ABC no manipuló las palabras de Loquillo.

Tengo blog desde el 2006. No me había pasado nunca, tener que modificar por TERCERA vez un escrito. NO, ABC no manipuló las palabras de Loquillo.

Pero Loquillo SÍ nos quiso manipular a nosotros, acusando a ABC de manipulación vergonzosa.

La tristeza, por lo tanto, doble. Está vigente todo el contenido original del escrito, pero además tristeza porque no haya dado la cara e intentar matar al mensajero, al ABC. Primero faltarnos al respeto de una manera tan bestia a buena parte de sus seguidores. Y después esconderse acusando falsamente de manipulación. No te reconozco, Loco.

Como mínimo dar la cara, hombre. Dar la cara.

CLICANDO AQUÍ teneis el corte de audio de la entrevista que hizo público ABC cuando Loquillo acusó el diario de manipular vergonzosamente sus palabras.

Yo no tengo nada más que añadir. Penoso.

...................................................................................................

Loquillo: "No he dit això que publica l’ABC"

El cantant de rock desmenteix al diari espanyolista i assegura estar "emprenyat, al·lucinat i flipat"

Loquillo desmenteix el titular de l'ABC on compara la consulta amb el nazisme

Loquillo: "Estic a favor d'una consulta legal, i si he de votar, votaré" El cantant desmenteix les seves declaracions vinculant nazisme amb independentisme i es proclama seguidor de la tercera via

Esta mañana, 24 horas después de su publicación en ABC Loquillo ha desmentido rotundamente al diario madrileño, al que ha acusado de manipulación vergonzosa. "Estic emprenyat, al·lucinat i flipat", ha dit a can Basté, a RAC1.

Bien, hoy supongo que Loquillo se siente como nos sentimos todos nosotros con esta manipulación vergonzosa y diaria de los medios de comunicación de la caverna mediática madrileña.

No hace falta, por lo tanto, rectificar lo que no se ha dicho. La gravedad de lo que ABC ponía en boca de Loquillo es lo que me motivó a escribir este post. Por mi parte, satisfecho con la aclaración.

SEGUIMOS!

..............................................................................................................
ESCRITO ORIGINAL
Mira, Loco, he sido seguidor y fan tuyo desde siempre. Desde aquellos años que en el barrio, San Ildefonso, la ciutat trapera, empezamos a saber de ti y a correr cintas con tu música.

Tengo toda tu música. Crecí con ella. Banda sonara de mi vida y de mi ciudad. Y tus conciertos. Adrenalina pura. Pasión. Rock. Grande. El Loco. Loquillo.

Barcelona ciudad. Esas broncas por el centro, cuando las broncas simplemente eran broncas y nadie intentaba convertirlas en otra cosa que eso. El 124 heredado de mis padres, los rollitos y El Rompeolas. El coche propio, ya mi primer sueldo, y junto al Merbeyé. Después esa madurez rockera a la que he seguido atado, disfrutando, vibrando, viviendo.

Te fuiste a Madrid. Estabas disgustado y rajabas de muchas cosas. En algunas te daba la razón, en otras no. Eso no me importaba. Lo importante era compartir la música.

Está claro que tanto tiempo lejos de Barcelona y de Catalunya te ha hecho perder toda la capacidad que habías tenido de cantar nuestra ciudad y nuestras vidas, nuestras cosas.

Pero incluso en tu entrevista con Risto Mejido hablaste de votar "No". Correcto. Era tu opción. Pero respetabas que otros votásemos Sí, como mínimo eso me pareció entender.

El pasado verano estuvimos en el Poble Espanyol. Gran concierto. La semana pasada hablamos con los colegas de pillar entradas para tu concierto en Razzmatazz el 8 de mayo. Buena sala. Y si el Loco se dedica a lo suyo, al rock, pasaremos una gran noche con la banda sonora más querida de nuestras vidas. Rock, Friends, Harleys and beers.

Pero lo de hoy ha superado todo límite. No entiendo como has podido perder el respeto de esta manera a -como mínimo- buena parte de tu público. Si querías convertir tu concierto del Razz en un akelarre de facherío españolista, lo has hecho de puta madre. Pero a costa de insultar y de apartar de ti a buena parte de lo que hemos sido tu público fiel.

“En Cataluña quieren que votemos para acabar con la democracia. Lo mismo que pedían las SA nazis”

Pero qué coño dices??? Pero como puedes decir una barbaridad así???

Qué tristeza.

Mira, Loco, piensa como quieras. Defiende las ideas en las que creas. Yo lo respeto. Pero hoy has cruzado todas las lineas rojas existentes, posibles o imaginables.

Pero como te atreves a faltar al respeto así a tu gente? Porque sí, porque nosotros también somos tu gente. Los chavales de barrio, ahí, en San Ildefonso. Sí, los que también tenemos memorias de jóvenes airados. Qué pasa? Que todos nos teníamos que convertir en unos españolistas para poderte seguir? Que esa es ya toda tu audiencia, la única que quieres?

No podemos tener opinión propia y que la respetes? Pero esto qué es?

No tienes ni puta idea de lo que sentimos, vivimos o queremos. Y no te interesa saberlo. Y, lo que es peor de todo, no sólo no lo respetas, como te hemos respetado nosotros, sinó que nos insultas gravemente. Porque eso sí que lo sabes, que llamarnos nazis es lo que más nos ofende. Porque si un país ha combatido el fascismo y ha sido víctima del nazismo somos nosotros. Porque si un pueblo se ha construido a partir del respeto a los orígenes y a partir de vertebrarse en valores democráticos somos nosotros.

Pero como te atreves a decir que queremos acabar con la democracia? Nosotros, los que siempre hemos caído ante las botas del fascismo defendiendo la democracia?

Nosotros, que hasta ahora no formamos parte, y hemos decidido dejar de seguir al margen, de vivir en un alambre. (te suena, verdad?)

Por eso nos insultas de esta manera? Por eso nos faltas al respeto tan indecentemente? Qué pena. Qué tristeza. Qué desilusión.

De verdad, ojalá hubieras seguido haciéndonos felices con tu música. Ojalá hubieras seguido con tus ideas, las que sean, pero respetándonos.

No lo has hecho. Y duele. Ya ni te digo que ojalá hubieras hecho algo por entender lo que somos, lo que sentimos y lo que queremos. Sí, lo que queremos todos aquellos chavales del extraradio que crecimos con tu música. Los que nos hemos abierto camino en la vida a machetazos.

No, Loco. Lo siento, pero hasta aquí hemos llegado. Me gustaría que rectificaras. Por respeto. No aspiro a nada más. Pero tampoco no merecemos nada menos.

Y ojalá tuvieras esa pizca de integridad para intentar comprender lo que está pasando aquí. Me ofrezco a hacerte de guía. A acompañarte por los barrios de Barcelona, A dar una vuelta en las Harleys, a que te pases por nuestro Club. A poder hablar de como nos sentimos. De como vivimos sin problemas en nuestra diferencia. Pero, sobre todo, de como compartimos un sueño. Y lo que soñamos. No para convencerte, pero sí para que sepas porqué vale la pena que nos respetes, como nosotros te hemos querido a ti y respetado a tus ideas.

No, lo siento, lo de hoy no es de un “Loco”. Lo de hoy es de un tarao. 

 

199 dies de glòria

Quan escric aquest post falten 199 dies pel 9 de Novembre del 2014. La data més decisiva de les nostres vides. Els 199 dies més decisius de les nostres vides.

A manera d'inventari desordenat:

1 - Fa un moment, i gairebé simultàniament, hem tingut una entrevista al MHP Mas a TV3 i una altra a l'Oriol Junqueras a 8TV. Una primera constatació: QUINA SORT TENIM DE COMPTAR AMB DOS LIDERATGES COM ELS DEL PRESIDENT MAS I EL DE L'ORIOL JUNQUERAS.

Podríem haver remenat, esperat, confabulat, conspirat, calculat, programat... tot el que vulgueu. Però mai hauríem ensopegat amb aquesta confluència! Que en aquest moment històric per al nostre poble conflueixin dos lideratges del nivell, la categoria, la preparació, la qualitat humana, la dignitat política, la responsabilitat patriòtica com els del MHP Mas i de l'Oriol Junqueras... això ni en el més humit dels nostres somnis polítics ho podríem haver imaginat. Ho supera tot. És una de les més grans garanties que tenim.

Jo me'n sento molt orgullós. Jo hi confio PLENAMENT. Jo sento un agraïment infinit perquè hi siguin i per tot el que estan fent.

2 - Hi ha dos lideratges que també resulten extraordinaris en aquest moment, i en aquest cas corresponen a dues dones: el de la Carme Forcadell al capdavant de l'ANC i el de la Muriel Casals al capdavant d'Òmnium. Elles representen la fortalesa i la vitalitat d'aquesta societat civil que ha estat la decisiva per empènyer el procés.

Hem parlat durant molts i molts anys de la societat civil. Hem conegut de les seves fortaleses i de les seves mancances, fins i tot misèries. I és també, per tant, providencial que arribem a aquest moment històric amb una ANC i un OC tan forts, més forts que mai, més actius que mai, més representatius que mai.

3 - La gent. El lideratge polític i la societat civil organitzada hi fan molt, tenen un paper determinant. Però aquest paper no seria res sense que al darrere hi hagués una societat, una gent, que ha decidit dir PROU i que ha assumit el seu poder.

Estem en un escenari absolutament inèdit des de tots els punts de vista: Catalunya, la gent de Catalunya, està protagonitzant una de les primeres grans revolucions democràtiques del s. XXI. La gent és la veritable protagonista, el principal actor, de tot el que està passant:

• la gent, perquè hem assumit que l'actual statusquo ha arribat i ultrapassat el límit del que és suportable, que hi podem fer alguna cosa, i que aquesta cosa és la independència, l'estat propi.
• la gent, perquè hem assumit que la independència ens obre una finestra d'oportunitat única a les nostres vides: fer un nou país. La gent volem fer un nou país.
• la gent, perquè hem assumit que la nostra mobilització, determinació, unitat, manera de fer, ens dona una força única. Ens hem retrobat com a poble en la unitat. Hem viscut a flor de pell els versos del poeta “no seràs res si no ets poble”. I ens hem sentit més poble que mai. Més forts que mai. I més units que mai, pel damunt dels nostres orígens, de la nostra llengua, de la nostra posició social, de la nostra formació, de la nostra edat... per damunt de tot això ens hem retrobat i redescobert en la unitat de ser poble. I ens hem agradat.

