la població jove. El ridiculisme extrem del cayetanisme amb aquelles manis davant la seu de Ferraz passant el rosari sembla haver allunyat massivament el vot jove de PP i VOX per abocar-lo al PSOE.

En aquest escenari, per tant, sí que podria ser sòlida la projecció electoral d’un PSOE pel davant del PP. El que passa és que aquest escenari planteja dubtes en relació a que pogués reeeditar unes majories com les que han permès la recent investidura de Sanchez.

El primer dubte el tenim amb l’impacte de la trencadissa entre Sumar i Podemos. D’aquesta trencadissa el que està clar és que Podemos desapareixerà, seguirà el camí de C’s. Però també sembla clar que això tindrà impacte negatiu a Sumar. La fidelitat de vot de Sumar és de les més baixes, de només un 52,4%, és a dir, que ara mateix només tenen segurs un de cada dos vots que van tenir. L’hòstia de les pallassades podemites és evident impacta a Sumar, però sobretot, en el propi Podemos, que només arrossega un irrisori 14,7% del vot que va tenir Sumar. Les esquerres espanyoles i el seu cainisme destructiu de vegades s’assembla molt al de l’independentisme català. La fuga de vot de Sumar cap a PSOE és de les més altes, del 8,9%, i presenta un alt percentatge d’indecisos (12,7%).

La trencadissa de Sumar i Podemos afebleix Sumar i porta Podemos a la seva desaparició. Un gran negoci. Un negoci similar, pels seus efectes devastadors, destructius, al que planteja l’ANC i la seva llista cívica en relació a l’independentisme.

VOX segueix perdent força, tot i que encara conserva un 67,4% de fidelitat de vot. Malgrat la fuga més alta del sistema, aquest 16,8% de vot cap al PP, els resultats del partit del neofeixisme hispànic, units a la destrucció de Sumar-Podemos, els projecten, malgrat perdre suports, a ser la tercera força política.

Pel que fa als resultats que podem projectar a Catalunya, són exclusivament en relació a les forces independentistes amb representació parlamentària, és a dir, ERC i Junts. La projecció del CIS atorga una intenció de vot pràcticament idèntica a Junts i CIS, en la que Junts estaria 0,1 punts per sobre ERC, és a dir, res, empat total.

Però la situació, mirant les dades no sotmeses a biaixos mostrals, no és potser exactament així, o presenta altres elements que cal tenir en compte.

L’element que més crida l’atenció és la baixa fidelitat de vot que té ERC, de només el 51,8% entre els seus votants de les últimes eleccions. Però el més sorprenent és que la major fuga de vot que presenta ERC en relació als seus antics votants és aquest 15,6% que ara diuen votarien al PSC. Això, unit al 6,2% que diuen votarien Podemos/Sumar, el 3,4% que votaria Junts, el 4,5% que votaria nul i el major percentatge d’indecisos (12,7%) evidencia una significativa feblesa en la posició política i electoral d’ERC, que només es pot veure una mica “alleugida” per aquest 9,3% de vot de Junts que ara votarien ERC.

Pel que fa a Junts té una fidelitat de vot del 63,6%, 12 punts més alta que la d’ERC, però tot i així no es pot considerar una fidelitat forta. No és baixa, però tampoc alta. Té, a més, un sorprenent 8,3% que diuen votarien en blanc (no a un altre partit, ni abstenció ni nul, sinó en blanc. Sorprenent).

Des del punt de vista de l’independentisme el més rellevant és que, malgrat que ERC i Junts es mantenen amb expectatives electorals similars a les que fins ara han tingut, si s’observa alguna tendència és a un cert desgast, tot i que també el més destacable és que aquest desgast no va cap a l’abstenció (només un 2,3% dels votants de Junts) ni cap a altres possibles partits indepes (només un 3% dels votants d’ERC). Entre els votants d’ERC la indecisió és significativa (13,3%) i tot i que menor, també entre els de Junts (6,4%).

De fet a la pregunta als enquestats de que amb quina probabilitat anirien a votar, valorant-ho de 0 (no hi aniria segur) a 10 (hi aniria, a votar, amb tota seguretat), el 80,8% dels votants d’ERC i el 80,1% dels de Junts responen 10, o sigui, que amb total seguretat aniran a votar, amb una mitjana del 9,44 i del 9,28 en una escala de 0 a 10. És a dir, totes les soflames per l’abstenció del plusquamperfectisme indepe no tenen ja més recorregut.

De fet, el factor que més convida a la reflexió de la projecció de comportament polític i electoral entre l’electorat dels partits independentistes és aquesta evidència, que no deixa de tenir un punt preocupant, de que una bona part del vot sembla moure’s per criteris o motivacions de vot útil, en el que el comportament electoral es guia per ser útil per evitar els pitjors escenaris, des del punt de vista de molt votant indepe.

