Plaça de la Concòrdia: el que va d'una nit del 1990 a un matí del 2019. #NoSurrender

Hi ha pocs espais als que pugui associar tan intensament la meva militància independentista com és la Plaça de la Concòrdia, al barri de Les Corts, a Barcelona.

L'any 1989, amb un grup d'amics i companys de lluites, vam fundar, seguint el camí que havien iniciat els nostres amics de Sants, el Casal Independentista de Les Corts.

En un article a llibertat.cat en parlen així: "El Casal Independentista de Les Corts (CILC) va nèixer l'any 1989 a mans dels diversos col·lectius nacionalistes i d'esquerres, principalment MDT, Catalunya Lliure, Nacionalistes d'Esquerres i La Crida. Va nèixer en el mateix moment que els casals de Sants, Gràcia i Ciutat Vella, i va dinamitzar el barri amb calçotades, balls folklòrics i xerrades o sopars amb debat que es feien a Can Deu o la Bodega Ciurana"

Fou, la que vam compartir amb els companys de Sants, una experiència intensa d'activisme independentista local i tan transversal com en aquell moment podíem ser i que va haver de fer front a onades repressives tan bèsties com la del 92. I ho vam fer.

El moment fundacional del Casal Independentista de Les Corts fou un acte al centre Cívic de Can Deu, a la Plaça de la Concòrdia. I en aquesta plaça és on fèiem la majoria d'activitats adreçades als veïns del barri, com eren les calçotades i concerts. A banda d'aquestes activitats més lúdiques, fèiem moltes altres coses per estendre l'ideal independentista, com xerrades, conferències, concerts de rock català, campanyes per la llengua, per la memòria històrica, per temes del barri, lluita antirepressiva, etc. El nostre soci o membre número 100 vam tenir l'honor que acceptés ser-ho i compartir amb tots nosaltres un inoblidable sopar, fou n'Avel·lí Artís-Gener, àlies Tísner.

En un d'aquests concerts que programàvem em va tocar "viure" una de les experiències més dures de la meva vida militant. Des que el Casal va iniciar la seva activitat, vam tenir topades diverses amb aquella ultradreta i la seva impunitat dels 80s i 90s. Una impunitat que ara, quan ens pensàvem formava ja part del passat, ha tornat.

Però el que va passar aquella nit en aquell concert de música tradicional no tenia res a veure amb les topades que fins llavors havíem tingut amb aquests grups feixistes. Mentre es desenvolupava el concert i la gent ballava al mig de la plaça de sobte es feu el silenci. Una banda ultra havia desconnectat els cables del generador que alimentava l'electricitat del so i la llum del concert. Hi va haver un instant de desconcert, perquè havíem badat, no els havíem vist arribar, però ràpidament vam reaccionar i vam anar cap a ells. Els vam fer retrocedir. I fou llavors, en aquesta trifurca per fer-los fora, que un dels que semblava liderar aquella agressió feixista, un conegut ultra que responia al malnom de "El loco", va agafar al meu germà i li va posar una navalla al coll, mentre em mirava i em cridava "y ahora qué, y ahora qué?" perquè m'aturés, perquè deixés de repartir. Si em movia aquell filldeputa feixista era totalment capaç de clavar la navalla a la jugular del coll del meu germà.

Llavors va passar que bona part dels ultres, davant la nostra reacció, van començar a retrocedir. "El loco" va tenir por de quedar-se sol, suposo, va apartar la mirada que tenia clavada en mi, i va començar a mirar a dreta i esquerra per veure què estava passant. Jo no deixava de mirar-lo i d'acostar-m'hi com qui no vol la cosa. En un d'aquests moments que deixava de mirar-me per mirar a dreta o esquerra em vaig llençar damunt seu, agafant-lo del canell de la mà i retorçant-lo per treure-li la navalla. Ho vaig aconseguir. I va apretar a córrer, va fugir.


Ho vam recordar ahir, amb algun dels camarades d'aquell Casal Independentista de Les Corts, mentre assistíem a l'acte de presentació de candidatures de Junts per Catalunya a la Plaça de la Concòrdia.

Però també he recordat aquell dia, any 1990, que m'estava assegut a una de les terrasses de la plaça, crec la del Fragments, esperant arribés una persona que s'havia posat en contacte amb nosaltres per veure si podíem ajudar en una campanya patriòtica. Llavors no hi havia mòbils. Quedar no era tan fàcil. "Qui deu ser, què deuen voler", em preguntava. Llavors es va acostar a la meva taula un senyor gran, elegant, i em diu "tu ets el Francesc Abad del Casal Independentista?" Sí, li vaig respondre, sóc jo. "Hola, sóc Agustí Mercè Varela". Ni idea de qui era. Va seure, va demanar i va començar a parlar i explicar-me coses. Jo cada cop estava més atònit. Em va explicar l'època de la República. L'Estatut. Companys. La guerra. L'exili. Tarradellas, el nou estatut... Jo flipava. Ulls com a plats. Jo llavors no era capaç de valorar la dimensió del patriota que tenia al davant explicant-me totes aquelles històries. Finalment em diu perquè ens havien convocat. "Aquest 15 d'octubre farà 50 anys de l'afusellament del President Companys, i creiem que cal fer-li l'homenatge que mai se li ha fet. Nosaltres som gent gran. Necessitem que us hi impliqueu els joves". I ho vam fer.

Totes les trobades i converses que vaig tenir amb aquell prohom, fins i tot ignorant com ignorava la seva dimensió històrica, varen ser per a mi un regal com a militant. Sempre quedàvem a la plaça de la Concòrdia. Un dia em va explicar una història que mai no he pogut saber si era certa o m'estava prenent una mica carinyosament el pèl. No sé com vam acabar parlant de la dissortada dinastia dels Urgell, que era la legítima successora a la corona catalana, però que els fou usurpada al Compromís de Casp (1412), proclamant rei un Trastàmara, una dinastia castellana. I s'empresonà i intentà liquidar als Urgell. Llavors em va explicar com, feia uns anys, un grup de gent s'havien proposat seguir la pista d'aquesta dinastia, la dels Urgell, per saber si hi havia algun descendent viu. I segons m'explicava, després de molts anys d'estudi, recerca, etc. en van trobar un, van trobar un home el llinatge del qual era descendència dels Urgell i seria així el rei legítim de la corona catalana: un miner australià.

Jo vaig riure.

El president Puigdemont es connecta des de Waterloo i apareix a la pantalla de l'escenari de l'acte. Jami Matamala, perseguit i represaliat per ajudar al President en el seu exili, és candidat al senat per Girona, i està a l'esquerra del President. I el conseller de Cultura a l'exili, Lluís Puig, candidat al senat per Barcelona, a la seva dreta. La plaça s'aixeca amb un clam de llibertat, de President, de força, d'energia! Jo també aixeco el puny i crido "President, President".

Miro aquella plaça plena de gent, de compromís, de lleialtat, d'entusiasme, de determinació. I recordo aquell dia del 1990 en aquella mateixa plaça, quan em va venir a trobar n'Agustí Mercè Varela. Com hem canviat... Aquell 1990 érem tan poca cosa que un venerable i històric dirigent com era en Mercè Varela havia de quedar amb uns pringats com nosaltres, que només teníem un petit casal independentista de barri, per demanar-nos ajuda i implicació per poder fer l'homenatge que encara no s'havia fet al President Companys en el 50 aniversari del seu afusellament.

El President Puigdemont segueix adreçant-se a la turba sediciosa que omple la plaça. M'admira la seva determinació, la seva convicció. Cal aixecar-se. Cal perseverar. Cal ser en tots i cadascun de nosaltres. El President mira tota la gent que omple la plaça i somriu lleument. Com el 21D, té clara la victòria. Com el 21D se sap és l'enemic a batre. Mentre l'escolto penso en aquest odi tan demencial que li tenen. La seva llibertat i el seu lideratge és la derrota de l'estat espanyol, és mantenir plenament obertes totes les nostres opcions per fer realitat la República. "Ho farem", diu el President, "guanyarem!". 

No Surrender. La Plaça de la Concòrdia és plena a vessar reclamant la independència, i com l'1-O i el 21D estem determinats a plantar cara a aquest estat podrit amb les nostres armes, amb la democràcia, amb els nostres vots. Intel·ligència i caràcter.

Miro l'extraordinària força, talent, dignitat, renovació i pluralitat de les candidatures que ha configurat Junts per Catalunya i sé que, com el 21D, guanyarem. No dic guanyarem, en primera del plural, perquè sigui de cap partit, no ho sóc. Ho dic perquè em sento compromès amb l'única candidatura que des del primer dia i fins l'últim minut ha apostat, honestament, per la unitat, per fer-ho junts. Ho dic perquè em sento absolutament compromès amb tots els presos i exiliats que encapçalen les candidatures al congrés, com l'amic i mestre Jordi Sànchez, per Barcelona, com en Jordi Turull per Lleida, com en Josep Rull per Tarragona, com en Jami Matamala al Senat per Girona, com en Lluís Puig al Senat per Barcelona, com en Quim Forn a l'Ajuntament de Barcelona, el cap i casal, com, evidentment, el President Puigdemont a les europees! Volia la unitat perquè jo també volia votar a Oriol Junqueras, però no serà possible. Hauria volgut tots els presos en unes llistes, no haver de triar, perquè els estimem i volem a tots. Per això volíem la unitat.També la volia perquè m'hauria agradat poder votar a Gabriel Rufián, a Albano Dante o a Guillem Fuster. Perquè és molt i molt més el que ens uneix que el que ens separa.

