Final de vacances. La represa. Continuem avançant cap a l'estat propi. L'Onze, una mobilització clau!

Políticament durant aquest agost s'han mantingut i en bona mesura han anat creixent les constants polítiques que caracteritzen aquesta nova fase del principi del final del procés cap a l'estat propi en el que ha entrat el nostre país des del transcendental acord del Parlament reclamant un pacte fiscal que posés fi a l'espoli fiscal:

• s'ha incrementat la centralitat del sobiranisme en l'agenda política catalana. Fins al punt de, en una situació d'extrema crisi com la que patim, pràcticament ha monipolitzat tot el debat. A Catalunya, tot gira al voltant de les propostes sobiranistes i de la manera com fer front al repte de l'estat propi. I això passa perquè no és possible plantejar-se cap política sense resoldre la qüestió de l'espoli fiscal i la voluntat de sobirania.
  
  
• La majoria dels partits polítics, i especialment els vinculats al transcendent acord parlamentari del pacte fiscal, han avançat en les seves estratègies i tàctiques per fixar el seu posicionament en aquest nou escenari. Això ha estat molt clar en el cas en el cas de CiU i en el cas d'ERC.

Pel que fa a CiU, s'ha situat amb prou claredat el que ja tothom sabia, i és que la negativa del govern espanyol a negociar el pacte fiscal ens situa en un nou escenari en el que l'objectiu polític serà, directament, l'estat propi, ja sigui a través d'unes eleccions plebiscitàries, ja sigui a través d'una consulta. Un altre fet rellevant en relació a CiU és que, sense saber-ne el perquè, el cert és que s'han minimitzat extraordinàriament les interferències o contraprogramacions habituals d'en Duran i Lleida. El perquè d'aquest silenci és un dels interrogants que més interès em desperta, atès que pel que fa a la coalició, és del tot transcendental saber si en Duran té interès en contraprogramar el president en la seva agenda sobiranista o bé hi vol confluir, sense soroll, però confluir-hi. Si fós així, si en Duran hagués pres la decisió de “confluir”, tal i com li demanava en Miquel Sellarès en un molt bon article, això seria molt important en termes de país. Finalment, el tercer element clau del posicionament convergent ha vingut del suport explícit i al més alt nivell a la manifestació promoguda per l'ANC. Tot i que en alguns moments el debat semblava centrar-se en l'assistència o no del govern a la manifestació o de si s'havia volgut plantejar un canvi de lema (que no!!!), jo crec que aquest és un debat secundari, és quedar-se mirant el dit i no la lluna. Al meu entendre les declaracions del president, de consellers i de diversos dirigents de CDC i d'UDC (p.ex. Antoni Castellà) el que han fet és donar un enorme impuls a la manifestació i convertir-la, per a desesperació de l'espanyolisme, en un dels principals temes d'aquest estiu, del que se n'ha parlat cada dia i que, a hores d'ara, ja té total carta de naturalesa com una de les grans fites del procés. I no podem fallar.

Pel que fa a ERC, al meu entendre ha tingut, en general, una positiva presència pública i posicionament en el debat, tot i que també hi ha hagut llacunes. ERC i els seus dirigents han dit moltes coses, i no tinc clar que tot el que han dit ho hagin pensat suficientment i sigui prou coherent. Les primeres setmanes de l'estiu ERC va centrar-se en, davant el nou escenari, clarificar la seva postura en relació al possible suport al govern. En aquest debat entenc que ha quedat clara la responsabilitat d'ERC, tot i que també han quedat obertes algunes llacunes. Al meu entendre és lògic que si el govern necessita ERC, parlin, i no sigui incondicional, sinó després d'arribar a acords, no pot exigir-se a ERC un xec en blanc, evidentment. Però crec que també s'equivocaria ERC si volgués “aprofitar-se” de la delicadíssima situació del país i del govern per a plantejar les coses de manera maximalista. Entenc que allò més important és LA CONFIANÇA, que creixin en confiança mútua. Després, que siguin capaços d'assumir i compartir un diagnòstic de la situació i els elements bàsics de l'estratègia futura. Si això s'aconsegueix, l'acord hauria de sortir gairebé automàticament. Però, en canvi, el que no he entès és que en aquest context ERC plantegés que per donar suport al govern aquest s'havia de comprometre a un referèndum. Això forma part de l'estratègia, no pot formar part en cap cas d'un acord per a aprovar uns pressupostos. Per què... ja s'ho ha pensat bé ERC això de demanar un referèndum? Jo no ho tinc gens clar. Jo crec que és el punt final, no el començament. I és només un exemple.

Amb posterioritat ERC ha entrat en un debat que no he acabat d'entendre sobre si es planteja una coalició “esquerranista” amb clars objectius en l'estat propi, o una gran coalició de tots els partits que donen suport a l'estat propi, etc. Entenc que són coses de l'estiu. L'important és que ERC consolida la seva solidesa com a referent independentista i actua amb responsabilitat constructiva cap a l'estat propi.

La resta de partits polítics han anat a remolc de tot plegat i sense la més mínima capacitat de situar-se, d'assumir i d'interioritzar la nova situació de Catalunya i de, per tant, establir una estratègia de posicionament en aquest nou escenari.

El PSC-PSOE continua en un naufragi clamorós, absolutament desorientat i exhibint una total incapacitat per a entendre el que està passant. Estan del tot superats pels esdeveniments. Les declaracions d'en Navarro es compten per capítols de l'antologia del disbarat. El PP també s'ha quedat del tot descol·locat. En el seu moment la hiperfiguració declarativa de la Camacho i la seva gesticulació els hi havia atorgat un cert protagonisme, atès que van ser l'únic partit amb qui el govern va poder comptar per a aprovar uns pressupostos duríssims. Però ara, en aquests moments, aquesta gesticulació camachil, aquesta permanent amenaça al govern és estèril, no té cap credibilitat i únicament demostra la seva extraordinària feblesa i descol·locació. No té cap mena d'influència en el govern espanyol per tal de que aquest modifiqui el seu tracte vexatori a Catalunya i les seves amenaces ja són més buides que mai, més patètiques que mai. ICV-EUiA continua atenallada perillosament entre aquest fil de responsabilitat que van demostrar amb el suport a l'acord parlamentari a favor del pacte fiscal i la seva esgarrifosa deriva demagògica. Tot sovint posen de manifest que són incapaços de processar la situació i el moment del país i, instal·lats com estan en les seves pròpies mentides i demagògia, són una de les parts més febles de la cadena de suports que necessitem construir per a l'estat propi. Ciutadans, evidentment, han entrat en una fase d'histerisme histriònic, i les barbaritats que diuen són cada dia més bèsties; cap sorpresa. Com tampoc són cap sorpresa Solidaritat, també molt descol·locats des del dia que van votar amb l'espanyolisme en contra de l'obertura del procés cap a l'estat propi que representava l'acord del Parlament. Què pot oferir solidaritat en aquests moments és una pregunta que ni ells mateixos són capaços de respondre, i per tant es dedicaran a l'únic que han sabut fer amb la seva ínfima representació: destruir tot el que puguin.

• Però el més rellevant de tot, aquest estiu és que la societat civil, en aquest cas sota el lideratge de l'ANC, ha continuat la seva hiperactivitat amb l'objectiu de canalitzar aquest ampli sentiment i aspiració de la societat a favor de l'estat propi en la manifestació de l'Onze. De l'Assemblea del Palau Sant Jordi en va sortir el compromís de convertir aquest Onze de Setembre en una enorme mobilització popular a favor de l'estat propi.

I crec que a hores d'ara podem dir que aquest objectiu està a punt de fer-se realitat. Hi ha hagut una enorme mobilització per tot el territori, amb diferents marxes i actes que han donat visibilitat a la importància de la cita. El plantejament és ambiciós i estratègic. S'està comptant amb tothom i es fa un permanent esforç de sumar i integrar, tot mantenint amb fermesa els objectius que defineixen i motiven aquesta convocatòria.

Com deia a l'analitzar el posicionament polític de CiU, crec que allò realment important és que les paraules del President de la Generalitat, de consellers i de diversos líders de CiU han acabat de donar una empenta decisiva a la mobilització, l'han convertida en el gran tema de l'estiu i ha propiciat que se'n parli a diari. I això ha anat molt i molt bé per a acabar de complementar aquesta enorme feina d'activisme a peu de carrer que s'ha fet i es fa des de l'ANC.

Tots, tots, tots, hem de fer tot el que puguem i més perquè l'Onze sigui un èxit absolut, amb una assistència que desbordi Barcelona i, el que és tan important com això, que aconseguim donar-li una dimensió internacional clara. Crec que aquesta manifestació ja no és com gairebé totes les que hem fet fins ara, per al consum propi. Crec que aquesta manifestació ha de tenir com a objectiu situar Catalunya en el mapa polític del món. El president Mas ja ho està fent de manera intensa i satisfactòria, amb una presència més que notable en els principals mitjans de comunicació del món, denunciant l'espoli fiscal que pateix el nostre país i alertant que la situació és insostenible. Ara hauríem d'aconseguir que aquesta mobilització extraordinària tingués una repercussió sense precedents als mitjans de comunicació de tot el món i que, fent un pas més, tothom associï CATALUNYA = NOU ESTAT.

Des d'aquest punt de vista, la presència del president de la Generalitat donaria un relleu de gran impacte informatiu.

