Reprenem! Visió sobre la situació del procés

Ja hem consumit l'agost. Ja estem a les portes del setembre més important de les nostres vides.

Políticament el balanç de l'estiu no és bo. Hi ha hagut un soroll mediàtic innecessari, perfectament estalviable. El ritme del procés el marquen el President Mas i n'Oriol Junqueras a nivell polític i l'ANC i Òmnium a nivell cívic. La resta de veus, no és que sobrin, és que si no parlen per alinear-se amb el que diuen el President i en Junqueras, només generen soroll. I aquest estiu hem tingut massa soroll. Un soroll, cal dir, intranscendent, perquè el President va deixar perfectament clar en la seva última compareixença quina era la situació i quins eren els objectius. Anem a per totes el 9 de Novembre (obro aquí un parèntesi per avisar ja des d'ara que, per a mi, anar a per totes el 9 de Novembre no vol dir en cap cas un “anem a immolar-nos el 9 de Novembre”, més endavant abordaré el tema).

Sense cap mena de dubte la fita més important d'aquest setembre serà l'Onze, i la convocatòria de “Ara és l'hora”, que unifica els esforços de l'ANC i d'Òmnium. La convocatòria és molt ambiciosa: una V amb vèrtex a Glòries i que arribi per la Diagonal fins zona Universitària i per la Gran Via pràcticament fins l'Hospitalet. És un repte acollonant. Però estic segur el superarem amb escreix. No tinc cap dubte que aquest Onze hi tornarà a haver una mobilització massiva del poble de Catalunya, realment espectacular, que visualitzarà als ulls del món la nostra determinació per votar el nostre futur. Totes les colles castelleres del país hi participaran. I s'apel·larà directament als líders internacionals per intentar sensibilitzar-los davant l'atzucac al que ens condemna l'autoritarisme de l'estat espanyol, per tal que puguin actuar de facilitadors d'una sortida democràtica al nostre procés.

Omplirem la V, i ho farem cívicament, pacíficament, exemplarment. Omplirem els carrers de Barcelona de compromís i d'il·lusió. No fallarem. No podem fallar. Si una cosa hem après des que el setembre del 2012 es va iniciar el procés és que els protagonistes som la gent, som tots i cadascun de nosaltres. I que si cap de nosaltres no falla, el procés seguirà endavant i serà capaç de superar les moltíssimes dificultats a què ha de fer front.

Després de l'Onze, certeses i incerteses

L'Onze ha de situar a tot el món la nostra determinació per decidir el nostre futur, però també situarà inequívocament la nostra voluntat d'esdevenir un nou estat, de ser independents i d'arribar-hi votant, és a dir, democràticament.

Per això s'aprovarà una llei de consultes, que és la que ens ha de permetre disposar d'un marc legal propi perquè el poble de Catalunya pugui, democràticament, amb total llibertat, determinar el seu futur. I es convocarà la consulta, d'acord al pacte de data i pregunta subscrit per la majoria parlamentària.

En aquest moment s'iniciarà un període de turbulències important, per al qual cal que estiguem molt i molt preparats.

En un escenari de respecte democràtic, des de la convocatòria només caldria que tothom es preocupés de fer campanya pel Sí, pel No, pel Sí-Sí o pel Sí-No. Això és el que estan fent a Escòcia.

Dissortadament l'estat espanyol respondrà antidemocràticament, i tots sabem, perquè ho han dit per activa i per passiva, avui mateix la cosa aquesta que tenen de vicepresidenta, que ho recorreran tot. Fins i tot que es plantegen recurs previ, preventiu. Una bogeria.

Què passarà després del recurs de l'estat espanyol davant el Tribunal Constitucional a la llei de consultes i a la convocatòria de la consulta i de la seva automàtica suspensió?

Aquí és on s'obre el període d'incertesa. Nosaltres no ens quedarem amb els braços creuats. Des de la part catalana, assistits per la legitimitat que confereix la majoria parlamentària i la majoria social, es buscaran totes les vies possibles per poder celebrar la consulta, tal i com està acordat, el 9 de Novembre.

Faig plena confiança als partits que van estar en l'acord de la data i la pregunta, i a totes les organitzacions cíviques, per gestionar aquest període d'incerteses i de turbulències, que hi serà, que ningú pot fer veure que no hi serà.

La meva actitud és molt clara: estaré d'acord amb el que diguin i facin. I ja des d'ara em poso a la total disposició.

Dues "exigències" davant les turbulències

Des de la meva modèstia de militant anònim, només exigeixo dues coses:

- mantenir la unitat. La unitat és el que ens ha donat força, legitimació i majoria per arribar on hem arribat, que és més lluny que mai des del 1714. Preservar aquesta unitat ha de ser l'objectiu prioritari dels partits polítics que estaven en l'acord de data i pregunta i de totes les organitzacions cíviques. Que parlin tot el que hagin de parlar i que la decisió que prenguin la prenguin des de la unitat responsable. Jo estaré amb ells, facin el que facin i diguin el que diguin, si es mantenen units, si són prou responsables de preservar el més sagrat que tenim, aquesta unitat transversal.

- no confondre el que és el mitjà amb el que és l'objectiu. Jo sóc independentista. Porto treballant per la independència des que tinc ús de raó política, i això devia ser més o menys al voltant del 1984. En aquests 30 anys de militància, en molt diverses organitzacions, he compartit sempre l'objectiu, la independència, i no he compartit sempre el mitjà per arribar-hi. Com ja he escrit en anteriors vegades, fins el lideratge de l'Àngel Colom, una bona part de l'independentisme estava ancorat en allò que se'n deia la “lluita armada” (emparant-se en allò de “res del que fem per recuperar la nostra llibertat serà pitjor del que han fet per a treure-nos-la”). Això va ser feliçment superat i ara mateix, excepte algun freaki voluntàriament o involuntàriament al servei del CNI, no hi ha ningú a Catalunya que pensi que és possible assolir cap objectiu si no és per vies democràtiques. I vies democràtiques només n'hi ha dues: o un referèndum/consulta o unes eleccions/DUI.

Balanç previ al moment de la veritat

El nostre acord de data i pregunta ens mena de manera inequívoca cap a la consulta del 9N. I hem de fer el possible i l'impossible per celebrar-la. Em consta que tothom hi està treballant -i molt bé- en aquesta direcció, sense cap fissura. I, en tot cas, el més rellevant és que qui la vulgui impedir caldrà que es retrati -i molt- davant tot el món, fins al punt de perdre qualsevol legitimitat o complicitats internacionals que el poguessin assistir.

El plantejament de consulta ens ha donat una força i una legitimitat democràtiques extraordinàries. Ha permès treballar amb una gran majoria parlamentària i social, de país, en la que hi són des dels 2/3 de parlamentaris catalans, fins les grans organitzacions cíviques i sindicals del nostre país, així com la immensa majoria d'organitzacions municipals. En aquest cas, el mitjà, la consulta, ha estat un element vertebrador de majories. I això és una fortalesa extraordinària del procés.

Com a independentista sé que la consulta és l'escenari òptim. I que l'estratègia de la consulta és la millor que mai hauríem pogut seguir, perquè ha dotat el nostre procés d'una fortalesa democràtica indestructible. La consulta ha estat i és el millor mitjà que els independentistes tenim a l'abast per assolir el nostre objectiu, la independència.

Però avui voldria que quedés molt clar que la consulta és únicament un mitjà. No ens xalem, camarades. L'objectiu és la independència. I fora molt i molt important que ningú s'equivoqués i que ningú no confongués el que és un mitjà amb el que és l'objectiu. Perquè a aquest objectiu, arribat el cas, hi podem arribar per altres mitjans. I NO PASSA RES.

L'important és conservar la unitat. I que tot el que fem ens porti a alguna banda, vaja, a la independència, i el més ràpidament possible.

La distància que hi ha entre l'èxit i tornar a la pantalla d'inici. La gestió del trencament.

Coses per a l'autoconsum ja n'hem fet moltes. Ara estem en una altra pantalla, estem en una pantalla final del procés en la que, malgrat tot el camí recorregut, la distància entre assolir l'objectiu i tornar a la pantalla d'inici és molt curta.

Per què és molt curta aquesta distància? Perquè tots sabem que en un procés com el nostre, abocat a una independència unilateral (pel tancament autoritari de l'estat espanyol), caldrà que hi hagi un moment de trencament. En un o altre moment haurem de trencar amb l'statu quo jurídico-constitucional espanyol. Però només tindrem una oportunitat de fer-ho.