Penso en aquest potencial extraordinari de candidatures en les que hi ha la Laura Borràs, que friso per veure-la al faristol del Congrés, abans no sigui l'hora definitiva dels adéus, amb aquell coratge, amb aquella energia i tota aquella cultura, poesia, de les seves paraules. L'enorme Míriam Nogueras, que des del món de l'activisme es va trobar al capdavant d'aquesta radical renovació, obertura política que ha implicat la configuració de les llistes de Junts per CAT, que ha enterrat la vella política amb una elegància captivadora, i sense perdre el somriure ni la proximitat que tenia com a activista. Penso amb l'amic i company de lluites des de l'època de la Universitat, a la FNEC, Ramon Tremosa, i en la titànica feina que ha fet al Parlament Europeu, i el vull veure també al faristol, denunciant aquest estat tirànic, incomplidor, que és l'estat espanyol, aquest estat podrit que no deixa de prendre decisions per perjudicar i empobrir a Catalunya, com ha demostrat sobradament en tot el tema d'infraestructures que el Ramon coneix tan bé! O com aquest enorme advocat i comunicador que és en Jaume Alonso-Cuevillas. Enorme!!!!!!

Penso en el Quim Forn i i recordo el seu somriure en veure´m entrar dimarts a la sala del Tribunal Suprem, i en aquest compromís extraordinari, ple d'energia, ple de talent, ple de determinació de l'Elsa Artadi. Què gran és. Somriu, i es recorda del teu nom, i del de tots, i t'abraça i et transmet una força brutal. Darrere les seves ulleres i mirada elèctrica hi ha el No Surrender i el Guanyarem. Però sobretot, Elsa, no deixis de somriure, de recordar-nos així la importància de l'honestedat, de l'autenticitat. L'Elsa no busca la càmera, com fan algunes ades, sinó la gent. La mirada i el somriure de l'Elsa sempre els comparteix amb la gent, amb les persones. Quina persona tan i tan autèntica! Gràcies per ser així, Elsa!

Quan acaba l'acte la gentada que s'ha concentrat a la plaça de la Concòrdia, que hi havia anat arribant tímidament, s'aixeca amb llum als ulls i força al braç. Ens reconeixem en aquesta voluntat de ser-hi sempre i de voler-hi ser amb tots, junts.

Guanyarem, no en tinc cap dubte, a les eleccions al Congrés i al Senat, a les municipals a Barcelona i a les europees. Guanyarem perquè, com el 21D, quan Junts per Catalunya es posa en marxa, ho fa sempre amb els braços oberts, després d'haver esgotat totes les opcions per configurar candidatures unitàries independentistes.

Guanyarem, només per les ganes que té l'establishment, l'estat podrit que és l'estat espanyol i tot l'unionisme de que no guanyem, per la manera com manipulen la informació, les dades, les enquestes, etc. És increïble. Altre cop com el 21D abocats al ridícul. És increïble la incapacitat de plantejar adequadament les enquestes i de saber-ne fer la lectura correcta. Jo flipo. No crec sigui incompetència. Si ho és, m'ofereixo a fer cursos de demoscòpia i anàlisi demoscòpic. Si no ho és, altre cop les vostres enquestes, convertides en pura propaganda i eina de manipulació massiva, no podran impedir que, com el 21D, guanyi Junts per Catalunya.

Guanyarem, perquè aquell 1990, asseguts a la Plaça de la Concòrdia, ni l'Agustí Mercè Varela ni jo mateix no hauríem pensat mai que 29 anys després a la mateixa plaça estaríem escoltant les paraules del President de la Generalitat des de l'exili. 

Guanyarem, perquè hi va haver gent com n'Agustí Mercè Varela que van mantenir viu el seu compromís tota la vida, i en la més negra nit, per fer-ho possible. Perquè havia estat a la redacció de l'Estatut de Núria al 1931-32, després va estar al de Sau (1978-79), a l'exili, a la guerra, amb Macià, amb Companys, amb Tarradelles... i aquell 1990 no tenia cap problema en estar parlant amb uns pringadillos de barri com érem nosaltres, demanant-nos implicació i suport. No hi havia gaire ningú més a qui pogués adreçar-se. Vam intentar estar a l'alçada, ser dignes del relleu que ens encomanaven. Vam ser conscients que formàvem part d'aquesta cadena de compromisos que ens ha permès sobreviure com a Nació i poder ser independents. 

#No Surrender
Donec Perficiam

10 anys dels Deu Mil a Brussel·les

Aquest dijous dia 7 de març del 2019 ha fet 10 anys d'una manifestació que llavors ja en podíem dir històrica i que, sens dubte, forma part de la nostra història de lluita, de la història de l'independentisme: la mani dels Deu Mil a Brussel·les.

Situem-nos a començaments de l'any 2009. Políticament, el MHP José Montilla presidia un govern format per l'aliança tripartita de PSC-PSOE, ERC i ICV-EUA.

Feia poc més d'un any que Artur Mas, en una conferència d'alt voltatge polític, havia assumit per a Convergència el Dret a Decidir com element polític central. Però de la "independència" encara ni mu.

Aquell 2009 hi havia un esclat de l'activisme blocaire i una bona part de l'independentisme, llavors un moviment que se sabia no majoritari, estava sumit en una de les nostres clàssiques etapes de confusió. 

Així descrivia en Víctor Alexandre, en un article, aquells dies al voltant del que fou la mani dels Deu Mil a Brussel·les:

"Es tracta, per dir-ho clar, d'un llibre (fa referència al llibre "Els Herois de Brussel·les", sobre aquella mani) de lectura necessària per a totes aquelles persones interessades en les diverses iniciatives independentistes que la societat catalana ha dut a terme darrerament al marge de la seva classe política, així com els motius que les han motivat. Especialment la de Deumil.cat i les consultes per la independència. I és que tenen la mateixa arrel: el descontentament i la frustració generalitzada del poble català davant la pusil·lanimitat, la indolència i el conformisme d'aquells partits que parlen dia rere dia d'independència o del dret de decidir però que no tenen cap projecte de país ni cap full de ruta per materialitzar allò que prediquen"

Fixeu-vos-hi, a tall de resum:

- exaltació èpica, gairebé messiànica, del paper de persones i societat civil
- descripció d'un ambient general de descontentament i frustració generalitzada del "poble català"
- culpabilitat dels partits: pusil·lanimitat, indolència, conformisme...

Oi que aquests ingredients del panorama polític de fa 10 anys sembla que avui en dia els tornem a tenir damunt la taula? Doncs aprofitem-ho per agafar una certa perspectiva:

Molt poc després del que escrivia en Víctor, l'any 2012, el "descontentament i frustració" del poble català s'havia transformat en una il·lusió i mobilització sense precedents, amb les manis de l'Onze 2012, Via Catalana, etc.

La pusil·lanimitat i indolència... dels partits des de llavors, en el seu inventari té, entre moltes altres coses, la convocatòria del 9N i del referèndum de l'1-O, i l'haver aconseguit vertebrar per primera vegada una majoria social i democràtica a favor de la independència a les eleccions del 27S 2015 i del 21D 2017.

I el conformisme dels partits polítics ha dut mig govern a la presó i l'altre mig a l'exili. Carai quin conformisme més estrany, no, que tots els "conformistes" acaben a presó o exili?

Cert, no hem assolit encara fer realitat la República. Però hem arribat més lluny que mai. Mai, mai, en 300 anys, no havíem arribat tan lluny. S'han fet passes gegantines

10 anys després d'aquella convocatòria dels Deu Mil a Brussel·les, potser una cosa que hauríem d'aprendre i ens seria molt útil als nostres dies és a relativitzar i saber contextualitzar una mica les coses, a no dramatitzar-les, a tenir una mica més de confiança i de perspectiva històrica i política, i a criticar el que calgui, però mai menystenint ni demonitzant als partits polítics indepes i als seus lideratges.

10 anys després d'aquella convocatòria dels Deu Mil a Brussel·les, potser hi ha una cosa que segueix tenint el mateix enorme valor que va tenir llavors: la capacitat de mobilització transversal de la societat civil i l'impacte estimulador que en el moviment poden tenir iniciatives de la societat civil.

Tornem a aquell hivern del 2009. Calia tenir molt coratge, com sempre ha demostrat tenir l'amic i sempre admirat professor Enric Canela, per posar-se al davant d'una convocatòria a priori tan estrambòtica i agosarada com era la de portar Deu mil persones a Brussel·les per reivindicar l'autodeterminació i l'estat propi per a Catalunya, sense ningú al darrere, cap partit, cap organització.