Malgrat això, jo sóc del parer que el president de la Generalitat no hi ha d'anar.

CiU i el govern han de fer el que puguin per a ajudar a que la manifestació sigui un èxit. Però el paper del president de la Generalitat, en aquest moment, no és posar-se al capdavant de la pancarta, sinó recollir la reivindicació de la ciutadania i gestionar-la. Hom no pot estar a la processó i repicant campanes. I en aquest moment a mi em sembla que el que li toca fer al president Mas és rebre una representació d'electes i de l'ANC i, posteriorment, gestionar políticament, internacionalment, etc. el repte que es planteja, la reivindicació de la que se li dona trasllat.

CiU, el president Mas i el seu govern estan fent i complint escrupolosament allò que van dir que farien (una altra cosa és que el que fan agradi o no). I tots sabem que no aniran més enllà, en aquesta legislatura, dels compromisos assumits davant la ciutadania que els hi va conferir un suport i, en aquest sentit, un mandat clar.

Però també és cert que el president Mas va dir amb claredat que si els compromisos d'aquesta legislatura (pacte fiscal dins l'estratègia del dret a decidir) no es podien assolir, s'adreçaria al país, explicaria la situació i plantejaria quina sortida proposa.

I això, després de la mani de l'Onze (si realment compleix com tots esperem les expectatives), després d'haver plantejat amb tota formalitat, rigor i rellevància institucional al govern espanyol la reivindicació del Parlament i el poble de Catalunya en relació al pacte fiscal, i després de la resposta del govern espanyol (que tots preveiem negativa)... després de tot això serà el moment adequat perquè el President parli, s'adreci solemnement al poble de Catalunya i a tots els seus representants (parlamentaris, alcaldes, regidors), però també a la comunitat internacional, i situï amb claredat quina és la situació i quines són les aspiracions de Catalunya, és a dir, culminar la transició nacional cap a l'Estat propi.

El país, i també el govern, necessita que l'Onze sigui un èxit sense precedents, però, com a govern, no hi ha d'anar, a la manifestació. Sí que ho ha de fer CDC i sí que ho ha de fer Unió. Però no el govern. És important que tinguem sentit d'estat i d'estratègia, i sapiguem gestionar el procés amb intel·ligència. És evident que si el govern hi assisteix jo els hi donaré suport, i també reconec les coses positives (abans n'he esmentat la més important) que tindria l'assistència. Però comptat i debatut, posats pros i contres a sobre la taula, crec que és millor i més important que la mobilització sigui únicament expressió de mobilització social, de la societat civil i d'electes (parlamentaris, alcaldes, regidors, presidents de diputacions, etc.) i que el President Mas i el seu govern conservin un molt petita però rellevant distància institucional. Sense deixar de fer visible la seva proximitat a la mobilització.

Finalment, i en relació a la mani, fer meves les paraules del mestre Salvador Cardús en el seu article de dissabte 25 a l'ARA. Si tot va com ha d'anar... l'Onze de setembre els ulls del món estaran molt fixats en Catalunya. És molt i molt important no només l'èxit de la mobilització, sinó el seu caràcter, la imatge que transmetem.

En la reivindicació de l'estat propi que encapçalarà la marxa, perquè sigui un èxit sense precedents i reflecteixi amb claredat la majoria social que creiem ja existeix i volem fer sòlida, a favor de l'estat propi, hi ha de confluir i hi confluirà gent amb sensibilitats molt i molt diferents.

Hi assistirà gent que és independentista de tota la vida i gent que només en els últims mesos ha arribat a la conclusió que l'estat propi és el millor per al nostre país i per a tots i cadascun dels ciutadans, fins i tot gent que ha combatut l'independentisme. Hi arribarà gent que té una concepció dretana i liberal de la nostra economia i societat i hi arribarà gent que que abraça postulats marxistes. Hi arribarà gent que té molta pressa i es pensa que no s'està fent res i que ningú no fa res ben fet, i hi arribarà gent que creu que estem avançant molt ràpidament i que les coses tenen el seu tempo i un procés descontrolat els hi produeix vertigen. Hi arribarà gent catalanoparlant de tota la vida i hi arribarà gent per a la que el castellà és la seva llengua vehicular. Hi arribarà gent que pensa que el tripartit va arruinar el país i hi arribarà gent que pensa que el govern Mas és un sàdic ultraliberal. Hi arribarà gent el llinatge català dels quals es remunta a través dels segles, hi arribarà gent els pares dels quals han nascut fora i fins i tot hi arribarà gent que acaba d'arribar al nostre país.

Tots, tots, tots... hem de tenir cabuda en la manifestació i s'hi han de sentir còmodes. Hem de convertir en argument de solidesa del país i de les nostres aspiracions la capacitat de compartir i de marxar els uns al costat dels altres.

El lema de la marxa és molt clar: Catalunya, nou estat d'Europa. Això és el que dimarts dia Onze tots compartirem. Això és el que ens uneix. I la visualització d'aquesta força, per damunt de les nostres diferències, és el que ens farà invencibles.

El mestre Cardús també ens convida a evitar de totes totes que fem una manifestació que sigui expressió de gent malhumorada. Ho comparteixo del tot.

L'Onze hem d'estar molt per sobre de totes aquestes causes personals, individuals i diferències. Hem de fer de manera que del primer a l'últim dels manifestants se'n sentin protagonistes i necessaris, indispensables. M'encantaria que s'aplaudís a tothom, i que tots aplaudim a tots. Que s'aplaudís des d'una Montserrat Nebreda, fins fa quatre dies al PP, o -hipotèticament- un Manuel Millan Mestre (encara al PP), passant per ex-consellers socialistes com l'Ernest Maragall o (també hipotèticament) ex-ministres com en Joan Majó. Que la gent de CiU aplaudís ERC i que la gent d'ERC aplaudís CiU. Fins i tot que la gent de Solidaritat aplaudís Reagrupats i aquests a Solidaritat. Que gent dels sindicats aplaudissin representants de les patronals i del teixit empresarial i viceversa.

M'agradaria que la marxa estigués plena de confiança en nosaltres mateixos i que es visualitzés que sí, que som capaços de marxar units, sense retrets, perquè sabem posar en valor el que ens uneix.

I què voleu que us digui. Estic confiat que això passi. Estic confiat que expressem, com a poble, aquesta maduresa.

També somnio que al costat de centenars d'entitats que són expressió genuïna de la nostra cultura (castellers, trabucaires, grallers, timbalers, cobles, bandes...), hi hagi una enorme presència de pancartes en anglès i de banderes d'Europa.

Sé que és molt complicat, que és fer encaixar moltes peces diferents que quan entren en contacte grinyolen aparatosament. Però ho hem de fer. Estem obligats a fer-ho. Estem obligats a estar a l'alçada del moment històric. Ha de ser molt i molt gran. I el món ha de tenir testimoni d'aquest nostre compromís i decisió: Catalunya, nou Estat d'Europa.

La manifestació de l'Onze és molt important. I tanmateix no ho és tot. Però d'ara fins a assolir els nostres objectius, no hem de fallar i tot el que fem ha de sortir bé. L'endemà de l'Onze caldrà que els qui tenen la responsabilitat de dirigir la societat, els qui la liderin, ho facin: govern, partits, societat civil. Les persones a les que hem conferit la responsabilitat de liderar ho han de fer (partits, governs, ajuntaments, associacions, etc). Però la resta també hi hem de ser, i ajudar en tot allò que poguem i amb tota la humilitat de què siguem capaços.

Els passos que vindran no sabem quins seran ni com es produiran. Però n'hi haurà. I tots haurem de fer de manera que cada pas ens acosti a l'objectiu final. Estem al principi del final. Però aquest final ja és molt aprop. Molt.

LA FI DEL PRINCIPI. EL PRINCIPI DEL FINAL. Transitant el camí cap a l'estat propi.

Agost del 2012. Molts dels qui tenim la sort de treballar, comencem vacances. Ha estat un curs intens, a tots els nivells. Els anys tenen dues mesures: l'anual de gener a desembre i la de “curs”, de setembre a juliol. I aquest està sent un curs molt intens.

Probablement molt poca gent, l'agost del 2011 pensés que les coses, a data d'avui, estarien com estan. Aquest juliol del 2012 una gran majoria del Parlament de Catalunya, recollint els anhels del poble de Catalunya, ha aprovat la reivindicació del pacte fiscal, que atorgui a la Generalitat de Catalunya la capacitat de recaptació dels nostres tributs i la seva gestió, per posar fi a l'espoli fiscal que pateix el nostre poble i que l'està empobrint any rere any.

El camí fins el punt on som ha estat llarg i tortuós. Però al punt on som, el que caracteritza el moment és la sensació totalment estesa que estem en un camí de no-retorn en les relacións Catalunya-Espanya.

Des de la derrota catalana del 1714 la “resistència” s'ha formulat en termes molt diversos. La catalanitat, la defensa de la catalanitat ha tingut formulacions molt diverses, en termes polítics, cívics i culturals. Però no és fins començaments del s.XX que es configura amb claredat un corpus polític que s'expressa nítidament en termes separatistes, en termes d'emancipació nacional.