Per tant en el que seguirà a la convocatòria de la consulta i de la seva impugnació, el que serà bàsic és com gestionem aquest moment de trencament.

En aquest punt torno a dir el que no em cansaré de repetir: faig plena confiança als partits que estan en l'acord de la data i la pregunta, i a les entitats representatives de la societat civil organitzada. El que ells decideixin serà el que jo defensaré. Només els hi demano això, unitat, i no confondre el que és un mitjà amb el que és l'objectiu.

Tanmateix, sí que m'atreveixo a especular amb dos requeriments sine qua non per abordar aquest moment de “trencament”:

1. estar preparats per a totes les conseqüències que seguiran al “click”.
2. que la manera com fem el “click” permeti la seva “validació” i/o consideració internacional ; si fem un click que no té cap impacte internacional no haurem fet cap click, sinó un simple acte d'autoconsum.

Si fem el trencament sense estar preparats per a les conseqüències que se'n derivaran i ho fem de manera que no tingui cap impacte internacional, que únicament sigui un acte d'autoconsum, l'únic que haurem fet és IMMOLAR-NOS.

Confio plenament en el MHP Mas i en n'Oriol Junqueras. Confio plenament en l'ANC i Òmnium. Confio plenament en aquest més del 75% d'organitzacions municipals que estan amb el procés.

Només els demano una cosa: unitat!

Me n'estaré moltíssim de dir com s'ha de gestionar la incertesa segura que seguirà el recurs de l'estat a la llei de consultes i a la convocatòria de la consulta. I desconfieu molt de qui  ho faci. Molt. Només em veig amb cor d'aportar la meva visió sobre com ho hem de fer (units) i quins serien els límits (estar preparats per a les conseqüències del trencament i que el trencament reuneixi els atributs que la comunitat internacional exigeix a un procés d'aquesta naturalesa, que en cap cas fem un acte d'autoconsum).

I... SEGUIM!

La setmana vinent tornarem a encartellar pel barri de Sant Ildefons, a Cornellà. La vespra de l'Onze farem la tradicional ofrena de la PB Creu de Sant Jordi al Fossar de les Moreres. L'Onze pel matí participarem a la Marxa de mòtards independentistes de Vic a Barcelona. L'Onze per la tarda estarem al Tram 37, a la Gran Via, més enllà de La Campana, amb els companys de l'ANC Cornellà de Llobregat.

I l'endemà seguirem a disposició del procés, per fer el que calgui, com calgui, i on calgui.

Ah! I pel referèndum Escocès serem a Escòcia, vivint i coneixent de primera mà aquesta convocatòria exemplarment democràtica que hauria de fer avergonyir el món que l'estat espanyol no segueixi. Tinc ganes de veure com es viu aquella setmana aquest referèndum, com es fan els actes, com es vota, com es viu el recompte i com se celebra -espero- la victòria del Sí i el naixement d'un nou estat al si de la UE, de l'estat escocès. Perquè el referèndum escocès i el seu resultat també són un esglaó important en la cadena de l'engranatge del nostre procés. De manera que ja us explicaré, ja us explicaré...

El crepuscle dels déus. L'hora de l'heroisme dels homes!

És dimecres dia 30 de juliol del 2014 quan començo a escriure aquest post. Fa 5 dies de la confessió de l'ex-president Pujol que des del 1980 havia mantingut uns diners provinents d'una herència en un paradís fiscal. Uns fets que han sacsejat el panorama polític i mediàtic del nostre país i, encara més, les consciències de moltíssima gent.

És molt difícil abordar aquest tema. És tan gran el personatge, ha estat tan forta la seva petjada i la seva significació en la Catalunya contemporània, la seva dimensió política i la seva influència, que una conducta sens dubte reprovable, sens dubte gens exemplar, il·lícita, com la que va confessar, és un autèntic xoc multidimensional en mig del procés. L'impacte que ha pogut causar és impossible d'analitzar aïlladament, de la munició que ha facilitat per ser atacats i de les incerteses que s'han generat en relació amb la capacitat de mobilització i d'aguantar de la majoria social.

L'amic Joan Safont, en un extraordinari article “El mirall de la mesquinesa” publicat a El Matí, es referia a la dimensió tràgica -en el sentit clàssic de la paraula- de la figura del Pujol post-confessió. A mi tot el que ha passat m'ha fet venir al cap una altra imatge de connotacions mitològiques “el crepuscle dels déus”.

ACTE I El crepuscle dels déus

Amb el cop brutal de la confessió de divendres, el mateix Pujol matava el mite Pujol, perquè de sobte tota una vida dedicada a Catalunya apareixia sepultada, gairebé intranscendent, davant una conducta equivocada, reprovable, no exemplar, delictiva.

Vet aquí la tragèdia personal. El mite del Pujol resistent antifranquista, que va mobilitzar el catalanisme des de la clandestinitat per donar una esperança de futur, política, cultural, lingüística al nostre país. La tortura, els llargs anys de presó. L'home que ho tenia tot i que va fer el pas endavant de sacrificar-ho tot (família, llibertat, diners, posició social...) pels seus ideals. L'home abnegat, imbuït per un cert esperit messiànic, que és capaç de fundar el seu propi partit, a imatge i semblança seva, de convertir-lo pràcticament en un moviment. Del líder polític que aconsegueix “apartar” sense gaire soroll un altre mite descontextualitzat, Tarradellas, i guanyar les primeres eleccions de la Catalunya autònoma davant una esquerra de PSC-PSOE i PSUC que semblava clarament hegemònica. L'home que governa 23 anys i que converteix el seu govern en una obra magna de recuperació del país a tots els nivells després de la llarga nit del franquisme. 

També el líder que assenyala als seus quina és la seva feina i fins on portarà el país, i que els adverteix, en una imatge que inevitablement ens recorda Moisès, que serà un altre a qui li tocarà portar-lo més enllà. És justament també per això, perquè mai no va enganyar en on pensava que li tocava portar a ell al país, que jo no el vaig votar mai. La seva estació no era la meva, la meva sempre ha estat la independència. I que finalment es retira. I que viu amb gran lleialtat institucional les dues victòries a les urnes del seu successor, Artur Mas, i les dues derrotes als despatxos que són els dos tripartits. I que encara té esma d'explicar perquè la seva política, la que va fer durant 23 anys ja no serveix, que ell estava equivocat, i que ja només hi ha un camí, la independència.

Algú amb una trajectòria així, de dècades d'absoluta entrega i d'una obra, vista en perspectiva, colossal, irrepetible, única. Algú que per tot això s'havia situat en un nivell o espai diferent, molt diferent al de la resta de polítics... De sobte, en un gest que ara mateix no podem saber si és una immolació o un intent de fugida, d'evitar mals pitjors o de salvar no sé què ni a qui, s'autodestrueix, esclata en horari de màxima audiència i les ones de l'explosió es van propagant arreu, i sents com es trenquen vidres i esquerden parets, i com n'hi ha que agafen amb fúria la maça i s'abraonen sobre parets i murs d'allò que va ser Pujol i, en certa manera, el pujolisme.

En un moment la plaça de la cosa pública s'omple de gent que agita amb gran indignació els seus braços i clama justícia.

La majoria no clama justícia en el sentit ètic del terme, que exigeix proporcionalitat entre els fets i les conseqüències: clamen exigint la destrucció de Pujol. Hi podem veure tots aquells que mai van poder-lo derrotar a les urnes, que mai van fer res per ell ni li van reconèixer res, ans al contrari, que el van menystenir permanentment, i que en aquest menysteniment edificaven la seva derrota permanent. Molts d'aquests són els que ara més gesticulen, i no poden evitar que se'ls inundin els ulls de la ira de la venjança. Clamen justícia, però només és venjança, una ira descomunal, carronyaire.

Però també hi ha “els seus”, els qui aixequen davant la comunitat un escut protector que porta escrit amb la pròpia sang “decepció”. Com si en un nou episodi bíblic això els hagués de protegir a ells de la plaga, com es van protegir les cases dels jueus davant les plagues que Yahvé envià per aconseguir que el faraó permetés marxar el poble d'Israel. I es colpegen amb força l'escut contra el pit, però també contra la icona de Pujol. Ho fan amb força, com si això els allunyés “del mal”, els eximís de qualsevol pecat, els permetés presentar-se amb túnica blanca, immaculada, davant la comunitat.