En Saül Gordillo, al seu llibre Sobirania.cat, 10 anys de revolta política catalana a Internet (2004-2014) diu: 

"van fixar el 7 de març de 2009 com a data per “inter-nacionalitzar el conflicte pacífic català”, en paraules de Canela. “La gent estava fins als nassos de tot, i volíem posar definitivament la independència en l’agenda dels partits polítics”, comenta el promotor dels Deu Mil a Brussel·les. Activitat a Facebook, apunts als blogs i molts actes arreu del territori per mobilitzar la gent, i tot això amb pressupost zero. Només Àngel Colom i Pere Aragonès van ajudar-los, en representació de CDC i d’ERC, respectivament. “Convergència va jugar al sí però no. Àngel Colom, i després també Víctor Terradellas, es van implicar. D’ERC, a part d’en Pere Aragonès, també vam comptar amb la presència a la manifestació d’Oriol Junqueras [aleshores eurodiputat]”, explica Enric I. Canela, que gràcies a la implicació de Francesc Abad va aconseguir fletar fins a 8 autocars a la capital belga, que va veure desfilar els prop de 10.000 catalans en una marxa desacomplexadament independentista"

Sí, pel que fa a mi, jo no vaig formar part del rovell de l'ou de l'organització de la mani, però per la meva amistat amb l'Enric, vaig assumir coordinar el tema logístic del desplaçament, no només amb els autocars a que es fa esment al llibre d'en Saül Gordillo, també fletant un vol xàrter propi, que vam omplir.

Víctor Alexandre, en el seu article sobre el llibre Els Herois de Brussel·les, escrit per Manel Bargalló, un dels màxims impulsors de la iniciativa, diu:

"És ben sabut que la manifestació de deu mil catalans a Brussel·les, el 7 de març de 2009, reivindicant un Estat propi per a la nació catalana, va ser tot un èxit. Un èxit espectacular. Però allò que la gent no sap, fins i tot la majoria dels que hi van participar, és la feina prèvia que va dur a terme un petit grup de persones per tal que ara en puguem parlar en aquests termes. Persones amb més voluntat que experiència que moltes vegades, a causa de les tensions provocades pel gavadal d'inconvenients que sorgien, van estar al caire del defalliment.

Potser seria exagerat afirmar que sense Manel Bargalló la manifestació no s'hauria fet, ja que l'èxit d'una iniciativa com aquella no pot ser atribuït a ningú en particular, però és ben cert que sense ell, sense la seva passió, energia i capacitat per fer de pont entre visions enfrontades o per apaivagar els ànims quan semblava que la corda es podia trencar, la iniciativa no hauria estat tan reeixida. En el llibre, en tot cas, hi apareixen tots els artífexs -entre els quals Joan Poveda, Enric Canela, David Morgades, Agustí Esparducer, Elisenda Paluzie, Estela Rodríguez, Roser Gaitano, Francesc Abad, Joan-Anton Martínez-Llorach...- i també els neguits que van passar a mesura que la data s'atansava i certs elements bàsics, com ara el permís de l'Ajuntament de Brussel·les, penjaven d'un fil."

D'aquella mani em quedo amb que sempre som capaços de fer allò que ens proposem.

Ens vam proposar anar a Brussel·les, i ho vam fer. Ens vam proposar fer les consultes, i les vam fer. I van ser dues iniciatives que van empènyer consciència, compromís, posicionaments polítics. Són dues iniciatives sense les quals segurament no ens podríem explicar les mobilitzacions que vàrem començar el 2012, massives com mai ni que l'independentisme esdevingués central a la política catalana.

Però d'aquell moment polític, també em quedo amb el fracàs total en el que van acabar les dues propostes polítiques que van voler capitalitzar allò de la "frustració generalitzada del poble català": Reagrupament i Solidaritat.

Reagrupament ni tan sols va obtenir representació parlamentària, i es va acabar integrant, associant, ben bé no se sap què amb Convergència.

Solidaritat Catalana per la Independència, liderada pel carismàtic Jan Laporta va obtenir 4 diputats el 2010 i els va perdre tots el 2012.

Bandejat en Jan, de Solidaritat l'únic que ha quedat per a la història és la toxicitat que en López Tena i el grupet que aleshores estava amb ell i que ara està al darrere de les primàries, van imprimir al seu discurs polític: que si ells eren els únics indepes, que si la resta no ho eren, etc. Tota la gent patriòtica que va entrar inicialment en el projecte, que n'hi havia molta i de molt bona, van marcar ràpidament distància d'aquell discurs tòxic, destructiu, per acabar deixant sols a l'il·lustre notari i aquest grupet que ara ha ressuscitat a l'ombra de les primàries.

En canvi, tant Mas com Junqueras van saber canalitzar el projecte independentista i els móns polítics que representen ara mateix ERC i Junts x Cat, més la CUP (que llavors només es presentava en algunes eleccions municipals), van aconseguir que l'independentisme electoral passés de mig milió a més de dos milions de vots.

Que s'han comès errors, evident.
Però que mai hem arribat tan lluny com ara, igualment evident.

Que podem retreure algunes coses als nostres principals líders polítics indepes, segur, però no la falta de compromís, però no el seu coratge, però no, mai, no estar disposats a assumir en les seves persones, vides, la repressió, com està passant. Ho han fet. I ho han fet per nosaltres. Més encertadament o no, però tot el que han fet ho han fet des de la disposició a assumir ells una repressió que volien evitar arribés a la gent en la lluita per fer possible la República.

Els Deu mil a Brussel·les formen part de la cadena de compromisos que ens han permès arribar on ara som. És una mobilització excepcional que forma part, en el quadre d'honor, d'aquest anar-hi, anar-hi i anar-hi que ha de guiar tot el que fem, per vèncer. Fins vèncer.

Em fa gràcia, per dir-ho suau, tota aquesta gent que s'expressa plena d'ira contra els nostres polítics, aquesta gent per a la que tot és un fracàs, que són incapaços de reconèixer res del que s'ha fet o avançat i que eleven a gairebé una mena de contracte personal incomplert amb ells (o elles) no ser ja independents "jo vaig anar a 3 manifestacions seguides per l'Onze, i en una tenia com un dolor aquí a l'esquena, però hi vaig anar, i ells què han fet, eh, eh? Res! ens han mentit! ens han estafat! no volien!" i així tot. Aquest és el nivell...

L'heroïcitat d'haver anat a tres o quatre manis l'Onze, d'haver votat indepe uns pocs anys i potser haver participat d'un tall de carretera. I ja estan "frustrats". I ja ho volen cremar tot.

La història és un fil conductor en el que una acció ens porta a una altra. Sense aquella manifestació a Brussel·les d'ara fa 10 anys, reivindicant l'autodeterminació, en la que vam ser uns 7 mil (ni tres mil com deia la premsa unionista ni 10 mil com vam dir els organitzadors), potser mai hauríem arribat a l'1-O, i potser mai no hauria "calgut" tornar a Brussel·les com desenes i desenes de milers de persones vam fer desembre del 2017. Perquè només van poder parar la República amb aquesta demencial repressió, empresonant el nostre Govern i els nostres líders socials, i enviant a l'exili el nostre president, la resta del Govern i molts altres líders polítics. Per això vam tornar a Brussel·les. Sense haver avançat com hem fet, no hauria calgut tornar-hi.

7 de març del 2009: si mentre embarcava a l'aeroport de Brussel·les per tornar a Barcelona algú m'hagués dit que 10 anys després estaríem com ara estem, hauríem fet tot el que hem fet i seríem tots els que som, li hauria dit que si s'havia flipat o pres algo.

I mireu on som, el que hem fet i els que hem aconseguit ser.
Ni pusil·lanimitat, ni indolència, ni conformisme.
Ni descontentament ni frustració.
Tot això no té cabuda en el nostre vocabulari. Ni llavors, com ja s'ha vist, ni ara.

Sí al coratge, sí al compromís, sí a la constància
Sí a la intel·ligència, Sí al caràcter

Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi
Per ser derrotats només cal que uns pocs i poques escampin la seva toxicitat per la terra i la deixin erma.

Gràcies a tota la gent que va fer possible els Deu Mil a Brussel·les. I, molt especialment, gràcies sempre admirat i estimat amic Enric Canela!

DONEC PERFICIAM

No només de certeses vivim. Algunes preguntes que em faig i que m'inquieten...

Amb independència de les diferents estratègies, visions, posicionaments, per fer la independència, crec que tots podem compartir un punt de partida: estem en aquesta situació perquè hem aconseguit ser majoria democràtica i social.

Fa una dècada no ho érem. Ara sí. En les eleccions de 2012 teníem una majoria absoluta pel dret a decidir i a les del 2015 i 2017 ja una majoria absoluta explícitament per la independència. Si no l'haguéssim tingut no estaríem on ara estem. Les eleccions al Parlament del 1999 l'independentisme explícit era el 16%. 

Sigui pel que sigui, malgrat aquesta majoria, encara no hem aconseguit ser República. Uns diuen que necessitem ser més. Uns altres que necessitem major determinació, etc etc etc. No hi entro, avui, però suposo que tots compartirem, que allò fonamental per estar en condicions de fer la independència és -com a mínim- seguir sent la majoria social i democràtica que ara som.

I suposo que tots estarem d'acord també que si deixéssim de ser-ho, tindríem un problema. I gros.

La pregunta que des de fa uns mesos m'estic fent, i no m'agradaria ser l'únic que se la fa, per això la comparteixo, és si amb tot el que estem fent i com ho estem fent, aquesta majoria democràtica que vam demostrar ser el el 27S i el 21D, l'estem reforçant (ja no dic ampliant) o l'estem posant en risc.

