"Pacificació d'entorns escolars": què s'amaga darrere la perversitat lèxica de la propaganda colauer? Dades contra la mentida i manipulació colauer

Des de fa molt de temps porto analitzant en aquest espai que em permet el meu blog Dies de Fúria les demencials polítiques Colau a la ciutat de Barcelona i les nefastes conseqüències que comporta, amb un empitjorament de les condicions de vida de veïns i treballadors i abocant la ciutat a una decadència qui sap si irreversible.

Avui volia compartir amb vosaltres l’anàlisi d’una cosa molt concreta que caracteritza també el mandat Colau: l’ús pervers del llenguatge en la propaganda Colau amb la que vol “vendre” algunes de les seves polítiques, situant-les en un espai “transcendent”, darrere el que s’amaga empènyer la ciutadania a comportaments absolutament irresponsables.

La “pacificació d’entorns escolars”.

Si algú ens parla de la necessitat de “pacificació” del que sigui immediatament pensem que és una actuació de vital importància per posar fi al gravíssim conflicte en el que la zona o allò que es vol pacificar està. No estem parlant de millora. Estem parlant de “pacificació”. Ens remet a un escenari de guerra, sense control, ple de perills gravíssims que amenacen totes les nostres vides.

Tan malament estan les nostres escoles que cal “pacificar-les”?

Doncs no, tal escenari d’una situació de guerra, descontrolada, de gravíssima amenaça, no existeix, no és cert. Totes les escoles de Barcelona desenvolupen la seva activitat en un marc molt poc conflictiu, molt cívic.

Quan vas al descriptor d’això tan transcendent de “pacificació dels entorns escolars” el que et trobes és que t’expliquen que es vol afavorir “l’entrada i sortida de les escoles, lluny dels cotxes, sense fums i sense accidents, i amb més zones més agradables perquè els infants juguin i les famílies es reuneixin.”

Home, això d’afavorir l’entrada i sortida de les escoles, doncs apunta bé. Sense accidents, encara més. I això de zones més agradables perquè els infants jugui i les famílies es reuneixin... doncs vaja, sent objectiu del tot legítims i a promoure, no sembla calgui vincular-los directament a l’escola. O, en tot cas, caldrà veure on està l’escola i que té al voltant per veure si es poden fer actuacions per facilitar accés i sortida, assegurar la seguretat, i una amplitud perquè en l’entrada i sortida de les escoles, famílies i nens arribin, es trobin i ordenin per entrar a l’escola i després per marxar cap a casa.

I sí, abans de la senyora Colau hi va haver algunes actuacions en entorns escolars de llocs molt concrets, com per exemple l’Eixample, en els que s’aprofitava l’espai dels xamfrans colindants a les escoles del districte per ampliar l’espai disponible, que només era les voreres clàssiques de l’Eixample. Aquestes actuacions les podem veure passejant per l’Eixample, i em semblen molt encertades.

És a dir, que segur hi ha escoles a Barcelona que requereixen intervencions d’urbanisme per tal de millorar els seus accessos. Parlar de pacificació és una gilipollez, perquè cap està en guerra. Però sí es podria parlar de millores als centres que ho necessitin.

La demencialitat de la política la trobem, però, quan anem a mirar projectes concrets, i posem davant pel davant la seva realitat, la realitat de l’escola que es vol pacificar i el discurs que es fa per “vendre” que es necessita aquesta pacificació. Aquí comencen a saltar alarmes.

Un cas recent. Als pressupostos “participatius” de la Barcelona colauer, un dels 76 projectes que es van aprovar va ser el de pacificar l’entorn escolar de l’escola Duran i Bas, al barri de Les Corts.  

D’acord a la documentació oficial, el projecte es descriu així:

Descripción breve: Proponemos pacificar la calle de Vallespir para que el entorno de la Escuela Duran i Bas sea más confortable, presente menos contaminación acústica y atmosférica, y sea más seguro.

Esta actuación eliminará el tráfico de este tramo de calle.

La pacificación de la calle de Vallespir facilitará la jugabilidad y la seguridad de los niños y niñas sin discriminaciones de ningún tipo.

