Decrepituds

Som a finals d’agost. Fa molta calor, de fet estem batent rècords de calor a molts indrets, inclosa Barcelona.

M’agradaria veure reflexada en un mapa tèrmic la política catalana. Crec que no n’hi hauria prou amb un mapa, n’hauríem de fer molts de sectorials.

Globalment la situació política està molt reescalfada, tot el país està en una certa efervescència, a voltes crispació, a voltes incredulitat. Tothom excepte qui presideix, com un marcià, la Generalitat de Catalunya gràcies a ERC, José Montilla, que roman, com sempre, absent en relació a la realitat del país.

La seva última ocurrència és jugar amb la data de les eleccions al Parlament de Catalunya. Fa molt de temps que la legislatura s’ha esgotat, fa molt de temps que no hi ha govern, fa massa temps que Catalunya està a la deriva en mans d’un tripartit absurd, inútil, ineficient… que ha arrossegat el país a la ruïna més total, més absoluta. I tot el que se li acut, amb la que està caient, és anar-se tancant en la seva torre d’ivori de la Plaça Sant Jaume i, cada cop més allunyat de la realitat, jugar amb quina ha de ser la data de les eleccions.

Assistim incrèduls a un espectacle dantesc, on tenim aquest home i les seves absències, al capdavant de la UVI nacional que és en aquests moments el país, i juga amb una frivolitat i irresponsabilitat absoluta amb els botons dels aparells que mantenen assistidament un cadàver, el govern tripartit. Però amb aquest cadàver, el tripartit, estan portant a la fossa, a un sot cada cop més profund, al país.

De tant en tant, a més, es llencen una sèrie de missatges incomprensibles, com són aquests anuncis de “continuo creient en l’Estatut” o “continuo creient en la política”. Un patetisme tan colosal que només la situació del país, la crisi nacional en què estem instal·lats, impedeix que ens fem un fart de riure.

Si dilluns o dimarts l’ameba no convoca eleccions al Parlament la crisi s’agreugerà. Si el tripartit ja gairebé no està en condicions de pagar les nòmines (el crèdit sindicat que han aconseguit in extremis, i gràcies a La Caixa només els permet sobreviure fins novembre), estarem directament en una situació mai vista, que gairebé habilitarà el linxament públic dels sociates. I és que mai ningú no havia gosat actuar amb tanta irresponsabilitat i persistir com persisteix en arrossegar el país al més profund dels sots.

Mentre el país s’arrossega per aquests fangs tripartits, en l’espai de “els sense nom”, és a dir, de l’independentisme extraparlamentari, la decrepitud es personifica en la figura d’en Joan Carretero, afectat per una violenta senectut que el fa dir i actuar de la manera més vergonyosa i decadent. No estem parlant d’aquesta decadència amb aires romàntics, no. Estem parlant d’una decadència senil, patètica, que arrossega la seva organització a un espai WACO, del que l’únic que commou l’ànima és observar els seus “Children of the corn” amb una disposició total a immolar-se en l’autosetge polític al que el seu fanatisme sectari els ha dut.

Abans d'abordar aquesta demència senil política d’en Joan Carretero, val la pena que passem revista a la situació política.

A hores d’ara, ara mateix, nit de divendres dia 27 d’agost, aquest debat estúpid, absurd, sobre “la unitat” de les forces independentistes extraparlamentàries, continua viu. Tot sembla indicar que no hi haurà acord. Però diumenge hi ha una trobada entre el Dr. Muerte i en Jan Laporta, per intentar arribar a alguna mena d’acord. No sé com acabarà, ni si hi haurà acord o no n’hi haurà.

Sí sabem algunes coses prèvies. La primera de totes és que tot aquest debat de “la unitat” és una autèntica collonada, no serveix de res, no aporta res i no condueix a res. Estem parlant de propostes polítiques extraparlamentàries, que enarbolen la bandera independentista amb una proposta estratègica diferent a la d’ERC (que és la responsable del caos nacional tripartit), i que pugnen per obrir-se un espai electoral per entrar al Parlament.

La situació de partida d’aquest espai no és gaire falaguera. No hi ha cap enquesta que els hagi garantit entrar al Parlament. No hi ha cap enquesta que situï unes perspectives de vot d’aquest espai per sobre del 3%.

Però no tots els agents que es mouen en aquest indefinible espai tenen el mateix potencial.

Des de Reagrupament s’alega una mena de “drets adquirits”, fan un discurs en el que l’únic que importa és el fet que ells porten treballant-hi un major temps que els altres (s’entén que Solidaritat Catalana per la Independència) i que això els atorga no sé quina mena de drets, de privilegis, d’estatus. No podem negar que Rcat sorgeix abans que SCI, però sí podem analitzar quin és l’impacte que té Rcat sobre l’espai político-electoral que vol representar, que és el realment important. I aquest impacte és nul.

Reagrupament va arribar a tenir unes intencions de vot màximes del 2.8% l’últim trimestre del 2009, en plena expansió i abans de la seva crisi provocada per la deriva totalitària del seu líder, Joan Carretero. Però en aquests moments les expectatives electorals d’Rcat se situen en un exigu 0.6% d’intenció de vot.

Per tant, a finals d’agost del 2010 l’únic que sabem és que Reagrupament no té la més mínima possibilitat d’entrar al Parlament de Catalunya, és una força extraparlamentària amb total vocació d’extraparlamentarisme, testimonial.

I aquest 0.6% d’intenció de vot encara contemplava la possibilitat que en Joan Laporta liderés la proposta electoral de Reagrupament. En un escenari en que Joan Laporta consolidi el seu propi projecte electoral al marge de Reagrupament, les expectatives electorals de Reagrupament se situaran, amb tota probabilitat, al voltant del 0.1%-0.2% d’intenció de vot. M’hi jugo un pèsol. Ja veureu com no m’equivoco i ens podem fotre una bona pesolada…

Si Reagrupament està en aquest llindar absolutament irrellevant d’intenció de vot… també ho està tot l’espai de “els sense nom”? també ho està en Joan Laporta?

La resposta és clarament negativa. Reagrupament ha fet el que ha fet, i té en aquests moments les nules expectatives electorals que té, però això no ens porta a concloure que la situació pugui ser la mateixa ni per a tot l’espai de “els sense nom” ni per a en Joan Laporta.

Pel capbaix, l’espai de “els sense nom” el podríem quantificar, d’acord als diferents escenaris que ens han proporcionat les diferents eleccions, en un màxim de 300.000 votants potencials. Són els votants que d’alguna manera han deixat de votar a CiU i a ERC en les últimes eleccions, com a mitjana.

Ja hem vist que Reagrupament no ha estat capaç de vehicular-los a la seva proposta. Però això no vol dir que l’espai hagi desaparegut o que no hi hagi cap altra proposta que pugui vehicular aquest potencial.

I aquí és on entra en joc, electoralment, en Joan Laporta. Sense ell dubto que cap altra proposta política pogués mobilitzar aquest segment potencial. I ell, en Laporta, tampoc no ho sabem, peró sí tenim dades que ens indiquen que és l’únic que pot aspirar a fer-ho.

N’hi ha dues. La primera és el potencial de vot que en Laporta ha assolit en diferents enquestes. No és una intenció directa de vot, però sí és un potencial. Fins a un 17% dels enquestats, en diferents enquestes, diuen que podrien votar en Joan Laporta. Aquesta dada cau en picat quan es presenta competitivament amb altres candidats o opcions, però el cert és que fins ara en Laporta no ha fet una postulació tan clara de presentar-se com la que ha fet ara amb el projecte de SCI. Caldrà esperar a veure què diuen les enquestes que per primera vegada el situïn com a candidat, amb una organització política, competint amb la resta de forces polítiques. Però com a mínim sabem que hi ha un potencial votant que Reagrupament no té.

La segona és el nivell de coneixement del candidat. Joan Laporta té nivells de coneixement superiors fins i tot al president de la Generalitat (davant l’ameba Montilla això tampoc no és una dada per tirar coets, però si el nivell de coneixement supera el 90% podem admetre-ho com a elevadíssim). Per tal de determinar el potencial de vot cal analitzar dues dades: el nivell de coneixement (no et pot votar ningú que no et conegui) i el nivell d’adhesió potencial. Joan Laporta és el candidat electoral amb un major nivell de coneixement, segons totes les enquestes, i ara només es tracta de determinar quin és el nivell potencial d’adhesió a les seves propostes polítiques. I aquest nivell ens el dona la dada anterior, aquest 17% de votant potencial.

Descarto la dada demoscòpica de la simpatia, sempre ho he fet, perquè com a mitjana està sotmesa als extrems, i està clar que una proposta radical, com la que representa en Joan Laporta, no pot tenir mitjanes altes. Aquestes mitjanes es reserven per a altres amebes com en Duran Lleida.

Per tant, demoscòpicament només sabem dues coses:
que Reagrupament no té ni la més mínima opció
que Joan Laporta té alguna opció, pel nivell de coneixement que té i pel potencial d’adhesió que expressen les enquestes.

Davant aquesta situació, aquest punt de partida, la decrepitud senil d’en Joan Carretero l’està portant a convertir en una mena de Waco polític Reagrupament.

Aquesta setmana hem tingut suficients declaracions seves com per a confirmar la teoria Waco. I observar com els seus fanàtics seguidors l’han aplaudit només ha fet que confirmar la visió de que està treballant només amb aquests nous “Children of the corn”, d’obediència prepolítica, sectària.

Intentaré no allargar-me massa.

Diu Joan Carretero que les primàries, les eleccions obertes que ha plantejat SCI són “una broma de mal gust”, i alega que no han tingut temps, etc. Resulta molt vergonyós que algú com en Carretero s’atreveixi a criticar l’intent que fan altres per fer el que ell havia dit que defensava.

Recordem que Carretero surt d’ERC defensant tot allò de les llistes obertes, les primàries, etc. I així s’aprova, així es recull, als acords de la primera assemblea nacional de Reagrupament.

És només quan en Joan Carretero, fruit de la seva relació sentimental amb Sandra Lomas, vol imposar-la com a cap de llista per Tarragona, i observa el rebuig que aquesta noia genera en el territori, que comença a maquinar com s’ho pot fer perquè la seva Sandra Lomas sigui la cap de llista, fins i tot actuant totalment en contra del que havia defensat i del que havia aprovat l’assemblea. I arriba a la conclusió que només pot fer-ho, només pot aconseguir-ho, si l’elecció dels candidats no es fa territorialment.

Això, evidentment, vulnerava tots els acords i la proposta política de Reagrupament. I és el simple fet que es generi contestació a aquest frau caciquil el que provoca la gran crisi de finals de gener-febrer.

Llavors és quan s’improvisa la teoria demencial que si els candidats s’escullen pel territori estan sotmesos a pràctiques “caciquils” territorials, que va contra tot el que, des del congrés d’ERC havia defensat el mateix Joan Carretero i Reagrupament, situant la territorialitat com a una opció estratègica de qualsevol procés de regeneració democràtica.

