IN MEMORIAM: JOSEP I MIQUEL BADIA

Els germans Badia formaren part d’aquella generació de joves d’entreguerres que visqueren apassionadament aquella època dels ismes, comunisme, anarquisme, nacionalisme, de valoració dels conceptes de disciplina, autoritat, sacrifici i de l’ ús de la força en defensa d’un nacionalisme essencialista.

Miquel Badia es considerava un soldat de la Pàtria, la seva missió era alliberar-la mitjançant la insurrecció armada i el sacrifici de la sang, d’acord amb el model de lluita contra l’ocupació britànica representat per la Pasqua irlandesa del 1916.

Miquel Badia fou l’organitzador, impulsor i símbol de les Joventuts d’Esquerra Republicana- Estat Català (JEREC) que, mitjançant la pràctica de l’excursionisme, l’atletisme i l’acció política patriòtica, tingueren una intensa activitat durant el període de la Generalitat Republicana, quan es vincularen amb les institucions en un procés de construcció nacional (nacionalitzar Catalunya), segons el concepte encunyat per A. Rovira i Virgili, com a pas previ per engegar el procés insurreccional que portaria a la llibertat de la Pàtria.

Miquel Badia , el “ capità collons”, com se’l coneixia pel seu coratge , tingué una vida turmentada, resultat de la seva lluita al servei del seu ideal separatista (independentista), els cinc anys de presidi pels fets de Garraf, la clandestinitat, l’exili i l’hostilitat d’un sector d’ERC, accentuaren encara més el seu caràcter rebel.

Amb encerts i errors, però amb una vital i apassionada voluntat de servei a la nació i a la política de Francesc Macià, i tot això sense haver estat mai candidat en cap llista electoral.

Com a bon idealista romàntic, per a ell la vida fou un culte a Catalunya i a la mare, potser perquè les dues figures es fonien en una de sola. Com els escollits dels déus, aquests el cridaren aviat al seu si,quan només tenia 30 anys, però amb la meitat de la seva vida ofrenada a l’altar de la Pàtria.

L’assassinat dels germans Badia serà el pròleg del crepuscle dels déus, que tres mesos després serà representat pel doble procés de guerra i revolució que sacsejarà la societat catalana. La desaparició de Miquel Badia privà a l’independentisme d’un valuós organitzador i d’un líder carismàtic molt necessari per guiar la política d’Estat Català durant la guerra.

En la llarga llista de patriotes que durant els darrers vuitanta anys han estat la baula que ha donat continuïtat a la nostra lluita , cal esmentar, entre molts d’altres, Marcel·lí Perelló, Daniel Cardona, Domènec Latorre, Jaume Compte, Lluís Escaler, Manuel Viusà, Manuel Cruells, Josep Tramunt, Jaume M Vendrell, Magí Colet, Antoní Massaguer, Martí Marcó, Toni Villaescusa, independentistes de distints colors i sigles polítiques, però guiats tots per la seva voluntat d’alliberament dels Països Catalans. Miquel Badia té un lloc destacat enmig d’aquests combatents. El seu homenatge ha d’ésser un esperó per a continuar en la línia de lluita i de fidelitat als interessos col·lectius del poble català, que són els de la Pàtria, que Francesc Macià ens va assenyalar: Una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa.

Aprenem del passat, treballem el present, construïm el futur

Honor als herois de la Pàtria !

Organitza: Associació Germans Badia

Entitats adherides: Associació Patriòtica Catalunya 1640, Fundació IRLA, JERC, Joventuts UNCat (Nosaltres Sols), Palestra.

El mecanoscrit de la metamorfosi d’incert origen

Mentre dormia no he notat res. La nit abans havia estat disfrutant amb les noves entregues de House, vaig beure'm l’habitual got de llet, vaig comprovar que el despertador estigués ben programat –tenia una reunió molt d’hora- i finalment, abans de ficar-me al llit, vaig fer la indispensable pixadeta.

Quan he vist el nòrdic pel terra he pensat que hauria passat calor dormint i me l’hauria tret de sobre. Encara des del llit he encès el llum i he posat la ràdio abans d’incorporar-me. Llavors he notat una sensació estranya, com una incomoditat al seure; he allargat la mà cap a les ulleres.

M’he posat les sabatilles i m’he aixecat. He sentit una mena de fressa, com si alguna cosa s’hagués arrossegat pel llit, i un estrèpit de trencadissa, amb el despertador i el got d’aigua que tinc damunt la tauleta de nit caient al terra. M’he girat, sense entendre com havien pogut caure, i he tornat a sentir la fressa, una mena de “zzzz”, mentre de reüll em semblava veure que alguna cosa es movia pel terra a la meva esquena.