Ostres, penses, pobres xiquets d’aqusta escola. Cal tallar urgentment la circulació del tram de carrer Vallespir que assenyalen per tal que els pobres xiquets puguin jugar i estiguin segurs. No badem, que amb la seguretat dels nostres fills no s’hi pot jugar. Quin calvari deuen passar cada dia els pares. Cal pacificar urgentment. O això sembla, oi, si atenem a la descripció del que volen fer els colauers?

Doncs bé...  quina és la realitat?

La realitat és que la sortida de l’Escola Duran i Bas, per la que accedeixen i surten tots els seus alumnes, fins on els acompanyen els seus pares... està situada al Jardins de Magalí.

I què són els Jardins de Magalí? 

Doncs “Els Jardins de Magalí, anteriorment coneguts com els jardins de les Infantes són una zona verda pública d'uns 6.800 metres quadrats[1] situats al barri barceloní de les Corts. És un espai rectangular delimitat per l'escola Duran i Bas... Està compost d'arbrat i parterres en forma de cercle inscrit dins del perímetre. Compta amb una vegetació d'arbres madurs i plantes arbustives. A més de l'àrea de jocs infantils, els jardins estan equipats amb elements per practicar diversos esports com ping-pong, pistes de petanca i una pista de bàsquet.”

O sigui que aquell infern d’inseguretat, contaminació, en el que la canalla no podien ni jugar... són uns jardins públics de 6.800m2 totalment equipats per a jocs i esport.

O sigui la canalla entra i surt des d’un jardí de 6.800m2 però la gravetat de la situació requereix una intervenció de pacificació que tregui de circulació el tram del carrer Vallespir entre Travessera i Marquès de Sentmenat, uns 30m de via d’un sol carril.

O sigui que la canalla i els pares de la canalla d’aquesta escola viuen un infern amb aquests 6.800m2 dels Jardins, un infern que només poden pacificar tallant al transit aquests 30metres del carrer Vallespir, llavors ja sí, els nens podran jugar, les famílies relacionar-se i s’acabarà la greu inseguretat que ara pateixen.

És demencial. És una presa de pèl constant, sense amagar-se’n, i vestida d’aquest miserable i pervers ús del llenguatge en la seva propaganda per amagar la realitat i situar la seva presa de decisions en escenaris extrems, gairebé apocalíptics.

Al Poblenou tenim alguns exemples més d’aquesta demèncial farsa colauer. Els 4 gats de pares que defensen tot això de les “pacificacions escolars”, que mai arriben a ser ni el 10% dels pares de les escoles, tenen entre cella i cella la “pacificació” d’un entorn escolar. Per a aquesta pacificació i tot aquest discurs de la seguretat, facilitar el joc i les relacions, només hi ha una opció: treure de circulació o limitar-la a un carril del carrer que hi ha davant una de les 4 portes i accessos de l’escola.

Si això no es fa és un entorn escolar insegur en el que els nens no poden jugar ni fer res.

Quina és la realitat? Doncs que és una escola que dona a 4 carrers, dels quals un és aquest que volen pacificar... i els altres 3 carrers pels que es pot accedir i sortir de l’escola són 3 carrers peatonals, sense trànsit.

Tenir un enorme pati amb sortida a 3 carrers peatonals no és suficient, és, per a aquest personal, un infern que cal pacificar.

Per anar acabant la descripció d’aquests escenaris apocalíptics que cal pacificar, una anècdota:

Els 4 pares tarats dels Comuns de totes les escoles de tant en tant convoquen concentracions i talls de trànsit per reivindicar la “pacificació”. Aquest mes de maig o de juny, no recordo, vaig treure el cap a una d’aquestes mobilitzacions en una altra de les escoles del barri, del Poblenou. Eren quatre gats, però van aconseguir tenir tallat el carrer, putejant a la gent, gairebé dues hores.

Quina era la gran reivindicació que vertebrava la pacificació d’aquell entorn escolar? Que els nens (i les nenes) quan surtin de l’escola puguin posar-se a jugar damunt l’asfalt que ara travessen cotxes. L’escola té un pati magnífic, té un xamfrà invertit que la dota de més espai, i té, davant pel davant, un enorme interior d’illa ajardinat i amb espais de tot tipus per al joc dels infants.

Però no, tot això no és res. Aquesta colla de pares només va ser feliç quan la GU va tallar el carrer i ells es van poder posar a l’asfalt, amb dos o tres jocs de taula que havien portat, a jugar amb els seus fills.