4- Perquè els que no hi són no els trobem a faltar. Ens hem agradat molt perquè en aquesta unitat els únics que no hi participen són dos tipus de col·lectius: els que sempre s'han aprofitat del seu poder (les elits extractives) o els que sempre han volgut instrumentalitzar la nostra diversitat (l'unionisme etnicista) per impedir que fem el que estem fent.

• No hi són les elits que s'han beneficiat indecentment de la dependència d'Espanya, les classes dominants que ho han estat perquè han aconseguit ser-ho a través dels privilegis que els ha concedit el poder al que han estat servils, i contra la resta del poble, contra la resta de tots nosaltres, contra el 99% restant, que som els que protagonitzem o podem ser protagonistes d'aquest projecte de fer un nou país.
• Tampoc hi són els que sempre han mirat de treure rèdits de la diversitat, no per a construir, sinó per a dividir, per a impedir que cuallés un projecte col·lectiu que superés la diversitat interna de la societat catalana. Sí, la societat catalana actual és d'una complexitat fascinant, pels orígens, llengües, cultures, etc tan diversos dels que la formem i alhora per la seva capacitat d'integració pacífica. Aquesta és la realitat. I contra aquesta realitat n'hi ha que sempre han esgrimit arguments de caràcter etnicista per fomentar la divisió, i aquests són els que tampoc no formen part de la nostra unitat.

Si em permeteu una reflexió, pensant sobre el que impulsa a aquests dos col·lectius a mantenir-se al marge del procés, fins i tot a que no els vulguem en la nostra unitat, voldria citar (no és el primer cop que ho faig) el professor Claudio M Cipolla i les seves regles de l'estupidesa humana.

Cipolla feia una classificació dels humans i del nostre comportament en quatre grans grups, a partir de dos eixos: l'eix de benefici col·lectiu i l'eix de benefici individual. Així, els “bons” serien aquells que són capaços, amb el seu comportament, amb el que fan, de realitzar un benefici per al col·lectiu i per a si mateixos. Els incauts serien aquells que fan un benefici per al col·lectiu causant-se un perjudici a sí mateixos. I els altres dos grups encaixarien amb els dos col·lectius que estan al marge de la unitat civil que exhibeix el procés:

Per a Cipolla els malvats són els que es procuren un benefici propi causant un perjudici a la col·lectivitat. Això és el que han fet les elits. Això és el que ha fet el Pont Aeri. Això és el que han fet les empreses que viuen i s'enriqueixen dels privilegis que els hi concedeix el poder via BOE. Però com a mínim sabem que no hi són perquè saben que si el nostre procés tira endavant ells deixaran d'enriquir-se il·legítimament, tramposament, com ho han fet fins ara. Fixem-nos que el nostre procés no es planteja, en la seva transversalitat, contra el capitalisme, ni contra els rics, ni res de tot això. Aquestes elits que estan en contra del procés ho estan perquè el seu enriquiment és il·legítim, no es basa en el que fan, inventen, produeixen, etc, sinó en els privilegis que els atorga formar part de l'statuquo. Per això sempre estaran contra el procés, i ho entenc.

Finalment, el professor Cipolla estableix una quarta classificació: ELS ESTÚPIDS. Per a Cipolla, en els dos eixos en que ordena el comportament humà, els estúpids són els que causen un perjudici col·lectiu infringint-se a si mateixos un altre perjudici. I justament aquests són el segon col·lectiu que no forma part de la unitat civil, el dels etnicistes, els que sempre han procurat convertir la nostra diversitat en barrera per a la nostra unitat. I aquests, amics meus, no només són, efectivament, estúpids, sinó que també són menyspreables, repugnants.

La societat catalana és única per la capacitat d'integració positiva que ha tingut de la seva diversitat interna. Això, que hauria de ser motiu d'orgull per a tots, és el que combaten sense cap mena d'escrúpol els contraris al procés per motius etnicistes. Així com els malvats són contraris al procés perquè “se'ls hi acaba el xollo”, els etnicistes ho són simplement perquè són estúpids.

L'unionisme etnicista basa tot el seu comportament en convertir la diversitat en divisió, en que la diversitat no se superi, sinó que sigui la barrera que impedeixi la unitat civil, que impedeixi que siguem i actuem com un poble. Això ens perjudica a tots, però també els perjudica a ells mateixos. Vet aquí la seva estupidesa i la seva repugnància moral.

4- El compromís dels grans sindicats del nostre país amb el dret a decidir. El fet que tant Comissions Obreres com la Unió General de Treballadors apostin de manera inequívoca pel dret a decidir confereix una força extraordinària a tot el procés. Insubstituïbles.

5- El que és revolucionari és la unitat. Calmantenir la unitat en la diversitat de les forces polítiques. És el que ens dona la força que necessitem. El que ens dona la força és la unitat. Només amb CiU i ERC el procés no podria tirar endavant. Per això és cabdal que també hi siguin ICV-EUA i les CUP, així com elements crítics del PSC.

Si tenim suficient maduresa per admetre les nostres diferències i per saber edificar un projecte comú respectant-les, serem invencibles. Si ens perdéssim en lluites partidistes nosaltres mateixos ho engegaríem tot a dida.

Veure, com vam veure, els representants del Parlament de Catalunya de CiU, d'ERC i d'ICV-EUA defensant el dret a decidir al Congreso espanyol ens va omplir a tots d'orgull. Veure, com hem vist, el testimoni de CDC, UDC, ERC, ICV, EUA i les CUP en la pàgina web de http://www.cataloniavotes.eu/inici/ és magnífic. Si sabem cooperar així per aquest objectiu històric, guanyarem!

6. Hem mantingut el compromís davant les amenaces i atacs. Ara cal saber si serem capaços de mantenir el compromís en l'hostilitat, que hi serà. No estem, en aquests 199 dies que falten fins el 9 de Novembre, en un passeig triomfal ni en un joc de nens o vitual. Estem davant el repte més gran que mai tindrem a les nostres vides. No serà fàcil. Però no podem fallar. I no fallarem!

7. Guanyarem!
Perquè tenim al MHP Mas i a n'Oriol Junqueras. Perquè tenim una societat civil compromesa i mobilitzada. Perquè la fe que tenim en fer un nou país abraça tots i cadascun dels membres de la nostra societat. Perquè ens sabem un sol poble en la nostra diversitat. Perquè no hi ha espai en el nostre procés per a les elits que s'han enriquit a costa de tots nosaltres ni per als etnicistes que han volgut fer de la nostra diversitat, divisió i fractura. Perquè el gruix de les forces polítiques i sindicals assumeixen amb responsabilitat i compromís el dret a decidir.

Guanyarem, en definitiva, perquè la il·lusió i confiança en fer un nou país és massa intensa perquè cap amenaça, cap hostilitat, ens en pugui privar. No deixarem que ens robin el futur, no deixarem que guanyin els despatxos de les elits, no deixarem que guanyin els etnicistes que volen fer de la nostra diversitat divisió perquè no siguem res i no puguem fer res. Ens hem guanyat un futur millor. I no ens el deixarem prendre! 

Per tot això, guanyarem.
199 dies de glòria! SOM-HI!

El Barça i jo. Passió, antinuñisme, GLÒRIA i, de nou, l'eterna derrota. Fem alguna cosa?

Quan el meu pare va arribar a Catalunya, procedent de Múrcia, era Atlético, del Atlético de Madrid, abans Atlético Aviación.

I tot i que sempre va tenir su “corazoncito” atlético, amb els anys va esdevenir un apassionat culé, fins al punt de fer-se soci del FCB i fer-nos-en als tres germans.

Jo la veritat és que al barri de Sant Ildefons, a Cornellà, durant l'EGB, el tema Barça no el vaig viure amb gaire intensitat. Només cal que us expliqui que a classe de gimnàstica, quan havíem de fer dos equips per jugar a futbol, a una banda sempre els del Real Madrid i a l'altra els que érem del Barça, de l'Atlético de Madrid, del Betis, del Sevilla, de l'Atlhetic... Ens havíem d'aplegar tots per poder formar un equip.

Va ser ja un cop a l'Institut i vivint a BCN, al barri de Les Corts, just davant d'on hi havia hagut l'històric camp de Les Corts del FC Barcelona, que va començar a despertar-se la febrada futbolera.

És curiós, però recordo amb la mateixa intensitat la passió pel Barça i aquell declarat “antinuñisme” que professàvem tant jo com tot el meu entorn d'amics amb els que vivíem el Barça.

El meu primer disgust d'hinxa militant va ser amb la final de la Copa d'Europa de Sevilla. Vam anar a reservar bitllet de tren i entrada amb una agència que ho venia així. I ens van donar pel cul, i no vam tenir entrades...

Final Copa 2014 a València

Des d'aleshores poquíssimes, per no dir cap, finals m'he perdut. Des de la final de la Recopa a Berna contra la Sampdòria fins l'última Champions al nou Wembley. En aquest trajecte de “militància” culé ho he viscut gairebé tot.Tot i de tot.

L'any 1993 vam decidir fundar la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi, una penya que es defineix per la seva intensitat barcelonista i pel seu patriotisme. Vivim Barça i país amb passió, des d'un compromís actiu.

Com a soci, com a barcelonista, sempre he tingut un profund menyspreu per tot el que representava el nuñisme. En el seu moment -llavors encara érem uns joves universitaris- ens vam implicar molt a fons en les primeres eleccions que pensàvem podien treure aquella caspa nuñista del capdavant del nostre Club, i ho vam fer donant suport i participant en la campanya en suport de Sixte Cambra. Vam perdre. I molts d'aquella candidatura -no tots!- es van acabar incorporant al nuñisme.

Una altra constant del meu barcelonisme és que sóc un incondicional ABSOLUT de Johan Cruyff.

Com a jugador, i sobretot després com a entrenador -que és l'etapa que vaig viure-, Johan Cruyff va canviar la història del nostre Club. Sempre havíem estat “més que un Club”, però no és fins el Johan Cruyff entrenador que ens convertim en un Club guanyador. Un Club amb un estil propi, inconfusible, únic, desacomplexat i guanyador.

