CEO LOCUTA, CAUSA FINITA (Salt endavant determinant de l'opció “independència”, de la mà del lideratge de CiU i la seva estratègia)

Segona onada 2012 del CEO, que de la mà del seu actual director, en Jordi Argelaguet, es consolida com una enquesta excel·lent, molt ben plantejada i executada, amb un rigor admirable i amb una lectura i presentació dels resultats del tot satisfactòria.

Els resultats que ens ofereix l'enquesta del CEO de juny 2012 són extraordinaris, espectaculars en termes de país. Feia temps que no teníem bones notícies així.

A tall de resum/introducció:

• Per primera vegada el 51% dels enquestats es mostren favorables a la independència en pregunta dicotòmica (Sí/No). Fins ara el “sí” ja era majoria, però mai havia passat el llindar del 50%. És una notícia extraordinària.
  
  
• Per primera vegada també, l'estat propi és la resposta majoritària en una pregunta amb opcions múltiples de resposta. En aquesta onada, un 34% dels enquestats s'ha pronunciat a favor de l'estat propi, pel davant d'altres opcions amb les que anteriorment o bé quedàvem enrere o empatàvem, com un estat dins una Espanya federal o una comunitat autònoma.
  
  
• Es confirma del tot la tesis que vinc mantenint de fa temps: TOTAL SEPARACIÓ entre projecte polític i identitat. En l'enquesta que ofereix els resultats més favorables a la independència de la història demoscòpica d'aquest país, en la pregunta sobre el sentiment d'identitat d'aquests mateixos enquestats, el sentiment majoritari és sentir-se “tan català com espanyol” (un 37,3%), seguit de “més català que espanyol” (un 30,2%) i, en tercer lloc i a prou distància de les dues anteriors, “només català” (un 22,7%). Aquesta és una dada d'enorme rellevància per a la nostra estratègia que no hauríem de perdre de vista MAI.
  
  
• CiU confirma el seu lideratge a tots els nivells. Per una banda electoral, atès que manté un extraordinari suport electoral en el pitjor escenari possible imaginable per a cap govern. Però, per una altra banda, i això és encara més significatiu, els resultats de l'enquesta del CEO el que demostren és l'enorme èxit i encert de l'estratègia convergent del pacte fiscal i de la transició nacional: el creixement del suport a la independència es produeix bàsicament entre l'electoral convergent, entre el qual el “sí” passa d'un 55% a un 64%. CiU es consolida de manera clara com la força hegemònica entre els independentistes (cada cop més i a més distància dels altres) i, a més a més, la seva estratègia també exhibeix uns resultats molt eloqüents en termes de país, essent la força que més “independentistes” està generant, de fet és l'única que “fa” nous independentistes.
  
  
• ERC, de la mà de l'Oriol Junqueras, segueix la seva recuperació, lenta però segura, ferma, fins al punt de poder arribar a créixer un 50% en representació parlamentària i de que n'Oriol Junqueras sigui, als pocs mesos d'haver accedit al comandament de la nau republicana, un dels líders més ben valorats del país. És evident que el rigor independentista que ha traslladat l'Oriol Junqueras al projecte d'ERC està recollint els seus fruits i ja està plenament consolidat com a la gran opció explícitament independentista de l'actual escena política catalana. Una força indispensable.
  
  
• Finalment, l'última gran bona notícia d'aquest resum és que continua la davallada dels partits que “gestionen” políticament l'espanyolitat a Catalunya, la dependència, l'unionisme. El PSC-PSOE continua perdent suports, a l'igual que el PP. En el cas del socialistes és més evident que la seva renovació ha estat un frau que no li han comprat ni els seus propis votants, i que la seva desorientació és còsmica, arriba a uns nivells tan grans que tot fa presumir que la davallada seguirà. Pel que fa al PP, la seva pèrdua de suports ja va començar amb les eleccions generals, i segueix. És una gran notícia. El partit que d'una manera més desacomplexada es postula per a ser el guardià de les essències de l'espanyolitat, el partit que arreu actua amb un implacable odi contra qualsevol manifestació de catalanitat, el partit que d'una manera vergonyosa ha volgut donar lliçons de señorita Pepis amb aquesta repel·lent líder intoxicada de bótox que és la Sánchez Camacho... no deixa de perdre suports entre els ciutadans de Catalunya.

La independència, més a prop. Molt més a prop.

Amb una mostra de 2.500 enquestats, l'actual enquesta del CEO ens ofereix una magnífica radiografia de la nostra societat. És evident que entre la realitat demoscòpica i la realitat social sempre hi ha un salt i incerteses. Però una enquesta d'aquesta naturalesa ens permet veure, amb una aproximació molt fiable, com s'està posicionant la nostra societat en relació als diferents debats, quina és la seva evolució, quines són les tendències.

I els resultats de la segona onada del 2012 crec que clarament els hem de considerar històrics, ja que s'ha produït un salt molt important, quantitativament i qualitativament molt important, en el suport a la independència i l'estat propi.

El CEO va incorporar el juny del 2011, per primera vegada, una pregunta explícita al voltant de la independència (Sí/No). Del juny 2011 al juny 2012 (en un any!) els favorables a la independència han crescut pràcticament 9 punts, passant del 42% al 51%. Simultàniament, ha disminuït el percentatge dels qui votarien en contra i dels qui s'abstindrien (aproximadament cinc punts en tots dos casos).

En paral·lel, en una altra de les preguntes clau per a analitzar la solidesa de la nostra majoria social favorable a la independència, la que planteja una opció múltiple de resposta, per primera vegada l'opció dels qui volem un “estat propi” és la majoritària i supera les altres possibles opcions. Fins ara, en aquesta pregunta múltiple, l'estat propi no havia passat de ser la tercera o la segona opció dels catalans, que expressaven així que si podien optar preferien o bé continuar essent una comunitat autònoma (amb més autonomia, això sí) o un estat dins una Espanya federal.

Atès que aquesta pregunta té més recorregut en l'enquesta del CEO, podem veure clarament que en un any i mig els favorables a l'estat propi han crescut 10 punts, passant del 24% a gener 2011 a l'actual 34%, el juny del 2012. Si ens fixem només en l'evolució des de la darrera onada (febrer 2012) el creixement és de 6 punts (del 29 al 34). És una dada impressionant.

Per tant ens trobem amb dos fets històrics i inèdits d'una gran transcendència en l'anàlisi de les característiques de la majoria social favorable a la independència. I si en anteriors onades havia dit que aquesta majoria ja existia, però que no era sòlida, amb els resultats d'aquesta onada podem dir que aquesta majoria social sí és sòlida, sí presenta suficients elements demoscòpics com perquè la considerem sòlida.

De fet, en aquests moments, només tenim un interrogant obert, i és l'estabilitat d'aquesta majoria social sòlida. Necessitem, per tant, que els resultats d'aquesta onada siguin ratificats per les següents.

Què és el que ha fet créixer així aquesta majoria social independentista?

Evidentment en la configuració d'aquesta majoria social sòlida favorable a la independència hi intervenen molts factors: històrics, econòmics, associatius, polítics...

No és aquest el moment de fer una anàlisi així. Però no vull deixar de dir que no seríem aquí, on ara mateix som, sense una llarga tradició de lluita per les nostres llibertats nacionals, per la nostra cultura, per la nostra llengua... Som on som perquè el testimoni de compromís patriòtic s'ha anat transmetent al llarg dels segles, generació rere generació, i superant les circumstàncies més adverses, guerres, exilis, repressió, etc.

No seríem on som sense que la idea de la independència i de les llibertats nacionals no hagués estat el leiv motiv militant de milers i milers de patriotes que ens han precedit. M'agrada recordar el títol del llibre d'en Pere Carbonell, membre del Front Nacional de Catalunya en la immediata postguerra, i que va mantenir una intensa i ininterrompuda activitat militant a l'interior, en aquella Catalunya humiliada, vençuda, atemorida, amb tots els seus millors homes i líders morts o a l'exili. En Pere Carbonell, al costat de molts altres, va continuar aquí, i quan explica aquells anys de militància s'hi refereix com “Obrint camins a l'esperança”. És això. Tots els que ens han precedit i ens han permès arribar fins on ara som ens han mantingut vius i ens han anat obrint camins a l'esperança. I ara l'esperança és més viva que mai i som més a punt que mai de veure fet realitat el nostre somni i el de tots els que ens han precedit.

Què és el que ha canviat en poc més d'un trimestre perquè s'hagi arribat a aquests 51% i 34%?

Ho ha explicat el director del CEO, i jo hi estic totalment d'acord: el factor clau d'aquest salt és CiU. El que explica aquest salt és CiU i l'evolució dels seus votants.

Per tant, en aquest punt, cal reconèixer i aplaudir l'encert de l'estratègia convergent del pacte fiscal i de la transició nacional. De l'estratègia i de la gestió del seu “tempo”.

Mireu, si recordeu o rellegiu els meus anteriors posts analitzant enquestes, específicament les del CEO, veureu que una de les coses que deia que requerien més atenció era una dada que em semblava insòlita: sistemàticament els votants de CiU favorables a la independència estaven inamovibles en un 55%. No creixien. Em sorprenia i m'alarmava, atès que si aquest 55% no es movia la solidesa de la nostra majoria social estava amenaçada, i amenaçava fins i tot la seva hegemonia electoral. Era una dada que tenia una clara influència en l'estratègia de CiU, que la condicionava, que l'obligava a equilibris complexos si no volia suïcidar-se políticament i electoralment. Està escrit: sempre havia pensat que la superació d'aquest 55%, trencar aquesta barrera, fer-la créixer, era un element clau en la configuració de la majoria social sòlida i en les possibilitats d'èxit del nostre procés.

I se n'han ensortit! per primera vegada, en aquesta onada del CEO, ens trobem amb un altre fet de transcendència històrica: els votants convergents favorables a la independència han passat de ser el 55,3% en l'onada del febrer a al 64,5% en l'enquesta del juny, és a dir, un increment de 9 punts!!!

A l'hora, si mirem en la pregunta múltiple, els votants convergents favorables a l'estat propi han passat del 32,6 el febrer del 2012 al 38,3% el juny del 2012.

L'increment de 6 punts tant en la resposta independència sí/no com dels favorables a l'estat propi en la múltiple es genera, bàsicament, per l'evolució dels votants de CiU.

El link evident entre CiU i la seva estratègia i el creixement independentista.

Hi ha, per tant, un link perfectament visible entre CiU, la seva estratègia i els seus votants... i el creixement de la majoria social independentista.

Hi poden haver estratègies alternatives, totes elles legítimes, però només una té la legitimitat de la majoria social del país expressada a través de les urnes. I aquesta legitimitat en aquests moments la té CiU.

Les dades de suport social al pacte fiscal són espectaculars, i les dades de suport a la independència i l'estat propi, històriques. I s'han produït gràcies a que l'electorat convergent s'ha mogut en aquesta direcció.

