¿Per què en Partal ha atacat tan injustament a Trias després de saber-se (per a moltíssima gent una excel·lent notícia) que seria candidat a BCN?

Dilluns vam tenir el que per a moltíssims barcelonins fou una excel·lent notícia: Xavier Trias va confirmar que seria candidat a l’alcaldia de Barcelona. Per a mi també és una excel·lent notícia perquè, a hores d’ara, una figura com la de Trias és l’única que pot treure Colau de l’alcaldia i acabar amb totes aquestes polítiques salvatges, sectàries, irracionals, que amb el suport de PSC i ERC els Comuns estan fent a Barcelona, i que estan portant la nostra ciutat a una esgarrifosa decadència, empitjorament de les condicions de vida de tots els veïns i treballadors.

Trias no té res guanyat, però és l’únic que pot guanyar i revertir aquest dramàtic descens cap a l’abisme en el que està sumida Barcelona.

Trias no té res guanyat, però és l’únic que pot guanyar, perquè és l’únic que ara mateix té credibilitat en la defensa d’un model de ciutat a les antípodes del que durant aquests 8 anys han estat fent Colau i els seus “socis” del PSC i d’ERC.

Trias té una credibilitat, un prestigi institucional, un bagatge de bona gestió, de política ambiciosa i alhora racional, fonamentada i de personalitat capaç de superar les fronteres de les sigles partidistes que no té cap altre candidat i que probablement no podria tenir cap altre candidat, per més que busquéssim.

Sí, Trias pot guanyar. Sí, Trias pot revertir absolutament totes projeccions electorals que fins ara hem tingut. Sí, Trias pot liderar una ciutat que clamava per un lideratge que permetés posar fi a totes aquestes polítiques de barbàrie irracional de Colau, amb el suport de PSC i ERC, que han portat Barcelona a la pitjor situació de la seva història. I això de la pitjor situació no és una opinió subjectiva meva, sinó dades, com ara veurem.

Sí, Trias pot guanyar perquè sembla molt clar que hi haurà un “efecte Trias” que ho capgiri tot i que doni esperança a la majoria de veïns de Barcelona, esperança de, per sobre de les nostres diferències, coincidir en posar fi al desastre Colau, abans que Colau acabi amb Barcelona i segueixi empitjorant la qualitat de vida de veïns i treballadors.

És per això, perquè ell també ho sap, perquè ell també ho veu, que hi haurà un “efecte Trias” que en Vicent Partal ha fet aquesta editorial absolutament lamentable, injusta, incomprensiblement sectària, contra Trias. Sóc fidel seguidor de Vilaweb i d’en Partal, i la majoria de cops estic d’acord i valoro molt les seves reflexions, però últimament ha entrat en una espiral de posicionaments incomprensibles, per injustos. I em sap molt de greu haver-ho de dir, però és així, i ho dic des del màxim respecte, però també amb la contundència i claredat que crec s’ha de dir.

Resumint molt en Partal a l’editorial d’avui dimecres ha atacat duríssimament en Trias, amb clara voluntat desacreditadora, menystenidora, de desgastar-lo... acusant-lo bàsicament de liderar el retorn de la vella Convergència, de voler allunyar-se de la causa independentista, és a dir, de no respondre als interessos que pot tenir un votant independentista, i de ser un senyor del passat que ve amb receptes del passat a una ciutat i un país que ja ha canviat molt, i que com que ve del passat i és gran, doncs no és el que Barcelona necessita. Diu en Partal que Trias només representa un retorn al 2011, i que per això no serveix, i que Trias n’hauria de ser conscient.

De debò pensa Partal que Trias no és conscient que la Barcelona del 2023 no és la Barcelona del 2011? De debò es pensa que només vol aplicar les polítiques del 2011? De debò creu Partal que un Trias que va ser víctima d’uns dels més ferotges i miserables atacs de les clavegueres de l’estat, atac liderat en la seva expressió pública per Ada Colau, per treure’l de l’alcaldia de Barcelona, perquè en el que havien de ser uns anys decisius la ciutat de Barcelona no estigués en mans d’algú com Xavier Trias, fidel i lleial a la causa de la independència? Per al Règim del 78 fer fora Trias era, fou, una operació d’estat clau contra l’independentisme.

No, és clar que això no ho ignora, en Partal. 

Llavors, per què ha fet una editorial tan tristament lamentable i injusta contra Xavier Trias com la que ha fet? Doncs us ho explicaré molt clarament: perquè Vicent Partal és plenament conscient que hi haurà un “efecte Trias”, i que aquest efecte va en contra del posicionament públic que des de fa mesos té en Partal, d’acabar amb els partits polítics actuals i de generar noves opcions electorals, de la mà de l’ANC, les seves primàries, llistes cíviques, quartes i cinquenes llistes.

L’opció política que ha pres en Partal, i que porta mesos defensant públicament, és que cal un nou espai polític en l’independentisme. I tota l’estratègia per visibilitzar aquest nou espai polític, per generar-li espai polític i electoral, passa per convertir en “enemics”, en l’objectiu a abatre, la resta de partits polítics que fins ara han configurat el moviment independentista.

I en Partal sap molt bé, perfectament, que aquesta opció només té una possibilitat d’èxit: carregar-se Junts. En Partal sap que ERC, malgrat tot el que ha passat i està passant, té un electoral força sòlid, que ara com ara no presenta el més mínim símptoma, indicador o dada de ser susceptible de patir desgast electoral. Per tant, si l’espai d’ERC és sòlid i molt blindat a aventures com aquesta que ara promou ANC, i a la que Partal dona ple suport, de quartes llistes, llistes cíviques, l’únic jaciment de vot, l’únic espai de vot que aquest nou espai que defensen ANC i Partal pot tenir, és entre el vot que fins ara ha tingut Junts per Catalunya i, en molta menor mesura, la CUP.

