Homenatge als Germans Badia: Memòria, Dignitat, Honor i Glòria

Cartell commemoratiu de l'homenatge 2013

Aquest diumenge dia 28 d'abril homenatjarem els Germans Badia, el mateix dia que farà 77 anys del seu assassinat. 

Ho farem convocats pel Memorial Germans Badia, que aplega entitats (Associació Germans Badia, Associació Patriòtica Catalunya 1640, el CADCI i Palestra) i persones a títol individual de molt diversa militància (entre els que m'hi compto), units pel respecte i admiració que ens mereix la figura dels Germans Badia, sovint molt injustament tractada pels indocumentats i frívols de torn, els mateixos que volen un país prim i poruc, vençut. Els enemics de sempre d'aquest país, a dreta i esquerra. 

L'homenatge també compta amb el suport de moltes entitats i organitzacions polítiques i socials independentistes: des de les JERC i la JNC fins a la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi, per posar dos exemples de diversitat. Al costat de veterans d'Estat Català i del Front Nacional de Catalunya.

Els Germans Badia foren assassinats vilment per un escamot de pistolers de la FAI el 28 d'abril del 1936. Però el seu exemple militant i compromís amb la nostra llibertat continua essent, avui en dia, i més que mai, un referent per a tots nosaltres, per a tots els promotors de l'Homenatge i per a tots els que hi assistirem.

Antoni Rovira i Virgili, davant la seva mort, escriví: “empesos per un deure de ciutadania i per un ideal de pàtria, havien lluitat, impàvids, contra les ombres i contra aquells que les mouen i les paguen. Ells volien per al bé de Catalunya, trencar i desfer el mecanisme del crim'.

Multitudinària manifestació de dol pels Germans Badia ( Barcelona)

El funeral dels Germans Badia va ser una manifestació de dol excepcional i multitudinària com poques vegades s'havia vist a la ciutat de Barcelona. El dolor d'una societat que veia com dos dels seus més valents defensors queien davant la màfia dels pistolers de la FAI. Un país que amb la pèrdua dels Badia es trobava més sol i més indefens.

El seu assassinat fou el preludi de la babàrie anarquista que s'apoderà de la reraguarda del país després de l'aixecament feixista del 18 de juliol. Un cop més, la tenalla diabòlica entre dues formes de totalitarime: el feixista dels militars sublevats i el faista de la violència sectària. I el nostre país al mig. I la nostra gent al mig. Entre el sabre i la bomba.

I sense dos dels seus millors soldats, els Germans Badia, que haurien estat potser els únics amb capacitat per a organitzar adequadament la militància de les JEREC (Joventuts d'Esquerra Republicana i d'Estat Català) i aturar uns i altres i fer que guanyés el país, Catalunya.

Diumenge els retrem homenatge. Hi intervindran Oriol Junqueras, Quim Torra i Lluís Duran. Uns oradors de luxe, valents com els Badia, que glossaran la veritat de la figura i la dimensió històrica dels Germans Badia. I el drama que va recórrer l'espinada de la nostra Nació, amb un fil de sang que arrenca amb els Badia i segueix per un llarg i dolorós camí de mort, com la que aquests dies també recordem de Carrasco i Formiguera, afusellat davant la presó de Burgos per les tropes franquistes per separatista. O la de Josep Maria Planes, periodista compromès que després de l'assassinat dels Badia va ser dels pocs (juntament amb Tísner) que es va atrevir a escriure un article en el que assenyalava directament la FAI com a autors del crim; aquesta “gosadia” li va portar la mort, també a mans d'un escamot de pistolers de la FAI. 

Els millors fills d'aquesta dissortada terra i Pàtria sacrificats en aquest genocidi invisible i silenciós del que fa poc parlava tan encertadament Jaume Clotet. 

Us hi esperem a tots, aquest diumenge 28 d'abril, a les 12:00, davant el número 38 del C/Muntaner.


HONOR I GLÒRIA

Sobre els fets de la UPF i les paraules del Rector Moreso. I el meu agraïment com a Rector i personal

El meu Rector, el Rector de la Universitat Pompeu Fabra, Dr. Josep Joan Moreso finalitza ara el seu mandat. Crec que ha estat un molt bon Rector. Li tinc un gran apreci personal, he gaudit sempre d'un tracte exquisit per part seva i crec que al llarg dels seus dos mandats (8 anys en total) ha fet una gran feina i la UPF s'ha consolidat com una universitat de referència, tant per la qualitat docent com per una recerca intensiva i altament competitiva internacionalment.

Des d'aquí, per tant, el meu reconeixement i el meu agraïment. El substituïrà, atès que és l'únic candidat, el Dr. Jaume Casals Pons per qui també tinc un enorme afecte i crec que és una persona idònia per a liderar la Universitat en aquests anys difícils que estem vivint. És valent d'assumir aquest repte en aquests moments, i alhora té virtuds que tots els qui el coneixem, ni que sigui una mica, sabem valorar, entre les que m'agradaria destacar la proximitat i educació en el tracte i alhora, segurament per la seva formació (catedràtic de filosofia) sap situar una distància precisa amb els temes per a abordar-los millor.

Tanmateix el que em motiva a escriure això són els fets que van passar dimecres a la UPF i que van provocar una reacció del Rector Moreso molt controvertida i criticada.

Els fets són els de sempre: una minoria absolutament minoritària, quatre gats, adopten actituds violentes, en el sentit de no tenir prou amb manifestar una legítima protesta o reivindicació sinó que fan per impedir que els altres puguin exercir la seva llibertat o les institucions desenvolupar la seva activitat.

És una minoria -en ocasions, com dimecres, moooolt minoria- que nega legitimitat a la voluntat de la majoria, se l'autoatorguen a ells mateixos no se sap en base a quin criteri i busquen imposar-se a la majoria exercint una violència que es manifesta de moltes maneres.

A la Universitat també ho hem vist i patit. Quan es convoca una vaga, s'inutilitzen panys i portes per impedir l'accés de la comunitat que no vol seguir les seves consignes. Els últims anys, i com que les seves convocatòries tenien un seguiment molt escàs i la majoria dels estudiants i professorat optava per fer les classes amb normalitat el que aquesta minoria feia per a imposar el seu criteri era posar equips de música a tota castanya de manera que fós impossible fer les classes. I se n'ensortien. Vet aquí el problema i vet aquí que la seva actuació, aquesta manera de fer, hagi anat escalant, atès que els hi proporciona aquests “èxits” pírrics. És la inadmissible tolerància amb els “piquets”, que no tenen res d'informatiu i que tenen molt de mafiós i violent, d'exercici d'una coacció inadmissible que violenta directament els drets legítims dels altres.

Aquesta minoria a la Universitat també practicava violència intentant impedir actes, sabotejant actes. El Rector Moreso havia trobat una fórmula interessant: permetia a la minoria adreçar-se a la majoria en aquells actes, fossin del caràcter que fossin, a canvi de que la minoria després “permetés” la seva celebració...

La UPF ha penjat a youtube el video amb la intervenció del Rector després dels incidents de dimecres, quan aquesta minoria va intentar impedir la celebració d'un acte. No ho van aconseguir, però va haver d'intervenir la policia, hi va haver tensió i l'acte va començar amb força retard i amb molta de la gent que hi havia d'anar intimidada.

Espero que el Rector no se m'enfadi. Però no me'n puc estar de comentar les seves paraules. Crec que va tenir un gran encert, però que després va cometre dos errors diferents.