El pati magnífic no era prou, el xamfrà invertit tampoc, i tampoc era prou l’enorme interior d’illa ajardinat de davant l’escola. Perquè els nens puguin jugar i les famílies relacionar-se cal tallar el trànsit.

En aquest context, doncs, tenim aquesta política apocalíptica de l’Ajuntament Colau per pacificar els entorns escolars, per la seguretat dels nostres fills.

I està clar que tot el que es pugui fer per millorar la seguretat dels escolars cal fer-ho. Però... fins a quin punt aquesta pacificació atén veritables causes de sinistralitat, danys, accidents, als nostres escolars?

Doncs bé, segons la recerca que podem trobar a una tesi doctoral de la URL, que porta el nom de “Vers una escola segura i saludable”, del total de lesions que pateixen els nostres escolars, només un 2,4% es produeixen en l’entrada i la sortida a l’escola.

La majoria de les lesions, accidents o danys dels nostres escolars tenen lloc durant l’esbarjo, el pati (un 35,5%), després durant l’assignatura d’activitat física (22,3%) i en tercer lloc durant l’hora del menjador (11,6%).

Tota aquesta hiperbòlica propaganda en comú per la pacificació dels entorns escolars, per millorar la seguretat dels nostres escolars, de fet, com a molt, incidiria en un 2,4% dels accidents dels nostres escolars.

I encara més -això els apocalíptics Comuns potser fan esclatar una bomba atòmica per amagar-ho- només un 0,1% dels danys o lesions en escolars són causats per vehicles. Només un 2,4% en les sortides i entrades que calia assegurar i només un 0,1% pels vehicles que cal impedir el pas per la seguretat dels escolars.

A la mateixa tesi s’explica el següent:

És interessant constatar que l‟entorn social dels alumnes no s‟esmenta com un factor que tingui influència en els danys no intencionats, de manera que hom associa el concepte entorn referit a l‟espai físic que envolta l‟escola, principalment trànsit, i que afectaria les entrades i sortides del centre.

Tampoc s‟ha destacat, en els centres visitats, la possible relació entre els estils de vida dels alumnes i la incidència d‟accidents. Semblaria que la concepció latent sobre accidents es desvincula de l‟entorn i del concepte més ampli de salut que proposem. Entenem que la prevenció d‟accidents passa per la responsabilització –individual i col·lectiva– davant els estils de vida saludables, i la construcció d‟organitzacions socials saludables, essent per tant quelcom activament educable.

De fet aquesta percepció dels entrevistats contrasta amb els esforços de l‟administració ciutadana per fer dels espais que envolten les escoles, espais segurs, per exemple amb mesures de pacificació del trànsit o la col·locació estratègica dels passos de vianants. Els accidents es veuen com quelcom inevitable, però que cal evitar i, segurament, caldria treballar per ensenyar a viure amb responsabilitat davant la pròpia vida i els riscos.

Aquesta reflexió ens porta directament al que jo considero més greu de totes aquestes polítiques Colau: que enlloc de trebllar per ensenyar a viure amb responsabilitat davant la vida i els riscos, el que fa és fomentar directament la irresponsabilitat.

Ja hem vist que de “pacificació” res, perquè els “accidents” a les entrades i sortides de les escoles només són el 2,4% dels accidents escolars, i que només un 0,1% està causat per vehicles. Això és així perquè escoles i famílies fins ara han educat en la responsabilitat a la canalla. I educar en la responsabilitat vol dir ensenyar a viure amb els riscos. Educar en la responsabilitat vol dir ensenyar els nostres fills el que és un semàfor, el que és un semàfor per a vianants i el que implica un semàfor vermell i un semàfor verd. Això la nostra canalla ja ho sap, per això la taxa de sinistralitat és només d’aquest 0,1%.

El problema el tenim que totes aquestes mesures de “pacificació” faran créixer els nostres escolars en la irresponsabilitat. Si la pacificació és tallar el trànsit d’un carrer perquè els nens puguin jugar a l’asfalt com si res, el que s’està fent és fer-los irresponsables, no els ensenyem a viure amb responsabilitat davant els riscos, sinó que els enganyem i els hi diem que no hi ha riscos.