Però encara va més enllà, i no prou convençut que eliminant la territorialitat en l’elecció de les llistes la seva Sandra Lomas pugui sortir escollida com a candidata, rebenta l’altra clau de volta de tot el discurs de regeneració democràtica: les llistes obertes, per a convertir-les en unes llistes tancades i imposades a dit que se sotmeten al refrendo de l’Assemblea, atès que qualsevol opció per poder exercir el dret de sufragi passiu (poder-se presentar i poder ser escollit) passa per presentar-se competitivament amb una candidatura alternativa amb altres 134 candidats. És un procés absolutament demencial, democràticament insostenible, fins al punt que és el més antidemocràtic, antiparticipatiu… de tots els partits que es presenten a les eleccions al Parlament de Catalunya, com a mínim dels que formen l’arc parlamentari del catalanisme polític.

Per no anar gaire més lluny del que el mateix Carretero havia criticat en relació a ERC, les llistes d’ERC es configuren d’una manera indubtablement més democràtica i participativa que les d’aquest Reagrupament sectari que genera Joan Carretero a partir de la crisi del gener. A Esquerra territorialment s’escullen els candidats, que després la direcció, i posteriorment el Consell Nacional, ordenen i aproven. ERC, evidentment, no escull els seus candidats amb llistes obertes, però com a mínim ho fa amb un sistema més participatiu, territorialment respresentatiu, i democràticament correcte, atès que l’aprovació recau en el Consell Nacional, que representa el partit.

Per tant, i en contra del que sempre havia defensat el mateix Joan Carretero i Reagrupament, el procediment d’elecció de les llistes que finalment han adoptat se salta absolutament tots els acords de l’assemblea i és el més caciquil mai vist al catalanisme polític. De la regeneració democràtica a la “dedocràcia”.

Que Joan Carretero ara parli de “broma de mal gust” en relació al procés endegat per SCI és vergonyós; ell, que ha perpetrat una de les més grans estafes polítiques en relació a aquest tema. Potser les primàries de SCI no es realitzaran en les millors condicions possibles, atesa la premura de temps amb què treballen, però tenen un sistema absolutament transparent i democràtic de llistes obertes i territorialitzades. Són un procediment realment envejable de democràcia, de participació, de llistes obertes, d’aposta real per la regeneració política.

Des dels Children of the corn s’ha acusat a SCI que el fet que hi hagi la possibilitat d’agrupar candidats (fins a un màxim de 6 a BCN i de 3 a la resta de circumscripcions) adultera el fet que siguin llistes obertes. És evident que, un cop més, parlen des de la ignorància, atès que aquesta possibilitat és només això, una possibilitat, que no compromet a res, ja que de cada “agrupació” es pot fins i tot no votar alguns dels candidats. Les agrupacions ofereixen, per tant, una simple informació al votant, a l’afiliat, no una obligació de votar, ni actua com a “paquet”.

Sí, potser els companys de SCI no han tingut tot el temps que hauria calgut perquè el procés fós tal i com els més exigents plantegen, però no hi ha cap mena de dubte que és un procediment que reuneix totes les condicions de regeneració democràtica, de transparència, llistes obertes, territorialitat… que són exigibles, i que és el que s’havia defensat a Reagrupament des del congrés d’ERC, el seu inici i la seva primera assemblea, abans que el gran estafador Joan Carretero perpetrés la seva gran estafa. I ara ens l’hem de veure amb l’estafador parlant de “broma de mal gust” en relació als qui volen fer el que ell havia defensat, quins pebrots…

Només “los chicos del maíz” poden “comprar” unes declaracions tan impresentables com les d’aquest Joan Carretero decrèpit que s’arrossega i atrinxera pel seu Waco particular, assetjat únicament pels seus fantasmes i per la realitat.

Ens calen eleccions ja! Ens cal un nou govern ja! I ens cal, també, acabar amb tanta estafa com s’embolcalla amb l’estelada…

Divertiments postvacacionals II: "no parlis d’Rcat, parla de Waco…"

Continuem amb l’anàlisi política estival, que per la seva ridícula intensitat i abast, que no pel que podem jugar-nos-hi, ens permet de trobar imatges, paral·lelismes, que ajudin a il·lustrar i entendre el que està passant o pot passar en aquest microcosmos de “els sense nom”.

Ara fa uns dies el Dr. Enric Canela, persona per qui professo un enorme respecte, àdhuc admiració, a banda d’un sincer afecte i estimació personal, escrivia al bloc dels 10 mil, que des de Suma Independència s’avançava en les converses amb Reagrupament, i es manifestava optimista en relació a un bon final per a aquestes converses.

A banda de l’estupor que em va causar la lectura d’aquesta notícia, em va venir al cap una imatge, i és la de Waco, el tristament famós ranxo texà on s’havia refugiat, establert el seu quarter general, la secta dels davidians, i que va tenir un tràgic desenllaç, després de l’assalt protagonitzat per l’FBI.

No entenc que una persona com el Dr. Canela, que sempre em mereixarà respecte, no vegi que no s’està ficant en una organització política, sinó en una secta política que està a punt de viure el seu particular (per sort incruent) Waco polític i –si el seny d’algú no hi posa remei- electoral.

Ja avanço que no hi ha cap FBI ni ningú que hagi de prendre a l’assalt aquest ridícul Waco polític, però sí que estem a les portes de la seva immolació política i desaparició, enduts per les seves pròpies pràctiques i fanatisme. I dic això perquè no ens surtin ara Los Chicos del maíz amb les seves paranoïques teories conspiratives…

Dintre de la complexa estructura del cristianisme nordamericà, els davidians havien estat considerats una secta per la seva estructura autoritària. Vet aquí el primer paral·lelisme amb Reagrupament, on la clau de tota la seva estructura resideix en l’autoritarisme del seu líder, recordem-ho: “o es fa com jo dic o plego”.

Com els davidians, Reagrupament s’atrinxera en un minúscul espai, negant-se a qualsevol contacte amb la realitat o la societat que l’envolta, en aquest cas, l’espai polític que vol representar. Quan els davidians es van veure encerclats per l’FBI (arran les sospites de que l’autoritarisme estava arribant massa lluny en pràctiques perverses i en la fabricació d’armament automàtic), van fer servir tota mena de pràctiques per sol·licitar el suport de les persones alienes a l’FBI, fins i tot van fer servir nens per gravar missatges contra el cos policial. Un altre paral·lelisme amb la vergonyosa campanya de Reagrupament de dir que s’estan llençant “torpedes” contra ells, que se’ls vol destruir, i no sé quantes barbaritats més que propaguen els Children of the corn.

Reagrupament no pateix cap setge, ni hi ha cap força policial, ni política, ni res, que els assetgi. Són simplement ells que s’han tancat en el seu reducte sectari, i que, davant una realitat que els ultrapassa, que camina a un nivell i ritme diferents als seus, estan disposats a immolar-se, a desparèixer, abans que acceptar la realitat i cooperar amb altres per assolir uns objectius que de cap manera estan al seu abast, de cooperar amb qui únicament pot intentar-ho amb mínimes garanties d’èxit.

Tanmateix, la seva posició no deixa de ser legítima. Però la qüestió no és aquesta legitimitat que els assisteix per fer el que vulguin, la qüestió és el comportament de fanatisme religiós que els portarà a la seva desaparició, però a costa de sotmetre a un desgast indecent l’espai de “els sense nom”. La qüestió són les mentides que des de la direcció de Reagrupament es llença sobre els seus associats per tal que es mantinguin fidels a un projecte abocat a la desaparició total, a que, com a Waco, no en quedi res, ni el record, perquè serà el d’un penós episodi, el de la més penosa proposta política que mai hagi tingut el catalanisme polític i, no cal dir-ho, el separatisme.

Com ja he dit en alguna ocasió, la deriva autoritària de Reagrupament ha comportat passar d’un 2.8% d’expectativa de vot a finals del tercer trimestre del 2009 a un exigu 0.6% d’intenció de vot a les darreres enquestes. I això quan encara comptaven amb el dubte de si en Joan Laporta aniria amb Reagrupament, o directament algunes enquestes el situaven dins Reagrupament. Per tant, i fins i tot més enllà de qualsevol consideració política i moral, Reagrupament no és res, un 0.6% d’intenció de vot, la irrellevància i inutilitat més gran que s’hagi volgut presentar amb la bandera independentista a unes eleccions.

Si la situació actual és aquesta irrellevància absoluta, sense el lideratge d’en Joan Laporta o competint contra la seva proposta les properes enquestes situaran les intencions de vot d’Rcat, i com a molt, en un 0.1 o 0.2 per cent, és a dir, la insignificància total.

Tothom sap que, després de tot el que ha passat, després de la deriva totalitària de Reagrupament, les crisis, l’abandonament massiu de l’organització (probablement més de 2.000 associats hagin deixat de pagar la quota), la seva incapacitat política… qualsevol opció, per mínima que sigui, per a l’espai de “els sense nom”, passa per un lideratge mediàtic i un projecte potent com el que encapçala en Joan Laporta amb Solidaritat Catalana per la Independència.

Joan Laporta és l’únic que, posant el seu lideratge al servei d’un projecte, pot aspirar a vertebrar electoralment aquest espai, i donar-li una mínima dimensió que faci possible la seva entrada al Parlament de Catalunya, és a dir, que hi hagi una força política al Parlament que defensi la proclamació unilateral de la independència. Això, a hores d’ara, només està en condicions d’assolir-ho, en Joan Laporta i el projecte que lidera de Solidaritat Catalana per la Independència. Ningú més, i menys que ningú, Reagrupament.

Això és així, i ho és de manera gairebé indiscutible. Les enquestes, totes les enquestes, ho posen clarament de manifest. Per una banda la debacle de Reagrupament (la seva irrellevància electoral i social) i per una altra banda el potencial de vot que pot tenir en Joan Laporta. Per a “els sense nom”, l’única possibilitat passa per explotar aquest lideratge, aprofitar la seva dimensió mediàtica, els seus nivells de coneixement per part de l’electorat i el seu ganxo personal, el seu carisma personal.

Tot el que no sigui això, res. I tot i amb això, la cosa està molt complicada. Per això parlo de la necessitat, a més, d’articular un projecte potent. És evident que la suma de persones de capacitat provada com n’Alfons López Tena contribueixen a donar solidesa al projecte. Cal afegir-hi, a més a més, altres persones que hi estan participant activament i que sumen experiència política i trajectòries personals i professionals irreprotxables, com n’Emili Valdero, n'Uriel Bertran o n’Albert Pereira. Però més enllà d’aquests noms, hi ha aquesta voluntat explícita de suma, que fa que hagin recollits suports com el de la Isabel Clara Simó, en Jaume Renyer, n’Hèctor López Bofill i molts d’altres que o em deixo o es coneixeran en els propers dies. I encara més, un teixit i xarxa territorial molt potent, amb molta experiència política, un autèntic exèrcit de capitans que estan articulant una proposta que conecti amb la gent, amb la societat, amb el potencial de votants, que és l’únic finalment rellevant a aquestes alçades: oferir una proposta electoral creïble que dimensioni en termes de vots l’espai de “els sense nom”.