La meva admiració es va tornar devoció amb la final de la Copa d'Europa de 1992, al mític Wembley. Vam anar-hi amb autocar. Els xicots que l'havien fletat havien tingut la paciència d'anar a gravar declaracions de jugadors i cos tècnic, i els hi demanaven paraules de coratge per a l'afició, pensant en aquella burrada d'hores que era el viatge. També van anar a buscar al Johan. I mai oblidaré les seves paraules “Como? Animar a los chicos que van al final? No entiendo. Pero si un final es un fiesta!!!!”

Doncs això, “un fiesta”. I quan vam arribar a Londres ens vam beure el Tàmesis. I allò va ser una festa, de principi a fi. I allò ja va impregnar la meva manera de viure el barcelonisme. Com “un fiesta”. Havíem d'estar sempre orgullosos dels nostres colors, del nostre Club, del nostre equip, dels nostres jugadors, i saber disfrutar de tot el que ens donaven. I va ser molt, el que ens van donar.

El nuñisme era la caspa, la cosa resclosida, fosca, poruga, plorona, covarda, cretina. I el cruyffisme era l'aire nou, el no tenir por, el disfrutar de les coses, la confiança en la victòria, la seguretat en nosaltres mateixos, etc.

El nuñisme, per a nosaltres, també era un Congrés de Penyes Barcelonistes a l'hotel Princesa Sofia, en ple mes d'agost, intervenir per demanar que el congrés es pogués desenvolupar en català i haver d'abandonar-lo enmig l'escridassada generalitzada d'aquella guàrdia de corps nuñista que eren les penyes, mentre el franquista Mussons, directiu emblemàtic del nuñisme, es permetia també escridassar-nos des de la tribuna dient-nos “ustedes no saben lo que es el Barça”. Ell sí ho sabia, és clar, no portava l'americana blanca del Movimiento Nacional, però sí ens escridassava amb aquella mateixa autoritat condemnatòria de la que estaven investits els jerifaltes feixistes que durant tota la dictadura havien fet i desfet com havien volgut.

Els 3 artífexs del Barça GLORIÓS

El meu clímax com a barcelonista va arribar amb la victòria de Joan Laporta i el seu equip.

Oh! Allò va ser massa! Un paio com en Jan Laporta, jove, patriota, i envoltat d'una directiva jove, desacomplexada, i amb en Johan Cruyff beneint el projecte esportiu!!!!!

El començament de Frank Rijkaard, que culmina amb la Champions de París. El disgust de veure que quan tots pensàvem que aquella final era el començament d'un cicle triomfant, de fet era el punt final d'un projecte esportiu que ja estava en descomposició.

I després, oh després!!! El més gran que mai hem viscut. Un Pep Guardiola al capdavant del projecte esportiu que va portar el nostre Club als més alts cims de l'èxit. A LA GLÒRIA!

Aquella glòria, però, va generar entre un sector de la massa social del FCB i, sobretot, de l'establishment de la ciutat, un enorme ressentiment, barreja d'enveja, por i impotència perquè no podien controlar el que estava passant al Club.

L'establishment va reaccionar amb una impresentable violència contra aquell moment gloriós del nostre Club, contra la seva Junta, contra el President Laporta i contra en Pep Guardiola.

Tinc gravada una imatge que explica fins a quin punt aquella Junta del Barça era foc nou, aire nou, i fins a quin punt -potser ignorant fatalment el seu poder- van “passar” d'aquest establishment. És un partit de Champions. El Barça juga a camp del Chelsea. Hi han anat molt culers. Molts. El Barça està en un moment apoteòsic, és al cim de la glòria. Les càmeres de TV3 enfoquen l'afició barcelonista que omple la seva grada del camp del Chelsea. Tothom està dempeus, agitant les bufandes i cantant. Bé, tothom no. Enmig la gent del Barça la càmera es deté en tres persones assegudes, amb sengles gorres calades fins les celles, visiblement incòmodes, visiblement “marcianos” en relació a tot el que els envolta. Quan la càmara s'hi acosta es veu clarament qui són: Josep Antoni Duran i Lleida, Màrius Carol i el mismíssimo Conde de Godó.

Pel que sembla el Conde hauria expressat al seu majordom, en Màrius, que volia anar a veure aquell partit. El majordorm, incomodat perquè ja llavors el Grupo Godó estava mantenint un pols constant amb la directiva Laporta, enlloc de trucar al Club per gestionar unes entrades, va trucar al seu empleat, en Duran i Lleida. Aquest, endut pel seu servilisme ràpidament va veure-hi una oportunitat de fer-se mereixedor dels afalacs de l'amo.

De manera que l'empleat Duran va dir al Majordom Carol que no patís, que ell se n'encarregava de tot. I així ho va fer. Va trucar al Club i va demanar, com només saben demanar la gent dels despatxos, unes entrades per al partit. Segons ràdio macuto hi va haver un problema de protocol, un “equívoc”. Així, després de volar amb l'avió privat de El Conde, només van poder entrar amb entrades “de gol”, res de llotja o tribuna. I allà estaven, exposats a la humiliació de les càmeres enmig el gruix de l'afició del Barça, dels de “dempeus”, dels working class....

Diu la llegenda, també, que des d'aquell dia el Grupo Godó no va parar fins fer-lo fora i intentar esborrar de la història del FCB qualsevol rastre d'aquella insòlita “independència” o “insolència” davant el poder.

L'establishment culmina la seva obra ficant Sandro Rosell com a President del FCB.

Ho fa, a més, tot s'ha de dir, enmig de la pròpia i impresentable descomposició de tot el que havia estat la renovació laportista. Gairebé per mèrits propis. Un desastre.

Amb en Rosell va tornar la caspa al Club. Es van tancar les finestres. I va tornar aquella olor de ranci... i de mòmies nuñistes i de l'establishment arreu.

El començament del mandat Rosell, del neonuñisme, va estar marcat per no atrevir-se a desmuntar un equip i un cos tècnic triomfant, de manera que va seguir en Pep Guardiola i l'estructura de l'equip que tants èxits estava donant al Barça.

El neonuñisme es caracteritza també per una altra cosa: els seus protagonistes, els seus actors, són males persones. Són gent que viu instal·lada en la rancúnia permanent, infeliços, i totalment presoners d'una mesquinesa que els aboca a gestionar tot el que toquen de manera miserable.

El primer que van fer va ser començar a enderrocar els pilars exteriors del projecte més gloriós que mai havia viscut el Barça. I ho van fer amb dues mesures. Per una banda vexant l'artífex esportiu i espiritual d'aquell projecte, en Johan Cruyff, via treure-li la Presidència Honorífica que ostentava. I per una altra banda, via “mamporreros”, iniciant accions de responsabilitat patrimonial contra la Joan Laporta i la seva Junta. D'una manera indigna. Absolutament indigna, tramposa i mesquina.

En una segona fase, van començar a fer la vida impossible a l'entrenador del primer equip, Pep Guardiola, fins que aquest va decidir marxar.

I aquesta compulsiva obsessió per desmuntar l'equip més gloriós de la història del Barça ha culminat finalment amb la “cacera” de l'estrella indiscutible d'aquell equip, en Leo Messi, menyspreant-lo, qüestionant-lo, encabritant-lo i, finalment, convertint-lo en diana de la debacle generalitzada.

Avui, 20 d'abril del 2014, podem dir que el neonuñisme ha assolit els seus últims objectius. S'ha carregat l'herència rebuda, el millor equip de futbol del món, i hem tornat a ser el Club de "l'eterna derrota"

I ho ha fet, a més, embolcallat en els més estimats arguments del nuñisme: el victimisme i els projectes patrimonials com a cortina de fum.

Una Junta amb el president electe dimitit per les gravíssimes acusacions que tenia a sobre d'ell, imputada a l'Audiència Nacional per “distracció de fons” (que és la manera amable de dir que ha desaparegut pasta i ningú sap ni com ni cap a on) i condemnada per la FIFA per males pràctiques i pèssima gestió... una junta que, en aquesta situació, en comptes de fer front al que passa delira parlant de conspiracions i menteix indignament fent populisme i posa la Masia com a escut per les hòsties que estan rebent únicament i exclusivament per la seva INUTILITAT I MALA GESTIÓ!

Desmuntada, desfeta, l'herència esportiva rebuda, sense cap projecte esportiu a oferir que sigui mínimament engrescador o creïble, abocats per tant, altre cop, com en els millors anys del nuñisme, a la misèria esportiva, a l'eterna derrota, aquesta Junta ha fet el mateix que feia el nuñisme: refugiar-se en temes patrimonials.

El projecte de reforma de les instal·lacions és un projecte improvisat com a cortina de fum. És absolutament contradictori amb tot el que varen dir durant la campanya electoral, el que figura en el seu programa. Van parlar de la urgència de la reforma del Palau Blaugrana, i en 4 anys no han fet res. Van criticar el projecte Foster de la directiva Laporta perquè pujava a 215M€, i presenten un projecte de més de 600M€. Van dir que allò que era important i que farien seria remodelar el Camp Nou per fer-lo més comfortable per al soci (escales, accessos, serveis, neteja)... i plantegen una reforma que “sacrifica” a 20 mil socis, que perdran les seves localitats.

No expliquen com es podran pagar les obres, però ja tots sabem que aquesta bogeria acabarà convertint el nostre Club en la puta de la dictadura islamista, despatrimonialitzat-lo, i expulsant els seus socis més modestos, fins fer-los fora o confinar-los lluny de les seves actuals localitats per oferir-les a empreses, rics, VIPS i turistes.

No ha estat una consulta democràtica. Ha estat un enorme frau caciquil amb simple aparença democràtica, amb la complicitat vergonyant dels mitjans de comunicació controlats per l'establishment, en la que el Club s'ha gastat una quantitat indecent de diners de tots els socis en propaganda i el NO ni tan sols ha tingut l'oportunitat d'estar present al recompte de vots, ja no diguem de fer arribar els seus arguments a la massa social.

Ha estat una nova i penosa constatació del cretinisme d'una part molt significativa de la massa social del FCB. Són els que són: els que van fer guanyar eleccions al Núñez, els que van votar la moció de censura contra Laporta, els que van votar Rosell i els que ara han votat l'estafa patrimonial que ha promogut la directiva.

Hi són. Sabem que hi són. I sabem que sempre hi van.

També sabem que no són, ni de lluny, el gruix de la massa social del FCB, però sí de la que es mou. Ells fan el que han de fer. El que em pregunto és perquè la gent que no vivim el Barça com ells i que no volem que el Barça sigui allò en el que ells el volen convertir... no som capaços de fer alguna cosa més del que estem fent, que és prou patètic.