Després hi ha els qui volen convertir-nos a tots i cadascun de nosaltres en un Pujol: l'unionisme. El d'aquí i el d'allà, s'ha llençat, amb tots els enormes altaveus mediàtics de què disposa, a convertir-nos a tots i cadascun de nosaltres, dels qui volem decidir democràticament el futur d'aquest país, en un Pujol. Han clonat argumentalment la Nació i ens han volgut convertir a tots en pujols. Per a aquesta gentussa tots som pujols i tots tenim els seus pecats, que només podem expiar amb la rendició a Espanya, abandonant tota esperança i suplicant ser marcats de nou amb la marca de l'esclau mentre gemeguem demanant perdó per haver desafiat el nostre destí i haver aspirat a la llibertat.

L'unionisme se sent fort en aquest paper. Per primer cop des que va començar el procés tota la seva coral negra eleva els càntics condemnatoris amb la mateixa partitura i música. Fins ara ens havien dit nazis, jueus, feixistes, paletos, insolidaris, genocides... però mai havien pogut acompanyar els seus insults i condemnes de cap relat basat en fets creïbles. I Pujol els hi ha donat aquest argument que estaven buscant desesperadament. Es mouen lentament, damunt les piles de cadàvers del genocidi invisible que des de fa 300 anys protagonitzen, però es mouen en una direcció, darrere la icona de l'ídol caigut, per llençar-la contra nosaltres. Creuen que el seu déu Constitución els ha atorgat aquesta oportunitat miraculosa per destruir totalment d'una tacada a la icona de la recuperació de tot el que ells durant 300 anys, generació rere generació, han estat perseguint (llengua, cultura, nació, poble, sentiment) i que aquesta destrucció es propagarà entre nosaltres, la nació clonada, per cremar-nos a tots en una gran pira que, quan s'haurà extingit, haurà extingit també el somni dels catalans.

No ens enganyem. El poble és temerós. Per això encara només se senten els laments i uns gemecs porucs, i les mirades es perden en l'horitzó del foc de la destrucció que pregona l'unionisme.

ACTE II L'hora de l'heroisme dels homes

Un silenci espès, com de matinada que s'obre pas entre la nit i una tempesta de llamps i trons, s'ha estès per tot el país poc abans de les 14:00. Sense adonar-nos-en laments i gemecs han desaparegut, mentre ens abocàvem a buscar una TV, una ràdio o una connexió a internet que ens permetés seguir la compareixença de Mas a Madrid, després de l'entrevista de dues hores i quart amb el President espanyol Mariano Rajoy.

I el president Artur Mas ha començat a parlar. I ha dit el que ja sabíem de Rajoy, que nega la consulta. Però també ha dit el que necessitàvem ratificar, que nosaltres la farem. Que el procés no és obra de Pujol, ni tan sols seva. Que el procés és la gent, és el poble. I que mentre nosaltres aguantem, el procés seguirà viu, i que mentre nosaltres hi siguem, ell també.

Artur Mas, l'home que va esdevenir líder ungit pel déu Pujol, es revela contra el seu destí, i el venç. Artur Mas, l'home que guanya contra tot pronòstic dues eleccions seguides, però les perd als despatxos davant el tripartit. L'home que quan finalment guanya i només ell pot governar, es troba un país arrassat, arruïnat, sense marge de maniobra per a res, però hi fa front amb fermesa i coratge, sense mirar a la galeria, sense renunciar a dir la veritat, sense por a prendre decisions impopulars. L'home que quan Barcelona s'omple de gent l'Onze del 2012 l'escolta i actua en conseqüència. L'home que no es posa al capdavant de res, sinó al costat de la gent. L'home que ens diu jo aniré fins on vosaltres vulgueu anar. L'home que desafia l'establishment.

Però el més important de tot: l'home que renuncia a l'antiga política dels despatxos, als antics déus, i que ens converteix a tots i cadascun de nosaltres, a la gent, en protagonistes del nostre futur, en els grans protagonistes, en els únics protagonistes.

Com escrivia fa uns dies Vicenç Partal, ara tothom només és una mà més en la llarga cadena humana que enllaça un poble de nord a sud. Fins i tot els déus, ja només eren això. I fins i tot el buit dels déus caiguts ja només és això, un metre més, una plaça, en la Via cap a la llibertat que omplim i fem realitat entre tots.

És així com Artur Mas ha estat el primer home en la nostra història que ell mateix s'ha convertit en heroi al convertir-nos a tots i cadascun de nosaltres en protagonistes del nostre futur, al fer del minúscul espai que tots i cadascun de nosaltres ocupem en la història, en el nostre país i en el procés, un espai per a l'heroisme.

I amb ell, i amb nosaltres, també tots els líders que l'acompanyen en l'acord de data i pregunta, així com els moviments cívics com l'Assemblea, Òmnium i Súmate, o el moviment municipalista de l'AMI que ja aplega més del 80% de les nostres entitats locals.

Som on som perquè així ho hem volgut. Perquè hem sigut capaços de guanyar-nos aquest espai i aquest dret. El dret a somiar, el dret a ser protagonistes del nostre futur. Això ens converteix en els nostres propis herois, perquè tot depèn de nosaltres.

No ens fallarem. Vencerem. Ara és l'hora.

Sistèmic antisemitisme

He escrit moltes vegades sobre Israel -i jo-. Milito activament en la causa d'Israel. Sóc membre de l'ACAI (Associació Catalana d'Amics d'Israel). Crec que d'Israel i de la lluita del poble jueu per assolir un estat propi tenim molt i molt per aprendre. M'agradaria veure reflectides en el nostre procés algunes de les virtuts que reconec en el poble d'Israel. I el que més desitjaria, com tots els israelians, és veure la pau. Que sigui possible un estat palestí al costat de l'estat d'Israel sense relació de conflicte.

Sincerament, crec que des de la creació de l'Estat d'Israel, el 1948, els únics que això ho han fet impossible han estat els palestins. Mentre el leitmotiv de la lluita palestina sigui fer desaparèixer Israel la pau no serà possible. El dia que els palestins s'estimin més construir el seu propi estat que destruir Israel haurem avançat molt. Fins aleshores Israel viu sota la permanent amenaça del fanatisme dels seus veïns. I Israel, assistit per tot el dret i la raó del món, es defensarà. I ho farà amb contundència.  Israel sap que el dia que ofereixi la més mínima feblesa, serà el seu últim dia. 

No sóc suficientment imbècil com per no reconèixer el patiment que genera aquest conflicte. Però tampoc ho sóc com per no veure l'ús pervers que es fa d'aquest patiment, i fins a quin punt és indecent la molt selectiva resposta que genera entre molta gent. Sí, molt selectiva, en la mesura que genera una reacció absolutament desproporcionada amb el patiment que generen altres conflictes. No és tant que hi hagi víctimes de primera i víctimes de segona, tercera, quarta i etcètera, és que hi ha dits que únicament saben assenyalar Israel. Que romanen silenciosos davant centenars de milers de morts, però que mobilitzen terra, mar i cel per una única víctima si és conseqüència d'alguna cosa que ha fet Israel. I els hi agradi o no, la força que mobilitza aquests recursos té un nom, i no és nova, té milers d'anys: L'ANTISEMITISME.

Dissortadament sé que no hi ha gaire espai per a la reflexió. Només hi ha espai, sembla, per a la presa de posició. I en aquest context jo ho tinc del tot clar. Sempre defensaré Israel, i ho intentaré fer sempre des de la veritat. A casa meva només hi tinc dues banderes: l'estelada i la israeliana. I estic tan disposat a servir el meu país i la seva llibertat com a Israel i el seu dret a existir. I sí, ja sé que pel camí queden moltes coses i, sobretot, massa patiment.