Reagrupament no hi ha conectat ni hi pot conectar, amb aquest potencial electoral, va tenir el seu moment, però ja va passar i és irreversible, a cada enquesta, pitjor. Les seves expectatives són nul·les. I amb la seva actitud, només contribueix a desgastar l’espai de “els sense nom”. La seva posició política els converteix en una mena de Waco polític, on enduts pel seu fanatisme, es mostren més disposats a la seva immolació política i desaparició total, que a l’aposta per col·laborar o ajudar en el que puguin (que és poc, però com a mínim no restar) a que aquest espai de “els sense nom” pugui tenir una oportunitat, per petita que sigui.

Així les coses, aviat per parlar d’Rcat i explicar el seu final serà millor referir-nos-hi com a Waco. Un Waco, en definitiva, en el que únicament hauran estat “assetjats” per la realitat. És a dir, un Waco autogestionat, en el que ells mateixos s’hauran assetjat i ells mateixos s’immolaran, en un patètic triomf del fanatisme, però en una expressió, si hi arribem, alliberadora en relació a les futures propostes polítiques de l’independentisme, un cop eliminada l’única opció que ha existit que ha fet de l’autoritarisme sectari la seva proposta política: “o es fan les coses com jo dic, o plego”.

PS: i continuo recordant que no m’he fet de Solidaritat Catalana, això és simplement una anàlisi política personal, i molt objectiva (a banda de la salsa que hi poso per a fer-ho picant) del que està passant en l’espai de “els sense nom”.

Divertiments postvacacionals I: Children of the corn (o "Los chicos del maíz" de Reagrupament)

Tots podeu recordar aquesta película de terror basada en un relat d’Stephen King. Per als que no l’hàgiu vista o per a refrescar-vos la memòria, la sinopsis de la película diu:
“Cuando la sangre es el mejor abono. Una pareja que está de viaje llega a un apartado pueblo de Nebraska donde no hay adultos. Todos han sido asesinados por los niños del lugar, que viven como una fanática comunidad religiosa que rinde culto a una extraña deidad de los campos de maíz. Cuando los jóvenes llegan a los 18 años de edad han de ser sacrificados.”

La imatge de la película m’ha vingut amb força avui, al tornar de passar una fantàstica setmaneta de vacances a Begur, no sé si dir convidat o autoconvidat a ca un amic i camarada… i posar-me a repassar les notícies de la setmana i els seus comentaris, i també els comentaris als blocs o a facebook, etc.

I hi he pensat en relació a la poca gent que encara queda a Reagrupament i que es mostren dia rere dia com una autèntica comunitat fanàtica, sense cap argument polític, simplement vomitant un sectarisme atroç que només es basa en aquest insòlit (per a la tradició històrica del catalanisme polític) culte a un aberrant lideratge, el del Dr. Carretero, gairebé convertit en una divinitat pels seus seguidors.

Els paral·lelismes amb la película són esgarrifosos. Reagrupament, el minúscul i irrellevant espai polític que ocupa (en parlo només perquè em diverteix fer-ho i encara més veure com es crispen amb el que escric, no perquè res del que en poguem parlar tingui la més mínima rellevància política) s’ha convertit en aquesta mena d’apartat poble de Nebreska. Un lloc allunyat de tot, allunyat especialment de la tradició democràtica del catalanisme polític, i singularment del separatisme.

Un lloc on “no hi ha adults”. Igual que a Reagrupament, un lloc, un espai polític, on no hi ha “adults polítics”. Tots han estat assassinats (n’han fugit o han estat liquidats, foragitats, perseguits, anul·lats… digueu-li com volgueu) pels “Children of the corn”, los chicos del maíz, que viuen com una fanàtica comunitat. Perquè… “la sangre es el mejor abono…”

L’adult polític es caracteritza per la capacitat d’enraonar, per la capacitat de tenir criteri, per la capacitat de sotmetre el seu criteri al contrast democràtic, per establir complicitats, sinèrgies, per la capacitat de buscar punts d’acord i integrar, per la coherència entre el que es predica i aprova i el que es fa.

A Reagrupament no es permet la maduresa política, no hi ha adults polítics. Hi ha un grupet de gent que ret culte a un gurú, en Joan Carretero, la paraula del qual és llei. No importa el que digui, no importa el que faci… és la paraula del gurú i s’ha de defensar i seguir per damunt de tot. No importa la impostura amb la que actua, no importen les mentides, no importa la incoherència absoluta i permanent, no importa l’autoritarisme, ni el nepotisme, no importa haver-se convertit en un moviment polític atroç, que fa avergonyir qualsevol que s’ho miri amb un mínim criteri i des d'uns mínims valors morals i democràtics.

La divinitat política, com l’espantaocells de la película, s’imposa “religiosament”, amb la seva màxima “si no es fa com jo dic, me’n vaig”. I aquest missatge té aterroritzats els seus militants, i els permet convertir-los en uns autèntics “Children of the corn”, que s’encarreguen, lleialment, d’eliminar qualsevol “adult polític”.

Més enllà del que fan internament, podeu trobar Los chicos del maíz de Reagrupament per la xarxa. Són pocs, però es mostren molt actius en la seva “missió”, són una autèntica lacra. Els podeu trobar al Facebook, en uns pocs blocs i en comentaris a molts altres blocs, sabotejant-los, volent-los liquidar, silenciar. Són inconfusibles: fe cega en el líder, aberrant alienació i menyspreu de la realitat, que o s’ignora o es combat; capaços de defensar una cosa i la contrària, simplement perquè la divinitat així ho ha dit; recurs a l’assassinat polític com a eina política (apel·lació als “interessos personals” com a dalla que tot ho sega, escapça); incapacitat de veure les coses ni que els hi passin als morros (Sandra Lomas a les llistes, apel·lació a “ser 3.500” quan a pràcticament tot el territori les reunions o no es fan o són autèntics velatoris de quatre gats, etc).

Fora de la xarxa són encara més fàcilment reconeixebles: o bé pel rastre de babes per on passa el líder, o bé perquè acostumen a portar la seva samarreta grana i practicar l’incivisme i el menyspreu envers la resta del món, especialment envers la resta d’independentistes (p.ex., a la mani del 10-J, insultant a Òmnium Cultural i a les més de 700 entitats que s’havien adherit a la manifestació i que disciplinadament i cooperativament, van ocupar el lloc assignat per l’organització. L’episodi d’enfotre-se’n de les peticions que els hi va fer la direcció d’Òmnium perquè no sabotegessin la manifestació són un dels episodis més penosos i condemnables que hem viscut des les hòsties dels MDT al Fossar).

Doncs això, ja ho sabeu, no us hi perdeu ni per casualitat, per aquest espai “allunyat de tot” i on només hi trobareu aquests fanàtics “Children of the corn” i la seva obediència destructiva quasi religiosa.

“Los chicos del maíz”… qui ho havia de dir!

PS: per cert, i per tal d'evitar malsentesos o imputacions equivocades de les meves paraules: Jo no estic a Solidaritat Catalana per la Independència. Em sembla l'única aposta raonable per a l'espai de "els sense nom", però jo no me n'he fet, no hi sóc. Parlo i escric única i exclusivament a títol individual, i només em represento, amb molta sort, a mi mateix. Però de tot això (SCI i la meva visió) ja en parlarem un altre dia, avui només volia evitar que ningú fiqui la pota amb aquest tema. Ok?

UNITAT I/O UTILITAT?

El punt de partida

L’any 2003, de la mà d’Esquerra Republicana de Catalunya, l’indedependentisme, en la seva vessant parlamentària i institucional, assoleix la seva màxima expressió contemporània (entenent per contemporània el postfranquisme).

S’hi ha arribat després d’un procés llarg, en què l’independentisme s’ha anat configurant com a opció política electoral després d’un trajecte intens, en la sortida de la llarga nit, en què inicialment havia quedat pràcticament descavalcat de les institucions de representació política. L’ERC de l’inici de la transició no era un partit independentista, i l’independentisme es debatia entre l’extraparlamentarisme de les formacions que aspiraven a representar-lo (Nacionalistes d’Esquerra, BEAN…) i un moviment d’arrel popular amb fota presència militant a barris i pobles, que inclou des de la Crida a la Solidaritat al Moviment de Defensa de la Terra i, evidentment, Terra Lliure.

En aquella ERC del 2003, que arrenca amb la Crida Nacional a ERC que promou n’Àngel Colom, hi ha acabat confluïnt, i no sense tensions, pràcticament tot l’independentisme organitzat, que no vol dir tots els independentistes ni totes les organitzacions. Però aconsegueix constituir-se en l’autèntic pal de paller, i, sobretot, la referència electoral, sense competidors en tant que proposta explícitament independentista.

L’èxit electoral del 2003 semblava que havia d’anar acompanyat d’una clara derrota de Convergència i Unió, que per primera vegada es presentava a les eleccions sense el seu fundador, Jordi Pujol. Semblava escrita la derrota nacionalista i l’inici d’un nou cicle, en el que ERC volia participar.

Tanmateix, CiU guanya les eleccions. I el paper d’ERC es complica: tenen l’opció de participar en un govern nacionalista/independentista o en un govern d’esquerres. I ERC opta per seguir l’estratègia que ja tenien pensada, però no explicitada, de formar un govern d’esquerres, de traslladar l’eix polític de l’eix nacional a l’eix social.

S’inicia l’etapa de l’estratègia “esquerranista” dels tripartits, sumant amb el PSC-PSOE i ICV-EUA. Aquell primer tripartit ja va portar important tensions en bona part de la base que havia donat suport a ERC. Apareixen les primeres tensions. Però no són prou explícites ni radicals. La situació, el punt de partida (23 anys de pujolisme i “peix al cove”)… van atorgar una certa indulgència a l’aposta d’Esquerra.

Després d’una legislatura absolutament convulsa, d’un govern catastròfic, i d’una reforma de l’estatut que va acaparar tot el protagonisme polític, les tensions dintre del tripartit esclaten, amb el NO d’ERC a l’Estatut. I s’arriba a les eleccions anticipades del 2006.

El 2006 ERC intenta recuperar, falsament, l’equidistància, davant un PSC-PSOE que es presenta amb un dels màxims líders de l’espanyolisme a Catalunya com a cap de cartell, en José Montilla.

I es repeteix la situació. Tot i que aquest cop CiU apareixia com a clara favorita, guanya les eleccions, però amb un marge insuficient, per sota les expectatives, i els socialistes pateixen una davallada important. ERC també, en nombre de vots, però manté un percentatge important de vot i redueix poc la seva força parlamentària. I torna a poder optar entre un govern nacionalista i un govern “d’esquerres”. I tornen a optar per l’aposta tripartita, pel que en diuen l’eix social.

En aquest punt, la crisi en l’independentisme esclata. Inicialment no d’una manera molt evident, sense excessiva repercussió. Però la crisi ja és una evidència, i les crítiques i les tensions emergeixen de manera radical. A l’ull de l’huracà hi ha, evidentment, l’estratègia d’ERC de primar l’eix social i fer un segon tripartit, amb en José Montilla de president de la Generalitat de Catalunya.

Per primera vegada en molt de temps, ERC ja no suma, ja no aplega, ja no fa confluir. Al contrari, és un clamor la llunyania que de la seva estratègia provoca en bona part de l’independentisme.