Aquests nens que a la sortida del cole, abans de creuar el carrer cap a un interior d’illa que hi ha davant el cole, per seguir jugant amb els seus amics, ara miraven el semàfor i s’esperaven que el semàfor de peatons es posés verd per creuar ara se’ls hi està dient que no cal mirin res perquè els hi hem pacificat l’entorn. Llavors un d’aquests nens sortirà per la sortida del carrer de sota del parc de l’interior d’illa i no mirarà res per creuar el carrer, perquè no se l’ha ensenyat a viure amb responsabilitat davant els riscos, sinó amb irresponsabilitat.

I això és el que és extraordinàriament greu. La seva propaganda parla de pacificar, com si hi hagués una guerra, però no hi és, aquesta guerra, ni aquesta situació excepcional. I no hi és perquè entre les escoles i les famílies pugem la canalla ensenyada a viure amb responsabilitat davant els riscos. La propaganda en Comú parla de “pacificar” per la seguretat dels escolars, però l’únic que fan amb les seves polítiques és instal·lar en la irresponsabilitat als nostres fills, és abocar-los a una farsa de que a la vida no hi ha riscos i no cal que pateixin per res.

És en aquest punt que les polítiques Colau passen de demencials a criminals.

PS: el 55% dels atropellaments que hi ha a BCN és perquè el vianant s'ha saltat semàfors, va pel mig de les vies de circulació, etc. Cal educar en la responsabilitat, i Colau i la seva tropa l'únic que fan és estendre la irresponsabilitat. Després ens lamentarem, però tot haurà vingut d'aquí

Hi pot haver una sacsejada a l'escenari polític de BCN que acabi amb el malson i la destrucció Colauer? Es pot parlar ja d'un "efecte Trias"?

Fa uns quants dies, en el darrer article publicat, analitzava el tema de la Superilla Eixample des del punt de vista del que representa d'una nova decisió autoritària, sense precedents, sense fonaments, sense estudis, de les moltes que s'han pres per l'Ajuntament Colau, amb el suport de PSC i ERC, que empitjorarà clarament la ciutat i la qualitat de vida de veïns i treballadors.

I us anunciava que l'article tindria continuació, una mena de segona part, que havia de publicar immediatament després, però que fins avui no he pogut. 

Havíem vist com aquesta nefasta gestió de l'Ajuntament Colau havia portat a la xifra històrica, mai assolida abans per cap altre govern municipal, d’aquest entre el 60 i 70 % de barcelonins que diuen que la ciutat cada any està pitjor que l’anterior. Al mateix temps, observàvem amb una estupefacció total, i també amb i certa frustració, una situació política a la nostra ciutat que crida poderosament l’atenció, per no dir que costa d’entendre: mentre que la gestió municipal és la pitjor valorada de la història i que una majoria com mai dels veïns pensen que Barcelona cada any està pitjor que l’anterior.... resulta que les 3 úniques formacions polítiques que demoscòpicament tenen opcions de guanyar les

Aquest escenari tan sorprenent, tan incoherent, per a mi només hi ha una manera de poder-lo “entendre” una mica, i és que malgrat la massiva mala valoració de la gestió municipal i de la situació de la ciutat, no hi ha, als ulls dels veïns, cap alternativa.

Si a tot això estrictament municipal hi afegim la complexitat de l’escenari polític general, de país, amb totes les tensions dins dels blocs polítics en els que ara mateix es configura l’escena polític, ens trobem amb un escenari municipal sense cap motor de canvi, i això és el que fins ara estant reflectint les enquestes.

Fa unes quantes setmanes, en un dels últims articles analitzant el Baròmetre semestral de Barcelona, deia: “La meva visió global, a partir de totes aquestes dades, és que l’escenari que tenim pel davant, a menys d’un any per a les eleccions, és d'una estabilitat que podria ser menys sòlida del que s'apunta, atès que estem en un escenari en el que poden passar encara coses... o no, vet aquí la incertesa”

Si d'ara al maig 2023 no passa res rellevant en l'escenari polític tot sembla indicar que la victòria a les municipals se la disputarien Comuns, ERC i PSC. Però també advertia que hi pot haver espai per a un sacsejada, encara podien passar moltes coses que provoquin una sacsejada intensa de l'actual escenari.