Mireu, l'any 2003 el vot explícitament indepe al Parlament fou de mig milió de votants. El 2017 de dos milions cent i poc mil. Aquest milió i mig de persones que ara voten fer la independència, i fa 10 anys no ho feien, hi han arribat des de trajectòries vitals, ideològiques i polítiques molt diferents. El secret de la nostra majoria democràtica i social és aquest, haver estat capaços de sumar tantíssima gent i gent tan i tan diversa entre ella, a la independència. Ho vam fer molt bé.

La pregunta és, i ara com ho estem fent?

La majoria democràtica que hem aconseguit bastir ho hem fet en un període molt curt de temps. No hi ha, per tant, una gran formació política de les masses en el que implica un procés d'aquesta naturalesa. Tot i que sempre hi ha hagut un moviment independentista, el gruix del que avui fa possible la independència, no ha participat d'una trajectòria llarga de lluita per la independència, amb tot el que implica això d'aprenentatge, experiència, bases sòlides.

A més a més, i aquesta és una característica no única però sí molt singular del nostre procés en relació a la majoria de les lluites per l'alliberament, aquesta majoria social i democràtica és socialment molt transversal i és especialment forta en les classes mitjanes, considerades amb molta extensió. Es basteix sobre una societat benestant, sobre un conjunt social de gent que està força satisfeta amb la seva vida. En una escala del 0 al 10, on el 0 és màxima insatisfacció i 10 màxima satisfacció, la mitjana social se situa en el 7,07, és a dir, notablement satisfeta, i la posició de 8 és la que més persones indiquen, amb un 27%.

El que fa tan admirable el nostre procés és que en un context així es pugui generar una majoria social tan decidida a tirar endavant un procés d'aquesta naturalesa... En fer-ho possible hi té molt a veure l'haver fet les coses bé des de l'independentisme, però també, moltíssim, a la patositat política immensa de les elits de l'estat espanyol, que han provocat un autèntic atipament davant el seu autoritarisme, davant la constant discriminació demofòbica, econòmica, lingüística, etc.

I aquesta majoria social i democràtica que som, quins riscos està disposada a assumir per assolir els objectius? En una escala del 0 al 10, on el 0 és cap risc i el 10 és qualsevol risc, tots els que calguin, la mitjana entre els votants indepes se situa al voltant del 6 i poc. Els de Junts x CAT una mitjana de 6, els d'ERC una mitjana de 6,3 i els de la CUP del 7,2. Som una majoria democràtica i social disposada a assumir uns riscos raonables, per sobre de la mitjana del conjunt de la societat, però uns riscos controlats. No qualsevol risc.

Llavors la pregunta que això inevitablement ens planteja és: què entenem per un risc "controlat, raonable"?

Jo ho situo en el que vàrem fer per l'1-O. Davant una cosa tan assumida socialment com és la democràcia, el dret a votar, i davant la demencial violència policial, la reacció fou la d'assumir riscos. Molts. Excepcionals. Posar-se davant les urnes i col·legis a protegir-los. Vam ser centenars de milers de persones que ho vàrem fer arreu del país. De tota condició, edat, vot, etc. I vàrem ser milions que, desafiant la violència policial, vam votar. Risc controlat no és per tant un "fins aquí", sinó un risc coherent amb una situació i política, un risc que pot arribar a ser extrem, perquè allò que importa, que decideix, és el com s'hi arriba, el que implica, el per què s'assumeix i el que es pretén aconseguir assumint-lo.

En quins escenaris, aquest risc controlat, traça una línia a partir de la qual estem davant un risc que aquesta majoria social i democràtica ja no estaria disposada a assumir?

La resposta fàcil seria dir que no podem predir-ho, i que només ho sabrem quan ens hi trobem. Però jo crec que, malgrat tot, sí podem fer algunes aproximacions a aquesta frontera crítica de riscos no disposats a ser assumits.

Reflexionant sobre com aproximar-se als límits de riscos disposats a assumir o no assumir per la majoria social independentista. Quatre dimensions crítiques -teòricament-:

- No ser conscients de la diversitat de la majoria social i democràtica per la independència, ignorar-la i pensar que tothom està disposat al mateix. L'error ja és màxim quan es pensa que tothom està disposat al mateix quan aquest mateix el marquen els sectors més minoritaris i extremistes. Què vull dir? Ja hem vist que els votants de la CUP són els més disposats a assumir riscos, una mitjana del 7,2 (ojo que tampoc és una mitjana de 10, que és una mitjana només 1 punt més alta que la dels "burgesos" votants de JxCAT i ERC...). Si la CUP arrossegués l'estratègia global cap a la seva estratègia insurreccional, de desobediència plena, etc. és molt possible que hi hagués sectors decisius per ser aquesta majoria indepe que som, que poguessin desvincular-se'n. I amb això no estic dient que hàgim de fer una cosa o una altra. Estic dient que l'independentisme és molt divers i que si ens deixem arrossegar per l'estratègia dels més radicals (i minoritaris), si no som conscients de la diversitat, potser per aquí podem tenir problemes. No ho sé.

- El creixement que ja hem vist ha tingut l'independentisme fins esdevenir majoria té per a mi dos grans fortaleses: és un procés que sempre hem plantejat exemplarment democràtic i la visió de que amb la independència hi guanyarem tots, de que la independència són més i millors oportunitats absolutament per a tots.

El tema econòmic és, per tant, per a mi, clau, i si fins ara ha actuat ajudant-nos a sumar suports, segons com gestionem les coses, esdevingui una via per la que els puguem perdre. Sobre aquest punt tenim moltes certeses, ja que va ser una de les estratègies clau de l'estat hispànic per fer-nos perdre suports, provocant la "fuga" d'empreses, magnificant el fenomen, etc.

Per què ho feien? Perquè segurament els aparells de l'estat hispànic també eren conscients que el tema econòmic ha estat un motor de creixement de l'independentisme, i per tant si aconseguien, amb les seves maquinacions, visualitzar que la independència era un escenari que ens portava a la ruïna, potser perdríem aquests suports. No se'n van sortir. Gens.

Però ara plantegem-nos un altre escenari. Una part del soroll estratègic en l'independentisme és el que reclama aturar-ho tot, paralitzar el país el temps que calgui, la vaga general indefinida. Si fem una cosa així, a la brava, no penseu que una part de la nostra majoria, que no va creure la propaganda espanyola, si veu que som nosaltres mateixos els que per tota estratègia tenim aturar-ho tot, paralitzar-ho tot... puguin pensar que ho enviarem tot a la merda? No ho sé, ja ho dic. Només penso en totes aquestes soflames que tan soroll generen i les poso en relació amb aquest 7,07 de satisfacció vital. Si l'independentisme passa de ser vist com un motor d'oportunitats per a tothom a un moviment que s'instal·la en el conflicte social i que actua contra l'economia pròpia, no penseu pot haver-hi gent que ara ens dona suport que passi a veure'ns com una amenaça per al funcionament de les empreses, per als llocs de treball, etc?

- tercera aproximació: La nostra majoria social i democràtica és prou sòlida, prou robusta, com per sobreviure a un escenari electoral on el centre d'atenció no sigui allò que es vol fer i posar en valor, allò que compartim, sinó allò que ens divideix, la lluita partidista?

- quarta aproximació, una qüestió per a mi crítica en l'assegurament de la majoria indy: l'antipolítica vs l'optimització del vot. Tots els que toquem temes d'anàlisi del comportament electoral sabem que una de les coses que fa decidir el vot a la gent és la voluntat d'optimitzar-lo, de que el seu vot serveixi d'alguna cosa, produeixi uns determinats efectes, o n'eviti uns d'altres. Hi ha, és obvi, segments socials molt ideologitzats, per als quals l'adhesió a una causa està per sobre de tot. Però les majories s'acaben configurant amb criteris d'optimització del seu vot per part dels electors.

Us poso un parell d'exemples. Per què VOX de sobte "esclata" electoralment? Només ho fa, primer, quan les enquestes a Andalusia els hi donen que entren i, segon, a la resta de l'estat, comunitats autònomes i ajuntaments, gràcies a haver entrat al Parlament andalús. Si això no hagués passat, els seus votants o possibles nous votants haurien seguit votant altres partits de l'oferta de fatxerio, com PP i Cs, per no llençar el seu vot. Només quan les enquestes van projectar clarament l'entrada de VOX a Andalusia, i només a partir de que hi va entrar, s'ha convertit en una opció de vot que ha superat el que fins ara l'havia situat com a partit testimonial, aquesta voluntat d'optimitzar el vot que tenim la majoria de votants.

Segon exemple, recordeu quina ha estat la campanya electoral més exitosa del PSC, oi? Si tu no hi vas, ells tornen. Optimitzar el vot per frenar el PP. I els va funcionar, a CAT van obtenir uns excelents resultats. Havien activat el botó d'optimitzar vot amb èxit.