S’ha passat d’un moviment centríped a un moviment centrífug. L’estratègia d’ERC –ara Esquerra- centrifuga a una velocitat i intensitats sorprenents bona part d’aquell independentisme que havia aplegat.

ERC s’havia convertit en la referència independentista, però la seva persistent estratègia tripartita fa que deixin de ser-ho. En aquest moment, una bona part de l’independentisme es queda sense referent. No n’hi ha cap. És el que en Salvador Cardús va batejar com “els sense nom”, aquest conjunt d’independentistes que perdem ERC com a referència com a conseqüència de la seva estratègia política.

Des de l’article d’en Cardús de “Els Sense Nom” fins als nostres dies l’independentisme viu una nova eclosió al marge d’ERC. La insatisfacció amb la política d’ERC, la sensació que la seva estratègia no ens porta enlloc, provoca que la gent independentista comenci a treballar al marge d’ERC. Comença el xup-xup…

La situació actual i de què parlem quan parlem d'UNITAT

Aquest xup xup ens ha portat fins on som ara. I on som, és un territori amb una notable confusió. Calia fer aquesta introducció perquè crec no es pot entendre on som ara sense analitzar el que ha passat i els diferents agents que hi ha en aquest escenari polític.

Permeteu-me que n’intenti fer un resum:

- Convergència i Unió: no és una opció independentista en el sentit estricte del tema, però és la principal força sobiranista, que defensa fins al límit el dret de decidir i que concentra el major nombre de votants independentistes. Però, certament, per als puristes, no és una proposta independentista en els termes explícits que “s’exigeix”. I els propers dies tindrem ocasió de parlar sobre aquesta “exigència”…
- ERC: és la més important organització independentista (en termes explícits). Segons les enquestes, ho continuarà sent, però patirà un sever retrocés. L’estratègia tripartita no ha estat assumida ni comprada per bona part del seu electorat, que l’abandona. Estratègia equivocada, però des de l’independentisme.
- “Els sense nom”: tot l’espai, tots els independentistes que ja no “callen” davant l’estratègia d’ERC i la volen superar, volen plantejar una estratègia alternativa, diferent. En aquest conjunt hi ha un munt de gent i unes quantes organitzacions de força difusa. El principal problema és que “els sense nom” no s’han contrastat mai amb la realitat. No sabem exacatament què som/són. I en aquest conglomerat s’hi mouen associacions, partits, plataformes, etc. Hi ha, evidentment, Reagrupament, Solidaritat Catalana, Suma Independència, Força Catalunya, Conferència Nacional per la Sobirania, sectors de les CUP, etc.

Hi hauria un quart element, l’independentisme que no té com a estratègia preferent, en aquests moments, participar en eleccions “autonòmiques”, com són les CUP.

Per tant, i sobre aquesta base, quan es parla d’UNITAT, em sembla que només ens estem referint, cabalment, a la unitat en el conglomerat incontrastat de “els sense nom”. No hi ha ningú cabalment que pugui pensar en que des d’aquest espai s’aconsegueixi una unitat sumant-hi “als grans”, és a dir, a CiU i a ERC.

Quan es parla d’unitat es parla única i exclusivament de la “unitat”, és a dir, d’anar tots junts, en el conglomerat que l’estratègia d’ERC ha deixat sense referència. Un espai en el que com es veu diàriament, els cops de colze formen part de la seva ideosincràsia.

Per què és això així? Primer perquè no sabem quina és la incidència real d’aquest espai de “els sense nom”. I segon perquè en qualsevol cas tothom està lluitant per “fer-se” amb el control d’aquest espai.

I totes dues respostes alhora estan conectades, perquè segons quina sigui la proposta política que lideri l’espai de “els sense nom”, aquest espai podrà tenir diferents magnituds, podrà ser més gran o més petit.

Tanmateix, l’evolució política d’ERC ens planteja un altre dubte: si l’espai polític de “els sense nom” està definit per l’oposició a l’estratègia d’ERC, si ERC abandona aquesta estratègia… què en tenim? Quines són les diferències? I està clar que ERC ha abandonat aquesta estratègia. Una altra cosa és la credibilitat que li donem… Però la pregunta és cabdal, atès que apunta a la “utilitat” de les diferents propostes polítiques.

Continuem, per tant, pensant en que per al votant independentista les properes eleccions plantegen tres alternatives: CiU, ERC i “els sense nom”.

CiU i ERC ja han definit les seves estratègies i configurat clarament els seus espais. Tots els dubtes es concentren en això que en diem “els sense nom”.

“Els sense nom” són els únics que a hores d’ara no tenen ni estratègia ni organització de referència. I per ara només són notícia per les disputes que mantenen entre ells els qui volen liderar aquest espai.

Al meu entendre i coneixement, són tres les opcions que aspiren a liderar aquest espai, i que per fer-ho apel·len permanentment a aquesta “unitat”: Solidaritat Catalana per la Independència, Reagrupament i la Conferència Nacional per la Sobirania.

La Conferència és un conjunt de persones i organitzacions que tenen com a principal capital la força del manifest impulsat per l’Heribert Barrera i en Moïsès Broggi. És a dir, el seu principal capital és la legitimitat històrica i venerable, així com l’aportació de persones com n’Enric Canela i Suma Independència, que traslladen al desori una voluntat sempre constructiva i inclusiva. Però em temo que no formen part principal del pastís…

El tall principal del pastís, és a dir, l’hegemonia i lideratge en l’espai de “els sense nom” se l’estan disputant Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència (SCI).

I aquí és on s’està gastant la tinta, en veure com acabarà aquesta pugna per l’hegemonia. Quan s’apel·la a la “unitat”, s’apel·la a veure qui liderarà aquest espai, amb quina estratègia, amb quins lideratges i amb quines propostes.

I sobre això, aquests dies, el particular microcosmos que alimenta aquest espai bull d’opinions i de posicionaments.

Pugna per l'hegemonia de "els sense nom?

No tenia gaires ganes d’escriure’n al respecte. Però l’article d’en Salvador Cardús sobre aquest “conflicte” o pugna a l’espai de “els sense nom” m’hi ha convidat. A l’igual que moltes altres coses que estic llegint.

D’entrada, ningú té el patrimoni d’aquest espai. Des de Reagrupament s’alega una mena de “drets adquirits” pel fet d’haver-hi començat a treballar fa més temps. Recentment, en Jaume Fernández, candidat de Rcat per Lleida, i persona que jo havia tingut en consideració, però que ha tingut un comportament perfectament miserable, ha dit que SCI és un torpede contra Reagrupament.

De vegades cal dir prou a tantes bestieses i barbaritats com hom sent o llegeix.

És del tot legítim que hi hagi persones que es posicionin políticament com vulguin i a l’espai que vulguin. I més si són persones com en Joan Laporta o n’Alfons López Tena. Igual que és legítim que Reagrupament o el que queda d'ell vulgui fer-ho (val a dir, tan legítim com estúpid)

En Cardús parla –critica- que SCI s’ha construit des de dalt, i Reagrupament des de baix. Fals. Tant SCI com Rcat són dues propostes que sorgeixen de grups de gent i es llencen a la societat per tal d’aplegar suports. És mentida, fals, que un sigui fet des de la base i l’altre des de cúpules. Tots dos han seguit processos similars, a partir d'un primer posicionament.

S’apel·la a que Reagrupament ja ha recorregut un camí. I que això, és a dir, SCI, pot anar en contra del camí recorregut.
Quin camí?????

Reagrupament va començar molt bé, però en aquests moments és el principal càncer que amenaça l’espai de “els sense nom”. De fet Reagrupament no és res, és, tot estirar, la pitjor experiència del catalanisme polític i de l’indepedentisme. Una mena de secta que amenaça amb destruir-ho tot, és a dir, tot l’espai dels sense nom.

Reagrupament non és res. És només una proposta sectària de caràcter totalitari, on tot passa pel dit del líder sectari, el Dr. Carretero, convertit, a iniciativa pròpia.

Reagrupament apel·la a la unitat, però tothom sap, perquè el seu líder així ho ha fet manifest reiteradament, que l’únic que serveix és l’opinió del líder, contra la qual no hi ha argument. El “si no es fa com jo dic, plego”, és la marca de la secta reagrupada. I sota aquesta premisa és evident que no es pot construir res, absolutament res. O s’accepta com a única font la paraula del líder sectari, o no existeix res.

Apel·len, també, els reagrupats, a la seva força. Diuen que són 3.500, que porten molt de temps treballant i que ja hi ha molta feina feta. Tots sabem que això no és així. A Reagrupament vam arribar a ser 3.500 associats al corrent de pagament, però em sembla, d'acord a la informació que circula dins el mateix Reagrupament, que a situació és una altra, i que des de gener 2010 (esclat de la crisi sectària i autoritària provocada pel Dr. Carretero) fins juliol 2010, gairebé 1.500 associats haurien deixat de pagar la seva quota, és a dir, s'haurien donat de baixa fàcticament. Prèviament a l’Assemblea del 10 de juliol es va posar un equip a trucar a un llistat en el que hi havia uns 1.500 antics associats que havien deixat de pagar. La cosa és “subtil”, perquè oficialment només recompten com a "baixes" les baixes explícites, no el fet d’haver deixat de pagar.

Però és que, encara més, del 10 de juliol (tercera assemblea) ençà, i segons algun membre de la Junta Directiva ha dit en alguna reunió, hi ha hagut entre 400 i 500 baixes.

Per tant, realment, d’aquells 3.500 associats que va tenir Reagrupament en un moment determinat, en aquests moment probablement, si les fonts d’informació són correctes, que penso ho són, en queden poc menys de 1.500.

Més enllà d’això, tots els que es mouen en l’ambient reagrupat, saben la fallida total de l’organització: no ho hi ha res a oferir, cap proposta, cap iniciativa, res. Les reunions tenen una assistència ínfima, per no dir ridícula.

I una autèntica debacle organitzativa i territorial: el despotisme carreteril, l’autoritarisme, el nepotisme, ha comportat que hagin plegat la majoria de coordinadors i membres de les coordinadores arreu del territori que van posar en marxa el projecte: a totes les Terres de l’Ebre, al Bages, al Barcelonès Nord, a Sant Martí, a Sant Andreu, a l’Eixample, a Gràcia, a l’Alt Urgell, al Tarragonès, a l’Alt Camp, al Bergadà, a Sarrià-Sant Gervasi, a Sants…

Però el més important de tot és que Reagrupament no és res a nivell d’expectatives electorals. És més: ha deixat de ser el que havia estat. Si en un moment donat, tercer trimestre del 2009, Reagrupament havia assolit demoscòpicament un 2.8% d’intenció directa de vot, en aquests moments les seves expectatives es mouen al voltant del 0.6%. És a dir, Reagrupament no és res. Més enllà de la secta i els sectaris, res.

Si Reagrupament ha de liderar aquest espai de "els sense nom", aquest espai es redueix fins a la irrellevància absoluta, el fa inexistent.