Per acabar, només un exemple del paroxisme que estem vivint aquests dies, però que és el mateix que es repeteix cada cop que el conflicte s'aguditza:

- un personatge hispànic molt popular, actor, d'aquests amb fama de compromès, i que sempre està a primera línia en tots els fregaos del tema Palestina (per antisemitisme, li agradi o no, ho vulgui reconèixer o no) fa aquest tuit:  "Otra banda d malnacidos, hijos del más infecto país sobre la tierra, disfrutando d una agradable noche de asesinatos" I adjunta una fotografia nocturna d'un grup de gent damunt un turó que es diu estan "contemplant" els bombardejos d'aquests dies. Per al famós tuitaire el más infecto país sobre la tierra és Israel, i la banda de hijos malnacidos, serien israelians contemplant bombardejos sobre Palestina. Doncs bé, resulta que eren palestins de la zona d'Hebron contemplant el llançament de míssils sobre Israel. Per a aquest tipus de personal les coses només tenen sentit si se'n pot fer una lectura criminalitzadora d'Israel. Si així com per les xarxes corre de tot, la notícia i la fotografia haguessin arribat a l'autor del tuit indicant que eren palestins, ni hauria fet el tuit, ni els hauria insultat ni hauria criminalitzat. No hagués fet res. Odi selectiu. L'antisemitisme de les mil cares.

El post d'avui s'acaba aquí. Israel també és la meva causa. I milito i militaré activament en la seva defensa.

Us deixo amb un article molt recent, escrit aquests dies, per Alberto Moyano a El Diario Vasco: "Sistémico antisemitismo". M'hi veig reflectit 100%. Com és el que m'hauria agradat escriure a mi si en sabés prou, no tinc res més a afegir. És un enorme article, extraordinari!

SISTÉMICO ANTISEMITISMO, by Alberto Moyano

Por supuesto, no toda crítica a Israel incurre en el antisemitismo. Pero al igual que hay una ‘casta política’, existe otra ‘casta moral’, que opera en función de criterios estrictamente ideológicos, con una ética a la carta, que aparece y desaparece para desatar la indignación a conveniencia.

De menor a mayor, sorprende la frivolidad de quienes sostienen que el conflicto vasco es muy complejo, tanto que desde fuera no se entiende, y que en cualquier caso, hay que escuchar a todas las partes, para a continuación despachar el conflicto de Oriente Medio en tandas de 140 caracteres enlazadas a espeluznantes imágenes, tantas veces, rescatadas del archivo.

No existe territorio más ocupado que el cuerpo de una mujer palestina, ni franja más estrecha que el espíritu femenino cercenado por la imposición violenta de las supersticiones de Alá y los seguidores de Mahoma. De la situación de los homosexuales, mejor ni hablamos. Eso es antisemitismo, en su forma más curiosa cuando se da entre los mejores progresistas.

También causa perplejidad la laxitud moral aplicada a los recientes acontecimientos registrados en Ucrania, en donde puestos a elegir entre la UE y Moscú, la ‘casta ética’ no dudó en alinearse con Putin, el mismo que dejó Chechenia convertida en un erial sin que nadie mencionara que los rusos estaban haciendo con este pueblo caucásico lo mismo que los nazis hicieron con los soviéticos. Por agravio comparativo, eso es antisemitismo.

Como también lo es olvidar que Israel es el único estado del mundo a cuya existencia han jurado poner fin la variopinta fauna de sátrapas que ha florecido por la zona desde 1947 y aún antes. No hay dirigente árabe que, en caso de apuro, no haya arremetido contra Israel, el enemigo común, antes de emprenderla contra su propio pueblo en unos términos bélicos a los que jamás ha recurrido este país. Masacre sin cuento en Libia, gaseamiento de kurdos en Irak,   30.000 muertos y 300.000 desplazados en Siria, un país que sólo preocupa en lo que se refiere al estatus de los Altos del Golán.  Por supuesto, ninguna mención a Hitler. Eso es antisemitismo.

Todo el mundo sabe que Ariel Sharon fue el general que permitió las matanzas de Sabra y Chatila. Ya son menos  los que están al tanto de que los ejecutores fueron las milicias libanesas de cristianos maronitas, a los que jamás se comparó, ni equiparó con el III Reich. Del nombre del responsable directo de la masacre, mejor ni hablamos. En aquel caso, al Ejército israelí le cabe el dudoso honor de haberse comportado con la misma pasividad con la que años después las fuerzas holandesas encargadas de proteger Srebrenica contenmplaron la matanza de bosnios. No obstante, Sharon lució en el imaginario popular un bigotito hitleriano; a nadie se le ocurrió comparar a los holandeses con Hitler. Otra vez por agravio comparativo, esa fascinación es antisemitismo.

Cuando interesadamente se silencia que el Muro que divide de forma sangrante Cisjordania se construyó con los materiales vendidos por empresarios palestinos y que desde su construcción los atentados suicidas contra civiles israelís han pasado de uno a la semana a uno al año es antisemitismo, más aún a la luz de las tragaderas de los ciudadanos occidentales a la hora de aceptar toda clase de recortes en materia de derechos civiles y de sacrificar su libertad individual en el altar de la seguridad, todo a raíz de un magno atentado perpetrado hace tres lustros.

Cuando se vinculan las actuaciones del Ejército israelí al aprendizaje recibido a manos de las SS se soslaya que más bien fueron los palestinos los alumnos aventajados: ya en los años cuarenta, fue el muftí de Jerusalén, al-Husayni, instalado en Berlín, quien rogó, suplicó e imploró a Himmler que instalara cámaras de gas en Palestina para la eliminación masiva de judíos o, en su defecto, exterminara ‘in situ’ a los 400.000 judíos alemanes que Berlín pensaba deportar. En esta última aspiración, sus plegarias fueron atendidas y los 400.000 judíos alemanes, reducidos a cenizas. No obstante, jamás verás vinculadas las palabras ‘nazi’ y ‘palestino’.

Antisemitismo es obviar que Israel se desanexionó Gaza a cambio de nada, tan sólo de la promesa de no agresión y que ni tan siquiera eso fue capaz de cumplir la autoridad palestina sobre el terreno, es decir, los iluminados de Hamas.  Ningún país árabe quiso saber nada de los palestinos, que Egipto siempre ha rechazado hacerse cargo de Gaza y que si la franja es «la mayor cárcel al aire libre del mundo», lo es porque el encargado de mantener cerrada una de sus puertas es El Cairo, con Sadat y sin Sadat, con Mubarak y sin Mubarak. 30.000 palestinos cruzan a diarios los dos pasos fronterizos de Gaza para ir a trabajar a Israel, un drama fácilmente evitable si Egipto se ocupara de abrir su muro y proporcionarles empleo.

Antisemitismo es exhibir la división al 50% del territorio del antiguo Mandato Británico de Palestina aprobado por las Naciones Unidas, silenciando que Israel aceptó su parte, mientras que los palestinos no, azuzados por los países árabes, que prometieron echar  a los judíos al mar. El estado de Israel se proclamó el 14 de mayo de 1948. El 15 de mayo cinco países árabes le declararon la guerra y trataron de invadirlo.  Desde entonces, no ha conocido un respiro.

Dicho todo lo cual, ojalá Israel se salga cuanto antes de la espiral de violencia, iniciada una vez más por los extremistas islámicos, y encuentre un interlocutor desprovisto de impulsos liberticidas con el que firmar un paz duradera. Pero convengamos en que será difícil mientras  al otro lado de la mesa se siente, por un lado, unos que han sentido el pavor del vértigo a la paz cada vez que la han acariciado, la mitad de ellos, corrompidos hastaz el tuétano, y por otro, alguien que se niega a reconocer tu existencia y, simultáneamente, jura destruirte.

Contra el Soviet antisemita que controla els serveis informatius de TV3

Senyors, senyores, Catalunya deu ser l'únic país del món mundial on els serveis informatius de la seva televisió pública són l'autèntica oposició al Govern democràtic escollit per tots els ciutadans.

Fa molt temps que assisteixo estupefacte a la degradació dels serveis informatius de TV3, que s'han convertit en un autèntic SOVIET que aprofita tots els minuts que incomprensiblement els hi cedeix el Govern democràtic per a combatre'l i per convertir els Telenotícies en infumables pamflets antisistema i antioccidentals.

Tenim, d'entrada, la corresponsalia l'Orient Mitjà, en mans d'un fanàtic com l'Albert Elfa, antisemita militant, que converteix totes les seves cròniques en basura antiisraeliana i proislamista. És INADMISSIBLE. És tan bèstia que esgotaríem les paraules del diccionari per definir o intentar explicar la vergonya democràtica que representa per a Catalunya que la seva televisió pública esdevingui un pamflet pijtor que Al Jazeera a l'hora de tractar les notícies d'Israel.