ANC i Partal saben perfectament que perquè les seves propostes tinguin èxit, és a dir, els permetin obtenir una mínima representació parlamentària, han de centrar-se en desgastar a Junts, en situar Junts en el seu punt de mira per anar sistemàticament desgastant Junts com a opció política, desorientant i desmotivant el seu electoral... per després oferir-se com a alternativa, com a nou espai d’acollida.

Però les eleccions municipals de maig del 2023 són una pedra a la sabata en aquesta estratègia d’ANC i Partal de generar nou espai polític, de llista cívica, etc. I ho és per dos motius:

• El primer perquè la posada en marxa del projecte, tot i que des de la direcció de l’ANC controlada per Uriel Bertran s’està accelerant al màxim, difícilment pot estar en condicions de concórrer a les municipals del maig del 2023. No hi arriben. És una proposta amb l’objectiu fixat en les eleccions al Parlament de Catalunya

• El segon motiu és per evitar que aquesta nova aventura de partidisme polític de l’ANC sigui associada a l’anterior, a la primera, a la de les Primàries, que es va impulsar des de l’ANC per a les anteriors eleccions municipals, les del 2019, i que va acabar amb un monumental fracàs, amb un ridícul amb pocs precedents, però que va facilitar a l’unionisme fer-se forts a places clau com p.ex. Barcelona.

A més a més, des dels defensors d’aquesta nova aventura rotllo primàries, que ara li diuen llista cívica, hi havia, fins ara, un convenciment total que aquestes eleccions municipals jugaven a favor seu, dels seus interessos particulars, perquè es visualitzaria una important patacada electoral de Junts, fet que afavoriria clarament els interessos d’ANC-Partal, perquè necessiten del màxim afebliment de Junts per anar a buscar en el seu espai electoral, els seus votants. Ja saben no els tindran d’ERC, i molt poc de la CUP, per tant, per a l’ANC i Partal, cal anar a buscar el vot de Junts. I si Junts se la fot a les municipals, tindrien molta feina feta.

En aquest convenciment que fins ara tenien ANC i Partal que Junts se la fotria a les municipals i que això els permetria anar a pescar en el seu electorat hi ha un primer grup de factors com són l’encara feble configuració orgànica, com a partit, de Junts, però també que PdeCAT només conserva, després de les seves reiterades patacades, una significativa força local, a força ciutats del nostre país, fet que, en no haver-hi acord amb Junts, també va en contra de les opcions de Junts a les municipals.

El segon factor, amb més incidència en el que estem analitzant, és la dimensió nacional, la repercussió que tenen els resultats de Barcelona. I a cinc mesos de les eleccions Junts, a Barcelona, encara no tenia candidat. Sense candidat, sense proposta visibilitzable electoralment i socialment, Junts a Barcelona estava abocat a un molt mal resultat, i aquest mal resultat hauria estat, per la importància de Barcelona, el que més impacte hauria tingut. 

ANC i Partal, en aquesta situació, se les prometien felices, perquè tal i com estaven les coses a Junts a BCN, la patacada semblava assegurada, això hauria desgastat Junts a nivell nacional, fet clau en l’estratègia d’ANC i Partal, que sap només pot comptar amb vot que fins ara ha tingut Junts, però que perquè això passi cal el màxim desgast de Junts. Un mal resultat a Barcelona era clau per visualitzar aquest desgast de Junts i així abocar-se a pescar entre els seus votants.

Tot això anava així... però de sobte apareix en Trias, es confirma la candidatura de Trias a Barcelona i tothom sap que es generarà un efecte Trias. I aquí és on entren els nervis d’en Partal, i el que explica el seu article atacant tant injustament Trias.

En Partal sap que Trias no té res guanyat, però que pot guanyar. En Partal sap, en qualsevol cas, que amb Trias Junts tindrà els millors resultats possibles. Fins al punt de poder recuperar l’alcaldia de Barcelona. I en Partal sap que si Trias recupera l’alcaldia de Barcelona, encapçalant la llista de Junts, això reforçarà Junts. I si es reforça Junts, el seu espai i la fidelitat del seu electorat, la nova aventura de l’ANC de la llista cívica, a la que Partal dona ple suport, estaria abocada a repetir el fracàs de l’anterior aventura de l’ANC, la de les primàries.

Per això en Partal s’ha llençat a degolla contra Trias en aquesta editorial, en aquesta tan injusta i manipuladora editorial. Acusant Trias de liderar el retorn dels convergents m’ha recordat en Sergi Sol o en Rufian, que mai es refereixen a Junts com a Junts, sinó com a els “postconvergents”. Trist, molt trist.

I tot això de que Trias s’ha quedat a la Barcelona del 2011... i la Barcelona d’ara no és la del 2011, i que per això Trias no serveix. Altre cop un argumentari tristíssim, incomprensible en algú com Partal, em sap molt de greu veure en Partal, a qui malgrat discrepàncies puntuals, com ara, sempre respecto i respectaré, escrivint argumentaris així.

No, l’efecte Trias no es donarà perquè reivindiqui la Barcelona del 2011. L’efecte Trias i el que explica perquè pot sacsejar com sacsejarà el panorama polític a Barcelona és perquè té suficient credibilitat com per liderar posar fi a la debacle en la que està sumida Barcelona. La gestió Colau ha empitjorat brutalment la ciutat i la vida de veïns i treballadors. Trias té suficient credibilitat com a gestor per revertir la situació. No amb les receptes del 2011, sinó amb les receptes clau, les que no tenen data de caducitat: ser un bon gestor, ser una persona racional i raonable, oferir garanties de no prendre decisions frívolament, de prioritzar sempre l’interès de la ciutat i dels veïns i treballadors pel damunt del sectarisme partidista.