Davant això, què és el que hi ha? Doncs la proposta de Solidaritat Catalana per la Independència, amb el lideratge d’en Joan Laporta, i acompanyat per personatges com n’Alfons López Tena, n’Uriel Bertran, n’Emili Valdero, n’Hèctor López Bofill, etc.

Una proposta que planteja realment un lideratge plural, democràtic, i que vol construir un moviment amb lideratges clars però des de la base, democràticament. Absolutament allunyat, per tant, de la secta autoritària de Reagrupament pel que fa a la proposta política.

I ho fa, a més a més, de la mà d’un lideratge com el d’en Joan Laporta, que mediàticament i demoscòpicament és l’únic que pot treure del pou l’espai de “els sense nom”.

Per a mi, per tant, i pel que fa a aquest espai de “els sense nom”, no hi ha debat. Només hi ha una proposta que permet alguna esperança vs el ridícul reagrupat.

Totes aquestes declaracionetes del Dr. Carretero donen la imatge d'un patètic taür aguantant les seves cartes infumables. No hi ha unitat que valgui. Pel que fa als “sense nom”, només hi ha una possible proposta, la de SCI i Joan Laporta. Reagrupament resta, no suma. La unitat no és res, és una simple quimera per als desesperats. O algú es pensa que Reagrupament tindrà més de 500 vots a BCN competint un cap de llista com en Joan Laporta?????

Game is over. La partida s’ha acabat. La gent de SCI acollirà, en el seu cas, magnànimanet les escorrialles sectàries de reagrupament com a acte de pietat. Res més. Ja poden fer discursets, inauguracions o el que vulguin. Estan acabats. La secta no té més recorregut i l’espai de “els sense nom” se l’ha quedat, íntegrament, la proposta de Solidaritat Catalana Independentista, perquè són els que hi han conectat massivament i perquè són els únics que ofereixen un discurs polític digne.

Unitat? UTILITAT! La qüestió cabdal per a aquest espai indefinit de "els sense nom" és la utilitat, no la unitat.

Però encara hi ha una pregunta més important a fer-nos: quina utilitat té en aquests moments l'espai de "els sense nom"???? Això ho deixem per més endavant

PS: En les properes setmanes us donarem a conèixer una nova proposta blocaire, dels fundadors bàsics de Blocs amb Estrella i BAT BLOCS… espero que us agradi! Entre d'altres coses donarà resposta a aquesta última pregunta... des de la perspectiva de la màxima utilitat independentista...

Batalla de l'Ebre, 72 anys després. Memorial... democràtic????

Avui, quan faig la introducció a aquest post, és Sant Jaume. Primer dia de la gran ofensiva republicana a la Batalla de l’Ebre. Els que em coneixeu sabeu de la meva tasca per la denúncia de l’oblit i el menyspreu pels espais i les restes dels combatents de la Batalla de l’Ebre.

També aquest combat l’hem perdut. La depredació eòlica ha arrasat, està arrasant, amb llocs, restes, etc. de la Batalla de l’Ebre. De la mà d’aquest famós “Memorial Democràtic”. De la mà del tripartit. De la mà, específicament, d’ICV-EUA. És impossible major impostura. Els que sempre van donant lliçons. Els de la superioritat moral.

Fa unes quantes setmanes vam acompanyar supervivents del British Battalion, de la 15ena brigada, 35ena Divisió de l’exèrcit republicà, a la visita dels llocs on havien combatut.

Cap dels que hi era, en aquesta visita, no ha pogut superar la vergonya que es va sentir mentre se’ls acompanyava als camps de batalla, i només hi veien que molins gegants. Van plorar. S’exclamaven. Deien que això era impossible que estigués passant. Deien que això no hauria d’haver passat mai.

Però era cert, havia passat, estava passant.

Jo ja he escrit tot el que podia al voltant de la vergonya del tractament de les restes dels soldats de la Batalla de l'Ebre. Avui el que faig és reproduir un escrit que m'ha fet arribar el meu amic Josep Maria. Té la paraula, llegiu-lo, si us plau! Hi trobareu tot el dolor pel que ha passat, però també les dades, les cotes i les cites que situen en el mapa i identifica cadascun d'aquests llocs amb la seva història, per a vergonya del que s'ha fet. Com ja sabeu els habituals del blog, les fotos són meves, fetes en una de les cerques per aquest perímetre, amb els companys del poble. En alguna ocasió afegeixo, en cursiva, algun comentari contextualitzador al text d'en Josep Maria. Us deixo amb el seu escrit:

-------------------------------------------------------------------------------

“Han passat dos anys de les celebracions del 70è aniversari de la Batalla de l’Ebre i si fem una reflexió de tot el que vam viure amb paraules regalades sobre la defensa de la dignitat d’uns llocs plens de centenars i centenars de restes de soldats anònims, ara veiem que hi ha prevalgut els interessos econòmics, que han passat i passaran per sobre d’aquestes restes com un rodet, aixafant i triturant els ossos dels grans oblidats, destruint i aplanant trinxeres i refugis força visibles fins avui.

Estem parlant de la cinquena i la sisena contraofensiva franquista sobre el nus de Les Camposines –cotes 496 (Cucut), 480, 500 i 510- entre el 19 i el 25 de setembre del 1938. Més endavant, a primers d’octubre, sobre les cotes 382, 371 i 378, i sobre la 102, barranc Mas de la Pila i Coll de Coso –cotes 350 i 341- i ja enfront i com a lloc clau de la carretera damunt de Les Camposines, la cota 282. En el transcurs d’aquest mes de confrontacions se sol avaluar amb unes pèrdues humanes d’entre dotze i quinze mil persones.

Els autòctons del territori on van passar els fets, encara en els anys 50, trobàvem espais dels camps de conreu plens d’esquelets, bombes de Lafite i altres artefactes. De vegades no sabies ni on posar els peus. Era esgarrifós! Curiosament, a l’època, ens feien cantar unes cançons d’uns morts “que hacían guardia sobre los luceros” els quals van ser recollits l’any 1959 i traslladats al Valle de los Caídos.

Van anar passant els anys i les restes dels soldats sense ànima continuaven apareixent. Llavors, la pregunta que molts ens fèiem era si mai trobarien un lloc on poder reposar. Transcorreguts més de vint anys, amb l’arribada de la fràgil i dubtosa democràcia –que encara perdura-, al voltant del 1986, amb el govern de Felipe González amb consumada majoria parlamentària, se li va demanar de tirar endavant una llei sobre la memòria democràtica. Felipe González va saber excusar-se dient que el fins llavors Ministre de Defensa, Gutiérrez Mellado, li havia pregat que mentre visqués la seva generació, no remenés el tema.

Definitivament, els grans oblidats de la Batalla de l’Ebre, haurien d’esperar trenta anys més per fer-los justícia.

Ja entrada la primera dècada del 2.000, alguns partits polítics fan bandera i s’omplen la boca de l’esmentada memòria, segurament per aconseguir vots, perquè en veritat un cop assolits els seus objectius i amb la promesa durant la celebració del 70è aniversari de la Batalla de l'Ebre que Corbera d’Ebre tindria la joia de la corona en forma de museu virtual i amb la preservació d’aquells espais naturals on havien ocorregut els fets més dramàtics, ara tot ha quedat en paper mullat i aquells llocs històrics han quedat a disposició de les energies renovables per poder destruir i triturar qualsevol vestigi i empremta de les víctimes d’aquella desgraciada generació.

Vergonyosament, el passat mes de desembre del 2009 i el començament d’aquest any 2010, en les cotes 480, 500 i 510, s’hi ha plantat molins eòlics de 120 metres d’alçada. I les creus? On són les creus per recordar i homenatjar la sepultura dels grans oblidats? Han predominat els interessos econòmics sobre els de la dignitat d’una generació que creien en els valors de la llibertat i la democràcia, òbviament ignorats per la dictadura, però molt més menyspresats per les actuals autoritats del govern de la Generalitat.

Davant de tot aquest panorama, només puc exclamar un qualificatiu en majúscula: VERGONYÓS!



Mostrem públicament la nostra tristesa i la nostra màxima indignació per la implantació final dels famosos molinets sobre unes cotes malauradament històriques –les 480, 500 i 510- on es va vessar moltíssima sang en durs combats cos a cos i quan encara en són ben visibles les trinxeres, els refugis i les restes humanes mig desenterrades dels anomenats grans oblidats de la cruenta Batalla de l’Ebre. Molts d’aquells soldats van perdre la seva vida entre el 20 i el 25 de setembre del 1938, en el terme que avui dia vindria a ser l’antic camí de Corbera d’Ebre a La Fatarella, concretament en les partides anomenades Cucut, Masos de la Garsa i Mussols.

Els successius consistoris de Corbera d’Ebre han menyspreat, potser per ignorància, aquests llocs històrics. Han venut –i, per cert, per un plat de llenties- el territori i el patrimoni històric, incapaços de visionar el mal que feien, sobretot als que hi van desaparèixer i a les seves famílies, que no han perdut l’esperança de localitzar-los un bon dia.

I vet aquí que quan els inquiets del territori, davant de tota la moguda de les energies renovables, busquen suport al COMEBE en el 70è aniversari de la Batalla de l’Ebre i endegat així el Memorial Democràtic (¿?), aquesta gent (els responsables del Memorial Democràtic...) ha fet l’impossible i l’impensable per fer legal el que de totes totes és una monstruositat, una denigració de l’ètica i de la moral envers una generació que ho va perdre TOT.”

El meu amic Josep Maria m'ha acompanyat aquest escrit d'alguns textos que expliquen el que va passar en els indrets on s'han instal·lat els parcs eòlics:

"Relata Fernando Estrada Vidal (del llibre “Los que estuvimos en la Batalla del Ebro”, indispensable per la minuciositat de la reconstrucció de la batalla):

(en el perímetre del molí número 6): “… en el día de hoy, la fuerzas que debían coronar la ocupación de la curva cerrada de cota 510 (actual molí número 6), previa la preparación artillera conveniente, se lanzaron briosamente al asalto, haciéndolo con toda acometividad y de modo brillante, siendo detenidas en su avance por súbita barrera de morteros, tanques y piezas de artillería qu el enemigo desencadenó inopinadamente, de manera violentísima.

(..)

La fuerzas se vieron obligadas a replegarse a sus bases, sin haber logrado coronar la posición.

El Teniente de Estado Mayor de la 3ª. Brigada de la IV de Navarra (tropes d’èlit de l’exèrcit franquista) hace referencia a aquellas fechas:

- Allí ocurrió una cosa un poco grave. Era que nos tiraban de todos los sitios y nos tiraba gente que estaba entre nosotros. ¿No te acuerdas que se habló de si se infiltraban por la noche…? Recuerdo que una noche: ptszii.. ptszii.. pstizz.. contra la misma casilla, aquella de las tejas rojizas… era realmente una chabola… y nos refugiábamos allís (aquesta “casilla” està situada a 25 metres del molí número 7). Pues nos tiraban desde atrás, o sea, de la parte opuesta a la del enemigo. Era alguien que estaba escondido, que sabía donde estaba instalado el puesto de mando y nos tiraba. Teníamos paqueo casi todos los días y siempre desde atrás.

(...)