He girat el tors, sense moure els peus, i he observat horroritzat com m’havia crescut una llarga cua que des del final de l’esquena arribava al terra. He apagat i encès el llum perquè em pensava estar dins un malson… Però no. Mentre mirava el braç que allargava per a activar l’interruptor.. hi he vist una cosa estranya: m’havia desaparegut el tatuatge del casc de Jaume I el Conqueridor amb les quatre barres que duia a l’avantbraç i en el seu lloc hi havia l’aligot franquista amb la divisa “una, grande y libre”. El meu horror no tenia límits. Sense alè, m’he tret la samarreta i m’he mirat el braç esquerre, on porto tatuat al voltant del bíceps “Catalunya”: també havia desaparegut i en el seu lloc hi lluia un terrorífic “arriba España”. Tement-me el pitjor he mirat el braç dret, on hi tenia l’escut del Barça i… tampoc hi era i en el seu lloc hi tenia, no sé si dir-ho… l’escut del Real Madrid. He cridat com un boig, volia sortir d’aquell malson, m’he començat a esgarrapar els braços, fins que m’ha començat a sortir sang. És l’últim que recordo. Suposo que m’he desmaiat.

Quan he recuperat el coneixement estava estirat damunt un bassal de sang que sortia de les esgarrapades dels meus tatuatges als braços. Mig marejat he arribat al bany i m’he dutxat amb aigua freda. Mentre em posava iode a les ferides pensava què cony era tot això que m’estava passant. He pensat de trucar als Mossos. Però no ho he fet: a l'agafar el mòbil he vist que tenia la imatge de l’escut de la Guàrdia Civil a la pantalla. La ràdio encara anava cantant notícies. Amb tot el que m’estava passant no me n’havia adonat que estava sentint en Jiménez Losantos. L’he agafada i mentre anava camí del menjador he sintonitzat RAC1. Però l’horror encara no havia acabat: al menjador no hi havia el retrat que hi tenia d’en Francesc Macià, sinó una foto del “Caudillo” en traje de campanya. Quan he pujat les persianes, gairebé sense esma, he vist que al balcó hi tenia penjada una enorme bandera rojigualda. He obert ràpidament els finestrals per a treure-la, i llavors algú des del carrer m’ha insultat al crit de “espanyol de m... feixista!”. I… de debò que no ho entenc: la meva reacció, espontània, incontrolable, ha estat insultar-los jo també, cridant-los “rojos de m..., separatistas hijosdep...!”. M’he tapat la boca, no sé com allò havia pogut sortir de la meva boca.

Desesperat, m’he assegut davant l’ordinador i he obert el facebook. Tenia unes quantes notificacions a un enllaç al meu bloc que havia penjat el dia abans, on criticava l'oportunitat, l’estratègia, la manera de fer i l'actitud de Solidaritat per la Independència en relació a la seva iniciativa legislativa per una llei de la independència. Tot eren insults, i tothom deia el mateix, que els que no havíem donat suport a la seva iniciativa havíem quedat definitivament al descobert, que gràcies a la seva estratègia a Catalunya s’havien pogut desemmescarar tots els botiflers, traïdors i espanyols que hi havia i que fins aleshores ens feiem passar per catalanistes. Esgarrifat, he vist enllaços amb la meva foto i un sol missatge: TRAIDOR!

He anat veient altres apunts al Facebook, i tot era igual, els mateixos personatges del facebook, tots amb el símbol de SI al seu perfil, assenyalant a tothom com a grans traïdors, botiflers i espanyols.

A aquests missatges només se n’hi afegia un altre en el que expressaven la seva enorme satisfacció perquè amb el que havien fet, amb la seva estratègia, havien pogut desemmascarar una espantosa maniobra massiva d’infiltració d’espanyolistes sense escrúpols a les files sobiranistes. Brillantment, en no donar-los-hi suport, tots aquests centenars i centenars de milers de traïdors ens havíem “retratat” i havíem pogut ser desemmascarats.

Els més radicals exigien la nostra “liquidació”. N’hi havia que deien que no pararien, que no descansarien mai fins a liquidar-nos, que l’enemic estava “a casa” i que calia “exterminar la brossa” (sic). Preocupat per si havia començat la cacera, he enviat uns quants SMS a antics amics meus de lluita, per saber si estaven bé o ja se’ls havien emportat, si ells també, definitivament, havien estat descoberts.

M'ha tranquilitzat saber que com a mínim encara no s’havien emportat a ningú, no havia començat “l’extermini”. Abans de continuar a l’ordinador m’he proveït d’algunes eines per a l’autodefensa, i he mirat sigilosament per la porta al replà, per si un cas. Per sort no hi havia ningú.