No, Trias no es presenta a l’acaldia de Barcelona amb les receptes del 2011, com tan injustament editorialitza en Partal. Trias es presenta a l’alcaldia de Barcelona amb el bagatge de que sota la seva gestió, fins que va perdre l’alcaldia a mans del Règim del 78 i la seva candidata Ada Colau un 30,9% dels barcelonins deien que BCN havia empitjorat en l’últim any, l’any 2014-15, mentre que ara, al 2022, és un 60,1% dels barcelonins que diuen la ciutat ha empitjorat l’últim any.

No, Trias no es presenta amb el programa del 2011 com diu en Partal, sinó amb el reconeixement ciutadà que quan va plegar només un 21,9% dels barcelonins deien que la gestió municipal de l’Ajuntament de BCN havia estat dolenta o molt dolenta, mentre que ara, aquest 2022, sobre la gestió Colau, és un 47,1% de barcelonins que la qualifiquen de dolenta o molt dolenta. Trias no ve amb idees del 2011, sinó amb el prestigi del bon gestor.

Però encara més, si Trias arribés amb les idees del 2011, que són les que van portar, al final del seu mandat, als nivells més baixos d’inseguretat a la ciutat, mentre que la gestió Colau ha portat els nivells d’inseguretat més alts de la història de la ciutat, doncs estic segur que la gent votaria convençuda pel model Trias que va fer una ciutat segura, sigui un model del 2011 o de quan sigui. L’important són els resultats. I Trias els va tenir. Per això inspira confiança. Per això hi ha efecte Trias. Per això aquests nervis d’en Partal en veure com se’ls hi complica la història de la nova aventura ANC després del fracàs de les Primàries, amb això de la llista cívica, perquè sense fracàs de Junts, la llista cívica fracassarà igual que van fracassar les primàries.

En un últim intent d’atacar a Trias, en Partal diu “Per això els envits nous per a la ciutat no són els que tenia el 2011 i se’ns acumulen sense resposta. Fins al punt que obliguen la gent a fugir-ne, a abandonar una ciutat que havia estat, temps enrere, anhelada per tothom.” Altre cop Trias només és retorn al 2011, i per tant Trias no és el que necessita la ciutat, perquè té nous problemes, nous envits, que no tenia el 2011, com p.ex. que la gent hagi de marxar de la ciutat.

Home, doncs igual el que la gent vol, el que la ciutat necessita, és una bona gestió com la que va fer en Trias del 2011 al 2015. Quan a les eleccions del maig del 2015 Colau, al capdavant del Règim del 78, guanya les eleccions i fa fora Trias d’alcalde, només un 14,8% dels barcelonins deien que, si poguessin, deixarien la ciutat per anar a viure a un altre lloc. Després d’aquests dos mandats Colau la xifra de veïns que marxarien a viure fora de Barcelona si poguessin és la més alta de la història de Barcelona, arribant fins al 29,6% de veïns que fotrien el camp si poguessin. Potser molts barcelonins voldrien, consumant el fracàs de l’intent de ridiculització de l’editorial d’en Partal cap a Trias, que algú com ell, que una gestió com la que ell va fer, ni que sigui una gestió del 2011, rebaixi a la meitat aquesta xifra, la xifra que la gestió Colau ha doblat en relació a la que hi havia amb Trias alcalde.

Però, insisteixo, la bona gestió no té dates. La bona gestió serveix sempre, és la clau de tot. Trias no té guanyat res, però ho pot guanyar tot, no perquè com vol ridiculitzar-lo Partal vingui amb idees del 2011, sinó perquè ve amb el prestigi reconegut d’un bon gestor, d’una bona persona, d’un polític honest i obert, lleial, però no sectari.

I una última dada que explica els nervis d’en Partal, però també de la resta d’espais polítics, començant pels Comuns: les opcions de Trias són les que són perquè el seu prestigi i la seva credibilitat, i ser una figura pel damunt de sigles, pot mobilitzar aquesta ciutat amb veïns desesperats, que en un 60% consideren que BCN està empitjorant any rere any, pot mobilitzar aquesta ciutat desesperada amb el percentatge més gran de veïns que aquest 2022 no sabien què votarien les properes eleccions de maig del 2023, amb una indecisió que afectava a tots els espais polítics: un 28,4% dels antics votants d’ERc, un 29,7% dels Comuns, un 30% del PSC i un 43,6% de Junts.

Amb tant de votant indecís, el més gran que mai he vist, totes les opcions estan obertes. Però, sobretot, el que és evident és que Trias és un gran revulsiu per a aquest 43,6% de votants de Junts del 2019 que ara no sabien a qui votar, que estaven indecisos. En això confiaven els de les noves primàries per no fracassar com la primera vegada: que Junts se la fotés, i així recollir el seu vot cap a aquesta nova llista primàries que impulsa l’ANC i a la que en Partal dona ple suport, la de la dita “candidatura cívica”. Està clar que Trias tindrà un molt bon resultat a BCN, que pot tornar a ser alcalde, perquè recollirà vot de tot arreu fart d’aquest horrorós camí a l’abisme i la decadència en el que Colau, amb PSC i ERC ha sumit Barcelona. I si Trias té un molt bon resultat voldrà dir que Junts no se l’haurà fotut a Barcelona, i això ha desmuntat del tot els plans i l’estratègia que tenien ANC i Partal, i per això Partal ha fet aquesta editorial incendiària i molt, molt injusta contra Trias, amb arguments insostenibles. Pel respecte que tinc i tindré sempre a Partal, em sap molt de greu que pel seu posicionament polític a favor de la nova aventura de l’ANC, estigui escrivint coses com aquestes, pamflets com aquest que avui publicava a la seva editorial.