Crec que la majoria de socis del Barça volem viure el nostre club des dels valors, des del respecte a una història, a una tradició i una proposta esportiva i uns referents que són els que ens ha donat la glòria. Crec que som majoria, però que som incapaços de treballar plegats.

Aquesta directiva ja ha aconseguit desfer el projecte esportiu més gloriós de la nostra història. Aquesta directiva ja s'ha carregat tots els referents sobre els que aquest projecte s'edificava. Aquesta directiva ja ha aconseguit que tornem a ser aquell club perdedor, caòtic, sense rumb i victimista que va caracteritzar el nuñisme. Aquesta directiva ja ha aconseguit l'aval d'una massa social entabanada amb poca cosa més que un plat de mongetes amb botifarra per despatrimonialitzar el Club, vendre'l a les dictadures islamistes i sacrificar 20.000 abonats a major glòria de rics, VIPS, empreses i turistes.

O ens mobilitzem i aconseguim tornar el nostre estimat Club als valors que ens han fet grans i referència, a aquest Barça de la gent, popular, estimat i compromès... o el que en quedarà serà una caricatura lucrativa per a uns quants. 

O aconseguim que hi hagi eleccions a final de temporada o el Club s'instal·larà en l'eterna derrota.

Elogi del castellà

Com a xarnego, és a dir, com a orgullós fill de pare murcià i de mare catalana, una de les coses del meu país de les que més satisfet em sento és la capacitat d'integració que ha tingut i que tenim.

Mentiria si digués que el principal motor de la meva militància no va ser la defensa de la llengua i la cultura catalanes.

Una militància i un compromís que MAI va tenir res en contra de la meva llengua paterna, de la primera llengua que jo vaig parlar, que va ser el castellà, atès que tot i néixer -accidentalment- a Reus, a les molt poques setmanes de néixer ja estava a Lora del Río, Sevilla, que és on vivien els meus pares i és on vam seguir vivint fins que jo tenia 4 anys. Allà,  a Lora del Río, Sevilla, és on vaig començar a caminar i a parlar.

Amb quatre anys vam fer cap a Cornellà de Llobregat, a la Ciutat Satèl·lit, barri de Sant Ildefons. On vivíem, que era un "bloque" de 3 escales de 9 plantes d'alçada amb 4 pisos per replà...108 pisos en total... només hi havia un amic que parlés català. Al cole, a l'EGB, no vaig rebre ni una sola classe en català. I fins que no vaig arribar a l'Institut, ja a Barcelona, que no vaig tenir una classe de català, de llengua catalana.

Això són coses de la meva generació de “l'extraradi” (els meus companys d'Institut, tots de Sants i Les Corts, sí havien rebut formació en català).

Amb el temps vaig acabar perdent la pista de tots els companys del cole. Estic del tot convençut que si ara pogués parlar amb ells em dirien quina putada va ser aquella nostra generació de l'extraradi, que ningú no va poder-nos ensenyar el català. Vam ser l'última! Jo tenia sort de tenir el català a casa, via ma mare. Però ells no tenien ningú. I no el van aprendre, com a mínim al cole, i si ho van fer va ser més tard, amb molt de voluntarisme i esforç individual i gràcies a moltes de les eines que amb la Generalitat es van posar en marxa. 

Estic segur, a més, que aquests companys meus de l'EGB, al Col·legi San Ildefonso, en plena "ciutat trapera" (homenatge a La Banda Trapera del Río) són ara mateix els primers defensors de la immersió lingüística. Perquè volen per als seus fills el que nosaltres no vam poder tenir. No he parlat amb ells individualment, però sí amb molta altra gent del barri. I això és el que pensen. I això és el que saben: que els seus fills surten de l'escola sabent i dominant per igual castellà i català. I que de no ser per la immersió aquesta oportunitat no l'haurien tingut mai. Com no la vam tenir els de la meva generació. Per això només hi ha 5 famílies a tot el país que s'hi hagin oposat.

Deia que vaig començar a militar motivat per defensar la llengua i la cultura catalanes. I ho vaig fer a La Crida.

Quan un poble respira un moment després de 300 anys d'opressió, de pèrdua de les seves llibertats i institucions, i surt de 40 anys de persecució implacable de la llengua catalana... és normal que es preocupi per militar en la defensa del que com un miracle havia sobreviscut.

Segueixo pensant, amb absolut convenciment, que el català requereix de la màxima protecció, ajut, suport, defensa, etc. És la llengua pròpia de Catalunya. I és la llengua que només nosaltres tenim. Si no la defensem nosaltres, si no la cuidem nosaltres, si no la protegim nosaltres... no ho farà ningú. És el nostre patrimoni. És el nostre deure. És la nostra obligació.

Des que amb 18 anyets ens vam presentar amb un company de l'institut a la seu de La Crida per ajudar en un 23 d'abril, Diada de Sant Jordi, que mai ningú no m'ha preguntat pels meus orígens ni el dels meus pares. Vaig arribar i vaig començar a treballar per un projecte col·lectiu. I en tots aquests anys de lluita, que ja són molts, mai entre els meus companys no he trobat ningú que plantegés ni el tema de l'origen ni el tema de la llengua a la resta de companys. Mai.

La gran sorpresa va ser descobrir que els únics que de manera permanent feien referència als meus orígens o el dels meus pares eren i són els unionistes. Jo sempre he fet servir el mot xarnego per a referir-me a mi amb molt d'orgull. Perquè sempre he estat molt orgullós del meu pare, de tot el que va fer i de tot el que era. Em va ensenyar a estimar Catalunya i em va ensenyar a estimar la terra on ell havia nascut, l'horta murciana, la seva gent, la seva cultura, tot. I me'n sento molt orgullós. No em podria explicar a mi mateix sense aquesta estima profunda que tinc per tot el que forma part de mi.

La gran virtut que ha tingut el catalanisme és ser capaç d'edificar un projecte col·lectiu respectuós amb tot el que cadascú de nosaltres és, amb els nostres orígens diversos i amb les nostres realitats culturals i lingüístiques diverses.

No he conegut MAi ningú en l'independentisme, i som una autèntica gernació els que som fills de la immigració, que ho hagi fet -militar en l'independentisme- per aquest mantra tan atroç, tan idiota i tan insultant de l'unionisme etnicista que els que tenim orígens diversos ho hem fet per complexe o per fer-nos perdonar. S'ha de ser molt mala persona i molt gilipolles per dir una cosa així. Ho són, males persones i gilipolles.

La Catalunya d'avui en dia és un país que val tant la pena perquè el projecte col·lectiu que uneix la majoria de la societat és visceralment inclusiu. Vaja, que no es pot entendre el que som i el que volem ser sense aquesta permanent i intensa voluntat inclusiva.

I d'això és una de les que coses de les que em sento més orgullós d'aquest procés en el que estem, d'aquest projecte col·lectiu d'un nou país, d'un nou estat.

Tant el MHP Mas com n'Oriol Junqueras han proclamat, amb total contundència, que el castellà serà llengua oficial del nou estat català. No podria ser d'una altra manera.

Avui, però, amb aquest article, el que voldria és anar més enllà i fer un elogi del castellà.

Elogi del castellà perquè és la primera llengua que hem parlat el 50% d'aquest país. Perquè és una llengua que portem a les nostres vides, perquè forma part de nosaltres, perquè ha contribuït a que siguem com som i perquè no ens podem imaginar a nosaltres mateixos sense aquesta part fonamental de la nostra identitat.

Elogi del castellà perquè aquesta llengua que forma part de nosaltres no és en cap cas la responsable de les polítiques lingüicides contra el català que han promogut durant 300 anys els governs espanyols. Català i castellà conviuen, poden conviure i conviuran sense tensions en el futur -imminent- estat català.

Elogi del castellà perquè declarant-lo oficial, com el català -la llengua pròpia de Catalunya- del futur -imminent- estat català, no només fem un acte jurídic i/o administratiu: fem un acte polític i nacional d'assumir-nos a nosaltres mateixos en la nostra integritat.

Elogi del castellà perquè ens l'estimem i és part del nostre patrimoni. Perquè ja no podem veure'ns i sentir-nos a nosaltres mateixos sense el català o el castellà. Perquè és amb el català i el castellà que aquest nou país i tots i cadascun de nosaltres assolim la plenitud, som complets, som poble, som país. Perquè aquest país, amb català i castellà a l'escola i en el seu patrimoni és més fort, més potent i més competitiu, i només un boig renunciaria a aquest patrimoni i aquest potencial (òbviament també amb un sistema educatiu que converteixi l'anglès en la nostra tercera llengua). I nosaltres ni som ni estem bojos. Tot el contrari.

Elogi del castellà perquè no hi ha ningú que pensi en un “nosaltres” historicista, en el futur de Catalunya com el d'una mòmia que despertés 300 anys després d'haver estat silenciada, adormida i emmanillada. Perquè només pensem en un “nosaltres” que integra tot el que som, totes les nostres realitats, tots els nostres orígens, totes les nostres diversitats... i les posa en valor convertint-les en un projecte col·lectiu. Aquesta és la nostra Catalunya, aquest serà el nou estat català i aquest és i serà el nostre “nosaltres”.

Per tot això, sí, avui he volgut fer un elogi del castellà. Un elogi que no és un registre administratiu. Que va molt més enllà. Un elogi que és un reconeixement i un compromís. El compromís de fer de les nostres dues grans llengües, català i castellà, el nostre més gran patrimoni i exemple d'integració, convivència i inclusió. El compromís de salvar el català, la llengua que només nosaltres tenim i que només pot ser si hi som nosaltres, si aquest nosaltres existeix. I el compromís de preservar també com a part d'aquest “nosaltres” el castellà.

Perquè, en definitiva, només pensem així nosaltres. Només els qui volem construir un nou país que assumim amb convenciment la integritat, diversitat i riquesa del "nosaltres" amb el que treballem, del "nosaltres" que és protagonista de la construcció d'un nou país. En contrast radical amb tot el que fa i diu (i cada cop diuen i fan més bestieses) l'unionisme, que és únicament perseguir implacablement la fractura, encadenar-nos a un origen i bastir murs que impedeixin que aquest "nosaltres" assoleixi la seva plenitud amb el nou estat.