I ara ve la part més important de tot: l'electorat convergent s'ha mogut en aquesta direcció i ho ha fet sense deixar de donar suport electoral a Convergència!!!!

L'encert de l'estratègia resideix en ser capaç de “moure” el teu electorat sense que deixi de donar-te suport. I això, que pràcticament és la quadratura del cercle, és el que ha aconseguit CiU. I encara més, ho ha aconseguit en un escenari diabòlic per a qualsevol governant: crisi econòmica i financera monumental, endeutament heredat demencial i una política d'ajustos molt dura, duríssima. I amb una oposició instal·lada en la demagògia més repugnant i incapaç de fer la més mínima autocrítica sobre com va deixar el país, incapaç d'assumir l'evident responsabilitat que tenen en la situació actual.

Doncs en aquest context, CiU ha aconseguit no només moure el seu electorat de manera suau però inequívoca, sinó que a més a més ho ha fet sense que deixin de donar-li suport electoral.

Perquè podria haver passat -de fet és el que alguns pretenien amb les seves estratègies de desgast i assetjament a CiU- que una part de l'electorat convergent s'hagués mogut en els seus objectius, cap a la independència, però que també ho hagués fet en la seva intenció de vot, buscant altres opcions. Això no ha passat.

I que això és així ens ho certifica una altra dada: CiU és l'opció electoral amb una major fidelització de vot, del 75%!!!

L'èxit de l'estratègia de CiU hauria de menar a vàries reflexions:

1. CiU tenia i té estratègia, l'estratègia era i és encertada i l'estratègia està donant ja fruits molt positius, no només per a CiU com a opció política sinó, i això és el més important, per al país, atès que CiU és la força que està generant independentistes, construint aquesta majoria social sòlida.
   
   
2. Les estratègies de l'insult permanent cap a CiU són, en el fons, a banda d'estèrils, totalment antipatriòtiques. És legítima la crítica i és legítim proposar estratègies diferents. Però un cop la societat ha parlat a través de les urnes, i ha conferit una majoria parlamentària i una hegemonia sobiranista tan clares a CiU, el mínim sentit patriòtic exigeix un mínim respecte, a aquesta opció i als centenars de milers de catalans que li donen suport. És del tot absurda i antipatriòtica aquesta furibunda militància anticonvergent tan arrelada entre alguns sectors independentistes. I, insisteixo, estèril. No desgasta per a res a CiU ni les seves opcions, però en canvi sí que genera dinàmiques perverses de gratuïta confrontació interna, desgast d'energies, frustració, etc. Aquestes estratègies tan estèrils no aporten res i en canvi impedeixen créixer en la construcció del “nosaltres”. No, CiU no és CyU. CiU, ara com ara, amb el govern Mas al capdavant, és la força hegemònica dels independentistes i l'única que fa créixer l'independentisme. 
   
   
3. Les estratègies de la demagògia dels mateixos que van provocar el desastre on estem instal·lats tampoc no donen cap rèdit. Fan mal al país, però no desgasten a CiU. No assumir la part de responsabilitat en el tot plegat, actuar com si la situació actual no tingués res a veure amb l'herència rebuda i desplegar una sistemàtica i repugnant campanya de mentides i difamacions contra l'acció del govern... és totalment estèril. Fóra bo que els principals activistes d'aquesta manera de fer política reflexionessin al voltant del que estan fent i de la seva responsabilitat social. Mentir i enganyar a la gent no és bo per a ningú. 
   
   
4. A mesura que avancem en el procés, en aquests mesos decisius, la pressió de l'estat, la guerra bruta de l'estat, etc. anirà creixent. Els intents de desestabilització, per la via que sigui, de la situació catalana, aniran en augment. Els aparells i els tentacles de l'estat, que van molt més enllà del que ens podem imaginar, treballen i treballaran encara amb més energia per a provocar el descarrilament del tren català. Això exigeix que el nostre “nosaltres” sigui més fort i immune que mai a totes aquestes estratègies. Que ningú no es pensi que ho tenim guanyat. Caldrà treballar i patir molt, moltíssim. Arribats al punt on hem arribat, la clau del procés cada cop tinc més clar que estarà en la capacitat que tinguem d'enfortir i gestionar el “nosaltres”. Si blindem el “nosaltres”, si aconseguim ser immunes als intents de rebentar aquest “nosaltres” (que hi seran), si aconseguim un espai on aquest “nosaltres” creixi fort, amb complicitats sinceres, sumant... guanyarem! Si el “nosaltres” és feble, si en cada cosa que passi hi veiem una oportunitat de practicar el “mourinhisme” ficant el dit a l'ull de l'altre i burxant, si el “nosaltres” només existeix quan es fa el que un proposa... estarem abocats al fracàs.
   
   
5. La gestió del “tempo” polític, la gestió de la nostra agenda nacional, requereix -per tot el que he explicat fins ara- respecte a l'estratègia que està seguint el president Mas. Ha assumit i exerceix un lideratge extraordinari, i ho fa de manera que ens enforteix i ens fa créixer en termes de país. Cal que respectem la seva estratègia i els seus “temps” polítics. Fins ara li estan funcionant, i, a més a més, està fent el que va dir que faria. No caiguem ara en que tots ens creguem líders i que tots tinguem la manera i sapiguem el moment de fer les coses. Deixem de caure en aquest absurd grouchista en el que semblem instal·lats d'aquest permanent “oferim el nostre suport incondicional al president Mas si fa el que nosaltres diem que s'ha de fer”. La grandesa política que requereix el moment no es basa en la capacitat que tinguem de practicar el mourinhimse polític, buscant la més mínima oportunitat per posar el dit a l'ull de l'altre, ni en oferir-se pomposament i ridículament a donar suport si les coses es fan com un diu que s'han de fer. En el moment històric en el que estem la grandesa política està en la generositat, en situar els objectius de país pel damunt dels interessos particulars, en acceptar unes certes regles de joc, que vol dir respecte a la majoria social expressada en les urnes i en la seva estratègia. La grandesa que requereix el moment ens obliga a tots a fer coses que potser mai fins ara no hem fet. Aparcar el “jo” i les nostres circumstàncies, greuges passats i idees pròpies, per a dedicar-nos en cos i ànima a construir i gestionar el “nosaltres”, a enfortir “el nosaltres”, que deixi de ser un punt feble perquè esdevingui la nostra gran fortalesa. Això no vol dir que ningú hagi de renunciar a res, a defensar legítimament les seves idees i propostes. Això simplement és assumir que el “nosaltres” és una obra col·lectiva, que posa en valor tot allò que ens uneix i minimitza el que ens separa, i on és més important pensar com ajudar que com rebentar. 
   
   
6. La responsabilitat de CiU en tot el procés s'incrementa dia a dia. La situació del país i la seva hegemonia electoral i nacional els obliga a exercir un lideratge generós i ferm, i que respongui, des de la responsabilitat i la intel·ligència, a aquest clam social i nacional que de manera inequívoca expressa la nostra societat. I això ho ha de fer, a més, des de la descomunal complexitat i angoixa d'haver de gestionar el dia a dia d'un país en fallida, permanentment al punt del col·lapse.

Els propers dies continuarem analitzant el CEO, perquè té moltes coses a comentar....

A LA CAZA DEL OCTUBRE ROJO (2): ELS EIXOS I ELS OBJECTIUS DE L'ESTRATÈGIA "RAMIUS"

PRIMER EIX: LA TOTAL CERTESA DE "L'AMENAÇA" SOBIRANISTA CATALANA

L'estratègia “Ramius” parteix d'una evidència que ho és jo diria que per a tot el món excepte per als mateixos catalans o bona part d'ells o una part d'ells.

Per primera vegada des de la restauració de la Generalitat hi ha un govern suportat per una majoria parlamentària que obertament es declara sobiranista, amb un President que diu que votaria sí en un referèndum independentista i que ha declarat per activa i per passiva, i des del Parlament fins a tots els mitjans de comunicació internacionals de major impacte, que la situació de Catalunya és insostenible, que aposta per un pacte fiscal que impliqui que Catalunya gestiona íntegrament els seus impostos i que, si això fracassa, Catalunya té la via oberta per iniciar un procés autodeterminacionista.

En aquest primer eix també s'hi recullen altres elements de la realitat catalana que són de gran importància: demoscòpicament està més que clara la descomunal saturació catalana, de la ciutadania. El PROU! Davant una situació insostenible d'espoli fiscal i empobriment ja arriba a pràcticament la totalitat de la ciutadania, amb independència del que votin. Més d'un 80% de la ciutadania catalana expressa amb contundència la seva irritació amb el tracte que rep Catalunya i exigeix un pacte fiscal a l'estil del concert econòmic. I en aquesta opció hi ha, i no és poc, la pràctica totalitat de votants convergents i d'Esquerra, i més de la meitat dels socialistes i iniciativeros. Però és que aquesta reivindicació fins i tot és compartida per un de cada tres votants del PP. En aquest punt, per a Espanya, és evident que hi ha un problema i que és mol greu.

Encara n'hi ha més. Tot i que encara des d'unes bases no tan sòlides com les que fan referència al tema fiscal, a Catalunya també s'està configurant, per primera vegada, una majoria social favorable a la independència. No és una majoria social sòlida, però sí estem davant una situació en la que, per primera vegada, a una pregunta binària (Sí/No), la majoria de la població catalana es mostra favorable a la independència, i d'una manera força clara (més del 40% en totes les enquestes dels últims dos anys).

Ja he explicat moltes vegades per què en aquest punt no estem davant una majoria sòlida. D'una banda, en aquestes mateixes enquestes, quan es planteja una pluralitat d'opcions de configuració política Catalunya-Espanya, l'estat propi només és la tercera opció d'aquesta mateixa mostra que en resposta binària sí/no es mostra favorable a la independència. Però encara més, quan preguntem sobre sentim d'identitat, el “només catalans” és també la tercera opció, darrere del “tant catalans com espanyols” i el “més catalans que espanyols”.

I en una qüestió com aquesta, aquestes dades de la nostra realitat social poden ser les que, de no tenir-se en compte, acabin configurant o decantant les majories.

El diagnòstic espanyol de la situació en relació a aquest primer eix és, per tant, molt clar: hi ha un problema que es pot convertir en una amenaça real.

SEGON EIX DE L'ESTRATÈGIA “RAMIUS”: LA FEBLESA CATALANA

Aquest segon eix situa simultàniament a la situació político-social de fortalesa sobiranista descrita en el primer dels eixos, una altra Catalunya extremadament feble i del tot vulnerable.

Sobre quins elements es diagnostica la nostra feblesa? Jo diria que els podríem agrupar en tres o quatre grans grups:

1. una situació econòmica dantesca
2. una situació político-institucional feble
3. un context social totalment immadur a molts nivells.