Després tenim tot el tractament que fa del Govern democràtic de Catalunya. Els serveis informatius de TV3 són una maquinària engreixada per combatre el Govern legítim. No informen, fan política. No expliquen, combaten el Govern democràtic. Estem davant un cas únic entre els països democràtics. No existeix cap precedent que amb els diners de tots uns senyoritos es dediquin impunement a combatre políticament el Govern de tots, el Govern democràticament escollit. Això passa amb tot, amb tots els temes, qualsevol que sigui.

Avui, però, hem arribat al deliri en aquesta demència antidemocràtica, antisistema i antiperiodística dels serveis informatius de TV3

Fixeu-vos. Avui migdia hi havia dues notícies relatives al sistema educatiu i universitari.

Una de les notícies era un extraordinari treball fet per l'Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU Catalunya) amb la col·laboració de tots els Consells Socials de les universitats catalanes. Han analitzat totes les característiques de la inserció laboral de graduats i doctors de totes les universitats catalanes, i ho han fet a partir d'una macroenquesta a 20.000 titulats. Sí, 20.000, vint-mil.

L'altra de les notícies era una càpsula sobre un nou informe PISA (estan sortint informes PISA sota les pedres), feta a partir d'una enquesta a 1.000 estudiants de tot l'estat espanyol. Sí, només 1.000, mil, i per a tot l'estat. A nivell de Catalunya no hi havia dades, i en el millor dels casos la mostra podria haver arribat als 200 enquestats.

Quina ha estat la informació que més jerarquia i minuts ha merescut per als serveis informatius de TV3???? BINGOOOO! La notícia PISA, amb les seves lamentables 1.000 enquestes ha passat pel davant i ha merescut el doble de temps que la notícia AQU amb les seves 20.000 enquestes.

Per què? Perquè la notícia PISA permetia la criminalització del nostre sistema educatiu, a partir d'uns resultats obtinguts amb una mostra ridícula, sense cap representativitat.

Però, per què més? Molt fàcil, perquè l'estudi sobre els graduats universitaris i la seva inserció laboral oferia dades molt positives (en l'actual context). I per al Soviet del serveis informatius de TV3, és inadmissible ser objectius en la seva crònica informativa i donar informacions que eventualment poguessin considerar-se positives, o, si més no, donar informacions que no puguin ser utilitzades contra el Govern.

Per a aquest sòviet és inadmissible que les dades d'inserció laboral siguin positives. De la mateixa manera que és inadmissible que els graduats valorin bé la seva formació. Això no s'ha d'informar, i no s'ha informat.

En canvi, i amb la meitat del temps que ha tingut l'informe PISA fet a 1.000 estudiants, i no a 20.000, el soviet dels serveis informatius de TV sí que ha tingut temps d'emfatitzar les dades que reflectien, també entre universitaris, la crueltat de la crisi, com ha estat l'increment de la precarietat o de les retribucions més baixes, més en la frontera del mileurisme.

Per al Soviet de TV3 allò important no ha estat que el 85% dels graduats universitaris treballa, i que el 80% ho fa en tasques pròpies de la seva formació, o que el sou mitjà que tenen aquests graduats és de 1.900€ EN L'INICI DE LA SEVA CARRERA PROFESSIONAL!!!. Quià!!! Això seria una noti positiva. Per al Soviet de TV3 la notícia és que els mileuristes universitaris hagin crescut 10 punts en relació a l'abans de la crisi, per més que continuïn essent el percentatge més petit de tots en relació al conjunt de graduats.

No tinc cap dubte que si el microscòpic informe PISA hagués llençat alguna info positiva sobre la formació de la nostra canalla, la notícia hagués passat a la cua. No tinc cap dubte que si el Soviet dels informatius hagués trobat indicadors negatius en el volum de la inserció o en la satisfacció dels graduats, la notícia de l'informe AQU hagués estat la primera i amb més minuts.

La pregunta que ens hem de fer és doble:

- com és que un Govern democràtic aguanta la vergonya d'uns serveis informatius de la televisió pública que s'han convertit en un autèntic opositor a Govern, institucions, valors, etc. Sense fer-hi res...

- com és que els espectadors encara toleren aquesta presa de pèl, aquest insult permanent.

Necessitem, volem i treballem per uns serveis informatius de la nostra televisió pública que estiguin d'acord als valors del Govern i el Parlament democràticament escollits, de tots nosaltres, i no contra tots nosaltres.

No volem ni necessitem per a res uns serveis informatius que fan el que volen, que desinformen i que converteixen l'espai que els hi cedim en propaganda antisemita, antisistema, antioccidental i antigovernamental.

Volem i necessitem objectivitat, professionalitat i credibilitat.

NEVER SAY NEVER AGAIN

Ja ho he explicat molts cops. Jo vaig començar a militar en l'independentisme l'any 1984, a través de La Crida a la Solidaritat, i provinent dels moviments de joves cristians, de la JOBAC. 

 

Després va venir la Crida Nacional a ERC, entrar a militar a ERC, després la FNEC, assumir moltes responsabilitats a la militància sindical universitària, desconnexió de partits polítics, i després de la Universitat, el Casal Independentista de les Corts, i més endavant organitzacions de caràcter cívic i cultural d'arrel patriòtica i històries d'activisme polític diverses, des de l'infame pas pels Walking Dead fins a tot el que ha estat l'activisme cibernètic (Blocs Amb Estrella, BAT BLOCS-Blocs Against Tripartit-, etc.). I tot això combinat amb intentar ser-hi sempre que m'ho han demanat, i per ajudar o fer el que calgui, des de muntar equips de seguretat durant les consultes populars, manifestacions, actes i concerts, fins a plantar-te les hores que calgui en una paradeta a qualsevol barri del Baix Llobregat recollint signatures, explicant les coses, etc.

En aquests 30 anys de militància independentista he fet, viscut i vist de tot. DE TOT. He vist néixer projectes i els he vist desaparèixer. He viscut la il·lusió i la decepció. He estat militant anònim i he assumit moltes i diverses responsabilitats. 

 

Una de les coses més importants que he après és que hi ha molt pocs valors absoluts en la política des d'un punt de vista d'estratègia, de manera d'arribar a uns objectius.   

Pocs ho recordareu, però en aquest país l'independentisme va estar tan virulentament com estèrilment dividit molt de temps entre partidaris i detractors de la lluita armada. De fet era una divisió absurda, perquè gairebé es plantejava sobre una quimera, sobre quelcom virtual, però allò ens va arrossegar pel fang durant molts anys. Quan finalment l'Àngel Colom va fer alguna cosa per treure l'independentisme d'aquella mena de forat negre que absorbia totes les energies i no retornava res encara vam viure anys molt durs, on per a certs companys no hi havia pitjor enemic que l'Àngel.

És curiós, perquè allò que va fer, liderar, el bo de l'Àngel Colom està en la gènesi de l'actual majoria social independentista. Però llavors alguns el van acusar dels pitjors mals possibles: traïció, delació, ser instrument dels serveis secrets espanyols, etc. 

 

És terrible veure ara, amb la perspectiva d'aquests anys, la lucidesa patriòtica de l'Àngel i l'alt cost personal que per ell va tenir tot allò que ara s'ha demostrat providencial per al procés.

 

Doncs sí, amics. NEVER SAY NEVER AGAIN. 

 

Llavors no hi havia twitter ni facebook (no vull ni imaginar el que hauria estat), però ens coneixíem tots (érem quatre gats). I molts havíem estat fent birres i compartint coses i de sobte ens vam veure embolicats en mogudes d'extraordinària violència. Entre camarades. Fins a aquest punt van arribar les coses. 

 

Permeteu una anècdota d'aquells temps tan llunyans i alhora encara tan recents: un Onze el “sector” que propugnava per “seguir” amb aquella ficció autodestructiva de “la lluita armada” va organitzar una “falla” contra l'Àngel i la capçalera de la mani d'ERC, de la que llavors n'era el líder. El servei de seguretat que havíem muntat, i la col·laboració discreta però eficaç d'uns Mossos que aleshores encara no estaven desplegats, va impedir que passés res. Pocs anys després un bon amic que havia participat en aquella "falla" em digué que haver-ho fet era una de les coses de les que més es penedia a la seva vida, que cada cop que hi pensava se sentia fatal, i que no podia treure's del cap la imatge de, quan avançaven encegats d'odi contra nosaltres, veure que els que estàvem esperant érem amics, patriotes, camarades. 

