Primàries: com sempre, de cara davant el matonisme i la toxicitat. Una pregunta per l'ANC i 3 reflexions generals

PREÀMBUL
És curiós. Fa més de 10 anys que vaig fer-me blocaire. Des de llavors sempre he escrit i publicat el que he volgut. I només ara, avui, davant aquest article, m'he plantejat autocensurar-me. El fet de fer-ho, no cal dir-ho, és el que m'ha decidit inequívocament a publicar-lo.

Esmentar el que sigui que no sigui llaudatori de la secta de les primàries (ja ho podem dir així, secta) et sotmet al seu linxament matonista (que si llirista, processista, paguita, sofà, etc) i a la seva rocambolesca dialèctica, segons la qual, si no els tens en compte i els ignores és perquè els tens por, i si parles d'ells críticament, també ho fas perquè els tens por.

Fet i fet, si en més de 30 anys de lluita independentista no m'ha callat ningú, no em callaran ara aquest personal. Res de tot això. Ni em feu por, ni el vostre matonisme em tirarà enrere, ni sou cap centre de l'univers segons el qual parlar o no parlar de vosaltres és per por a vosaltres.

I no, cap por tampoc perquè apunteu alguna molt mínima possibilitat d'obtenir un regidor a BCN. No us flipeu. I si us flipeu me la porta fluixa. Que el context polític i la vostra toxicitat us permeti obtenir entre 0-1 regidors a BCN (com si són dos, o tres -que no seran, no us flipeu-) , doncs felicitats, xatos i xates, sermonejadors i sermonejadores. Enhorabona per aquest gran èxit al que heu dedicat tot el vostre potencial destructiu. Ser per destruir... la veritat mai ha estat en el meu codi ètic, polític, de valors. És evident que per al submon de les primàries és el seu únic espai moral possible. 

Així doncs, amb aquest article volia compartir amb tots vosaltres una pregunta per a l'ANC i unes reflexions que políticament, com a militant independentista, crec ens hem de plantejar. I així ho faig, com ho he fet en relació a tot el que passa al voltant de l'independentisme des que vaig obrir el blog. Sense por. De cara. Com sempre.

PRIMÀRIES: ENREDADA A L'ANC O ENREDADA DE L'ANC?

L'ANC va plantejar la seva cobertura, implicació, projecció i finançament del procés de les primàries com la via per aconseguir candidatures unitàries. Però això era fals. Ni ERC, ni el món de Junts x CAT /Pdecat ni la CUP no hi participaven, no s'havia atès, escoltat ni respectat, en cap moment, els diferents punts de vista dels 3 partits que, ara mateix, representen a l'independentisme.

A quina unitat apel·lava la direcció de l'ANC per obtenir l'aval dels socis quan no comptava en cap cas amb la més mínima complicitat de cap dels tres partits independentistes? 

Al meu entendre només hi apel·laven per mobilitzar la gent, jugant amb la bona fe de la gent, invocant una unitat quan sabien perfectament que el procés que engegaven era tot just el contrari, implicava fer-la impossible, incrementar l'atomització, promovent una quarta candidatura independentista.

Ens va enredar la direcció de l'ANC o algú va enredar a la direcció de l'ANC?

Com a moviment civil, l'ANC ha tingut la seva gran força en la seva transversalitat. A l'ANC hi vam fer cap gent sense cap militància política i militants de diferents partits, ja fos ERC, ja fos el món de Junts x CAT/Pdecat, ja fos la CUP. La transversalitat ha estat el seu gran èxit, la seva gran força i per a mi és el gran valor a preservar des de la seva fundació.

Davant la ja indefugible realitat, que tot el tema de les primàries amb el que es va comprometre l'ANC era només l'excusa per generar una quart espai polític indepe, que competeixi amb els altres tres existents...

Què farà ara l'ANC?

Es dissoldrà com a entitat cívica transversal per refundar-se com a 4t espai polític independentista, enfrontat als altres 3 existents?

Crec que els socis mereixem alguna explicació o poder decidir si recuperem la transversalitat o se segueix sent impulsor i col·laborador necessari en generar un quart espai independentista enfrontat als altres tres existents.

L'EVIDÈNCIA QUE L'INVENT NI HA FUNCIONAT COM S'ESPERAVEN NI HA ENGANYAT PROU GENT COM S'ESPERAVEN

Per més que els seus promotors hagin intentat vestir el procés de primàries a BCN com un "èxit", la veritat és que fins al dia d'avui l'únic que ofereix són dues cares bastant poc conciliables: la de l'evidència d'haver mobilitzat un nombre significatiu de persones i la de l'evidència de, malgrat això, ser un fracàs poc discutible.

Mirem algunes dades.

Un cop es va iniciar el procés de les primàries a Barcelona, s'hi van arribar a inscriure fins a 27.000 persones. Moltes. Era el moment en que encara "colava" que les primàries podien servir pel tema de la unitat.

27.000 persones van donar totes les seves dades, es van inscriure d'acord al procediment establert i tenien dret a vot.

Quanta gent va votar?

Doncs dels 27.000 ja sigui presencialment o telemàticament, únicament van votar 9.700 persones.

Dues terceres parts dels inscrits, que ho havien fet ultramotivats, perquè en un primer moment van creure que allò es feia per la unitat, van veure que allò de la unitat només havia estat una excusa, i que allò només era un procés per crear un 4t espai polític indepe enfrontat als altres 3 existents i se'n van desvincular, no van participar-hi. Si perdre en poc més d'un mes dues terceres parts del suport inicial no és un fracàs descomunal ja em direu què ho pot ser.

Diuen que 9.700 persones és una participació sense precedents en unes primàries. Cert. La cosa és que no eren unes primàries. Era un procés constituent. Les primàries dels partits polítics no tenen absolutament res a veure amb aquest invent. Les decisions en els partits polítics tenen altres lògiques.

De fet el més similar a aquesta història de les dites primàries no és en cap cas les primàries dels partits polítics, sinó els processos que han permès presentar-se a les eleccions a "agrupacions d'electors". En el cas de Barcelona, per poder presentar-se una "agrupació d'electors" calen, crec recordar, més de 8.000 signatures. Com veiem, és el punt de suport en el que s'ha mogut el tema primàries. S'estava constituïnt una candidatura, res més. Era un procés constituent, res més. Un procés que, sense "l'enredada" ANC, hauria estat impecable, fins i tot meritori, del que no hauríem tingut gaire a dir.

Mirem una altra dada, la de Lleida. Segons tuit propi de les primàries de Lleida, van participar-hi un 34% dels inscrits. Altre cop ens trobem en una radical desmotivació d'un col·lectiu que havia estat prou motivat com per apuntar-se, donar les seves dades, inscriure's. I arribat el moment no participen al que s'havien inscrit a participar. Per què? Evidentment perquè aquest procés no era el que havien venut. No era per la unitat, sinó per generar un quart espai. Per això un 65% dels inscrits a Lleida no participen de la comèdia.

Encara més, seguint a Lleida. La candidatura calia cobrís 27 candidats, i només n'hi van haver 12.


O sigui, no hi ha ni prou gent per cobrir la llista. Els de les lliçons.

DE LA PARTITFÒBIA A L' EXALTACIÓ DE L'ENDOGÀMIA 

Un dels punts més tòxics del discurset de sermonejadors i sermonejadores és el que adrecen a destruir els partits polítics i la seva funció. La legitimitat dels partits polítics arrela en el seu suport electoral. I només el cos electoral els pot treure aquesta legitimitat directa representativa. Clar, com que els sermonejadors i sermonejadores són uns "paracaigudistes", van haver d'"inventar-se" nous mecanismes per a legitimar-se. Un cop més, si aquí s'hagués quedat la seva intervenció política, no tindria res a dir, el problema el tenim quan a això hi han afegit una estratègia per intentar destruir la legitimitat dels altres.