1. La catastròfica situació econòmica i financera és la que té un major impacte o incidència, la que més afecta. La Generalitat no té un duro i no té el més mínim marge de maniobra. Cap.

A aquesta situació s'hi ha arribat, com ja també he dit en anteriors posts, per la confluència de tres factors, que, units, han format una tempesta perfecta amb efectes devastadors sobre el nostre present i les opcions de futur:

a- l'espoli fiscal insostenible que ha anat creixent any a any i que ha dut Catalunya a un empobriment injust i a una pèrdua de competivitat. La manca total d'autonomia financera i tributària, i espoli fiscal sostingut són una combinació letal per al nostre país i autogovern.

b- la dement, irresponsable, incomprensible... gestió del tripartit. L'endeutament generat durant el segon tripartit és una càrrega tan insuportable que arrossega el país a l'abisme a una velocitat vertiginosa. La càrrega financera, només en interessos, que ha de gestionar l'actual govern de la Generalitat és tan bèstia que ens té lligats de mans, peus, tòrax, de tot. Fins i tot sense tocar res de l'espoli fiscal que patim, si el segon tripartit no hagués actuat amb la frivolitat i irresponsabilitat que ho va fer, en aquests moments la situació no seria la que és i la Generalitat, el govern de Catalunya tindria molts més instruments per fer el que li toca fer i vol fer, més marge de maniobra i no aquesta vulnerabilitat extrema i indefensió absoluta.

c- la crisi global. És evident que la crisi també ha afectat Catalunya, les seves finances i la seva economia. La crisi econòmica, afegida a l'espoli i l'endeutament generat pel tripartit situa el país al punt del col·lapse.

Vull emfatitzar una cosa: si el tripartit no hagués fet les barbaritats que va fer ara no estaríem així, el país no estaria en aquesta situació de vulnerabilitat extrema que està.

No entenc que des del govern de la Generalitat no s'hagi dut als responsables d'aquesta gestió tan irresponsable davant dels tribunals. Crec que van fer el que van fer sabent-ho perfectament, que van prevaricar amb una gravetat extraordinària i que són responsables de la ruïna del país.

Hauria entès que això (portar-los als tribunals) no hagués passat si els partits responsables de la situació creada haguessin arribat a una mena d'acord amb el govern de que assumeixen la seva responsabilitat i actuen en conseqüència, és a dir, afavorint una unitat en la gestió de la crisi que intenta fer el govern. Però no, els irresponsables que van fer el que van fer i ens van abocar a l'abisme encara es permeten el luxe de donar lliçons i de fer anar una demagògia nauseabunda, vomitiva, en relació a la situació i les mesures que sense cap alternativa ha hagut de prendre el govern. I a això no hi ha dret. El conseller d'Economia, sr. Castells, l'expresident Montilla i els responsables polítics del tripartit haurien d'estar a la presó o encausats.

Però bé, no hi són, i el país està com està, és a dir, en fallida, sense recursos propis, endeutat fins al moll de l'òs, amb un espoli fiscal dramàtic, etc. En termes de país i de finances som uns autèntics homeless. Pitjor, impossible.

Al costat d'aquesta situació econòmica financera dantesca, el país també té una segona i molt important feblesa: la político-institucional.

Els eixos d'aquesta feblesa político-institucional se situen en les següents coordenades:

• un govern suportat amb una majoria parlamentària molt important, però sense majoria absoluta. Va ser una autèntica desgràcia per al país que CiU no assolís la majoria absoluta. Aquesta situació l'obliga a una gestió de geometries polítiques variables que sempre té grans costos, ja sigui en termes polítics (només el PP actua amb una mínima responsabilitat per a poder fer el que el govern ha de fer) o de país (qualsevol altra força política actua amb un miserable interès mesquí i curtterminista, ignorant sistemàticament els interessos i necessitats del país i propagant una demagògia i una irresponsabilitat tan bèstia que arribar-hi a acords vols dir sacrificar el país per poder satisfer necessitats d'algun partit polític concret).
• No hi ha cap força política, al marge de CiU, que assumeixi la gravetat de la situació i, encara menys, la seva responsabilitat en la situació creada. I això és un drama. La feblesa político-institucional és tan greu perquè justament els actors polítics estan únicament preocupats de la seva quota electoral.

Finalment, en el capítol de les nostres febleses, un context social profundament immadur. I en alguns casos definir la situació com d'immaduresa és realment practicar el bonisme. A veure, per a ser una societat forta camí de la independència ens calen molts coses. I en moltes ni tan sols hi hem entrat, no tenim res. De quina societat civil parlem quan parlem de societat civil?? De la de l'acte de l'IESE pel tema aeroportuari? Dels empresaris? De poder financer? Si el teixit empresarial català, si el teixit finacer (el que queda), etc no es comprometen de manera decidida i desacomplexada amb el país, tenim un problema. Els partits poden avançar, però és la societat en general, tota, transversalment, que ho ha de fer. I mitjans de comunicació? Quina és la nostra fortalesa? Hem parlat molt de l'espai català de comunicació, però excepte en la ràdio, no tenim res. Quina responsabilitat tenen o exhibeixen els mitjans digitals? Cap, o molt poca, tot sovint fent de palmeros d'indignats i antisistema i incapaços d'entendre la situació del país, només acaben alimentant un estat de follia que és el nostre principal enemic.

Parlem de sindicats? Cal? O ens hi pixem directament?

Més enllà d'això, realment què fa o pot fer la societat civil -subvencionada o no-? Acompanya, vol liderar, vol criticar, vol denunciar i posar-se a repartir carnets? Què vol fer? També en aquest punt, i malgrat les iniciatives molt meritòries que de tant en tant sorgeixen, som molt febles.

L'ESTRATÈGIA “RAMIUS”

En aquest context, a partir d'aquests dos eixos, jo crec molt evident que el govern espanyol ha adoptat l'estratègia Ràmius: posar proa al conflicte per a fer-lo saltar abans no estiguem mínimament preparats.

Podrien precipitar la intervenció de Catalunya (financerament seria molt fàcil), però sense un paraigües polític això podria encara alimentar més les posicions sobiranistes.

La tàctica és vexar i humiliar Catalunya com ho estan fent, perquè esclatem. La tàctica és poder mantenir aquest xantatge vil sobre la Generalitat de no transferir fins hores abans els diners necessaris per poder pagar les nòmines. La tàctica és un pressupost estatal sense cap inversió a Catalunya, mentre per Espanya es continuen mantenint les inversions dements d'AVES i idioteses vàries que bàsicament paguem els catalans.

Que tenim tota i tota la raó, i més, per a rebel·lar-nos, per a dir que PROU!?? Sí.

És més que evident. I aquí està la qüestió. Si no som capaços de gestionar aquest PROU, si no som capaços de gestionar el quan, perdrem.

Necessitem que el nostre projecte de secessió tingui una preparació i uns fonaments mínims que ens permetin acometre'l amb unes garanties mínimes.

I jo tinc clar que el que diu el president Mas és la garantia mínima: una Hisenda pròpia articulada. No estem parlant d'una broma. No estem parlant d'un compte corrent. Estem parlant d'una estratègia amb un paraigües legal i operatiu que garanteixi moltes coses. I per poder-ho fer així, perquè realment el que fem ho fem bé i sigui eficaç en una situació de conflicte... cal temps. Potser un any o un any i mig. Menteix o enganya qui digui el contrari, i ja no sé si per pura maldat o per incompetència o desconeixement. O tot plegat.

El nostre torpede, la nostra garantia de que el procés català autodeterminacionista, de decidir el nostre futur, tindrà èxit, pot tenir èxit, és disposar de recursos propis suficients per a aguantar el pols amb l'estat. La ruïna del govern és la nostra principal vulnerabilitat. Superar-la requereix temps. I això és el que no ens volen donar els espanyols, tot el contrari, per això l'estratègia Ramius, de precipitar el conflicte abans no estiguem preparats.

L'estratègia Ramius del govern espanyol també els hi és útil i eficaç davant les altres necessitats a cobrir per la causa catalana en un procés així: la configuració de la majoria social sòlida, l'articulació d'un front político-institucional sòlid, el dimensionament internacional, la implicació final màxima d'una societat civil transversal a tots els nivells, etc.

Com vaig comentar en un  post anterior l'exemple Salmond i SNP és molt clar: en contra del calendari que voldria imposar Londres (seguint també una similar tàctica Ramius), Salmond i l'SNP diuen que el calendari, el tempo, el marcaran ells, i que l'acte de sobirania (sigui referèndum o el que sigui) es farà quan ells creguin que s'ha de fer, no Londres. Cal seguir d'aprop el que passa a Escòcia, perquè és clau per al nostre èxit.

No sé si l'ofec, humiliació, vexació, a què ens sotmet Espanya ens permetran disposar d'aquest temps que necessitem. És evident que tenim pressa, perquè la situació és insostenible. Però el que cal, sobretot, és fer les coses bé, preparar-les. Jo també tinc pressa, però tinc pressa perquè poguem guanyar temps al temps per fer el que hem de fer per poder tenir èxit en aquest que serà el més gran repte que mai hàgim viscut.

Creuo els dits i faig vots perquè les coses comencin a entendre's, perquè tothom comenci a assumir la responsabilitat que la ciutadania de Catalunya ha transferit a les diferents forces polítiques i perquè tots, del primer a l'últim de tots nosaltres, siguem conscients dels sacrificis i el compromís patriòtic que el procés en el que estem ens demanarà i ens exigirà.

"A la caza del Octubre Rojo" (una escena político-estratègica)

Aquesta setmana, després de la subponència que vaig escriure la setmana passada, he tingut ocasió de parlar-ne amb bons amics. I em va venir al cap una imatge molt cinematogràfica: una escena de la grandíssima película “A la Caza del Octubre Rojo”.

Suposo que tots l'heu vista. Hi ha algunes escenes espectaculars de combats i de tàctiques de combat entre submarins.

De totes, me'n va venir una al cap. La podeu trobar a partir del minut 4 del video que obre aquest post. L'acció transcorre cap al final de la pelicula. Hi ha tres submarins en l'àrea de combat: l'Octubre Rojo -OR- (el submarí soviètic d'última generació la tripulació del qual vol demanar asil polític als EUA), el Dallas (submarí nordamericà implicat en fer possible l'asil) i un segon submarí soviètic, el VK Konavalov, que té per missió enfonsar l'Octubre Rojo.

El Konalov, que va a la caça de l'Octubre Roig, l'ha localitzat i li llença un torpede. Els torpedes dels submarins, un cop llençats, necessiten d'un temps perquè s'activin, perquè “s'armin”. Quan des de l'OR identifiquen que els hi han llençat un torpede es dona una informació: distància i temps d'impacte. Davant l'estupefacció dels presents, el capità de l'OR, Marko Ramius (Sean Connery), el que fa és aproar el seu submarí cap al torpede, en el seu rumb, i dirigir-s'hi a tota màquina. La tripulació, angoixada, va seguint els segons que falten per a l'impacte, però a l'arribar al zero... no n'hi ha, no hi ha impacte.