L'encerta totalment el Rector quan en l'inici de l'acte denuncia aquesta pràctica dissortadament habitual als nostres Campus “hay un grupo muy minoritario en nuestras comunidades universitarias, muy minoritario, que trata de imponer su agenda a la mayoría no respetando las libertades de los demás. Ellos creerán que esto es correcto, pero están repitiendo sin saberlo, porque no lo saben, los peores vicios de Europa.”

Fins aquí, impecable. I el Rector Moreso té tot el meu reconeixement i suport. Són unes paraules encertades i una denúncia valenta que cal fer.

Tanmateix (minut 1.33) a continuació és quan per a mi comet un error que no hauria d'haver comès i que és el que ha estat molt comentat als mitjans, al traçar un nou paral·lelisme entre aquestes actituds i els nazis. 

Entenc perfectament que el Rector intenta situar la comparació no en els crims comesos pels nazis, sinó en l'actitud inicial que els va permetre arribar al poder, davant la impotència -o indiferència- de la societat, i que després va originar l'horror que ja tots sabem.

Aquestes actituds que requereixen que la societat es rearmi moralment i sigui inflexible en la seva inadmissibilitat són actituds totalitàries. Amb això n'hi ha prou i amb això n'hi ha més que suficient. Perquè el germen del totalitarisme té cognoms múltiples i en aquest país nostre ho sabem perfectament, perquè hem patit, com la resta d'Europa, el totalitarisme feixista i el totalitarisme anarquista i comunista.

Però nosaltres, els catalans, encara n'hem patit un altre, i és el totalitarisme del nacionalisme espanyol. I en una tribuna universitària potser hagués estat un bon moment per recordar que la primera vegada que es va impedir que les universitats catalanes desenvolupessin la seva activitat, fins al punt que foren suprimides, va ser després de la Guerra de Successió, quan Felip V suprimeix els Estudis Generals.

El totalitarisme feixista, l'anarquista, el comunista o l'islamista són fenòmens de dimensió mundial. Però el totalitarisme que nosaltres hem patit de part del nacionalisme espanyol és molt singular, és si em permeteu l'expressió, només nostre. I si nosaltres no tenim ben present aquest “genocidi invisible” del que amb gran encert parlava Jaume Clotet, qui ho tindrà?

El segon error que a parer meu comet el Rector en la seva intervenció no és tal error, no he fet servir l'expressió adequada. És la seva opinió, de la que discrepo.

Diu el Dr. Moreso, que en aquesta situació convulsa d'Europa que ens toca viure, el que ell anomena el “nucli” d'Europa (França, Alemanya...) té dificultats per a construir un projecte compartible, un projecte millor per a Europa... i reivindica que Espanya i Rússia (referència per la presència dels convidats al debat) formen part d'una perifèria des d'on poden sortir idees que iluminin o aportin solucions al projecte Europeu.

Evidentment no entraré en el tema rus. Però està clar que la referència al possible paper d'Espanya em sembla absurda. No l'entenc. Quines idees pot aportar Espanya a la construcció europea? Quines lliçons pot donar? Quines bones pràctiques? Quin bagatge polític, democràtic o econòmic pot aportar?

Cap.

Potser el nucli d'Europa està en crisi -ja m'agradaria a mi tenir una crisi com la d'aquest nucli, tot sigui dit-. Però és que Espanya és LA CRISI: un estat absolutament en fallida a tots els nivells, començant pel seu cap d'Estat (el rei i la seva família), seguint per les seves institucions polítiques, econòmiques i judicials, que han generat un dels majors monstres d'Europa, una casta corrupta i incompetent que ha fagocitat recursos de la manera més absurda possible i que ara s'enfronta a una ruïna segura.

Però és que a més a més tot això es produeix en un context d'una baixíssima qualitat democràtica. Espanya és, amb tota probabilitat, l'estat amb una pitjor qualitat democràtica de l'Europa Occidental. Potser hauríem d'anar, ara sí, cap a Rússia, per trobar expressions de tan baixa qualitat democràtica.

I aquí m'agradaria, per a acabar, enllaçar amb el punt que comentava abans, quan deia que si els catalans no som conscients del genocidi invisible que de fa segles estem patint sistemàticament, qui ho serà?

Doncs bé, com molt encertadament va titular Pere Martí en el seu llibre sobre la històrica manifestació de l'Onze de Setembre del 2012, Catalunya ha dit prou. Ha dit prou no només a aquest genocidi invisible, sinó també a la desesperança, a l'absència de futur, a la condemna a la subjugació i l'espoli. Catalunya ha dit prou i ho ha dit democràticament, amb una manifestació exemplar de civisme i tolerància. Però ha dit prou i ha dit que vol decidir el seu propi futur i tenir un estat propi.

I aquesta sí que és, per a mi, una de les autèntiques claus que poden fer possible un nou projecte fundacional per a Europa.

La manera com es resolgui el contenciós català sí que forma part de la visió del que serà la nova Europa que sortirà de la crisi. Si aquesta actual Europa dels estats es mostra insensible a aquestes noves realitats que emergeixen en el seu interior i que formen part del seu ADN com a cultura milenària, com podem ser Catalunya, Escòcia, Flandes o altres, Europa estarà abocada a una llarga crisi en la que la democràcia i el respecte als drets individuals i col·lectius en seran la primera víctima.

Catalunya i Escòcia sí que ens podem considerar, en aquests moments, perifèria del nucli. Unes realitats inqüestionables que aixequen la veu i reclamen més democràcia, poder decidir, i fer-ho civilitzadament. Si Europa opta per mirar a una altra banda, protegir els actuals membres del seu club i tolerar sortides autoritàries, Europa estarà morta.

En canvi, si Europa acull aquestes noves realitats polítiques en un marc democràtic i de diàleg, i remou les seves estructures d'estats clàssics per a encabir moviments interiors de les seves fronteres a partir de processos democràtics, Catalunya, des de la perifèria, sí que estarà aportant idees i realitats que conformaran part del nucli del projecte de la nova Europa.

No. Espanya, per més perifèrica que sigui, no està en condicions d'aportar absolutament RES al projecte de construcció europea, només mals de caps i descrèdits.

I sí. Catalunya, sí que està en condicions, des de la nostra particular perifèria i realitat, d'aportar idees que remoguin les aigües pudentes d'aquesta Europa dels Estats col·lapsada en el seu immobilisme. El sotrac que implica parar l'orella al que està passant a Catalunya, a aquesta exemplar revolució democràtica i cívica sí que pot ajudar i molt a bastir un nou projecte europeu més creïble, més sensible, més proper i que garanteixi una major qualitat democràtica, de vida i els drets humans i col·lectius als seus ciutadans i als seus pobles.

...........................................................

I res més. Reiterar el meu agraïment al Rector Moreso i la meva proximitat i afecte personal. I desitjar tot l'encert del món a qui serà el nou Rector, el Dr. Jaume Casals. La UPF és casa meva, per bé que en ocasions la vida ens obri parèntesis.

Memòria i honor del que som i hem heredat i vergonya del que alguns fan

Carnet PSUC de la clandestinitat (2n semestre 1976)

El meu avi havia estat militar, i durant la guerra va ser fidel a la República. I acabada la guerra va patir tres llargs anys de presidi a Montjuïc. Un tiet avi meu mobilitzat per la República amb la lleva del biberó va caure presoner i va patir llargs anys de "servei militar obligatori" al Nord d'Àfrica. La guerra, l'opressió permanent del feixisme, i els valors de la llibertat i la democràcia sempre han estat presents en el nostre relat familiar. Ara mateix, mentre escric això, tinc al davant el carnet del PSUC del meu pare durant la clandestinitat.

