Amb Marc Ingla (signant, convidant a signar i fent campanya!)

Jo ja he signat per la candidatura que encapçala en Marc Ingla, i he aconseguit totes les signatures de suport que he pogut. Val a dir que no m’ha costat gaire. Entre el meu cercle d’amics socis del Barça gairebé tots tenien molt clar estar a favor d’Ingland. Cap a favor del Sandro ni de la resta de candidatures, com a molt m’he trobat amb algú que ha preferit no signar.

Hi ha dues coses que volia remarcar del perquè del meu suport a la candidatura d’en Marc Ingla.

La primera és perquè és, a totes llums, la millor candidatura que es presenta, la més potent, i la que compta amb un equip més sòlid, de fet, molt i molt sòlid, com és el format pel Marc, en Ferran Soriano, n’Alfons Godall i, tot i que menys al meu criteri, n’Albert Vicenç. Clarament en el seu conjunt és una candidatura molt potent per se, per les persones que la integren, per la seva trajectòria, per les seves idees, etc. Només per això ja val la pena.

La segona és perquè és la candidatura que amb més garanties ens permet confiar en la continuïtat de les millors coses que ha tingut el Barça de l’era Laporta, tant en l’aspecte esportiu (en totes les seves claus) com, i això per a mi és absolutament clau, per la fidelitat a la dimensió catalanista del club. Per a mi, la candidatura que en capçala en Marc és l’única que em permet defensar amb garanties la continuïtat d’un catalanisme desacomplexat des de la nova Junta.

Tinc molt clar que n’Ingland no és el laportisme. M’agradaria que en Laporta pogués continuar, o que com a mínim no se li hagués robat un any del seu mandat. Però en la mesura que en Jan no es presenta, la candidatura Ingland és la que millor garanteix la continuïtat d’aquest Barça amb un catalanisme desacomplexat.

Sé del que parlo. Fa un parell de setmanes vaig assistir a un sopar relativament petit comitè amb en Sandro Rosell. El seu discurs va tenir, d’entrada, un eix bàsic, el que ell en deia “despolitització del club”. Ho va repetir tantes vegades, fins i tot amb un emfàtic “quan sigui president, en 24 hores acabaré amb la politització del club” que a mi em va esgarrifar. Li vaig preguntar al voltant d’aquesta asseveració amb aires de purga, i les seves explicacions no em van satisfer gens ni mica.

Tots els que som catalanistes sabem què hi ha al darrere de l’expressió “despolititzar”: el retorn a un Barça acomplexat des del punt de vista català. Un Barça que visqui el sentiment de catalanitat en la intimitat, sempre amb por a molestar, sempre acomplexats.

I per aquí no passo. Aquest discurs de “jo sóc català com el primer”, però el Barça som tots, el Barça són moltes coses, etc. no cola. Vaig viure, a més, en aquest sopar, el link brutal que hi ha entre el sandrisme i el nuñisme, que jo ja pensava extingit, en millor vida. No, en Sandro ha conectat amb aquest sentiment nuñista sociològic (i ara ja fins i tot amb l’oficial, amb la signatura de suport del mateix Josep Lluís Núñez!), i això implica un retorn a les cavernes del barcelonisme.

Ens les vam tenir, en aquell sopar. Va sortir aquell nuñisme irredempt, que diu que som uns maleducats per parlar en català en esdeveniments on hi ha penyes de tot arreu (bàsicament espanyoles, està clar) i tots els tòpics habituals sota l’empara d’aquest argument primari de “El Barça de tots”.

Doncs no, jo defenso un Barça arrelat als seus valors i principis. I em sembla que aquest Barça, en aquests moments, qui millor el defensa, qui millor el representa, és la candidatura d’en Marc Ingla. No dic, Déu me’n guard, que en Sandro no sigui catalanista, sé que ho és, però el seu projecte per al Barça no és catalanista.

L’herència del laportisme té dos eixos que s’han de defensar a ultrança: un Barça esportivament potent a partir d’un equip format al voltant de jugadors de la pedrera (hi incorporo el concepte de pedrera global), amb gent que ha mamat plenament un estil de joc i uns colors; i un Barça amb un fort component catalanista, que associï catalanitat a èxit i que, des de la fidelitat als seus principis, sigui un agent actiu en la difusió de la catalanitat arreu del món.

La meva enquesta no és representativa. De fet és tan poc representativa que si la fés a nivell de partits, PP i PSC-PSOE serien extraparlamentaris. Però m’alegra veure que en el meu segment social, del catalanisme desacomplexat, la candidatura de n’Ingla, en Soriano, en Godall… arrassa.

Crec que guanyarem. Ho crec perquè crec en n’Ingla, que és un molt bon tipus, de fiar, perquè crec en tots els vicepresidents del laportisme que l’acompanyen i que són els vicepresidents claus del laportisme, i també són bona gent (sobretot dels qui conec i tinc referències, Soriano i Godall)… però per damunt de tot crec que guanyarem perquè en aquests pocs dies que portem de campanya he vist crèixer clarament una candidatura que va començar quasi sense candidat, després que ni en Godall ni en Soriano la poguessin encapçalar. Crèixer i crèixer molt. Es viu… realment es viu i es percep.

M’agrada molt aquesta idea d’equip que traslladem. M’agraden molt les seves idees, el seu aire permanentment fresc, innovador, jove, tan allunyat de la caspa nuñista en què s’ha acabat convertint la candidatura d’en Sandro Rosell.

És cert que no desperten el mateix entusiasme que hi havia a les eleccions del 2003. Fins i tot és cert que no són com en Laporta, o com a mínim encara no ens han demostrat el seu coratge i empenta. Però són la gent de fiar, la que millor pot fer-ho per intentar seguir aquesta estela de catalanitat i èxits.

Animeu-vos. Doneu el vostre suport al Marc. Signeu i feu campanya per la candidatura del millor equip: Marc Ingla, Ferran Soriano, Albert Vicenç i Alfons Godall!

Jo ja ho he fet!

Visca el Barça i visca Catalunya lliure!
PS: suposo que tots teniu clar que no val la pena esmerçar ni una paraula en cap dels altres candidats, perquè o no tenen la mínima personalitat exigible per dur el club, o no tenen cap possibilitat o simplement hi són sense encara perquè...

Sin novedad en el frente

La darrera setmana hem tingut dues enquestes interessants: la de La Vanguardia i la del Centre d’Estudis d’Opinió.

El més destacable de totes dues enquestes és que no destaca res de nou en relació al que ja estan oferint, sistemàticament, totes les enquestes de diferents mitjans o organismes.

La lectura dels percentatges de totes dues enquestes no és equiparable, però sí ho són les tendències que manifesten, i totes dues, la de la Vanguardia i la del CEO són coherents entre elles i amb les anteriors. Sense novetat en el front.

És a dir, les dades que reiteradament ens proporcionen les enquestes assenyalen Convergència i Unió com la gran guanyadora de les properes eleccions, incrementant el seu percentatge de vot de manera molt significativa, fins al punt d’arribar als 18 punts de diferència en relació als sociates, que continuen perdent vot. A més a més, el tripartit en general es manifesta en retrocés en totes les forces que el conformen. I el PP continua exhibint solidesa en la seva expectativa de vot, que el deixa pràcticament com està ara o perdent un diputat. Es confirma la desparació de Ciutadans del panorama polític i l’absoluta llunyania de qualsevol altra proposta, sigui Reagrupament, sigui Joan Laporta, sigui Anglada, d’entrar al Parlament.

La situació, per tant, és molt estable en relació a les anteriors onades d’enquestes i el panorama que es dibuixa té, en aquests moments, poc marge d’error. Davant aquest avorriment demoscòpic, farem una anàlisi que, a partir de les dades que ofereixen les enquestes de La Vanguardia i el CEO, incorpori altres elements provinents d’informacions diverses o bé de la simple intuïció per tal de poder explorar el mapa polític català.