Llavors he continuat navegant per internet, intentant trobar alguna explicació, alguna dada, que m’ajudés a entendre què estava passant, la meva metamorfosis, o, el que encara és pitjor, com, després d’estar militant i treballant en l’independentisme des de feia més de 20 anys… ara resultava que formava part d’un enorme complot espanyolista, en el qual hi estàvem implicats centenars de milers de nacionalistes i independentistes, entre els quals també hi eren la majoria dels meus amics i companys de lluita.

Com podia ser que no me n’hagués adonat mai, d’això, fins que els solidaris ho han deixat a la llum amb aquesta macrooperació? M’han vingut al cap aquests programes secrets del govern dels EUA que en alguns episodis d’Expediente X quedaven al descobert. Segurament havia format part d’un d’aquests programes secrets del govern espanyol. Una mena de Jason Bourne. Era l’única explicació.

Per la xarxa els solidaris continuaven la seva denúncia incansablement. Ja abastava també a diaris en català, a opinadors i a periodistes que fins aleshores s’havien considerat inequívocament compromesos amb l’independentisme.

Davant la magnitud i abast del complot desemmascarat pels solidaris, el calvari que estava passant amb la meva metamorfosis era una gota en un oceà, irrellevant. Mirava la foto que hi havia de la concentració de solidaris davant el Parlament: no sé si arribaven al centenar. Havien de ser una gent extraordinària, patriotes excepcionals, perquè ells tots solets, tres diputats i entre 50 i 100 militants mobilitzats davant el Parlament i a la xarxa, havien aconseguit desemmascarar la més gran operació d’infiltració mai coneguda. Segons algunes fonts, podíem ultrapassar el milió de traïdors que ara, definitivament, havíem quedat retratats, desemmascarats, al descobert.

No he tingut esma d’anar a treballar. Per a què? Amb quina cara em mirarien els companys? Quants d’ells formarien part també de la gran conjura? Probablement tots els que fins aleshores havia considerat que eren “gent del rotllo” fossin, com jo, uns traïdors, perquè no en sabia de cap que milités a Solidaritat. Bé, d’algú sí. L’únic. Realment terrorífic, pensar que tots estàvem formant part d’aquesta macroconxorxa espanyolista.

He desconectat el mòbil i m’he estirat al sofà, per a pensar en el tot plegat i què fer. He posat música, el que hi havia al CD… i era… Loquillo!!!!. Acabaramos! Era una pista definitiva. Que m’agradés Loquillo era la prova definitiva de la meva traïció, probablement era l’únic link que conservava amb el meu anterior “jo”, del que no en recordo res, abans de participar en aquest programa de macroinflitració…

Abans d’adormir-me el meu últim pensament ha estat per a l’entrada per a la Final de la Copa que tenia penjada al suro dels avisos del menjador. Em tocaria anar enmig dels Ultrassur??? És Cristiano Ronaldo el millor jugador del món? És Mourinho un enviat de la providència per a restituir las glorias deportivas? Quan he vist una foto dedicada de Tomás Roncero al costat de l’entrada he entès que el malson no tenia aturador ni límits…

Simfonia amb organet del Toys’R’us

Avui hi ha hagut la concentració de la gent de Solidaritat per a autodonar-se recolzament en la cosa aquesta de la proposició de llei per la independència que van presentar fa unes setmanes i que es debatrà a mitjans abril.

A nivell de partit suposo que és una cosa que els hi ha anat bé. Després de la mesquina jugada d’en Laporta, una exaltació de l’autoestima, aquest trobar-se amb la seva gent, és una cosa positiva. D’alguna manera avui els solidaris s’han autoafirmat. I això, com quan som adolescents, i Solidaritat és un moviment molt inicipient, sempre és necessari i positiu.

Després tenim el problema d'aquesta, si m'ho permeteu, ridícula transcendència amb que els solidaris volen vestir els seus actes. Com si mai abans d’ells ningú no hagués estat independentista o com si, fins i tot acceptant que algú ho hagués pogut ésser, mai cap acte d’aquests indultats no hagués tingut ni l’extraordinària visió, potència i transcendència que tenen el que ells fan.

Mireu, ras i curt, això d’aquesta proposta de llei és un exercici impúdic d’onanisme polític sense precedents, amanit amb de vanitat i irresponsabilitat.