OMNIBUS CEO MARÇ 2014: ALL THE FISH IS SOLD

Avui hem conegut l'enquesta Òmnibus del CEO, amb una mostra de 1.600 persones, que la converteix en una de les importants de Catalunya. L'analitzarem i, a més, dedicaré la part final de l'article a tornar a explicar què va passar amb les enquestes, i en particular el CEO, les eleccions del 25-N 2012.

ALL THE FISH IS SOLD

Fixeu-vos en aquesta seqüència:

- un 76,5% dels enquestats creuen que el Parlament de Catalunya hauria de tenir més poder per decidir sobre tot allò que afecta la vida dels ciutadans de Catalunya

- un 74,0% pensa que el tracte que reben els ciutadans de Catalunya respecte el Govern Espanyol és insatisfactori

- un idèntic 74,0% pensen que la millor manera per saber què volen els ciutadans respecte el futur polític de Catalunya és a través d'un referèndum

- un 59,6% estan a favor que Catalunya sigui un nou estat d'Europa en els propers anys

- un 87,3% acceptaria el resultat final del referèndum, fos quin fos aquest, per decidir si Catalunya es converteix en un nou estat d'Europa

Les dades són d'una coherència abassegadora, tant en el que és el seu teixit intern de les diferents qüestions que planteja com en relació a d'altres enquestes. Cap sorpresa. Ratificació. Total i absoluta. I amb una mostra molt significativa.

Les dades són sobre cens. En cap moment es pregunta sobre vot. Simplement sobre desig, sobre preferència, sobre proximitat a una idea. I això té un gran valor, perquè el desig íntim dels ciutadans apareix despullat de qualsevol altra consideració, apareix net, pur.

El proper baròmetre del CEO, que serà una enquesta molt diferent a aquesta, es farà presencialment i sí que preguntarà específicament sobre la pregunta del referèndum del 9 de novembre. Avui el CEO el que fa és tornar a fer evident el desig de la majoria social d'aquest país. Evidencia una enorme insatisfacció en relació al govern Espanyol, una plena confiança en que les millors decisions per a nosaltres són les que prenem nosaltres (el Parlament de Catalunya) i que l'expressió política desitjada per a Catalunya és la d'un estat independent.

Sense cap mena de dubte la dada més rellevant políticament és aquest 75% que creu que hem de resoldre la situació votant (via referèndum) i aquest espectacular 90% que diu acceptaria el resultat. Tota una lliçó de sentit comú democràtic.

El nostre unionisme hauria de fer una reflexió molt profunda sobre en quins termes està plantejant l'oposició a la proposta majoritària de la societat per una consulta i un estat propi. Tenen tot el dret del món a oposar-se a la proposta estat propi, però no poden mantenir la seva actitud de creixent hostilitat democràtica a la consulta.

Amb una majoria tan clara com la que existeix al Parlament de Catalunya i amb el suport tan brutal que té la consulta entre la població, com demostren totes les enquestes reiteradament, la posició unionista de negar el dret a la consulta és demencial.

Allò que cohesiona la nostra societat és el seu profund sentiment democràtic, que comparteix aquest 75% que pensa cal resoldre la situació política votant, i aquest exemplar 90% que diuen acceptaran el resultat, sigui quin sigui.

No hi ha ni hi haurà CAP fractura pel tema del futur polític de Catalunya. Seria molt important que el nostre legítim unionisme abandonés l'argumentari de la fractura. Perquè aquest argumentari sí que és il·legítim. Així com la societat catalana és la que ha marcat el ritme i l'exigència en termes de reivindicació de la consulta i de l'estat propi, i això ha estat assumit plenament pels partits democràtics (en el sentit que deixen en mans del poble la decisió de futur) i pels sobiranistes (en el sentit de plantejar inequívocament la independència), fora molt important que els partits unionistes assumissin també el mandat democràtic de la societat, i acceptessin la consulta.

No és sostenible que l'unionisme no vulgui sotmetre el nostre futur a una votació refrendària i acceptar-ne el resultat. Gairebé un 40% dels votants de C's creuen que cal votar, i un 20% dels del PPC. Un 49,1% dels votants del PP acceptarien el resultat de la consulta i, alerta! un 85,7% dels votants de C's també!!! Són dades espectaculars, que haurien de fer reflexionar molt i molt els líders del PP i de C's.

El seu autisme en relació a com la societat veu les coses és total. I l'aïllament destructiu del seu discurs, fins i tot sobre el seus propis votants, un error històric del que se'n lamentaran sempre.

CEO, enquestes, projecció de vot i eleccions el 25-N del 2012

Avui he llegit alguns comentaris despectius en relació als resultats de l'enquesta del CEO, que basaven els seus retrets en la projecció que va fer el CEO per a les eleccions del 25-N del 2012. En aquella enquesta el CEO va projectar una majoria absoluta de CiU. És de tots sabut que CiU no només no va treure majoria absoluta, sinó que va perdre escons.

Les enquestes no són infal·libles. Les enquestes no són les eleccions. Dit això, és cert que si tenen valor és perquè la seva execució científica projecta uns resultats versemblants sobre el que pensa o té intenció de votar una societat. Si no tinguessin aquest valor no es farien.

En aquest punt voldria, des de la immodèstia que em dona l'experiència de molts anys fent i analitzant enquestes, explicar perquè aquests retrets al CEO basats en la projecció del seu baròmetre pre-electoral del 25-N són injustos. I, per tant, perquè continuo considerant que els treballs que fa el CEO, des que el dirigeix en Jordi Argelaguet, són els millors que es fan a Catalunya.

Fet 1: efectivament el CEO, en la seva enquesta pre-electoral, va projectar una majoria absoluta de CiU que després no va existir. CiU va perdre escons.

Fet 2: Per llei el CEO té prohibit fer enquestes i per tant projeccions de resultats mentre dura la campanya. L'enquesta del CEO a què fan referència els seus detractors es va presentar uns 10 dies abans de l'inici de la campanya electoral, i el treball de camp s'havia realitzat en les setmanes prèvies. Així doncs, entre el treball de camp del CEO i l'inici de la campanya electoral i de les eleccions havien transcorregut més de 40 dies.

Fet 3: Els resultats del CEO eren coincidents amb els de la resta d'enquestes. Quan el CEO va fer públics els seus resultats, aquests van ser plenament coherents amb els que projectaven les enquestes d'altres mitjans, i poso com a exemple les enquestes de El Periódico o les enquestes del Grupo Godó (Vanguardia + RAC1), fetes cadascuna d'elles per dues empreses diferents. CEO, El Periódico i Godó oferien resultats similars en aquell moment previ a l'inici de la campanya.

Fet 4: La campanya electoral del 25-N va ser insòlitament decisiva. Treballs posteriors, com per exemple l'anàlisi del baròmetre autonòmic de Catalunya del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas, depenent del Govern espanyol), sobre un panel d'enquestats abans i després de les eleccions, posen de manifest com una part molt important del vot d'aquelles eleccions es va decidir durant la campanya. De fet quan el CEO projecta els seus resultats ja assenyala un 38% d'indecisos.Quan tractem la indecisió partim de la base que difícilment es mou tota en el mateix sentit, per això es poden fer projeccions, perquè els motius de la indecisió són diversos i la indecisió de vot, sempre entre diferents opcions. Però el cert és que les eleccions del 25-N van tenir un cert component d'excepcionalitat també en aquest aspecte: la campanya va ser més decisiva del que mai havia estat fins aleshores i la distribució del vot dels indecisos es va moure en uns paràmetres molt i molt concrets.

Fet 5: Dos factors polítics van contribuir de manera determinant a que la campanya fos decisiva.

  -La irrupció "fora de programa" de Duran i Lleida una setmana abans de l'inici de la campanya electoral, esbudellant, obrint en canal, la campanya dissenyada per CiU i pel President Mas. Va ser molt i molt bèstia. Molt. Jo tinc un post escrit aquell mateix cap de setmana explicant perquè en Duran acabava de rebentar la campanya del MHP Mas, i que o bé CiU i el MHP Mas feien una desautorització radical, o allò tindria conseqüències molt negatives. I les va tenir. Si teniu dubtes, llegiu aquell post, escrit el 3 de novembre del 2012, 22 dies abans de les eleccions, una setmana abans de l'inici de la campanya electoral.

- La irrupció dels aparells de l'estat, amb el fals informe de la Policia Espanyola sobre el President Mas que va publicar El Mundo. Tot fals, però l'ombra de la sospita escampada. El mal fet. Aquella autèntica bomba atòmica en mig de la campanya va afectar molt la intenció de vot que tenia CiU.

Fet 6: La incidència de les dues circumstàncies expressades en el Fet 5, és a dir, la irrupció de Duran i del CNI, probablement no haurien tingut la mateixa incidència si les enquestes no haguessin pronosticat, com totes pronosticaven, una majoria absoluta de CiU. En aquest context un gens negligible percentatge de població amb intenció declarada de vot a CiU va canviar, i durant la campanya, fins i tot en l'últim moment, va decidir votar ERC. Per tant, tenim que el Fet 4, que la campanya electoral va ser decisiva com mai, arrela en els Fets 5 i en la projecció dels resultats electorals que havien fet totes les enquestes.

Per què les enquestes no van detectar el que estava passant?  

Ja hem vist que el CEO, per llei, no tenia cap opció per modificar la seva projecció de resultats feta molt abans de l'inici de la campanya, molt abans de que s'esdevinguessin els fets recollits en el punt 5.

Però, i la resta d'enquestes d'altres empreses i mitjans? Aquí és evident que van fallar. Hi ha una explicació tècnica: tant El Periódico com LV i RAC1, les seves empreses demoscòpiques, van treballar sobre l base de mostres que es renovaven molt poc a poc. Per una qüestió de màrqueting, de projecció mediàtica, interessava cada setmana sortir amb els resultats “d'una enquesta”. Però el cert és que no era una enquesta nova, sinó que era una renovació parcial dels resultats de l'enquesta prèvia.

Posem el cas que la primera enquesta de la sèries es podia haver fet 4 setmanes abans de les eleccions, amb una mostra de 1.000 persones. En aquella setmana 1 els 1.000 enquestats expressen una opinió i una intenció de vot. I com hem vist, era coincident amb la del CEO. Les dues empreses, sense les limitacions del CEO, van continuar fent enquestes. Però no eren 1.000 enquestes noves cada cop. Posem per cas que cada setmana renovaven 250 enquestes. La resta, les altres 750 eren de l'anterior setmana. Així, a l'arrossegar durant tota la campanya resultats d'enquestes “antigues”, les enquestes no podien reflectir els canvis que la campanya estava operant. Però si us preneu la molèstia de mirar els titulars d'aquests diaris de l'últim diumenge abans de les eleccions que es podien publicar enquestes veureu que ja alertaven que estava passant alguna cosa i que no estava clara la majoria absoluta de CiU.