Hi ha dues dades que fonamenten l’enorme potencial de creixement de CiU en les seves expectatives electorals. D’una banda, l’enquesta de La Vanguardia, en la seva assignació d’escons, els situa aprop de la majoria absoluta. Si la darrera onada els situava EN la majoria absoluta, l’enquesta del maig els situa simplement aprop. Això no vol dir res més enllà que l’expectativa de vot de CiU s’ha situat en la franja que supera els 60 escons, que és la dada realment interessant, i que gaudeix d’un marge diferencial de vot en relació als sociates al voltant del 18%. Això ho diuen les dades de La Vanguardia, i les del CEO.

Fixem-nos que les dades del CEO atorguen a CiU un diferencial de vot en relació al PSC de 7.5 punts, però que si mirem, un cop més, el diferencial en el record de vot, aquest està en 10 punts a favor dels sociates, quan a les darreres eleccions CiU va treue prop de 4 punts de diferència en relació al PSC. Per tant, tot sumat, ens aboca a un escenari en el que CiU pot tenir una diferència de vot en relació al PSC no de 7.5, sinó de 18 a 20 punts. I això proporciona una diferència en escons com la que apunta La Vanguardia. Són per tant, dades plenament coherents.

Pel que fa a Esquerra, continua el seu debat sobre la magnitud de la patacada electoral. Si bé la Vanguardia apuntava una possible recuperació electoral –petita, però recuperació-, en la línia del que en aquest bloc vam apuntar en anteriors apunts, l’enquesta del CEO és una galleda d’aigua freda en relació a aquestes expectatives de millora. Això és així perquè amb una mostra que ofereix un record de vot pràctiament idèntic al resultat obtingut per Esquerra a les darreres catalanes (14%), la intenció directa de vot disminueix un punt en relació a la darrera onada.

Aquestes dades i aquesta petita evolució amunt i avall confirmen la meva anàlisi. L’únic segur és la patacada electoral. L’únic interrogant és la magnitud, i si aquesta patacaca se situarà en la catàstrofe (al voltant dels 11 diputats) o bé en l’assumible (15 diputats). Això serà difícil d’apreciar demoscòpicament, caldrà estar molt atents a l’evolució de les tendències, però també estarà radicalment influït el resultat final pel repartiment de les restes.

Els sociates cotitzen clarament a la baixa. Només l’enquesta del diari Público apuntava una possible recuperació. Però tant l’enquesta de LV com la del CEO l’allunyen. Els sociates continuen perdent suports electorals. I ja no serveixen excuses que si focs, que si apagades, que si res. Estan en caiguda lliure, i tot apunta que empitjoraran el seu resultat.

PP i ICV-EUA continuen manifestant una insòlita estabilitat electoral, i les variacions de les seves expectatives de vot són insignificants, tot i que amb tendència a la baixa. Això és, evidentment, una bona notícia. Per a qualsevol analista, observar la solidesa d’aquests fenòmens paranormals de la política catalana que són els del PP i els d’ICV-EUA produeix esgarrifansa. Veure que com a mínim la tendència apunta a la baixa, sense manllevar preocupació, apunta llum sobre l’espècia humana.

I ja està. Aquest serà el panorama electoral i parlamentari les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Els Ciutadans és totalment segur que no entren, atès que la seva expectatia de vot no supera en cap cas l’1%. De manera que aquest engendro parademocràtic deixarà d’existir parlmentàriament tan bon punt es convoquin eleccions.

Pel que fa a altres candidats a entrar al Parlament de Catalunya, el Dr. Carretero i la seva proposta autoritària amb Reagrupament es consoliden al voltant de l’1% en l’expectativa de vot. És evident que s’ha consolidat un mínim electoral, que va del 0,7 a l’1.2 que avala el projecte d'arrel antidemocràtica del Dr. Carretero, i que aquesta expectativa arrossega, quan les enquestes els vinculen, a Joan Laporta a l’abisme electoral, tal i com reflecteix amb precisió l’enquesta de la Vanguardia, coherent a la seva vegada amb la penúltima coneguda, del diari Público.

En relació a aquest tema, i ja com a apunt simplement personal, m’alegro molt que el conegut com a Dr. Carretero no tingui la més mínima possibilitat d’entrar al Parlament de Catalunya. Crec que, en aquests moments, i malgrat tota la confusió que hi ha, un projecte totalment sectari i autoritari com el que preconitza seria la "puntilla" a les nostres aspiracions nacionals, una autèntica vergonya nacional.

Visca la terra! Visca la llibertat!

Castells menteix? quin és el deute real?

La setmana passada va passar el que molts ja estàvem dient que era inevitable que passés. Sort d’Europa, encara... perquè de la mà dels dirigents socialistes a Espanya i del tripartit a Catalunya la situació encara aniria acumulant despropòsits. Fa molt temps que, fins i tot des d’aquest bloc, estem advertint contra la disbauxa econòmica dels governs espanyol i català. L’últimàtum de la Unió Europea, EEUU, la Xina, etc. va posar fi a la bacanal zapaterista del govern espanyol. Ara els que no en tenim cap culpa haurem de pagar per la seva mala mà, per la seva mà foradada.

Això inclou el tripartit. Govern espanyol i tripartit han llençat per la borda anys pressupostàriament bons per a abocar-se a una orgia de despesa ideològica i no productiva sense precedents.

La festa s’ha acabat. I la ressaca la pagarem els qui no en tenim cap culpa.

Ahir el conseller Castells va fer una compareixença en roda de premsa per a explicar les mesures de la Generalitat, més espanyola que mai. Aquí us deixo l’enllaç al vídeo de la seva roda de premsa. A partir del minut 29 comença a parlar del deute i de la rebaixa en la qualificació del deute català que ha fet l’agència Standard&poors. Diu, entre d’altres coses, que no estem ni arribem al 20% de deute sobre els ingressos dela Generalitat.

Això no és cert. El deute està en el 30%. No ho dic jo, ho diuen les dades que uns col·legues de la Universitat han posat negre sobre blanc i que ens permeten, així, analitzar la realitat pressupostària de la Generalitat. Vull agrair a aquests companys l’anàlisi, la seva feinada, i que em permetin, des de la modèstia d’aquest bloc, contribuir a la difusió de les dades i la seva anàlisi. Jo l’únic que faig és contribuir a la difusió de les dades. Un cop més, la veritat ens fa lliures, com a mínim impedeix que ens prenguin el pèl...

El Departament d’Economia de la Generalitat ha publicat avui dimecres l'estat d’execució del pressupost fins al mes d’abril de 2010.