Quan l'analista de la CIA, Jack Ryan (Alec Baldwyn), pregunta què ha passat, el comandant de l'US Dallas li respon: “tàctiques de combat, sr. Ryan! A l'anar contra el torpede el capità (referint-se a Ramius) ha disminuït la distància abans de que el torpede pogués armar-se o activar-se...”

Estic absolutament convençut que Espanya i el govern espanyol estan seguint amb nosaltres, amb Catalunya, aquesta tàctica de combat que podríem batejar com a “Ramius”: posar proa directa al conflicte, per tal que el que anticipen com a inevitable, al disminuir el temps que necessitem per a poder-lo gestionar, per a activar tot el molt que necessitem fer per poder gestionar un conflicte d'aquesta naturalesa. La tàctica Ramius és precipitar el conflicte perquè no tinguem temps per a prepar-nos-hi i així ser derrotats i humiliats amb facilitat.

En aquest conflicte els únics que no tenim ni l'estratègia ni la unitat imprescindibles per a una empresa d'aquesta magnitud som nosaltres, els catalans, Catalunya. Continuem invertint tots els nostres esforços en desgastar-nos entre nosaltres, en negar la realitat, en no entendre res.

Espanya i els espanyols, en canvi, crec que ho tenen molt clar i ells sí que tenen una estratègia. Sempre l'han tinguda, i també ara.

Espanya (el govern espanyol, si voleu), té una estratègia, que ha construit processant la informació sobre Catalunya, que agrupa en dos eixos:

• Primer eix: a Catalunya hi ha un problema sobiranista molt seriós, molt important (ells en diuen “desafiament”). Espanya té molt clar que l'amenaça és molt seriosa, li donen total credibilitat i saben que té possibilitats d'èxit.
• Segons eix: Malgrat això, malgrat aquest convenciment, també són plenament conscients de la situació d'extrema feblesa de Catalunya: tant del seu govern, com econòmica i social.

És sobre aquests dos eixos que Espanya ha iniciat la seva estratègia per a rebentar-nos, la tàctica “Ramius”, de posar proa al conflicte a tota màquina per a arribar-hi abans no estiguem mínimament preparats i això sigui el que ens derroti.

(els propers dies, més dades sobre la tàctica Ramius i els seus condicionants...)

NO SOMOS NADA (sense estratègia!). I un malson...

(Després de molts dies de no escriure, avui no he pogut evitar fer una autèntica xapa, ja em perdonareu, vosaltres o Déu Nostre Senyor! Això, ja us aviso, no és un article: és una ponència política. Per a compensar-ho m'he permès de fer una incursió en un gènere que no és el meu habitual...)

Cada mes, cada setmana, cada dia... totes les coses que passen no fan sinó confirmar que el país s'aboca -fins i tot podríem dir que es precipita- a un xoc de trens amb Espanya.

I tot el que arriba del nostre govern i de la força hegemònica del sobiranisme català, CiU, ho confirma plenament, ratifica que tant des del govern com des del partit s'és plenament conscient de la situació i s'està preparant el país, des de la precarietat absoluta en la que ens va deixar instal·lats el tripartit, cap a aquest xoc inevitable.

Com ha dit el president Pujol en moltes ocasions els últims temps, les coses han arribat a tal punt que ja ens hi juguem la pervivència, l'existir.

Últimament, i molt en contra del meu caràcter habitual (optimista), m'envaeix un cert pessimisme sobre el nostre futur. No sobre quin ha de ser el nostre objectiu ni sobre el convenciment de que si fem les coses bé -i malgrat la dificultat extrema que implicarà el procés- ens en poguem ensortir. M'envaeix un cert pessimisme perquè em costa visualitzar que, en aquest moment decisiu, sapiguem estar a l'alçada de les circumstàncies i sapiguem fer mínimament bé les coses. 

Tinc la dolorosa sensació que no hem après res i que estem instal·lats en uns marcs mentals, polítics i militants tan miops, tan egoïstes, tan esquizofrènics... que ens portaran a fracassar horriblement en aquest moment decisiu que durant tant i tant de temps hem esperat i pel que hi ha hagut tant dolor i lluita durant tantes generacions.

Confio que, no sé exactament com, siguem capaços de generar un procés catàrquic que ens permeti trencar la dinàmica en la que estem instal·lats, que ens porta irremeiablement al fracàs per tal de poder oferir el millor de tots i cadascun de nosaltres i actuar com un poble, com un sol poble. Necessitem i no tenim una solidesa, una unitat i una fortalesa que traslladi a totes les esferes i del primer a l'últim de tots nosaltres la determinació i la intel·ligència que necessitem per vèncer en el que serà el repte més important de la nostra vida i del nostre país.

Al meu entendre hi ha una sèrie de coses que TOTS hauríem d'entendre, assumir i compartir. Crec que només si tots fem un esforç en aquest sentit, per situar un acord mínim de punt de partida, uns eixos o pressupòsits en els que estem d'acord que són així, podem revertir la situació i ser capaços d'aprofitar aquest moment històric. Sense això, sense compartir aquest diagnòstic mínim no seria possible traçar les línies bàsiques de la nostra estratègia com a poble, que vinculin des del govern fins l'últim independentista, amb lleialtat, compromís i sentit patriòtic.

Necessitem una estratègia. Com a mínim unes línies estratègiques que siguin el màxim de compartides possibles i que, des de les diferències que tenim i mantenim, ens permeti actuar eficaçment, ens permeti fer el que en cada moment caldrà fer, fins i tot amb independència que individualment o grupalment pensem que el que tocaria seria fer una altra cosa.

Crec que sóc un d'aquests que habitualment es qualificaria com a "expert" en temes de planificació estratègica. En qualsevol procés de planificació estratègica un dels elements cabdals és disposar, com a punt de partida, d'un complet i bon diagnòstic de la situació, àmbit, el que sigui, sobre el que volem bastir una estratègia. El diagnòstic és clau. Un mal diagnòstic ens abocarà al fracàs. Un bon diagnòstic ens proporciona uns fonaments sòlids sobre els que dissenyar adequadament la nostra estratègia, els nostres objectius i la manera com pensem assolir-los.

Per tant, i amb tota la modèstia del món i sense fer-ho amb ànim d'inventari, em sembla molt important i necessari que comencem a compartir uns mínims sobre el diagnòstic de la situació i l'estratègia a seguir. Això és el més urgent i necessari. Si en això ja no ens n'ensortim, podem plegar. Alhora, el fet de compartir aquest diagnòstic essencial és el que ens ha de permetre saber amb qui podem o no podem comptar.

ELEMENTS CLAU PER A UN DIAGNÒSTIC DE LA SITUACIÓ I BASTIR UNA ESTRATÈGIA

1. La situació actual és insostenible i ens aboca al desastre. Cal fer alguna cosa i aquesta cosa ja no podrà ser una componenda. Cal un canvi radical, total, en la situació.
   
   
2. Qualsevol canvi, sigui de la naturalesa i l'abast que sigui, sempre ha de ser impulsat i avalat per un procés democràtic. Comptarà amb els atributs propis del que en l'Europa Occidental s'entén per legitimitat democràtica: representativitat política emanada d'unes eleccions lliures i majories parlamentàries formades a partir de la representativitat assolida. Procés democràtic implica, alhora, compartir uns valors mínims que són comuns en els països del nostre entorn: principi de legalitat i de seguretat jurídica, respecte a la vida, a les llibertats individuals i col·lectives bàsiques, a la propietat privada, i garantia de l'ordre públic. Aquesta enumeració d'atributs bàsics d'una democràcia pot semblar un exercici pueril, però no ho és. Qui no comparteixi aquests valors bàsics no pot participar en aquest procés, perquè el rebentarà. Democràcia, llibertat i seguretat. I tal com s'entén en els països del nostre entorn. No la “democràcia” chavista o nordcoreana. Majories parlamentàries i legitimació democràtica versus minories insurreccionals, violentes o no. Etc...
   
   
3. Cal una majoria parlamentària forta, molt forta, que es comprometi amb el procés i que el lideri, recolzant un govern legítim i fort.
   
   
4. Tot i que la majoria parlamentària és el requisit bàsic per a iniciar el procés, no n'hi ha prou. Cal també una majoria social que ratifiqui les decisions en un procés democràtic, i sota supervisió internacional, i això implica assumir que, ja sigui abans, ja sigui després, les decisions s'hauran de referendar en votació específica.
   
   
5. En aquests moments l'única possibilitat de configurar una majoria parlamentària és a partir de la força hegemònica del sobiranisme català, és a dir, de Convergència i Unió. En un futur hi poden haver altres majories, sobiranistes o no, però avui en dia qualsevol escenari polític per als propers anys passa per CiU. 
   
   
6. És indispensable, estratègicament, que s'assumeixi que qui ostenta l'hegemonia en el conjunt de forces possibles que configurin aquestes majories parlamentàries i socials té dues grans coses: la responsabilitat del procés i, inevitablement, el dret a poder “imposar” la seva estratègia. Imposar no és la millor paraula, perquè el procés, aquest procés, ha de configurar majories a partir de concertar diferents interessos i propostes, i des d'un gran respecte i complicitat entre tots. Però és evident que no pot tenir el mateix pes en la determinació final de l'estratègia aquell que té 63 diputats i el suport de més d'un milió de ciutadans que aquell que té -i poso l'exemple només perquè està en la forquilla baixa de representació d'aquesta hipotètica majoria parlamentària- 3 diputats i poc més de cent mil vots. 
   
   
   Tothom hi ha de participar, s'ha d'escoltar tothom, però és evident que no farem res si no hi ha un mínim respecte per la posició i responsabilitat de cadascun en el conjunt. I això implica del gran cap a la resta, perquè li toca assumir el lideratge i fer el màxim esforç per a integrar el màxim de forces en el procés i repartir el protagonisme, però també implica, i molt, a la resta envers el gran, ja que els obliga a un mínim i imprescindible respecte per l'estratègia i els tempos del gran. La resta poden tenir estratègies diferents, ben legítimes, però la corelació de forces en un procés d'aquesta naturalesa obliga a participar-hi amb generositat i assumint la pròpia força; és a dir, i per dir-ho ras i curt, els petits no poden aspirar a imposar la seva estratègia al gran i, sobretot, no poden actuar desqualificant permanentment l'estratègia del gran. 
   
   
   No estem davant un procés que s'hagi de demorar molt, per tant, cal començar a abandonar tota aquesta pose i tacticisme barato que l'únic que persegueix és el minut de glòria de cara a obtenir els màxims beneficis propis, de partit, sense mirar el país, per més que ens n'acabem omplint la boca.
   