Jo encara no tenia 18 anys que estava a la Crida a la Solidaritat. I amb poc més de 18 vaig entrar a ERC amb la Crida Nacional a ERC.

D'aquell moment, d'aquella militància inicial a ERC, el que més recordo és quan un dia, al poble, a Corbera d'Ebre, un altre tiet avi, l'oncle Pere, va veure un dels cartells d'ERC que ens havien sobrat d'alguna encartellada... i ens va agafar a mon germà i a mi i ens va dir, enmig d'una emoció indescriptible, que ell havia conservat el seu carnet de militant d'ERC durant tota la dictadura franquista. Ningú de la família no ho havia sabut fins aleshores.

El meu avi, els meus tiets avis, el meu pare, jo mateix i els meus germans... crec que hi ha una herència moral que ens enllaça i ens fa sentir membres d'un poble, compartir uns valors, un legítim orgull de democràcia, llibertat i respecte.

I jo m'esforço per ser digne d'aquesta herència. I per això ahir estava molt i molt emocionat veient CiU, ERC i ICV-EUA votant a favor de la Declaració de Sobirania. Hi veia tot en el que jo crec i tot en el que ha cregut tota la meva família, durant tantes generacions, votant-hi a favor: jo he votat CiU aquestes eleccions, però he estat d'ERC i l'oncle Pere en va ser durant tota la dictadura i ara mateix els meus germans en són, i el meu pare havia estat del PSUC del que ICV n'és en part hereva. És molt fort i és molt emocionant veure-ho i viure-ho, tot això i així.

D'altres, en canvi, converteixen la seva militància en vergonya per al poble que diuen representar. I sí, avui m'estic referint a la vergonya de la CUP o les CUP.

Quan el nostre poble fa història en el seu camí cap a la llibertat, ells decideixen posar-se "crítics". Quan tot el Parlament ret homenatge a les víctimes de l'Holocaust ells decideixen no fer-ho.

I ja n'hi ha prou, home, ja n'hi ha prou. Que tot això ens provoca una vergonya extrema. Que tot això fa que tot pel que tants patriotes han lluitat durant tants segles sigui vilment ultratjat.

He tingut la sort de conèixer i poder parlar amb molts patriotes que van arriscar la seva vida per salvar la vida de molts jueus i de molts militars aliats. Patriotes que han tingut grans reconeixements per tots els estats aliats, i escassos a casa nostra.

Som una continuitat moral en la lluita de segles per la nostra llibertat. L'herència democràtica i de valors dels patriotes que ens han precedit és a hores d'ara, un patrimoni moral d'un valor incalculable.

Per això m'irrita profundament que hi hagi qui, des de l'independentisme, violi i ultratgi aquesta memòria i aquest patrimoni. I les CUP o la CUP ho estan fent.

Això va molt més enllà de la consideració crítica que puc tenir en relació al seu projecte social, que té arrels clarament totalitàries. El que estic dient apunta directament a que ni tan sols sàpiguin compartir la decència d'una memòria immaculada.

Tot i que tinc bons amics o molt bons amics a l'àmbit de les CUP, no tinc la més mínima confiança en res del que representen o diuen defensar.

M'és igual el que em puguin dir. M'és igual el que em puguin fer. 

Encara aniré una mica més lluny. Tant de bo tots els seus diputats poguessin tenir la consciència tranquil·la de que el que han fet abans d'arribar a ser diputats ha estat defensar Catalunya i defensar els catalans...

Carta oberta al President Mas

President, no teniu perquè saber de l'enorme afecte, respecte i admiració que sento per vós. Crec que sou un líder providencial per al nostre poble en uns moments com aquests. I tinc una confiança plena en vós perquè feu realitat el somni de tantes generacions de catalans.

No teniu perquè saber tampoc que tant a les eleccions del 2010 com aquestes us vaig votar i vaig fer tot el que modestament estava al meu abast perquè el vostre projecte tingués el màxim recolzament. I ho vaig fer desacomplexadament i convençudament. Jo vinc de tradició militant independentista, tinc bons amics a Convergència, però no sóc “convergent”. Des que tinc ús de raó he militat i treballat en l'àmbit de l'independentisme explícit, més o menys radical, més o menys de carrer, més o menys activista. Des d'aquesta cultura militant, en el seu moment vaig combatre amb totes les meves forces el tripartit, perquè el considerava un projecte polític letal per al país. I, arribat el moment, el 2010, vaig tenir-ho molt clar i vaig fer-vos total confiança, fins al punt de ser una de les cares més visibles del projecte “Absolut Mas”, i crec sincerament que vam fer una molt bona feina a la xarxa des del nostre punt de vista independentista.

Aquest 2012 també us he donat ple suport. Malgrat que també m'hagués agradat donar-lo per igual a l'Oriol Junqueras, que és un bon amic i que em mereix tota la confiança del món. Però fins i tot pel damunt de l'amistat, vaig pensar que era molt important donar-vos suport i que obtinguéssiu el recolzament excepcional que demanàveu.

El 25-N vaig quedar molt tocat, confús, amb els resultats. Però veure-us després tant a vós com a l'Oriol Junqueras gestionar el procés de constitució d'una majoria estable que assegurés un govern ferm i un procés decidit cap a l'estat propi, em va retornar ràpidament la il·lusió i les ganes d'ajudar en tot allò que pugui.

El govern sortit d'aquest pacte té tot el meu recolzament. Crec que tant vós com n'Oriol Junqueras sou dos liders excepcionals que sabreu conduir amb prudència i amb determinació el procés. Plena confiança.

L'ENTREVISTA A CATALUNYA RÀDIO
L'altre dia vaig escoltar-vos amb atenció en l'entrevista que us varen fer a Catalunya Ràdio.

I és per això que he gosat posar-me a escriure tot això. Si em permeteu l'atreviment i la sinceritat, president, us vaig notar estrany. No us vaig veure amb aquella força i aquella pegada, claredat i determinació que, per afitar-ho, heu exhibit de l'Onze ençà. Però el que més m'ha preocupat és que en algunes coses m'ha semblat que us hi enredàveu, circularment, confusament.

Entenc que la situació crítica del país i la dificultat extrema del nostre projecte han de pesar molt. També entenc que deveu estar sotmès a unes pressions inhumanes, fins i tot amenaces.

Estic segur que hi ha una sèrie de gent que ha vist en els resultats del 25-N una vulnerabilitat de lideratge que volen sigui una oportunitat de frenar el projecte de país.

I us vull traslladar que estan molt i molt equivocats. Crec que s'equivoquen molt si veuen en els resultats del 25-N una vulnerabilitat, perquè no hi és. El vostre pacte amb l'Oriol Junqueras fa el procés més fort, l'enforteix. Potser d'una manera diferent a la que hauríeu volgut, però el fet, el que compta, és que és un pacte fort, perquè tant l'Oriol Junqueras com vós sou dues persones de paraula, de principis, de les que hom es pot fiar amb els ulls clucs. I aquest espai que heu generat us fa a tots dos més forts i fa eixampla la base sobre la que bastim la fortalesa del projecte.

En un moment de l'entrevista heu comentat que mentre aquí “anem amb el lliri a la mà”, l'Estat “va a sac”. Hi estic parcialment d'acord.

Cert: l'estat espanyol "va a sac"
L'estat espanyol té un enorme dèficit democràtic. Probablement només Europa ha impedit que el nostre procés no hagi estat ja avortat per la força, amb la clàssica sortida autoritària de l'estat espanyol. No ens deixaran ni respirar. Ens voldran ofegar, etc. Ho sabem. Ho sabíem. I hem d'estar molt preparats, molt conscienciats.

Anem amb el lliri a la mà?