De la informació que hi consta es constata una evolució similar a la de mesos anteriors: més despesa i menys ingressos. Aquesta informació coincideix amb la roda de premsa del conseller Castells d’ahir sobre els comptes públics. El conseller va fer afirmacions semblants a les que ja ha fet tantes vegades: austeritat, rigor, retallada en funcionaris, no cobrir vacants, contenció en el deute..., amb el seu somriure burleta i displicent habitual, i com si les paraules, pel fet de ser pronunciades, tinguessin algun impacte real en la gestió dels comptes públics. Aquesta actitud ja es va manifestar el juliol de 2007 en proposar la primera retallada o contenció en despesa als Departaments, atès que llavors ja es percebia clarament l’inici de la crisi derivada de la baixada de recaptació. Amb tot, aquestes mesures no es van traduir en contenció pressupostària pel 2007, 2008, ni pel 2009, per bé que hi havia un coneixement fidel que els ingressos estaven caient ràpidament i calia ajustar-hi la despesa, això passava aviat farà ja tres anys. En aquests anys s’han succeït aquestes declaracions en forma d’instrucció als departaments, però sense cap resultat tangible en la reducció de la despesa. És més, cal recordar que el Departament d’Economia va aprovar una llei específica a finals de 2009 per incrementar els crèdits del pressupost per l’any 2009, inclòs l’endeutament, malgrat saber que el dèficit ja era molt gran. El nou finançament es va destinar a més despesa, no a reduir el dèficit. Cal recordar que l’any 2004, en la presentació dels seus primers pressupostos el conseller Castells va afirmar que l’objectiu era aconseguir l’equilibri pressupostari per l’any 2007, aquest era l’horitzó del seu mandat, i ho hagués pogut aconseguir perquè fins llavors els ingressos seguien creixent. El resultat del 2009, sense tenir informació sobre com es farà, val resultar en uns ingressos totals de 32.778 milions (dels quals un 16,5%, 5.428 milions, deute públic), per unes despeses totals de 35.502 milions, una diferència, doncs, de 2.724 milions, dels quals només s’havien pagat als creditors 30.283 milions. Cal recordar que el pressupost inicial de despesa previst era de 29.730, i que l’any 2008 es van gastar 30.432 milions i l’any 2007 van ser 29.635. Passar d’aquesta última xifra a la del 2009 en només 2 anys, amb una diferència de 5.867 milions és molt remarcable. Si comparem 2007 amb 2010 (previst) la diferència és de 3.775 milions d’euros més de despesa, amb una situació de disminució forta dels ingressos, augment del deute públic i un nou finançament que deixa les coses quasi com estaven abans de la reducció dels ingressos.

http://www.gencat.cat/economia/doc/doc_38981378_1.pdf

Comencem per les despeses. D’entrada ja cal dir que el pressupost inicial de despeses pel 2010 a la llei de pressupostos era de 32.518 milions i que ja s’ha passat a 33.410 milions, per tant, la despesa ja ha crescut en 892 milions d’euros en només 4 mesos. D’aquesta despesa final, a abril de 2009 ja se n’ha disposat 13.723 milions euros, el 41% del total del pressupost, al 33,3% de l’any. Hi ha 9.996 milions d’obligacions reconegudes i 6.798 obligacions pagades, per tant, una diferència de 3.198 milions d’euros pendents de pagar. Recordem que una de les mesures proposades de forma reiterada era avançar els pagaments als creditors.

http://www.gencat.cat/economia/doc/doc_50471380_1.pdf

A dia d’avui, els ingressos són de 10.068 milions en drets liquidats, per tant, 3.000 milions d’euros menys que les obligacions reconegudes, i el recaptat són 9.842 milions. Tot això, en un pressupost d’ingressos de 32.518 milions d’euros, del qual només s’ha executat el 31% en relació amb el 41% de despesa.

Tornem a les despeses. Ahir el conseller Castells quan se li va preguntar sobre la pèrdua de qualificació del deute de la Generalitat, va afirmar que el deute es col·locava i que estava en bona situació i que en cap cas arribava al 20% dels ingressos. Pel que fa a les dades declarades del pressupost de la Generalitat, el deute (com a variacions d’actius financers) consisteix en el 28,9% dels ingressos pel 2010, amb un total previst de 9.418 milions d’euros. El deute ja emès a abril 2010 és de 3.050 milions, per tant el 30% dels ingressos obtinguts per la Generalitat fins avui, el 30%. Així funciona el pressupost d’ingressos-despeses a Catalunya, un 30% prestat per capital de països estrangers, i molt superior al 20% que Castells situava com a crític.

Sobre les despeses i la contenció, alguns exemples. El pressupost del Parlament era l’any 2003 de poc més de 40 milions d’euros, pel 2010 és de 74 milions. L’Oficina Antifrau té pel 2010 un pressupost de quasi 6 milions d’euros, quan el 2009 era de 2 milions, i així tantes institucions, com per exemple l’estratègic del Consell de Treball Econòmic i Social, amb 3,3 milions de pressupost.

Altres dades molt rellevants de despesa vinculades amb el deute. El 2010 la despesa per deute de la Generalitat és de 2.914 milions d’euros, un 8,7% del total de despesa. Per tant, de cada 100 euros que gasta la Generalitat quasi bé 9 són per pagar interessos i amortitzar deute. Aquesta quantitat era la meitat el 2007, i molt inferior anys enrere. El marge per fer despesa s’ha reduït per raó del creixement del deute els darrers anys, deute que caldrà amortitzar en els propers anys, per tant, la despesa encara serà superior, de forma que a dia d’avui la Generalitat té només el 90% del pressupost, la resta va a pagar el préstec generat aquests anys, encara sense grans amortitzacions.

Pel que fa a la despesa en personal, i pel pressupost de la Generalitat, es declara que és de 5.496 milions al pressupost definitiu, a l’inicial era de 5.479 milions, una variació de 17 milions d’euros en només quatre mesos, feu números! Si apliquem una rebaixa del 5% resulta un estalvi de 278 milions d’euros. Una quantitat molt minsa si la posem en relació amb altres despeses que s’han fet els darrers anys i els increments que hi hagut. Per exemple en el cas de l’anomenat PIRMI.

Tornem als ingressos. Sobre aquests el conseller Castells va assegurar en pactar el finançament autonòmic que calia tenir en compte un increment de recaptació del 3% de cara als guanys del nou sistema. Llavors ja era clar que això no passaria, sinó que aniria a menys. Si sumem la recaptació de la cistella dels impostos cedits pel 2009 podrem comparar els guanys que han vingut d’aquest nou sistema. D’acord amb les dades de l’AEAT pel 2009 a Catalunya es va recaptar el següent en els principals impostos (poso entre parèntesi les dades d’Andalusia per comparar):

IRPF: 13.358 milions (Andalusia: 5.139 milions)
IVA: 8.440 milions (Andalusia: 1.831 milions)
Impostos especials: 1.087 milions (Andalusia: 601 milions)

Només per informació, la recaptació a Cat de l’Impost de Societats va ser de 4.017 milions (a Andalusia: 1.292 milions)

Si sumem la meitat IRPF i IVA i el 58% Impostos especials el total són 11.529 milions d’euros aproximadament. L’increment del nou finançament derivada d’aquesta cistella hauria de ser el 17% IRPF, el 15% IVA i 18% IEsp, sumades aquestes quantitats fan 3.731 milions d’increment en la cistella d’impostos a ponderar d’acord amb l’acord de finançament. Segons les dades del conseller Castells, l’acord de finançament pel 2010 era de 2.613 milions, incloses competències específiques. El pressupost recull 2.372 milions. Cal destacar la diferència d’aquesta quantitat amb la derivada de la cistella d’impostos. De manera que de les previsions fetes es posa de relleu que no s’ajusta ni de lluny el finançament pactat a l’esforç fiscal de Catalunya i, en segon lloc, que caldrà tornar diners en els propers anys perquè les bases de càlcul eren errònies.

Ja ho veieu. Aquestes són les dades i aquesta és la situació.

Visca la terra, mori el mal govern i el despotisme

Campions! I homenatge a Jan Laporta (amb crítica constructiva)

Ara arribo del camp, les birres prèvies del partit amb els amics, el fantàstic ambient a l’estadi, i guanyar-hi la lliga… és molt gran!!!

Aquest equip és increïble, magnífic. La lliga ha estat disputadíssima, rècord de punts, i amb el Madrid trepitjant-nos els talons tota la temporada. I l’equip ha aguantat molt bé, fantàsticament, jugant, guanyant, immunes a la pressió. Deixant-s’hi la pell, com diu aquest feliç eslògan.

Després de tot el que ha caigut des de Madrid aquesta temporada, aquesta lliga té un sabor molt i molt dolç, molt gratificant. Que els donguin!

El Pep i el Xavi a més a més ho han reconegut: ens en deuen una. Enguany hagués fet qualsevol cosa per ser dissabte vinent a la final de Madrid. Era l’any. Clarament era l’any. Però en fi, són coses que passen.