Crec que Convergència va fer molt bé en el seu moment votant perquè se’n pogués parlar, i ha mantingut una actitud serena i responsable amb tot aquest afer, suposo que a l’espera inútil que els seus promotors tinguessin un moment de lucidesa i l’acabessin retirant. Està clar que no ho faran. I està clar, claríssim, que aquesta proposta, evidentment, no prosperarà. I, en no prosperar, generarà un efecte “aigua al vi”.

I dic això malgrat que jo no tinc cap info directa del que farà o deixarà de fer Convergència. No ho sé perquè no en sóc i no n’he parlat amb cap persona amb mínimes responsabilitats polítiques. Però no cal ser algú amb informació privilegiada o un reputadíssim vident per intuir que Convergència no hi donarà suport.

Si Convergència no hi dona suport, la veritat és que com a independentista i com a votant de Convergència aquestes últimes eleccions em quedaré tan ample i tan tranquil. I, com jo, la immesa majoria d’independentistes.

Em sembla irresponsable jugar amb coses serioses de la manera com ho ha fet Solidaritat. La manera com s’assolirà i dissenyarà l’estratègia, necessàriament concertada, amb la qual es generi una majoria social per la independència, al parlament i a la societat… està A LES ANTÍPODES de la manera com ho han plantejat els solidaris.

Tenir tres diputats i presentar com s’ha presentat aquesta proposició de llei, sense encomanar-se a ningú, sense haver-ho parlat amb ningú, sense saber les possibilitats reals de prosperar, sense saber quina és l’estratègia i què pensen les forces que tenen major representació i són necessàries per a que prosperi, sense haver treballat amb la societat civil, sense res, sense absolutament res… és un exercici d’irresponsabilitat.

Pensar el contrari, donar-li un major significat polític a aquesta irresponsabilitat, és un exercici impúdic d’onanisme, és com pensar que t’estàs tirant una estrella de Hollywood perquè et tanques al bany amb el Playboy on surt en boles i fas les teves coses.

Aquesta proposta de llei només s’explica en clau de partit, mai en clau de país. És un simple exercici d’autolegitimació d’algú que necessita autoafirmar-se, dotar-se de legitimació. I aquí crec que els solidaris no l'encerten.

Com va dir el president Pujol en la imprescindible conferència de dimarts a la UPF, assolir la independència serà molt i molt difícil. Dificilíssim.

Però això els solidaris també ho saben. I els solidaris també saben perfectament que Convergència no donarà suport a aquesta proposta marciana. De fet, la irresponsabilitat rau en això, en presentar una cosa perquè no s’aprovi.

La voluntat dels solidaris no ha estat que aquesta proposició s’aprovés. Qui vol aconseguir un efecte així no es comporta ni actua tan unilateralment com ho han fet ells.

La voluntat dels solidaris, la seva idea, és que la presentació d’aquesta proposta serveixi per al que en diuen, des de les seves paranoies, “desemmascarar” els altres, perquè es retratin, com a traïdors, com a botiflers, com a grans pecadors nacionals. No presenten una proposta perquè sigui aprovada, sinó per a que permeti alimentar el seu discurset paranoïc. Si feu el que jo dic, sou bons, patriotes i independentistes, si no feu el que jo dic i de la manera que jo dic sou uns traïdors, uns impostors, uns farsants.

Convergència s’ha presentat a les eleccions amb una proposta molt clara, claríssima. L’estratègia convergent es basa en tres grans elements:

- atendre de manera urgent la necesssitat d’endreçar govern i país, a tots els nivells: institucional, econòmic, polític…

- la reivindicació del dret a decidir, com a motor ideològic del nou escenari nacional, i

- el plantejament del concert econòmic o pacte fiscal com a element catalitzador de la societat catalana, que permeti relligar els dos objectius previs i, sobretot, treballar per aconseguir i consolidar una majoria social favorable al dret a decidir, com a expressió dels nostres drets i de la nostra sobirania.

Amb aquesta proposta Convergència va guanyar claríssimament les eleccions. I sobre aquests reptes és sobre els que els que vàrem votar Convergència valorarem la seva actuació.

És ridícul haver-ho de recordar, però a la vista de les tonteries que estem sentint, val la pena fer-ho. Convergència guanya aquestes eleccions de la manera clara com ho va fer amb aquesta proposta, que recull el suport MAJORITARI dels independentistes catalans. S’han acabat els carnets d’independentista. No n’hi ha. Solidaritat, Esquerra, si m’apureu també els Walking Dead de Reagrupament, es van presentar a les eleccions amb propostes inequívocament independentistes, de les que posaven la paraula independència sempre i a tot arreu i amb el cos de lletra més gran que permetien les pancartes… I quin ha estat el seu resultat, el seu suport? Quatre diputats per als solidaris, dels que en queden tres, deu per a Esquerra i zero per als walking dead.