És així, per tant, que vam arribar a les eleccions amb una idea demoscòpica tan esbiaxada.

El CEO no es va equivocar. El CEO no va fer malament la seva enquesta. Tampoc les altres empreses. Però el que en altres circumstàncies no hagués produït un biaix tan gran, en les eleccions del 25-N, per “l'èxit” de Duran i del CNI rebentant la campanya del President Mas, i, també cal dir-ho, per una participació molt superior a la projectada, va provocar un canvi insòlitament intens d'intenció de vot i de derivació del vot indecís. Amb el CEO fora de joc, perquè no podia fer noves enquestes, les empreses que continuaven en joc, en orientar el seu treball per maximitzar mediàticament els seus resultats, no van ser capaces de detectar el que estava passant.

Crec que el que va passar el 25-N no tornarà a passar mai més, a nivell d'anàlisi demoscòpica i de projecció de resultats. I continuo pensant, amb un total convenciment, que el CEO que dirigeix Jordi Argelaguet és l'agent més potent d'anàlisi demoscòpic que tenim. I, amb tota la prudència que requereix saber que les enquestes són falibles, ens ofereix la més precisa projecció del que pensa, desitja i creu la societat catalana.

Violència? Únicament la vostra, unionistes, com sempre.

Avui el sr.Girauta, insigne vocero de l'unionisme “advertia” contra la violència al carrer que pot comportar el procés democràtic català. També ho feia el seu “jefe”, el sr. Rivera que deia “Només la irresponsabilitat de Mas podria provocar un 9-N complicat als carrers” Fa unes setmanes era el sr. Cañas que amenaçava "os montaremos un Ulster que os vais a cagar". També el sr. Millo surt cada dos per tres amb la cantarella de que a Catalunya “patim una preocupant involució democràtica”. El premi a la indecència se l'emporta per ara la Sra. Camacho, amb allò de que se senten perseguits i amenaçats com els del PP al País Basc quan ETA estava activa. Repugnant..

Mentides i més mentides. Una darrere l'altra.

Perquè en aquest país NINGÚ mai no els ha amenaçat. I és més, quan ha vingut algú de fora i els ha amenaçat o ha actuat amb violència, com dissortadament va fer ETA, tots hem estat solidaris amb ells, i ens hem manifestat amb ells i hem patit amb ells, com vam patir p.ex. amb l'assassinat d'Ernest Lluch. Perquè no pensàvem en un "ells", sinó que ho sentíem i vivíem des del "nosaltres".

Aquesta mentida té dues grans dimensions. La primera ja és evident per tothom: tot aquest discurs ni és improvisat ni és innocent. La repetició sistemàtica en boca de tots els líders unionistes, siguin del partit que siguin, no és cap denúncia de res que estigui passant o hi hagi risc que passi: és desig de que passi, és la necessitat de que passi per tenir algun argument al que agarrar-se. És invocació.

Però després tenim també la gravetat que tota aquesta mentida s'aixeca, a més, contra una memòria i una història en la qual Catalunya, les seves institucions, les seves decisions, la seva gent i singularment l'independentisme hem estat sempre els amenaçats, el perseguits, el violentats. I a tots els nivells. La repressió que ha patit el nostre poble és tan ferotge i tan documentada que és insultant que ara vulguin victimitzar-se. Pura vergonya.

Més enllà de la violència institucional que hem patit com a poble, també hem patit la violència directa de l'unionisme, aquesta violència que li diuen "de baixa intensitat", però que es traduïa en una constant amenaça i hostigament en el dia a dia per part dels grups ultres. Una violència que, quan la denunciaves, la reduïen a problemes de "bandes" o de violència de carrer, quan tots sabíem que era violència política.

Fins i tot un militant anònim com sóc jo, quan faig memòria, veig que tota la meva vida de militant independentista sempre té al darrere l'ombra de l'amenaça i la violència de la ultradreta, de l'espanyolisme. I que aquesta situació només es va aconseguir neutralitzar significativament amb el desplegament dels Mossos d'Esquadra, la seva bona tasca i el que va representar de la fi de la impunitat feixista que fins llavors havia estat una constant, gràcies a la permissivitat -per dir-ho suaument- de la policia espanyola.

La vaig patir a la Facultat de Dret, amenaçat i sabotejat violentament per la ultradreta, a un nivell que ara pot costar d'imaginar o fins i tot semblar inversemblant. Perquè us feu una idea, ja quan estava a punt d'acabar la carrera em va venir a trobar el líder dels ultres de la Facultat, ara regidor del PP, i em va dir “Abad, no tienes ni idea de las veces que nos hemos reunido para ver como te dábamos una paliza. Pero tienes huevos, y al principio no lo veíamos claro y después se impuso como un respeto”. De manera que tot es va limitar a plantar cara quan ens buscaven, empentes, haver-te de sentir tot allò de “te vamos a matar”, “sabemos donde vives”, “date por muerto” (un repertori disco ratllat), que intentessin (i de vegades aconseguissin) rebentar els actes que convocàvem. Els dies que estaven més crispats s'obrien la jaqueta i t'ensenyaven, sense dir res, la culta de la pistola que portaven (i no era una broma, molts d'ells eren més grans que nosaltres, algun havia estat expulsat de la Facultat molt de temps abans que nosaltres hi arribéssim per treure una pistola en una assemblea, d'altres havien participat en allò que ells en deien "la marcha azul", etc)

La vaig patir al barri, militant al Casal Independentista de Les Corts. Ens havien arribat a acorralar navalla en mà mentre encartellàvem, personatges que portaven l'esvàstica i la bandera espanyola tatuada al pit. Mantenien una tàctica d'hostigament constant. Més endavant van passar a intentar rebentar-nos actes. En un concert i ballada de música tradicional a la plaça de la Concòrdia l'atac dels ultres va ser tan violent que durant l'agressió un dels ultres m'amenaçava posant la navalla al coll de mon germà. Li vaig poder treure, però és la pitjor experiència que mai he viscut, veure el teu germà agafat per un ultra i que l'està apretant el coll amb la punta d'una navalla...

Són només algunes situacions que m'ha tocat patir. Tots els meus companys independentistes en podrien explicar moltíssimes més, perquè crec que tots els que hem militat en l'independentisme n'hem patit. I en alguns casos han estat molt més dures i salvatges, i fins i tot amb conseqüències tràgiques. Només cal recordar els casos que van acabar amb la mort de Guillem Agulló o Josep M. Isanta. O la bomba que van posar al local de La Crida.

Sí, des que tinc ús de memòria política la meva militància independentista està sacsejada i amenaçada per la violència de l'espanyolisme. Una violència concreta, certa, real... i gairebé sempre impune.

Políticament, tanmateix, el més rellevant és que malgrat tot això mai, mai, mai, no van aconseguir que ens tiréssim enrere. Mai. Vam seguir treballant, i ho vam fer com sabíem: amb arguments, amb propostes, amb activisme positiu.

Doncs bé, ara voldria dir als Rivera, Girauta, Millo, Cañas, Camacho que abandonin tota esperança. Que si mai tota la llarga llista de repressors que els han precedit no han aconseguit que ens tiréssim enrere, que desistíssim, ara tampoc no ho aconseguiran.

No aconseguiran absolutament res ni amb les seves mentides i farsa victimista ni emparant, promovent o silenciant actes de boicot com els que estan fent, p.ex a alguns actes de Súmate, aquest passat Onze a Blanquerna, o d'altres que han intentat en alguns esdeveniments i que gràcies a disposar de bons serveis d'ordre hem pogut aturar o evitar. La violència unionista no ens va parar llavors, quan nosaltres érem molt pocs i ells tenien tota la protecció dels aparells de l'estat, i no ens pararan ara. Ara menys que mai.

I per més que diguin, ni caurem en les seves constants provocacions ni els donarem el més mínim argument. Ja se'n poden anar oblidant, també d'això.

Nosaltres només volem votar. Nosaltres només volem que el poble de Catalunya pugui votar en llibertat el dia 9 de novembre del 2014.

I ho fem des de la fortalesa tranquil·la que ens dóna haver arribat on ara mateix som impulsats per un moviment exemplar, democràtic, pacífic, cívic i inclusiu. El que compartim no és odi, ni crispació, ni menyspreu, sinó una cosa tan positiva i engrescadora com és fer realitat el nostre somni d'un nou país. I fer-ho de la manera més inclusiva del món, amb independència del nostre origen o el dels nostres pares, amb independència de la nostra llengua, amb independència de les nostres idees, amb independència de tot excepte d'aquest desig i d'aquesta il·lusió per poder decidir, junts i en llibertat, ser un nou Estat a Europa.

No, Girauta, no, Cañas, no, Millo, no, Camacho. No. Per res del món caurem en les vostres provocacions. Per res del món us donarem el més mínim plaer perquè pugueu convertir, com amb tanta passió desitgeu o espereu, res del que fem en argument. Ja podeu anar oblidant-vos d'aquest tema i d'aquesta via argumental.

No m'estranyaria gens, però, que us fabriquéssiu la situació, això sí. Teniu tots els aparells de l'estat per fer un muntatge així. Però crec que ni així. No colarà mai. Perquè des del sobiranisme, des dels partidaris de la democràcia, tenim, col·lectivament i individualment, tan i tan assumit que és el que voleu que ni al més descerebrat (que descerebrats n'hi ha a tot arreu) se li passaria pel cap.

Però, sobretot, no, Rivera, no. Només un boig, un perturbat, un democraciafòbic, pot considerar que posar urnes a col·legis electorals perquè la gent pugui votar pot “provocar problemes al carrer”. Els problemes els generen els que no volen que es voti. Els problemes, sempre, els han provocat els que no accepten la voluntat majoritària de la societat expressada lliurement, tal i com en els països civilitzats s'expressa aquesta voluntat, amb les urnes al carrer. No, Rivera, no. Treure les urnes al carrer no té res a veure amb el que sistemàticament han fet sempre els teus, fer servir la violència per intimidar la gent, perquè tinguin por de la llibertat. Oblida't-en, Rivera, oblida't-en.