En los alrededores de la cota 480 (molí número 7), fueron enterrados más de 300 cadáveres. Parte oficial de la IV de Navarra (21 de septiembre)

De la lucha por este sector, en la gráfica de bajas resaltan las fechas 3, 4 y 5, con más de 200 entre heridos y muertos, todos de la IV de Navarra y que corresponden a la ocupación de Corbera y a las cotas citadas por el Mando rojo.

Más adelante, el día 23, se producen 367 bajas, de ellas 21 Oficiales y corresponde a la ocupación de la cota 510. Pero también el día 21 debió ser extraordinariamente duro a tenor del parte de la División:

“… La fuerzas de la IV de Navarra ocuparon hoy la cota 500…

… el enemigo opuso tenaz resistencia, haciendo un nutrido fuego con numerosas aramas automáticas, cañón y en diferentes puntos de la línea con tanques y antitanques…

… Vencida la resistencia, se les inflingió un durísimo castigo, pues solamente en los alredededores de la cota 480, fueron enterrados más de 300 cadáveres.”
...................................

No tinc moltes més paraules per a continuar ni el relat ni la denúncia que em trasllada el meu amic Josep Maria.

VERGONYA!

Enquestes incompatibles o realitats complexes?

Enquestes incompatibles o realitats complexes? De tot una mica…

Fa unes setmanes El Periódico ens sorprenia a tots amb una enquesta que atorgava a l’opció favorable a la independència prop del 50% (48%). I l'enquesta de La Vanguardia, diumenge passat, coincidia amb les dades amb un 47% de favorables a la independència.

A la pregunta de si en un referèndum per la independència els enquestats votarien sí o no... per primera vegada una important majoria s'hi mostra favorable. Aquesta majoria no s’ha generat de sobte, ha anat creixent des de finals del 2009, fins a saltar a aquestes xifres en aquest segon trimestre del 2010.

Avui divendres El Periódico ens ha sorprès a tots amb una altra enquesta, exclusivament identitària, on l’opció dels favorables a la independència estava sobre el 17%.

Davant aquesta disparitat, el normal és que tothom es pregunti “a qui què passa?”. I hom pot tenir la sensació d’autèntica presa de pèl en relació a les enquestes. Estic segur que la majoria de catalans que hagin estat atents a aquestes enquestes avui estaran absolutament desconcertats, i dubtaran de tot. Fan bé. Jo també, però no del tot ni de tot.

Què és una enquesta? Per a què serveix una enquesta? Quins objectius tenen les enquestes? Fins a quin punt són manipulables les enquestes? Les enquestes són instruments d’anàlisi sociològic o són instruments de propaganda i de manipulació massiva?

Com és obvi, no puc respondre totes les preguntes. Però sí és bo que ens les fem, i que això ens faci mantenir una prudent distància en relació als seus resultats. Les enquestes serveixen de molt i ens aporten molta informació. Però també ens poden menar a la confusió i a la manipulació.

Establim algunes consideracions prèvies. D’entrada, els qui seguiu aquest bloc sabreu que una de les primeres qüestions que sempre analitzo en relació a qualsevol enquesta és la seva coherència en relació a enquestes prèvies. Aquesta és una primera mesura de prudència. L’anàlisi de l’evolució de l’opinió social que expressen les enquestes és interessant en la mesura que es barometritza, i per tant podem -en relació a una mostra i univers i a unes mateixes preguntes- observar la seva evolució.

Si ens trobem davant una dada, pregunta o resultat “bolet”, el primer que hem de fer és actuar amb molta cautela.

Les enquestes són instruments científics. Ben fetes, són instruments brutals, fantàstics, per a conèixer l’expressió d’una determinada opinió social en un moment determinat. Però també poden esdevenir instruments de manipulació.

No és el normal (se coje antes a un mentiroso que a un cojo...), però en determinades circumstàncies hi pot haver certs interessos que deliberadament facin plantejar les enquestes de manera que s’indueixin els resultats. Això es pot provocar bàsicament per dues vies: la manipulació en l’establiment de la mostra o la manipulació en el plantejament del qüestionari. Deixo al marge d'aquesta anàlisi la manipulació directa dels resultats...

La mostra és aquella part de la realitat que enquestem i que considerem representativa del tot -l'univers-, i per tant inferim que els resultats que ens dona la mostra són representatius, serveixen, per al conjunt de l’univers sobre el que plantegem l’enquesta (el que representa la mostra).

Un dels casos més recorrents i que més he denunciat en relació a la "manipulació" via mostra és l’enquesta del CEO, atès que els mecanismes de contrast de la seva mostra en relació a l’univers que volen representar pateixen un biaix brutal a favor de certes forces polítiques (particularment PSC-PSOE) en detriment d’altres (CiU). Amb una mostra esbiaxada, els resultats de l’enquesta seran esbiaxats, perquè a sobre no els "corregeixen".

El qüestionari també és del tot rellevant. Hi ha tècniques demoscòpiques que menen l’enquestat cap a una determinada opinió. Això passa tot sovint, i no només en política, sinó també en empreses, publicitat, etc. Ens trobem davant un ús pervers de l’enquesta, que deixa de ser un instrument per a conèixer l’opinió d’un determinat univers, per a convertir-se en un instrument de legitimació.

Tot sovint ens trobem que governs, partits, organitzacions, empreses, etc. fan servir enquestes com a element de “legitimació” de les seves polítiques, de la seva gestió, etc. En aquests casos, clarament, sovint hi ha una “manipulació” del qüestionari perquè meni l’enquestat a l’obtenció d’unes determinades respostes, que són les que es volen obtenir, perquè permetran “legitimar” el que sigui o a qui sigui.

L’enquesta amb la que avui divendres ens ha “obsequiat” El Periódico reuneix tots els vicis atribuïbles a una enquesta. De fet és impresentable. Però tanmateix, com veurem més endavant, tampoc podem discutir la part de la nostra realitat que està descrivint, no hem de ser cecs, sinó que hem de contextualitzar i analitzar per extreure’n les conclusions més encertades.

Sobre la mostra, ens trobem que l’enquesta d’avui de El Periódico parteix d’una mostra radicalment diferent de la seva mateixa enquesta anterior. L’anterior, que tenia un sentit bàsic de detecció d’intenció de vot, estava plantejada amb mostres per a cadascuna de les circumscripcions electorals (BCN-TGN-GRN i Lleida). L’enquesta d’avui estableix la mostra concèntricament amb anelles a partir de BCN, àrea metropolitana, etc.

Millor o pitjor? No ho sé, en tot cas, diferent. És a dir, no és la mateixa mostra, no és el mateix plantejament. Per tant, ja tenim un primer element que ens impedeix la comparabilitat. Però fixeu-vos que fins i tot a mi em pot semblar més raonable, en termes refrendaris, una mostra com la de l’enquesta d’avui que com l’anterior, atès que en un referèndum només serveixen els vots totals, i no els vots per circumscripcions, que no n'hi ha. I ho deixo aquí, un element per a la reflexió. Però un element que ja ens impedeix la comparabilitat.

Sobre el qüestionari. El Periódico ens diu, com intentant explicar la diferència de dades que aporta als seus lectors en dues enquestes tan recents, una cosa que en el fons és certa: no és el mateix plantejar als enquestats una pregunta amb dues úniques respostes (sí o no) que una pregunta amb múltiples opcions.

L’enquesta de El Periódico que donava pràcticament un 50% d’enquestats favorables a la independència plantejava exclusivament als enquestats en quin sentit votarien en un hipotètic referèndum per la independència (sí o no). L’enquesta d’avui planteja múltiples opcions, i cap d’elles es pot respondre amb un sí o amb un no: es pot optar per seguir igual, per federalitzar, per la independència, etc

Per tant tampoc no són comparables els resultats, no podem dir ni preguntar-nos “com és que en menys d’un mes hem passat d’un 48% de favorables a la independència a un 17%????”. No hem preguntat el mateix, no podem comparar les respostes.

La meva pregunta llavors és: per què El Periódico, amb tan poc temps de marge, ens dóna dades de dues enquestes que no tenen res a veure, que no són comparables, ni per la mostra ni pel qüestionari ni per les respostes obtingudes???

El sr. Zapatero ens ha donat la resposta. Avui, en la seva vergonyosa compareixença a Tribuna Barcelona (organitzada per El Periódico), ha fet servir les dades de l’enquesta d’avui mateix del diari patrocinador (i que a més a més és l’òrgan oficial del sociatisme catalunyesc) per a intentar desmentir, desacreditar, el gir sobiranista de la societat catalana.

És a dir, estem davant una enquesta clarament “manipuladora”, plantejada, pel que fa a la mostra i al qüestionari, amb tota la intenció d’obtenir uns determinats resultats que permetessin el seu ús polític, en aquest cas legitimador de les polítiques del socialisme espanyol i català.

Per tant, i per a mi, escandalós, vergonyós, de minyona, indigne.

Dit això podria quedar-me aquí i probablement tots m’aplaudiríeu. Però no puc, no seria honest. Dit això de l’enquesta d’avui de El Periódico… en podem treure alguna cosa més? Ens serveix per a entendre una mica millor com està la societat catalana?

I la meva resposta és afirmativa. Crec que malgrat tot, també en podem treure coses interessants de l’enquesta d’avui de El Periódico.

L’enquesta anterior, en relació a l’opció a favor o en contra de la independència dels enquestats en un hipotètic referèndum, també feia una altra pregunta, i era si els enquestats consideraven que calia fer aquest referèndum ara. I llavors aquell 48% es reduïa radicalment i era “només” al voltant d’un 20% els qui així ho consideraven. En l’anàlisi d’aquella enquesta ja vaig dir que aquesta dada era rellevant, i que ens apuntava clarament a un horitzó sobiranista, però que aquest horitzó no era per demà, i que per tant el més important era la gestió d’aquesta majoria pro independència, que era molt plural ideològicament i “temporalment”.

L’enquesta d’avui, amb les seves múltiples opcions de resposta, d’alguna manera reforça aquesta tesi, aquesta lectura. S’està configurant clarament una majoria que en un moment donat pot manifestar-se favorablement a la independència, però aquesta majoria no és un conjunt sòlid ni homogeni. La majoria "pro-independència" que ens han descrit les últimes enquestes és una majoria “delicada”, a la que s’hi arriba des de diferents punts de partida, i això és clau, per a entendre el tot plegat: no és una majoria pro-independència fruit d’una majoria social de militants independentistes!!!

En aquesta possible majoria pro-independència en un hipotètic referèndum hi conflueix des de gent de les CUP fins a gent del PP. Des de gent que està desesperada al balcó de casa amb l’estelada penjada i els coets a la mà pensant que en un moment o altre sentirà per la ràdio que s’acaba de proclamar la independència, fins a gent que simplement s’ho planteja en un horitzó no immediat, i ni tan sols com a la seva opció preferent.

És en aquest context que cal llegir les dades de El Periódico. Pot haver-hi una majoria de pro-independència en un hipotètic referèndum que sigui compatible a les enquestes amb una minoria del 17% que contempli la independència com a únic escenari? i encara més: és compatible amb una majoria que diu apuntar cap a una concepció federal de l’estat? Doncs jo crec que sí, que són coses compatibles, i que salvaguardant l’evident “manipulació interessadíssima” de El Periódico, la realitat que descriu l’enquesta també existeix, formem part d'una realitat complexa.