 

 

 

 

ANÀLISI 3a ONADA BOP CEO 2022 (octubre): escenari de gran estabilitat, però amb indicadors preocupants de desgast estructural de l’independentisme

Avui, dimecres 9 de novembre del 2022 el CEO ha fet públiques les dades de la 3a onada del seu Baròmetre d’Opinió Política, la millor, més completa i rigorosa enquesta política que es fa al nostre país.

La majoria de titulars recullen  una dada que és certa, com és la fortalesa i projecció de creixement del PSC, però també d’altres més qüestionables, com que ERC es manté millor que Junts, que tot i seguir com a tercera força, perdria més suports i representació. Això últim, a criteri meu, després d’analitzar les dades, no està gens clar, no ho veig així, com projecta el CEO.

L’anàlisi de les dades del CEO també ens permet veure un parell d’impactes polítics importants en relació a la independència:

• D’una banda tenim dades, malgrat la solidesa de l’escenari polític abans expressada, del que pot ser un no negligible desgast de les opcions independentistes. És un desgast que ara com ara no es tradueix en res, però que no podem ignorar.

• I d’una altra banda tenim un altre conjunt de dades que evidencien amb total claredat un fet molt preocupant, com és l’intens allunyament d’una part molt important dels votants d’ERC de tot el que implica un mínim compromís independentista. Això fins ara no ho havíem vist mai amb la intensitat que ho podem veure en un conjunt de dades del tot fiables i representatives d’aquest BOP del CEO.

Ho analitzarem tot.

Les dades de l’estabilitat de l’escenari polític:

Com ja he dit, la principal conclusió que podem treure després d’analitzar les dades del BOP del CEO és la mateixa que hem pogut treure en les últimes enquestes que hem conegut, de mitjans de comunicació i del CIS, però ara, al BOP del CEO ho podem veure amb moltes més dades, precisió i intensitat: si d’alguna manera podem definir la situació de l’escenari polític que dibuixa el BOP del CEO és per la seva estabilitat, que no vol dir per la seva congelació

L’escenari d’estabilitat ve definit per l’estabilitat en les tendències de vot de les forces polítiques amb més representació al Parlament: PSC, ERC, Junts, Comuns i CUP. Totes elles tenen una fidelitat de vot que se situa en percentatges alts, i cap d’elles no presenta ni significatives fugues de vot cap a altres opcions, ni significatives recepcions de vot procedent d’altres opcions.

L’únic que se surt una mica del que caracteritza aquesta situació d’estabilitat és el PSC, per tres motius:

•  Perquè la seva fidelitat de vot és marcadament més alta que en la resta, del 80%, la més alta de totes les opcions polítiques

• Perquè tenen un dels % més alts de transferència de vot procedent d’altres formacions, aquest 9,5% de vot procedent de C’s, només superat pel 19% de votants de C’s que ara diuen votaran PP

• -Perquè reben transferències de vot de pràcticament tot l’espai polític: 5,6% del PP, 2,7% d’ERC, 9,5% de C’s, 5,1% de Comuns, 2,2% de Junts i 2,8% de VOX, així com d’un 14,4% de l’abstenció (el percentatge més alt).

Això és el que explica que l’escenari sigui estable, però no estigui congelat, perquè el PSC és l’única formació política que tot i que moderadament, expressa dades de creixement en intenció de vot i en escons.

L’estabilitat en el mapa polític independentista:

El BOP del CEO també ens aporta unes dades extraordinàriament rellevants i fiables en relació a com està el mapa polític de les forces independentistes.

Estem en una situació molt complicada, en la que hi ha hagut una trencadissa al Govern sense precedents entre ERC i Junts, i que també ha implicat la retirada de confiança de la CUP al Govern del President Aragonès d’una ERC en solitari.

Una altra de les característiques d’aquesta situació tan complicada en la que està el mapa polític i cívic de totes les forces que configuren l’independentisme és la proliferació de missatges i crides a fotre foc a tot, no per fer res, no per tenir al darrere un projecte, sinó únicament per atacar i desgastar al màxim a les forces independentistes, sense importar el preu que calgui pagar, sense importar tan sols deixar directament en mans de l’únionisme tot el país, el seu govern i la majoria democràtica. Aquests posicionaments van des de les crides a l’abstenció fins a les crides a aprofundir en la divisió i fractura independentista, promovent quartes i cinquenes opcions electorals, com la que promou l’ANC de la llista cívica.

Doncs bé, la realitat és que tant ERC com Junts i la CUP presenten % alts de fidelitat de vot: ERC del 69,4%, Junts del 64,2% i la CUP del 69,6%.

A més a més les principals transferències de vot es produeixen entre aquestes opcions: d’entre els votants d’ERC, ara un 4,9% votarien Junts i un 2,5% la CUP; d’entre els votants de Junts ara un 5,6% votarien ERC i un altre 5,6% a la CUP, i d’entre els votants de la CUP ara un 6,5% votarien ERC i un 2,2% a Junts. És a dir, que en general les transferències entre aquestes formacions són les més importants que tenen, i a més a més s’acaben neutralitzant entre elles, fet que incrementa l’estabilitat de l’escenari polític i mapa de l’independentisme.

Ara mateix només un 0,3% votants ERC i un 1,1% votants Junts tenen decidit votar altres opcions polítiques que no siguin les consignades, les que ja tenen representació al Parlament. I només un 0,8% de votants ERC, un 2,2% CUP i un 1,1% Junts tenen decidit no votar, abstenir-se. És a dir, tot aquest soroll i crides a l’abstenció i l’impacte és irrellevant, dins el marge d’error.