Les últimes eleccions ja vam veure hi havia hagut més vot indepe que no havia votat partit indepes cap al vot al PSC que cap a l’abstenció, moguts pel que consideraven el seu principal objectiu en unes eleccions així: evitar un govern de PP i VOX. Això continua essent força motor d’una bona part del vot indepe. Ja hem vist com un 15,6% dels votants ERC si ara hi haguessin eleccions votarien directament PSC, però és que entre els que encara diuen votaran ERC, a la pregunta de si finalment no votessin el partit que tenen decidit votar, a qui votarien, el 21,2% votarien PSC i el 16,9% Sumar. Entre els de Junts, en canvi, un 54,1% dels que volen seguir votar Junts, si pel que fos no ho fessin, votarien ERC, però també hi trobem un 8,8% que votarien PSC.

En política, i més en la perspectiva d’un moviment d’alliberament nacional, el pitjor que hi pot haver és projectar escenaris de fantasies que només serveixen per alimentar un discurs onanista, procurant-se “plaer polític” en un cada cop més estricte aïllament i orgasmar titllant de traïdors, venuts, paguetes... tots els que no comparteixen les seves fantasies onanistes.

La nostra societat és complexa. L’escenari polític del nostre país, des de tots els punts de vista, però especialment des del moviment independentista és més que complexe, és crític. Vam arribar més lluny que mai. Però no vam assolir els objectius. Sis anys després hem estat incapaços de fer una avaluació i diagnosi compartida del que va passar i perquè no vam poder anar més enllà, i persistim en la fractura del moviment i la impossibilitat de compartir una mínima estratègia. I això ens fa perdre credibilitat, suports i capacitat política per fer res.

En aquest escenari, però, abunden els plusquamperfectistes, els qui tot ho saben, els qui mai no s’equivoquen, els qui troben insultant que tots no ens aliniem amb ells, essent com són ells els qui tot ho saben, els qui clarament ens diuen a la cara que si no som independents és perquè no els seguim amb ells, perquè només ells saben com fer la independència.

Entre aquest personal tenim l’actual direcció de l’ANC, per als que facis el que facis, si no es fa el que ells diuen, que és aixecar la DUI demà i ja ho tindríem, és perquè tothom és traïdor.

La majoria social i independentista, en aquesta crisi del moviment, és, però, conscient de la complexitat del moment. L’independentisme s’equivocaria molt si ignorés que, en un escenari i estratègia complexes, hi ha un important vector de votant indepe que es mou, a cada elecció, amb estímuls finals diferents. I en el cas d’unes eleccions generals és més que evident que la majoria del votant indepe el que vol és que amb el seu vot es barri el pas a un govern de PP i VOX.

Per als plusquamperfectistes això és una xorrada, perquè és igual un govern PP i VOX que un govern PSOE i Sumar, perquè cap d’ells donarà suport a aixecar la DUI. Però per a la majoria dels votants indepes això no és així, no són el mateix, com s’està veient al País Valencià i a les Illes.

Els pactes d’ERC i Junts que han permès la investidura de Pedro Sánchez i han barrat el pas a un govern de PP i VOX són valorats positivament, malgrat tot, malgrat totes les incerteses, com a positius. De fet la principal possible fuga de vot indepe es produeix, en l’entorn d’ERC, cap a assegurar més la cosa, barrar el pas al PP i VOX, votant directament al PSC i en l’entorn de Junts votant a ERC perquè sembla assegurar més estar al costat d’un govern PSOE i Sumar que barri el pas al PP.

És preocupant com una part de l’independentisme vol abocar el moviment a la ceguesa en relació al que mou la nostra societat i, el que és pitjor, a considerar irrellevant, sense cap importància, la permanent necessitat de legitimitat democràtica que el nostre moviment necessita per poder aspirar a estar en condicions de treballar per la independència.

És preocupant que una part de l’independentisme consideri una gran victòria que la representació democràtica de la voluntat del poble de Catalunya en unes eleccions generals la tingui amb una amplíssima majoria absoluta el PSC, i que les opcions indepes quedin minoritàries.

És preocupant també que una part de l’independentisme, amb l’ANC al capdavant, consideri que provocar la màxima fractura independentista, abocant l’independentisme a ser minoritari al Parlament, ens fa estar més a prop de la independència.

És preocupant i flipant.

I és sorprenent com aquest plusquamperfectisme té una vida paral·lela a la d’aquest personal de Podemos, que s’ha llençat com si no hi hagués un demà a fer dels seus antics companys de militància els seus màxims enemics, provocant un desgast enorme a tot aquest espai, un desgast del que ells, els podemites, seran les principals víctimes, amb la seva segura extinció.

L’independentisme camina sense rumb, i està pagant cara la incapacitat de compartir el més mínim, un diagnòstic de la situació i una estratègica bàsica comuna. Però encara pot pagar més car si dona l’esquena al que són els principals motors de la motivació política de la nostra societat. I el que ja ens pot abocar a la fallida seria la factura que implicaria renunciar a tenir ser la majoria social i democràtica com a fonament de la nostra lluita i la legitimitat de les nostres aspiracions. Si algú creu que les eleccions no serveixen per a res, perquè ja vam guanyar el referèndum de l’1-O i que és igual el resultat electoral de les eleccions... doncs això, aquesta factura ens abocarà a una fallida radical i irrervesible.

I totes les enquestes, inclosa aquesta del CIS, ens n’estan alertant...