La formulació independentista ha conviscut amb d'altres que formulaven les aspiracions nacionals en altres claus, més orientades a la recuperació nacional que no pas a l'emancipació. D'alguna manera, el catalanisme ha avançat en dues paral·leles, la del possibilisme i la de l'independentisme. En comú sempre han tingut la voluntat de recuparació nacional, la centralitat catalana en les seves decisions. Les divergències se situaven en la manera com es garantia la supervivència nacional.

Així, el possibilisme va optar en un moment donat per la Mancomunitat. I ho va fer molt bé. En paraules de Prat de la Riba, “siguem forts, després ja veurem”. Hi havia la consciència clara de la necessitat d'enfortir el nostre corpus nacional, clarament afeblit des de la derrota política del 1714. El possibilisme va donar grans victòries a Catalunya i va permetre enfortir la nostra ànima i els nostres músculs.

Però inevitablement, a mesura que ens enfortíem, sempre, sistemàticament, queia sobre nosaltres una nova repressió.

El 1931, amb la proclamació de la República Catalana per part de Francesc Macià assistim a un moment on sembla que el secessionisme pren el relleu en el món catalanista i, establint una nova hegemonia, és capaç de portar pel camí de la independència el país. Però és un miratge. Malgrat el plantejament incial, novament venç un nou possibilisme i s'opta per enfortir el país en el nou context. Els fets del 6 d'octubre i posteriorment la guerra civil acaben rebentant, altre cop, el camí recorregut.

Després de la llarga nit del franquisme, el catalanisme s'expressa altre cop majoritàriament des del possibilisme. És el camí majoritari, i de fet en el primer Parlament de la Generalitat reconstituïda no hi ha cap partit que s'expressi en termes inequívocament independentistes.

El possibilisme assoleix notables fites en matèria d'autogovern. Fins al punt que podem parlar que des del 1714 mai hi ha hagut un període tan llarg i tan fecund d'autogovern, de recuperació nacional, a tots els nivells.

Però l'autogovern té un greu taló d'aquil·les: la precarietat del seu finançament i l'espoli fiscal de Catalunya.

L'espoli fiscal ha estat plantejat històricament com el que és, un greu problema, des de fa molts anys. Molts. No és un problema nou. La gestió de l'autonomia inicialment no presenta un conflicte evident amb aquesta situació. Tot i que ràpidament les tensions entre la Generalitat i el govern espanyol es van desplaçant cap al problema del finançament.

El salt endavant de l'estat espanyol dins la UE està provocant, però, una situació insòlita en la realitat catalana. Mai com fins ara l'estat espanyol ha tingut una fortalesa tan gran en termes de poder econòmic, mai com fins ara la gestió dels recursos públics ha estat tan important en termes de desenvolupament d'un país.

El règim polític que estableix la constitució espanyola del 1978 presenta una novetat radical en relació a etapes anteriors: la importància del sector públic. Fins aleshores, tot i que ja s'havia denunciat reiteradament l'espoli que patia el nostre país, mai havia arribat als nivells d'incidència sobre la nostra realitat, atès que el sector privat continuava essent l'únic veritable motor econòmic.

Sí. Tot i que l'espoli no és una novetat, sí ho és el seu impacte. En la mesura que creix la importància dels recursos gestionats per l'administració, l'impacte de l'espoli creix any rere any.

I cap dels nous models de finançament que assoleix Catalunya no són capaços de posar-hi fi. En termes de Xavier Sala Martín, en l'únivers hi ha dues constants: la velocitat de la llum i l'espoli fiscal de Catalunya.

En un post anterior vaig explicar que l'experiència terrorífica del tripartit va tenir un efecte imprevist en la Catalunya-Nació: la fi de la història ideològica.

En el final del tripartit, l'any 2010, hi ha una coincidència que esdevé dramàtica, tràgica, per al nostre país. L'any 2010, per més que els efectes només els estiguem notant ara, Catalunya es col·lapsa, i ho fa per la força de la conjunció de tres situacions devastadores:

1. La crisi internacional, que impacta amb duresa en el nostre país.
2. La persistència de l'espoli fiscal, que ja es manifesta de manera crua i directa sobre tot el país.
3. La demencial gestió del tripartit, que endeuta el país de manera inconcebible.

És curiós, però sense el tripartit, no estaríem com estem, i probablement no hauríem arribat a la velocitat que ho hem fet a aquesta fi de la història. És evident que això no és el que perseguia el tripartit. Però la seva gestió letal contra el país ha provocat que estiguem com estem. I si bé podríem pensar allò del “no hay mal que por bien no venga”, el cert és que com ens ha deixat el tripartit situa el país en una posició d'extrema vulnerabilitat que converteix en èpic i tràgic qualsevol pas que a partir d'ara. I obligarà a un patiment innecessari la nostra gent.

Sense la gestió irresponsable del tripartit el país i la seva gent hauria pogut aguantar la conjunció, de per si duríssima i devastadora, de les dues primeres situacions: crisi i espoli.

Però el 2010, a les portes de les eleccions al Parlament de Catalunya, la letal gestió del tripartit ha acabat col·lapsant el país. Ha generat un endeutament demencial. I ja no té cap accés a crèdit. Res. Només pot fer una cosa, que es recórrer al que es van anomenar “bons patriòtics”.

Endeutat sense cap mena de control, el tripartit col·lapsa el país. Estem en el darrer trimestre del 2010. Des de llavors el país arrossega el seu dia a dia instal·lat en la penúria. Col·lpasat, la gestitó del dia a dia esdevé heroïcitat.

I això dóna al govern espanyol una arma poderosíssima que fins llavors no havia tingut: la capacitat d'ofegar el nostre país. Si el tripartit no hagués col·lapsat les finances, hagués gestionat amb una mínima responsabilitat, el govern català podria acudir al crèdit internacional i interior per a superar l'ofec premeditat de l'estat. Ara no podem. Ara estem, des d'aquest punt de vista, morts.

Però simultàniament a tot això en el nostre país s'ha produït un fenomen políticament extraordinari. Per primera vegada en la nostra història aquelles dues grans línies del catalanisme (amb diferent força cadascuna en funció del moment) que circulaven per la nostra història en paral·lel, la del possibilisme i la independentista, comencen a confluir, a convergir.

Primer va ser la línia independentista que representava ERC, després Esquerra, que es va desplaçar cap al possibilisme, apostant pel tripartit. El problema era que aquella aposta no tenia cap traducció en clau de creixement del país, sinó que era una burda maniobra per a intentar liquidar la força majoritària del catalanisme polític, CiU. El fracàs, anunciat des del primer dia, del tripartit, gairebé provoca el mateix col·lapse de l'independentisme com a formulació política. Sortosament el relleu al capdavant d'ERC, el nou lideratge de l'Oriol Junqueras ha aconseguit salvar l'independentisme com a expressió política de referència electoralment i de referència per a la construcció del futur.

Però, segon, i aquí hi ha la clau de tot, el més important en termes polítics i nacionals, ens trobem amb el molt important desplaçament cap a tenir un estat propi del vector que representava el possibilisme dins del catalanisme polític, que representava CiU i que era i és clarament hegemònic en el nostre país.

Sigui per A, per B, per C o per D, o per la confluència de totes les situacions, el cert és que CiU, que havia representat i liderat de manera clara la corrent hegemònica del catalanisme polític possibilista comença a desplaçar la formulació del seu discurs polític cap a elements propis del discurs independentista.

I hi ha dos elements clau en aquest desplaçament: la conferència de l'actual president Mas en el Palau de Congressos de la Diagonal, quan va situar el dret a decidir com a central en la futura estratègia política de CiU.

Aquest és un fet d'una gran importància. Per primera vegada CiU i el seu candidat a la presidència de la Generalitat situava el Dret a Decidir en el seu programa polític. I parlava que no tenia límits.

El segon element ja se situava dins aquest nou posicionament polític, i va ser situar el pacte fiscal, amb tots els elements del concert econòmic (recaptació i gestió pròpies) com a la primera estació i plasmació d'aquest dret a decidir.

El pacte fiscal, el concert econòmic, havia estat una reivindicació central en el discurs independentista.

Ara ens trobàvem que la reivindicació del dret a decidir (autodeterminació) i del pacte fiscal (concert) s'incorporaven al discurs central del gran vector del catalanisme polític del nostre país, el que representa CiU, fins aleshores instal·lada en el possibilisme.

Acabava de començar la confluència de les dues grans famílies i expressions del catalanisme polític.

I aquest juliol del 2012, amb l'acord del Parlament de Catalunya en relació al Pacte Fiscal, crec que podem dir sense por d'equivocar-nos que la confluència dels dos vectors s'ha consumat.

I aquesta confluència o convergència és el que ens permet parlar que hem arribat a la fi del principi. I que hem començat a transitar cap al final, que estem en el principi del final.

Molt probablement el trànsit per aquesta nova fase, final, que ha de desembocar en l'estat propi serà molt més accelerada i ràpida del que ens poguem pensar, i no tindrà res a veure amb la història que hem recorregut fins ser on som, com deia al començament de l'escrit, llarga i tortuosa.

Per tant, allò que per a mi fa que estiguem al començament del final és que les dues grans expressions del catalanisme polític ja només tenen una única formulació: dret a decidir, estat propi.