Però la dada més definitiva que avala aquesta visió d’estabilitat de l’escenari polític i del mapa polític de l’independentisme és que només un 5,7% de votants ERC, un 10,9% CUP i un 7,3% Junts s’expressen en termes de no tenir encara decidit el seu vot, de no saber encara què votaran.

Pel que fa a les forces polítiques majoritàries de l’actual mapa polític, ERC i Junts, la suma dels seus votants indecisos, a altres opcions i a l’abstenció ni tan sols arriba al 10%.

En un escenari com l’actual, de profunda crisi, i amb una ANC abocada mediàticament i socialment a promoure això de la llista cívica podem dir ja, amb total convenciment, amb contundència de les dades, que tot el que està fent l’ANC és estar abocada, altre cop, a repetir el fracàs de la seva anterior flipada, allò de les primàries, i a incrementar la divisió i fractura independentista, sense cap opció que no sigui la d’obtenir un suport polític testimonial, absolutament irrellevant, intranscendent... excepte en la capacitat de fer mal a l’independentisme, com ja es va demostrar amb les primàries.

Tot això té una altra derivada, i és que a criteri meu la projecció que fa el CEO de creixement, ni que sigui moderat, d’ERC, i de pèrdua d’escons de Junts, no té CAP fonament.

L’electorat d’ERC i de Junts està, en aquests moments, en un escenari de comportament electoral molt similar, tant pel que fa a la fidelitat de vot com als transvasaments de vot.

Què hi ha, doncs, al darrere, d’aquesta projecció electoral que fa el CEO, fent créixer a ERC, fent créixer els diputats que pot obtenir ERC, i fent davallar a Junts, fent-los-hi perdre escons?

Doncs molt fàcil: un incorrectament corregit biaix mostral en relació a ERC i Junts. Les eleccions del 14F el PSC va guanyar en nombre de vots, i darrere seu va venir ERC, amb gairebé el mateix nombre de vots de Junts, tercera força. Doncs bé, el BOP del CEO té, des del punt de vista de record de vot, uns biaixos molt importants, amb –sobre cens, no sobre vot), un 12,3% de record de vot al PSC, un 18,3% de record de vot mostral a ERC i un 8,9% de record de vot mostral a Junts.

ERC clarament està sobrerepresentada, i Junts clarament infrarepresentat. Això, malgrat fer veure s’intentava corregir en la projecció de vot, ha arrossegat clarament a aquest biaix electoral sense fonament l’enquesta.

Sí, el PSC està creixent, i potser encara més del que hem pogut veure amb l’enquesta. Però la realitat és que ERC i Junts tenen una trajectòria electoral pràcticament idèntica, de manera que els seus resultats, sense deixar-nos arrossegar pels biaixos mostrals, es projecten pràcticament idèntics per a tots dos. En cap cas ERC pujaria i Junts baixaria. En cap cas, això no hi ha cap dada, eliminats els biaixos mostrals, que ho indiqui.

Dades que projecten estabilitat en l’escenari polític i mapa independentista, però també dades que evidencien el desgast a les files independentistes

Fins ara totes les dades que hem analitzat evidencien la solidesa del diagnòstic que faig, de l’estabilitat de l’escenari polític i del mapa polític de l’independentisme. Però això no vol dir que no tinguem dades que evidencien, de manera contundent, el desgast que hi ha a les files independentistes.

Que davant la situació de que ara hi hagués unes eleccions, el gruix de l’independentisme reaccionaria i es mouria en aquests paràmetres de responsabilitat i fidelitat que projecten aquesta inqüestionable estabilitat del mapa electoral independentista.

Però farien molt bé tots els partits que configuren aquest mapa polític de l’independentisme de no pensar tenen un xec en blanc, de no pensar que tot aquest patètic, per no dir vergonyós, dia a dia polític al que ens estan condemnant, en el que ens estan sumint, no presenta ja dades d’un evident desgast.

Fixem-nos en dues preguntes del BOP del CEO i les respostes dels votants d’ERC, Junts i la CUP.

El CEO pregunta, com hem vist abans, a qui els enquestats votarien si hi hagués eleccions. Així hem vist com un 69,4% dels votants d’ERC seguirien votant ERC, un 64,2% dels de Junts a Junts i un 69,6% dels de la CUP a la CUP.

Però el CEO també pregunta als enquestats si podrien dir per quin partit senten més “simpatia”. NO estan preguntant per vot. Estan preguntant per simpatia. I aquí veiem com dels votants d’ERC que abans deien en un 69,4% votarien ERC, només un 51,9% diu que sent simpatia per ERC, i del 64,2% de votants Junts només un 51,4% es manifesta amb simpatia per Junts i del 69,6% de votants CUP, només un 58,7% expressen simpatia.

Ens estan dient “una cosa és que us voti, però amb el que esteu fent no simpatitzo”. Fins al punt que un 27,6% votants ERC, un 29,6% votants Junts i un 20,7% votants CUP s’expressen en uns contundents termes de no sentir simpatia per CAP partit polític.

I la cosa encara no s’acaba aquí. Després de preguntar per la simpatia, el CEO hi torna i demana als enquestats que “encara que no senti simpatia per cap partit, em podria di si hi ha algun al qual se senti més proper?”

És a dir, el CEO planteja un “vale, ens ha quedat clara no té simpatia per cap partit, però... n’hi hauria algun del que pogués dir se sent més proper?” No planteja se sentin propers, sinó “més propers”, és a dir, com si diguéssim, una mica més proper que de la resta.

Doncs bé, un 46,6% dels votants d’ERC i un 48,4% dels votants de Junts que no expressen simpatia per cap partit polític també diuen que no se senten propers a cap partit,

En resum, l’electorat es manté fidel a les seves opcions, però 1 de cada 3 evidencien amb claredat la seva irritació i cansament amb tot el que està passant. Són prou madurs i prou responsables com per no engegar-ho tot ni incrementar els problemes que ja té l’independentisme, però faria bé tothom en deixar de fer el ruc, perquè la gent està molt cansada d’aquest xou vergonyós, i no se’n salva ningú. Tothom i l’electorat de tothom està així.