Ara ens trobem en un escenari complexe, en el que en l'independentisme s'ha acabat imposant la visió del #noatot

Els pressupostos espanyols no es podien ni tramitar ni negociar ni res. No a tot. Seguint aquesta visió política del #noatot, ara, en aquesta precampanya del 28A, sembla es vulgui imposar un discurs que exigeix que l'únic mandat dels diputats indepes electes sigui bloquejar-ho tot, no participar en res.

Això, que seria una proposta política discutible, però legitima, no la discuteixo, ni hi entro ni hi surto, es converteix en una actitud no admissible, d'extrema toxicitat i divisió, quan s'acompanya del discurs de que tots els que no subscriguin sense fissures aquesta estratègia del #noatot són uns traïdors.


Finalment, una pregunta que no puc evitar fer-me és quina serà la reacció d'aquests dos milions i pico de votants que conformem la majoria indepe davant la renúncia a fer política de l'independentisme a Madrid, a l'haver-se imposat el #noatot i davant l'amenaça del trifachito? Decidiran el seu vot des de la perspectiva d'optimitzar-lo en aquestes coordenades i per tant votaran partits com PSC o Comuns? No dic tinguin raó o no la tinguin, sigui justificat o no, ni ho hagin de fer o no. Només plantejo escenaris possibles, dubtes.

LA MEVA VISIÓ
El més rellevant de l'article d'avui no és com ho veig jo, sinó les preguntes que he volgut compartir. Malgrat tot, i com hi he pensat, em semblaria poc honest no compartir algunes conclusions a les que he arribat.

Sí, a mi m'amoïna que tal i com estem fent les coses, més que sumar, acabem desgastant l'actual majoria indepe que som.

Crec que pot ser un error tractar els dos milions i pico de votants per la independència com si tots fossin abrandats CDR. No ho són. Em podeu dir que si ho fossin ja ho tindríem. I potser teniu raó. Però no ho són. I tractar-los com si ho fossin i fer política com si ho fossin a mi m'inquieta, des de la perspectiva que enlloc de sumar acabem perdent suports i la majoria social i democràtica que hem assolit. No ho sé.

Sí, ja sé que hi haurà qui dirà que el desgast el tenim per la desorientació, i és cert, això també desgasta. Per això cal molta pedagogia per explicar la situació, i molt compromís per mantenir la fermesa col·lectiva. Però tot i admetent això, no és el que més por em fa, i el 21D n'és un exemple.

El que més por em fa és que acabem perdent la majoria social i democràtica que tant ens ha costat assolir, perquè ningú no hagi pensat que la podem perdre. El que més m'amoïna és que el "a veure qui la diu més grossa" arraconi i liquidi la política. Que el destructivisme s'imposi al constructivisme, que el #noatot sigui la referència i no el sí a aprofitar qualsevol oportunitat, que els verbs de l'independentisme siguin "tombar, enderrocar..." i no "construïm, fem...". Que actuem com si els suports aconseguits fossin uniformes, inamovibles i immutables, ignorant l'extraordinària complexitat que implica la diversitat interna, que és la que ha permès fer-la possible, existir, ser majoria.

Sovint tinc la sensació que els nostres pitjors enemics som nosaltres mateixos.

Davant aquests dubtes, davant la inquietud que em genera pensar en tot això, el més gran consol sempre el trobo en la monumental ceguesa de l'estat espanyol, en la barbàrie del seu comportament, en el seu autoritarisme dement, en la seva estupidesa existencial com a casta autoperpetuada en el poder i en la seva indissimulada catalanofòbia.

És allò que alguns diuen que, per més malament que nosaltres ho fem, l'estat espanyol sempre acudirà al nostre rescat. Però no em consola. Voldria recuperar aquell independentisme que va saber fer les coses bé. Voldria fer les coses bé, com les vam fer per aconseguir, en menys d'una dècada, sumar més d'un milió i mig de suports a fer la independència.

Un dels polítics que més respecte i admiració em mereixen d'aquesta última dècada, i del que no hi ha dia no lamenti no tingui un major protagonisme en aquests moments, perquè entenc que el seu lideratge seria providencial, és en David Fernàndez, qui fou diputat per la CUP. En relació a l'1-O en David va dir i escriure una cosa que em va quedar gravada: "I volent ser república, hem après a ser poble".

No hem assolit ser República encara. Però el que no ens podríem perdonar mai és que tot el que va ser l'1 d'octubre, com vam aprendre a ser poble, tots els que vam ser, tot el que vam fer, aquest "nosaltres" que es va generar, i que té naturalesa fundacional, ara ho llencem per la borda, per miopia, per partidismes, per no haver posat en valor allò més preuat que tenim, que hem assolit.

Quan m'interrogo tan en abstracte sobre totes aquestes coses que avui he compartit amb vosaltres ho faig perquè, com el David, crec que allò més important, transcendent, que hem aconseguit és aquest "aprendre a ser poble". I també pel meu ple convenciment que només si preservem això, si sabem preservar el que implica, de transversalitat, de pluralitat i de ser majoria social i democràtica, aquest poble que hem après a ser, sabrà fer realitat la República. I la farem.

DONEC PERFICIAM

Primàries: com sempre, de cara davant el matonisme i la toxicitat. Una pregunta per l'ANC i 3 reflexions generals

PREÀMBUL
És curiós. Fa més de 10 anys que vaig fer-me blocaire. Des de llavors sempre he escrit i publicat el que he volgut. I només ara, avui, davant aquest article, m'he plantejat autocensurar-me. El fet de fer-ho, no cal dir-ho, és el que m'ha decidit inequívocament a publicar-lo.

Esmentar el que sigui que no sigui llaudatori de la secta de les primàries (ja ho podem dir així, secta) et sotmet al seu linxament matonista (que si llirista, processista, paguita, sofà, etc) i a la seva rocambolesca dialèctica, segons la qual, si no els tens en compte i els ignores és perquè els tens por, i si parles d'ells críticament, també ho fas perquè els tens por.

Fet i fet, si en més de 30 anys de lluita independentista no m'ha callat ningú, no em callaran ara aquest personal. Res de tot això. Ni em feu por, ni el vostre matonisme em tirarà enrere, ni sou cap centre de l'univers segons el qual parlar o no parlar de vosaltres és per por a vosaltres.

I no, cap por tampoc perquè apunteu alguna molt mínima possibilitat d'obtenir un regidor a BCN. No us flipeu. I si us flipeu me la porta fluixa. Que el context polític i la vostra toxicitat us permeti obtenir entre 0-1 regidors a BCN (com si són dos, o tres -que no seran, no us flipeu-) , doncs felicitats, xatos i xates, sermonejadors i sermonejadores. Enhorabona per aquest gran èxit al que heu dedicat tot el vostre potencial destructiu. Ser per destruir... la veritat mai ha estat en el meu codi ètic, polític, de valors. És evident que per al submon de les primàries és el seu únic espai moral possible. 

Així doncs, amb aquest article volia compartir amb tots vosaltres una pregunta per a l'ANC i unes reflexions que políticament, com a militant independentista, crec ens hem de plantejar. I així ho faig, com ho he fet en relació a tot el que passa al voltant de l'independentisme des que vaig obrir el blog. Sense por. De cara. Com sempre.

PRIMÀRIES: ENREDADA A L'ANC O ENREDADA DE L'ANC?

L'ANC va plantejar la seva cobertura, implicació, projecció i finançament del procés de les primàries com la via per aconseguir candidatures unitàries. Però això era fals. Ni ERC, ni el món de Junts x CAT /Pdecat ni la CUP no hi participaven, no s'havia atès, escoltat ni respectat, en cap moment, els diferents punts de vista dels 3 partits que, ara mateix, representen a l'independentisme.

A quina unitat apel·lava la direcció de l'ANC per obtenir l'aval dels socis quan no comptava en cap cas amb la més mínima complicitat de cap dels tres partits independentistes? 

Al meu entendre només hi apel·laven per mobilitzar la gent, jugant amb la bona fe de la gent, invocant una unitat quan sabien perfectament que el procés que engegaven era tot just el contrari, implicava fer-la impossible, incrementar l'atomització, promovent una quarta candidatura independentista.

Ens va enredar la direcció de l'ANC o algú va enredar a la direcció de l'ANC?

Com a moviment civil, l'ANC ha tingut la seva gran força en la seva transversalitat. A l'ANC hi vam fer cap gent sense cap militància política i militants de diferents partits, ja fos ERC, ja fos el món de Junts x CAT/Pdecat, ja fos la CUP. La transversalitat ha estat el seu gran èxit, la seva gran força i per a mi és el gran valor a preservar des de la seva fundació.

Davant la ja indefugible realitat, que tot el tema de les primàries amb el que es va comprometre l'ANC era només l'excusa per generar una quart espai polític indepe, que competeixi amb els altres tres existents...

Què farà ara l'ANC?

Es dissoldrà com a entitat cívica transversal per refundar-se com a 4t espai polític independentista, enfrontat als altres 3 existents?

Crec que els socis mereixem alguna explicació o poder decidir si recuperem la transversalitat o se segueix sent impulsor i col·laborador necessari en generar un quart espai independentista enfrontat als altres tres existents.