Encara persisteixen, i és normal que sigui així, diferències entre els diferents agents. Insisteixo, és normal que sigui així. Però l'acord majoritari del Parlament de Catalunya d'aquest juliol és, des d'aquest punt de vista, clau. Donava carta de naturalesa a una majoria nacional, formada per CiU, ICV-EUA i ERC, que situa pel damunt de les seves diferències, l'objectiu comú i de país d'avançar en una estratègia molt clara, recollint alhora el sentiment i desig majoritari del poble de Catalunya, que li dóna suport en un 80%.

És, per tant, un principi. El principi del final. Quan arribarem a aquest final? Això no hi ha ningú que, responsablement, ho pugui dir. Però la bona notícia és que ja transitem indubtablement cap a aquest final. La bona notícia és que ja sabem que hi ha una majoria parlamentària que està disposada a sacrificar diferències per un objectiu de país, i aquesta majoria, la nova majoria nacional, la nova esperança nacional la formen CiU, ICV-EUA i ERC.

Aquests tres partits tenen diferents prioritats i diferents visions sobre com han d'anar les coses. Per això només estem al principi del final. El que és important és que hagin après i així s'hagin compromès davant el poble de Catalunya, que és possible situar objectius ambiciosos de país i treballar conjuntament per ells.

Ara depèn de tots nosaltres i dels responsables d'aquestes forces, que són les úniques amb les que el país pot comptar (bé, caldria afegir l'Ernest Maragall i en Joan Laporta) que tinguem la suficient responsabilitat, generositat i alçada política i patriòtica perquè poguem avavnçar tots junts, decididament, però sense que ningú quedi enrere.

Perquè només si avancen totes aquestes forces juntes podrem garantir que també avança el gruix del país.

Tenim, perquè això sigui així, un gran element al nostre favor, i és que de manera inequívoca la centralitat política del nostre país s'ha desplaçat cap al sobiranisme, fins al punt que ja comptem amb una majoria molt important favorable a l'estat propi.

Però també tenim, dissortadament, amenaces molt fortes i temibles sobre el nostre país, sobre el nostre govern i sobre tots i cadascun de nosaltres. Sens dubte l'amenaça d'ofec financer del país és un problema gravíssim, que no sé com podrem gestionar, però que no cal ser un clarivident per entendre que obligarà a greus sacrificis a nivell de tot el país. A tots els nivells.

I hem de tenir clar que aquests sacrificis repercutiran directament en la gent, en les persones, en centenars i centenars de milers de persones. I que això ens deixa en una situació de vulnerabilitat extrema, de grandíssima feblesa. Caldrà molt de compromís i molta responsabilitat per a fer front a aquesta situació i que no sigui vista pels diferents agents polítics com la seva gran oportunitat per a practicar la demagògia, portar l'aigua al molí propi i, en el cas dels contraris al procés o dels que no entenen el procés, sigui vist com la gran oportunitat per a rebentar-lo.

Tot això ho veurem i ho viurem quan tornem d'aquestes setmanes centrals de l'agost.

Tindrem pel davant un quatrimestre intens, en el que passaran moltes coses. La Generalitat es pot col·lapsar del tot i ser incapaç de pagar res. L'estat espanyol pot ser definitivament i íntegrament intervingut per la UE. Hi poden haver eleccions. Hi pot haver una consulta...

Crec que, seriosament, responsablement, no hi ha ningú que pugui dir per on s'esdevindrà el trànsit del nostre país aquests propers mesos.

La nostra esperança com a poble se situa en que el bloc de la majoria parlamentària que va aprovar el pacte fiscal es pugui blindar. Que sàpiguin i tinguin el compromís i la responsabilitat per a blindar-se i intentar superar junts les tremendes adversitats a que haurem de fer front, i ho facin per damunt de les seves diferències (més que notables) i amb un alt sentit de país i de lideratge. Necessitem veure'ls junts perquè el seu lideratge penetri tots els racons i llars del país.

D'aquest front compromès amb el país crec que l'esglaó més inestable pot ser el d'ICV-EUA, atès que el seu discurs se situa en elements antisistema que poden resultar molt difícils de gestionar en un context d'enorme conflicte polític nacional com el que viurem, sobretot perquè hi haurà una situació social explosiva. A favor d'ells trobem que, malgrat tot el que han dit durant aquests últims mesos, en el moment de la veritat hi han estat. I que una part molt important dels seus votants clarament també aposten per una sortida sobiranista, de manera que no poden fer segons què...

En canvi, veig amb gran esperança la responsabilitat exhibida per ERC. Sota el lideratge de l'Oriol Junqueras que ERC ha esdevingut el gran partit independentista i fiable que necessitava el país. I això dóna molta i molta solidesa a les nostres opcions.

Pel que fa a CiU, ja ho he dit mil vegades els últims temps. Ha evolucionat molt. Ha convergit cap a unes posicions clarament sobiranistes i ho ha fet liderant també un canvi social, és a dir, desplaçant el gruix dels seus votants cap a aquestes posicions. El lideratge social del president Mas és, a més, un dels grans actius que té el procés.

Des del punt de vista político-social i parlamentari a Catalunya, i pel que fa als que no participen d'aquest procés de transició nacional cap a l'estat propi que lidera aquesta majoria parlamentària de CiU, ERC i ICV-EUA, crec que encara no ho hem vist tot.

L'abstenció dels socialistes, el vot a favor del pacte de l'Ernest Maragall i l'evolució posterior d'aquests esdeveniments situen aquest partit en un autèntic fangar del que la sortida no serà fàcil, i encara menys en un únic sentit. Crec, vull creure, que a mesura que avanci la transició i el conflicte, una part dels diputats del PSC-PSOE i del partit, de la seva militància, acabaran passant del dubte i l'abstenció al suport. No em crec que puguin quedar-se al marge del que estarà passant al país, i que ho facin per espanyolisme. No crec que això passi. Passarà potser en el gruix del partit, però amb una clara dissidència, d'acord també al que totes les enquestes reflecteixen que pensa bona part del seu electorat. I això també serà molt important per al país. També els necessitem, també anirà molt bé que, siguin els que siguin, siguin només un terç, a la vista de les coses, sàpiguin ser més fidels a les seves consciències i al país que al partit, és a dir, que al PSOE.

El front del NO no crec que es mogui gens ni mica dels seus plantejaments. El PP està clarament cridat a liderar la resposta unionista al procés, amb el concurs de Ciutadans. Si el conflicte evoluciona com tot sembla indicar que ho farà, el PP acabarà concentrant el vot unionista, convertint-se en el gran partit espanyol, i arrossegant cap al seu lideratge en el terreny de l'espanyolitat a bona part del vot de Ciutadans i del PSC-PSOE.

I pel que fa a l'altra pota del NO, és a dir, a Solidaritat (SI), i tot i que formalment els seus objectius siguin diferents de la resta de companys amb qui milita en el bloc del NO, crec que no se'n pot esperar res. Més aviat tot el contrari, podem esperar clarament que alimenti la irresponsabilitat i jugui a rebentar el procés per tal de poder aspirar a la a hores d'ara més que improbable, repetició parlamentària en unes hipotètiques eleccions anticipades. Dissortadament, crec que SI jugarà més aquest paper de rebentar que no d'ajudar en el que malgrat la seva força exígua pogués ajudar. Crec que els seus líders estan únicament motivats a trobar espais que permetin mantenir una presència política que els permeti repetir escó. I si per a això cal sumar-se al bloc del NO, doncs se suma. Des de la demagògia sempre es poden trobar arguments per al que sigui.

Des de fora del Parlament és molt probable que el front del NO també sigui alimentat des de posicions de l'esquerra independentista, molt més preocupada com està d'establir un règim d'arrel comunista al nostre país que de construir un estat propi i democràtic.

Tot aquest front institucional i parlamentari tindrà també en els propers mesos un altre front absolutament clau: el cívic.

Hi ha dos grans reptes en aquest sentit: el que representa l'AMI, i tots els pobles i ciutats que es declaren a favor de la independència, i el que representa l'Assemblea Nacional Catalana.

El treball de l'AMI és cabdal. El seu creixement, espectacular. I la importància que pot tenir en un procés com el que hem començat, determinant. Cal confiar i apretar els nostres consistoris per tal que s'hi sumin, i que siguin també l'expressió democràtica, a partir de les majories municipals, de la voluntat de ser d'un poble.

Pel que fa al front estríctament cívic, que és el que representa l'ANC, també té una importància cabdal en el procés. L'ANC està treballant molt i bé. Està aplegant moltes voluntats que des de formulacions diverses cooperen en els objectius i les mobilitzacions de l'ANC. Per als seus dirigents, i a tots els nivells, la capacitat que tinguin de superar tensions, d'emfatitzar i posar en valor el que uneix pel damunt de les diferències, donarà el nivell de la maduresa cívica i militant del país.

Ens cal molt i molt una ANC molt forta i amb una enorme capacitat d'integració. És important també que no caigui en la temptació que pot fer sola el camí. És important que sempre tingui present que el camí es farà des de molts fronts. I ells tenen l'alta responsabilitat de gestionar el front cívico-polític. Crec que ho poden fer. I crec que ho faran. Necessitem que ho facin. Necessitem que siguin capaços de traslladar al carrer aquesta expressió social majoritària a favor de l'estat propi. I que ho facin de manera constructiva, sumant, sumant, sumant, integrant, integrant, integrant.