Les dades més preocupants del BOP del CEO: les dades que evidencien el creixent allunyament dels votants d’ERC del més mínim compromís independentista:

“Tal faràs tal trobaràs”, diu la dita. Doncs bé, en aquest BOP del CEO crec que és en el que amb més contundència, amb més claredat, estem “trobant” dades que només s’expliquen pel que des del post 1-O, però en especial des del 14F, porta fent ERC. I no són dades fàcils de digerir, perquè són dades que evidencien no només que no estan eixamplant cap base, sinó que l’estan reduint.

Mai com ara la distància, per no dir desafecció, en relació a la causa i el compromís independentista d’una part dels votants d’ERC havia estat tan clara i tan massiva.

A la pregunta “com creu que hauria de ser la relació entre Catalunya i Espanya?” Només un 58,2% d votants d’ERC responen “un estat independent”, davant el 88,8% de votants de Junts que així ho defensen o el 77,2% de votants de la CUP.

La duresa de l’impacte d’aquesta dada entre els votants d’ERC s’incrementa quan veiem que en aquests moments ja directament 1 de cada 4 votants d’ERC el que volen és federalisme. I el que encara és més impressionant, aquest 9,8% de votants d’ERC que el que volen per a CAT és que segueixi sent una comunitat autònoma.

Són dades esfereïdores. Ja fa temps n’havíem alertat, però en aquest CEO són d’una contundència que per a mi les ha convertit en les dades més preocupants de l’enquesta.

La desconnexió d’una part significativa dels votants d’ERC dels elements estructurals de la causa independentista, com són voler ser un estat propi, la trobem també en altres àmbits, com per exemple que només un 29,6% dels votants d’ERC se situen en l’opció “màxim catalanisme”. No s’està parlant de nacionalisme ni de coses identitàries, s’està parlant només de “catalanisme”, però tot aquest discurs de neutralització nacional d’ERC ha portat a aquesta xifra.

Alerta, aquí s’hi arriba no perquè ERC hagi eixamplat la base, en cap cas. S’hi arriba perquè el votant que havia tingut ERC va girant cap a aquests posicionaments.

En aquest escenari de “distanciament” dels votants d’ERC en relació a la causa i valors de l’independentisme trobem també comportaments diferencials en relació a altres formacions que expliquen moltes coses.

Així el CEO planteja als enquestats, després d’haver-los demanat a qui votarien si hi hagués eleccions, a qui votarien si poguessin votar dues vegades, si poguessin votar a dues formacions polítiques.

Entre els votants de Junts ERC seria la segona opció de manera majoritària, per a un 24%, seguida, en segon lloc, dels que votarien a la CUP, un 20,1%

Entre els votants d’ERC Junts seria la segona opció, però només amb un 17,2% i seguida molt de prop d’aquest 15,3% que votaria al PSC.

A TALL DE RESUM VALORATIU:

-          Estem en un escenari de gran estabilitat en el que l’únic partit que n’està traient rèdit, creixent, és el PSC

-          El mapa de l’independentisme també evidencia una gran estabilitat. Ara mateix ERC i Junts no presenten diferencials en intenció de vot, en opcions, no és cert que ERC pugui créixer en escons i que Junts baixi.

-          Les dades d’aquest BOP del CEO són demolidors pel que fa a les propostes d’incrementar la divisió i fractura de l’independentisme amb noves propostes electorals, com aquesta quarta llista o llista cívica que està promovent l’ANC. No té cap opció que no sigui fracassar igual que va fracassar també allò de les primàries que també va impulsar l’ANC. Les dades són demolidores, sense marge d’error: les quartes, cinquenes o sisenes llistes estan abocades al testimonialisme

-          Malgrat això, l’enquesta del CEO també evidencia un desgast molt intens entre els votants de totes les formacions indepes. Cada cop hi ha més gent farta d’aquest lamentable espectacle que ens toca viure dia rere dia.

-          L’estratègia d’eixamplament de base d’ERC evidencia també amb tota la seva rotunditat el seu fracàs, no només perquè no creix res, no eixampla res, sinó perquè està allunyant de l’independentisme, dels valors de la lluita nacional, a bona part dels seus votants, de votants que ja tenia, fins al punt que ja només per a un 58,2% dels votants d’ERC l’estat propi independent és el seu objectiu.

PS: REFLEXIÓ PERSONAL:

Com la majoria de vosaltres, jo també estic esgotat, trist i molt emprenyat amb tot el que està passant. Cal dir prou. Cal dir ben clar a partits i entitats que deixin de fer el ruc i comencin a treballar per refer ponts que permetin arribar a un mínim diagnòstic compartit sobre la situació i un mínim consens, però sòlid, sobre l’estratègia a seguir i el paper de cadascun.

L’única certesa és que o hi som tots o no hi ha independència possible. Per tant, cal treballar per ser-hi tots, no per excloure’ns entre nosaltres.

ERC, Junts i CUP presenten una gran estabilitat en les seves posicions polítiques electorals, és a dir, la majoria dels seus votants els continuen donant suport. I això no es mourà. Qualsevol estratègia, com la de l’ANC, de voler formular propostes polítiques basades en convertir els altres en l’enemic a batre, estan abocades al fracàs i a un major desgast i fractura que pot ser el factor definitiu que faci impossible la independència.