Tracten d'estúpids manipulats als votants dels partits i de farsants a tota la seva militància, que només ho serien per l'aspiració a ser receptors de "paguitas". Fi de l'anàlisi dels sermonejadors i sermonejadores de les primàries.

Mireu, en aquests gairebé 3 anys d'implicació en les lluites veïnals del meu barri, del Poblenou, he après a valorar i valoro extraordinàriament el compromís de tots els militants i representants municipals (al barri, Districte i casa gran) dels partits, singularment del món de Junts per CAT i del d'ERC. Han estat amb els veïns. Sempre. S'han interessat, hem debatut, ens han recolzat, ens han criticat, però sempre hi han sigut. La democràcia a la ciutat és, també, i de fet molt, aquest dia a dia de partits i militància, amb els veïns, empapant-se dels problemes diaris de la ciutat, dels barris, i treballant per resoldre'ls.

La democràcia a la ciutat seria d'una molt baixa qualitat en mans de paracaigudistes com els sermonejadors i sermonejadores de les primàries.

Tanmateix, el punt on la toxicitat de sermonejadors i sermonejadores pot ser més destructiva és en el que comporta d'abocar-se a processos endogàmics. El punt on la seva toxicitat és més destructiva és en relació a voler-se carregar aquesta permeabilitat social i electoral que exerceixen els partits.

Al darrere del que despectivament defineixen com a "política de despatxos", normalment el que hi ha és un treball extraordinari de la militància i dels dirigents dels partits polítics per triar els millors candidats possibles, per sumar el màxim de suports possibles, per obrir-se al màxim de perfils diferents possibles. Aquest intent de sermonejadors i sermonejadores de les primàries de deslegitimar la capacitat que tenen els partits de treballar per proposar candidatures el màxim d'inclusives i plurals possibles en relació al conjunt de la societat és demencial, em té absolutament incrèdul, per la seva miopia, autisme i toxicitat destructiva.

Això ho tinc clar des de l'època de la Facultat, a la FNEC. Recordo perfectament quan sèiem a preparar les llistes per a les diferents eleccions (Claustre, Junta de Facultat, etc). Sabíem que per guanyar havíem de mobilitzar el màxim de companys per arribar al màxim d'estudiants. Intentàvem incorporar candidats de totes les sensibilitats que hi havia al sindicat. Intentàvem que hi hagués gent dels diferents cursos (des de primer a cinquè) i tant del torn de matí com de tarda. Així ho fèiem. No imposant-nos els uns contra els altres del grupet que ho portàvem, sinó pensant en tot el sindicat i en tota la Facultat/Universitat. I així guanyàvem.

El funcionament d'aquest procés de primàries ha estat just el contrari: ha estat un mecanisme i una praxis de pura i simple endogàmia. No s'ha pensat en la societat, en tots els perfils diferents als que volem arribar per guanyar, sinó exclusivament en mobilitzar "la tribu", els ja convençuts. I això ens porta, inevitablement, a la jibarització (eliminació per reducció) de l'actual majoria indepe.

QUIN ÉS L'ESPAI POLÍTIC DE LA QUARTA PROPOSTA INDEPENDENTISTA?

Amb unes fronteres flexibles i permeables, ERC, Junts per CAT/Pdecat i CUP ocupen uns espais diferenciats en el mapa polític, tenen els seus públics, segments electorals, i, més enllà de l'independentisme, un corpus ideològic que va des de l'extrema esquerra de la CUP al socialisme liberal i certa esquerra alternativa d'ERC i a l'espai més socialdemòcrata, liberal i moderat de JxCAT.


La irrupció d'aquest quart espai no se situa en cap espai ideològic diferenciat dels 3 fins ara existents, no ve a ocupar cap espai ideològic fins ara buit, sinó a negar i destruir els altres tres.

Si fem una taula d'atributs sobre el seu discurs això potser es veurà més clar:

 

gent que NO dóna suport a les primàries	gent que SÍ dóna suport a les primàries
no són independentistes	ells i elles són els únics independentistes
són processistes	òbviament ells i elles segueixen sent els únics q volen la independència de debò
són lliristes	ells i elles no es deixen enganyar, no són pàmfils ni pàmfiles. La independència són ells. I elles.
són tietes	ells i elles no. No no se sap què, però no. Fins que ells i elles no han arribat no hi ha hagut independentisme, sinó bledes, tietes, gent sense caràcter, a qui tothom enganyava, que s'ho creia tot, que fins i tot respectava els altres. Ells i elles no. No se sap què, però no.
tot ho fan per la paguita	la seva paguita és un si eso ya tal. Què va fer el Barça ahir?
presos i exiliats són els responsables de tots els nostres mals i ens fan xantatge emocional	gintònic poc carregat i amb molt de gel

Com a conseqüència d'aquesta estratègia basada únicament en la negació de l'altre, per a aquest quart espai polític indepe de sermonejadors i sermonejadores de les primàries, la independència només seria possible quan ells obtinguin el suport en forma de majoria absoluta a les eleccions, quan aconsegueixin substituir les altres tres forces polítiques indepes ara existents, perquè ells són els únics independentistes. I ho seria com per art de màgia, perquè mai expliquen res de com aconseguir-ho... Si fer la independència sense comptar amb algú dels tres existents (ERC, JxCAT o CUP) ja ens trasllada a un escenari pràcticament impossible ara mateix, que només sigui possible quan sermonejadors i sermonejadores hagin acabat amb les altres tres forces indepes ara existents ho trasllada a segles de distància.

A tall de conclusions:
1) La toxicitat sempre és destructiva. I, tanmateix, és més necessari que mai, de fet és l'únic antídot possible a la toxina que tot aquest personal intenta inocular al moviment independentista, que concorrin a les pròximes eleccions, a totes les que sigui possible que ho facin. L'òptim seria que ho fessin a les eleccions espanyoles del 28A, a les municipals i a les europees.

2) És absolutament legítim, no hi ha res a dir, en relació a cap proposta política que vulgui donar la cara davant l'electorat, i sotmetre's a la seva "llei", la llei de que essent legítima qualsevol proposta política la seva legitimitat representativa socialment i democràticament, únicament pot emanar de les urnes, dels suports obtinguts en els processos electorals.

3) De tot plegat l'únic que no és admissible, l'únic sobre el que, com a associat, exigeixo explicacions i un posicionament debatut per tots els membres, és el paper de l'ANC. Algú va enredar a l'ANC o la direcció de l'ANC va enredar als seus socis? Si la direcció de l'ANC vol convertir el que ha estat la principal organització cívica i transversal de la societat civil en un quart espai polític independentista, enfrontat als altres tres existents (ERC, Junts x CAT i CUP), ho ha de plantejar obertament a tots els associats. Hem de poder dir-hi alguna cosa.  

4) Finalment, com a militant independentista, sense partit, sense cap aspiració de paguita, amb una vida plena de lliris collits plantant cara al feixisme, des de l'època de la Facultat de Dret fins els nostres dies, quan vam parar un atac de la ultradreta espanyolista a la Via Catalana, convido a tothom a no tenir por davant el matonisme troll i tòxic d'aquest personal de les primàries. Crec és important identifiquem aquests comportaments de toxicitat destructiva i els puguem aïllar. Aquesta taula de doble entrada que teniu en aquest article us pot ajudar. Sempre que trobeu algú que es refereixi a la resta d'indepes com a processistes, esteu davant un troll tòxic de les primàries. Sempre que per tot argument algú esgrimeixi que la resta que no pensen com ell ho fan per la "paguita", esteu davant un troll tòxic de les primàries. Sempre que veieu algú menyspreant, insultant, enfotent-se, dels nostres presos i exiliats o de la gent que els hi dona suport, esteu davant un troll tòxic de les primàries. Sin lugar a dudas.