Si l'encertem, i hi ha un lideratge polític determinant a nivell parlamentari (la majoria parlamentària a favor del pacte fiscal), a nivell municipal (l'AMI) i a nivell cívic i popular (l'ANC) crec, a més, que serem capaços de neutralitzar un dels nostres punts febles: el freakisme.

Integro en aquest concepte del freakisme moltes qüestions, però tots sabeu de què parlo. No menystinguem gens ni mica la capacitat devastadora que té el freakisme, en qualsevol de les seves expressions, ni dels qui l'alimenten. L'expressió freak en el nostre país, que ja està tenint efectes molt i molt perniciosos, es va generar a partir d'una doble i des d'aquest punt de vista letal coincidència en el temps: la falta de lideratges entre l'independentisme i l'explosió de les xarxes socials.

Fins aleshores tots els militants independentistes havíem canalitzat la nostra militància a través d'organitzacions, espais concrets, amb objectius concrets, amb gent concreta, que debatia, prenia decisions i feia coses en aquests àmbits. La possibilitat de posar en comú experiències, de definir estratègies, de treballar amb els altres... limitava molt el freakisme. Tothom es coneixia i les propostes més freaks eren bandejades per la majoria. El treball, el debat, la participació democràtica posava límits al freakisme, que aquest no podia superar, quedava bandejat, sense més repercussió.

Les xarxes socials van alterar la situació. El seu enorme potencial també era aprofitat pel freakisme per a la propagació devastadora de la seva acció.

El freakisme té dues constants: la incapacitat d'entendre i respectar les estratègies i la incapacitat de donar el més mínim valor a l'altre. I a aquesta incapacitat les xarxes socials li han donat una dimensió que pot ser devastadora.

El procés en el que estem requereix d'estratègia. Requereix d'acords. Requereix de capacitat de sumar. Requereix de sacrificis, tant en relació al que hom pensa i defensa com en relació al conjunt de circumstàncies que ens tocarà viure.

El freaki és incapaç d'entendre res de tot això. Per al freaki només serveix allò que ell defensa o pensa. I tota la resta es converteix en quelcom a atacar i a destruir. No importa res i no hi ha límits. El freaki converteix el seu desassossec vital en categoria. Ni per un moment li passa pel cap que el món, el país i la societat són una mica més complexos que els seus mecanismes mentals. El seu univers és ell mateix i les altres complicitats freaks que genera per la xarxa.

I això, que en condicions normals no seria un problema, en aquestes circumstàncies de convulsió i crisis esdevé una amenaça. Sobretot quan hi ha qui basa la seva política de carronyaire en alimentar aquest freakisme.

I no dic amenaça pel que puguin representar electoralment, pur testimonialisme. Dic que és una amenaça per la capacitat destructiva que poden tenir en relació a la consolidació de la majoria social sòlida que necessitem, en el descrèdit permanent que impliquen per al procés.

Però ens n'ensortirem. Perquè hi ha lideratge i perquè hi ha els elements perquè la raó, el seny i la disciplina nacional s'acabin imposant a tots els nivells.

L'Onze tindrem una altra expressió d'aquest lideratge, amb la manifestació convocada per l'ANC. Allà hi ha de ser tothom. I ha de ser respectat tothom. Compartim objectius, i és molt més el que ens uneix que el que ens separa. Si posem en valor el que ens uneix, ens respectem en les nostres diferències i som capaços de treballar amb empatia en relació a l'altre, no hi haurà qui ens aturi.

I després de l'Onze, tindrem més dies, i més feina. I passaran coses. I patirem. I hem d'esperar que hi hagi lideratges inclusius i respectats. I hem de creure'ns sempre que només tenim sentit i força si som capaços de sacrificar-nos, de respectar-nos i de crèixer i avançar junts. I podem fer-ho.

Tot just estem a l'inici del final. No sabem com anirà. No sabem quan serà. I tenim al davant un enemic temible, que és l'estat espanyol i tots els seus mecanismes.

Però l'important és que estiguem preparats, a tots els nivells. Individualment, amb l'actitud correcta, i políticament, parlamentàriament, cívicament, a través de la confiança dipositada en els partits i les organitzacions que fan possible aquesta majoria que transita cap a l'estat propi.

Som-hi!

Que tingueu tots un bon estiu! Ens veiem l'Onze!

Aunque me tiren el puente...

(La revetlla de Sant Jaume del 1938 l'exèrcit republicà creuava l'Ebre en una maniobra tan imprevista pel comandament feixista com desesperada per a la República i per a Catalunya, per no perdre la guerra. Fa uns quants anys ja, un juliol del 2007, vaig escriure això que avui, com he fet altres anys, us reprodueixo, en homenatge a tots els que hi van participar, com el meu avi, capità de sapadors, i a tots els que hi van perdre la vida). Visca Catalunya, visca la democràcia, visca la llibertat!

...................................................................

Tal dia com avui, de fa 69 anys, les tropes de la República havien passat l'Ebre des de Mequinensa-Faió fins a Amposta, en una operació audaç que tenia per objectius evitar la caiguda de València en mans de l'exèrcit feixista i allargar una guerra que semblava perduda per tal que el context internacional oferís un escenari més favorable a la República, aïllada totalment pel que fa a les potències occidentals (només rebia ajut -i a quin preu!- de l'URSS).

El pas d'Amposta, que era secundari respecte l'operació principal, va fracassar, i diverses brigades internacionals, com la franco-belga, van quedar pràcticament aniquilades intentant el pas, al mateix riu.

En la resta del perímetre les tropes republicanes avançaven decididament, a peu, carregant tot l'equip de material de guerra (armament i munició) i de subsistència, sense suport motoritzat, i provocant la desbandada en diverses divisions feixistes. La tarda del dia 25, després de violentíssims enfrontaments, les millors unitats de l'exèrcit republicà establien les seves posicions a Camposines, Pàndols, la Fatarella, Cavalls, etc. i estaven a les portes de dur l'ofensiva en la línia de Gandesa, penetrant en direcció a l'Aragó.

Acabava de començar La Batalla de l'Ebre, la batalla més dura, cruel i terrorífica de la guerra civil. L'exèrcit republicà, tanmateix, abans de finalitzar juliol veu totalment frenada la seva ofensiva, a les portes de Gandesa -van arribar a les portes de la cooperativa- i de Vilalba dels Arcs -es va combatre a les parets del cementiri-, sense poder-les ocupar, i va haver de passar a consolidar les seves posicions i preparar-se per a una guerra defensiva, mentre els feixistes protagonitzaven la més important acumulació de forces terrestres, artilleria i aviació de tota la guerra.

Durant 115 interminables dies el territori de la Terra Alta que abraça des de la Fatarella -al nord- fins al Pinell de Brai -al sud- (uns 800 km2) esdevindria l'escenari d'una carniceria històrica, d'una lluita inhumana que, per al nostre país, implicava una catàstrofe històrica similar a l'11 de setembre.

Segons Oriol Junqueras i altres historiadors, al llibre "La batalla de l'Ebre (Història, paisatge, patrimoni)", de l'editorial Pòrtic, "podem argumentar que la derrota de l'Ebre va ser determinant en la història de Catalunya, mai res no tornaria a ser igual després del desastre de l'Ebre. Arribats a aquest punt, es fa forçosa la comparació amb l'11 de setembre, una altra gesta que de grat o per força van haver d'afrontar els catalans."

I continuen: "La guerra de Successió, com la Guerra Civil Espanyola, va tenir una dimensió europea, peninsular i civil. Els catalans van ser lleials a l'arxiduc igual que ho van ser al govern de la República, malgrat que ambdós poders centrals, desconfiant de les forces de Catalunya, van desaprofitar-ne els recursos materials i humans..."

"Des de l'ofensiva de l'Ebre l'exèrcit republicà de Catalunya, nodrit, cal no oblidar-ho, majoritàriament per catalans, va lluitar sol; i la República també va resultar traïda per les potències d'aquell moment. Amb tot, a les muralles de Barcelona i a les crestes de Cavalls i Pàndols calia resistir i calia guanyar temps, resistir singificava donar una oportunitat a la victòria, ja que d'un moment a l'altre la situació internacional podia capgirar-se"

"La resistència a l'Ebre, com la de l'11 de setembre, va ser assenyada; calia lluitar per la vitòria perquè la victòria era possible i el que estava en joc era important: calia barrar el pas a la barbàrie".

Molts joves d'aleshores hi van deixar la vida, atrapats entre les serres rocalloses de Pàndols i Cavalls i una terra plena de turons seguits un darrere l'altre, i els bombardejos aeris i d'artilleria més importants, terribles, que mai s'han vist a la península i, probablement, fins aleshores, a Europa. Tones i tones de bombes que feien tremolar la terra com si es tractés d'un terratrèmol i embogir els soldats en els seus refugis precaris, massacrats, sense poder enterrar els morts, aguantant dies i dies sense poder beure sota el sol d'agost a la Terra Alta.

I van aguantar 5 ofensives diferents i fracassades dels feixistes durant 115 dies, fins que, oblidats a Munic, amb les fronteres tancades novament, sols davant la barbàrie, l'exèrcit de l'Ebre, exhaust, i que tenia al davant un enemic amb una aclaparadora superioritat de foc i tropes de refresc, va tornar a creuar l'Ebre cap a la ribera esquerra, en la sisena ofensiva feixista, que va trencar les defenses de Cavalls, i les tropes de Pàndols i Ascó i corrien el risc de quedar encerclades.