Tothom ho està fent prou malament. Sí, alguns més malament que altres, això està clar. Però sense ser-hi tots no hi ha res a fer. Per tant cal que ens mentalitzem que això no va de veure qui és més abraonat, més pur, més coherent, més antipaguetes, més desemmascarador d’autonomismes, més repartidor de carnets dels únics independentistes. Podem no entendre moltes coses del que estan fent uns i altres. Podem, fins i tot, renegar radicalment del que poden estar fent uns i altres. Però això no farà que el que pensen uns i altres i els electors d’uns i altres canviï, de manera que millor abocar-nos a un pensament positiu, capaç de canalitzar-nos en aquest nosaltres sense el qual res és possible. Un nosaltres en el que no hi sobra ningú. Que no entenguem com estan les coses o el que fan uns o altres no vol dir que les coses no estiguin així i que al darrere de cada “altres” hi ha molts companys, molts independentistes, molts dels que si no hi fossin no ens permetrien ser la majoria per la independència que encara som.

Sé que no és fàcil, però és l’únic camí per arribar a la independència.

 

 

Basha Changue, la candidata de la CUP a municipals Barcelona s'estrena manipulant? ignorant? les dades d'una enquesta municipal

Tot i no tenir gaires ganes d'escriure, l’altre dia en una entrevista al Catalunya Plural la candidata de la CUP a ls municipals de Barcelona, Basha Changue, va edificar el seu discurs sobre dades d’enquestes. I clar, si hi ha un tema al que sempre entro és l’anàlisi demoscòpica, d’enquestes. De manera que al veure les barbaritats que aquesta senyora deia, volent-se emparar en dades d’enquestes, no me n’he pogut estar, i crec que, des de la millor de les voluntats, haig d’intentar fer veure a aquesta senyora la dimensió de les seves errades o patinades analitzant, com fa, el resultat d’enquestes. O com a mínim que vosaltres, els meus lectors, en sigueu conscients.

En aquesta entrevista, a la senyora Basha Changue, candidata de la CUP a Barcelona, li preguntaven, i ella responia, el següent::

• Como candidata a la alcaldía de la CUP a Barcelona en las elecciones de mayo 2023 le pregunto: en caso de que ganara las elecciones, ¿cuál es la primera prioridad para la ciudad?

Lo primero que nos preocupa —como bien expresan las vecinas—, es la situación económica y el trabajo. Y esto significa acceso a la vivienda, capacidad de hacer frente a las facturas, etc. Nosotros tenemos las preocupaciones que tienen las vecinas, tal y como salió en la última Encuesta de Servicios, donde mostraba que la principal preocupación individual es su situación económica y el paro.

• Pero la principal preocupación de la encuesta es la inseguridad con un 19,1% del total.

La inseguridad como percepción de problemática de ciudad, no como principal problema individual. Es interesante esta encuesta porque las vecinas realizan esta diferenciación. Vemos cómo este 19,1% de la problemática en inseguridad y del 12,4% de la de percepción a los problemas que tiene la ciudad, pero que éstos no se corresponden con los principales problemas que afectan a las vecinas, y que tienen que ver con la forma con cómo se construyen estos relatos.

L’enquesta a què fa referència la candidata de la CUP és l’Enquestade Serveis Municipals del primer semestre del 2022 de l’Ajuntament de Barcelona.

Tot i que en el dossier de premsa amb els resultats difós per l’Ajuntament l’ordre de les preguntes i respostes no és el mateix del qüestionari de l’enquesta, de l’ordre amb el que han preguntat als enquestats, això no hauria de portar als equívocs que porta a la candidata de la CUP.

L’enquesta el primer que planteja als enquestats és

• EM PODRIA DIR QUIN CONSIDERA QUE ÉS EL PROBLEMA MÉS GREU QUE TÉ LA CIUTAT DE BARCELONA EN AQUESTS MOMENTS?

I després de fer aquesta pregunta a l’enquestat immediatament li planteja una altra:

• I A VOSTÈ, PERSONALMENT, QUIN ÉS EL PROBLEMA QUE L’AFECTA MÉS?

El dossier municipal no respecta l'ordre de les preguntes que s'ha fet als enquestats, i primer situa les dades dels “problemes personals” i després les dades dels "problemes" de “ciutat”. 

I no sé si això ha afectat o no la lectura i anàlisi de les dades de la candidata de la CUP, però, davant la meva estupefacció el primer que fa a l'entrevista la candidata de la CUP és proclamar que a ells (o elles) els (o les) el que les (o els) guia són els problemes personals que assenyalen les veïnes, i no els problemes en general que té la ciutat, que segons la candidata cupaire “no se corresponden con los principales problemas que afectan a las vecinas,”

Segons l’enquesta, preguntats sobre els problemes que personalment l’afecten més, als enquestats, el primer problema que personalment els afecta més són els problemes econòmics (13,8% de les veïnes), seguit en segon lloc pel problema de l’atur (així s’expressen un 11,7% dels enquestats) i en tercer lloc la inseguretat (8,8%).

Amb aquestes dades a la mà, la candidata de la CUP "se viene arriba" diu que el que les seves propostes polítiques són plenament coincidents amb les de les veïnes “Nosotros tenemos las preocupaciones que tienen las vecinas, tal y como salió en la última Encuesta de Servicios, donde mostraba que la principal preocupación individual es su situación económica y el paro”

El tercer problema més greu que a nivell personal assenyalen els enquestats, la inseguretat, no l’esmenta.

Clar, la cosa aquí és com la candidata CUP vol fer entrar en contradicció les dues preguntes i dues respostes diferents al tema dels problemes (personals vs de ciutat), quan no és així, perquè l’enquestat sap perfectament què està responent a cada moment. Sap quan respon amb mirada situada a la ciutat, a tot el que és la ciutat, i quan respon personalment, en allò que potser més creu el pot afectar.