L'EVIDÈNCIA QUE L'INVENT NI HA FUNCIONAT COM S'ESPERAVEN NI HA ENGANYAT PROU GENT COM S'ESPERAVEN

Per més que els seus promotors hagin intentat vestir el procés de primàries a BCN com un "èxit", la veritat és que fins al dia d'avui l'únic que ofereix són dues cares bastant poc conciliables: la de l'evidència d'haver mobilitzat un nombre significatiu de persones i la de l'evidència de, malgrat això, ser un fracàs poc discutible.

Mirem algunes dades.

Un cop es va iniciar el procés de les primàries a Barcelona, s'hi van arribar a inscriure fins a 27.000 persones. Moltes. Era el moment en que encara "colava" que les primàries podien servir pel tema de la unitat.

27.000 persones van donar totes les seves dades, es van inscriure d'acord al procediment establert i tenien dret a vot.

Quanta gent va votar?

Doncs dels 27.000 ja sigui presencialment o telemàticament, únicament van votar 9.700 persones.

Dues terceres parts dels inscrits, que ho havien fet ultramotivats, perquè en un primer moment van creure que allò es feia per la unitat, van veure que allò de la unitat només havia estat una excusa, i que allò només era un procés per crear un 4t espai polític indepe enfrontat als altres 3 existents i se'n van desvincular, no van participar-hi. Si perdre en poc més d'un mes dues terceres parts del suport inicial no és un fracàs descomunal ja em direu què ho pot ser.

Diuen que 9.700 persones és una participació sense precedents en unes primàries. Cert. La cosa és que no eren unes primàries. Era un procés constituent. Les primàries dels partits polítics no tenen absolutament res a veure amb aquest invent. Les decisions en els partits polítics tenen altres lògiques.

De fet el més similar a aquesta història de les dites primàries no és en cap cas les primàries dels partits polítics, sinó els processos que han permès presentar-se a les eleccions a "agrupacions d'electors". En el cas de Barcelona, per poder presentar-se una "agrupació d'electors" calen, crec recordar, més de 8.000 signatures. Com veiem, és el punt de suport en el que s'ha mogut el tema primàries. S'estava constituïnt una candidatura, res més. Era un procés constituent, res més. Un procés que, sense "l'enredada" ANC, hauria estat impecable, fins i tot meritori, del que no hauríem tingut gaire a dir.

Mirem una altra dada, la de Lleida. Segons tuit propi de les primàries de Lleida, van participar-hi un 34% dels inscrits. Altre cop ens trobem en una radical desmotivació d'un col·lectiu que havia estat prou motivat com per apuntar-se, donar les seves dades, inscriure's. I arribat el moment no participen al que s'havien inscrit a participar. Per què? Evidentment perquè aquest procés no era el que havien venut. No era per la unitat, sinó per generar un quart espai. Per això un 65% dels inscrits a Lleida no participen de la comèdia.

Encara més, seguint a Lleida. La candidatura calia cobrís 27 candidats, i només n'hi van haver 12.


O sigui, no hi ha ni prou gent per cobrir la llista. Els de les lliçons.

DE LA PARTITFÒBIA A L' EXALTACIÓ DE L'ENDOGÀMIA 

Un dels punts més tòxics del discurset de sermonejadors i sermonejadores és el que adrecen a destruir els partits polítics i la seva funció. La legitimitat dels partits polítics arrela en el seu suport electoral. I només el cos electoral els pot treure aquesta legitimitat directa representativa. Clar, com que els sermonejadors i sermonejadores són uns "paracaigudistes", van haver d'"inventar-se" nous mecanismes per a legitimar-se. Un cop més, si aquí s'hagués quedat la seva intervenció política, no tindria res a dir, el problema el tenim quan a això hi han afegit una estratègia per intentar destruir la legitimitat dels altres.

Tracten d'estúpids manipulats als votants dels partits i de farsants a tota la seva militància, que només ho serien per l'aspiració a ser receptors de "paguitas". Fi de l'anàlisi dels sermonejadors i sermonejadores de les primàries.

Mireu, en aquests gairebé 3 anys d'implicació en les lluites veïnals del meu barri, del Poblenou, he après a valorar i valoro extraordinàriament el compromís de tots els militants i representants municipals (al barri, Districte i casa gran) dels partits, singularment del món de Junts per CAT i del d'ERC. Han estat amb els veïns. Sempre. S'han interessat, hem debatut, ens han recolzat, ens han criticat, però sempre hi han sigut. La democràcia a la ciutat és, també, i de fet molt, aquest dia a dia de partits i militància, amb els veïns, empapant-se dels problemes diaris de la ciutat, dels barris, i treballant per resoldre'ls.

La democràcia a la ciutat seria d'una molt baixa qualitat en mans de paracaigudistes com els sermonejadors i sermonejadores de les primàries.

Tanmateix, el punt on la toxicitat de sermonejadors i sermonejadores pot ser més destructiva és en el que comporta d'abocar-se a processos endogàmics. El punt on la seva toxicitat és més destructiva és en relació a voler-se carregar aquesta permeabilitat social i electoral que exerceixen els partits.

Al darrere del que despectivament defineixen com a "política de despatxos", normalment el que hi ha és un treball extraordinari de la militància i dels dirigents dels partits polítics per triar els millors candidats possibles, per sumar el màxim de suports possibles, per obrir-se al màxim de perfils diferents possibles. Aquest intent de sermonejadors i sermonejadores de les primàries de deslegitimar la capacitat que tenen els partits de treballar per proposar candidatures el màxim d'inclusives i plurals possibles en relació al conjunt de la societat és demencial, em té absolutament incrèdul, per la seva miopia, autisme i toxicitat destructiva.

Això ho tinc clar des de l'època de la Facultat, a la FNEC. Recordo perfectament quan sèiem a preparar les llistes per a les diferents eleccions (Claustre, Junta de Facultat, etc). Sabíem que per guanyar havíem de mobilitzar el màxim de companys per arribar al màxim d'estudiants. Intentàvem incorporar candidats de totes les sensibilitats que hi havia al sindicat. Intentàvem que hi hagués gent dels diferents cursos (des de primer a cinquè) i tant del torn de matí com de tarda. Així ho fèiem. No imposant-nos els uns contra els altres del grupet que ho portàvem, sinó pensant en tot el sindicat i en tota la Facultat/Universitat. I així guanyàvem.

El funcionament d'aquest procés de primàries ha estat just el contrari: ha estat un mecanisme i una praxis de pura i simple endogàmia. No s'ha pensat en la societat, en tots els perfils diferents als que volem arribar per guanyar, sinó exclusivament en mobilitzar "la tribu", els ja convençuts. I això ens porta, inevitablement, a la jibarització (eliminació per reducció) de l'actual majoria indepe.

QUIN ÉS L'ESPAI POLÍTIC DE LA QUARTA PROPOSTA INDEPENDENTISTA?

Amb unes fronteres flexibles i permeables, ERC, Junts per CAT/Pdecat i CUP ocupen uns espais diferenciats en el mapa polític, tenen els seus públics, segments electorals, i, més enllà de l'independentisme, un corpus ideològic que va des de l'extrema esquerra de la CUP al socialisme liberal i certa esquerra alternativa d'ERC i a l'espai més socialdemòcrata, liberal i moderat de JxCAT.


La irrupció d'aquest quart espai no se situa en cap espai ideològic diferenciat dels 3 fins ara existents, no ve a ocupar cap espai ideològic fins ara buit, sinó a negar i destruir els altres tres.

Si fem una taula d'atributs sobre el seu discurs això potser es veurà més clar:

 

gent que NO dóna suport a les primàries	gent que SÍ dóna suport a les primàries
no són independentistes	ells i elles són els únics independentistes
són processistes	òbviament ells i elles segueixen sent els únics q volen la independència de debò
són lliristes	ells i elles no es deixen enganyar, no són pàmfils ni pàmfiles. La independència són ells. I elles.
són tietes	ells i elles no. No no se sap què, però no. Fins que ells i elles no han arribat no hi ha hagut independentisme, sinó bledes, tietes, gent sense caràcter, a qui tothom enganyava, que s'ho creia tot, que fins i tot respectava els altres. Ells i elles no. No se sap què, però no.
tot ho fan per la paguita	la seva paguita és un si eso ya tal. Què va fer el Barça ahir?
presos i exiliats són els responsables de tots els nostres mals i ens fan xantatge emocional	gintònic poc carregat i amb molt de gel

Com a conseqüència d'aquesta estratègia basada únicament en la negació de l'altre, per a aquest quart espai polític indepe de sermonejadors i sermonejadores de les primàries, la independència només seria possible quan ells obtinguin el suport en forma de majoria absoluta a les eleccions, quan aconsegueixin substituir les altres tres forces polítiques indepes ara existents, perquè ells són els únics independentistes. I ho seria com per art de màgia, perquè mai expliquen res de com aconseguir-ho... Si fer la independència sense comptar amb algú dels tres existents (ERC, JxCAT o CUP) ja ens trasllada a un escenari pràcticament impossible ara mateix, que només sigui possible quan sermonejadors i sermonejadores hagin acabat amb les altres tres forces indepes ara existents ho trasllada a segles de distància.

A tall de conclusions:
1) La toxicitat sempre és destructiva. I, tanmateix, és més necessari que mai, de fet és l'únic antídot possible a la toxina que tot aquest personal intenta inocular al moviment independentista, que concorrin a les pròximes eleccions, a totes les que sigui possible que ho facin. L'òptim seria que ho fessin a les eleccions espanyoles del 28A, a les municipals i a les europees.