Vol dir aquest resultat de les forces d’aquest independentisme “explícit” que la seva exígua representació és la representació d’una exígua força social de l’independentisme? En cap cas. Vol dir que l’independentisme es planteja les qüestions amb uns paràmetres polítics que CAP d’aquestes forces no ha aconseguit recollir de manera significativa.

Convergència va treure 1.200.000 vots. Solidaritat en va treure 102.000. Entra al cap d’algú que no estigui presoner d’una supèrbia i d’una vanitat extremes que aquests tres diputats i cent mil vots puguin imposar l’estratègia als més d’un milió de votants i més de 60 diputats de Convergència?

Convergència ha recollit la major part del vot independentista, i ho ha fet sense enganyar absolutament a ningú. La proposta i les regles eren molt clares. La mateixa claredat amb la que hem d’assumir que a Convergència l’han votada centenars de milers de ciutadans que no són independentistes. Totes les enquestes i treballs d’anàlisi política situen entre un 54 i un 60 per cent els votants de convergència alineats amb les tesis independentistes. Això vol dir que com a mínim un 40% per cent no ho estan. I sense aquest 40% mai Convergència hauria pogut guanyar les eleccions, i ara tindríem el PSC-PSOE continuant governant Catalunya.

Quin és o hauria de ser el nostre GRAN OBJECTIU NACIONAL? Doncs molt fàcil, treballar perquè a Catalunya existeixi una majoria social sòlida favorable a la independència. Ara mateix no hi és. Es fan trampes als solitaris els qui volen fer veure el contrari.

Quina és la majoria social política a Catalunya? La que expressa el resultat del 28-N o la que es va expressar, fa encara no tres anys, a les eleccions espanyoles, quan PSOE i PP van obtenir més de 2.200.000 vots i CiU i Esquerra 1.000.000 de vots???? Sí, més d’un milió dos-cents mil vots a favor de partits espanyolistes….

Des d’un cert independentisme sempre es vol carregar les tintes de les culpes de tot sobre Convergència. És una manera molt barata d’amagar la realitat.

No. No tenim cap constància, cap prova, res, que ens permeti afirmar que existeix una majoria social sòlida a favor de la independència. Sí tenim constància que aquesta majoria, poc a poc, es va conformant, va creixent. Però és urgent que assumim que ara com ara no existeix. I dic que és urgent assumir-ho perquè això ens hauria de permetre, a tots, treballar prioritàriament per fer crèixer aquesta majoria i fer-la sòlida.

Convergència ha triat un camí des de la claredat i alhora la necessària prudència a la que obliga la diversitat dels seus suports. I aquesta via és el dret a decidir i el concert econòmic o pacte fiscal com a element catalitzador.

D’altres es pensen que aquesta majoria es generarà impulsant iniciatives “per a desemmascarar traïdors”. Conec els solidaris, i no pensar de debò que això ajudi nacionalment a construir aquesta majoria. Per això dic que el que fan és irresponsable, perquè ho fan no per l’objectiu que persegueixen, sinó pels seus interessos de partit, per a autolegitimar-se i per a satisfacció de la parròquia.

M’agradaria que, un cop es debati al parlament. Un cop tinguin aquesta enorme satisfacció amb la que semblen estar esperant el no suport de Convergència… tinguin el seny suficient per a retirar-la abans no surti derrotada del Parlament. Estalviem-nos donar peixet als enemics reals de la nostra causa, donant-los-hi un titular tipus “el Parlament de Catalunya vota contra la independencia”. Tots sabem que això no és així. Estalviem-nos portar el numeret fins al final. Però bé, si arriba fins al final tampoc no passa res.

De la mateixa manera que caldria estalviar-se pensar que els concentrats avui a la Plaça Sant Jaume és tot el suport que pot aconseguir la independència. Quants han estat avui? 800? 1.000? 3.000 en els recomptes més favorables? No fotem, que els solidaris heu invocat moltes vegades l’esperit del 10-J, que hi havia més d’un milió de persones al carrer. Ja em sembla bé que es plantegin mobilitzacions, activisme, etc. però mirem de no caure en certs paranys.

(també haig de dir que prefereixo aquest cert onanisme solidari que els pantalons al turmell d'Esquerra davant els sociates...)

En definitiva, no pretenguem armar una simfònica amb un organet d’aquests del Toys ‘R’us. Ok, cadascú fa el que pot i vol per a visualitzar-se... Però hi ha coses de país que són massa importants com per no actuar amb més responsabilitat. Tothom sap que l’estratègia cap a la independència requereix de molta prudència per ser capaços de concertar i concretar tots els suports que necessita, i a tots els nivells: parlamentaris, polítics, socials, intel·lectuals, internacionals…

I tothom sap, a més, que aquesta estratègia no té cap mena de sentit plantejar-la, mai, contra la força majoritària i decisiva del sobiranisme català. Que es presentin les coses i propostes que es vulguin, però, per responsabilitat, no ens equivoquem en les valoracions i en sobredimensionar-les.