   
7. Cal una estratègia que asseguri un “tempo”, una planificació, que permeti fer les coses quan el país realment cregui que s'han de fer, és a dir, quan el país estigui suficientment preparat. En aquest sentit en Salmond i l'SNP recentment ens han ofert un exemple paradigmàtic. El govern de Londres va voler pressionar perquè el referèndum escocés es fés el més aviat possible. En Salmond s'hi va negar i va dir que es faria quan ells creguessin que cal fer-lo, quan ells ho decidissin. És a dir, en el millor moment per als interessos escocesos, quan pensin que estan suficientment preparats i quan més assegurada tinguin una majoria favorable a les seves tesis.
   
   
8. Encertar el “quan” és per tant un element estratègic de primera magnitud, cabdal. I en el “quan” poden existir, legítimament, discrepàncies i punts de vista molt diferents. 
   
   
   Per això és bo, en relació a aquest “quan”, respectar dues coses: la primera, que lliga amb els anteriors punts, és que la força hegemònica té dret a proposar un calendari i a aconseguir un respecte raonable per a aquesta proposta. La segona, tan important com la primera, és que aquest calendari s'ha de basar sobre elements el màxim d'objectius possibles. 
   
   
   És a dir, si estem d'acord que del “quan” depèn bona part de l'èxit de les nostres opcions i estem tots d'acord en uns elements bàsics del que volem fer, el primer que cal fer és objectivar els elements que permetin decidir al voltant d'aquest “quan”. Caricaturitzant, no seria assumible que si es respecta el “dret” de la força majoritària a controlar aquest “quan”, els motius de la seva decisió no fossin transparents, es parlés de “quan a mi em sembli”, “quan el país estigui madur”, “quan poguem”, etc. No, això no és assumible. El respecte a la força hegemònica pel control del quan ha d'anar necessàriament acompanyat per un esforç del conjunt, però especialment del gran, per objectivar les condicions que es consideren clau per a decidir sobre el “quan”. 
   
   
   La resta de l'estratègia, per tant, cal que sigui enfocada a acordar  les condicions que cal que es donin per a activar el procés. Qui millor ha dissertat sobre aquestes condicions és el professor Ferran Requejo. Jo només en suggeriré algunes que a mi em semblen molt importants.
   
   
9. Organització: cal que el país, en totes les seves estructures estigui preparat per a suportar unes condicions de pressió extrema, fins i tot de boïcot. No hi haurà cap guerra, però sí que cal que les forces que configurin aquesta majoria, d'acord amb el govern, hagin previst totes les possibles incidències que poden succeir i, per tant, que estiguem suficientment preparats perquè, passi el que passi, el país no es col·lapsi. 
   
   
   I això implica moltes coses. La primera de totes: suficients recursos econòmics acumulats per a aguantar el país i la seva gent, des dels pensionistes i aturats fins a tot el sector públic (per això és tan important la reivindicació del pacte fiscal o disposar d'una Hisenda pròpia: sense recursos propis no podrem aguantar res i fracassarem). Però després cal tenir-ne previstes moltes altres: la garantia absoluta de poder controlar l'ordre públic, el subministrament energètic, les telecomunicacions, el sistema judicial, etc. Hi ha una infinitat de qüestions que són determinants en un procés d'aquesta naturalesa i cal tenir previstes. Crec que no ha de ser difícil que les forces que hi estiguin compromeses assumeixin aquests mínims que necessitem per a evitar que el procés degeneri en el col·lapse.
   
   
   Caldrà fer sacrificis. Però aquests no han de ser com a conseqüència de la imprevisió, la precipitació o la falta de diligència en l'estratègia i la gestió del procés.
   
   
10. El màxim convenciment que el procés no només gaudeix del suport d'una majoria parlamentària suficient (sense aquesta ja no es pot inciar), sinó que també existeix el suport d'una majoria social sòlida, molt sòlida. En relació a aquest punt mai no hi haurà una seguretat total, atès que del cert només ho sabrem el dia que votem. Però sí que hi ha manera d'aproximar-s'hi. Cal un acord mínim sobre el que considerem majoria social sòlida. D'entrada ha de situar-se en els llindars d'exigència de la comunitat internacional, per exemple en el cas de Montenegro. I després articular mecanismes demoscòpics que ens permetin monitoritzar l'evolució del posicionament social en relació a aquest procés, i situar d'alguna manera la franja en la que considerem que es disposa d'un marge suficient de seguretat com per a desencadenar el procés.
    
    
11. La dimensió internacional. No podem llençar-nos a la piscina. Ni que tinguéssim un absolut convenciment sobre les nostres possibilitats, tots sabem que bona part de l'èxit de les nostres opcions passen, inevitablement, per la reacció internacional que hi hagi. I aquesta dimensió internacional del procés s'ha de preparar molt i molt bé i amb molta discreció. Cal tenir molt dissenyat i conegut el mapa de reaccions internacionals i la xarxa de contactes. Cal, a més, que el govern català sigui un element internacionalment respectat perquè aquesta dimensió internacional del procés tingui èxit. 
    
    
12. Discurs: es necessita un discurs compartit, amb accents, però compartit i assumit, i tant a nivell intern com extern. Les forces que siguin capaces de posar-se d'acord en tots aquests punts -o els que siguin- ha de ser capaces també de compartir i visualitzar un mateix discurs. El discurs compartit serà l'expressió i l'element cohesionador de tot plegat. Sense discurs compartit, sense la disciplina de saber mantenir un discurs compartit -amb accents si cal-, ens mancarà la credibilitat que tant necessitem, tant a nivell intern (de cara a tota la ciutadania) com a nivell extern (de cara a la comunitat internacional. Un discurs que sigui respectuós i alhora contundent en relació a les nostres motivacions i intencions. Un discurs allunyat de cap mena de demagògia o sectarisme i, ja no diguem, de revantxismes o d'incitació a la divisió social.

Aquests 12 punts que he tractat els considero bàsics perquè puguem parlar que com a país estem en condicions d'iniciar un procés d'aquest tipus, que hem madurat prou i som capaços de treballar plegats, compromesos, per fer-ho possible. Més enllà dels punts concrets l'important és el convenciment que si no és amb aquest esperit difícilment farem res, o el que farem serà una cosa molt diferent, en unes condicions molt diferents i, probablement, en una època diferent, no ara.

Al costat de tots aquests punts hi ha altres elements que configuren una sèrie d'atributs del que ha de ser la manera de fer que són igualment importants. És a dir, no només som capaços de concertar la nostra acció en relació a les condicions i estratègia, sinó que també som capaços de consensuar i complir amb la manera de fer.

Alguns exemples:

• Discreció: no és possible cap mena d'èxit en un procés d'aquesta naturalesa sense saber actuar amb discreció i sense saber actuar discretament. Estratègia, tàctica, preparatius, TOT requerirà que hi hagi molt més que no se sàpiga que no pas que se sàpiga. Si això no s'entén o qui això no ho entengui no pot participar d'un procés d'aquesta naturalesa.
• Confiança: és evident que, entre tots els que assumeixin participar en aquest procés ha d'existir una confiança extrema, blindada, a prova de bombes, intoxicacions, manipulacions, dubtes... Sense una confiança extrema blindada no hi haurà res.
• Disposició al sacrifici propi en benefici de l'èxit del procés. Estem en una fase tan avançada que, en algun moment, caldrà que tots els partits polítics, que són els que han de liderar-lo, s'abstinguin de pensar en cap moment en clau de benefici electoral propi. Si durant el procés algú té la temptació de pensar en termes de rèdits electorals... ha de ser exclòs fulminantment de la majoria i denunciat.
• Lideratge social: cal que partits polítics, líders, organitzacions cíviques, etc. exerceixin un lideratge social més fort que mai. Això vol dir dues coses: posar tots els efectius humans de què disposin aquestes organitzacions incondicionalment a disposició del procés i actuar de manera que tot el que facin aquestes organitzacions i líders COHESIONI i UNEIXI el màxim de gent del país. Això vol dir no alimentar diferències, ni odis, ni retrets. Res de res. Màxim suport, màxima pedagogia i màxim compromís. 
  
  
  Cal que tots els que estiguem en aquesta majoria actuem molt i molt units i amb molt i molt respecte per les consignes i indicacions que es rebin per part d'organitzacions i líders. Tothom ha d'estar a l'alçada. I dic això no només perquè ens hem acostumat a militar i establir el nostre posicionament polític negant o insultant l'altre. No, ho dic, sobretot, pensant que en el nostre país, quan es desencandeni el procés, hi haurà una important massa de la ciutadania que hi estarà en contra, i pot ser utilitzada i manipulada fàcilment. I davant d'aquest risc, davant d'això, que sabem que passarà, tots nosaltres hem de ser molt i molt madurs i responsables per a conduir el procés, el dia a dia, etc. AMB MÀXIMA EVITACIÓ DEL CONFLICTE. Cada imatge de “conflicte civil” que l'espanyolisme pugui difondre ens complicarà les coses. Per tant, cal una disciplina fèrria i un convenciment absolut i responsable de líders, organitzacions i militància perquè sempre i en tot cas s'actuï seguint les indicacions que es rebin.

En fi. Si heu arribat fins aquí, avui sí que us haig de demanar perdó. No tant per l'extensió, que també, sinó perquè és un dels articles dels que menys content em sento d'haver sentit la necessitat d'escriure'l. Si ho he fet és, com assenyalava al començament, perquè moltes de les coses que veig per primera vegada en molt de temps em fan témer que tornarem a ser capaços de llençar-ho tot per la borda, tan lamentablement incapaços de teixir les més mínimes complicitats entre nosaltres, tan lamentablement llençats com estem a la desqualificació permanent de l'altre, del que pensa, del que defensa o de la seva estratègia.

La situació del país és dramàtica. No assumir-ho, també. No demostrar la més mínima responsabilitat, letal. Que ningú no es pensi que aquí funcionarà el “cuanto peor, mejor”. Que ningú tampoc no s'enganyi en relació a la capacitat real que té el país d'aguantar, en aquests moments, un pols. Fora bo que tothom deixés d'actuar com si no plantejar ara mateix aquest pols és covardia, traïció i totes aquestes immundícies que amb tanta frivolitat s'escampen per la xarxa.

Podem. Però necessitem estar preparats. I no ho estem. Ens falta molt per estar-ho.

Podem. Però si no fem les coses bé -o molt bé- el més probable és que l'únic que acabem fent sigui un ridícul monumental i acabem abocant el país al desastre més absolut. I això no ens ho podem permetre.

Podem. Però ara deixeu que acabi l'article amb una pregunta i una resposta que és la que jo, sincerament, crec que seria l'escenari, el que passaria. Si us plau, no la respongueu vosaltres als comentaris. M'agradaria demanar-vos el favor que cadascú hi pensi una mica, interioritzi l'escenari, s'interrogui sobre el mateix, miri al seu voltant en silenci... i, si de cas, d'aquí a uns dies ja obriré un nou post perquè hi aboquem tots les nostres reflexions i poguem contrastar i contraposar les respostes.