Així tenim que quan els veïnes (o les veïnes) són preguntats (o preguntades) per quins creu que són els principals problemes que té la ciutat, la seva resposta és espontània i amb visió de ciutat. No està pensant en ell. Està processant tota la informació que té, tot el que viu cada dia a la ciutat, i en aquesta clau respon.

I en aquesta visió general el que responen és que el principal problema de la ciutat és la inseguretat (19,1%), seguit de la neteja, amb un 12,4%

Els veïns ( i les veïnes) saben distingir perfectament entre allò que és un problema de ciutat i allò que pot ser un problema personal.

I és així com els veïns, de manera clara, en una altra pregunta de l’enquesta, que els planteja “què demanaria a l’Ajuntament que fes per la ciutat?” situa en primer lloc la demanda de millorar la neteja (un 11,5%), i en segon lloc, la demanda de millorar la seguretat (un 10,6%).

I aquí és on queda al descobert o la ignorància o la voluntat manipuladora de la candidata de la CUP. Ella diu que les seves prioritats són les que manifesten les veïnes, la cosa econòmica i l’atur. I que en això volen centrar la seva proposta política, d’actuació política, interpretant el que són els principals problemes de les veïnes i el que li demanen.

Però no. Això no és així. Preguntades les veïnes sobre què demanarien a l’Ajuntament que fes, l’opció de “solucionar problemes econòmics” només ho demana un 2,1% dels veïns, és la petició número 12. I en la posició 21 els veïns, amb només un 1,5%, situen demanar a l’Ajuntament “combatre l’atur”.

A diferència de la candidata de la CUP els veïns i les veïnes tenen molt clar quins són els problemes més greus de la ciutat, i quina és, coherentment amb aquesta visió, la demanda de millora que fa a l’Ajuntament.

I a més a més són molt clars en un altre missatge: no s’hi fiqui, en el tema econòmic o de l’atur. Que intervenir per combatre l’atur sigui la petició 21 a l’Ajuntament és del tot contundent.

“Ajuntament, faci la feina que ha de fer i que només pot fer vostè, i deixi’ns en pau, ja ens n’ensortirem sense vostè, és la meva preocupació, no treguin les coses de polleguera i faci la feina que ha de fer: una ciutat més neta i més segura”.

Tanmateix la cosa de la manipulació o l’absoluta ignorància de la candidata de la CUP ja entra en una fase de deliri quan situa com la seva prioritat estratègica, com el referent del seu model de ciutat, combatre el turisme: “El modelo de ciudad por lo que nosotros apostamos es, primero, el de un decrecimiento de turismo general”

Abans hem vist que la candidata de la CUP deia, orgullosa, que les seves prioritats eren les que havien manifestat les veïnes com els seus problemes més greus, el tema econòmic i l’atur.

Però quan el que diuen les veïnes no coincideix amb el que diu la candidata cupaire, doncs se silencien a les veïnes i a qui faci falta.

“Los problemas que tiene la ciudad,no se corresponden con los principales problemas que afectan a las vecinas”, deia al començament de l’entrevista la candidata cupaire per dir que la seva prioritat serien els problemes que afecten a les veïnes. Doncs bé, el “turisme” ni surt a la llista de problemes que afecten a les veïnes, de problemes personals que més afecten. Zero. I només un 2,4% diuen el turisme és un dels problemes que té la ciutat, situant-se en el problema número 12 de la ciutat.

Però per a la CUP la prioritat estratègica, de model de ciutat, és combatre el turisme. Un turisme que no és percebut com a problema personal per ningú i que només és el problema 12 de la ciutat. Com que això no agrada, en aquest punt la candidata de la CUP amaga l’enquesta, deixa d’existir. Perquè és clar, si una cosa no agrada, s’ha d’amagar, ocultar, eliminar. Si la CUP diu que el problema principal, la prioritat, és combatre el turisme, qui són els veïns –i les veïnes- per situar en la posició 23 de les seves demandes el tema del turisme, amb 22 altres prioritats pel davant. Res. S’amaga, se silencia, s’oculta, es convoca una assemblea, el que sigui, excepte donar veu als veïns si el que han de dir no agrada

I ja per acabar, deixeu ja d’una vegada tot aquest discurset de la inseguretat, extremadretans, que sou uns extremadretans. La candidata de la CUP ho explica molt bé (o no?): “Para nosotros es importante explicar lo que es la inseguridad o la seguridad. Lo que nos preocupa es cómo se genera, promociona o facilita este marco propio de la derecha y la extrema derecha”

Amb el mandat Colau s’han assolit els més grans nivells de delinqüència, de delictes, de víctimes de delictes, de la història de la ciutat. Mai, mai, s’havia arribat a les xifres de delinqüència i inseguretat a les que ha portat la infame gestió Colau a Barcelona.

Però si en parlem, segons la candidata de la CUP, estem promocionant o facilitant un marc propi de la dreta i l’extrema-dreta.

PS: 

Ja sé que aquest article només em portarà problemes i ser titllat per la “protagonista” i entorn de racista, masclista, homòfob, burgès, capitalista, opressor heteropatriarcal, etc 

Això qualsevol que gosi qüestionar res del que diu o fa la candidata de la CUP a Barcelona, sap, sabem, que serà el mínim de la resposta inquisitorial cupaire al nostre atreviment.

Només espero, després de tota una vida, des que vaig començar a militar al 1984, plantant cara als feixistes, que m’ha comportat, aquest plantar-los-hi sempre cara, baralles, dents trencades, llengua trencada, ser amenaçat a punta de pistola, a punta de navalla... només espero, deia, que des del seu púlpit inquisitorial del políticament correcte, no em titlli també de feixista, o que algú de la vella guàrdia, si encara en queda algú, li digui el que és plantar cara als feixistes, que és el que alguns sempre hem fet, i a cost alt, en la nostra vida militant.