L'últim home va creuar el riu el 16 de novembre, havien passat 115 dies a l'infern. El replegament es va fer amb ordre. La guerra estava perduda i milers i milers i milers de catalans estaven en mans d'un destí cruel: la mort, l'exili, la presó, la mort civil... El país quedava sumit en una fosca terrible, privat de la seva joventut, institucions, dirigents, intel·lectuals, acadèmics, llibertats...

(...)

Aquest segon post de la sèrie "Aunque me tiren el puente" el volia dedicar a tots els herois que van combatre a l'Ebre, com a modest homenatge i record, i contribució al coneixement d'aquests fets i el valor d'uns homes que, per sobre de tot, combatien la barbàrie. El dedico a tots sense excepció.

Però, i tot i que pugui allunyar-me una mica de la focalització en la Batalla de l'Ebre, vull tenir un especial record a tota la generació de patriotes catalans que es van trobar atrapats en un conflicte que sovint els plantejava un munt de contradiccions, però que no van dubtar ni un moment en combatre amb tot el coratge del món contra les tropes feixistes, sabent com sabien que perdre la guerra era, per a Catalunya, el desastre més absolut, i sabent com sabien que fàcilment podien caure per "foc amic". 

Cal llegir Joan Sales i "Incerta glòria" per entendre-ho. Cal llegir Raimon Galí. Cal haver conegut el testimoni de tants i tants patriotes, com Andreu Xandri, que no només van combatre amb coratge, sinó que ho van fer mantenint les seves conviccions catòliques. Cal saber de tota la bona gent d'Esquerra i d'Estat Català que en unes condicions duríssimes no només van lluitar fins a la mort, sinó que van lluitar també per salvar la vida de molts altres compatriotes l'únic pecat dels quals era creure en Déu, anar a missa, ser de la Lliga... Sempre recordaré, en aquest sentit, la tarda que vaig conèixer, en un pis del Poble Sec, compartint un gotet de ratafia, un militant històric de les JEREC que, amb altres companys del Ripollès, es va apostar a l'interior del Monestir de Ripoll per tal d'evitar que la barbàrie anarquista dels incontrolats el profanés i el destruís.


Els espais de la Batalla de l'Ebre i el Centre d'interpretació de Corbera d'Ebre conserven aquest 115 dies, en homenatge als 115 dies a l'infern que van haver de patir aquests soldats, i la població civil. No és només un record intelectual i polític. És també un record familiar. El meu avi era capità de l'exèrcit de la República, i també va combatre a l'Ebre. La meva família pervé de la Terra Alta, i va patir el calvari de la separació, d'haver de fugir de casa, abandonant-ho tot, perdent-ho tot, de ser ferida greument la meva besàvia en els bombardejos feixistes i arribar, fugint, i d'hospital en hospital, fins a Barcelona. A Barcelona es van "retrobar": la besàvia a l'hospital, el meu avi pres a Montjuïc i la resta de la família, passant tres llarguíssims anys de presó, hospitals, penúries, fam, humiliació.

I, malgrat tot, hem arribat fins aquí. I aquesta és, avui, la nostra victòria. Demà la nostra victòria serà el país lliure que tantes generacions hem somiat...

Vull acabar amb una altra de les moltíssimes històries commovedores de la Batalla de l'Ebre. De les poques coses amables que s'explicaven a casa de la guerra era la presència dels brigadistes internacionals. La història de les brigades internacionals és extraordinària. Milers i milers de joves de tot el món van venir aquí a defensar la llibertat davant la barbàrie feixista que s'estenia arreu. Després de Munic, en un gest desesperat de la República per intentar garantir la neutralitat internacional (davant la massiva ajuda que Franco rebia de Mussolini i Hitler), s'ordenà evacuar les Brigades Internacionals. Molts no tenien on anar. En els seus països, el fet d'haver lluitat aquí els convertia en indesitjables, en enemics polítics.

Al llibre "La batalla del Ebro, de Jorge M. Reverte, he trobat aquest testimoni basat, a la seva vegada, en el llibre "Shalom libertad! Judíos en la guerra civil española", d'Arno Lustinger (editorial Flor del Viento, Barcelona, 2001):

"(21 de setembre del 1938). La compañía Botwin es parte de la XIII Brigada Internacional (...). Los de la Botwin son judíos, y cuentan incluso con una publicación propia, que se edita en yiddishy. En sus filas hay judíos palestinos, de los que han acudido más de dos centenares como voluntarios (...).

La compañía ha sufrido enormes bajas desde que comenzó la ofensiva del Ebro. El 30 de julio cayó muerto su capitán Israel Halbersberg en el asedio de Gandesa (...). Desde hace cuarenta y ocho horas, la artillería les machaca con una eficacia terrible. Los morteros de los franquistas completan la tarea. Las trincheras en las que se refugian casi han desaparecido por efecto de las numerosas explosiones. Las bajas se cuentan por docenas y la moral decrece a marchas forzadas. Los hombres saben que sus unidades van a ser disueltas en pocos días. Son sus últimas horas en el frente (...).

El teniente Mischa Skorpurinski manda una sección de ametralladoras que hace fuego de contención sobre el enemigo, que ya ha saltado las trincheras. Los acontecimientos se sucedent con rapidez. El comandante Mateu, del 5 tabor de regulares, el mismo que protegió la retirada hacia Gandesa el 25 de julio, cae en el asalto. Sus tropas, atacan con fiereza (...). El fragor de las granadas y el polvo enloquecen a los defensores, que casi pierden el sentido. En pocos minutos, los regulares les han rodeado y les conminan a rendirse. Los pocos supervivientes alzan las manos. Un oficial ordena que se separen los españoles de los extranjeros y todos obedecen la orden. El comisario de la compañía, el español Diego Mula, impide a Skopurinski que se desplace con los demás extranjeros, le obliga a quedarse a su lado. Los dos ven con horror cómo los legionarios disparan sobre los prisioneros y los rematan en el suelo, uno por uno (...).

La compañía Botwin ha dejado de existir. Ningún gobierno protestará por ello."

Gestionar el futur en la crisis de les certeses, avançar cap a l'estat propi

Jo no he llegit Francis Fukuyama. Només sé d'ell que pel que diuen interpreta tot el que ha passat i està passant en la nostra societat, en el món, i en dedueix la fi de les ideologies, que ja no són necessàries i que haurien estat substituïdes per l'Economia.

Com a aproximació i a la vista de tot el que està passant els nostres dies, amb aquesta crisi monumental i la implosió de tota una sèrie de conceptes exclusivament econòmics, penso que potser no li falta raó a l'home.

A un nivell molt més domèstic, del nostre petit país, de vegades he pensat que també vivim una particular adaptació d'aquesta teoria Fukuyama.

Potser no hi ha ningú que hagi teoritzat sobre la fi de les ideologies a la Catalunya sobiranista del s. XXI, però sí tenim un Salvador Cardús que, en el seu moment, va teoritzar sobre els “sense nom”, per a explicar el divorci creixent entre una majoria social sobiranista i unes elits partidistes que no recollien ni sabien interpretar aquest desig.

Al meu entendre, a Catalunya sí que vam viure una situació que d'alguna manera va provocar que estiguem en un terreny político-social que es pot caracteritzar per la fi de les ideologies.

Em refereixo,és clar, al tripartit. El descomunal fracàs de l'aposta de laboratori del tripartit, una compinxada de les elits dels partits al marge de la militància i l'electorat va precipitar una certa fi de les ideologies. A diferència de l'escenari descrit per Fukuyama, en el nostre cas no han estat substuïdes per l'Economia, sinó pel Sobiranisme. A Catalunya, la fi de les ideologies es precipita no només pel seu fracàs, sinó per l'emergència del Sobiranisme com a eix central i motor de la política catalana, fet que eclipsa qualsevol altra consideració.

Sembla que fa molt temps d'això, però no fa més de cinc anys del segon tripartit, potser un dels últims experiments d'arrel semitotalitària viscuts a l'Europa Occidental, ja que va buscar -mitjançant un pacte entre les elits dels partits- subvertir la voluntat popular i les majories expressades per les urnes i, mitjançant l'engany i l'ocultació al propi electorat, blindar una majoria governamental únicament cohesionada per l'objectiu d'eliminar la força política majoritària del país, CiU, per a, un cop assolit aquest objectiu, repartir-se les seves despulles electorals.

El fracàs del tripartit va ser veritablement colossal. No només va fracassar en el seu objectiu principal de destruir CiU (després de 7 anys de tripartit i de polítiques únicament inspirades en la destrucció de CiU és la força hegemònica a tots els nivells en el nostre país), sinó que el seu fracàs es va estendre a tots els racons del país i les seves estructures. 

El país que deixa el tripartit és un país absolutament arruïnat, amb un endeutament dement que deriva directament de la seva irracional i irresponsable gestió. A més a més, el tripartit va voler vestir el seu govern de tot de polítiques absurdes, desarrelades del país, amb una única finalitat ideologitzant, de fer canviar la manera de pensar de la gent, d'intervenir en la gent i en la seva manera de pensar i de fer. A hores d'ara, sortosament, encara no dos anys després de la fi de l'experiment, no en queda res de les seves polítiques.

I, com a darrera dimensió d'aquest fracàs, el de les elits que el van impulsar. Radical.