En ocasions jo també penso que moltes vegades no som prou conscients de les dificultats i reptes que planteja el procés. Penso també que hi ha pogut haver qui ha fet una pedagogia molt contraproduent de la “facilitat” del procés, i que si no ho fèiem era perquè no volíem.

Però jo crec que a hores d'ara això ja està superat, i des de la majoria social que dóna un suport clar, hegemònic -com heu reconegut a la mateixa entrevista- al procés i a l'estat propi, hi ha un convenciment sever de la dificultat del procés.

I el que és millor, una disposició plena a fer tot el que calgui per garantir l'èxit del procés. Tenim un poble mobilitzat. Molt mobilitzat. Un poble que no va amb cap lliri a la mà, sinó aguantant amb fermesa una rosa de l'esperança les espines de la qual les tenim ben clavades a la mà, fins al punt que sagnem.

I aquest poble només demana una cosa: lideratge ferm. Estem a les ordres. Doneu-les. Convoqueu-nos. Compteu amb nosaltres com nosaltres comptem amb vós, com comptem amb l'Oriol Junqueras.

La deslleialtat de partits i personatges:
Entenc que ha de ser profundament irritant, decebedor i fins a cert punt desencoratjador haver de gestionar tot això amb una sèrie de personatges i de partits polítics que exhibeixen una profunda desllialtat en alguns casos i una reprobable gasiveria, falta de perspectiva i capacitat de sacrifici, per una altra.

Estic segur que us pensàveu -jo també- que tant persones com partits polítics sabrien estar a l'alçada del moment tan transcendent que vivim i el seu comportament seria un altre. Dissortadament no ha estat així, i alguns no han perdut cap oportunitat de posar-se en evidència.

La declaració de sobirania que heu promogut amb ERC és cabdal per al país. Compta, des del seu origen, amb una majoria absoluta molt sòlida del parlament de Catalunya. I estic segur que també s'hi sumaran ICV-EUA i les CUP. Això fa que tingui el suport de pràcticament 2/3 parts del Parlament. Un suport extraordinari.

Entenc que el miserable paper que està fent el PSC-PSOE, filtrant documents amb ànim de rebentar negociacions, desmarcant-se dels seus compromisos electorals, etc. sigui dolorós, atès que és un partit important a Catalunya i hagués estat important comptar amb el seu suport. Ja estem veient que això no serà així. Potser s'hi sumen alguns diputats individualment, no ho descartem. Però com a partit, ja hem vist que no s'hi pot comptar. Però no passa res.

La deslleialtat d'en Duran LLeida:
Crec que hi ha una altra cosa que us deu ferir i desgastar molt. A vós i, no ho oblideu, també a tots els més d'un milió de catalans que us vàrem donar suport, i és la deslleialtat esgarrifosa que dia rere dia exhibeix en Duran Lleida.

El sr. Duran, i em consta que ho sabeu perquè segur que també teniu estudis que així ho evidencien, ja us va rebentar la campanya electoral. Tot just abans de començar la campanya el sr. Duran es va despenjar amb un seguit de declaracions que eren autèntics torpedes a la línia de flotació de la vostra proposta. I van impactar. I les conseqüències van ser molt clares: pèrdua de credibilitat en un segment significatiu dels votants potencials. Això tots sabem que va anar així.

També sabem que no va ser una ficada de pota. Va ser deliberat. El sr. Duran sabia perfectament el que es feia. I se'n va ensortir. Aquell cap de setmana post-declaracions va ser molt complicat, ho sé. Estàveu a Moscú. I el sr. Duran, conscient del que havia fet, després de fer la malifeta es va amagar com un covard, i només va reaparèixer el dia que començava la campanya electoral. No m'estranyaria gens, ja m'enteneu, que haguéssiu volgut parlar amb ell infructuosament. Us va apunyalar, en sou conscient i en som conscients tots. N'érem tan conscients que no hi havia míting en el que intervingués el sr. Duran que no fós rebut amb crits constants d'independència.

El més greu, però, encara havia de venir, i de fet està venint. Des de l'endemà del 25-N el sr. Duran ha estat treballant amb una agenda contrària a la vostra i del país.

Estic segur que sou conscient de com ha conspirat contra vós i el vostre projecte. De qui són els seus “amics” i de quines són les seves obediències. Sabeu perfectament que després d'haver rebentat la campanya electoral, el sr. Duran està treballant amb una agenda pròpia, ben acompanyat i editorialitzat, molt ben “protegit”, que només té un únic objectiu: rebentar el procés sobiranista.

Tenien l'esperança que ERC no podria assumir els costos de la situació actual. Tenien la convicció que ERC seria incapaç de sacrificar-se com ho està fent, amb una responsabilitat i compromís EXEMPLARS. La solidesa del lideratge de n'Oriol Junqueras i la maduresa que està exhibint ERC ha estat un cop molt dur per a tota aquesta agenda contrasobiranista que encapçala el sr. Duran.

Només vós sabeu com van anar les negociacions i les dificultats estúpides que us va plantejar el sr. Duran. No ho feia perquè ell sigui estúpid. Ho feia perquè intentava sabotejar-ho tot.

I crec que l'estat anímic afectat que m'ha semblat percebre en la vostra entrevista a Catalunya Ràdio té a veure amb aquest convenciment total que teniu que el sr. Duran ara mateix ja és una persona absolutament desquiciada, fora de control, que no pararà d'intentar sabotejar-ho tot, rebentar-ho tot.

I això fa mal. L'enquesta que aquest cap de setmana publica El Periódico pot ser-ne un exemple. Les contradiccions permanents que en el vostre discurs està introduïnt el sr. Duran tenen un alt cost en relació a com la societat percep la proposta de CiU. Perquè la contraprogramació de discurs és tan salvatge que no és dissimulable.

El sr. Duran, en la seva deriva contrasobiranista fins i tot s'està saltant salvatgement els acords i els objectius que va aprovar el darrer congrés d'UDC. L'històric partit va apostar per l'estat propi i per entendre com a prioritari construir aquest estat propi a partir del qual poder-se confederar en un context europeu. El sr. Duran va contra Unió i diu que votaria que no a l'estat propi i parla de confederació espanyola. Viola sistemàticament els acords d'Unió i vexa permanentment la memòria i les idees de Carrasco i Formiguera.

La tensió i contraprogramació permanent d'en Duran porta obligatòriament a accelerar una reunió decisiva i final amb en Duran per deixar definitivament clar quin és el full de ruta i les opcions a defensar. Quan més tard esdevingui això, pitjor pel procés. Una acció de govern permanentment torpedinada i un President permanentment qüestionat pel president de l'altre partit en coalició porta al desastre. I, President, en cap cas no podeu quedar atrapat en aquesta teranyina de confusió, deslleialtats i contraprogramació que teixeix sense descans en Duran.

Missatge final i compromís i adhesió personals

Som molt conscients del que està passant. Volia dir-vos que, tal i com va dir aquesta mateixa setmana el conseller Homs, l'alternativa a l'estat propi és morir.

President. Estem amb vós. 

I teniu al vostre costat un gran equip i un suport excepcional, el de n'Oriol Junqueras. No feu cas de res que no sigui això. No feu cas de cap altra cosa que no sigui el vostre convenciment, que és el nostre i que és el que té la gran majoria de la nostra societat, que només ens n'ensortirem amb l'estat propi.

Enfileu el rumb de manera inequívoca, sense que us tremoli el pols, cap a l'estat propi.

Ho heu dit més d'un cop: 300 anys després del 1714 el nostre poble es troba en una cruïlla històrica definitiva, en la que o bé ens n'ensortim i assolim l'estat propi o bé desapareixem com a poble.