Per vèncer, cal anar-hi, anar-hi i anar-hi.

Per ser derrotats només cal que uns pocs i poques escampin les seves toxines per la terra i la deixin erma.


DONEC PERFICIAM

Lluites, presos, dignitat, respecte... versus toxicitat primària i destructiva

Divendres es van emportar, en unes condicions indignes, els nostres presos polítics cap a Madrid, a l'espera de l'inici del judici sobre l'1 d'octubre. 

Tots els presos polítics tenen el més meu absolut respecte, admiració i estima. Tots són persones compreses que han posat l'interès general, el compromís amb el poble, pel davant dels seus interessos personals. Si no ho haguessin fet així, no estarien en aquesta situació. 

Tots han decidit fer front a aquest judici per explicar la veritat i acusar l'estat espanyol del que és: un estat autoritari, demofòbic i que no respecta els més elementals drets humans. 

La situació de presos i exiliats està marcant el nostre present, i no pot ser d'una altra manera. Hi ha molt sermonejador i sermonejadora que diuen que estan exercint xantatge emocional, que la gent "es distreu" quan es dedica a fer mostres de solidaritat cap a ells i en reclamació de la seva llibertat. Són paraules que situen la baixesa moral dels sermonejadors i sermonejadores. També la seva ignorància política i històrica del que representa la militància independentista i la seva manca d'escrúpols polítics per atacar el que és una línia medul·lar de qualsevol moviment independentista, inclòs el nostre, com és la defensa de presos i exiliats. 

Els moviments independentistes, aquí i arreu, hem patit repressió, i sempre els moviments antirepressius i de solidaritat amb els presos i exiliats han format part de l'estructura política dels moviments d'alliberament nacional. Al nostre país, en la història més immediata, teníem els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, que van tenir un paper clau en la configuració i actuació política de l'MCAN. A Euskal Herria els moviments antirepressius formaven part del que es coneixia com a KAS, la coordinadora del moviment d'alliberament basc, al costat de l'organització armada i del braç polític. I així, arreu: Irlanda, Còrsega, etc 

L'exemple, compromís i sacrifici de presos i exiliats formen part del patrimoni polític i moral de qualsevol moviment d'alliberament. Això sempre ha estat així. Excepte per a aquest petit nucli de sermonejadors i sermonejadores de les primàries de Barcelona, per als que presos i exiliats sembla gaudeixen de la situació, que sigui una situació "creada" per ells mateixos per no haver de retre comptes. No és possible una major mesquinesa. 

No conec personalment a tots els presos i exiliats, però sí a la majoria. De qualsevol d'ells, el seu full de serveis a la Pàtria ompliria més línies que el de tots els sermonejadors i sermonejadores junts. 

Per això els sermonejadors i sermonejadores de les primàries necessiten convertir tothom que ha militat en l'independentisme, en traïdors, covards, responsables de la nostra situació.

L'altre dia un d'aquests sermonejadors de les primàries feia un tuit repugnant volent enfotre's-en d'Arnaldo Otegi titllant-lo de processista i dient que ni la presó allibera del processisme. Em supera.

Aquest és el pensament verinós i tòxic de les primàries: convertir tots els que no estan amb ells en el seu enemic, en l'enemic a batre: tothom que no combrega amb ells som políticament menyspreables, processistes, lliristes i mesquins que només ens movem per paguitas i altres interessos inconfessables. No ofereixen cap alternativa, ni tan sols s'enfronten a l'espanyolisme, el seu únic enemic som els altres independentistes, la destrucció dels quals situen com el seu objectiu polític.

 

Davant la decisió dels presos de quedar-se a CAT, amb tot el que implicava, i ara de voler girar el judici i passar de ser els acusats a acusar l'estat espanyol, hem tingut un altre exemple d'aquesta dimensió destructiva de la toxicitat de sermonejadors i sermonejadores. 

Mai han respectat la voluntat dels presos, la seva decisió. I la situació l'han volgut convertir en una derrota de l'independentisme. Fins i tot no estant d'acord amb aquesta decisió o estratègia, des del compromís militant l'única opció és assumir-la amb respecte i donar-hi ple suport, veure com podem ajudar a l'objectiu i l'estratègia que tenen tots els nostres presos polítics. Enlloc d'actuar amb compromís i respecte, els sermonejadors i sermonejadores han volgut culpabilitzar tothom de la situació: Govern, militància indepe, etc. I presentar la situació com una derrota. Escampar tota la merda i la derrota possible. 

Em pregunto com hem pogut generar i alimentar aquest monstre de toxicitat destructiva de sermonejadors i sermonejadores de les primàries?

 

Fa uns dies vaig publicar un article al Nacional, criticant el paper que ha adoptat l'ANC, que per a mi trenca el que ha estat un dels seus més importants valors fundacionals, la transversalitat, amb l'actitud de fiscal sobre el Govern i promovent la creació d'un quart espai polític indepe enfrontat als altres tres ja existents. 

L'espectacle de la reacció troll dels sermonejadors i sermonejadores de les primàries de Barcelona fou tan apocalíptic com còmic. La veritat, he rigut molt.

Per a la majaderia aquesta, que una persona, en aquest cas jo, pugui tenir la seva pròpia opinió és incomprensible, i com que no és comprensible, només és possible si ho fem moguts per paguitas i altres foscos interessos.

Així, m'he trobat "atrapat" entre els trolls sermonejadors i sermonejadores que m'acusaven de rebre "paguita" dels convergents i els que m'acusaven de rebre "paguita" d'ERC.

Igualment, hi havia divisió entre els que deien que jo tot el que escrivia ho feia al dictat de David Madí i els que deien ho feia al dictat de Sergi Sol. 

Resulta curiosa -còmica- la situació. Jo no he cobrat mai de la vida de la política, ni la meva vida laboral mai ha tingut res a veure amb la política, jo sóc funcionari del cos superior des de l'any 1996, amb plaça guanyada per oposició. Però paguita. Jo he vist dues o tres vegades màxim a la meva vida a David Madí, l'última deu fer més de 8 anys, sense passar del "hola qué tal", però resulta que sóc el seu majordom. Amb en Sergi Sol havíem coincidit bastant en l'independentisme dels 90, però és públic i notori el meu "enfrontament" amb ell des de l'època dels tripartits. Però és igual, escric articles al seu dictat.

Per no parlar de la flipant escassíssima comprensió lectora, de no entendre que ni criticava ni qüestionava el dret de ningú, tot el contrari, a impulsar els projectes polítics que consideri, que només criticava la implicació de l'ANC, que ha passat de la gran organització cívica a impulsar un quart espai polític. O de no entendre la referència a la fiscalia, com a òrgan que cada setmana ens "obsequia" amb demandes delirants, com a símil d'aquest paper "acusica" envers els altres.

Aquest és el "rigor" dels sermonejadors i sermonejadores de les primàries.

Tornant a les coses importants: més enllà de la denúncia internacional que hem d'intentar representi aquest judici en relació a l'estat espanyol, a través del testimoni dels nostres presos polítics, hauríem d'aspirar, a que la unitat davant la repressió també es tradueixi en unitat estratègica, generadora de confiances que ara no existeixen.

Presos i exiliats són persones honestes i compromeses amb la causa de la llibertat de Catalunya. Són lluitadors. Són valents. Per això crec que el més important substrat per teixir aquesta confiança que tant necessitem entre tots nosaltres, el tenim. Perquè presos i exiliats poden haver comès errors, no ho discuteixo, poden no haver estat encertats amb algunes decisions, tampoc ho discuteixo. Però de la mateixa manera no podem discutir, ningú no pot discutir, que són, presos i exiliats, els líders que ens han permès arribar MÉS LLUNY QUE MAI en la nostra lluita per esdevenir independents. 