D'alguna manera el fracàs i la fi del tripartit va propiciar a Catalunya un escenari polític caracteritzat per una certa fukuyamització, de fi de les ideologies. I on les ideologies han estat substituïdes pel sobiranisme.

Efectivament, el sobiranisme és a hores d'ara l'element central del panorama polític a Catalunya. Res del que passa no s'explica si no és en clau de discurs al voltant del sobiranisme. I la gestió del sobiranisme és l'únic element que permet pensar pot condicionar les expectatives electorals dels diferents partits. 

Fins i tot en mig d'una crisi econòmica i financera sense precedents qualsevol debat sobre la sortida catalana d'aquesta crisi passa per un debat sobiranista. Un 80% de la ciutadania de Catalunya considera que el nostre país està profundament maltractat a tots els nivells des del govern central i desitja un pacte fiscal que dipositi la sobirania tributària en la Generalitat de Catalunya.

El sobiranisme està condicionant discursos, programes i propostes polítiques. I, no cal dir-ho, expectatives electorals. Els partits que a hores d'ara encara mantenen posicions ambigües o contràries en relació al desig de sobirania de la ciutadania de Catalunya pateixen, enquesta rere enquesta, una minva significativa en la seva intenció de vot. I el govern de CiU, que és un dels que amb més rigor i seriositat està forçant uns ajustos inevitables, és l'únic govern de l'Europa Occidental que desafia el desgast que han patit la resta, i ofereix una insòlita fortalesa en les seves expectatives electorals.

Tot això només té una lectura possible, i és que CiU, més enllà de les doloroses i dramàtiques polítiques que s'ha vist obligada a desplegar, és valorada en aquests moments com a la principal força per a canalitzar el desig de sobirania del poble de Catalunya.

Els ciutadans no estan valorant només el seu govern, sinó també la seva capacitat de gestionar i conduir un desig de sobirania, ja sigui expressat a través del dret a decidir, del pacte fiscal o de la transició nacional.

I això malgrat que en relació a aquest objectiu i desig, CiU s'ha vist obligada a pactes realment violents i desagradables, que han estat demagògicament ampliats i sobredimensionats pel conjunt de la classe política i opinadora d'aquest país. És cert que en moltes ocasions CiU ha fet coses i pactes de molt difícil explicació, però, enquesta rere enquesta, el país demostra una fortalesa d'esperit i patriòtica que fa que tot això sigui entès com a pedres en el camí, però que no manlleven la confiança final.

En el fons la gent és/són/som molt més previsibles i racionals del que molts analistes i aprenents de bruixot poden albirar o entendre.

CiU ha personificat tots els mals del país i a tots els nivells (morals, econòmics, nacionals, etc.). I qualsevol indocumentat incapaç d'obtenir la més mínima i miserable representació parlamentària s'ha vist capaç de tractar d'idiotes els votants de CiU.

I de ben segur que a CiU no tothom és un santet, que han fet i fan coses malament (o que a alguns no ens agraden), això és més que evident. Com també ho és que la seva estratègia de vegades ens sumeix en la confusió. O que les tensions entre els objectius estratègics i la crueltat de la gestió del dia a dia infernal del govern provoquen contradiccions doloroses, i fins i tot que la dieta de “gripaus” en ocasions amenaça de col·lapsar el nostre metabolisme.

Però el cert és que CiU, malgrat tots els malgrats, conserva gairebé intactes els seus suports electorals, conforma una enorme majoria social a favor del pacte fiscal i aconsegueix anar desplaçant el seu electorat cap a opcions cada cop més independentistes, fent pujar gairebé 10 punts els electors convergents favorables a la independència, fet determinant en l'assoliment d'aquesta majoria social favorable a la independència que va posar de manifest l'últim baròmetre del CEO.

Si no estiguéssim visquent en primera persona tots aquests fets, si ens ho expliquessin, pensaríem que ens estan enredant, no entendríem res. Si no veiéssim dia a dia el que està passant, el que s'està fent i el que s'està dient... pensaríem que tot plegat sembla cosa de màgia.

I no, és realitat. És política.

I els fonaments d'aquesta situació no són febles, sinó molt i molt sòlids.

I el suport que té CiU no surt d'una espantosa multitud de traïdors, desinformats, imbècils, corruptes, panxacontents, covards, etc. que, malgrat la seva idiotesa, són/som capaços de confabular-se i assolir clares majories.

I això malgrat els incessants intents dels bons independentistes, dels purs, dels que no s'equivoquen mai, dels que sempre són coherents, dels que sempre tenen la raó, per més que ningú no els ho reconegui...

Si tenim un problema és aquest anticonvergentisme tan irracional i tan estès al nostre país. CiU és dimonitzada des de Ciutadans i PP per independentistes, des de PSC-PSOE i ICV-EUA per ser uns sàdics antisocials, per l'amalgama SI i CUP per ser el dimoni espanyolista i burgès que assetja el poble, pels digitals i opinadors alineats en les files del sobiranisme perquè mai fan allò que ells pensen que s'ha de fer des de la seva docta, immaculada i irrefutable opinió, etc.

De tota aquesta follia, en aquest país i en aquests moments només se'n salva la nova ERC d'Oriol Junqueras. 

L'Oriol ha estat capaç de mantenir una línia política que no dimonitza CiU, però hi manté una tensió política d'alta exigència que és molt positiva per al país. L'Oriol no insulta, busca convéncer. L'Oriol s'esforça per fer pedagogia del que a ell li sembla que és millor per al país, però s'esforça igualment en entendre l'altre i en allargar la mà, tantes vegades com calgui, per al dia que l'altre decideixi avançar (d'acord al criteri de l'Oriol). L'Oriol assenyala les diferències, però no les converteix en abismes. L'Oriol no pràctica el mourinhisme polític, aquest estar permanentment pendent del que pugui fer o dir l'altre per a abraonar-se a sobre d'ell a destruir-lo, a ficar-li el dit a l'ull i treure-li. L'Oriol tracta com a adults els ciutadans, i s'esforça no en destruir l'altre, sinó en explicar el que ell creu que és millor per a Catalunya. No en amagar les coses, sinó en fer pedagogia de la complexitat. No en enganyar, sinó en formar.

Ja com a eurodiputat va promoure i participar en infinitat d'accions conjuntament amb aquests altres dos grandíssims, excepcionals, eurodiputats, en Ramon Tremosa i en Raül Romeva. Per això ha estat capaç d'atreure cap a posicions favorables al pacte fiscal a CCOO i UGT. Per això és capaç de ser alcalde de Sant Vicenç dels Horts amb CiU i amb ICV-EUA.

Per tot això l'Oriol és un dels més grans actius polítics que té aquest país. Per tot això és que també s'ha convertit en blanc de les infàmies habituals dels miserables habituals d'aquest país.

El procés cap a l'estat propi té en aquest delirant anticonvergentisme una de les seves més grans amenaces. 

En aquests moments, i en aquest país, la visió majoritària del sobiranisme és que estem en un moment absolutament crític i amb un procés sobiranista iniciat, en marxa. Que pot tenir arrencades i frenades, desconcerts, salts endavant, etc. Tot el que vulgueu. Però crec que la visió majoritària és que estem dins un procés sobiranista que ens pot portar a la creació d'un estat propi en un període breu de temps. Un procés que no es podria donar sense els diputats de CiU i sense els votants de CiU.

Essent això així, en aquests moments hi ha dues estratègies diferents en relació al que implica aquesta situació, el lideratge de CiU i el paper del món de CiU.

Per una banda estem els que pensem que CiU representa inequívocament la nova centralitat política sobiranista de Catalunya i que l'evolució de CiU és també l'evolució del seu electorat, que es mouen aparelladament i amb una gran fidelitat.

Els que ho veiem així pensem que CiU com a força hegemònica i majoritària té tot el dret del món a plantejar la seva estratègia de la manera que li sembli més adequada i amb els tempos que li semblin més convenients. I, pel que diuen sistemàticament totes les enquestes, aquesta estratègia és refrendada totalment pel seu electorat, que és qui presenta un percentatge més alt de fidelització.

Així les coses, els qui així ho veiem, tot i que potser hauria de parlar només en singular, perquè només parlo per mi, fem confiança a CiU, malgrat tots els malgrats que puguin haver-hi en el seu camí, malgrat que, com deia abans, ens condemni a una dieta excessivament alta en “gripaus” que tot sovint amenaça el nostre metabolisme.

A l'altra banda estan els qui defensen la tesi que l'única manera d'avançar decididament cap a l'objectiu de la creació d'un estat propi passa per la destrucció de CiU i per un desplaçament massiu del seu electorat cap a opcions inequívocament independentistes. Tot i que els “gestors” polítics d'aquesta tesis tenen un suport electoral pràcticament testimonial, alimenten tot un discurs de dimonització de CiU i tot el que representa, i que gaudeix de molt suport en els mitjans digitals i entre l'activisme més ferotge de la xarxa.

Hi ha tot un eixam polític-mediàtic-ciberactivista que troba la seva raó de ser en exercir de manera implacable l'anticonvergentisme. El seu modus operandi és molt bàsic: tots els mals venen de CiU i tot s'hi val contra CiU, perquè l'important no és el que faci, sinó la seva destrucció.