La responsabilitat que teniu a sobre vostre és terrible. Us estem demanant molt, moltíssim. I crec que sou perfectament conscient de la gravetat del moment, com ningú altre. Només hi ha un camí, i és l'estat propi. Molts, que ens considerem soldats de Catalunya, estem disposats a tots els sacrificis que siguin necessaris. Em consta que també vós. No hi ha un altre camí.

VIA FORA, president! Estem amb vós. Heu tingut el destí històric d'estar al capdavant del nostre poble en aquest moment transcendent. Feu-ne honor. Us seguirem. Salveu el nostre poble de la mort!

Tot ho farem AMB, res CONTRA. El castellà és, també, la meva llengua.

Porto des que tinc ús de memòria política TREBALLANT per la independència. No volent-la, no de boquilla, no: treballant. Amb major o menor encert, però treballant, fent sempre allò que m'ha semblat millor, però que implica no només dir alguna cosa, que em marxi tot el meu compromís per la boca o el teclat, sinó TREBALLANT, intentant fer coses que ajudin. El que sigui. Ho he explicat mil i un cops: vida militant i activista. Fer, fer i fer.

I com jo, molts i molts amics amb els qui he compartit molts trossos d'aquest camí.

Entre moltes altres, hi ha una cosa que sempre hem tingut en comú, i és la defensa del català. Català com a llengua pròpia de la nostra nació. Vaig acabar la carrera de Dret a la UB sense haver rebut una puta classe en català. Però des de la FNEC vam treballar tot el que vam poder perquè això no tornés a passar. Vam reivindicar el català com a llengua acadèmica i jurídica. No només vam impulsar el seu ús a les aules, sinó que vam fer coses, testimonials si voleu, però que pensàvem obrien el català al nostre àmbit, com les mostres de llibres de Dret en Català. Després fins i tot vaig tenir l'oportunitat de treballar en el dificilíssim àmbit de la normalització lingüística a l'adminstració de justícia.

A nivells molt més de carrer, al barri on vaig viure mentre estudiava a l'institut i després la carrera, Les Corts, vam constituir l'Assemblea per la Llengua, en l'àmbit de La Crida, i experimentàvem com augmentar l'ús de la nostra llengua arreu, entre la gent, els botiguers, etc.

Alguns dels companys de lluita en aquella època, gent com per exemple l'Eduard Voltas, són gent que no només ha fet tot això, sinó que ha treballat amb extraordinari encert perquè el català fós una llengua normalitzada i de referència en els mitjans de comunicació, a partir de generar amb enorme esforç, productes d'extraordinària qualitat per a consum cultural fets i pensats en català.

I esmento l'Eduard perquè avui, a partir d'un fet lamentable, com ha estat que alguns imbècils, sí I-M-B-È-C-I-L-S, xiulessin el seleccionador nacional català, en Johan Cruyff, perquè s'ha expressat en castellà, tant l'Eduard, com jo i com molts d'altres, com en Ramon Tremosa, ho hem criticat severament, I alguns que s'han sentit, pel que sembla, ofesos i aludits per aquesta crítica, i fins i tot han gosat etzibar-li -a l'Eduard!!- “creieu que amb la vostra actitud hauríem aguantat fins ara?”. I aquí és on he pensat que ja en tenia prou!

Amb l'Eduard hem estat molt amics i hem tingut també diferències molt profundes. I des d'aquest coneixement crec que puc dir amb total autoritat que en aquest país, a hores d'ara, hi ha molt poca gent que pugui exhibir el seu full de serveis en favor del català. Des de qualsevol punt de vista. No conec qui s'ha atrevit a dir això a l'Eduard, un tal @aleixsalvans. Però molt em temo que en tota la seva vida no aconsegueixi fer ni un 0,1% del que l'Eduard ha fet per la nostra llengua. Fer, s'entén, per fer. Coses reals, efectives, certes, fets. Coses de les que es poden posar efectivament en una balança, per dir, jo he fet això i això altre.

Què és el que està passant? Ho resumiré molt clar:

Estem en un moment crucial de la nostra existència com a poble. Per primera vegada hi ha una amplíssima majoria social que defensa el dret a decidir i una significativa majoria que a més a més es mostra favorable a un estat propi.

Molts sabem que l'estat propi és l'única possibilitat que té la nostra llengua, el català, perquè continuï existint amb tot el potencial de qualsevol llengua normalitzada.

Lamentablement, entre aquests molts, n'hi ha uns pocs que pensen que aquest escenari polític futur ha de ser el moment per a una mena de “passar comptes” amb el castellà, i eliminar-lo de les nostres vides, de la nostra societat. I això és una gran merda de quatre imbècils que no tenim perquè menjar-nos.

Tornem a la piulada inicial de l'Eduard: “Els que han xiulat Cruyff per parlar en castellà són la mena de gent que ens farà perdre el referèndum”

Durant una fase important de les nostres vides vam haver de reivindicar el català i el seu ús social com a part de la nostra militància. El predomini social que tenia el castellà feia que hagúessim d'apel·lar a l'ús social del català com a acte de militància. Vam fer el que tocava fer, i ho tornaríem a fer. Era el que tocava. Però ara, tal i com estan les coses, tots sabem que només una estructura d'estat pot aconseguir que el català sobrevisqui, i no com un acte de militància, sinó com un acte normal, de llengua pròpia i d'ús social habitual de TOT el país. La immersió lingüística ha fet que hàgim recorregut un enorme trajecte en aquesta reivindicació, però el que ens queda per recórrer és, encara, una immensitat.

Tanmateix molts entenem, hem entès perfectament, que aquest recorregut no l'hem de fer CONTRA el castellà. L'hem de fer AMB el castellà. Perquè el castellà forma part de les nostres vides, de la nostra societat i és un patrimoni del que en cap cas volem prescindir-ne!!!!

Tenim la sort de que el nostre país no hagi de triar entre una llengua o una altra, sinó de que puguem fer el país que volem amb dues grans llengües, el català i el castellà.

Jo vaig arribar a primer de BUP que no havia escrit una puta paraula en català. Al meu cole, el San Ildefonso, al barri del mateix nom, a Cornellà de Llobregat, mai no em van ensenyar el català, i el sabia parlar, però no el sabia escriure. El primer dia de BUP, a l'Institut Emperador Carles, a tocar de l'estació de Sants, el professor de català, ens va demanar que escrivíssim una redacció sobre el que havíem fet durant l'estiu. Recordo amb dolor aquell moment de pànic davant el full en blanc, no és la primera vegada que ho explico. Això és l'analfabetisme: tenir paraules al cap que no saps com escriure-les. Evidentment vaig suspendre. Però em vaig aplicar, i aquell primer curs finalment el vaig aprovar amb un notable.

I recordo perfectament com, mentre escampava campanyes en favor del català, a casa parlava sense cap problema en castellà amb el meu estimat pare, al cel sia. De la mateixa manera que tota la meva puta vida fins aleshores amb la immensa majoria dels meus amics parlava en castellà. A Cornellà, en català, només amb uns molt pocs amics, i amb la resta, la immensa majoria, sempre en castellà.

I què? Mai no ho vaig viure com un problema. I mai no ho va ser. I mai no ho serà.

Ah, potser sí, n'hi ha que han tingut la "sort" de criar-se en un ambient on pare i mare eren catalans de socarrel, i tots els amics al cole també, i parlaven català, i es pensen que els qui també parlem en castellà som una amenaça.

Doncs no, amics meus. I n'estic fins el pebrots d'aquesta actitud lamentable, absolutament minoritària, però lamentable i que no em cansaré de denunciar.