És un conte trist. Un malson. Però no una fantasia...

Us plantejo el següent escenari:

1- com tots sabeu l'actual situació financera de la Generalitat és dantesca. La situació heretada, la crisis, l'espoli fiscal, l'absoluta manca de recursos propis i l'ofec al que la sotmet el govern del PP fa que pagar a final de mes sigui en si mateix un objectiu que s'aconsegueix amb enorme patiment. Parlo de pagar tot el que paga la Generalitat: tots els sous del sector públic (entre 250 i 300 mil famílies), parlo d'ajuts com la renda mínima d'inserció, de proveïdors, d'edificis, de llum, de transferències a universitats i ajuntaments, etc.

2- Evidentment el govern del PP sap perfectament què està fent, i no ignora en absolut quina és la situació política de Catalunya i cap a quin escenari sobiranista s'està abocant.

Els incompliments dels governs espanyols i l'ofec al que sotmeten Catalunya és tan bèstia, tan humiliant, tan vexatori... que només podem pensar una cosa: el govern del PP està empenyent la Generalitat perquè faci un pas en fals políticament, perquè es precipiti, perquè fem el que no estem preparats per a fer... i col·lapsar-nos.

3- Imaginem que la Generalitat i els partits polítics catalans, els que siguin, davant aquesta situació, cauen en “la trampa” i fan una cosa així com “plantar-se”. Estem carregats de raons, ens en sobren, i a sobre ens hem posat d'acord, però caiem en la "trampa" del govern espanyol,  ens precipitem i fem una cosa per a la que realment no ens hem preparat com cal, ni tan sols mínimament.

4- No costa gaire d'imaginar que aquell mes no arribaria la transferència del govern espanyol que permet fer tots els pagaments consignats en el punt primer d'aquest escenari. Atès que la Generalitat té la caixa sense ni un cèntim, si un mes no arriba la transferència no cobra ningú. No entrem a jutjar res, d'on som o d'on venim. Sabem perfectament que la Generalitat no té recursos propis, no té administració tributària de cap mena, etc. Si la Generalitat paga és simplement perquè el PP sap que la transferència menusal és la seva arma per al xantatge. Ja fa temps que s'ha acabat la lleialtat institucional mínima. Portem mesos que es paga sota xantatge. I ara, com que no ens hem portat bé, aquest mes no hi ha transferència. I arriba final de mes i en aquest país NO COBRA NINGÚ que tingui la més mínima vinculació al sector públic.

Algú s'imagina el pollastre que es muntaria?Algú s'imagina el drama i el caos que es generaria?

Imaginem que com a país tenim encara suficient orgull i aguantem aquest mes o, amb un esforç col·losal, s'aconsegueix pagar una part, perquè la gent pugui anar a comprar una mica de pa, llet i fruita per a les criatures... 

Però quan arriba el mes següent tampoc no hi ha cap transferència i no es pot pagar res. És més, com que s'ha “aguantat”, el govern espanyol escanya una mica més, i no paga als pensionistes o aturats catalans. NINGÚ amb residència a Catalunya (excepte funcionaris de l'administració de l'estat) cobraria. Molts per segon mes consecutiu. Molts amb pensions o prestacions de misèria que només permeten viure al dia...

5- Dos mesos sense poder pagar res col·lapsarien totalment el país, abocaria persones i famílies a la desesperació i es generaria una fallida en cadena de l'ordre social.

6- El primer dia del tercer mes en aquesta situació el sr. Rajoy fa una solemne declaració pública dient que en aquell mateix moment, mentre ell parla, hi ha una delegació del Ministeri d'Hisenda viatjant en AVE a Barcelona, amb instruccions precises, en arribar, de que si la Generalitat de Catalunya s'ha deixat “d'aventures” (aquests termes despectius els hi agraden molt) i reconeix l'autoritat de l'estat, en el temps que tardi aquesta delegació en arribar al despatx del Sr. Mas Colell i de que aquest els hi vagi a buscar uns cafelitos, hauran ingressat el corresponent a tots els pagaments pendents dels dos mesos, i la transferència serà immediata a tots els afectats.

Però que en cas que la Generalitat mantingui el seu “desafiament” (aquesta paraula també els hi agrada molt), la delegació només sortirà de l'AVE per canviar de via i tornar a Madrid.

Vosaltres què creieu que passaria?

Jo ho tinc molt clar. Dissortadament.

Milers i milers de persones s'aplegarien a l'Estació de Sants per portar en volandes i vitorejant la delegació ministerial cap a la conselleria d'Economia, i una enorme multitud els aniria aclamant per tot el camí. Simultàniament la turba s'hauria concentrat també a la Plaça Sant Jaume per a prendre a l'assalt la Generalitat i llençar pel balcó el president Mas i els consellers, diputats i col·laboradors que encara romanguessin a Palau. 

Enfoteu-vos-en de les imatges d'aquella Barcelona exhausta, famèlica i derrotada que aplaudia les tropes franquistes mentre entraven per la Diagonal i enfoteu-vos-en de les imatges que tots tenim a la retina d'execucions sumàries per part de la turba.

Com que Mossos i tot quisqui portaria dos mesos sense cobrar, s'haurien col·lapsat les institucions i el funcionament del país. Ningú no faria res, tothom -potser excepte quatre romàntics- hauria abandonat ja faria dies els llocs de treball i responsabilitats.

Potser, també, com que tot el que estaria passant el govern espanyol ho tenia totalment previst -atès que ho havia planejat i provocat- en un acte de magnanimitat (és a dir, per a estalviar-se alguna diplomàtica observació de la comunitat internacional i, sobretot, per a no crear un nou màrtir) el ministre de l'Interior, el “català” Jorge Fernández Díaz, hi faria arribar una columna de la Guàrdia Civil, que seria rebuda amb entusiasme per la multitud concentrada a la Plaça Sant Jaume i al Palau de la Generalitat, i que aconseguiria rescatar de la turba President, consellers, diputats i col·laboradors que havien aguantat fidelment, heroïcament fins i tot, a Palau en aquelles hores greus.

Una nova i esgarrifosa derrota, humiliat.

AVANCEM O ENS CONSUMIM? AVANCEM O SIMPLEMENT VOLEM FIGURAR O MARCAR, MISERABLEMENT, PAQUET -O PAQUETET-?

Per a molts de nosaltres el nostre país, malgrat les dificultats, avança. Som molts els qui assumim la complexitat de les coses i, entre els filaments d'aquesta complexitat som capaços de veure-hi una mica més enllà i d'albirar futurs, per més que imperfectes, possibles.

També hi ha qui, davant tot això, únicament destina les seves energies a combatre qualsevol símbol d'avenç i de progrés nacional. I encara més, qui sacrifica qualsevol futur nacional per a proporcionar-se un moment miserable de notorietat efímera.

Fa un parell de setmanes hi va haver el congrés de Convergència Democràtica de Catalunya. Jo, i molta altra gent, pensem que va ser un congrés molt important. Per primer cop la força principal del sobiranisme català, del nacionalisme català, traçava un horitzó polític a partir de la creació d'un estat propi. Es parlava, en la ponència, d'una Catalunya independent, i es parlava d'un estat propi. Per a qualsevol analista minimament documentat i acreditat en la història i en la socipolítica catalana, aquest ha estat un fet transcendent. Per a qualsevol independentista hauria d'haver estat un motiu d'orgull, de total satisfacció i de profunda esperança. Si, com molt ja veníem dient que passaria, la principal força del sobiranisme català enfocava d'aquesta manera inequívoca el seu full de ruta, tots els que som independentistes ens hauríem d'haver sentit més que contents, atès que això clarament vinclava la correlació de forces i permetia somiar amb un camí d'èxit cap a la plena llibertat.

Entre el sobiranisme aquesta va ser la posició i visió majoritària. Tanmateix, tampoc no van faltar les veus que van preferir treure qualsevol valor a aquest posicionament i fins i tot les que van atacar-lo, condemnar-lo i vilipendiar-lo.

L'independentisme té un problema, i aquest problema són alguns independentistes. Ja ho he dit altres vegades, però cada cop ho veig més clar: per a la independència, el principal obstacle comença a ser cert tipus d'independentisme.

Aquest cert tipus d'independentisme és francament minoritari, residual, però no podem menystenir la seva capacitat destructiva o letal. Aquesta letalitat té múltiples manifestacions. Les xarxes socials proporcionen una formidable plataforma destructiva, però també hi ha altres expressions associades a la malaltissa i execrable voluntat de figurar, de posicionar-se, fins i tot quan per fer-ho això impliqui mals terribles per al país i per a la mateixa independència.

Molt d'independentista va preferir fer la brometa, ridiculitzar, treure valor, al posicionament convergent. És clar, si una força seriosa i majoritària com és CDC assenyalava inequívocament el camí de l'estat propi, enlloc de valorar les profundes implicacions positives que té, per a les ments malaltes del nostre independentisme el més important va ser dedicar-se a anar a la contra, a destruir i menystenir aquest posicionament.

Aquesta malaltia té una altra variant, i és l'exigència. També n'hi ha hagut que enlloc de valorar en la seva mesura el que estava passant s'han erigit, malgrat la seva irrellevància electoral i social, en guies de la força majoritària, tot establint amb absolut desvergonyiment què és el que hauria de fer la força majoritària.

Una altra variant és l'histerisme. Dissortadament hi ha un cert independentisme que actua histèricament. I ara n'hem tingut un exemple que realment fa riure. Crec que qualsevol patriota pot assumir que amb TV3 i els seus informatius tenim un problema, i molt greu. I aquest problema és que són hispanocèntrics, islamistes i antisistema. Canviar això és un objectiu patriòtic preferent, ineludible. CiU ha aconseguit, malgrat no tenir majoria absoluta al Parlament, tenir majoria absoluta en els òrgans decisoris de la CCMA. Això ha implicat menjar-se algun gripau intranscendent com el tal Querol, del PP, que se l'ha colocat de vicepresident a canvi de tenir aquesta majoria absoluta. El tal Quero, que és un ésser políticament repugnant, va un dia i fot unes declaracions que tenien una conseqüència ZERO, i un cert independentisme es posa histèric i sembla que s'acabi el món.

Però per favor!!! De vegades jo és que flipo del tot, em supera. Però de debò que algú va creure en cap moment que les declaracions d'aquest desgraciat del Querol sobre el mapa del temps tenien la més mínima, ínfima, possibilitat de ser res més que això, que unes declaracions??? Hi ha algú que hagi dubtat seriosament que el mapa del temps a TV3 continuarà essent el que és i que mai no serà el d'Espanya??? Segur que no. Però com tot s'hi val, desfermem una reacció histèrica i histriònica i fem un problema on no n'hi ha cap. Nonembé.