Avui, tanmateix, crec que és del tot just i necessari retre homenatge al president d’aquest Barça triomfant, en Joan Laporta. I no només a ell, també a tots els qui han fet possible aquest Barça llegendari.

Aquesta nit, en la cel·lebració del triomf, que també era el comiat d’en Jan Laporta, m’ha semblat injust que no se li hagi retut homenatge unànime. Tinc pocs dubtes que el seu mandat, amb els anys, anirà creixent, anirà fent-se gran i finalment, no passarà molt de temps, que arribarà el reconeixement que ara, per motius més aviats mesquins, se li ha negat.

Laporta i el seu equip, aquell col·lectiu tan jove i preparat que ens va il·lusionar a tots des del primer dia, va arribar a la Junta amb un equip en pràctica fallida en tots els camps: l’esportiu, el social, l’econòmic…

I tanca el seu període de mandat d’una manera absolutament brillant: 2 champions, lligues, copes, intercontinental… HO HEM GUANYAT TOT, i continuem amb ganes de guanyar-ho tot.

Esportivament, és una etapa extraordinària. Costarà molt tornar a encadenar una etapa de triomfs tan brutal, tan esportivament brillant, amb títols, triomfs i aquest joc meravellós. I fer-ho amb un model esportiu tan nítid, clar i atractiu.

A més a més, aquest equip que encapçalava en Laporta va tornar la identitat al Club, amb un catalanisme desacomplexat, totalment arrelat als valors del nostre club. Ens va fer recuperar l’orgull de barcelonisme i catalanisme, un maridatge excepcional que alimenta el club i el país. Uns valors i una tradició de la que no ens hauríem d’haver apartat mai i que no hauria d’estar ara sota sospita, com sembla estar-ho sentint algun dels candidats. El millor Barça de la història és el Barça que ha recuperat les seves senyes d’identitat, que ha viscut de cara als seus valors, i els ha promocionat desacomplexadament, amb orgull. I vull resaltar les vegades que sigui necessari que aquest viure el barcelonisme des de la catalanitat desacomplexada és un dels grans llegats de l’era Laporta. Sempre n’estarem orgullosos, i sempre se li haurà de reconèixer.

Socialment, a més a més, el Club està en un moment extraordinari, amb una projecció excepcional. L’estadi sempre ple. Els carrers plens de gent amb la samarreta del Barça. El món, pràcticament tot el món, té en el Barça un referent de qualitat, esportiu, de club, de valors. I això és obra també d’en Laporta i del seu equip, de tots els que hi ha estat. Igual que ho té la dimensió cívica, amb UNICEF, o el combat als violents, exemplar i fins i tot quixotesc.

Per tant, crec que el mandat Laporta serà, en poc temps, un mandat llegendari, i se li farà justícia, i no se li negarà el que ara tan mesquinament s’intenta negar o menystenir. I ja és greu, ja, que hagi passat això. Profundament injust, molt injust. Que avui, quan en Pep Guardiola ha volgut tenir un record per al president, no s’haurien d’haver sentit mai els xiulets que s’han sentit, i l’ovació hauria d’haver estat espectacular. No ho ha estat. I això diu molt poc a favor nostre. Fins i tot els més recalcitrants opositors, si no estan bojos, haurien de tenir aquesta mínima decència per a aplaudir la tasca d’en Laporta, que hagi fet tot el que ha fet, ell i els qui l’han acompanyat al llarg d’aquests anys.

Queda clara, per tant, la meva devoció laportista. Estic molt orgullós d’haver-li donat suport quan era a l’Elefant Blau, quan es va presentar a les eleccions i les va guanyar (allà estàvem, a la seu electoral, al Passeig de Gràcia, amb un ambient difícil d’oblidar…), i també finalment en la tan injusta moció de censura que va patir, allà vam estar, donant-li suport públicament. El seu mandat ha estat extraordinari i el temps li farà justícia, aquest període esdevindrà llegendari, i jo, i tots nosaltres, hem tingut la sort de poder-lo viure, disfrutar, al camp, en desplaçaments, a París, a Roma, a València, a Mònaco…

Què ha pogut passar perquè en Joan Laporta no hagi tingut, ara mateix, aquest reconeixment unànim que crec que tant es mereix?

També hi ha hagut errors. Seria neci no veure-ho, no analitzar perquè això ha estat així. I no n’hi ha prou amb la remissió a les “conspiracions”, tot i que està clar que la majoria de la premsa no ha tingut amb ell, com a president del Barça, el tracte que es mereixia, no dic ja un tracte llaudatori o d’ensabonament… n’hi hauria hagut prou amb un tracte just. Però això no ha estat així, i des de molts mitjans se li ha negat el que no se li hauria d’haver negat mai.

És evident que en Joan Laporta ha tingut en la seva estratègia comunicativa greus deficiències. No ha funcionat bé. No sé on acaba la responsabilitat del seu equip en aquest àmbit i on comencen les dificultats substancials, que són les que deriven del mateix personatge.

Però costa d’entendre que una persona, amb el seu carisma, que el té, i havent aconseguit tot el que ha aconseguit, no hagi tingut una relació més fàcil amb els mitjans. Alguna cosa hi ha.

Un altre problema, aquest molt més greu, que té vasos comunicants amb altres coses que poden millorar, és que crec que hi ha hagut poca transparència. Si una crítica puc fer és que crec que aquesta junta no ha fet tots els esforços de transparència que els socis mereixem, que hi tenim dret. I això ha estat així a gairebé tots els nivells: el representatiu, l’econòmic i patrimonial i fins i tot l’esportiu. Hauria calgut més transparència, explicar més les coses i impedir que planés l’ombra dels dubtes o els rumors sobre certs àmbits de la gestió. La millor manera de tallar-ho és oferint una transparència que no s’ha tingut, o s’ha tingut insuficientment.

Això va ser especialment dur en l’etapa de les dues temporades que ens vam passar en blanc, a zero títols. Això va ser després de la final de París, quan tots pensàvem que iniciàvem un cicle i vam caure en una etapa fosca, on es negava el que era una evidència per a tots, que l’equip tenia problemes, per més que estigués a dalt, que les estrelles, especialment Ronaldinho no rendia, i que tot eren notícies de festes i comportaments inadmissibles. El moment més crític de l’etapa Laporta és, sense cap mena de dubte, el que d’alguna manera concentra els mals d’aquell període, quan en Laporta fa aquell desafortunadíssim discurs davant les penyes, i parla de gent que es vol fer passar per barcelonista i no ho és, i “el loro” i “que no estamos tan mal”. Allò va ser un desastre, allò va ser com un retorn als pitjors temps del nuñisme, amb aquells discursos buscant enemics, parlant de mals barcelonistes, i negant l’evidència, perquè realment sí que estàvem malament.

Però es van prendre mesures, que tots vam aplaudir, i es va posar al Guardiola al capdavant del nou projecte, i es va fer neteja. Per tant sí que estàvem malament, i s’havien de prendre mesures, i es van prendre, i es va encertadament, molt encertadament. Per això, entre d’altres coses, em semblava especialment injusta la moció de censura. Però no podem negar que aquesta crisi va existir, que mentre hi érem instal·lats no es va gestionar prou bé, però que es va saber rectificar, i es va fer molt bé. Per tant, bravo, perquè també d’un president gran com en Laporta és el saber rectificar i redreçar el rumb de la nau.