El nostre país és el que és i estem en condicions d'esdevenir un estat perquè hi ha una majoria formada de gent que ho vol. Vinguem d'on vinguem, nosaltres o els nostres pares. Si el catalanisme no hagués estat inclusiu, no estaríem aquí. Som on som perquè volem ser-hi AMB TOTS.

I el català esdevindrà la llengua que tots volem que esdevingui AMB el castellà! El castellà no és cap amenaça, tot el contrari, és una gran oportunitat, patrimoni, del nou estat català. L'única amenaça que té el català és que no tinguem un estat propi.

Tot el que fem, tot el que defensem i tot el que volem construir és AMB, no CONTRA.

I aquest és el nostre gran patrimoni i la nostra gran fortalesa! L'única possibilitat que tenen d'evitar que ens n'ensortim és que per la demència d'uns i la insistència dels altres, finalment entre tots aconsegueixin crear un clima de que no ho estem fent AMB, sinó CONTRA.

Per això dic i reitero que els pocs imbècils que avui han xiulat en Cruyff són això, uns pocs imbècils que, malgrat la seva imbecilitat minoritària, poden aconseguir carregar-se tot el procés. No podem menystenir en cap moment l'efecte devastador que pot arribar a tenir una minoria bojament imbècil. Per això cal pronunciar-s'hi amb absoluta contundència.

I per tot això cal, cada cop més, que els nostres líders reforcin el discurs que estan fent, de que el projecte de l'estat propi és un projecte que farem AMB tots i cadascun de nosaltres, i NO CONTRA ningú ni cap de nosaltres. Estic molt i molt tranquil i molt i molt orgullós, en aquest sentit, del que estan fent tant el president Mas com n'Oriol Junqueras.

Tot ho farem AMB, res no ho farem CONTRA. Queda clar? Doncs no emprenyeu, no ho feu impossible. El nou estat el farem AMB tots i ENTRE tots, amb independència del nostre origen o el dels nostres pares i amb respecte total a llengües i sentiments, inclosa la inevitable complexitat identitària. Ens n'ensortirem. No permetrem que quatre xalats d'aquí i tots els fillsdeputa d'allà ho rebentin. No permetrem que malbaratin el nostre somni que ja vivim com una realitat!

Salpem! Confiança, serenitat i disciplina!

Agost del 1993. Amb uns amics i amigues que ens agradava molt la mar hem llogat un veler sense skipper a l'illa de Rodes (Grècia) per a navegar al nostre aire per l'arxipèlag del Dodecanès, a l'extrem oriental de la Mediterrània.

Som 6, amb diferents nivells d'experiència navegant. Un dels meus amics és patró, i és qui té el comandament de totes les operacions. El primer dia, amb l'agència de lloguer, hem revisat el creuer. És un magnífic veler. Tot sembla estar ok.

La nostra idea és arribar a Patmos, l'illa més al nord de l'arxipèlag, on segons la tradició Sant Joan va tenir les revelacions que recull el llibre de l'Apocalipsi. Però la falta de vent ens ha fet alentir moltes travesses, de manera que a l'alçada de Kalimnos hem de començar a baixar altre cop cap a Rodes, per poder tornar el vaixell la data prevista, i no perdre els vols Rodes-Atenes-Barcelona.

El vuitè dia estem a l'illa de Kos. Recordo perfectament que, al port, teníem amarrat a estribor un veler amb bandera veneciana. Nosaltres portem la senyera. En la conversa amb altres tripulacions ens alerten que per al dia següent s'esperen vents forts.

L'endemà, per prudència, i un cop recollit el parte meteorològic a la capitania del port, que confirma la previsió de vents, decidim navegar sense perdre de vista la costa. El vaixell té una vela major amb la drissa per l'interior del pal de la major i que es desplega per una riela sobre la botavara. Mentre voregem l'extrem sud de l'illa el vent es fa més fort. Naveguem exclusivament amb la vela major. Davant la força del vent, el capità dóna l'ordre de recollir més vela. No sabem què passa llavors, però a l'intentar executar la maniobra, senzilla, atès que només cal fer voltar la manivela que recull la vela, no respon. Ho intentem vàries vegades, però res. El mecanisme s'ha trencat. El vent és cada cop més fort i el barco escora cada cop més. Amb la major desplegada i la força que té el vent, cada cop és més difícil governar-lo.

El capità decideix aproximar-se més a la costa, per, d'aquesta manera, quedar una mica més protegits del vent i, aprofitant la major calma, anar fins el pal de la major per tallar el cap de la drissa. Si no la podem plegar, la tirarem a baix, sobre la botavara.

Aproximar-nos a la costa no serveix de res, el vent continua cada cop més i més fort, i el vaixell cada cop més ingovernable. Ens lliguem per no caure al mar d'un cop de vent i dos anem cap al pal de la major. Hi arribem, però no trobem la punta del cap que hem d'alliberar perquè caigui la vela. Des del timó el capità ens crida que hi ha de ser. Però no hi és. Algú ha baixat a buscar el llibre del vaixell i efectivament, hi hauria de ser. Però no hi és. El capità s'acosta per inspeccionar-ho ell. No hi és. El barco té un problema. A l'alçada de la botavara hi hauria d'haver una sortida del cap de drissa de la major. Però no hi és.

Tenim a la vista el petit port de Kardamena. Però amb tota la major desplegada i el vent que fa el veler és incontrolable i no ens veiem capaços d'entrar-hi per l'estreta bocana que té. Hem provat de veure si amb el motor podem contrarestar la força del vent, però res, és massa fort, i continuem ballant damunt la mar a cops de vent. Només aconseguim mantenir una certa navegació circular per a no acabar contra les roques.

L'única solució és trencar la vela, esquinçar-la. Amb el capità intentant evitar escorades salvatges i amb una petita destral que hi ha al barco i el ganivet més gran que trobem comencem a trencar la vela. I sí, finalment, un cop esquinçada per tot arreu fins on arribem, la vela deixa d'oferir resistència al vent i amb el motor recuperem el control de la nau.

Ha passat una hora llarga des que van començar els nostres problemes, des que vam perdre el control de la nau. Sabíem que tindríem vent, però mai ens hauríem pogut imaginar que es trenqués el mecanisme de recollida de la vela major ni que, en contra de les especificacions del vaixell, el cap de drissa no arribés fins a baix del pal major.

Un cop a port vam obrir una bona ampolla de whisky per fer baixar l'ensurt i un bon sopar, on vam poder comentar i repassar una i altra vegada el que havia passat i el que tots i cadascun de nosaltres havíem fet. Amb la guia “Pilot” damunt la taula vam descobrir, a més, que potser sí havíem comès un error. Segons aquesta guia marítima, en aquella zona, especialment muntanyosa, hi ha una sèrie de vents acanalats que fan que prop de la costa hi hagi un vent ratxejat encara més fort que en mar oberta. Això explica, en part, que la nostra situació es compliqués tant quan, buscant refugi, vam acostar-nos a la costa.

L'endemà, provistos d'un arnès, vam haver de pujar fins dalt de tot del pal major per tallar la drissa i fer caure la vela. I vam tornar a salpar, combinant motor i vela amb el gènova.

I sí, nosaltres també, com a país, és el que ens toca, salpar. I avui, amb el pacte segellat pel president Mas i n'Oriol Junqueras, hem salpat! Hem fet realitat el "SALPEM!" Confio molt en l'acord al que han arribat i que aquest acord garanteixi la governabilitat del país i la celebració d'una consulta per l'estat propi.