2) És absolutament legítim, no hi ha res a dir, en relació a cap proposta política que vulgui donar la cara davant l'electorat, i sotmetre's a la seva "llei", la llei de que essent legítima qualsevol proposta política la seva legitimitat representativa socialment i democràticament, únicament pot emanar de les urnes, dels suports obtinguts en els processos electorals.

3) De tot plegat l'únic que no és admissible, l'únic sobre el que, com a associat, exigeixo explicacions i un posicionament debatut per tots els membres, és el paper de l'ANC. Algú va enredar a l'ANC o la direcció de l'ANC va enredar als seus socis? Si la direcció de l'ANC vol convertir el que ha estat la principal organització cívica i transversal de la societat civil en un quart espai polític independentista, enfrontat als altres tres existents (ERC, Junts x CAT i CUP), ho ha de plantejar obertament a tots els associats. Hem de poder dir-hi alguna cosa.  

4) Finalment, com a militant independentista, sense partit, sense cap aspiració de paguita, amb una vida plena de lliris collits plantant cara al feixisme, des de l'època de la Facultat de Dret fins els nostres dies, quan vam parar un atac de la ultradreta espanyolista a la Via Catalana, convido a tothom a no tenir por davant el matonisme troll i tòxic d'aquest personal de les primàries. Crec és important identifiquem aquests comportaments de toxicitat destructiva i els puguem aïllar. Aquesta taula de doble entrada que teniu en aquest article us pot ajudar. Sempre que trobeu algú que es refereixi a la resta d'indepes com a processistes, esteu davant un troll tòxic de les primàries. Sempre que per tot argument algú esgrimeixi que la resta que no pensen com ell ho fan per la "paguita", esteu davant un troll tòxic de les primàries. Sempre que veieu algú menyspreant, insultant, enfotent-se, dels nostres presos i exiliats o de la gent que els hi dona suport, esteu davant un troll tòxic de les primàries. Sin lugar a dudas.

Per vèncer, cal anar-hi, anar-hi i anar-hi.

Per ser derrotats només cal que uns pocs i poques escampin les seves toxines per la terra i la deixin erma.


DONEC PERFICIAM

Lluites, presos, dignitat, respecte... versus toxicitat primària i destructiva

Divendres es van emportar, en unes condicions indignes, els nostres presos polítics cap a Madrid, a l'espera de l'inici del judici sobre l'1 d'octubre. 

Tots els presos polítics tenen el més meu absolut respecte, admiració i estima. Tots són persones compreses que han posat l'interès general, el compromís amb el poble, pel davant dels seus interessos personals. Si no ho haguessin fet així, no estarien en aquesta situació. 

Tots han decidit fer front a aquest judici per explicar la veritat i acusar l'estat espanyol del que és: un estat autoritari, demofòbic i que no respecta els més elementals drets humans. 

La situació de presos i exiliats està marcant el nostre present, i no pot ser d'una altra manera. Hi ha molt sermonejador i sermonejadora que diuen que estan exercint xantatge emocional, que la gent "es distreu" quan es dedica a fer mostres de solidaritat cap a ells i en reclamació de la seva llibertat. Són paraules que situen la baixesa moral dels sermonejadors i sermonejadores. També la seva ignorància política i històrica del que representa la militància independentista i la seva manca d'escrúpols polítics per atacar el que és una línia medul·lar de qualsevol moviment independentista, inclòs el nostre, com és la defensa de presos i exiliats. 

Els moviments independentistes, aquí i arreu, hem patit repressió, i sempre els moviments antirepressius i de solidaritat amb els presos i exiliats han format part de l'estructura política dels moviments d'alliberament nacional. Al nostre país, en la història més immediata, teníem els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, que van tenir un paper clau en la configuració i actuació política de l'MCAN. A Euskal Herria els moviments antirepressius formaven part del que es coneixia com a KAS, la coordinadora del moviment d'alliberament basc, al costat de l'organització armada i del braç polític. I així, arreu: Irlanda, Còrsega, etc 

L'exemple, compromís i sacrifici de presos i exiliats formen part del patrimoni polític i moral de qualsevol moviment d'alliberament. Això sempre ha estat així. Excepte per a aquest petit nucli de sermonejadors i sermonejadores de les primàries de Barcelona, per als que presos i exiliats sembla gaudeixen de la situació, que sigui una situació "creada" per ells mateixos per no haver de retre comptes. No és possible una major mesquinesa. 

No conec personalment a tots els presos i exiliats, però sí a la majoria. De qualsevol d'ells, el seu full de serveis a la Pàtria ompliria més línies que el de tots els sermonejadors i sermonejadores junts. 

Per això els sermonejadors i sermonejadores de les primàries necessiten convertir tothom que ha militat en l'independentisme, en traïdors, covards, responsables de la nostra situació.

L'altre dia un d'aquests sermonejadors de les primàries feia un tuit repugnant volent enfotre's-en d'Arnaldo Otegi titllant-lo de processista i dient que ni la presó allibera del processisme. Em supera.

Aquest és el pensament verinós i tòxic de les primàries: convertir tots els que no estan amb ells en el seu enemic, en l'enemic a batre: tothom que no combrega amb ells som políticament menyspreables, processistes, lliristes i mesquins que només ens movem per paguitas i altres interessos inconfessables. No ofereixen cap alternativa, ni tan sols s'enfronten a l'espanyolisme, el seu únic enemic som els altres independentistes, la destrucció dels quals situen com el seu objectiu polític.

 

Davant la decisió dels presos de quedar-se a CAT, amb tot el que implicava, i ara de voler girar el judici i passar de ser els acusats a acusar l'estat espanyol, hem tingut un altre exemple d'aquesta dimensió destructiva de la toxicitat de sermonejadors i sermonejadores. 

Mai han respectat la voluntat dels presos, la seva decisió. I la situació l'han volgut convertir en una derrota de l'independentisme. Fins i tot no estant d'acord amb aquesta decisió o estratègia, des del compromís militant l'única opció és assumir-la amb respecte i donar-hi ple suport, veure com podem ajudar a l'objectiu i l'estratègia que tenen tots els nostres presos polítics. Enlloc d'actuar amb compromís i respecte, els sermonejadors i sermonejadores han volgut culpabilitzar tothom de la situació: Govern, militància indepe, etc. I presentar la situació com una derrota. Escampar tota la merda i la derrota possible. 

Em pregunto com hem pogut generar i alimentar aquest monstre de toxicitat destructiva de sermonejadors i sermonejadores de les primàries?

 

Fa uns dies vaig publicar un article al Nacional, criticant el paper que ha adoptat l'ANC, que per a mi trenca el que ha estat un dels seus més importants valors fundacionals, la transversalitat, amb l'actitud de fiscal sobre el Govern i promovent la creació d'un quart espai polític indepe enfrontat als altres tres ja existents. 

L'espectacle de la reacció troll dels sermonejadors i sermonejadores de les primàries de Barcelona fou tan apocalíptic com còmic. La veritat, he rigut molt.

Per a la majaderia aquesta, que una persona, en aquest cas jo, pugui tenir la seva pròpia opinió és incomprensible, i com que no és comprensible, només és possible si ho fem moguts per paguitas i altres foscos interessos.

Així, m'he trobat "atrapat" entre els trolls sermonejadors i sermonejadores que m'acusaven de rebre "paguita" dels convergents i els que m'acusaven de rebre "paguita" d'ERC.

Igualment, hi havia divisió entre els que deien que jo tot el que escrivia ho feia al dictat de David Madí i els que deien ho feia al dictat de Sergi Sol. 

Resulta curiosa -còmica- la situació. Jo no he cobrat mai de la vida de la política, ni la meva vida laboral mai ha tingut res a veure amb la política, jo sóc funcionari del cos superior des de l'any 1996, amb plaça guanyada per oposició. Però paguita. Jo he vist dues o tres vegades màxim a la meva vida a David Madí, l'última deu fer més de 8 anys, sense passar del "hola qué tal", però resulta que sóc el seu majordom. Amb en Sergi Sol havíem coincidit bastant en l'independentisme dels 90, però és públic i notori el meu "enfrontament" amb ell des de l'època dels tripartits. Però és igual, escric articles al seu dictat.

Per no parlar de la flipant escassíssima comprensió lectora, de no entendre que ni criticava ni qüestionava el dret de ningú, tot el contrari, a impulsar els projectes polítics que consideri, que només criticava la implicació de l'ANC, que ha passat de la gran organització cívica a impulsar un quart espai polític. O de no entendre la referència a la fiscalia, com a òrgan que cada setmana ens "obsequia" amb demandes delirants, com a símil d'aquest paper "acusica" envers els altres.

Aquest és el "rigor" dels sermonejadors i sermonejadores de les primàries.

Tornant a les coses importants: més enllà de la denúncia internacional que hem d'intentar representi aquest judici en relació a l'estat espanyol, a través del testimoni dels nostres presos polítics, hauríem d'aspirar, a que la unitat davant la repressió també es tradueixi en unitat estratègica, generadora de confiances que ara no existeixen.