ABSOLUT PUJOL. Digerint la conferència “Residuals o independents? O alguna altra solució?”

Hem arribat molt d’hora. L’anunciada conferència del president Pujol havia aixecat una important expectativa. El títol i les últimes reflexions del líder nacionalista, cada cop més ficat en el paper de “pare de la Pàtria” que glossava fa un parell de setmanes l’Anna Figuera en la presentació del seu magnífic llibre “Jordi Pujol i els jueus. Construir la terra promesa”, pressagiaven una conferència important, un anunci o posicionament important.

Tot ha estat així. L’assistència massiva ha obligat a habilitar aules anexes a l’auditori de la UPF perquè es pogués seguir pel nombrosíssim públic concentrat.

I la conferència d’en Jordi Pujol ha estat d’aquelles que estableixen un moment històric, que el situen, descriuen com s’hi ha arribat i deixa les portes obertes al futur, amb un únic diagnòstic. Per poder fer això, cal tenir molta autoritat política, ètica, nacional... I en Pujol la té i l’ha exercida.

Estic segur que el relat que ens ha fet del seu pensament, de les seves motivacions polítiques, dels seus objectius, del perquè de la seva actuació política en aquest llarg lideratge nacional que ha exercit… no ha estat fàcil per a ell. I no ho ha estat perquè, com ell mateix ha reconegut, el desenllaç de tot plegat no és el que ell volia, pel que havia treballat. I així les coses el que el president Pujol també ens ha descrit amb total nitidesa és quina és l’actual situació i quines conseqüències polítiques i nacionals implica.

I sí, estem parlant, ha parlat, que, com a poble, no tenim alternatives i hem de dissenyar el nostre camí, a través del dret a decidir, a la independència.

En Jordi Pujol ha insistit en la -a totes llums inversemblant- dimensió personal de la reflexió que ens plantejava. Atès que la conferència està disponible a la xarxa, el millor és que tots els que hi tingueu interès, la llegiu. Val molt la pena. És un document únic, un viatge per la nostra història més recent, que és el projecte de construcció nacional i del conflicte nacional que ens ha portat al dia d’avui, a aquest repte històric en el que estem instal·lats.

Per tant, la dissertació, encara en calent, sobre la conferència, la plantejaré també des de la subjectivitat, la meva visió, la visió d’un militant independentista des de fa 26 anys, des que en tenia 18…

Jo coneixia molts pocs convergents, poquíssims. M’havia criat a Cornellà, al Baix Llobregat, en ple barri de Sant Ildefons, en una família de tradició catòlica i, alhora, molt d’esquerres. Sí, gairebé de “cristians comunistes”. Dels grups de parròquia, la JOBAC, vaig passar a la Crida a la Solidaritat i a la militància independentista, ja a Barcelona. Fins a la Universitat, i a través de la FNEC, que no vaig entrar en contacte amb “convergents”. Però el meu món continuava molt i molt allunyat del seu.

Tanmateix, aquell novembre del 1986, amb alguns activistes independentistes més del barri de Les Corts, estàvem molt i molt alerta dels esdeveniments polítics que s’estaven produïnt. S’havia de conèixer la decisió de l’Audiència en relació a la petició de la fiscalia (impulsada pel govern del PSOE) de processar o no el president de la Generalitat, en Jordi Pujol. Havíem decidit que si es processava el president de la Generalitat pel cas Banca Catalana havíem de fer alguna cosa. Es va parlar de fer una resposta anònima, espontània. L’hauríem feta grossa, crec. Però no val caler. No hi va haver processament.

Com a independentistes, vam continuar fent la nostra, les nostres coses. La idea política independentista i la militància independentista, la resistència patriòtica, venien de lluny, i amb molta altra gent vam anar generant iniciatives, projectes i propostes.

L’independentisme, en aquells moments, no deixava de tenir una important component testimonial, absolutament allunyada de la centralitat del debat polític. Però una militància absolutament entregada de milers i milers de joves arreu del país, uns referents clars i una proposta política rupturista, clara i patriòtica… va anar configurant un escenari polític on l’independentisme cada cop era més i més present, des de tots els punts de vista. També en les expressions polítiques més tradicionals: parlament, ajuntaments, etc.