Una altra cosa que estic segur li ha passat factura a Jan Laporta és l’haver acabat el mandat en una profunda solitud, sense els companys bàsics amb els que va generar el projecte. Això és greu. I això és la part més crítica del seu lideratge. Perquè per a mi els bons lideratges tenen també aquest component de saber generar equips i mantenir-los. I no pot ser que totes les persones amb veu autoritzada d’aquell projecte ja no estiguin amb ell, i ara pràcticament només estigui envoltat d’aduladors o gent que calla i no té cap idea pròpia. Perquè no ens enganyem, en Sandro, n’Ingla, en Soriano, en Vicens i en Godall eren el nucli dur del projecte. Alguna cosa aquí no ha funcionat bé. Que algú plegui és fins a cert punt normal en projectes que acumulen tanta tensió, però que acabin plegant tots això és un punt feble del seu mandat. El tema Godall ha estat, en aquest punt, la gota que ha fet vessar el got. I si es vol dedicar a la política, faria bé de reflexionar-hi, perquè en política això és encara més important que en un club que té un sistema presidencialista.

Finalment, i en aquesta anàlisi que estic fent dels punts negatius que ha pogut tenir el mandat del millor president de la història del Barça, també haig de fer referència a una situació que crec que no ha gestionat gens bé, i ha comportat problemes: el seu festeig amb el salt a la política.

Crec que aquest tema no l’ha portat gens bé. De fet l’ha gestionat fatal, un autèntic despropòsit, i de la manera com ho ha fet no n’ha sortit guanyant ningú, ni ell, ni el club, ni res, només els seus detractors.

Si hagués tingut l’ocasió de poder-li explicar, li hauria recomanat que com a president del Barça es mantingués en una postura més institucional. L’anunci del possible salt a la política ho ha contaminat tot.

Abans deia que un dels grans llegats del mandat Laporta és aquesta catalanitat desacomplexada que ha donat al Club, tornant-lo als seus orígens, als seus valors. Sí, el que ha fet en aquest àmbit és molt gran i enormement positiu, més encara perquè apareix vinculat als valors de l’èxit que hem tingut i de la seva absoluta conversió en un club de referència mundial. Però el fet de que encara president del Barça, hagi “entrat” en el joc polític, ha habilitat a dues coses negatives:
- que ara, aprofitant aquest descens a les arenes partidistes, hi hagi qui parli de “despolititzar el club”, com un eufemisme que ja tots sabem què vol dir, treure-li càrrega de catalanitat, tornar a aquest sentiment que cal viure, com aquell que diu, en la intimitat, acomplexadament.
- Que es vegi tot plegat com un intent “avantatgista” de personalitzar i capitalitzar-ho. Si hagués mantingut una postura estrictament institucional no s’hauria generat aquest cert rebuig. Aquesta personalització pot provocar que la catalanitat que ha imprès s’evapori amb la seva persona, perquè ha anat massa lluny en el seu “ús”.

M’estranya que no hi hagi hagut ningú que li hagi pogut veure que el seu currículum com a polític hauria crescut més si hagués finalitzat el seu mandat amb una activitat presidencial més institucional i menys “partidista”. Crec que no hi ha ningú que discuteixi a Joan Laporta que pugui expressar com vulgui les idees que té, però hi ha una línia que ha franquejat i que ha portat problemes al club, a ell mateix i a les seves opcions.

A mi personalment m’encanta veure el president del Barça en una mani de l’Onze de setembre o fent soflames independentistes. Pensava que ens anava de conya. Però també sempre he pensat que si el president del Barça estigués mantingués un activisme tan actiu en un àmbit ideològic que comparteixo amb ell, ho estigués fent per a un altre àmbit ideològic, estaria que m’enfilaria, i cada dia a la porta de Tribuna demanant la seva dimissió, segons el que estigués postul·lant… Pel bé del seu projecte, pel bé dels valors de catalanitat recuperats per al club, pel bé del mateix Barça i fins i tot pel seu propi bé, no hauria d’haver franquejat certes línies. Ha estat un error fer-ho. Hauria d’haver estat més institucional, i, d’alguna manera, “reservar-se” per a les qüestions més estrictament nacionals, les convocatòries o crides de caràcter nacional, no partidistes.

Crec que si ho hagués fet així, s’hauria salvaguardat més el seu llegat d’un Barça de catalanitat desacomplexada, crec que no hi hauria hagut ningú que tingués els ous de plantejar passes enrere com ara es fa. Això, a més, hauria proporcionat menors tensions en tot el club i el que l’envolta, hagués preservat millor la seva presidència, la seva figura, i crec que hauria permès que, un cop acabat el seu mandat, el seu possible salt a l’arena política s’hagués viscut molt més positivament, menys qüestionat a nivell ciutadà del que ara ho ha estat (discrepo d’en Laporta del discurs que fa que a nivell polític s’hagi critica el seu possible salt a la política, això no és cert, ningú li ha negat, és més, crec que tots els partits han estat molt escrupulosos en aquest tema i, responsablement, no han plantejat cap polèmica que de retruc hauria pogut afectar al Club).

Jo no sé què farà ara el millor president que mai ha tingut el Barça, el millor president del millor Barça de la història. En Jan Laporta acumula ara mateix una enorme capacitat de lidertge. Però crec que necessita una certa distància perquè pugui emergir, en les condicions necessàries, el Laporta líder polític. És un lideratge del qual el país no en pot prescindir, el necessitem. Però em temo que si ara mateix decideix fer el salt, es cremarà, malbaratarà inútilment el seu enorme potencial de lideratge. Per tant, i tot i que ja tindrem ocasió de desenvolupar-ho més endavant, en una anàlisi estríctament política, crec que fora bo per al país preservar un lideratge de futur com pot ser el de Jan Laporta, i no cremar-lo o immolar-lo ara, perquè ni ell pot rendibilitzar el seu enorme llegat, ni la situació de l’espai polític en què vol intervenir dóna per cap altra cosa que per al ridícul permanent.

En definitiva, avui hem tingut l’oportunitat de cel·lebrar un nou èxit esportiu, la consecució de la Lliga, de mans d’un equip que és clarament el millor Barça de la història.

Avui, també, s’acaba pràcticament el mandat del que ha estat el millor president de la història, en Joan Laporta. Està a punt de finalitzar un mandat, al capdavant d’un projecte, que esdevindrà llegendari. No ha tingut el reconeixement que es mereixia, i això ha estat profundament injust. Però no tinc cap dubte que el temps situarà, mai millor dit, a cadascú al seu lloc, i a Joan Laporta com el que realment ha estat, el millor president de la història del Barça. Avui, des d’aquí, el meu homenatge i agraïment. Gràcies, Jan.

Visca el Barça i visca Catalunya lliure!

Lulú on the bridge (Esquerra, entre la realitat i l’il·lusionisme)

Hi ha una interessant película que vaig veure ja fa temps, Lulú on the bridge. Misteriosa i a voltes fascinant película. A tall de resum, diuen les cròniques que “ofereix una meditació lírica sobre les diferències entre destí i sort, realitat i il·lusió, mort i vida”

A hores d’ara totes les enquestes que retraten el panorama polític a Catalunya ens ofereixen certes certeses:

1. Convergència i Unió és el partit nacionalista majoritari i al que les enquestes ofereixen un major creixement, tant en nombre de vots com en projecció d’escons. Si això és així, i coneixent com coneixem la realitat sociològica i ideològica del votant convergent, podem dir sense risc a equivocar-nos, que Convergència continuarà essent el partit que recull un major nombre de vots d’independentistes, el partit que concentra el major nombre de vots independentistes. Això, està clar, no implica que Convergència sigui un partit independentista, ni el seu programa sigui secessionista. Però sí que és el partit que concentra el major volum d’independentistes.