I com a últim esglaó de la cadena de l'independentisme malaltís, els repartidors de carnets. Un tema i episodi recorrent en l'independentisme, els famosos repartidors de carnets de qui és i qui no és independentista. Brrooough (so de “rujada”)

Tot plegat un espectacle força depriment, gairebé nauseabund. Per sort totes aquestes trifulques són tempestes en gots d'aigua. No tenen cap rellevància política ni electoral ni social.

Però sempre em pregunto fins on podríem arribar si enlloc de dedicar les nostres energies a destruir les dediquéssim a entendre l'altre i a construir...

No oblidem que la capacitat destructiva de la bogeria, per més minoritària que pugui ser, pot tenir efectes devastadors.

Tanmateix, i dissortadament, no s'acaben aquí els mals que afligeixen l'independentisme o, més enllà del que podríem considerar l'independentisme com a moviment polític, les amenaces que el procés independentista pateix de la mà dels mateixos independentistes.

Tenim un problema molt i molt greu, i és que hi ha força independentistes que no es creuen la independència, no assumeixen el que implica i converteixen aquest objectiu en una mena d'excusa per a la seva supervivència política, miserable supervivència política.

Ara em poso jo a donar lliçons: ser un bon independentista, ser un bon militant independentista és fer tot allò que apropi la independència, l'èxit en l'objectiu. De vegades la cosa no és fàcil, i podem prendre determinacions que, tot i pensar poden ser positives per a l'objectiu, no ho són. Això ens pot passar. Però el que forma part del manual del malalt independentista, del pervers, de l'inútil, del letal... és tota la dement actuació que es fa, sota el paraigües de l'independentisme, i que ens afebleix, ens humilia, ens distancia del nostre objectiu... i que només es fa per miserable interès propi, partidista, grupal, sectari.

Aquesta setmana hem tingut un exemple paradigmàtic d'això. Fastigós. Nauseabund. Repugnant.

La secta dels reagrupats, dels Walking Dead, van llençar un comunicat de premsa dient que inciaven no sé quina mena d'actuacions per tal que la Unió Europea reconegués un futur estat català. I un vinculaven a una mena d'iniciativa popular que requeria al voltant d'un milió de signatures.

Estem davant un cas paradigmàtic d'actuació que en un país normal no s'hauria produït mai. Per dos motius: el principal, perquè de les coses serioses i importants només se'n poden encarregar els partits seriosos i importants, i dins d'una estratègia seriosa i important. Però, segon, perquè algú que miserablement intentés trobar dreceres impossibles únicament per a figurar, per tenir un minut de glòria en alguns digitals... hauria estat objecte d'un linxament tal que hauria sumit la seva ja miserable existència en una mena de vergonya permanent i pública, en una mena de símbol de l'obstaculacionisme, de la perversitat.

Crec que no hi ha ningú que no tingui dos dits de seny i mig centímetre de compromís nacional que no pugui veure que el nostre país només ha d'acudir a les institucions europees quan sigui fort i quan tingui una estratègia majoritària al darrere. No hi ha ningú que no fregui o la demència senil o bé el filldeputisme extrem que es pensi que sent una secta residual a Catalunya, sense cap mena de representació ni de res de res... trobi que en aquest acudir davant les institucions europees fa un servei al país. No el fa. Tot el contrari. El país els ha girat l'esquena de manera persistent. Però ells, aquests dements, no paren de traginar possibles iniciatives únicament per a figurar, per a poder llençar un comunicat de premsa de merda que els atorgui un titular. I si el que fan genera un problema greu al país... això què els hi importa??? Ells no estan aquí per fer coses positives pel país, la seva sectarització els mena únicament a buscar com fabricar-se un titular que els tregui de l'agonia miserable en la que estan sumits.

Anem bé. Perquè hi ha una força sobiranista majoritària que ha assumit l'estat propi com a objectiu. I això és el que realment ens pot fer assolir-lo.

Però no anem bé perquè davant aquesta força majoritària es despleguen tot d'energies destructives que, o bé dediquen els seus esforços a intentar rebentar el majoritari o bé fan coses amb l'únic objectiu de figurar, i no de construir, d'avançar, i per als seus miserables objectius no dubten en sacrificar el país.

Jo no tinc cap vareta màgica. Jo no sé com aniran les coses. Jo només puc dir que crec i vull creure en la gent, en la gent que avança, en la gent que vol construir, que per sort és molta i la majoritària i sota moltes sigles. Jo només puc dir que em repugna la gent que es dedica únicament a destruir o a sacrificar el país per sortir de la seva miserable existència.

Ah! Això sí, per a tots els miserables... no us penseu que no passarem comptes...Per a la resta, per a la immensa majoria, per a la gent que, malgrat les nostres diferències, sabem posar en valor el que ens uneix i el patriotisme... una abraçada!

CEO-2, IDENTITAT I PROJECTE POLÍTIC: 1)LA CONFIRMACIÓ DEL DIAGNÒSTIC 2) ON ENS ESTEM JUGANT LA MAJORIA PARLAMENTÀRIA I SOCIAL?

L'enquesta del CEO ens confirma certes dades sobre com és la nostra societat i les seves expectatives polítiques i identitàries de tal manera, amb tal intensitat, que formen part d'aquest coneixement bàsic de la terra que trepitgem, d'aquestes dades indispensables per fer un diagnòstic fiable de la nostra situació, a partir de la qual, i d'acord als nostres objectius, bastir una estratègia adequada per al seu assoliment.

El primer que cal dir en l'anàlisi de les dimensions de projecte polític i d'identitat és que també estan marcades per una gran estabilitat en relació a les dades d'enquestes precedents. I això és una bona notícia.

Comencem per la dada més llaminera per a tots els, com jo, malalts per la independència. A la pregunta dicotòmica (sí/no) sobre la independència un 44,6% dels enquestats diuen que votarien SÍ.

La Vanguardia, en una de les notícies sobre aquesta enquesta del CEO titulava «el sí a la independència baixa per primera vegada». Un titular clarament sensacionalista i sense cap mena de fonament demoscòpic. Aquesta pregunta es va incorporar el CEO de la mà del seu actual director, en Jordi Argelaguet. El tripartit mai s'havia atrevit a plantejar-la. N'Argelaguet. I en les tres onades en les que s'ha pogut plantejar ens hem trobat aquests resultats: Juny 2011: 42,9- Octubre 2011: 45,4 i Febrer 2012: 44,6.

Tenint en compte que el marge d'error de l'enquesta és del 2,47, una fluctuació entre onades del 0,9 en una pregunta dicotòmica és irrellevant. L'important, l'únic important, és la inequívoca solidesa que implica estar per sobre del 40%, entre el 40 i el 45. Aquesta és la dada clau.

Tanmateix, per a mi hi ha una altra pregunta clau a tenir en compte, i és la que planteja una resposta múltiple sobre el que els enquestats creuen que ha de ser Catalunya. En aquest cas l'enquestat té més opcions per a definir el seu posicionament polític.

Sobre quatre possibles escenaris ens trobem que el que coincidiria plenament amb la majoria del sí a la independència passa del 44,6 en la dicotòmica al 29,0 en la múltiple. Està lleugerament per sota de la resposta majoritària: «un estat dins una Espanya federal», avalada pel 30,8% dels enquestats, seguida d'un 27,8% que assenyalen que Catalunya hauria de ser «una comunitat autònoma d”Espanya». Les distàncies entre totes tres opcions s'han escurçat en termes favorables als partidaris a l'estat propi i punt. Només un 5,2% diuen que hauria de ser «una regió d”Espanya».

Als efectes de valorar encertadament l'escenari social no podem perdre de vista aquests 15,6 punts de diferència que hi ha entre el sí a la independència entre totes dues preguntes. És el primer avís de l'escenari complexe en el que ens movem.

La complexitat de l'escenari es fa més radical quan la pregunta apunta al sentiment d'identitat, no al projecte polític. Aquesta onada del CEO confirma el que en anteriors anàlisi ja vaig definir com a divorci entre aquests ítems.

Ras i curt: de manera clara, sostinguda i estable, el sentiment de pertinença o d'identitat majoritari entre els catalans és el de ser «tant espanyols com catalans», amb un 42,4% dels enquestats que se senten així. Un 28,2% se senten més catalans que espanyols i només un 21,1% se senten només catalans.

Fixem-nos en aquest escalat de percentatges:
- en pregunta dicotòmica un 44,6% votaria sí a la independència
- en pregunta de resposta múltiple un 29,0% vol un estat independent
- preguntats sobre el sentiment d”identitat un 21,1% se sent únicament català.

D'aquesta seqüència el més rellevant per a mi és la confirmació que la majoria sòlida que necessitem i volem favorable a la independència no es construeix sobre bases identitàries, sinó sobre conceptes i fonaments molt més complexes.

El salt del 21,1% que se sent únicament català al 44,6% que votaria sí a la independència ens deixa 23,5 punts de diferència de conciutadans que fan compatible un major o menor sentiment o identitat espanyola amb el seu suport a la independència.

I aquesta és una dada extraordinària que ha de formar part radicalment del nostre diagnòstic, del punt de partida en el disseny de l'estratègia per a ser independents, per a aconseguir que en el nostre país hi hagi una majoria sòlida favorable a la independència.

En l'anterior onada del CEO ja ho vaig advertir: fer compatible el projecte polític amb la diversitat identitària ens obliga a una reflexió molt serena, desacomplexada i constructiva sobre els fonaments i acords implícits i explícits que cal adoptar.

I assenyalava amb claredat el tema de la llengua. Fa un parell de diumenges l'Eduard Voltas, en un article a l'ARA, incidia en aquest tema, i d'una manera valenta assenyalava que una de les maneres, potser l'única, que tenim de fer visible aquesta compatibilitat no agressiva, fins i tot podríem dir-ne complicitat, entre projecte polític i identitat és assumir el castellà sense complexos.

I jo hi estic del tot d”acord. El projecte polític d”una majoria sòlida favorable a la independència només és possible, només és viable, si canalitza adequadament la diversitat identitària. El pas del 21,1 d”únicament catalans al 44,6 de favorables a la independència només és possible a partir d”aquesta part majoritària de la nostra societat que malgrat reivindicar per a si mateixos un cert sentiment d”identitat compartida catalana/espanyola, aposten per la independència.

Si el projecte polític d'una Catalunya independent s'ha de fonamentar únicament sobre el col·lectiu de ciutadans que ens sentim únicament catalans... no hi haurà MAI independència.

Si el nostre gran objectiu és una Catalunya independent, i sabem necessària una majoria sòlida favorable al Sí, i sabem alhora que el sentiment majoritari de la societat catalana és el de la compatibilitat identitària catalana/espanyola (un 76% dels enquestats!)... la nostra estratègia ha de fer possible, viable i visualitzable aquesta complexitat i complicitat, en cap cas agredir-la o menystenir-la.