He dit lluita, però podria haver dit procés. No ho he fet perquè volia cridar l'atenció sobre una altra toxicitat inadmissible, miserable, de tots aquests sermonejadors i sermonejadores de les primàries: convertir "procés" en un insult, quan l'únic que implica és lluita, és militància, és el ser-hi i l'anar-hi, sempre.

La lluita per la independència és un procés que arrenca des de l'endemà de l'Onze de Setembre del 1714. En tots aquests anys, la flama de la llibertat, l'aspiració a una Catalunya lliure i la lluita per fer-la possible ens l'hem transmès generació rere generació. El que per a alguns és un insult, el processisme, per a tots els que hem lluitat per la independència sabem és el que algun dia ens permetrà assolir-la. El que no és procés és estàtic. Si no esteu amb el procés esteu a favor de la dependència d'Espanya. La lluita per la independència és el procés. El contrari o l'alternativa del processisme és la submissió a Espanya, processisme és lluitar per fer la República, i el no-processisme és abandonar qualsevol lluita.

Un cop més, em feia molta mandra fer aquest article. No vull perdre el temps amb aquesta toxicitat, però quan vaig veure com els sermonejadors i sermonejadores intentaven en fotre's-en d'Arnaldo Otegi i del que ha estat tota una vida de lluita i molts anys de presó titllant-lo de processista, vaig dir-me "palante". És curiós, perquè fa molts anys, finals s.XX. Arnaldo Otegi ja era el líder de l'esquerra abertzale, i va fer una visita a Barcelona, per intervenir en diferents fòrums. Em van demanar si  podia donar un cop de mà en el dispositiu "d'acompanyament" des de la seva arribada a l'aeroport de Barcelona. Així ho vaig fer. . 

Dos processistes molt processistes, dirien ara els nostres sermonejadors i sermonejadores. Visto lo visto, si fos ara, li preguntaria, "oye, Arnaldo, y a ti la "paguita" de quien te viene, de Madí o de Sol?"

 

Fa pocs dies vaig estar parlant amb un dels nous dirigents de l'esquerra abertzale. I em va insistir en com envegen la nostra situació. Ells, els que durant moltíssims anys van bastir la seva estratègia en la lluita armada, ells, que van desplegar un activisme callejero conegut com "kale borroka", de cremar-ho tot, ells, envejant als lliristes, a les tietes. 

Només cecs, intoxicadors i enverinadors destructius com els nostrats sermonejadors i sermonejadores de les primàries neguen aquesta realitat. La realitat indiscutible de que hem arribat més lluny que mai. Que no ho hem aconseguit encara, és evident, però que és més i molt més important i decisiu el camí fet que el que ens queda. I que som la nació sense estat de l'Europa Occidental que avui en dia, i per mèrits propis, té més a prop que cap altra esdevenir estat independent. Perquè la nostra lluita, aquesta que tan volen ridiculitzar sermonejadors i sermonejadores, ha estat i és exemplar, és la que ens ha dut a ser majoria social i democràtica i és el que ens fa estar més a prop que mai de la victòria.

Amb el cor encongit pel trasllat dels nostres presos. Amb el respecte, admiració i estima cap a tots ells i elles per la seva determinació davant el judici de l'1-O. Amb la plena seguretat que hem arribat més lluny que mai, i que això és gràcies als que avui pateixen presó i exili. 

Aquí la meva mà estesa per avançar amb tots vosaltres, pel damunt de les nostres diferències, perquè ens necessitem tots i només ho podrem fer si hi som tots. És molt més el que ens uneix que les diferències que puguem tenir. Posem-ho en valor. Compartim l'ogull de poble, de ser, i de la lluita que mai hem abandonat i que és la que ara ens ha permès arribar més lluny que mai, i la que farà possible, realitat, la República Catalana.

DONEC PERFICIAM

Mal Bicho (una historia d la Barcelona post-olímpica)

 (des de fa un temps estic escrivint uns relats breus sobre històries de la Barcelona dels 80s i dels 90s, històries d'històries, històries meves, històries d'altres... Aquesta de MAL BICHO n'és una. He pensat que era un bon dia per saltar-me la regla i publicar el relat abans de publicar tot el recull, com veureu els que em seguiu per perfil polític, ni estil, ni temàtica ni res s'hi assembla. Això, amb més o menys encert, només ho escric com a literatura)

-------------------------------------------------------------------------------------

MAL BICHO

Noche de jueves en el Tarantos. Ahí descubrimos, cuando no sonaban en ningún otro sitio, Los Fabulosos Cadillacs. Tarantos nocturno, sala pequeña a la que se accedía por unas escaleras cruzando el Jamboree. Programan flamenco, pero nosotros vamos cuando ya es disco.

Nada especial, esa noche. En la Barcelona post-olímpica aquella Plaça Reial territorio de reyertas de los ochenta, ha dado paso a un espacio neutralizado de la Ciutat Vella, en el que las terrazas de los restaurantes cada vez invaden más espacio.

Nos hemos corrido farras memorables, en el Tarantos.Y algunas broncas. Como cuando apareció aquella tuna de no sé donde y se comieron todos los "clavelitos". Pero hoy estamos tranquilitos, nuestras birras y unas risas. Pa casa.

Cruzo la Rambla y dirección mar pillo un taxi. "Buenas noches, a la Barceloneta". Después de las horas de deambuleo que llevo, ese confort de asiento de cuero y silencio es divino. El taxi arranca. "Que no me dé la vara", pienso. Y no. Vamos haciendo camino por el Moll de la Fusta.

En un momento dado me hace una pregunta, lo que me obliga a apartar la mirada de las luces del Maremàgnum. Mientras respondo, mirándolo, veo que lleva recogidas las llaves del coche en un enorme llavero con la bandera española y el aguilucho. "Tela", me digo para mi. Y me añado "pasando". Pero cuando giramos para coger el Passeig de la Barceloneta, veo que en el salpicadero del coche, ahí donde antes se llevaba aquello de "No corras", con la foto de los hijos, lleva un "Arriba España" con las fotos de Franco y de José Antonio.

- mire, déjeme aquí mismo -le digo. Estamos por la mitad del Passeig-

Para, me dice lo que es, saco la cartera, saco un billete, le pago, me devuelve el cambio, abro la puerta... y no puedo evitar un "Bona nit, fatxa" mientras salgo.

Pensaba que arrancaría sin más, que me ignoraría. Pero no. No he acabado de salir del taxi que veo que abre su puerta. Lío fijo. Acelero para largarme, mirándole de reojo. Cuando está fuera del taxi se agacha y de lo que es ese espacio entre asiento conductor y puerta saca una navaja de palmo y se lanza hacia mi vociferando "qué pasa, rojo de mierda, ven aquí si tienes cojones"

Joder, vaya psico, me digo. Sigo acelerando, hasta la acera del Passeig. El taxista no acaba de cruzar la calle y se vuelve al taxi. A esa distancia prudente en la que estoy me quedo mirándolo, y veo coge la radio del taxi. Eso no es nada bueno.

Intuyo lo que ha dicho por la radio, que le han intentado atracar, agredir o similar. Es lo que genera una reacción inmediata en todos los taxistas de la zona. Pienso que ir directamente hacia mi casa no es una buena idea y me meto por las callejuelas de la Barceloneta. Voy tranquilo. Pero empiezan a aparecer taxis con la luz verde por todas las calles. Me oculto un poco en un portal, esperando sea sugestión. Pero no, están apareciendo taxis por todas partes, a dar caza al chorizo. Que soy yo.

Los veo pasar. A cada cruce se frenan para mirar la calle perpendicular. El portal me ofrece refugio solamente hasta que pase un taxi por la calle y me vea. Y cada vez hay más taxis. Si me cogen me va a caer la del pulpo, está claro que es una cacería.