2. Esquerra patirà una davallada important tant en el nombre de vots, com en percentatge i en escons. La magnitud de la davallada és l’única incògnita, i tant pot situar-se en la forquilla 10-11 en les projeccions demoscòpiques que major davallada li atorguen com situar-se entre els 14-15 en les enquestes que més limiten aquesta davallada. Però passi el que passi, Esquerra continuarà sent, sense cap mena de dubte, el principal partit independentista, la principal força independentista del nostre país. El que tampoc no sabem és si serà l’única formació independentista amb representació al Parlament de Catalunya. Si en Joan Laporta no es presenta, està clar que sí. El Dr. Carretero i el seu projecte sectari ja no existeixen com a opció electoral. Només l’entrada en escena d’en Joan Laporta pot fer que hi hagi una altra opció independentista que pugui entrar al parlament, sense fer ombra a Esquerra, però sí entrar amb una representació d’entre 3 i 4 diputats.

Per tant el panorama sembla, a hores d’ara, força clar. I tot i que encara poden passar coses, és molt difícil, per no dir impossible, que hi hagi canvis substantius en relació a aquest escenari.

Avui intentaré donar el meu punt de vista sobre aquesta cruïlla fatal en la que es troba atrapada Esquerra, perquè em dóna la sensació que, com a la película Lulú on the bridge, hi trobem una meditació sobre les diferències entre el destí i la sort, la realitat i la il·lusió, la mort i la vida.

Hom té la sensació –i la constància- que Esquerra, bona part de la gent d’Esquerra (per tant no tota Esquerra), està fent un esforç important –i crec que sincer- per intentar sortir del malson en el que ella mateixa, els seus dirigents i la majoria de la militància, es van ficar amb l’aposta tripartita i especialment fent Montilla president.

Els tripartits, tota l’aposta ideològica i política que van dur Esquerra a fer els governs tripartits, i a donar la presidència de la Generalitat a José Montilla, després d’haver patit una humiliant derrota electoral, estan a la base de la crisi d’Esquerra que l’aboca a aquesta importantíssima davallada electoral.

El meu dubte és fins a quin punt en són conscients, d’això, els dirigents d’Esquerra. De vegades vull pensar que en Puigcercós n’és conscient, ho sap, i que intenta moure el partit per a fer-lo sortir d’aquesta xarxa letal en la que estan atrapats i que els arrossega, carregats de plom, a les profundidats. Però tot sovint les declaracions dels seus dirigents i les converses que mantinc amb molts amics que hi militen em fan ser més escèptic, i em deixa estorat comprovar fins a quin punt han assumit un discurs absolutament buït, carregat de retòrica i que és com una bena als ulls que els impedeix veure la realitat.

El tripartit se situa en l’eix de la seva crisi, és la realitat, és la pedra que porten lligada als turmells i els arrossega al fons. En contra del que podria pensar-se de vegades, no són les crisis patides, el que els provoca aquesta davallada. Fixem-nos que la “fuga” de vots que experimenta Esquerra cap a Reagrupament no arriba al 8% de la gent que els va votar el 2006 i que ara no pensa fer-ho. Per davant d’aquesta opció dels votants no fidelitzats, se situa, a molta distància, els antics votants que ara votaran CiU, però fins i tot també se situen els qui votaran en blanc o s’abstindran.

L’última enquesta coneguda, la del diari Público (amb una mostra de 2.500 persones), assenyala que un 54% dels votants d’Esquerra creuen que el tripartit ho fa pitjor que els governs convergents, el percentatge més alt i crític de tots. I hi ha altres dades significatives, per exemple la que ens proporcionava el CEO, segons la qual la majoria dels votants que encara conserva Esquerra prefereixen, amb un diferencial important, veure en Mas president que en Montilla.

Per tant, les dades demoscòpiques de què disposem ens dibuixen un escenari en el que la pèrdua de vots d’Esquerra es produeix pel tema tripartit, i en el que els votants que encara conserven continuen molt distants de tot el que té a veure amb el tripartit.

Esquerra pot assimilar aquesta realitat, ser-ne conscients, o continuar instal·lats en una il·lusió, que més que una il·lusió és il·lusionisme.

Malgrat això, la meva sensació és que Esquerra està intentant fer alguna cosa. El que no acabo de veure és amb quina estratègia. Si la situació és la que descriuen les enquestes, els diferents escenaris sociopolítics que ens descriuen, per a mi l’única sortida que tenen és atacar aquesta qüestió de manera clara, fer-hi front. Suposo que no és fàcil, quan hom ha fet tot el que ha fet, dit tot el que ha dit, etc. girar cua i reconèixer que l’error –la seva estratègia letal tripartita- li pot costar, com aquell que diu, la vida política.

Tanmateix… crec que no li costarà. Crec que en aquests moments, amb les dades que ara tenim, Esquerra se n’ensortirà mínimament. Vull dir que no crec que finalment l’hòstia electoral se situï en la franja baixa. Crec que Esquerra pot acabar cotitzant a l’alça a les enquestes. Per dos motius, un d’endogen i un d’exogen.

En la dimensió endògena, em dona la sensació que Esquerra està intentant “armar-se” d’arguments per poder fer mínimament visible aquest gir en relació a la causa dels seus mals, el tripartit. Si ho està fent… ho està fent molt suaument, perquè tampoc no vol reconèixer el fracàs de la seva estratègia (alerta, que per a mi no reconèixer el fracàs implica continuar abocats al fracàs!). La macroconsulta impulsada ara fa uns mesos, i de la qual encara no coneixem els resultats –com a mínim no són públics- sembla anar en aquesta direcció. Recordem que van posar tota la militància a intentar recollir la percepció que tenia la gent en relació a diferents ítems polítics, i segons deien, el resultat seria vinculant per a Esquerra. D’alguna manera crec que han tractat de legitimar, amb els resultats d’aquesta enquesta, el possible canvi d’eixos de la seva estratègia.

Perquè també se’ns va dir que les condicions polítiques que surtissin de l’enquesta serien les que posarien per a qualsevol pacte de futur. Indirectament és una manera de dir que podria no haver-hi tercer tripartit, si les condicions que es posen són inassumibles pels sociates. El problema d’això? Més enllà del procediment, qüestionable, hi ha l’escassa credibilitat. Crec que cap de nosaltres es pot creure, en aquests moments, que si el tripartit suma, Esquerra no faci un tercer tripartit.

Per tant, i fins i tot si admetéssim que la iniciativa té punts d’interès, no aclareix el principal interrogant: la credibilitat en relació a que no hi haurà un tercer tripartit.

I per a mi això lastrarà tota aquesta estratègia. No m’hauria d’anticipar als possibles fets, però aquesta és la clau del tot plegat, i no acabo de visualitzar com la faran creïble, si és que poden i volen.

Hi ha una altra qüestió en la dimensió endògena, i és els esforçats intents de capitalitzar una certa obra de govern: la llei de consultes, la llei del cinema, la llei de vegueries… i crec que poca cosa més. Tot i que poguem admetre que totes aquestes lleis tenen elements positius, o molt positius (llei del cinema), em sembla que en el fons això és força irrellevant de cara a l’electorat d’Esquerra, de cara a fer front a la pèrdua de vots i de confiança electoral. Ni tan sols amb això se supera la crisi desencadenada per l’estratègia tripartita.

El nivell exògen és el més volàtil, o el que presenta més elements de volatilitat en l’anàlisi. Per tant, caldrà que ho analitzem només a partir de com estan les coses avui en dia, a hores d’ara.

I en aquests moments, al meu parer, les coses que han passat en l’escena política catalana estan donant un important respir a Esquerra. La dimensió exògena implica a allò que passa fora d’Esquerra, però que hi pot repercutir.

Tornem a situar-nos, per tant, en l’espai que en Cardús va batejar com “els sense nom”. Partim de l’evidència que l’estratègia tripartita ha anat deixant orfes de referència política un enorme volum de gent que ja sigui el 2003, ja sigui el 2006, van votar Esquerra.

Si aquest espai aconsegueix articular-se d’una manera mínimament creïble, crec que té una derivada en el resultats d’Esquerra, els afectarà, ja que estem sempre parlant d’espai independentista que ha perdut la confiança en Esquerra.