Arribarà el dia que no podreu donar cap explicació als vostres fills de tant d'odi i tanta indecència com esteu fent servir. De tanta mentida. De tanta immoralitat.

Nosaltres haurem guanyat. I haurà estat una doble victòria: la política, d'assolir els nostres objectius, i la moral, d'haver-ho fet des d'un impecable compromís cívic, democràtic, pacífic i inclusiu.

Algunes claus polítiques per a l'anàlisi de l'enquesta d'El Periódico (avenç)

Taula d'estiraments

Avui diumenge dia 9 de març El Periódico ha fet públics els resultats del baròmetre GESOP, que  proporciona algunes dades políticament interessants. 

Consideracions metodològiques prèvies.

- L'enquesta té una mostra de 800 persones. És el mínim. Queda lluny de les enquestes més importants que es fan al país, com la del CEO, amb 2.500 enquestats. Però també d'altres que es mouen en mostres de 1.000-1.200 persones. No ens permet afinar tot el que voldríem en algunes qüestions perquè a mesura que anem segmentat la mostra cada cop és més petita i fa que les conclusions no siguin tan robustes.

- Els titulars que ha “permès” periodísticament elaborar l'enquesta són evolucions tan petites que fins i tot estan dins del marge d'error de l'enquesta. Alerta, per tant, en treure conclusions massa precipitades. Crec que estem més en possibles apunts de tendències (que tenen valor, per això els analitzarem) que no pas en conclusions demoscòpiques. És important, en aquesta situació, ajudar-se de la coherència de les dades amb altres possibles enquestes o dades que puguem fer servir.

- Finalment, dir que El Periódico i GESOP acostumen a fer públic un document amb moltes més dades sobre l'enquesta de les que tenen cabuda en el diari. Per això avui parlo d'avenç i de claus polítiques, que són les lectures que ens permeten les dades conegudes avui.

CLAUS POLÍTIQUES LATENTS EN ELS RESULTATS DE L'ENQUESTA:

1. Lectura dels resultats en clau de projecció electoral centrada en els partits VS lectura dels resultats en clau del procés.

Ja ho he dit en anteriors anàlisis. És una pèrdua de temps analitzar en termes de projecció de resultats electorals dels partits polítics les enquestes. El moment històric que estem vivint és tan intens que tot el que avui puguem dir en relació a expectatives de vot  pot ser no res en funció de com evolucioni el procés.

Si tot va com ha d'anar, les properes eleccions al Parlament de Catalunya seran ja unes eleccions constituents, que escolliran el Parlament d'un nou país, d'un nou estat sobirà. I això farà canviar el mapa polític i els seus eixos de manera radical. Si les coses es torcen i no es pogués fer la consulta, és evident que ens encaminarem a unes eleccions plebiscitàries, i és impossible de dir ara mateix com hi concorreran els diferents partits. Per tant en qualsevol dels dos grans escenaris possibles per a les pròximes eleccions, siguin quan siguin, la situació del país serà tan diferent que les anàlisis de vot d'avui en dia són autèntic paper mullat.

Sí que té en canvi molt de sentit fer-ne una lectura centrada en el posicionament respecte el procés. Perquè és el que ens permet valorar els suports que els diferents posicionaments tenen, el seu impacte en el procés, fortaleses i febleses i, finalment, fer-ne una lectura de coherència amb els resultats que s'obtenen en les preguntes directes sobre la consulta.

2. En termes de procés els resultats de l'enquesta són molt positius.  

El Sí a la independència és, amb total rotunditat, l'opció majoritària de la societat catalana. Es mostra, a més, molt robust: no només no perd suports, sinó que en guanya. Totes les estratègies de desgast, de por, d'erosió, etc estan fracassant de manera evident.

Democràticament el Sí a la independència no té competència. I tant si ho mirem en les respostes directes a la pregunta de la consulta acordada el desembre com si ho mirem en termes de representació electoral dels partits que defensen el Sí/Sí.

2.1. El Sí/Sí com a opció clarament majoritària en la pregunta del referèndum.

D'acord a les dades de l'enquesta, un 53,4% sobre vot volen un estat propi. I d'aquest 53,4% un 86,4% volen que sigui un estat independent.

A partir d'aquí El Periódico i GESOP ens fan una mica de trampes. Projectat sobre cens l'enquesta assenyala que aquest 53,4% de Sí a l'estat és un 49,6%. A diferència del treball que van fer per a 8TV, han tingut la decència de no sumar l'abstenció declarada al NS/NC. Així sabem que segons l'enquesta hi ha una abstenció declarada, ferma, de l'11,5%.

La següent dada que ens donen és que aquest 86,4% de Sí/Sí es correspon a un 42,9% de partidaris de la independència sobre cens.

Però no ens dona quina és la dada del Sí Sí sobre el total del vot, és a dir, descomptat aquest 11,5% d'abstencionistes declarats. Ja us la dono jo, que he fet alguns números...

En un escenari d'una abstenció de l'11,5% (que mai s'ha donat a Catalunya, mai hem tingut una abstenció tan baixa), i tenint en compte que els resultats d'un referèndum no recullen ni el vot en blanc ni el vot nul, el Sí/Sí sobre vot vàlid emès als efectes del referèndum s'enfila al 54%.

La trampeta que fan EP/GESOP que no puc justificar de cap manera és sumar el NO de la primera pregunta amb el NO de la segona. Home, no fotem... Però és igual, el NO de la segona és tan petit que l'impacte és mínim. Només serveix per maquillar que el Sí/Sí està 10 punts per sobre del NO.

Per tant, tenim que

• un 53,4% sobre vot són partidaris de que Catalunya sigui un Estat
• un 86,4% d'aquests és partidari que sigui un estat independent, 
• que això representa que el Sí/Sí arriba al 42,9% sobre cens (1,9 punts més que l'anterior baròmetre)
• que el Sí/Sí sobre vot arriba pràcticament al 49% en un escenari improbable de participació del 88,5% 
• que aquest percentatge s'enfila al 54% si descartem, com es descarta als referèndums per a determinar el resultat final, el vot en blanc i el vot nul..

Una altra dada interessant: entre els partidaris de la independència no “existeix” l'abstenció. En l'anterior anàlisi d'enquestes que vaig fer, arran l'enquesta de 8TV, algú em va voler qüestionar aquestes dades. Doncs bé, les dades de l'enquesta d'El Periódico són concloents, perquè ho creuen explícitament: el 99,4% dels que volen la independència anirien a votar, que és tant com dir el 100%.

És obvi, tot això: els partidaris de la independència són els més motivats en tota aquesta història, i per tant ni que sigui en ambulància tots anirem a votar. Així les coses, només que la participació fos del 80% (la més alta que mai hi ha hagut a Catalunya), el Sí a la independència s'enfilaria cap al 60% sobre vot...

2.2. El Sí/Sí des del punt de vista de la representació parlamentària.

Les dades de l'enquesta en la pregunta directa de la consulta són coherents amb les dades de l'enquesta que projecten els resultats electorals de les diferents forces polítiques.

Sobre escons, només CiU i ERC ja sumen entre 69 i 71 diputats, majoria absoluta assegurada. El Sí/Sí més explícit s'enfila a la forquilla dels 75-77 diputats si hi afegim la CUP i podríem especular fins als 84 només que el 50% dels diputats d'ICV-EUA es comportessin com el seu electorat (un 50% dels quals vota Sí/Sí).

En termes de suport a l'acord de desembre de data i pregunta, parlamentàriament ens enfilem als 89-92 diputats, és a dir, 2/3 parts del Parlament. Suport inqüestionable, abassegador.

3. La irrellevància ABSOLUTA de la tercera via.

La realitat sempre s'acaba imposant. La tercera via només existeix en la ment manipuladora de certs mitjans de comunicació i de certs polítics. És un invent de l'establishment per erosionar l'independentisme, una espectacular operació de màrketing polític de l'establishment, a través de tots els seus enormes mitjans, abocant-hi tot el seu enorme poder, per combatre l'independentisme i el seu suport social, i fer-ho no des del NO, sinó des del desgast de la proximitat, des d'una oposició no frontal, però tan falsa que no resisteix ni una sola dada.

Segons les dades de l'enquesta d'EP un 53,4% vol que Catalunya sigui un Estat, i d'aquests el 86,4% vol que sigui un estat independent. Tan sols un ridícul 8,3% d'aquest 53,4% votaria No a la segona pregunta. I per a major desesperació dels dels despatxos, és un percentatge minvant, que hauria perdut gairebé 3 punts des del darrer baròmetre (de l'11,1% al 8,3%).

Sobre cens, la tercera via és un patètic 4,15% dels entrevistats, una opció absolutament marginal, testimonial. Per comparar-ho en termes representatius, la CUP té un 4,5% d'intenció de vot. És a dir, que la tercera via té menys suports que la CUP, que és la formació que tanca la representació parlamentària. Aquesta és la veritable dimensió de la tercera via: menys suports que la CUP.

Com a societat ens hauríem de preguntar com podem tolerar, què és el que està fallant perquè una opció tan clarament marginal en relació a la nostra realitat acapari i ocupi tant espai, tanta opiníó i tanta farsa al seu voltant. És vergonyós. Però ens assenyala la veritable naturalesa del nostre procés: un procés popular, que neix i creix de la gent, i que és en aquests moments un referent èpic de revolució democràtica, pacífica, civilitzada, contra tot el poder de l'establihsment: un estat, un entorn internacional que d'entrada sempre "protegeix" a aquest estat, una gran patronal que s'enriqueix ilegítimament dels favors que obté del BOE, uns mitjans de comunicació al servei d'aquest poder i una cohort de periodistes, opinadors i polítics “comprats” per aquest poder i al servei d'aquest poder. Aquests són els enemics del nostre procés. Contra tot això estem lluitant.

4. La projecció de resultats electorals dels diferents partits.

4.1. L'aposta dels aparells de l'estat per C's i Albert Rivera perquè liderin l'unionisme està donant els seus fruits.

La sobredimensionada presència mediàtica de tot el que té a veure amb C's no és una casualitat. Forma part d'una operació perfectament orquestrada, en la que se sacrifica tot el que calgui per donar protagonisme a l'unionisme que pot tenir més projecció, que pot ser més eficaç en combatre la majoria sobiranista.