Piensa rápido, por lo que más quieras, piensa rápido, me repito. Unos cinco metros a la derecha del portal que momentáneamente me oculta hay dos contenedores de basura. El camión ya ha pasado, porque están cerrados, no asoma ninguna bolsa. Miro que en ese momento no esté pasando ningún taxi y me lanzo al contenedor, lo abro, salto dentro y lo cierro.

Es la oscuridad total. Y el olor, insoportable, insufrible. Con el encendedor miro la hora. Me concentro en no desmayarme por el pestazo. Vuelvo a mirar la hora. Cinco minutos. Abro un dedo la tapa por si pasa un poco de aire. Nada. A los 20 minutos ya no aguanto más. Y salgo todo lo prudentemente que puedo. No hay taxis a la vista. Supongo que después de 30 minutos de cacería infructuosa la han levantado.

Llego a casa acojonado, sin encender luces, y me desnudo y ducho con un asco de vómito. La próxima vez vas a por él, me digo.

Potser urgeix una profunda revisió de la història de l'independentisme

Sí, amics -i amigues- crec que podria ser que els nostres sermonejadors -i sermonejadores- tinguessin raó, i que portem més de 300 anys de farsa processista camuflada com a independentista. 

Hauríem d'acceptar com una hipòtesi intelectual del tot plaussible, a la vista irrefutable de la dada que no som independents, que no ho siguem perquè mai no hi ha hagut independentisme, veritables independentistes, fins l'arribada dels candidats de les primàries.

La historiografia oficial del catalanisme pot haver construit un relat històric fals de l'independentisme i de la lluita per la independència, un relat al que tots els nostres historiadors s'haurien prestat a construir per garantir-se la paguita.

Fixem-nos en alguns episodis del que pensàvem era independentisme del s.XX, i mirem-los amb la llum que gràcies als sermons dels candidats i candidates de les primàries ara ens il·lumina:

- La Renaixença, la Mancomunitat, Prat de la Riba i tots aquells homenots. O sigui, després de més de 200 anys des de la derrota del 1714, a tots aquests prohoms l'únic que se'ls acut és fer una "Mancomunitat", escoles, carreteres, diccionaris? Quins pebrots! Potser ens hauríem de preguntar qui els pagava? D'on sortien tants arquitectes? No ho veieu que tot era un muntatge per tenir-nos ocupats mentre ells es dedicaven a fer cuartos amb el negoci immobiliari? La Mancomunitat no va ser cap altra cosa que una tapadera descomunal del sector negocis. Per això mai van fer res de debò!

- Macià i el complot de Prats de Molló, a la llum de la providència sermonejadora, també podem veure que en el fons varen ser un frau. No hi havia res preparat! Per què no va tirar endavant, sinó perquè en el fons ningú no volia, ningú no estava disposat a fer el que calia fer, i no hi havia res preparat??? Si de debò Macià hagués sigut indepe les coses haurien estat preparades. I no ho estaven. Voleu més prova? Després va venir la comèdia del judici, ho podem dir així. Allò fou un xantatge emocional sobre el poble de Catalunya com el que ara estan exercint presos i exiliats. I a Macià li va sortir bé. No el coneixia ningú i, en comptes de plegar de tot per no haver tingut res previst a Molló, es va victimitzar tot el que poder... i li va sortir bé! Fins al punt que a les primeres eleccions que hi va haver després de la dictadura, va guanyar!

- Macià, mirat amb ulls de veritable indepe, veiem que va ser el primer i més gran processista. Guanya Macià les eleccions, proclama la República Catalana i què passa llavors? eh, eh, què passa llavors? Doncs res, no va passar res. A la que van arribar uns senyors de Madrid, fora la República i ens imposa un "estatut d'autonomia". Processisme i paguita. No us heu preguntat mai quants com Macià van passar gràcies a aquest processisme a tenir paguita a la Generalitat de Catalunya? Penseu-hi, penseu-hi.


- la comèdia de l'independentisme durant el franquisme. Després d'haver fet el ridícul durant la guerra, perquè no es va voler plantar cara com calia, com hauria fet un candidat de les primàries, als franquistes, el 1940 es constitueix el Front Nacional de Catalunya, que deia volia agrupar tots els que es feien dir independentistes. Ara, gràcies a la llum dels sermonejadors i les sermonejadores podem veure que enlloc de plantar-se davant el franquisme i tombar el règim, sabeu a què van dedicar els primers anys? Doncs a ajudar els aliats. Com volíeu que fessin res per Catalunya si tot el temps el dedicaven a passar milers d'aviadors i militars aliats i de refugiats jueus pels Pirineus, per facilitar la seva fugida dels nazis? Fixeu-vos si eren processistes que sabeu quina va ser una de les seves primeres accions a l'interior del país, l'any 1944? Penjar una estelada gegant de l'aeri del port de Barcelona cap a Montjuic. Si fos ara haurien penjat un llaç groc. Es pot anar més amb el lliri a la mà del que anaven aquells que es deien independentistes en aquells anys? O sigui, la Barcelona ocupada pels franquistes i l'únic que se'ls acut a les tietes és penjar una estelada. Ui, sí, quina por! Ja ho teníem, oi? Jugada mestra!

- Independentistes durant la transició? No ens fem riure! N'hi ha que ara ens reivindiquem com a "independentistes" de sempre, i diem que ja hi érem quan ningú ho era i tal. No ens fem riure, per favor. Tots els que militàvem a l'independentisme aquells anys 70, 80 i començament dels 90 en l'únic que militàvem era en el nostre propi fracàs. I sí, tenen raó els nostres sermonejadors i sermonejadores de les primàries. Si de debò haguéssim estat independentistes no ens hauríem dedicat a fer actes al Fossar ni manis l'Onze o per Sant Jordi ni a ser els precussors d'eixamplar la base. Molt poble armat poble respectat, però de lliris. El Règim del 78 i el pujolisme van tenir en nosaltres, uns titesfredes fracassats, els còmplices necessaris. Què vam fer, eh? Què vam fer? Massa sofà...

- I què va ser l'1-O? Doncs un altre muntatge dels falsos independentistes, que ara volen fer xantatge emocional dient que estan a la presó o a l'exili. No volien la independència. Si l'haguessin volgut, ja seríem independents. No tenien res preparat perquè són uns processistes, i els va entrar la cagalera de perdre la paguita. I ens van trair. I no van obeir al poble. I ens van abandonar. I ens van enganyar. I ens volen seguir enganyant. I ens diuen que volen la independència, però no la volen. I ara ja ho sabem, i ara ja es pot dir, perquè així de clar ens ho han explicat els nostres sermonejadors i sermonejadores agrupats a les primàries, que són els únics i veritables independentistes que hi ha hagut en aquest país mai.

I ara què? us preguntareu. Doncs no us pregunteu res, perquè preguntar-se coses és de tietes. Seguiu la llum dels únics indepes. És molt fàcil.

- per ser independents n'hi ha prou amb voler ser independents. I per primera vegada a la història tenim gent que ho és de debò, que ho vol de debò, per tant, fet.

- Abans, però, cal destruir totes les organitzacions i partits dels falsos independentistes, que són tots els que no estan a les primàries. Tots els partits que fins ara ens han enganyat dient que volen la independència, ara ja sabem que no la volen. Tots els que diem hem militat en l'independentisme, no la volem. Els hem de destruir, ens hem de destruir. Foc nou. Hem o han o heu de començar de zero.

- es farà un nou partit, només per als indepes de debò, que són únicament els que han participat a les primàries. Ni tietes, ni lliristes, ni fracassats, ni gent amb paguita, ni processistes, ni gent que no superi un test d'estar permanentment cabrejat contra tot i contra tothom. Els únics líders i l'únic partit, les primàries. 

- les eleccions serviran per desemmascarar tots els falsos indepes, processistes, lliristes, tietes, paguites.

- la independència de Catalunya arribarà llavors perquè els primers veritables independentistes que mai hi ha hagut al nostre país, ja quan només quedin ells, hi pensaran molt i molt fort. I ja ho tindríem..