Però aquest espai està a hores d’ara triturat. Com ja he dit algun cop, el problema no és ja l’absolut fracàs de Reagrupament, que amb l’harakiri impulsat pel Dr. Carretero, va liquidar el procés de construcció d’aquest nou espai. El problema és que la manera com ha actuat Reagrupament, el que ha passat, l’autoristarisme exhibit, la dimensió totalitària i antidemocràtica del projecte i el lideratge, ha pràcticament liquidat la possibilitat de construcció immediata d’aquest espai. L’ha triturat. El que ha passat, aquesta conversió sectària del que havia de ser un moviment polític ha implicat una mena d’antiviral al país que fa que qualsevol intent sigui molt més complicat, menys creïble.

El desastre de Reagrupament arrossega al desastre qualsevol altra opció, perquè ha establert unes coordenades de dubtes difícils de superar. L’estafa del missatge de Reagrupament i del lideratge del Dr. Carretero ens ha portat a aquesta situació lamentable.

I de tot això Esquerra se’n beneficia. Perquè de sobte, i sense mereixer-ho gaire, s’ha incrementat la seva credibilitat, la seva imatge de partit com a mínim seriós, amb òrgans de decisió, amb democràcia interna, etc. És evident que l’estafa carreteril a rearmat d’arguments la direcció d’Esquerra.

Però si això és així en relació a la capacitat d’articular un moviment polític en l’espai dels “sense nom”, no és definitiu en relació a altres possibles alternatives que es puguin generar. Vet aquí el que parlava de la volatilitat. Perquè encara existeix aquest conjunt de persones que han perdut la confiança en Esquerra, i si bé el fracàs colossal de Reagrupament, l’estafa carreteril, impedeixen construir un moviment polític, això no vol dir que no hi pugui haver altres propostes. I em refereixo, és clar, a un moviment de caràcter personalista que pugui encapçalar en Joan Laporta.

En Joan Laporta té el potencial necessari per a impulsar un moviment de caràcter personal, basat en el seu carisma, en la seva dimensió mediàtica, en el seu potencial de lideratge exclusivament personalista. No serà un moviment polític, però sí una alternativa política. A hores d’ara no està confirmada, però jo crec que sí, que finalment en Laporta es presentarà. I això afectarà a Esquerra. És un element exogen que pot afectar els seus resultats. Si aquest anàlisi l’hagués fet fa uns mesos, penso que hagués dit que hagués afectat molt a Esquerra. En aquests moments tinc els meus dubtes, seriosos dubtes. Crec que, víctima de “l’efecte zero” que ha generat Reagrupament, en Joan Laporta tindrà moltes dificultats, malgrat el seu potencial, per a articular una proposta que pugui fer un forat significatiu en l’electorat. La majoria de les enquestes amb les que s’ha treballat o el situen directament fora del Parlament, o li atorguen una representació exígua, al voltant dels 3-4 diputats (3 per BCN i 1 per Girona). Difícilment pot passar d’aquí. I per això parlo de que els efectes sobre Esquerra seran limitats.

Tampoc no hem de perdre de vista, exògenament, altres moviments que s’estan generant, com ara aquesta opció d’Unitat Popular que encapçala en Pep Riera, i que malgrat no ser les CUP, sí que poden conectar amb el potencial de vot de les CUP.

En resum, per tant, crec que tot i no reconèixer el fracàs de la seva estratègia i les gravíssimes conseqüències que ha comportat per al país, per a l’independentisme i per a la mateixa Esquerra, aquest partit continuarà essent, clarament, la principal força –i problablement única- independentista al Parlament de Catalunya.

Lamento que Esquerra no tingui el coratge suficient per a reconèixer aquest fracàs de la seva estratègia. No entenc com no veuen que és la clau dels fracassos electorals que està encadenant els últims anys, i de la més que cantada davallada electoral de les properes eleccions. No entenc aquesta mena d’autoengany, d’il·lusionisme, en el que semblen instal·lats tant els seus dirigents com bona part de la militància. Però també veig que, sigui pel que sigui (sigui per la pressió electoral que senten tant d’aprop, sigui perquè ni que ho dissimulin molt bé, són conscients de la situació), Esquerra està fomentant un cert gir (que té en la seva credibilitat el taló d’Aquil·les). Això, unit a la “treva” en els factors exògens, pot fer que la davallada electoral no sigui tan radical com la que apuntaven les enquestes fa uns mesos.

I, com a Lulú on the bridge, interroguem-nos sobre el que hi ha de destí i sort en tot plegat…

L'enquesta electoral de diumenge 25-A del diari Público (1-"l'efecte zero")

Diumenge el diari Público donava a conèixer les dades de la seva enquesta en relació a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Ja sigui perquè va coincidir amb la macro-onada de consultes sobiranistes, ja sigui perquè Público no és un diari de difusió massiva, els resultats no han estat excessivament comentats, però és interessant de fer-ho, perquè per una banda tenen dades que confirmen plenament algunes tendències, i per una altra banda també apunten lleugeres variacions.

D’entrada cal dir que és una enquesta important, amb una mostra de 2.500 persones entrevistades.

Els resultats que expressen l’enquesta són els següents (primer el vot directe, després l’estimació de vot i finalment l’assignació d’escons d’acord a l’estimació de vot):

CiU: (vd: 24.6 ) (ev: 38.8 ) (escons: 58-60)
PSC-PSOE: (vd: 20.1) (ev: 28.2) (escons: 41-43)
ERC: (vd: 5.7) (ev:9.0 ) (escons: 13)
ICV: (vd: 5.0) (ev: 7.7) (escons: 10-11)
PP: (vd: 4.3) (ev: 7.2) (escons: 10)
Ciutadans: (vd: 1.0) (ev: 1.9) (escons: 0)
Rcat + Laporta: (vd: 0.7) (ev: 1.2) (escons:0 )
UpyD: (vd: 0.4) (ev: 0.8) (escons: 0)
PxC: (vd: 0.3) (ev: 0.7) (escons: 0)

Els resultats que descriu l’enquesta són molt clars.

Confirmen la victòria clara de CiU, tot i que matisen “l’optimisme” de la darrera onada d’enquestes. Però una victòria clara que assegura CiU governar pràcticament com vulgui, tot i que si se situa en la banda baixa, pràcticament es podria descartar un govern en solitari.

Pel que fa al PSC-PSOE, aquesta enquesta trenca la tendència baixista que havien expressat les altres enquestes, apuntant una possible recuperació electoral que els convertiria en l’única força del tripartit que treu algun rèdit d’aquest invent.

Esquerra confirma la seva davallada en relació a les eleccions del 2006, però apunta una lleugera recuperació en relació a anteriors enquestes. Recordem que Esquerra s’ha mogut a les enquestes, en la seva clara davallada electoral, en una forquilla que oscil·la entre una assignació de 10-11 diputats en la franja baixa i 14-15 en la franja alta. Aquesta enquesta se situa al mig, però en relació a les últimes suggereix recuperació de l’electorat.

ICV-EUA és, curiosament, una de les formacions que en aquesta enquesta experimenta un comportament diferent a la resta, que havien sorprès per la solidesa, inamobilitat, de les seves expectatives electorals. En aquest cas s’apunta, quasi per primera vegada, una lleugera tendència a la baixa.

El mateix podem dir del PP, que fins ara havia expressat una sorprenent estabilitat en la intenció de vot, però que en aquest cas apunta una perceptible tendència a la baixa.

I fins aquí l’anàlisi de les forces que entrarien al Parlament de Catalunya. Malgrat el xup-xup que hi ha hagut els últims temps, d’acord a aquesta enquesta la resta de formacions que han expressat la seva voluntat de concórrer a les eleccions no tenen la més mínima possibilitat d’accedir al Parlament. Tampoc Plataforma per Catalunya, malgrat tot el que diguin de potencialitat de vot, té cap opció d'entrar al parlament, tal i com ja havíem anunciat en anteriors anàlisis d'enquestes electorals.