En aquell article, escrit el 5 de juliol, deia que d'entrada aquesta sacsejada ara mateix només podia venir, a nivell de propostes polítiques, de com resolguessin la seva crisi de lideratge municipal el PSC i Junts.

Des de llavors, en tots aquests dies des que vaig escriure l’article, des del PSC s'ha descartat definitivament cap canvi, i per tant no hi ha espai perquè des d'aquest espai polític es pugui provocar cap sacsejada. Però en canvi, en l'espai de Junts, ha anat prenent cos la possibilitat que Xavier Trias es torni a presentar a les eleccions municipals. 

Aquesta possibilitat que l'ex-alcalde Trias torni a liderar una opciói electoral, un projecte de ciutat que aturi la demència colauer, ha passat, a més, enmig de l’esclat de tota la informació sobre com les clavegueres de l’estat van posar en marxa tot el muntatge contra Trias, totes les infàmies, que tan hàbilment i immoralment va instrumentalitzar Ada Colau contra Trias. Ada Colau va ser l'instrument de les clavegueres de l'estat per evitar que Trias tornés a guanyar les eleccions municipals.

Així doncs, a les portes de la que serà la més decisiva campanya electoral de la història de Barcelona, i sense cap confirmació com a candidat, la pregunta és: podria ser Trias aquesta sacsejada que posi fi a la destrucció de l'Ajuntament de Colau i dels seus socis? Hi ha coses que ens permetrien ja començar a parlar d'un "efecte Trias"?

No tinc cap dada demoscòpica per poder abordar en els termes que és habitual en mi aquest interrogant. Tanmateix, sí he pensat que estava veient prou coses com per poder-les valorar totes i començar a tenir algunes respostes.

Concretament des d’aquest anunci de la possibilitat que Trias tornés a ser candidat, i de les reaccions que va generar, hi va haver dues coses a les xarxes socials que van anar prenent volada i em van animar a parlar-ne, com a possibles evidències d’impacte i de possible “efecte Trias”.

Ara em referiré a dues persones de tuiter que van fer, dir i “patir” diferents coses a la xarxa social, que em van semblar rellevants i que em van animar a fer aquest escrit. Són dues persones molt diferents, que no es coneixen entre elles, a les que aprecio i valoro molt, i que voldria, sobretot, no els hi sàpiga greu que agafi el que van fer i el que va passar amb el que van fer a tuiter, per fer-ne una anàlisi política i estratègica sobre aquest possible “efecte Trias” o “sacsejada”.

Es tracta d’en Carlos Martínez (@Chino_Chulo) i de la Cris (@gallifantes)

Amb en Carlos no ens coneixem personalment, però ens vàrem començar a seguir pels nostres posicionament crítics a la gestió Colau. En Carlos és veí del Raval, i els seus tuits sovint ens permeten conèixer de primera mà la crítica situació d’aquest barri. Té 1.457 seguidors i no té cap posicionament polític conegut. No és cap tuitaire a l’òrbita de cap partit ni de cap ideologia. És i va per lliure, amb un compte de tuiter pràcticament centrat en les coses del seu barri, on viu, i de Barcelona, honest, valent i molt “fresc”, davant el trollisme partidista que d’una manera creixent l’assetja, d’una manera massa “en comú”...

Amb la Cris sí que ens coneixem personalment. I la Cris, a diferència del Carlos, sí que té una posiciío molt sòlida a tuiter, és influent, el que en podríem dir una “tuit star” (dit amb tot respecte, reconeixement i estima). Té més de cent mil seguidors, i manté un activisme independentista incessant i, sobretot, lliure. No pertany a cap partit i sempre va de cara amb els seus posicionaments. Només es deu a ella mateixa, a la causa que abraça amb passió i a la coherència del seu compromís. Aquesta honestedat i valentia és el que molts valorem, pel damunt d’estar o no d’acord amb els seus plantejaments.

Gràcies a tots dos per ser-hi. Espero, de tot cor, no us sàpiga greu us hagi fet aquesta referència i agafat el que vàreu dir i fer per tuiter.

1) El 13 de juliol en Carlos Martínez, des del seu compte de tuiter de @Chino_Chulo va plantejar una enquesta als seus seguidors sobre a qui votarien a les municipals 2023 de Barcelona, donant per fet que Trias seria candidat. Les opcions eren

• Trias
• Colau
• Collboni
• Maragall.