Cal que hi pensem, però per a mi la llengua és el compromís bàsic i fonamental d'aquesta compatibilitat, complicitat i respecte.

El català és la llengua pròpia de Catalunya, però el castellà és la llengua habitual i pròpia del 50% dels nostres ciutadans. I per a mi és sobre el castellà que cal construir exemplarment el nostre model de convivència que faci possible aquesta compatibilitat d'identitats i projecte polític.

El castellà està aquí, entre nosaltres, i ja hi serà sempre. Per a molts independentistes, entre els que m'hi incloc, també ha estat la nostra llengua paterna i/o materna. Deixem-nos d'històries. Fins i tot és bo que li donem la rellevància nacional que té, atès que ens dóna moltes oportunitats com a poble. Cal una manifestació nacional que expliciti que el castellà també formarà part de la Catalunya independent, del futur Estat Català. Que serà llengua co-oficial. Que serà també llengua d'ensenyament, és a dir, que sense fixar-nos en el com, assumim el compromís i l'objectiu que els nostres escolars finalitzin la seva etapa educativa dominant el català i el castellà (i també l'anglés, però això és un altre debat...). Que tots els ciutadans podran adreçar-se indistintament a l'administració en català i en castellà, etc.

Som un poble, volem un estat, tenim dues llengües i un sentiment identitari compatible.

Partits polítics i projecte nacional
Assumida la complexitat entre identitat i projecte polític, val la pena fixar-se en la complexitat que també es desprèn entre la majoria social favorable al Sí a la independència (44,6) i els partits polítics, és a dir, el vot d'aquesta majoria, què voten els que fan possible aquesta majoria.

També en aquesta dimensió d'anàlisi les coses estan o són molt estables. El sí a la independència, aquest 44,6, es construeix a partir de votants d'absolutament TOTS els partits de l'arc parlamentari català:
- un 55,3% dels votants de CiU
- un 94,5% dels votants d”ERC
- un 45,9% dels votants d”ICV-EUA
- un 27,2% dels votants del PSC-PSOE
- un 99,3% dels votants de SI
- un 9,0% dels votants del PP

Tots aquests enquestats, que s'expressen tan divergentment en opció de vot a partits polítics, són els que reflecteixen la realitat social que fa possible assolir un 44,6% de Sí a la independència.

I, hòstia, això és molt i molt complicat de gestionar!!!!

Perquè és clar, resulta que, de cara a l'èxit en la independència, és més important numèricament, per volum, el 27,2% de favorables al Sí que voten al PSC que el 99,3% que voten Solidaritat!!!!

Com ens ho mengem, això? No ho sé. Només algunes idees:
- la complexitat de l'escenari obliga a un procés concertat i molt i molt suau
- la cridòria i l'enervació identitària pot ser el principal obstacle per a la independència
- si el sobiranisme ja és l'element central de la política catalana, cal ara situar-hi la independència, i fer-ho de la mateixa manera tranquila com hem aconseguit que ho sigui el sobiranisme
- no hi ha independència sense Convergència. Cal pregar Déu i confiar en la bona gent de Convergència perquè continuïn amb el seu full de ruta i la fermesa que estan exhibint en aquesta legislatura i que això acabi arrossegant, arribat el moment, i amb independència del partit al qui votin, la majoria social.

Aquest és l'escenari, aquesta és la complexitat que té i, o sabem gestionar-la o no hi ha independència.

Podria haver-hi un escenari diferent, alternatiu, en el que hi hagués una clara alineació de favorables i contraris a la independència entre partits. Així les coses, quan el partit del Sí guanya, el sí és majoria social. No és el nostre cas i, siguem-ne conscients, no sembla que ho hagi de ser mai, com a mínim en les properes dècades... El nostre repte és gestionar la diversitat i la complexitat.

Escenaris possibles vs escenaris impossibles
De les dades de posició favorable a la independència i record de vot n'hi ha hagut una que m'ha deixat una mica tocat...

En contra del que em pensava passaria, ens trobem que enquesta rere enquesta els votants de CiU que diuen votarien sí a la independència continuen instal·lats en el 55%. Fa molts anys, amb diferents enquestes, mitjans i consultores, que la dada és la mateixa... només un 55% dels votants de CiU votarien sí a la independència. Són, això, l'aportació majoritària, la de més volum... però passen els anys, les eleccions, les coses... i continuem en aquest 55%

Per a mi resulta força sorprenent i em preocupa. Segons enquestes internes de CDC (no tinc dades d”UDC), la pràctica totalitat dels seus militants es declaren favorables a la independència. Però entre els votants es continua en aquest 55%.

Això té moltes conseqüències i implicacions.

Com que de vegades ens toca la loteria i algú amb dificultats per a entendre les coses acaba llegint aquest bloc, miraré de fer-ho fàcil i entenedor. Farem la bona acció del dia...

Hom es presenta a les eleccions amb un programa i la gent vota o no vota les diferents opcions. CiU es va presentar a les eleccions amb el tema bandera del pacte fiscal, i va guanyar. Hi va haver tres propostes polítiques que s'hi van presentar abanderant la independència, que van obtenir uns resultats més aviats moderats: ERC va perdre bous i esquelles, i va baixar fins a 10 diputats; Solidaritat en va obtenir 4 (ni tan sols va poder constituir grup propi) i els Walking Dead de Reagrupament van ser vexats pel poble de Catalunya, deixant-los fóra del Parlament.

Per tant, i com a independentistes explícits, al Parlament tindríem 14 diputats (10 d”ERC i 4 de SI), i l'enquesta del CEO atorga únicament representació a ERC, amb 14-15 diputats. És a dir, que ens estem movent amb un patró de representació força estable d'aquest segment.

Si el 55% dels votants de CiU són favorables a la independència vol dir que el gruix de votants independentistes va votar CiU, tot i saber que la independència no figurava en el seu projecte polític per a aquesta legislatura.

Resulta un espectacle francament grotesc, per no dir patètic, tota aquesta gent que es deixa la veu i les tecles a les xarxes socials i on els volen escoltar invocant una suma de CiU+ERC+SI = majoria parlamentària per la independència.

No, amics, les coses no són així. L'espectacle entra en fase gore quan veiem que els mateixos que invoquen aquesta majoria són els mateixos que no es cansen d'insultar a CiU i d'acusar-la de tots els botiflerisme possibles, etc. En fi, tenim el país que tenim i hem d'aprendre a conviure amb la nostra particular xaladura...

A criteri meu l'únic escenari possible per a la independència es troba en la gestió que CiU faci del seu electorat i de la resposta d'aquest.

Amb només un 55% de votants favorables a la independència, la gran incògnita és saber què pot passar si CiU fa un pas endavant, com molts esperem que faci, i lidera el procés de ruptura amb l'estat espanyol.

És evident i això cal que ho assumim tots que aquest escenari només és possible amb lideratge de CiU. Tot el que no sigui això implica iniciar una autèntica travessa del desert de molts i molts anys.

Però el gran problema, el gran interrogant, és quina serà la resposta del votant de CiU davant el que sembla inevitable: un escenari de ruptura.

En Jordi Barbeta aquest diumenge, a La Vanguardia, dibuixava amb molta claredat cinc possibles escenaris per a aquest final de legislatura, la major part dels quals acabaven amb unes eleccions anticipades i amb una CiU que s'hi presentava liderant un escenari de ruptura amb l”estat.

... què pot passar si només aquest 55% de votants pro-sí acaben votant CiU en aquest context? Ja us ho dic jo: UN DESASTRE!

En l'escenari més favorable podríem sumar al 55,3% de votants CiU favorables a la independència el 20,6% que diuen s”abstindrien. Això ens donaria que CiU retindria un 75,9% dels seus votants actuals. Si ara té 62 diputats, i en unes eleccions sota aquest paradigma perd un 25% dels seus votants... QUINA MAJORIA TINDRÍEM AL PARLAMENT?

CAP!

Només que CiU perdés el 20% dels seus votants que es manifesten directament contraris a la independència... NO HI HAURIA MAJORIA PARLAMENTÀRIA FAVORABLE A LA INDEPENDÈNCIA, o, en tot cas, seria tan exígua, tan feble, que impediria totalment tirar endavant.

Pensem que la pèrdua del 20% de votants convergents que votarien NO implica passar de 62 escons a entre 42-45.

A tall de conclusions:
- Sense Convergència no hi ha independència
- En els propers anys només es pot entrar en una fase de ruptura si la lidera Convergència
- Amb el lideratge convergent no n”hi ha prou: la majoria social es construeix a partir d”electors de procedències molt diferents.
- Sense el lideratge convergent és impossible activar la diversitat
- La majoria parlamentària i social s”està jugant en el percentatge d”electors de CiU que s”hi mantingui fidel en un escenari de ruptura. El fet que el percentatge de votants convergents favorables a la independència no passi del 55% estableix un marge d”incertesa dramàtic sobre qualsevol projecció
- Només si en aquest hipotètic escenari CiU conserva tots els seus suports pot liderar un procés d”aquesta naturalesa, cooperativament amb altres forces polítiques i amb capacitat d”incidir en els votants de partits de tot l”espectre polític per a fer possible la majoria social.
- Un escenari en el que entre el 20% i el 40% dels votants convergents que no es posicionen a favor de la independència retiressin el seu suport electoral a la coalició... ens abocaria a un Parlament sense majoria sobiranista i sense cap ni una possibilitat d”iniciar cap procés de ruptura.

Així les coses, i com a independentista que vol assolir la independència el més ràpidament possible, penso que el millor que es pot fer és deixar que CiU gestioni el seu escenari de la manera que cregui més convenient per a arrossegar en aquest procés el màxim dels seus votants. En l”èxit d”aquesta operació és on rauen totes les nostres possibilitats d”èxit en els propers anys.

CiU, per tant, té una doble legitimitat per a imposar el seu full de ruta i ritme:
1) el que li ha conferit el poble de Catalunya en forma de suport electoral majoritari. Qui guanya i qui té majoria és qui té i marca l”agenda i l”estratègia.
2) el fet que, en el seu percentatge de votants que no són favorables a la independència (que s”abstindrien o que hi votarien en contra), ens estiguem jugant la majoria parlamentària, social i el lideratge necessaris en un procés d”aquesta naturalesa. La clau està en aquesta bossa de votants de CiU, i per tant és la direcció de CiU la que té el repte de dissenyar una estratègia per a arrossegar-los. Des del món que no és CiU, no entendre això, dinamitar o torpedinar l”estratègia convergent, etc. és dinamitar o torpedinar les possibilitats d”iniciar un procés de ruptura els propers anys. Si CiU es deixa endur per la follia o l”angoixa del moment, i en el seu pas perd aquests votants, no hi ha independència. Per tant, a creuar els dits, i a pregar perquè la direcció convergent i els passos que està fent acabin arrossegant a tots els seus votants, que els incorpori al procés...