- Si cal, enfonsarem l'economia i a Europa no li quedarà més remei que escoltar a CAT. I si no ens escolta ens és igual. Ho aturarem tot. El temps que calgui. Portarem entrepans perquè sempre hi hagi algú aturant-ho tot. I hi haurà torn de llaunes i aigües. Haurem espavilat. No serem tietes. Haurem enterrat els lliris.

DONEC PERFICIAM

PS: Crec que Macià i també tots els militants independentistes a l'ombra dels quals em vaig formar, als que dec el meu compromís en aquesta llarga cadena de compromisos i sacrificis que ens ha permès arribar on ara mateix som, més lluny del que mai havíem arribat, entendran el to i el sarcasme del post. Jo, per la meva banda, seguiré fidel als valors amb els que sempre he lluitat. La lleialtat. El compromís. L'honor. El coratge. La humilitat. La disciplina. I el gran, enorme, respecte, per tots els patriotes que m'han precedit i el seu mestratge. I el gran orgull que sento per tanta i tanta gent, camarades, que he conegut militant, amb qui he compartit militància, especialment pels qui avui pateixen repressió, presó o exili. Per tots ells, ara sí, un DONEC PERFICIAM d'honor.

Estupefacció i absurditat (sobre el debat al voltant dels pressupostos ESP)

Assisteixo, amb una estupefacció creixent, a aquest debat que sembla decisiu pel futur del país, de la República, de tot el que som i que fins i tot amenaça de provocar-nos canvis personals irreversibles, un abans i un després.

Sí, m'estic referint al debat sobre els pressupostos de l'estat espanyol. Per a mi no hauria d'haver-nos ocupat ni un segon, ni una línia. Porto mooooltes setmanes resistint-me a entrar-hi: "no, no pot ser cert, tot això". Però sí. I aquí tothom en té culpa. És acollonant com s'ha gestionat aquesta intranscendència.

L'absurd no podia ser més gran.

Mireu, a mi me la sua. Del tot. M'importa zero el que facin els dos grups indepes que tenim al Congrés de Diputats. Que facin el que vulguin. No té cap importància. I si la pot tenir, mai serà pública.

Insisteixo, l'absurd no pot ser més gran.

El primer absurd, en l'origen, és el de plantejar-se la qüestió com un Sí o un No. Això no va així. De fet l'únic que podem decidir és si volem tenir els pressupostos del Sánchez o seguir amb els pressupostos del Rajoy.

Perquè votem Sí o votem No, l'endemà tindrem uns pressupostos espanyols. Referit als pressupostos, el #noatot no existeix No diem no a res. Diem sí a uns o sí a uns altres. Si es vota sí, votem sí als números de Sánchez, si es vota No, votem sí als números de Rajoy.

El segon absurd és ignorar que aquests números són paper mullat. L'estat SEMPRE incompleix amb Catalunya. L'Estat espanyol sempre fa el que vol amb aquests pressupostos. Ni que ens oferissin eixugar d'una tacada tot el dèficit fiscal, els 16 mil milions, acabarien fent el que voldran. Per tant, no val la pena discutir-s'hi gaire. No són garantia de res.  

El tercer absurd és plantejar-se aquesta tria entre els pressupostos de Sánchez o de Rajoy com la gran decisió, la més transcendent, un abans i un després, de l'independentisme.

O sigui, no investim el MHP Puigdemont com s'havia pactat. No impulsem com caldria les reformes per fer possible aquesta investidura amb les màximes garanties legals i democràtiques (si és que això és possible a l'estat espanyol). No som capaços d'articular cap estratègia compartida, ni tenim cap unitat d'acció ni de direcció. Abordem les municipals i europees des de la divisió partidista, i fins i tot amb horroroses però cada cop més fonamentades sospites que hi ha un partit dels nostres que vol regalar l'alcaldia de Barcelona a la Colau.

O sigui, hem acumulat del 21D ençà un cúmul de despropòsits que tela, tots ells amb una transcendència política i per fer realitat la República infinitament superior al tema dels pressupostos... però el gran casus belli és si preferim tenir a sobre els números del Sánchez o els del Rajoy. Perquè els números d'un dels dos tindrem, perquè aquesta i no altra és la tria i sortim amb això del nuñito de l'Arús de #niunpasmésenrere (pronunciar amb accent de "és motiu de cesse"). Jo flipo.

El quart absurd és el plantejament polític i institucional que se n'ha fet i que ha acabat situant aquests pressupostos com element central de la negociació política entre l'Estat i Catalunya. A veure, de debò, algú es pensa que per aquests 4 números aconseguirem els resultats polítics de negociació pública i bilateral que no hem aconseguit en 300 anys???

De debò algú es pensa que aquesta petita cosa que tenim a les nostres mans, com és triar entre els pressupostos de Sánchez o els de Rajoy, és el que hauria d'haver permès alliberar presos, el retorn dels exiliats i el reconeixement públic del dret a l'autodeterminació de Catalunya? Jo, sincerament, no ho veig.

El cinquè absurd és que, com no en teníem prou amb aquestes 4 absurditats prèvies, ens hem abocat a la inspecció diària de qualsevol gest, paraula, coma en el text d'un tuit. Tot el país amb focus com els de can Barça il·luminant aquest debat.

A veure, de debò, i admeto que potser sóc jo, que potser el problema sigui meu, però de debò algú es pensa que tot el que es pugui parlar entre l'Estat i CAT en relació a aquest tema la millor estratègia és la de la màxima transparència? De debò no hi ha ningú que pensi, com penso jo, que si hi hagués la més mínima o remota possibilitat de negociar alguna cosa, el que caldria seria la màxima discreció, dissimulo, despiste?


El sisè absurd sóc jo mateix. No he entès ni entenc res d'aquest tema, des de fa setmanes el veig amb estupefacció creixent convertir-se en el gran tema polític del nostre país, de tan absurd que ho veia tot no havia volgut dir res, però al final ho he fet, al final jo també hauré acabat formant-ne part.

ESO SÍ QUE NO

Si heu arribat fins aquí haureu vist que m'ho he mirat tot amb una certa distància sarcàstica. Era l'única manera que trobava d'escriure alguna cosa sobre el tema.


Doncs bé, el meu ESO SÍ QUE NO fa referència a aquesta brama de que CUANTO PEOR MEJOR, segons la qual el que ara ens interessa és que tot vagi el màxim de malament possible, perquè així espavilarem, i ja ho tindrem.

Axí, ens caldrien eleccions a ESP el més ràpidament possible a veure si tenim la sort que VOX pugi molt, el màxim possible, i governi amb el PP de Casado. Això ens espavilaria.

De la mateixa manera, l'espavilamenta seria doble si aquí a CAT també hi ha eleccions, perquè l'actual Govern no obeeix al poble. Unes noves eleccions permetrien una nova majoria al voltant del bloc del 155 i així tenim la sort que tinguem l'Arrimadas de Presidenta! Això sí que seria un xute d'allò més guai d'espavilament.

Perquè nosaltres el que hem de fer és aturar el país. Fer-ho petar tot.

Llavors sí, amb un govern PP-VOX a Madrid, amb Cs guanyant i governant a CAT i Arrimadas presidint el Govern català, però nosaltres havent aconseguit tallar les autopistes durant uns quants dies, llavors sí que tindríem la independència. Llavors sí que espavilaria Europa, ja ho veuríeu com reaccionarien. Ja ho tindríem.

(ei, i no hi he fotut ni gota d'exageració en tot plegat, això s'està dient i escrivint! això hi ha qui ho escampa i això hi ha qui s'ho creu. Flipant, però cert)

Doncs no, el CUANTO PEOR MEJOR no genera mai oportunitats. El CUANTO PEOR MEJOR només implica anar a pitjor. El CUANTO PEOR MEJOR és una mena de conte de la lletera d'alta toxicitat.