No em preocupa gens ni mica la lletra ni la relació d'acords que s'han fet públiques. L'únic que m'interessa, allò que de debò cal, és que aquest procés de negociació hagi servit per a generar confiança i per a preparar molt i molt bé, molt estudiadament, les característiques de la navegació que anem a fer.

Perquè sabem perfectament que al salpar haurem de fer front a situacions molt complicades. I que passaran coses a hores d'ara absolutament imprevisibles.

I només si el president i en Junqueras han estat capaços de crear un clima de confiança total podrem fer front al que ens espera, inclòs l'imprevist i inesperable. Estic d'acord amb tot això del lideratge compartit. Però en cap cas bicèfal. El poden compartir, però ha de ser únic. Cal que estiguin molt i molt compenetrats i cal que confiïn molt i molt l'un en l'altre. Fins al punt que, en situacions extremes i imprevistes, siguin capaços de parlar com una sola veu.

En relació a la història personal que explicava, estic segur que si el capità hagués dubtat o nosaltres haguéssim dubtat d'ell, hauríem acabat contra les roques. Si haguéssim pensat, ni que fós per un moment, que els cops de vent que ens feien escorar tan perillosament eren perquè no en sabia prou, l'hauríem cagat.

Però també hauríem d'haver estudiat millor quines eren les condicions de la navegabilitat d'aquella zona. No n'hi havia prou amb aplicar els coneixements generals, tot el que ja sabíem. No ens hauríem d'haver refiat de la nostra capacitat i prudència. De la mateixa manera que seria una temeritat per al procés fer-hi front pensant que ja ho tenim tot fet i no hi ha riscos extrems que ens puguin fer naufragar.

Pel que fa a nosaltres, salpar obliga a assumir també quin és el nostre rol. A executar amb eficàcia tot allò que se'ns demani. A estar disposats al sacrifici. A un sacrifici que comença d'una manera ben poc èpica: la mentalitat de soldat, la predisposició cega del tripulant que executa les instruccions rebudes. Si ens dediquem a sembrar i alimentar els dubtes en relació a la capacitat de la direcció del procés, si ens dediquem no a fer el que toca, sinó a fer el que cadascú creu que és millor fer, el naufragi el tenim assegurat.

No es tracta que anul·lem la nostra individualitat i capacitat crítica. Es tracta, simplement, que sapiguem estar a l'alçada del moment. Cal assumir la situació, els lideratges i les estratègies. Ens agradaran més o menys, però si volem contribuir al seu èxit l'únic que podem fer és treballar alineadament, fidelment, eficaçment, amb qui, per mandat democràtic, n'ostenta aquesta direcció.

I ajudar-nos molt els uns als altres. Molt.

I no donar res per fet ni per sabut, perquè ni ho tenim fet ni sabem del tot com ho farem ni el que ens trobarem.

Avui, tot just hem salpat. Preparem-nos, individualment, interiorment, i col·lectivament.

Tripulació, a punt per a desfer amarres! SALPEM!

Cinc dies després de les eleccions del 25-N i les incerteses que va plantejar el resultat, el lideratge del president Mas i de n'Oriol Junqueras sembla estar alineant-se i preparant vaixell i tripulació per a salpar.

Abans, però, d'aventurar-me a dir la meva sobre les condicions en les que salparem, vull referir-me a la situació en què vam quedar amb el resultat del 25-N, i fer-ho des d'una perspectiva analítica molt clara: ajudar a ser conscients de les coses (d'acord a a la meva visió) i la màxima de que el que no et mata et fa més fort.

El 25-N vam fregar la catàstrofe. Cal ser-ne conscients. Amb la patacada de CiU, si ERC no arriba a quedar segona força, el mateix 25-N hauríem estat oficiant els funerals del procés. Que ERC finalment -pels pèls- aconseguís ser la segona força al parlament ha permès fer entrar en valor el resultat de CiU (la seva majoria, el seu nombre d'escons i de vots) i el conjunt dels resultats dels partits favorables a l'autodeterminació i dels favorables a l'estat propi.

Però només que ERC a Barcelona hagués tingut 10.000 vots menys, tot això hagués saltat pels aires i no hi hauria hagut cap possibilitat real de remuntar-ho. Fins i tot en molts moments de la nit CiU + ERC ni tan sols arribaven als 68 escons. Fregant la catàstrofe...

Una segona qüestió a tenir molt clara: molts dels que hem apostat per CiU no ho hem fet per un amor i una passió incondicionals, sinó perquè racionalment pensàvem que era la millor manera d'assegurar el procés. Continuo pensant-ho, i defensant-ho, tot i que això ara ja sigui irrellevant.

De fet, crec que tots podem ser conscients, ara més que mai, que si CiU hagués tret majoria absoluta, dilluns al matí a primera hora, hauríem salpat. En termes futbolístics, la majoria absoluta de CiU era habilitar a un davanter en posició correcta davant la meta rival, sense cap altra oposició que el porter. Era un element clarament facilitador i d'anar directes a barraca sense cap altra dependència, consideració, que l'encert propi. A més a més tots els flashos de la premsa internacional estaven concentrats en aquesta jugada, etc.

Enlloc d'habilitar aquesta jugada, de fer-ho fàcil, hem preferit -el poble de Catalunya- construir una jugada d'atac que necessita fer entrar en joc tota la davantera, parets, obrir-se a les bandes, etc.

Però l'important és que tenim la possessió i que continuem amb majoria sobre el terreny de joc i amb totes les opcions de fer gol, d'aconseguir el nostre objectiu.

Clarament el resultat del 25-N el que fa és obligar-nos (a tots) a desplegar una nova estratègia. Des d'ara, només hem de pensar en quins són els puntals sobre els que el resultat del 25-N ens obliga a construir l'estratègia.

S'equivoquen molt els qui aquests dies han volgut vendre la idea de que CiU o el president Mas tenien una estratègia patrimonialitzadora del procés. Això és mentida. El president Mas ha dit per activa i per passiva que la majoria absoluta servia per a solidesa del govern, del dia a dia, però que el procés havia de ser el màxim de consensuat possible.

El resultat del 25-N deixa la principal força pro autodeterminació i pro estat propi en una situació en la que ja no pot fer res sola. I aquí és on han d'entrar en joc la resta de forces, especialment ERC. No hi pot haver procés sense govern, i un govern fort, sòlid i estable.

CiU i ERC, per tant, estan obligades a entendre's, i a fixar un pacte que garanteixi tant la majoria sòlida sobre la que pivotarà el procés com la majoria sòlida sobre la que es garantirà l'estabilitat i la solidesa del govern.

I el principal esforç de responsabilitat en aquest cas recau sobre ERC. Per sort, i com tampoc no m'he cansat de repetir des d'aquest bloc, el lideratge de n'Oriol Junqueras, en la nova ERC és providencial. Conec l'Oriol de fa molts anys i em tinc per amic seu. Sé perfectament del seu patriotisme i de la seva responsabilitat, així com de la fortalesa de les seves conviccions i la seva intel·ligència extraordinària. I crec que n'Oriol és perfectament conscient de la situació i del que implica i exigeix.

I després de sentir aquest migdia el president Mas, ja no tinc cap dubte que arribaran a un acord i que aquest acord serà bo per a tothom, que permetrà governar, que permetrà introduir elements programàtics d'ERC i que, sobretot, un cop garantida aquesta estabilitat, permetrà posar salpar immediatament rumb a la consulta d'autodeterminació i l'estat propi.

I com que el que no ens mata ens fa més forts, si el resultat final del 25-N va permetre salvar el procés i tot això, el pacte entre CiU i ERC permetrà visualitzar un lideratge dual del procés amb dues figures excepcionals: el president Mas i l'Oriol Junqueras.