Una altra dada rellevant de l’enquesta és que per primera vegada des de fa força enquestes (de diferents mitjans), el tripartit treu el cap en les franges de possibilitat de reedició. És a dir, d’acord a aquesta enquesta, i tenint en compte el comportament electoral que normalment en la proximitat a les eleccions “suavitza” la seva distància en relació als partits governamentals, i tenint en compte els marges d’error amb què es pot treballar, crec que una de les conclusions que es poden treure és que el tripartit pot estar en condicions de reeditar-se. Així com altres enquestes pràcticament eliminaven aquesta possibilitat, des de qualsevol punt de vista, aquesta apunta la proximitat a la franja de la possibilitat de reedició. I això no deixa de ser una novetat que cal assenyalar.

Pel que fa a Ciutadans, perdria, clarament, la seva representació parlamentària, tal i com sistemàticament venen apuntant totes les enquestes. Tot i que en la seva “particular” disputa del seu segment de vot amb UpyD Ciutadans sempre és el clar guanyador, és evident que aquesta fragmentació els condemna inequívocament a l’extraparlamentarisme.

En relació a Reagrupament, tot i situar l’enquesta a Joan Laporta de cap de llista, continua la seva imparable debacle en les expectatives electorals, situant-se en un ridícul 0.7 d’intenció directa de vot, la més baixa fins ara. Aquesta tendència és absolutament clara en relació a totes les enquestes amb les que hem treballat. Tal vegada la novetat en aquest cas és que, per a dissort de les expectatives que raonablement podria tenir el sr. Joan Laporta, Reagrupament el condemna a l’extraparlamentarisme, confirmant la regla matemàtica que qualsevol número multiplicat per zero és igual a zero.

En aquest cas és evident que Reagrupament és ja i a tots els efectes un zero electoral, que arrossega el sr. Joan Laporta en les seves expectatives electorals. Si ens hi fixem una mica, l’enquesta revela l’enorme nivell de coneixement que té l’electorat en relació a Joan Laporta, però en canvi aquest coneixement no es tradueix en una intenció directa de vot. Si tirem mà d’altres dades d’altres enquestes, on en relació a la possibilitat de votar al sr. Joan Laporta, un percentatge interessant de persones manifesten que el podrien arribar a votar, el 0.7 d’intenció directa de vot només s’explica perquè està posant en relació les seves expectatives amb Reagrupament, és a dir, multiplica per zero, i tendeix, electoralment al zero. Crec que podem dir que Reagrupament està arrossegant al fracàs les opcions que tenia el sr. Joan Laporta com a candidat, llastra fatalment les seves expectatives electorals.

Aquesta és la descripció demoscòpica de l’actual situació.

Com a analista, puc afegir algunes coses, però ara ja són opinions personals:
- és una evidència meridiana que Reagrupament és ja una absoluta irrellevància electoral. A la vista de l’evolució de la intenció de vot, es ratifica l’anàlisi que estàvem fent que l’exabrupte totalitari del Dr. Carretero en la crisi del 30 de gener, i la desnaturalització absoluta del projecte, de les seves senyes d’identitat discurs i propostes ha comportat l’enterrament definitiu de les seves opcions electorals. El més difícil era franquejar A LA BAIXA la barrera de l’1%, però el Dr. Carretero ho ha aconseguit, li ha costat, però ha aconseguit convertir Reagrupament en una irrellevància. En un zero.

- Resulta fins a cert punt difícil d’entendre la baixa incidència electoral de Reagrupament amb un candidat potent, mediàtic i carismàtic com en Joan Laporta de cap de cartell. Això, com he dit abans, només té una possible explicació, i és la que apuntava més amunt, “l’efecte zero de Reagrupament”: qualsevol número multiplicat per zero és igual a zero. Des d’aquest punt de vista, Joan Laporta, que és un candidat amb evidents i reconegudes virtuts, que és conegut per més del 90% de l’electorat, i que d’acord a moltes enquestes, ofereix una potencialitat de vot alta (que no és mai intenció de vot, ja ho hem explicat moltes vegades)… és arrossegat letalment per Reagrupament cap al no-res electoral.

- Liquidat Reagrupament com a moviment polític, convertit en zero, el problema més greu és que el Dr. Carretero també s'està carregant l'espai electoral que volia ocupar, l’espai que el mateix Joan Laporta apuntava en l’entrevista al mateix diari Público el dia de Sant Jordi (entrevista molt recomanable, de les millors, políticament, que he llegit al Jan), i que jo també penso que existeix -existia?-. Ara mateix sembla que només pot catalitzar-se amb una opció basada en un projecte personal, que posi al cistell del carisma, magnetisme i recursos d’una persona com en Joan Laporta totes les opcions. I tot i així ara mateix les coses les tindria extraordinàriament complicades, d'acord a les dades que ens aporten les enquestes. Molt i molt complicades.

Samaranch = Judes

Avui hem assistit a un espectacle vergonyós, absolutament vergonyós, homenatjant un feixista que mai se’n va estar. Aquesta és la nomenklatura que patim, aquest és el país oficial que s’allunya cada cop més de la gent.

Hòstia! Crec que tenim tot el dret del món a sentir-nos legítimament insultats perquè s’hagi fet aquest panagíric inadmissible a un personatge tan fosc, tan orgullosament franquista, com en Samaranch.

Fins i tot admetent que podem intentar córrer una cortina sobre cert passat, estar aixecant el braç en alt l’any 1974 és prou eloqüent. I haver estat torpedinant totes les aspiracions nacionals catalanes en matèria esportiva, motiu suficient, més que suficient, per menysprear fins a l’infinit un personatge d’aquesta lamentable trascendència. Només la premsa internacional ha estat a l’alçada. Tot plegat, vergonyós, profundament, intensament, vergonyós.

Corria el començament dels noranta quan aquest feixista presidia el CIO i va decidir modificar la Carta Olímpica per tal d’evitar que es poguessin fer realitat les legítimes aspiracions nacionals catalanes en matèria esportiva. Fins aleshores, és a dir, fins a la intervenció d’aquest personatge, Catalunya, si així ho volia, hauria pogut ser un subjecte de ple dret esportivament parlant, reconegut internacionalment. Ell, aquest nefast personatge, ho va impedir.

Dissabte s’ha anunciat un minut de silenci al Camp Nou. No el penso respectar. Encara més, avui, sopant amb els camarades, hem recordat quan, en aquell temps, vam saber que un partit del Barça en Samaranch acudiria a la llotja. Vam preparar una gran pancarta que deia “Samaranch = Judes”. La vaig penjar en solitari a la segona graderia, cap al lateral, mentre alguns companys provocaven una maniobra de distracció en una altra part de l’estadi. Aquella pancarta va fer mal, perquè tot i que els serveis de seguretat del club la van retirar al cap d’uns deu minuts, es va veure molt, i sabem que ens van estar buscant per tot l’estadi, molt cabrejats.

Penso que aquest “Judes” era i és del tot escaient. Una persona que va trair totalment les legítimes aspiracions catalanes. Per això avui el monarca parla dels grans serveis a Espanya. Per això, avui, tot el meu menyspreu i indignació.

És una anècdota, però com a mínim tinc aquesta petita satisfacció, de que li vaig fer menjar aquest “Samaranch = Judes” que va veure tot l’estadi, tota la llotja, començant per ell mateix. Que no descansi en pau.

Alguns sempre hem tingut aquesta voluntat manifesta i militant perquè cap feixista ni visqui ni descansi en pau. El feixisme té mil cares, algunes de ben properes i quotidianes, però les desemmascararem totes!

Que Sant Jordi ens acompanyi en aquesta lluita contra el drac del feixisme, del totalitarisme, de l’autoritarisme…