Presos i exiliats són persones honestes i compromeses amb la causa de la llibertat de Catalunya. Són lluitadors. Són valents. Per això crec que el més important substrat per teixir aquesta confiança que tant necessitem entre tots nosaltres, el tenim. Perquè presos i exiliats poden haver comès errors, no ho discuteixo, poden no haver estat encertats amb algunes decisions, tampoc ho discuteixo. Però de la mateixa manera no podem discutir, ningú no pot discutir, que són, presos i exiliats, els líders que ens han permès arribar MÉS LLUNY QUE MAI en la nostra lluita per esdevenir independents. 

He dit lluita, però podria haver dit procés. No ho he fet perquè volia cridar l'atenció sobre una altra toxicitat inadmissible, miserable, de tots aquests sermonejadors i sermonejadores de les primàries: convertir "procés" en un insult, quan l'únic que implica és lluita, és militància, és el ser-hi i l'anar-hi, sempre.

La lluita per la independència és un procés que arrenca des de l'endemà de l'Onze de Setembre del 1714. En tots aquests anys, la flama de la llibertat, l'aspiració a una Catalunya lliure i la lluita per fer-la possible ens l'hem transmès generació rere generació. El que per a alguns és un insult, el processisme, per a tots els que hem lluitat per la independència sabem és el que algun dia ens permetrà assolir-la. El que no és procés és estàtic. Si no esteu amb el procés esteu a favor de la dependència d'Espanya. La lluita per la independència és el procés. El contrari o l'alternativa del processisme és la submissió a Espanya, processisme és lluitar per fer la República, i el no-processisme és abandonar qualsevol lluita.

Un cop més, em feia molta mandra fer aquest article. No vull perdre el temps amb aquesta toxicitat, però quan vaig veure com els sermonejadors i sermonejadores intentaven en fotre's-en d'Arnaldo Otegi i del que ha estat tota una vida de lluita i molts anys de presó titllant-lo de processista, vaig dir-me "palante". És curiós, perquè fa molts anys, finals s.XX. Arnaldo Otegi ja era el líder de l'esquerra abertzale, i va fer una visita a Barcelona, per intervenir en diferents fòrums. Em van demanar si  podia donar un cop de mà en el dispositiu "d'acompanyament" des de la seva arribada a l'aeroport de Barcelona. Així ho vaig fer. . 

Dos processistes molt processistes, dirien ara els nostres sermonejadors i sermonejadores. Visto lo visto, si fos ara, li preguntaria, "oye, Arnaldo, y a ti la "paguita" de quien te viene, de Madí o de Sol?"

 

Fa pocs dies vaig estar parlant amb un dels nous dirigents de l'esquerra abertzale. I em va insistir en com envegen la nostra situació. Ells, els que durant moltíssims anys van bastir la seva estratègia en la lluita armada, ells, que van desplegar un activisme callejero conegut com "kale borroka", de cremar-ho tot, ells, envejant als lliristes, a les tietes. 

Només cecs, intoxicadors i enverinadors destructius com els nostrats sermonejadors i sermonejadores de les primàries neguen aquesta realitat. La realitat indiscutible de que hem arribat més lluny que mai. Que no ho hem aconseguit encara, és evident, però que és més i molt més important i decisiu el camí fet que el que ens queda. I que som la nació sense estat de l'Europa Occidental que avui en dia, i per mèrits propis, té més a prop que cap altra esdevenir estat independent. Perquè la nostra lluita, aquesta que tan volen ridiculitzar sermonejadors i sermonejadores, ha estat i és exemplar, és la que ens ha dut a ser majoria social i democràtica i és el que ens fa estar més a prop que mai de la victòria.

Amb el cor encongit pel trasllat dels nostres presos. Amb el respecte, admiració i estima cap a tots ells i elles per la seva determinació davant el judici de l'1-O. Amb la plena seguretat que hem arribat més lluny que mai, i que això és gràcies als que avui pateixen presó i exili. 

Aquí la meva mà estesa per avançar amb tots vosaltres, pel damunt de les nostres diferències, perquè ens necessitem tots i només ho podrem fer si hi som tots. És molt més el que ens uneix que les diferències que puguem tenir. Posem-ho en valor. Compartim l'ogull de poble, de ser, i de la lluita que mai hem abandonat i que és la que ara ens ha permès arribar més lluny que mai, i la que farà possible, realitat, la República Catalana.

DONEC PERFICIAM

Mal Bicho (una historia d la Barcelona post-olímpica)

 (des de fa un temps estic escrivint uns relats breus sobre històries de la Barcelona dels 80s i dels 90s, històries d'històries, històries meves, històries d'altres... Aquesta de MAL BICHO n'és una. He pensat que era un bon dia per saltar-me la regla i publicar el relat abans de publicar tot el recull, com veureu els que em seguiu per perfil polític, ni estil, ni temàtica ni res s'hi assembla. Això, amb més o menys encert, només ho escric com a literatura)

-------------------------------------------------------------------------------------

MAL BICHO

Noche de jueves en el Tarantos. Ahí descubrimos, cuando no sonaban en ningún otro sitio, Los Fabulosos Cadillacs. Tarantos nocturno, sala pequeña a la que se accedía por unas escaleras cruzando el Jamboree. Programan flamenco, pero nosotros vamos cuando ya es disco.

Nada especial, esa noche. En la Barcelona post-olímpica aquella Plaça Reial territorio de reyertas de los ochenta, ha dado paso a un espacio neutralizado de la Ciutat Vella, en el que las terrazas de los restaurantes cada vez invaden más espacio.

Nos hemos corrido farras memorables, en el Tarantos.Y algunas broncas. Como cuando apareció aquella tuna de no sé donde y se comieron todos los "clavelitos". Pero hoy estamos tranquilitos, nuestras birras y unas risas. Pa casa.

Cruzo la Rambla y dirección mar pillo un taxi. "Buenas noches, a la Barceloneta". Después de las horas de deambuleo que llevo, ese confort de asiento de cuero y silencio es divino. El taxi arranca. "Que no me dé la vara", pienso. Y no. Vamos haciendo camino por el Moll de la Fusta.

En un momento dado me hace una pregunta, lo que me obliga a apartar la mirada de las luces del Maremàgnum. Mientras respondo, mirándolo, veo que lleva recogidas las llaves del coche en un enorme llavero con la bandera española y el aguilucho. "Tela", me digo para mi. Y me añado "pasando". Pero cuando giramos para coger el Passeig de la Barceloneta, veo que en el salpicadero del coche, ahí donde antes se llevaba aquello de "No corras", con la foto de los hijos, lleva un "Arriba España" con las fotos de Franco y de José Antonio.

- mire, déjeme aquí mismo -le digo. Estamos por la mitad del Passeig-

Para, me dice lo que es, saco la cartera, saco un billete, le pago, me devuelve el cambio, abro la puerta... y no puedo evitar un "Bona nit, fatxa" mientras salgo.

Pensaba que arrancaría sin más, que me ignoraría. Pero no. No he acabado de salir del taxi que veo que abre su puerta. Lío fijo. Acelero para largarme, mirándole de reojo. Cuando está fuera del taxi se agacha y de lo que es ese espacio entre asiento conductor y puerta saca una navaja de palmo y se lanza hacia mi vociferando "qué pasa, rojo de mierda, ven aquí si tienes cojones"

Joder, vaya psico, me digo. Sigo acelerando, hasta la acera del Passeig. El taxista no acaba de cruzar la calle y se vuelve al taxi. A esa distancia prudente en la que estoy me quedo mirándolo, y veo coge la radio del taxi. Eso no es nada bueno.

Intuyo lo que ha dicho por la radio, que le han intentado atracar, agredir o similar. Es lo que genera una reacción inmediata en todos los taxistas de la zona. Pienso que ir directamente hacia mi casa no es una buena idea y me meto por las callejuelas de la Barceloneta. Voy tranquilo. Pero empiezan a aparecer taxis con la luz verde por todas las calles. Me oculto un poco en un portal, esperando sea sugestión. Pero no, están apareciendo taxis por todas partes, a dar caza al chorizo. Que soy yo.

Los veo pasar. A cada cruce se frenan para mirar la calle perpendicular. El portal me ofrece refugio solamente hasta que pase un taxi por la calle y me vea. Y cada vez hay más taxis. Si me cogen me va a caer la del pulpo, está claro que es una cacería.

Piensa rápido, por lo que más quieras, piensa rápido, me repito. Unos cinco metros a la derecha del portal que momentáneamente me oculta hay dos contenedores de basura. El camión ya ha pasado, porque están cerrados, no asoma ninguna bolsa. Miro que en ese momento no esté pasando ningún taxi y me lanzo al contenedor, lo abro, salto dentro y lo cierro.

Es la oscuridad total. Y el olor, insoportable, insufrible. Con el encendedor miro la hora. Me concentro en no desmayarme por el pestazo. Vuelvo a mirar la hora. Cinco minutos. Abro un dedo la tapa por si pasa un poco de aire. Nada. A los 20 minutos ya no aguanto más. Y salgo todo lo prudentemente que puedo. No hay taxis a la vista. Supongo que después de 30 minutos de cacería infructuosa la han levantado.

Llego a casa acojonado, sin encender luces, y me desnudo y ducho con un asco de vómito. La próxima vez vas a por él, me digo.