Si tot va com ha d'anar, i s'aconsegueix blindar governabilitat i procés, cal fer entrar ràpidament en valor aquest doble lideratge, estigui o no estigui l'Oriol dins del govern. President i vicepresident o President i líder de la segona força política del Parlament, han de visualitzar davant el país i davant el món la fortalesa del pacte i del compromís. I hem de ser capaços d'aprofitar les qualitats i potencialitats dels dos perfils de lideratge que ambdos tenen.

Això també té una lectura que ens obligarà a tots i cadascun de nosaltres. Des de l'aventura del tripartit en l'ambient independentista han estat més freqüents els mals rotllos, tensions i desqualificacions que les oportunitats de treballar plegats. Fins i tot quan de la mà de la societat civil tots hem aconseguit anar plegats, p.ex.en la manifestació de l'Onze convocada per l'ANC, mai no hem perdut l'oportunitat de practicar el mourinhisme i d'intentar ficar el dit a l'ull de l'altre per treure'n algun rendiment -miserable- de caràcter partidista.

Doncs això, aquesta permanent voluntat d'aprofitar-ho tot per a treure'ns els ulls els uns als altres i de qüestionar-ho permanentment tot, s'ha d'acabar. Cal posar-hi punt i final. I fer-ho també de manera enèrgica. No només hem de deixar de fer-ho tots plegats, sinó que a més a més tots i cadascun de nosaltres ens hem de convertir en guardians gelosos i implacables d'aquesta nova entesa sobiranista. No ens podem permetre ni dubtar ni treure'ns els ulls ni aprofitar qualsevol gest per mirar de practicar partidisme estèril i destructiu d'un “nosaltres” que cada cop s'ha d'aixecar amb més força, també, evidentment, de la mà de les principals estructures de la societat civil.

Amb govern i procés, tots ens hauríem de dedicar a donar-los-hi suport i a preparar-nos tan bé com poguem per a guanyar la consulta. I encara tenim molta feina.

Tot i que en el conjunt del país tinguem encara una majoria sobre l'unionisme, el cert és que el 25-N ens ha traslladat algunes alarmes a les que hauríem de prestar una atenció preferent.

I parlo, sí, dels resultats a l'àrea metropolitana. No hi hem arribat. El missatge per l'estat propi no hi ha entrat. I aquesta hauria de ser la nostra atenció preferent. Total.

Mireu, els resultats del 25-N van implicar una mobilització extraordinària del sobiranisme. No crec que cap vot sobiranista, més enllà dels catalans a l'estranger, es quedés a casa. I no se'n van perdre. Tothom va votar el que va creure millor. I excepte els 46.000 vots de SI, la resta tots van tenir representació. I els vots de SI no haguessin alterat gens el resultat final. Per tant, tampoc des d'aquest punt de vista no ens hem de fer cap retret entre nosaltres. Tothom es va mobilitzar i tothom va dipositar el vot pensant en el millor per a Catalunya i el procés.

Però és evident que hi ha certes àrees a Catalunya on el nostre missatge, per l'autodeterminació i l'estat propi, no ha aconseguit quallar. Està clar que el vot del NO a la independència és el que té un gran component identitari, mentre que la fortalesa del SÍ està en la convicció compartida que ens ofereix un futur millor, més oportunitats, més benestar, més ocupació, més riquesa...

I malgrat el molt que hem treballat en aquesta direcció, el cert és que hi ha una enorme massa de conciutadans nostres que semblen impermeables als nostres arguments. Cal pensar-hi. Cal saber si hi arribem i si hi arribem com cal, és a dir, amb credibilitat suficient i amb capacitat de convicció, d'explicar-nos, de fer-nos entendre, de convèncer.

És aquí on més i millor hem de treballar. Tenim la sort, un cop més, que tant el president Mas com l'Oriol Junqueras han estat extraordinàriament sensibles a aquesta qüestió. El president va parlar del castellà com a “patrimoni” de Catalunya i l'Oriol va fer un article absolutament valent i providencial garantint que el castellà seria llengua oficial al futur estat català. En certs ambients aquests posicionaments no només no van ser entesos, sinó que van multiplicar crítiques absolutament demenciades, inacceptables.

Doncs, senyors, l'independentisme té un repte, i és presentar-se de manera no agressiva identitàriament a tot aquest món que per ara ens gira l'esquena. Ningú no s'ha de sentir amenaçat en la seva identitat, tot el contrari, hem d'oferir un futur atractiu, realista, que situï amb claredat allò que ens uneix, la voluntat d'un país més pròsper, ric i amb major benestar, i que això passa inequívocament, per l'estat català. Un estat català que serà escrupolosament respectuós i amic de les diferents identitats sobre les que l'edificarem.

I haurem de ser molt forts i molt contundents, estar molt preparats, per a que les campanyes de la por, que no pararan de multiplicar-se, no aconsegueixin el seu objectiu. Ara l'han assolit, no ens enganyem: els dubtes identitaris, les campanyes de la por sobre diferents elements bàsics de la nostra convivència i futur han acabat impactant en molta gent, que ha reaccionat amb un vot contrari a l'autodeterminació i l'estat propi.

Hem de ser forts i estar preparats per a evitar que tinguin èxit en intentar dividir-nos en dues comunicats. I, alhora, per a esvair, persona a persona si cal, les pors que els intentaran interioritzar sobre el procés i el futur estat català. Aquest és el gran repte. Aquesta és la nostra gran feina des d'ara mateix fins a la consulta.

Hem fet moltes i moltes coses bé, per això estem com estem. Però potser també hem pecat d'un cert eletisme. És a dir, iniciatives extraordinàries, com per exemple tots els articles del col·lectiu Wilson, hem de mirar de transformar-les en informació capaç de penetrar en totes les llars de l'àrea metropolitana. És només un exemple.

Som-hi, doncs, amics i amigues. Tothom al seu lloc. Tothom en estat de màxima tensió. Tothom disposat a fer el que calgui per l'èxit de la navegació cap a l'estat propi, a evitar esculls, a fer front a activitat hostil, a recollir i fer pujar al nostre vaixell a tota la nostra societat, des dels pobles profunds de la Garrotxa fins als barris més impermeables al nostre missatge de l'àrea metropolitana.

I, president Mas, Oriol Junqueras... anticipo des d'ara el meu agraïment pel que no tinc cap dubte que aconseguireu: pactar el que sigui millor per a Catalunya, garantir la governabilitat i posar en marxa i culminar el procés d'autodeterminació i l'estat propi. Gràcies pel vostre patriotisme, per la vostra capacitat de sacrifici i per la vostra voluntat de fer-ho plegats, que ens ha de servir d'exemple a tots i cadascun de nosaltres.

Som-hi, que salpem!

PS: dilluns, una espelma davant el Sant Crist de Lepant, a la catedral de Barcelona. I un record per als grans almiralls catalans, des de Roger de Llúria fins a Lluís de Requessens o Joan de Cardona. Que Déu ens beneeixi, al president, a l'Oriol, i a tots i cadascun de nosaltres, que anirem a bord d'aquesta enorme flota que en breu salparà cap a la llibertat!

(dedico aquest post a l'amic, company, camarada, Àlex Fenoll, patriota incansable, activista permanent, esperit pur del que comento en aquest post, d'aquesta energia permanent per ser i per ser-hi. Els teus amics estem amb tu, també en aquests moments dolorosos. Sé que ara no em podràs llegir, però vull que sàpigues que estem amb tu. Una abraçada ben forta i fins molt aviat!)