Com entenem, si no és així, que hi hagi, tant a l’anterior enquesta d’El Periódico com a la de La Vanguardia, un 15% dels votants del PP que diguin que en un hipotètic referèndum votarien sí a la independència? Oi que sembla de bojos? No negaré que té un cert punt esquizofrènic, perquè el PP és el partit que fa de la rojigualda i la unitat d’Espanya bandera sagrada… Però el cert és, també, que hi ha gent que vota al PP per altres motius, i no només aquests. I que –especulo- en un possible escenari ordenat, on aquesta gent considerés que els seus interessos queden suficientment protegits, ells podrien arribar a votar que sí. Però no els demanis que treballin pel sí. Simplement ens diuen que aquest 15% de votants del PP podrien en un moment donat votar sí (alerta, i està clar que per aquest 15% tampoc cal condicionar-ho tot, ho poso només com a exemple extrem, però que fa la seva funció il·lustrativa).

Per això, més important que arribar immediatament a aquest moment, a la votació, a la proclamació... és com hi arribem. Per això és tan important arribar-hi d’una manera ordenada, planificada, concertada, amb el màxim de garanties possibles, amb tota la tranquilitat del món, assegurant la pau social i civil, assegurant un lideratge ferm, assegurant que el país continuarà funcionant com un rellotge el dia abans del referèndum (o la proclamació), el dia del referèndum i l’endemà del referèndum.

Estem consolidant una majoria favorable a la independència. Però per ara és una majoria molt delicada que cal que cuidem molt, que l'observem... i que fem de manera que es transformi en una majoria sòlida, estructural.

És, al meu parer, una majoria tan delicada que és incompatible amb les aventures, amb les coses estrambòtiques, amb les iniciatives individuals, amb aquest independentisme de sala d’espera de la consulta d’un psiquiatra que avui descrivia, encertadíssimament, en Salvador Sostres.

No, amics i amigues, no ens tornem bojos. Les enquestes, fins i tot les manipulades, ens assenyalen repetidament que estem en la direcció correcta, que estem configurant una majoria social favorable a la independència. Però no tenim cap prova que sigui una majoria estructural (al contrari, tenim proves de que és molt delicada), i en canvi sí tenim moltes proves que és una majoria que es genera des de posicions molt plurals i amb interessos preferents molt plurals, fins i tot divergents.

Com a país, per a encarar aquest procés, que serà molt complicat, ens cal serenitat, ens cal lideratge, ens cal credibilitat, ens cal una enorme solidesa, ens cal generar un teixit de complicitats i fermeses entre totes les forces polítiques i una societat civil cada dia més enfortida i exigent. Ens cal un lideratge i una estratègia concertats, plurals però ferms, que generin i transmetin una CONFIANÇA TOTAL, com a requisit indispensable perquè aquesta majoria sigui estructural, i poguem fer, amb les màximes garanties d’èxit, el pas... I no veure'ns-hi abocats precipitadament perquè a uns il·luminats se’ls hi ha acudit que és el moment, i la manera, la seva, sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare, a la seva bola, al seu interès. Cal, com reivindica en Sostres, allunyar-se d’aquesta línia “Alguien voló sobre el nido del cuco” en què s’ha instal·lat bona part de l’independentisme i que molt em temo que en aquests moments és el que més perjudica el mateix procés secessionista.

Estem molt i molt aprop de la nostra llibertat. No serà demà ni l’any vinent. Però estem molt aprop, com mai. I ara, més que mai, cal treballar bé, i cal guanyar-se, definitivament, la confiança de la majoria social, convertir-la en estructural, i anar-hi!

PS: me’n vaig de vacances, al poble. Família, terra, descans, amics, història, lectura, relax… No sé si podré fer res al bloc, ja ho veurem. Si tot va com ha d’anar, se suposa que no caldrà ni podré... Però estarem atents. Us desitjo un bon descans. Estimeu els vostres, estimeu la terra que volem lliure. I estigueu tranquils. Com deia un bon amic, citant un clàssic: estem al final del principi. I després de les eleccions començarem el principi del final.

I divertiu-vos!!!

Fins la tornada! I fins a la llibertat, sempre!

Enquestes: estabilitats, majories independendistes a diferent ritme i... incògnites?

Nova enquesta de La Vanguardia. Una enquesta molt interessant pels temes que planteja i les dades que aporta, més enllà del que és la projecció electoral central.

És important l’enquesta, també, perquè és la primera que es fa després de la sentència del TC contra l’Estatut, i de la més gran manifestació que s’ha fet mai a Catalunya, a mes a més es platenjava com un acte d’afirmació nacional en clau autodeterminista.

Per tant, i després de l’enorme èxit de la manifestació i l’impacte de la sentència, és important analitzar quin impacte ha pogut tenir en les preferències dels ciutadans pel que fa a les seves opcions de vot, i la seva coherència i evolució en relació a les anteriors.

Anem per feina, doncs.

UN MAPA ELECTORAL MOLT ESTABLE
L’enquesta de LV confirma en extrem les tendències electorals que apuntaven les enquestes abans de la megamanifestació.

Convergència i Unió continua aplegant una enorme preferència de vot, superior al 40% (42.1%), que, traslladat a escons, situa la coalició sobiranista al voltant dels 65-66 diputats, és a dir, fregant la majoria absoluta (68). Aquesta dada és coherent amb les enquestes prèvies, com p.ex. la de El Periódico, però també amb les dades d’una enquesta de la mateixa Convergència que va circular la setmana passada i que també els situava per sobre del 40%.

Per tant totes les enquestes que estem coneixent, abans i després de la manifestació, situen les expectatives electorals de CiU en un percentatge de vot lleugerament superior al 40%, un percentatge molt estable en aquesta fase final de la legislatura, i que en projecció d’escons atorga més de 60 diputats a la coalició sobiranista, aproximant-se fins i tot a la majoria absoluta.

La dada més significativa de l’enquesta de LV és el “descalabro” socialista, del PSC-PSOE. Aquesta és una tendència que s’està posant de manifest en les últimes enquestes, i que potser ara s’està accentuant. Si no fós perquè l’enquesta de CiU encara els atorgava un % inferior a la de LV, seria difícil resistir la temptació de dir que el partit més afectat per la crisi política desencadenada pel TC és el PSC-PSOE. Però la meva impressió, a la vista de les dades, és que els ciutadans ja els hi havia imputat, fins i tot abans de conèixer-se la sentència i de la mani, la caòtica situació política que viu el país i, evidentment, els hi endosa també la crisi.

D’acord a LV els socialistes es quedarien amb un exigu 23.1 de vots, que els situaria en el mateix escenari que els seus anteriors pitjors resultats. Curiosament l’enquesta de CiU els situava per sota d’aquest escenari, amb un 20% dels vots i 28-29 escons.

Tot el tripartit està a hores d’ara amb números electorals vermells. També ERC. El que passa és que a ERC la situació ja no és nova, fa molt temps que les enquestes prediuen el seu descens electoral. L’enquesta de LV els situa en una intenció de vot del 8.4%, i 13 escons. Fa temps vaig dir dues coses en relació a ERC, i per ara totes les enquestes em reafirmen en aquesta opinió.

La primera és que la frontera dels 13 diputats és la línia vermella d’ERC. Les enquestes fa temps han situat les expectatives electorals de l’històric partit independentista en el 9%. Aquest 9% de vot (petit percentatge amunt, petit percentatge avall) és la “delgada línea roja” que separa el descens assumible del fracàs inqüestionable.

Hi ha una cosa que està clara, i és la pèrdua de vots, en percentatge i escons, que tindrà ERC. Partint d’aquell 14%, ara es pot situar al voltant del 9%. Seria el partit més castigat de tot el tripartit, però fixem-nos que seria una pèrdua de percentatge d’entre el 4 i 5%, quan els sociates la tenen del 3% i ICV-EUA del 2.1%. El que passa és que amb nombre d’escons la davallada és molt gran. Perdre 8 escons de 21 és una clatellada radical. En aquest impacte juga a la contra d’ERC el que al 2006 va jugar al seu favor, i és que es va fer amb 3 diputats “de miracle”, per les restes. Si partíssim (sé que és molt partir…) de 18 diputats, la minva seria de 5, igual que els socialistes…

Per això penso que 13 són la frontera, i que les enquestes és molt difícil ens permetin veure si estarà per sobre (escenari en el que crec que en Joan Puigcercós pot “salvar els mobles”) o per sota (escenari que em temo desencadenaria una crisi profunda). En aquest sentit, l’enquesta de CiU situava ERC amb un percentatge una mica superior al 9% i 14-15 escons. Estem, per tant, en una situació que no es resoldrà fins a les eleccions, com aquell que diu, amb la foto finish.

En tot cas, tot sembla apuntar que ERC s’hauria recuperat una mica en relació a les enquestes que la situaven per sota de 13 diputats, que n’hi havia hagut. Fa un temps vaig analitzar el que ja s’intuïa com a gir d’ERC en relació al tripartit. Aquest gir, per a mi, s’ha consolidat aquesta setmana, quan Puigcercós va dir clarament que el trajecte amb els socialistes s’havia acabat. Ara ja està dit. S’han vist obligats a dir-ho, però el cert és que el gir ja havia començat i ara ERC només té el problema del valor o la credibilitat que l’electorat vulgui donar-hi. Però el gir hi és. I la meva opinió personal és que és sincer. Potser a contra cor, però ERC ha vist que anar del bracet dels sociates els ha portat a la ruïna.

Per a acabar amb l'anàlisi d' ERC, el que sembla clar, claríssim, és que passi el que passi, continuarà essent la principal força independentista al Parlament. Amb les dades de l’enquesta a la mà, l’única (però sobre això farem una anàlisi específica)

La tercera pota del tripartit, ICV-EUA, sembla ser que consolida la seva lleugera tendència al descens en intenció de vot. Després d’haver mantingut una espectacular solidesa en les seves expectatives de vot, les darreres enquestes apunten una tendència a la baixa, d’entre un 1 i un 2 per cent en la seva intenció de vot, que podria implicar la pèrdua d’un parell de diputats.

El PP sí que continua amb la seva enorme estabilitat en la intenció de vot, clava entre el 10 i l’11 per cent, i amb idèntica projecció d’escons que la que tenia. Ni endavant ni enrere.

Finalment, i pel que fa als partits amb representació al Parlament de Catalunya, els Ciutadans no aconsegueixen “entrar” al Parlament, tot i que gaudeixen d’un lleuger repunt en les seves expectatives electorals. Estar situats ara mateix en el 2.4% és un percentatge en el que recuperen intenció de vot en relació a anteriors enquestes. I és també un percentatge que, a hores d’ara, no ens permet descartar, demoscòpicament, que entrin al Parlament, tot i que per les dades amb les que treballem, sembla improbable.