I sí, lamento ser jo qui ho digui, però els Reis Mags no existeixen, són els pares.

I el #noatot no existeix, només és un Sí al pressupost de Sánchez o un Sí a seguir amb el pressupost de Rajoy.

Y eso es todo amigos. Centrem-nos en el que realment és important. Evitem entrar en espirals tan absurdes com tot aquest debat. Feina, disciplina, discreció i anar-hi, anar-hi i anar-hi

DONEC PERFICIAM

Conte breu: "El Sermó de la Punta La Fava"

En un principi la paraula no hi era, per això només existia la foscor. Llavors arribà la paraula (per tuiter abans que ell, perquè ell venia en avió), i allà on no podia haver-hi res, per a la paraula, de la sang dels combatents només en creixien lliris, i del silenci de generacions i generacions de militants que cobrien la història i les muntanyes com boira d'hivern, per a la paraula només hi havia tietes que no callaven i s'escampaven per totes les valls.

Al tercer dia la paraula trobà un sofà. I s'hi va asseure. I des d'allà contemplava el seu món de lliris i de tietes. Sovint els deixebles l'envoltaven i li preguntaven "són les tietes les escollides?". Però ell callava. Els lliris creixien, i florien, i tot ho omplien de color. I les tietes militants no paraven, sempre amunt, sempre avall. Llavors, un dia, es llevà del sofà, mirà a la dreta, mirà a l'esquerra, i els deixebles de sempre van treure el cap del gintònic. Aixecà, tens, el seu dit índex pel damunt del seu cap mentre els mirava a tots. Aquella deixebla que havia suspès la pràctica del carnet de moto per vintinovena vegada s'extasià en la contemplació del dit índex de la paraula suspès en l'aire. Es feu un silenci dens. La paraula, amb un gest enèrgic, baixà tot el braç, fent un arc vertical de 180 graus, i el seu índex es quedà assenyalant el dit gros del peu dret, que li eixia de les sandàlies, i tots els deixebles el contemplaren i el lloaren, perquè digué: "aquells de vosaltres que em seguiu, jo us donaré veu en unes primàries que se m'acaben de revelar i us ficaré on em surti la punta de la fava de les llistes".

Els deixebles i les deixebles es miraren i es preguntaven "tu hi aniràs? hi aniràs tu?" "seré jo qui surti de la punta de la fava?". El dit índex del creador seguia assenyalant el seu dit gros del peu dret. Manelic, un dels seus seguidors més estimats es mirava aquell dit gros sense dir res, però a la nit aquella contemplació es feu article, i escriví sobre la ronya negra en aquella ungla massa llarga del dit gros del peu dret de la paraula. I en llegir-ho qui era paraula digué "en veritat us dic, que si algú s'aparta de les meves primàries i diu de mi allò que mai voldria saber, li aplicaré el reglament i passarà la resta dels seus dies entre tietes". En sentir-ho, la Mirla vessà una llàgrima: "a mi no em vol ningú i no em votarà ningú! què puc fer per seguir-te?"

Llavors qui era paraula tornà a aixecar el dit índex de la mà dreta, l'enganxà al seu nas i hi girà els dos ulls per mirar-lo. Des de petit que li agradava, en moments de molta tensió, fer-se així el guenyo. Fou només un instant, perquè qui era paraula traçà un arc horitzontal de 180 graus amb el seu braç dret estirat i dit índex en punta, mentre s'adreçava als seus seguidors. "Aquells de vosaltres que em seguiu sereu com jo i el vostre lloc a prop meu quedarà sempre il·luminat amb la meva paraula, perquè la paraula s'ha fet reglament, i en el reglament hi ha la veritat i la punta de la meva fava"

L'endemà, al mercat, entre el seu món de tietes i lliris, la paraula buscava amb la mirada homes i dones per fer-los esdevenir els escollits. Quan en veia un, o una, ho aturava tot, l'assenyalava amb el dit índex de la mà dreta i li deia "veig en tu la força de la fe per venir amb mi a les primàries". Llavors, la paraula, amb el seu dit gros de la mà del braç dret l'apretava fortament al front, entre les dues celles i cridava "germà (o germana) tu vindràs amb mi a les primàries", i els seguidors i seguidores que l'acompanyaven exclamaven "Al·leluia!!! La paraula s'ha fet llum, i la llum primàries! Lloat sigui el Reglament!"

"Què han dit?" preguntà un dia un d'aquests nous seguidors al sentir el que exclamaven la resta de seguidors que acompanyaven la paraula! "No res, no res, tranquil, Lloat sigui el Pegament, perquè nosaltres volem enganxar tothom amb pegament per fer la unitat" li respongueren.

I arribà el dia. Era la vespra de Pasqua. La paraula reuní tots els seus seguidors i els digué "allunyeu-vos dels lliris, perquè la seva flor l'aprofita el dimoni per fer-vos tontos i nosaltres som els escollits". Ooooooh, exclamaven els seguidors. Llavors s'adreçaren tots al temple. En arribar-hi assenyalà, furiós, tota la gent que hi havia, i començà a escridaçar-los, enrogit d'ira "feu fora les tietes, perquè elles sempre posen l'altra galta, perquè són les que reguen els lliris, i tenen por, i no us estimen, i no volen les primàries, i neguen la paraula!". En sentir això els seguidors de la paraula també enrogiren com el seu mestre i també començaren a escridassar tothom "tieta! llirista! sofà! ja no volem posar l'altra galta! tieta! paguita! tot ho feu per la paguita! lliristes!"

Havien començat les primàries. I les primàries es feren. I la paraula fou ungit, i davant de tots els seguidors i seguidores s'autoproclamà "jo sóc l'escollit. Aquells als qui jo esculli vindran amb mi, perquè tot és amb mi i només amb mi podreu ser". Els seguidors es miraren tots i exclamaven "seré jo l'escollit, mestre, que he quedat segon? seré jo, que he quedat tercera?"

Llavors la paraula els apartà sense ni mirar-los i s'acostà a Mirla "la teva fe t'ha salvat (i l'haver insultat i menyspreat tothom que no era jo), i vindràs amb mi, i en veritat us dic que en el 30è intent aprovaràs les pràctiques del carnet de moto, o canviarem el sistema d'examen i farem unes primàries". Els seguidors de la paraula es miraven els uns als altres sense entendre-ho gaire "però si no s'ha votat ni ella!". Això enfadà a la paraula, que tornà a aixecar el dit índex de la mà dreta i assenyalant tots els seus seguidors els escridassà "us vaig dir que la meva paraula s'havia fet reglament, i que en aquest reglament hi hauria la punta de la meva fava". I afegí "I en veritat us dic que quan arribi la fi del món i torni la foscor, Mirla, a qui he ungit amb la meva gràcia, haurà menyspreat totes les criatures de la creació, i no hi haurà mai res ben fet, suara el que jo faci"

Tot seguit s'adreçà a una nova seguidora que havia abraçat recentment la paraula i digué "la teva llengua bífida és una senyal dels cels. Pots mentir i menysprear tota la creació al doble de velocitat que tots nosaltres i en totes les direccions, la providència t'ha posat en el meu camí i jo t'he despertat aquest do. Lloat sigui JO pel damunt de tots els homes i dones. Tu també vindràs amb mi, ni que tampoc t'hagis votat tu a tu mateixa!"

En un racó, assegut, Manelic s'ho mirava desvagadament mentre s'anava treient burilles del nas, en feia cuidadosament boletes i les anava dipositant damunt la cuixa "a veure quina serà la més grossa". Llavors es va quedar mirant fixament l'ungla del dit índex de la paraula, que seguia assenyalant en un moviment lent però segur, tots els seus seguidors. "collons, hi té més ronya encara que a l'ungla del peu!" es va dir per a ell mateix. I va seguir fent boletes de les burilles que anava alliberant meticulosament del seu nas.