Aquestes enquestes de tuiter evidentment no són representatives mostralment, en termes demoscòpics. Només tenen el “valor” de poder veure com s’estan posicionament davant certes coses, els seguidors de cadascun, l’entorn tuitaire de qui planteja l’enquesta. Això és així amb caràcter general.

Tanmateix, tot i que l’enquesta del Carlos no era representativa en termes mostrals, sí que va tenir una participació i uns resultats que em van semblar representatius d’un cert estat d’ànim.

Com he dit abans en Carlos té 1.457 seguidors, però la seva enquesta havia arribat ja, quan vaig prendre les dades, a 8.355 vots, és a dir, que ha arribat molt més lluny del que són els seus seguidors i entorn. I com també he dit, en Carlos no té cap perfil polític definit, més enllà de la seva crítica cívica a la situació del seu barri i a la gestió de l’Ajuntament Colau. Així les coses, si he agafat l’exemple de xarxa social de l’enquesta del Carlos és pel gran volum de vots que va tenir la seva enquesta i per la rotunditat dels resultats, amb un 82,8% que deien que a les eleccions de maig 2023 votarien Trias, davant el 6,3% a Colau, el 6,7% a Maragall i el 4,2% a Collboni.

Una enquesta així i un resultat així des d’un perfil de Junts o proper a Junts no hauria tingut cap mena de relleu, ni m’hi hauria fixat.

Però amb el perfil del Carlos, que no té res a veure amb Junts, aquest volum de participació i el percentatge d’enorme suport a Trias, tot i no ser, evidentment, una mostra representativa demoscòpica, sí em va semblar representatiu d’un estat d’ànim veïnal. 

Aquests més de 8 mil vots en un perfil podríem dir “a-polític” i aquest aclaparador 82,8% de suport a Trias van ser, per a mi, una sorpresa que evidenciava una cosa molt important: que la figura de Trias pot tenir una capacitat mobilitzadora de vot i votants de tot tipus única. I que, clarament, aquesta capacitat mobilitzadora de vot provinent de tot arreu pràcticament tota ella gira sobre un únic i gran objectiu compartit, pel damunt de tot: el d’evitar una nova victòria de Colau, fer impossible un tercer ajuntament colauista, ja sigui directament amb Colau, ja sigui amb els seus socis (PSC o ERC).

Les dades de l’enquesta del Carlos posaven de manifest per primera vegada que aquell 60% de barcelonins farts de la gestió Colau, que veuen com la ciutat empitjora any rere any, i que fins ara no tenien cap referent electoral, ara sí el poden tenir: Xavier Trias. I que això el pot permetre rebre vot de tot aquest enorme arc polític que inclou PSC i ERC (pràcticament la meitat dels seus votants també consideren que BCN empitjora sense aturador), però també Junts, evidentment, pdecat, primàries i fins i tot PP i C’s.

2) Aquesta visió me la va reforçar el posicionament a les xarxes socials de la Cris @gallifantes i de les reaccions al seu posicionament.

Com he dit abans, a diferència del Carlos, la Cris sí té un perfil de xarxa social molt marcat ideològicament com a independentista. Però de la mateixa manera que el seu compromís polític és clar per a tothom, també és clar per a tothom que no té cap compromís partidista, és ben lliure i exerceix aquesta llibertat de votar i donar suport a qui li sembli en cada ocasió, i de criticar a tot quisqui amb la mateixa llibertat.

A les darreres eleccions municipals a Barcelona la Cris va donar suport explícit i militant als de les Primàries, però aquest passat 13 de juliol, arran que per primera vegada es va fer explícita l’opció que Xavier Trias es presentés a les eleccions de BCN del maig 2023, la Cris va fer el següent tuit:

“És compatible la meva mania als partits i votar Trias?

Si

És una contradicció?

També

Però suporto menys a Colau que als partits perquè la meva qualitat de vida a Bcn ha baixat en picat amb ella.

Faré el que sigui per fotre-la fora.”