 

En el meu “debe”, jo també he fet coses, mantingut actituds, que després, amb el temps, he vist com d'injustes o excessives han estat. Cap de nosaltres no està lliure de "culpa".  Particularment crec que en l'època de la FNEC vam fer coses que no hauríem d'haver fet, i també me'n sento responsable. Però del que únicament sóc responsable jo és quan, davant el tripartit, vaig reaccionar amb una ira desproporcionada, que va arrassar amb tot el meu entorn. Hi he pensat sovint. Podia haver mantingut la meva posició hostil al tripartit (pensava i penso que m'assistia tota la raó) sense necessitat d'estendre aquesta hostilitat a tota la gent que m'envoltava que era favorable al tripartit. Em vaig equivocar i vaig ser cruel amb els altres, però també amb mi mateix. Perquè quan perds el respecte per un “altre” del que saps no pots dubtar, fins i tot que és el teu amic, d'alguna manera també t'estàs perdent el respecte a tu mateix. I jo hi vaig caure, en aquest pecat, i de ple. I ho he lamentat molt, però també crec haver-ne après.

És per això que avui m'he atrevit a escriure aquest post, si voleu molt personal, però també d'una actualitat rabiosa, encesa, perquè no importa els anys que hem estat militant, sinó les lliçons que hem après i que ens haurien de servir ara. 

 

NEVER SAY NEVER AGAIN

30 anys de militància independentista també m'han ensenyat que allò important no és el que un mateix pensa que ho és, perquè això pot ser relatiu. El que avui podem viure com una traïció, demà ens podem trobar que hagi estat la clau de volta del nostre èxit.

Aquells camarades que volien cremar l'Àngel perquè es pensaven que amb el procés que havia iniciat per la dissolució de l'opció armada independentista estava traint el país i actuant al dictat dels interessos de l'Estat, avui reconeixen, com tothom, que tots teníem els mateixos objectius, però que aquella decisió és la que ha permès l'independentisme ser majoritari socialment i posar en autèntic escac l'Estat.

Permeteu-me encara una altra “anècdota” molt més recent però igualment significativa. La mani de l'Onze 2012, aquella mani històrica per la mobilització sense precedents que va representar i per les conseqüències polítiques que se'n van derivar, va estar amenaçada fins l'últim moment per la bogeria d'aquests que avui coneixem com a "hiperventilats" que només serveixen per destruir. Jo estava en l'equip de seguretat de la manifestació. En els dies previs vam detectar que hi havia alguns grups d'aquests d'hiperventilats que enlloc d'anar a la mani a sumar-s'hi el que volien era muntar una bronca. De fet dues bronques: per una banda colar-se a la manifestació, sense respectar l'ordre que l'organització i tots els participants havien acordat, i, per una altra banda, fent una crida a increpar els polítics que anessin a la mani, acusant-los a tots -tots els que no eren ells- de traïdors i de venuts. 

 

Per sort vam ser prou “hàbils” per neutralitzar les dues operacions. Algun dia explicaré com ho vam fer. Avui només us voldria convidar a una reflexió: si no ho haguéssim aconseguit les imatges que haurien donat la volta al món no haurien estat les de milions de persones manifestant-se cívicament per l'estat propi, sinó les d'una manifestació fracturada i amb bronques per tot arreu, insults, empentes, etc. I no només internacionalment no hauria tingut cap efecte, és que internament, al nostre país, no hauria produït ni un 10% dels efectes polítics que va generar, i que la permeten situar com el tret de sortida a aquesta fase del procés.

A les mans de tots nosaltres està deixar-nos arrossegar per la bogeria destructiva o neutralitzar-la. Penseu-hi tots. 

 

Hem estat i som plurals. Hem tingut i tenim visions diferents. Però el que hem d'assumir és que EN CAP CAS podem mantenir una actitud que converteixi les diferents visions en antagòniques. I que, davant qualsevol circumstància, el que ha de prevaldre són els objectius comuns compartits i la confiança mútua que ens hem guanyat.

L'últim aprenentatge que volia compartir amb tots vosaltres de la meva experiència de 30 anys de militància és que aquests llargs anys de militància no m'haurien servit de res si no em permetessin saber quan haig de confiar en la gent, en les persones, en les organitzacions, i saber fer-ho per damunt de les diferents visions que podem tenir sobre les coses. 

Crec que hauria tingut una militància de merda si ara no fos capaç de superar visions dogmàtiques sobre com anirà el procés. Estem segurs del que volem fer. Tenim un pla. I tenim uns acords que ens comprometen a partits polítics i societat civil. L'important per a mi, com a militant independentista, és la confiança que tinc en les persones i les organitzacions que estan en aquest acord i en aquest procés. 

 

Confio en el MHP Mas i en l'Oriol Junqueras. Confio en CiU i en ERC, i també en les CUP, i m'esforço per confiar en ICV-EUA. Confio en la Carme Forcadell i l'ANC. Confio en la Muriel Casals i en Òmnium. Confio en tots els companys amb els que comparteixo aquest desig de votar el dia 9 de novembre del 2014 i que el Sí Sí guanyi. Però el més important de tot és que confio plenament que davant tot el que passi des de l'Onze fins el 9N2014, que pot passar de tot, totes aquestes persones i organitzacions sabran prendre la millor decisió. I jo els hi donaré suport.

Em sembla indigne, absolutament indigne, que hi hagi qui es dediqui a escrutar tot el que passa o es pot dir davant un micro des de la permanent ombra de la sospita. Es pot opinar de tot, es poden expressar visions diferents. Però és inadmissible que hi hagi qui, des d'un presumpte sobiranisme, es dediqui a destruir tot el que es fa, a escampar merda, desànim, sospita, etc.

Que ningú no pensi que ell i només ell té la solució de tot o de res. 

Que ningú no pensi que si no es fa el que ell pensa que s'ha de fer anem al fracàs. Que ningú s'atreveixi a pensar, dir o acusar que si els altres no fan el que ell pensa s'ha de fer és perquè afluixen o ens traeixen. No diguem bestieses. No abonem la bogeria de quatre desgraciats que malgrat omplir-se la boca d'independència només estan preocupats de que se'ls hi doni la raó, d'alimentar el seu ego malaltís amb una permanent actitud destructiva que els ajudi a superar el seu fracàs en tots els àmbits. 

 

Mireu. Estic convençut que cap dels que en aquell 1984 ja estàvem militant per la independència mai no hauríem pensat que estaríem vivint el que estem vivint avui en dia, ni que hi hauríem arribat de la manera com ho hem fet. Però hi hem arribat, ho hem fet, i estem a 4 mesos d'un referèndum d'autodeterminació.

El lideratge del procés i el respecte que ens ha de merèixer emergeix de diferents jocs de legitimitats: la democràtica (líders i partits polítics) i la social (lideratges i organitzacions cíviques que són les que han assumit la responsabilitat de les diferents convocatòries i que la mobilització que han aconseguit els hi ha atorgat per mèrits propis). Que no ens vingui ningú que no representa ningú perquè ni tan sols té cap mandat parlamentari ni ha aconseguit mobilitzar més de quatre gats a desgastar els lideratges guanyats a pols que té el procés. Si ells estan bojos com per intentar-ho, amb les eines que les xarxes socials i la societat hiperconectada els hi proporcionen, nosaltres no, i els hem de neutralitzar. 

 

Mantinguem la plena confiança, un compromís exemplar i un coratge creixent que sigui encomanadís davant tothom. Aquesta és l'actitud.

INTELIGÈNCIA I CARÀCTER!

Un post per negar haver-lo escrit ;-) : "a les CUP el que és de les CUP"

Aquest és un post d'aquests que potser ràpidament me n'empenediré d'haver escrit. Però és sincer, i com que sempre escric des del cor, des del sentiment, més que des de la raó o el càlcul, doncs aquí va.

Sí, a les CUP el que és de les CUP.

Em demana el cos escriure això, explicar-me. Ara mateix estic extraordinàriament allunyat gairebé en tot del que són les CUP. Suposo que l'únic punt de contacte és que aspirem a la independència. I, en aquest punt, ens creiem mútuament. Més enllà d'això, cap coincidència. Tot el contrari, una discrepància radical, profunda, intensa, insalvable, amb les seves propostes, amb la seva política i fins i tot amb manera de fer.

Però per a mi, el punt de contacte de saber que estem en el Sí+Sí, és important. Igual que vaig reconèixer, i ho vaig deixar per escrit, la importància cabdal que les CUP estiguessin en l'acord de la data i pregunta.