En Jordi Pujol ha començat avui assenyalant que aquests no havien estat els seus objectius polítics, que el seu plantejament nacional i de nacionalista no l’havia edificat sobre la idea de la independència, sinó sobre la idea del “ser”, sobre la idea de la importància, després de la llarguíssima nit negra de la guerra, l’exili i la dictadura, de construir la nació, de refer la nació.

Ens ha explicat la idea des de la que es partia: la possibilitat que, en una Espanya democràtica, amb prosperitat i desenvolupament econòmic, integrada a Europa… Catalunya hi tindria el seu espai propi, reconeixement i autogovern suficients per poder fer tot allò que calia per a la nostra Nació, i que n’assegurés la seva plenitud en tots els ordres (identitat, economia, etc).

També ens ha recordat quin era l’escenari real d’aquella Catalunya. Ell no ho ha dit, de fet no hi ha fet cap referència, però ens hauríem de remetre a aquelles primeres eleccions on el nacionalisme català no era, ni de lluny, la principal força a Catalunya. Ha recordat, això sí, la solitud freqüent en els temes nacionals de Convergència i Esquerra. El perfil polític del país semblava anar per altres bandes.

I la situació política a l’estat era precària, també des de tots els punts de vista (institucional, democràtic, econòmic…).

En aquella situació, en aquell context, en Jordi Pujol ha explicitat avui el que eren les coordenades d’un cert pacte amb Catalunya, que avui ja no existeix, s’ha trencat. Des de la presidència de la Generalitat, però sobretot, des de la presència al Congrés espanyol, en Pujol ha desgranat els diferents instants clau, perillosament clau, de la transició i de la democràcia espanyola –fins als nostres dies-.

Aquesta permanent responsabilitat en la que s’actuava en el front espanyol tenia una doble motivació: la consciència que la involució en el procés democràtic espanyol anava directament en contra del procés de construcció nacional català, i, alhora, la incertesa sobre com respondria la societat catalana, sobre què era allò al que realment aspirava i fins on estava disposada a “jugar-hi”.

Aquesta responsabilitat convergent s’ha exercit fins al límit. Potser molt més enllà fins i tot del que els hi era exigible. Però es va fer sempre i en tot moment; i sovint sense res a canvi. L’últim episodi, detalladament explicat, ha estat el suport convergent al congrés a les mesures que el frívol Zapatero es va veure obligat a prendre (maig 2010) davant la catastròfica situació espanyola, que abocava inevitablement a la intervenció europea, però que podia arrossegar letalment a la ruïna la zona euro.

En Pujol ha explicat amb pèls i senyals com es va produir aquella intervenció del que en Juliana defineix com a “directori europeu”, i del paper que hi va tenir Alemanya, la Merkel i la CDU, així com -ja és sabut- totes les autoritats internacionals, des de l’Obama fins a la Xina. Un cop més Espanya davant l’abisme i un cop més, per a evitar una catàstrofe (que també ens hauria arrossegat a nosaltres, no ens enganyem), la responsabilitat convergent al rescat.

Ha volgut remarcar el president Pujol la distància que hi ha entre aquesta responsabilitat, sovint a canvi de res, i la irresponsabilitat espanyola, entre ells i amb nosaltres. El repàs històric ha situat clarament tant l’esquerra com la dreta espanyola permanentment abocats al caïnisme més atroç i incomprensible, i molt per damunt de qualsevol consideració sobre el bé comú, l’interès general.

A nivell català això té una traducció molt clara: el concepte de solidaritat. Ha repetit força vegades quin és l’únic concepte que tenen els espanyols de la solidaritat: “el que és meu és meu, però el que és teu també és meu”. I això ens ha dut a l’actual situació de col·lapse econòmic que deriva de l’incessant o creixent espoli fiscal.

Ha arribat finalment a la sentència del TC sobre l’Estatut. En Pujol no l’ha descrita com un punt d’inflexió, sinó com l’últim esglaó d’una cadena de pensament i actuació política espanyola que va començar l’any 2.000.

Els efectes de la sentència del TC són devastadors. Però encara ho és més el “frame” en el que està instal·lada la política espanyola, el pensament espanyol en relació a Catalunya. En Pujol ha parlat de “deslleialtat ètica” i de “desllialtat constitucional”.

En aquest context, així les coses, el diagnòstic del president Pujol és molt clar: només hi ha una alternativa, “o ser residuals o ser independents”. Quan Pujol parla de ser residuals vol dir de desaparició, pèrdua del nostre ésser nacional. Quan Pujol planteja “o ser independents” no està plantejant una disjuntiva, sinó donant resposta negativa a la tercera pregunta del títol de la conferència “o alguna altra solució”. No, no hi ha cap altra solució. Com recullen tots els mitjans, en Pujol ha dit prou i ha oficialitzat solemnement que ell no té cap argument en contra dels qui defensem la independència. I així ha oficialitzat solemnement que no hi ha, com a país, arguments en contra de la independència. Per tant, que és el camí. Independència o mort. I tots volem viure, nosaltres i el país.