Aquesta estratègia, tanmateix, xoca sistemàticament amb la realitat. Per més que s'hi dediquen amb passió, cap enquesta no els hi dóna els fruits desitjats. I CiU continua gaudint d'un amplíssim i molt majoritari suport electoral.

Els qui avalem l'estratègia convergent no ho fem ni cegament ni acríticament. Però sí pensem que tal i com estan les coses, si el procés sobiranista ha d'avançar ràpid i la creació d'un estat propi no pot demorar-se més enllà del que queda de legislatura i una altra, sabem perfectament que res d'això no serà possible sense CiU. Tinc confiança en que CiU farà el que crec que farà. Però no en tinc cap garantia.

Només sé una cosa: ara mateix, només de la mà de CiU és possible la creació d'un estat propi. I crec que el meu compromís militant passa per fer-los-hi confiança. O és amb ells o, ara en els propers anys, no serà. Per tant, més val que sigui amb amb ells. Crec que, a la seva manera i ritme, no ens decebran.

Perquè si, finalment arribem a un punt que l'estratègia de CiU es col·lapsa i fracassen, tinc claríssima una cosa: la creació d'un estat propi haurà d'esperar molt. Perquè en cap cas no hi haurà un procés automàtic de substitució i de creació d'una nova majoria. Això no passarà, ni per col·lapse de l'estratègia convergent, ni perquè els anticonvergents hagin aconseguit afeblir-la.

Per tant, i com que sóc dels qui també té pressa, més val que CiU no ens falli. El meu compromís patriòtic em mena de manera natural a donar suport a l'estratègia de CiU, a confiar-hi (pel damunt de la dieta excessiva de gripaus), de la mateixa manera que dono suport, ple suport, a l'estratègia de l'ERC de l'Oriol Junqueras.

Que no s'enganyi ningú: si en els propers anys tenim la més mínima oportunitat d'assolir l'estat propi, això passa i això serà gràcies al president Mas i el seu lideratge i el món convergent per una banda i a l'Oriol Junqueras i la seva ERC per una altra. Mas i Junqueras, CiU i ERC són la clau per tenir l'estat propi. Si són forts i s'entenen, el tindrem. I jo crec que el tindrem, i més ràpid del que ens pensem, i els hi estarem eternament agraïts, per això anticipo el meu reconeixement.

Els qui no militem en cap partit tenim una gran oportunitat i una obligació, i és la d'ajudar tothom i bastir tots els ponts que calguin en la construcció d'aquest “nosaltres” inclusiu, ple, ferm i compromès.

No hem de ser presoners de cap passat ni dels nostres prejudicis. I molt menys de tacticismes partidistes que només fan que debilitar el “nosaltres”.

Tothom té el dret i l'obligació de defensar amb honestedat els seus plantejaments, estratègies i tempos, i fins i tot, està clar, d'assenyalar les diferències amb els altres.

S'autoenganyen molt, moltíssim, els qui pensen que treuran cap rèdit d'aquest exercici implacable i ferotge d'odi i de persecució contra tot allò que fa tuf de “convergent”. S'equivoquen molt, moltíssim, els qui dediquen tota la seva acció política a gratar, remenar i esperar la més mínima (o no tan mínima) oportunitat per a abraonar-se contra CiU. La seva obsessió anticonvergent els ha fet perdre ja qualsevol credibilitat. El seu odi desproporcionat contra tot el que és, fa i representa Convergència ha estat precisament el millor antídot en el món convergent, immunitzat ja del tot contra tot aquest desplegament i gesticulació.

El fracàs d'aquest maccarthisme político-mediàtic-digital contra CiU és d'una evidència total. De la mateixa manera que ho és la necessitat de comptar amb CiU i el seu lideratge per a la creació de l'estat propi.

En aquests moments i tal i com estan les coses, si l'estratègia de CiU fracassa (pels motius que siguin -externs, interns, induïts...-) la creació d'un estat propi haurà d'esperar una altra generació.

Per això, perquè tinc pressa, perquè el país té pressa, hem de fer confiança, cadascú des del seu posicionament i les seves legítimes preferències, al president Mas i a CiU i a l'Oriol Junqueras i a ERC. No són iguals, no representen el mateix i no ho volen de la mateixa manera, però són les dues grans forces i lideratges nacionals que, un cop parlin les urnes, poden ser capaces de, plegats, portar-nos cap a l'estat propi.

Tindrem l'estat propi, i el tindrem molt d'hora, i hi arribarem de la mà de CiU i d'ERC. Endavant!

Qui se'n recorda, de l'Or del Rhin? Exemple de sacrifici, compromís i coratge.

Maig 1937. Caserna l'Or del Rhin d'Estat Català

Maig del 1937. L'Or del Rhin és la caserna d'Estat Català durant la guerra. Està a Rambla Catalunya amb Gran Via, i pren el nom del popular restaurant que hi havia al baixos de l'edifici incautat.

Des del començament de la guerra la gent d'Estat Català formen part dels vençuts. També Incerta Glòria. Mesos abans de l'esclat de la confrontació un escamot failangista assassina, amb connivències mai aclarides, els Germans Badia, els líders de la formació i de les JEREC. Des que ha esclatat la guerra els militants d'Estat Català han patit una persecució implacable per part dels anarquistes, autèntics amos i senyors de la reraguarda republicana. 

Mentre el gruix de les tropes d'Estat Català, les JEREC, la FNEC, combaten al front... a la reraguarda la gent d'Estat Català és segrestada, afusellada, feta desaparèixer. S'han defensat com han pogut i han anat guanyant posicions. Segrestaments de militants d'Estat Català tenen com a resposta incursions a la Torrassa de columnes d'Estat Català que fiquen potes enlaire el barri, el feu faista, fins trobar els companys segrestats.

Aquell maig del 1937, mentre la majoria de les forces d'Estat Català són al front, la FAI, molt covardament forta a la reraguarda, pensa que ha arribat el moment de donar el cop definitiu a Estat Català, i aprofitant la convulsió del moment, inicia l'assalt a la seva caserna, l'Or del Rhin.

Dins, amb majoria de milicians molt joves, encara verds per al front, es defensen amb un coratge heroïc, inesperat per als assaltants. L'Or del Rhin aguanta la primera escomesa. I una segona. El fracàs del segon assalt faista sumeix la xusma anarquista en un desconcert tan absolut que els militants d'Estat Català ho aprofiten per a perseguir-los fins a la seva pròpia seu, que prenen a l'assalt.

Martí Torrent forma part d'aquells joves patriotes que defensen l'Or del Rhin, la caserna d'Estat Català. Aquell maig del 1937 els molt joves patriotes que estaven a la caserna l'Or del Rhin d'Estat Català van fer història, per més que la nostra miserable  història oficial ho hagi ignorat, menystingut i ocultat.

Tal i com va explicar perfectament en Francesc Marc Àlvaro, el nostre país ha tingut molts assassins d'un Franco que va morir de vell a l'hospital. I la nostra guerra ha tingut un estol d'herois i referents entre els quals mai, mai, per a aquesta història oficial, han existit els militants d'Estat Català. La Caserna l'Or del Rhin mai ha figurat en els mapes de la resistència contra el feixisme espanyol, com el que realment era, un baluard de la democràcia i el patriotisme. Les estelades al front de la Columna Macià-Companys que portaven la llegenda “Casal l'Or del Rhin” mai no han existit oficialment. El combat en el front i en la reraguarda dels militants d'Estat Català no ha constat mai.

Agost del 1936, milicians d'Estat Català a Formentera

El desembarcament de les tropes d'Estat Català a Mallorca, Eivissa i Formentera s'ha intentat ocultar tot el que s'ha pogut, i encara més la traïció del comandament republicà espanyol, que va fer fracassar la missió deliberadament, miserablement.

La caserna l'Or del Rhin té tots els elements perquè sigui un autèntic símbol de dignitat nacional i de coratge. En ple centre de Barcelona, en un edifici amb balcons guarnits amb l'au fènix de la Renaixença, Estat Català va muntar la seva caserna i va mantenir el seu compromís patriòtic ben a la vista de tothom.

La FAI sempre ho va entendre com un desafiament. A l'igual que l'aviació franquista. L'aviació legionària de Mussolini va tenir en la Caserna l'Or del Rhin un dels seus objectius més castigats, en aquells dies de la Barcelona desprotegida i a mercè de l'aviació feixista. I no, mai ningú no ha fet referència a l'Or del Rhin. Mai ningú no ha volgut considerar aquesta dimensió del conflicte. És massa molesta, trenca massa esquemes.

Però el record del coratge dels patriotes d'Estat Català defensant la seva caserna davant les escomeses criminals de la FAI i els bombardejos feixistes perdura fins als nostres dies, i és ben viu i fort per a qualsevol que ho vulgui sentir i entendre.

Ara, penso, ja no és només un record, i ja no és un acte de reparació i de reconeixment el que exigim. Ara penso, en aquestes hores greus que torna a viure el nostre poble, que l'Or del Rhin, la gran caserna d'Estat Català, és un símbol per a tots els patriotes: de coratge, de compromís i de sacrifici... els valors que tant i tant necessaris són, altre cop, ara mateix.

L'Or del Rhin, com a exemple de la història que ens han negat. L'Or del Rhin com a exemple del compromís patriòtic que reivindiquem i del sacrifici que estem disposats a assumir, fins a les últimes conseqüències.