No us penseu que aquesta distància amb la proposta de les CUP és “de sempre”. Tinc enorme amics de les CUP. I crec que la distància amb les CUP ha anat creixent a mesura que ens fèiem grans. D'alguna manera jo he format part d'aquest entramat de l'independentisme radical des d'on van acabar sorgint les CUP, vaig ser un dels fundadors del Casal Independentista de Les Corts, amb una colla de bons amics, fins i tot honoríficament el vaig presidir, en aquella època que el col·lapse de l'MDT havia deixat escampat pel país un conjunt de gent per als que ERC no era el nostre projecte i per als que no hi havia res més que la militància independentista de base arrelada al territori, els nostres barris, comarques, viles... En aquell moment a Barcelona només van “sobreviure” dues estructures, la del nostre Casal, a Les Corts, i la del Casal Independentista de Sants. Fin de la cita, pel que fa a nivell personal, només l'he feta per si algú es pensa que no conec aquest món. El conec, i molt. Moltíssim.

Per què dic “a les CUP el que és de les CUP”?

Em va passar pel cap la frase al veure el primer lliurament de l'enquesta de El Periódico, on atorgaven una projecció de 10 diputats al Parlament de Catalunya a aquesta cosa que es diu Podemos, de la que jo, que sóc un animal polític, ni tan sols n'havia sentit parlar abans del 25-M, i que després, l'únic que sabia que havien fet a Catalunya era protagonitzar una baralla entre dos gestors de dos comptes de twitter a Reus que s'autoatorgaven ser els únics que tenien el “permís” de no sé quin “círculo”.

La tercera notícia va ser aquesta projecció de 10 diputats. Estorat. Vaig esgarrapar una mica d'informació per aquí i per allà i vaig veure que, més enllà del compromís nacional de les CUP, les seves propostes estaven molt en sintonia.

Tanmateix, el que definitivament m'ha fet escriure aquest article és veure la presentació que han fet avui a Barcelona aquesta gent de “Guanyem”, a major glòria i lloança de l'Ada Colau. I tota aquesta cohort de palmeros que han sortit de sota les pedres per lloar el seu missatge de demagògia espelusnant (fins aquí igual que les CUP) i absolutament asèptic nacionalment (a diferència de les CUP).

Però no són aquestes diferències el que m'ha motivat a escriure. Si faig aquest escrit defensant les CUP no és pel que diuen, sinó pel que fan, perquè el que fan, són. 

Si en aquest país hi ha algú que s'ha currat de debò el discurs anticapitalista i antisistema, són les CUP. No ho han fet de boquilla, mediàticament o a través de fitxatges mediàtics. Ho han fet picant pedra. Ho han fet a través d'un arrelament territorial espectacular, treballant al carrer, amb els veïns (o contra els veïns, això ja va a gustos). Ho han fet des d'un incessant activisme, tan dogmàticament arrelat a la seva manera de fer, que només s'han atrevit a fer el salt de la política municipal a la nacional, al Parlament de Catalunya, quan la pressió de les bases per donar carta de naturalesa general al seu projecte ha estat insostenible. Perquè les CUP només han existit on podien fer coses. On les han fet, han constituït un casal, o un ateneu, o el que sigui, i s'han fet ressò de totes les coses que passaven al seu voltant immediat, i han fet propostes, i han treballat amb diferents col·lectius, i no han capitalitzat cap altre rendiment que la confiança que generava en la gent del seu voltant veure que hi eren.

Les CUP, per tant, neixen arrelades al territori, però no d'una manera formal o artificial, sinó perquè tenien prou força per articular una proposta política. I la seva proposta política, a banda dels eixos bàsics que les defineixen, sempre ha estat fer-se ressò del que en el seu llenguatge en diuen “les lluites”, ja sigui l'asfaltat d'un carrer, ja sigui el feminisme, ja sigui l'anticapitalisme, ja sigui una escola, els estudiants, un CAP. Allà hi han estat sempre, perquè és el seu ADN, ser-hi, acompanyar tothom en això que en diuen “lluites”.

Aquesta proximitat a la gent és el que ha fet que allà on han existit, les CUP hagin desenvolupat una proposta política, que hagin tingut un innegable èxit municipal, i que això, aquesta honestedat en els seus plantejaments i praxis política, els hagi catapultat al Parlament, amb tres diputats.

Un cop al Parlament, i, insisteixo, malgrat la distància sideral que hi mantinc, tampoc no em dol reconèixer que han tingut una veu excepcional en la figura d'en David Fernández, crec que és una persona culta, intel·ligent i que ha sabut projectar un discurs únic, en el sentit que fins la seva arribada no s'havia sentit al Parlament.

És per això que avui escric que “a les CUP el que és de les CUP”. 

Em repugna que una gent que l'únic que sabem d'ells és que es barallen per un compte de twitter, que no els coneixen ni a casa seva, perquè tenen un lider com en Pablo Iglesias que surt molt per la tele, a totes les teles, de sobte pugui arribar a recollir tants suports en aquest àmbit de “revolta” com per, sense moure un puto dit, tenir 10 diputats al Parlament de Catalunya.

Ho trobo injust. Molt injust, perquè aquí hem tingut una gent que aquesta “revolta” se l'ha estat treballant de debò, des del carrer, no des dels platós de les TV. I que consti, insisteixo, que jo treballaré sempre contra aquesta “revolta” que uns i altres persegueixen. Però tinc aquest sentit últim de justícia que fa que em rebeli quan veig com uns aprofitats poden fer-se amb l'espai que de manera natural, per mèrits propis, correspondria a uns altres. I que això passa simplement pel poder mediàtic davant el poder del treball sincer i desinteressat al carrer.

Aquest sentiment l'he tingut també quan he vist tot aquest papanatisme amb la presentació dels Colaus. Però qui us penseu que ha estat donant suport arreu a la PAH, sinó la gent de les CUP, i sense figurar, ni pancarteta ni res? Però que aquest és un país massa petit perquè no sapiguem qui és qui, què fa tothom, etc. Però si les CUP s'hi han abocat! I va ara aquesta senyora que s'ha projectat mediàticament gràcies al treball anònim de moltíssima gent, entre d'altres de la majoria de la gent de les CUP, i presenta el seu propi projecte que en el fons el que fa és anar a rebentar aprofitant la seva fortalesa mediàtica, el treball de les CUP.

Doncs no, a les CUP el que és de les CUP. Si en aquest país algú s'ho ha currat, són les CUP. Si en aquest país vull tenir algú al davant per confrontar políticament projectes polítics tan diferents, vull que siguin les CUP. Em vull esbatussar dialècticament i políticament amb les CUP, perquè són els que s'ho han guanyat.

Em repugna aquest poder mediàtic que imposa lideratges fins i tot en els sectors polítics que se les donen més de “rupturistes”, més d'antitot, i que després resulta que giren l'esquena als que estan currant-s'ho al carrer i idolatren els que obtenen més quota de pantalla. Això em fot fàstic.

I per acabar amb el fàstic, la imatge dels colaus envoltats de les escorrialles de la gauche divine, que s'havien quedat absolutament desplaçats amb tot el tema del procés, i que ara veuen amb aquesta oportunitat mediàtica una manera de reenganxar-se al figurar, de fer veure que fan coses i que són molt guais i així poder-ho explicar a la resta d'amics de pasta mentre fan un suquet de peix a la seva esplèndida mansió empordanesa...

Pues eso. Que a les CUP el que és de les CUP. Que com a opositor a tot el que representen -excepte el Sí+Sí- m'agrada tenir gent digna al davant, i les CUP s'han fet dignes d'aquest espai que ara un parell d'especuladors mediàtics volen ocupar. I això em fot ràbia. Perquè la gent que som com jo, i que tenim en l'honor i el respecte valors a preservar, sabem valorar fins i tot els nostres enemics, rivals o opositors, digueu-li com volgueu.

Sé que potser no els hi he fet cap favor amb aquest post. Però volia deixar clar que els respecto per la seva honestedat en el seu plantejament polític i treball des d'avall. I que em repugna que algú vulgui rebentar un espai que s'han guanyat a pols, suant-lo, anònimament, i que aquest algú ho faci des de la falsedat de la seva projecció mediàtica i aquest fastigós món que fa que fins i tot els que se les volen donar de “revolucionaris” es guiïn pels qui tenen més quota de pantalla abans de per qui està treballant al carrer anònimament.