Per què Albert Rivera i C's? Molt fàcil, per dos grans motius:

- no han tingut mai cap responsabilitat de govern. Això els permet una demagògia sense límits en relació a tot el que ens envolta. Mai han hagut de prendre una decisió. Mai han fet res ni cap altra cosa que no hagi estar néixer i créixer exclusivament per a combatre el sobiranisme. El PP i l'Alicia Sánchez Camacho estan molt cremats, tant per la seva acció de govern a tots els nivells com per tots els escàndols que des del poder han protagonitzat. I Pere Navarro i el PSC, malgrat la seva deriva demencial cap a l'unionisme radical, venen d'una tradició que no és aquesta, hi acaben d'arribar i, ni són de fiar ni la seva participació en el poder (també a tots els nivells) ni la feblesa o el ridiculisme extrem del seu lideratge permet comptar amb ells per cap altra cosa que no sigui “que facin el que puguin”. Descartats PP i PSC, Camacho i Navarro, la gran carta unionista sempre ha estat Albert Rivera i Ciutadans.

- no han tingut mai cap escrúpol en basar tota la seva política en atiar el conflicte civil, lingüístic i d'arrel identitària per fer-se un espai polític. C's neix i creix amb un únic objectiu, amb una única idea: combatre el catalanisme. I ho fa fent el que fins aquell moment ningú, ni tan sols el Partit Popular a Catalunya s'havia atrevit: promovent la fractura social, el conflicte civil com a eina. Els partits tradicionals, entre els que incloc tant a PSC com PP no havien mai passat de certes línies. Ciutadans neix per actuar sense cap línia ni límit. Així, tot el que és C's, des del seu entorn d'”intelectuals” que han edificat el seu esquemàtic cos ideològic fins els seus dirigents i tota la munició que li han pogut prestar els aparells de l'estat, en forma de presència mediàtica, actuacions judicials i regulació normativa, tot, absolutament tot, està orientat a promoure la fractura social a Catalunya.

Els aparells de l'estat saben perfectament que l'única opció que tenen per aturar el sobiranisme, per aturar un procés d'impecable arrel democràtica i popular com el català és promoure una fractura social que mai ha existit. Aquests aparells de l'estat, dels que C's només en són braç executor saben que només si aconsegueixen presentar el procés català com un procés que sigui expressió d'un conflicte social, en el que s'estableixen dos bàndols en funció d'elements de caràcter identitari (origen, llengua, etc.), poden 1) mobilitzar un NO que mai fins ara han aconseguit mobilitzar 2) Treure legitimitat democràtica a un procés fins ara exemplar, tant a nivell intern com, sobretot, a nivell internacional. La seva aspiració és, en aquest punt, aconseguir, com a mínim, sembrar el dubte en la comunitat internacional perquè ens neguin o qüestionin el caràcter democràtic i inclusiu del nostre projecte.

Doncs bé, tota aquesta operació de guerra bruta, d'intoxicació i de projecció mediàtica d'un projecte polític sense cap mena de correspondència amb la seva representativitat ja està donant els seus fruits.

El PPC assoleix mínims històrics en fidelitat de vot: només un 28,1% dels votants que va tenir el 25-N el votarien ara mateix. Curiosament, el mateix percentatge, un 28,1% de votants del PPC el 25-N que ja tenen decidit votar C's. Un partit que només té un 28,1% de fidelitat de vot és un partit en radical fallida.

L'altra pota de l'unionisme és el PSC-PSOE i el dement lideratge de Pere Navarro i els seus acòlits. És molt difícil, i aquí cal reconèixer el mèrit de la seva eficàcia, desnaturalitzar un partit dels seus trets d'identitat històrics com ho ha fet Pere Navarro en relació al PSC. La seva dedicació ja està tenint resultats, i només un 32,1% dels votants del PSC el 25-N tenen clar a hores d'ara continuar votant PSC. És una fidelitat de vot també espectacularment baixa. A diferència del PPC, la fuga de vots massiva que pateix el PSC no té un únic destí, i apareix p.ex com a principal destí ICV-EUA, amb un 8,9. La dispersió d'antics votants del PSC cap a altres forces es produeix en totes direccions. Estem davant un cas clar d'un lideratge tan pervers, el de Navarro i els seus, que enduts pel seu objectiu de desgastar el sobiranisme, d'intentar rebentar el sobiranisme, no han dubtat ni un moment en sacrificar el seu partit, el PSC, no han dubtat ni un instant en convertir-lo en un instrument per a la seva missió i no per al compromís històric que havien tingut amb els seus electors i fins i tot militància.

4.2. CiU comença a recuperar expectatives electorals.

En aquest bloc he analitzat àmpliament com el desgast electoral que va patir CiU el 25-N i el que ha patit amb posterioritat i que han anat reflectint les diferents enquestes es devia pràcticament íntegrament al deliberat desgast a que de manera incessant ha sotmès l'actuació política d'en Duran i Lleida al MHP Mas i CiU.

Duran i Lleida forma part de la relació de polítics al servei de l'establishment de què parlàvem en el punt 3 d'aquest post. Així, la seva activitat política mai ha tingut per objectiu Catalunya, ni la fidelitat o lleialtat al MHP Mas, ni a les sigles, l'ideari i l'exemple fins al martiri dels líders d'UDC, i molt menys encara als electors de CiU. Duran està al servei del poder. Aquest és el seu objectiu, servir a l'establishment. 

No podem negar-li eficàcia. El 25-N va aconseguir, contra tot pronòstic, que CiU perdés suports electorals. I del 25-N ençà ha seguit la seva incessant tasca de desgast, també amb notable eficàcia, d'acord al que han evidenciat les enquestes.

L'enquesta d'El Periódico té el valor que per primera vegada des del 25-N ens assenyala una situació d'enorme transcendència: s'inverteix la tendència a la baixa de CiU i recupera percentatge de vot. De manera molt modesta si voleu, però això és la primera vegada que passa.

Hi ha dues dades fonamentals per a entendre o donar valor a aquest canvi de tendència, per més modest que sigui.

D'una banda, la credibilitat reforçada del MHP Mas després de l'acord de data i pregunta. Amb tot el que estava passant, amb tot el que estava fent i dient en Duran, com a portaveu de l'operació político-mediàtica de l'establishment de la tercera via, hi havia seriosos dubtes que s'assolís. I es va assolir. I tothom ha valorat l'enorme paper i lideratge que va tenir-hi el President Mas.

I, d'una altra banda, la tan aparatosa com monumental derrota de Duran i Lleida via Salvador Sedó en la configuració de la candidatura europea de CiU. Fixem-nos en una dada d'enorme transcendència per fer aquesta anàlisi: El treball de camp de l'enquesta està fet entre el 26 i el 28 de febrer del 2014, és a dir, just la setmana després del dissabte 22 de febrer, el dia en què Duran i Lleida, davant tots els mitjans de comunicació, va haver de fer retirar el seu candidat al Parlament europeu, Salvador Sedó, i buscar-ne un altre, d'un perfil que no té absolutament res a veure amb el del seu protegit i que tan bons serveis li havia prestat al Parlament europeu desgastant el procés i el MHP Mas.

La derrota de Duran i Lleida en l'afer Salvador Sedó és la seva primera gran derrota pública. I tothom n'ha fet la lectura correcta: és la primera de la cadena de derrotes que patirà a partir d'ara. L'aïllament de Duran és total. La seva irrellevància a CiU, també. Té capacitat de desgastar, de fer mal, d'escopir la seva ràbia i la seva ira contra el MHP Mas, contra CiU i contra el procés, però ja no pot fer res més. Duran va sortir del Consell Nacional d'UDC del 22 de febrer amb més cara de Berlusconi que mai, amb un missatge molt clar: no desafiïs el President perquè no et seguirem; no intentis que UDC vagi contra el procés, perquè no ho permetrem.

Estic totalment convençut que l'assoliment de l'acord de data i pregunta i la derrota crepuscular de Duran en el cas Salvador Sedó són els dos grans factors clau que expliquen que en una enquesta feta la setmana següent de la derrota de Duran, les expectatives electorals de CiU hagin millorat.

4.3. ERC continua molt forta. 

Frec a frec amb CiU. Em resulta incomprensible els titulars de “s'estanca” o “perd força” per a un partit al qual l'enquesta projecta passar del 13,6% de vot el 25-N a un 21,7%. És flipant.

El lideratge d'Oriol Junqueras és sòlid, i el posicionament responsable que ha tingut ERC del 25-N ençà estan en l'arrel d'aquesta tan positiva projecció electoral.

Caldrà veure quin impacte té tot el que ha passat amb les eleccions europees. Crec que per primera vegada des que n'Oriol Junqueras lidera ERC tothom té la sensació que en el fracàs de la possibilitat de candidatura conjunta hi tenen més pes factors partidistes i personalistes que de país. Això és la primera vegada que passa. I no sabem quins efectes podrà tenir.

4.4. ICV-EUA segueix postposant fer front a la realitat, i com a mínim això li assegura que a curt termini no sembla hagi de patir desgast electoral. Però tot això és no res davant la magnitud del que fins ara ha aconseguit evitar. La seva presència en l'acord de data i pregunta va ser molt i molt important pel país, i crec que majoritàriament el seu electorat així ho ha avalat. Està per veure què passarà amb l'espectacle que ha donat també en relació a les eleccions europees amb posterioritat al treball de camp de l'enquesta i aquest repugnant brot d'antisemitisme del Joan Herrera. 

I, sobretot, què faran en el futur? Com resoldran tenir més d'un 50% del seu electorat abocades al Sí/Sí amb unes cúpules -Romeva a banda- tan refractàries al Sí/Sí, tan incòmodes fins i tot amb el procés?

4.5. La CUP es mou més o menys per on està. En una enquesta de 800 persones és molt difícil que la seva evolució es reflecteixi amb precisió. En tot cas, la seva presència en l'acord de data i pregunta és avalada i recompensada per l'electorat, d'acord a l'enquesta.

5. Pues eso es todo... Que, a l'espera dels moments decisius, anem força bé. Que ens mantenim molt i molt ferms, inalterables i fins i tot apuntant tendència a creixement, ja sigui des del punt de vista de les preguntes directes sobre l'enquesta o des de la projecció dels resultats electorals. La independència és l'opció clarament majoritària de la nostra societat, i així ho expressem cada cop que tenim oportunitat, ja sigui al carrer, ja sigui a les urnes ja sigui en enquestes. És molt difícil combatre la democràcia i aquest desig tan inclusiu de fer un país nou entre tots.

GUANYAREM!