Llavors ha deixat plantejats, sense resposta, els dos grans interrogants que té la qüestió de la independència: com es pot fer possible la independència (el com) i l’impacte intern, és a dir, el permanent interrogant sobre això que n’hem vingut a dir “la majoria social”, com a expressió que allunya els temors, si s’assoleix, de la “fractura social”.

En Pujol no ha resposta aquests interrogants, o només ho ha fet parcialment. Entenc que creu –i creu bé- que no li toca a n’ell aquest repte polític.

La conferència d’avui ha estat important perquè el president Pujol, actuant de pare de la Pàtria, ha fet un reconeixement solemne que no hi ha alternativa a la independència. Per tant, que Catalunya ha de caminar cap a la independència. Avui ens ha vingut a dir que el país ha arribat fins aquí, i jo he fet el que he pogut per construir la Nació en un determinat context. Avui el context ja no existeix i les meves receptes ja no serveixen. Avui, per tant, el president Pujol ha oficialitzat l’inici del camí cap a la independència.

Només ha assenyalat dues coses, que són importants, en relació a aquest camí. La primera, que hi ha país. Que som forts, que hem d’estar segurs de nosaltres mateixos, que tenim un gran potencial, etc. És a dir, ens ha vingut a dir “si volem, podem”. Ha fet una exaltació de la catalanitat i de la nostra força com a poble, d’aquest ésser que hem sabut mantenir generació rere generació i és el que avui ens permet ser on som i fer front a un dels reptes històrics més importants que tindrem com a poble.

La segona qüestió és la clau política del dret a decidir sense límits. La interiorització nacional que nosaltres som el subjecte polític i que nosaltres som els que hem de decidir, democràticament, és la gran estratègia cap a la nostra independència.

Com ja vam dir reiteradament des de l’ABSOLUT MAS, la qüestió del concert econòmic o pacte fiscal és, a banda d’un plantejament de gairebé podríem dir “justícia divina”, una reivindicació que catalitza la unitat nacional en un objectiu, i que dona carta de naturalesa política al dret a decidir. Que un 80% dels catalans hi estiguin a favor i que això aparegui vinculat a l’estratègia del dret a decidir és la nostra porta al futur. Avui fins i tot el normalment hostil Financial Times es mostrava sensible a la causa catalana a través de la crítica a l’espoli fiscal. L’estació concert és el punt de confluència previ a l’assalt final a la independència. No hi ha cap altra solució.

I avui, el president Pujol, com en el seu moment va fer “el fill del Lleó”, Ben Gurion, ha llençat un missatge inequívoc que el procés està en marxa i que no hi ha marxa enrere. Ara només cal que siguem prou madurs i prou conscients del moment històric que estem vivint perquè la gran pregunta, “el com”, pugui anant trobant les respostes polítiques i estratègies que requereix.

L’apel·lació a la responsabilitat que ha fet al llarg de la seva conferència és, al meu entendre, plenament vigent pel que fa al procés cap a la independència. Sense aquesta visualització de la responsabilitat, sense el patrimoni que aporta Convergència de responsabilitat, aquest procés seria inviable.

Avui, quan sortia de la sala d’actes de la UPF, amb tot el que havia sentit colpejant-me encara les parets del cervell, pensava que es tancava un cert cercle, i em recordava a mi mateix, aquell novembre del 1986, amb 18 anys, i tota la ràbia i il·lusió independentista, disposat, amb altres amics, a fer el que calgués si l’Audiència processava el president de la Generalitat, Jordi Pujol. Avui ens ha obert les portes a la nostra idea, ha establert un punt de no retorn i, tot i que ell ha insistit –inversemblantment- en el caràcter personal de la reflexió, ha confirmat que Convergència ha assumit el lideratge en aquest procés. Molts ja hi vam creure les darreres eleccions al Parlament, i hi vam donar suport. Tant de bo aquest suport s’incrementi arreu i en totes les eleccions, perquè és bàsic per a conformar aquesta majoria social un lideratge polític sòlid i responsable, i, alhora, només si s’evidencia així és possible anar generant i catalitzant totes les complicitats socials, polítiques, econòmiques, internacionals… que cal per poder arribar a bon port, a la nostra Ítaca.

Gràcies, president. Visca Catalunya lliure!