A les CUP el que és de les CUP.

I arrieros somos, y en el camino nos encontraremos, perquè el projecte de les CUP està a les antípodes del meu. Però #respect

El RING OF FIRE que trobo a faltar en el procés

Que la majoria social que habilita l'impuls del procés és molt plural, que gràcies a aquesta pluralitat enorme existeix i que fins ara ha avançat consensuant els passos des d'aquest pluralitat és un fet.

Ho he escrit i reflexionat moltes vegades. Si el lideratge del procés fos homogeni i se sustentés en una majoria social clara, tot podria ser més fàcil, més operatiu. Però no és així i no val en absolut la pena lamentar-se'n. La majoria social només existeix perquè som capaços de sumar des d'Unió fins a les CUP, passant per CDC, ERC i ICV-EUA. A més a més ens sabem imprescindibles tots: si un dels partits que conformen aquesta majoria social se'n despengés, el procés quedaria tocat.

Els partits que conformen aquesta majoria social fins ara han donat mostres de maduresa i compromís. Van fer possible la declaració de sobirania al Parlament i han fet possible l'acord de data i pregunta. I això és el més important i el que hem de valorar.

No obstant, i a l'igual que reconeixem i aplaudim els mèrits, el compromís, també podem dir que ens fan patir molt, massa. Sempre estem amb un ai al cor per si algú es despenja d'aquesta unitat, per si no serem capaços d'arribar al següent pas amb el mateix nivell d'acord, etc.

Trobo a faltar, i molt, que tots aquests partits que estan compromesos des de la declaració de Sobirania i l'acord de data i pregunta, poguessin escenificar públicament un compromís més intens i estratègic.

Perquè sí, perquè malgrat tot, m'agradaria que totes aquestes forces polítiques, al costat dels principals agents de la societat civil catalana (ANC, Òmnium) compareguessin públicamentdavant el poble de Catalunya i diguessin alguna cosa similar a aquesta: “Els partits polítics i les organitzacions que avui compareixem volem fer públic el següent:

• el nostre país viu un moment històric. En som plenament conscients i ens conjurem per actuar, fins el final del procés, d'acord a la transcendència irrepetible del moment.

• Sabem que tots els partits i organitzacions que estem en aquest acord tenim tots els nostres legítims objectius, visions, etc sobre com ha de ser i funcionar la nostra societat. Els nostres projectes són fins i tot molt diferents, però d'acord amb el primer punt, és a dir, que assumim que estem en un moment històric, ens conjurem a prioritzar en la nostra activitat política tot allò que ens uneix: la celebració d'una consulta per donar veu al poble sobre el futur de Catalunya i la construcció d'un nou estat.

• Renunciem, en aquests mesos que falten fins el 9 de Novembre i els que seguiran a la consulta fins que es concreti el resultat que en surti, al tacticisme partidista. Això obliga al govern, als partits que donen suport al govern i a l'oposició. Conscients dels dos punts anteriors (el moment històric i el nostre compromís per centrar la nostra activitat en allò que ens uneix), ens conjurem a obrir un parèntesi polític en el que és el normal funcionament de les nostres institucions i les nostres legítimes visions diferents sobre aquest funcionament, les polítiques a impulsar, etc.

• Actuarem, de facto, com un govern de concentració. El Govern accentuarà el seu caràcter tècnic i de transició i se centrarà en mantenir en correcte funcionament tota la maquinària administrativa, a atendre les necessitats més immediates dels nostres ciutadans, a fer tot el que calgui per fer possible la consulta del 9 de Novembre i a bastir totes aquelles estructures d'estat que necessitem impulsar en un procés d'aquesta naturalesa. El Govern procurarà fer partíceps totes les forces polítiques de les decisions de major relleu. I l'oposició es compromet a cooperar críticament en totes aquestes decisions i a no fer bandera de debats sectorials, tant perquè existeix un compromís de postposar-los fins finalitzar el procés, com perquè som conscients que tot allò que esdevingui un element de desgast entre les forces que impulsem el procés, no és positiu.

• Som plenament conscients que el procés que impulsa el poble de Catalunya, i del qual nosaltres -els signants- només en som gestors privilegiats, només ens té a nosaltres perquè arribi a bon port. Som plenament conscients que ho tenim tot en contra: l'estat espanyol, tot l'establishment (català i espanyol), la majoria mediàtica i fins i tot la comunitat internacional. Som plenament conscients que no podem esperar res que no surti de nosaltres, que no siguem nosaltres.

• Davant d'això, ens conjurem a enfortir aquest “nosaltres”. Manifestem el nostre compromís en fer d'aquest “nosaltres” tan plural, un nosaltres sòlid i operatiu. Manifestem que som plenament conscients de la diversitat de la societat catalana i ens conjurem a convertir-la en el principal patrimoni del nou estat. Tot el que fem i tot el que volem té un fonament polític i social que transcendeix el procés i els seus agents: som un sol poble.

• Som plenament conscients de l'excepcionalitat democràtica que tot plegat ens planteja. L'assumim com un mal menor. L'assumim amb el convenciment que el dret a decidir implica una revolució democràtica sense precedents en el nostre país, de la que ja mai no en podrem ni voldrem defugir. Assumim aquesta excepcionalitat amb el convenciment que el país que en surti d'aquest procés el construirem entre tots, des de la radicalitat democràtica.

• Ens conjurem a, un cop finalitzat el procés, convocar immediatament unes eleccions constituents, que tinguin per objectiu redactar una constitució que sigui un reflex de la radicalitat democràtica que ens ha permès impulsar el procés, que sigui respectuós amb totes les visions sobre la societat que confluiran en el nou Parlament i que habiliti un nou país democràticament robust i plural.

Si s'aconseguís una cosa així el nostre procés hauria donat un salt endavant espectacular. Hauríem constituït un autèntic RING OF FIRE que garantiria el blindatge del procés. Impenetrables a les "agressions" externes, però conservant la pluralitat interna.

Crec, a més, que tampoc no hauria de costar tant arribar-hi, a un acord d'aquesta naturalesa. Al cap i a la fi, tots els partits que estan en l'acord de data i pregunta -excepte la CUP- han participat del Govern de la Generalitat Autonòmica en aquests darrers 10 anys. La situació del país és responsabilitat, para lo bueno y para lo malo, de tots: de CiU, d'ERC i d'ICV-EUA. Cap d'aquests partits es pot fer el boig en relació a com està el país. Es tracta de no convertir aquesta situació, que és crítica, en una disputa demagògica del “que si tu que si yo, que si yo que si tu...”.

No es tractaria en cap cas d'enganyar ningú, i menys als propis votants. Es tractaria de fer-los partíceps d'un acord històric, de conformar un govern tan tècnic com sigui possible i de no caure en les temptacions partidistes de desgast i retret mutu entre els partits que estan en el consens de la data i la pregunta.

De la mateixa manera que es tractaria de deixar meridíanament clar que immediatament finalitzat el procés, hi haurà eleccions constituents, que ens permetran dotar-nos d'una Constitució consensuada a partir de la qual desplegar el necessari joc de partits.

Tot i que cada dia penso en l'important que seria blindar un acord així, sóc del tot pessimista que el puguem assolir. El tacticisme encara pesa massa. I percebo, en algunes forces, dubtes sobre tot plegat, que els fan reaccionar a la defensiva, fent-se valer intentant posar el Govern contra les cordes dia sí, dia també o intentant desgastar, fins i tot mesquinament, altres forces que estan en aquest consens sense el qual no hi hauria res. Si tots ens deixem anar i ens dediquem a fer bandera del que ens separa, de les nostres diferències, estem perduts.

Crec que ja hem identificat amb claredat, tots plegats, que la principal amenaça pel nostre procés som nosaltres mateixos. Que en algun dels revolts que tindrà el camí la caguem, no sapiguem estar a l'alçada, ens perdi l'estètica o el tacticisme.

L'altra cara és que si ens sorprenem a nosaltres mateixos i som capaços de mantenir ni que sigui aquesta precària, però eficient, unió assolida amb la data i la pregunta, el procés gaudirà de bona salut.

Tanmateix, insisteixo, reclamo, que aquestes forces polítiques i socials siguin més ambicioses i estableixin un RING OF FIRE que blindi el procés fins el final i davant qualsevol contingència. Por pedir que no quede...