Pel que fa a les diferents opcions que pugnen per entrar al Parlament per primera vegada, res. No hi ha cap variació i estan a anys llum, en les circumstàncies actuals, de poder-hi entrar. Cap opció, ni la més mínima (més avall faig una anàlisi específica d’aquest punt).

LA INDEPENDÈNCIA ÉS L’OPCIÓ MAJORITÀRIA ENTRE ELS CATALANS

Una dada molt interessant de l’enquesta de LV és que confirma plenament el salt demoscòpic que l’opció dels partidaris de la independència està consolidant entre la població catalana. Primer va ser El Periódico, qui va situar prop del 50% els partidaris de la independència, i ara és La Vanguardia qui ho fa, amb un 47%.

Aquesta és una dada d’extraordinari valor. No sembla afectada directament per la sentència o la mani, que en tot cas la consoliden. El salt demoscòpic s’ha anat produïnt al llarg del 2010, intensifincant-se, fent-se clarament l’opció preferida pels catalans, en aquest segon trimestre de l’any.

És per tant una evolució, un creixement a partir de les circumstàncies que està patint el país, no sembla ser una situació puntual fruït d’un “calentón” com a conseqüència de la sentència o la mani.

S’està estructurant una majoria de partidaris de la independència, i aquesta és la gran, l’enorme notícia de la que tots ens n’hem d’alegrar, i que obre clarament les portes a una situació molt favorable per a la independència en aquest tram final que sembla estem recorrent en el camí a la llibertat.

Tanmateix, aquest percentatge, a l’igual que en l’enquesta de El Periódico, apareix amb matisos força interessants que val la pena tenir en compte.

Per a mi, la més destacada és que el procés independentista, si tiomfa (que triomfarà), no ho farà de la mà de “l’estratègia” dels independentistes, sinó a través d’una majoria independentista tranquila, que no vol viure el procés amb sotregades, amb salts en el buit, sinó d’una manera ordenada, fiable, sòlida. I aquests tres valors no els ofereix avui en dia l’independentisme. Per això hem d’anar amb compte.

Fixem-nos que a l’enquesta de El Periódico veiem clarament que la majoria de la gent era partidària de la independència, però 2/3 parts deien que ara no era el moment del referèndum. En l’enquesta de La Vanguardia, “només” un 24% creuen que és el que cal que abordem ara mateix. És un percentatge molt alt, però ja no és el percentatge majoritari, el que genera més consens.

Interpreto aquestes dades dualment. S’està construïnt i consolidant una majoria nacional favorable a la independència, però no existeix una majoria nacional que cregui que aquest procés s’hagi de plantejar ara mateix.

I crec que seria molt bo interioritzar aquestes dades i el que ens expliquen per a no equivocar-nos en l’estratègia, ni tan sols en la tàctica. Clarament no es donen les circumstàncies perquè es desencadeni el procés. Estem aprop. Però no hi són. Per a mi, aquestes circumstàncies només podran abocar-nos a un escenari en que una majoria nacional vulgui plantejar sense més dilacions el procés si es genera una direcció política, un govern, una estratègia concertada entre les forces favorables al dret de decidir, i això es visualitza clarament per la societat. I aquest escenari no hi és. I aquest escenari requerirà d’un temps, d’un cert temps (tampoc no massa, potser una legislatura exígua) perquè es donin, si tothom treballa bé.

Aquest escenari que descric implica necessàriament Convergència i Unió, però també Esquerra. Aquest escenari ni es dona ara ni pot donar-se ara. Necessita d’uns certs canvis estructurals i en la configuració mental d’aquestes forces polítiques i de l’independentisme en general.

Perquè si una cosa queda clara amb aquesta enquesta, i coincideix en això amb la de El Periódico, és que els favorables a la independència es reparteixen entre totes les forces polítiques. Per això és tan important una estratègia que aplegui el màxim nombre de forces. No estem, per tant, en aquelles estratègies passades, ja clarament caduques, per a les que ens semblava que la independència vindria el dia que un partit que es presentés amb l’eslògan “independència” guanyés les eleccions.

Totes les dades ens apunten que la construcció d’aquest 47% de favorables a la independència no vindrà perquè hi hagi un partit que els aplegui, sinó perquè hi hagi una estratègia sòlida, fiable, de concertació, de la màxima unitat possible, que generi la confiança suficient entre la gent per fer el pas definitiu.

Ens agradarà o no, però és el que expliquen les dades de les darreres enquestes.

Fixem-nos en unes quantes coses més, molt interessants.

Convergència i Unió és l’opció electoral que aplega més partidaris de la independència, però no tot el seu electorat és independentista! CiU, segons les dades de LV, té una intenció de vot del 42.1%. D’aquests, un 55% són favorables a la independència. Fixem-nos-hi bé: un 55%, però només un 55%!!!

Aquest 55% implica que CiU té un 22% d’intenció de vot d’independentistes. És per això que és el partit amb més independentistes. ERC ve d’un 14.1% i ara està en un 9%. Per tant, la majoria dels independentistes confien en l’estratègia de CiU.

I a l’igual que en l’enquesta de El Periódico, és del tot rellevant per a entendre l’estratègia de CiU que un 45% del seu electorat no es manifesta favorable a la independència. Vet aquí la metàfora del gir i del transatlàntic. Amb un escenari de votants 55-45, el gir sobiranista de CiU, que s’aturi en “el dret de decidir” fins al final, és tot l’enllà que es pot permetre. Excepte, és clar, que es vulgui que s’immoli, que se suïcidi. No, no em sembla que estiguem en condicions d’exigir més. S’està treballant en la direcció correcta, i els votants, inclosa la majoria independentista, compra l’estratègia de fer-ho paulatinament, a passes, no demà.

Evidentment els partidaris de la independència són la pràctica totalitat de votants d’ERC, però el més interessant és que trobem partidaris de la independència de manera clara també a ICV-EUA (un 63%), en el PSC-PSOE (un 38%) i fins i tot en el PP (un 15%!!).

Bé, ja hem aconseguit una cosa molt important, que l’independentisme sigui majoritari, i que a més a més, sigui una opció present a l’electorat de gairebé totes les forces polítiques.

Ara entrem en una fase, que ha de ser necessàriament tranquila i ben dirigida, per articular una estratègia que sigui convincent per a aquesta majoria social. És evident que hi ha dues dades que ens assenyalen possibles fragilitats d’aquesta majoria. Per una banda, està molt localitzada en el temps, s’ha generat amb aquesta contundència en aquest segon trimestre. Cal veure com es manté en el temps, per poder valorar la seva solidesa. D’altra banda, i aquesta és per a mi la qüestió essencial, la majoria pro-independència es construeix amb gent que té unes opcions electorals molt diferents. Això implica que els militants independentistes no poguem actuar com si tots els pro-indpendència fossin com nosaltres. No, no ho són. Compartim una cosa molt important, però segurament la diferència que hi pugui haver entre un pro-independència d’aquest 15% del PP o d’aquest 35% del PSC i entre un pro-independència de les CUP o del moviment independentista que sigui, fa que hàgim de gestionar aquest capital amb extraordinària cura, si no volem perdre bous i esquelles pel camí.

Alerta per tant amb pensar i intentar fer com si tots els pro-independència fóssim iguals. La pluralitat és el que ens ha permès construir aquesta majoria. Però també és el que requereix d’una estratègia diferent. Entre d’altres coses, aquesta majoria no comparteix prioritats ni urgències. Anem amb compte, doncs, i no comencem a esprintar com si estiguéssim arribant a meta, quan de fet estem començant l’ascensió a l’Alp d’Huez, en un símil “tourístic”…

POSSIBILITATS DE CANVI EN AQUEST ESCENARI?
Julián Santamaría, catedràtic de Ciència Política de la UCM i president de l’Institut Noxa Consulting, que ha fet l’enquesta de La Vanguardia, finalitza la seva interessantíssima anàlisi amb una frase enigmàtica. Diu “En mi opinión, la estabilidad del electorado puede ser más aparente que real. Y es muy posible que de aquí a otoño algo se mueva en Catalunya”

No dona més pistes. És una mica lleig acabar una anàlisi així. En què es basa per dir això? S’està cobrint les esquenes? Està fent negoci, reclamant més enquestes? Sap alguna cosa que no ens diu ni en l’enquesta ni en la seva anàlisi?

Mirem a veure si aconseguim trobar alguna explicació a l’enigma.

D’entrada, crec que hi ha una cosa important: el calendari electoral. Gairebé tothom coincideix que les eleccions seran el 24 d’octubre. Tanmateix, encara no és descartable un avançament electoral que les situï en el 19 de setembre. Per dates, encara hi som a temps. Aquesta setmana ho sabrem, perquè més enllà ja no podrà convocar-les per a aquesta data.

Perquè pensem que té alguna possibilitat aquest avançament al 19 de setembre? Per tres motius: el primer, perquè tot el que està passant empitjora les perspectives dels socialistes, per tant el pas del temps és un factor de desgast permanent; segon, perquè el setembre encara no tindrem les dades de la debacle econòmica que es preveu per al retorn de les vacances (atur, dades macroeconòmiques, IVA, etc); i tercer perquè “s’estalviarien” arribar a les eleccions amb una vaga general pel retrovisor (està prevista per a finals de setembre).

Si les eleccions són al setembre, jo no veig cap escenari d’incertesa en relació a l’estabilitat que de fa mesos aporten les enquestes.

Però si les eleccions són a l’octubre, encara hi ha marge perquè passin coses. I a mi només se m’acut un escenari en el que passin coses: en el camp de l’independentisme.

I només amb un possible motor de canvi: Joan Laporta amb un projecte propi.

Les dades de l’enquesta, com les de totes de les que tenim dades, situen clarament Reagrupament i Joan Laporta, com a marca electoral conjunta, en l’extraparlamentarisme. De manera radical, a més. Possibilitat zero de fer res.

Però alerta si es concretés un projecte polític independentista diferent, que recullís l’esperit dels patrocinadors de la Conferència Nacional del Sobiranisme, i que comptés amb el lideratge ferm d’en Joan Laporta, amb un projecte polític propi, no sucarrimat com Reagrupament (que arrossega a la baixa les seves possibilitats), i que a més a més, comptés amb la participació i implicació de personalitats del sobiranisme –dic els noms només a tall d’exemple del que vull dir- com l’Alfons López Tena, en Terricabras, en Pep Riera, en Salvador Cardús, alguns empresaris, personalitats històriques de l’independentisme i figures rellevants de l’actual independentisme, que aporten un missatge clar de voluntat de suma, com n’Enric Canela.

Aquest seria un escenari que podria alterar aquesta estabilitat. Per una banda podria comprometre força la situació d’ERC. I per una altra banda podria allunyar CiU de la majoria absoluta, només que li rasqués entre 3 i 5 diputats (la fidelitat del votant de CiU fa que sigui complicat pensar en un altre escenari). La irrupció d’una nova força independentista d’aquesta mena, amb un nou lideratge polític com el d’en Laporta, i ben acompanyat de noms que donin un missatge clar de mobilització i unitat és un dels pocs escenaris que podria modificar l’estabilitat que apunten les enquestes.

L’altre escenari no seria gens positiu, i és que finalment es fessin coincidir les espanyoles i les catalanes.