Per a mi la Cris resumia amb aquestes poques paraules aquest estat d’ànim de tants barcelonins, més del 60%, que creuen que BCN empitjora any a any, però que fins ara no tenien cap opció amb la que canalitzar el seu vot per fer possible acabar amb el malson Colau, i que una figura com la de Xavier Trias podria mobilitzar.

Un 60-70% de veïns absolutament crítics amb la gestió Colau, però  a totes les enquestes només les tres forces polítiques responsables d’aquesta gestió (Comuns, PSC i ERC) han estat fins ara en condicions de guanyar les eleccions. Això eevidenciava que des de l’oposició no s’havia sabut o pogut mobilitzar, recollir i sumar tot aquest descontentament cap a una opció alternativa. I ara, només amb aquests dos exemples del Carlos i la Cris per a mi s’evidencia que sí hi pot haver, clarament, la sacsejada sense la qual tot seguiria igual. I aquesta sacsejada té nom i cognoms: Xavier Trias.

Tot i que en una altra “dimensió” aquest possible “efecte Trias”I també s’evidencia reacció -repugnant- amb la que van insultar la Cris després de seu tuit. Aquestes reaccions van portar la Cris a fer un altre tuit, tot dient:

“Gent que sap el que has patit

Gent que sap el que t'has jugat

Gent que sap la por que has passat.

Només per donar la teva opinió

I què per un atac de ràbia et vincula amb les cloaques.

Per dir que votaré Trias.

La paraula decència  alguns no la coneixen quan no dius el que volen”

La Cris feia referència a atacs rebuts que pràcticament la situaven al servei del Grupo Godó i les clavegueres de l’Estat per haver dit que votaria Trias. Els atacs venien d’aquests sectors per als quals només ells són indepes, la resta tots traïdors, i que estan treballant per crear un “quart” espai polític indepe, ells en diuen primer i únic perquè la resta, els que no pensen com ells, no ho són.

Que una persona com la Cris, que només es deu a ella mateixa, que sempre va de cara, i amb total llibertat, sense dependre absolutament de ningú, i també valenta com ningú, fos atacada com ho va ser per aquest personal va ser per a mi també una evidència més de “l’efecte Trias”.

El 82,8% de suport a Trias a l’enquesta del Carlos recull “vot” d’un amplíssim ventall polític i ideològic de la ciutadania de Barcelona. L’efecte Trias és l’efecte de que per primera vegada en aquests ja quasi 8 anys de mandat Colau, hi pot haver un candidat que reculli prou suports com per acabar amb aquest malson colauer.

I la Cris ha estat tan vilment atacada des d’aquests sectors indepes que estan treballant per posar en marxa nous xiringuitos de vot o d'abstenció o e vot nul, perquè a Barcelona, per més tipa, farta o frustrada que pugui estar moltíssima gent indepe, la simple possibilitat de fer fora Colau i acabar amb el malson, té un efecte mobilitzador. I Trias el té.

A TALL DE RESUM:

És evident, en sóc plenament conscient, que els dos exemples que us he posat per explicar que, al meu entendre, sí hi pot haver, i de manera clara, un efecte Trias, no són exemples de treballs demoscòpics. Però sí són exemples contundents que reflexen un estat d’ànim a Barcelona que pot generar un “efecte Trias” del qual ja hem tingut flashos rellevants fins i tot sense haver-se confirmat com a candidat.

Colau, amb el suport de PSC i ERC, ha protagonitzat la pitjor gestió de la història de la ciutat de Barcelona, que ens han portat a l’actual situació, la d’una plena consciència ciutadana que la ciutat cada any està pitjor que l’anterior i que si això no ho parem ara, al 2023, la ciutat estarà abocada a una decadència i ruina sense precedents.

La gent n’és conscient, de la gravetat del moment. Fins ara no han tingut cap alternativa per fer canviar les coses. Però està clar que encara hi pot haver una forta sacsejada, a les municipals de barcelona, i que Xavier Trias pot liderar aquesta sacsejada, que hi pot haver, clarament, “efecte Trias”, l’efecte de sumar des de tot arreu davant la urgència del moment, per aturar la destrucció i salvar la ciutat i les nostres vides. 

I Trias potser és l’única persona ara mateix a Barcelona, que pot oferir aquesta seguretat, confiança i capacitat de recollir vot de tot arreu per l’objectiu prioritari d’evitar la destrucció de Barcelona a la que estem assistint.