Coses que passen. Coses que tens oportunitat de veure. Coses que vull explicar

Dijous a les 08:00 entrava a la feina i no en vaig sortir fins ahir divendres a les 14:00. Amb altres companys i companyes treballadors públics des de dijous a les 14:00 ens vam tancar al nostre lloc de treball fent un dejuni voluntari en solidaritat amb els presos polítics en vaga de fam i en general tots els presos i exiliats. I també vam aprofitar per reivindicar amb pancartes i domassos, un dia de lluita com va ser ahir, la llibertat de presos i exiliats. D'aquestes 30 hores que vaig passar tancat a la feina, les 5 últimes vaig assistir, molt entristit, a la topada entre un relativament petit grup de manifestants i la BRIMO dels Mossos d'Esquadra.

Via Laietana va quedar des de la matinada, tallada al trànsit. Mossos van establir un perímetre de seguretat a l'alçada de Correus. Al llarg del matí s'hi van anar acumulant manifestants. En el moment que més, al voltant d'uns 1.000. Entre aquests manifestants va aparèixer un grup, d'aproximadament uns 200 individus, que tots anaven amb la cara tapada, ja sigui encaputxats, amb bufandes, bragues i caputxes, etc.

Només arribar es van abraonar damunt les tanques que establien el perímetre. Les sacsejaven, les volien tirar a terra. Jo m'ho mirava, privilegiadament des d'un balcó, i no entenia què pretenien. Tirar a terra les tanques per enfrontar-se a hòsties amb els agents de la Brimo que hi havia a l'altra banda? No entenia res.

Llavors van aparèixer una sèrie de persones absolutament admirables que, a cara descoberta, van interposar-se entre l'assalt d'aquest grup de manifestants encaputxats i les tanques i la BRIMO. Autèntics herois anònims. Compromís cívic exemplar. Van estar molta estona frenant el desbordament que, en intervals de temps irregulars, aquest grup de provocadors intentava.

Des de Mossos es feien crides, per l'altaveu d'una de les furgonetes, a la calma i a que deixessin d'intentar desbordar el perímetre de tanques, o els obligarien a intervenir. Els encaputxats se n'enfotien, de tal manera que a mesura que passava el temps, la seva agressivitat s'incrementava. Van començar a llençar petards, llaunes de beguda plenes i tota mena d'objectes cap a la Brimo. I els agents de la Brimo seguien aguantant.

En un moment donat el desbordament quasi es va produir. Les persones q admirablement, a cara descoberta, intentaven evitar q passés el q els encaputxats portaven hores intentant q passés,es van veure superades per aquest grup. En aquest moment q la Brimo va apartar les tanques q els encaputxats havien llençat pel terra i es van plantar davant seu. Fins on jo vaig veure, amb un parell de passes endavant porra en mà i alguns cops en van tenir prou per fer retrocedir uns 15 metres els encaputxats.

Però no s'havia acabat. I aquest grupet hi va tornar: nou llençament d'objectes i nous intents de desbordar el perímetre.

Sí, és evident que en una unitat d'intervenció directa com és la BRIMO, quan intervenen, es poden produir situacions no volgudes, àdhuc no admissibles. La BRIMO intervé sempre en situacions molt límit. Ahir van estar moltes hores aguantant. Quan van intervenir, en tot el que jo he vist, ho van fer amb força mínima. Vol dir això que no s'hagi escapat algun cop de porra lleig? Pues no. Pot haver passat. Els encaputxats acostumen a fer servir els incauts que pululen per allà al davant, tafanejant o sense ser conscients del que passa, com a escuts.

No em cansaré de repetir que en situacions així, l'acció més efectiva del gruix de la gent que s'està manifestant amb normalitat és obrir un espai de distància i seguretat amb els provocadors. És l'acció més efectiva perquè aquests grupuscles no puguin usar-los d'escut ni de coartada. Quan es veuen aïllats, sense la cobertura de "la massa" deixen de fer el gallito immediatament.

Les denúncies d'abusos o excessos policials, quan es produeixin, que poden produir-se, s'han d'investigar fins al fons. Però aquesta investigació també implica contextualitzar el que ha passat. Que avui algú amb un mòbil, hagi pogut gravar un cop lleig en la mínima càrrega que a Via Laietana han fet Mossos, és possible. Com també ho és que ho faci un periodista d'aquests voltor, dels que només viuen de la carronya de descontextualitzar una imatge. I si ha passat alguna cosa lletja o inadmissible, doncs s'ha d'investigar. Mossos és una policia democràtica, amb una plantilla de servidors públics majoritàriament grans professionals. Avui, un cop més, ho he pogut veure. Però quin dret assisteix a aquests manifestants encaputxats a passar-se hores provocant i agredint la Brimo i intentant desbordar el perímetre policial que havien establert? Jo ho tinc clar: cap.

La majoria d'actuacions policials que poden ser objecte de crítica, un cop contextualitzades, es veu que són fruit d'una actuació que s'ha mirat d'evitar per tots els mitjans i que, quan es produeix, no podem observar com observaríem un funcionari d'un registre públic estampant un segell de compulsa documental. Sí, estan entrenats per actuar en situacions límit, però no són ni autòmates ni funcionaris posant segells de compulsa. Són agents de l'ordre actuant per evitar mals majors que comportaria la seva inactivitat davant un escenari de violència, agressiu, de gran risc.

La paciència que ahir va tenir la BRIMO amb aquests niñatos encaputxats va ser increïble. Jo veia tot el que els hi estaven fent i m'anava encenent. Quan insultaven, provocaven i agredien absolutament gratuitament a la nostra policia, jo em sentia igualment insultat, provocat i agredit. Estaven aguantant tant, estaven tenint tantíssima paciència i contenció els agents de la BRIMO que, davant el que estava veient, venien ganes de baixar a fotre un parell d'hòsties amb la mà oberta a aquests niñatos. Òbviament només era un pensament q em venia en veure el que estava veient, però que no hauria prosperat mai, només era l'expressió de la indignació que sentia. La violència mai és el camí. Ahir els ho van intentar demostrar aquells herois anònims que, a cara descoberta, miraven de frenar els provocadors, d'evitar el xoc. S'ha de tenir molt coratge cívic per fer el que van fer, per exposar-se com ho van fer. Màxim respecte. Màxim reconeixement

PS: I quan dic que es poden produir excessos policials i que s'han d'investigar no ho dic retòricament. Jo només he tingut un judici penal a la meva vida, i va ser per una denúncia contra mi que van posar Mossos. Fa molts anys, en una situació de tensió, com es poden produir en determinades circumstàncies, i en la vida militant n'he viscut moltes, em van agafar i retenir. Però no detenir. Tanmateix em van denunciar perquè deien els havia insultat, amenaçat... cosa totalment falsa. Em va doldre molt perquè jo sempre he estat molt respectuós amb el cos de Mossos d'Esquadra. Em van absoldre. Vaig presentar una queixa al Síndic de Greuges, però m'exigia, per tirar-la endavant, que denunciés els Mossos, i jo no volia. Jo només volia que aquells Mossos reflexionessin sobre el que havien fet. Com no vaig voler denunciar, el Síndic em va dir que hasta luego Lucas, i va passar de tirar endavant la queixa. I estic orgullós de no haver-ho fet. Tinc un gran respecte pel cos de Mossos i per la seva feina. Si hi ha actuacions irregulars o inadmissibles, tenim el dret de denunciar-les i Mossos l'obligació d'investigar-les. Però sempre, sempre, defensaré la nostra policia. I més en dies com ahir, que vaig veure i viure privilegiadament l'escarni a que aquells niñatos encaputxats els van sotmetre, i com els nostres agents van aguantar, la paciència que van tenir davant el que estava passant.