Reflexió postvacances avaluativa i estratègica del moment on som com a país i com a moviment independentista (I)

Poso fi a les meves vacances. He pogut gaudir d’uns dies de desconnexió del dia a dia de la feina que, tot i que no ha estat mai total, sí m’han permès recuperar forces de cara a la nova “temporada”. Han estat també uns dies gaudint del nostre país, del nostre preciós país, a la terra dels nostres orígens, com són la Terra Alta i Les Garrigues, però també en aquest paradís natural i no massificat (no ho digueu a ningú) que és el Delta de l’Ebre, els seus pobles, les seves platges, lo meu riu, la nostra gent, una restauració única (a terra i a mar –les muscleres-), capvespres a locals amb unes vistes meravelloses amb un bon còctel i escoltant bona música...

Però tot i que ho he intentat, el que ha estat impossible és desconnectar de la situació del nostre país i del moviment independentista. Porto militant a l’independentisme des del 1984, i  he fet, vist i viscut de tot. En aquest “de tot” el moment més gran en aquesta lluita per un país lliure fou l’1-O. L’1-O del 2017 fou el moment més gran i més excepcional no només de la nostra lluita militant, sinó com a país, des del 1714. Dissortadament, tot i arribar més lluny que mai, no vam aconseguir arribar al final. Això era possible que ens passés, i ens va passar, com ha passat igual a tots els moviments independentistes del món. No en conec cap que se n’hagi sortit “a la primera”, tots han hagut de “lidiar” amb èxits i fracassos, amb gestionar que les coses no sortissin com es volia i que calgués tornar-hi. Perquè com va dir el patriota Antoní Massaguer “per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi”.

 La clau de la victòria, de poder fer possible el nostre objectiu d’un país lliure, és “anar-hi, anar-hi i anar-hi”. No hi ha cap pla ni cap estratègia que ens asseguri poder-hi arribar, només hi arribarem assumint aquest anar-hi, anar-hi i anar-hi, assumint que no sempre assolirem els nostres objectius, i que la clau de la victòria està en no abandonar la lluita, en la perseverança.

Tots aquests dies de vacances han passat moltes coses al nostre país, i no he pogut cap dia deixar de pensar-hi, en el nostre país i en la nostra lluita, veient el que passava i veient tot el que s’anava dient al voltant del que passava.

I avui volia fer un article recollint el que per a mi és el més rellevant de tot el que ha passat, des d’una visió estratègica, que és el que no puc evitar fer, per deformació professional, quan analitzo el que passa, com ho avaluem, quin impacte té i quins són els elements claus de cara a poder treballar sobre aquesta realitat per avançar cap al país lliure que volem.

Posant-me a escriure tot el que aquests dies he reflexionat m’he dit “intenta ser breu”, però he fracassat, de manera que avui aquí us deixo un primer article, que no és curt, que tindrà continuitat amb un segon o tercer article en els propers dies.

La Catalunya d’aquest agost 2024 es caracteritza per dues interrelacionades realitats polítiques:

1.       La primera és la que es va evidenciar a les eleccions de maig 2024, que l’independentisme, per primera vegada des del 2015, havia deixat de ser el moviment polític, democràtic i parlamentari hegemònic. El 2015 Junts pel Sí i CUP van conferir la primera majoria absoluta explícitament independentista. Aquesta majoria indepe del nostre país es veié confirmada al referèndum de l’1-O. Però aquest referèndum, tot i ser el més lluny que mai no havíem arribat en la lluita per una Catalunya lliure, no va culminar el procés, i no vam assolir la independència. Enmig de la ferotge repressió estatal, a tots els nivells, també amb l’aplicació del 155, a les eleccions del 21D del 2017 l’independentisme va tornar a revalidar la seva hegemonia política, nacional, democràtica i parlamentària, amb la majoria absoluta de Junts, ERC i CUP. En unes noves eleccions anticipades, conseqüència també de la repressió estatal, a les eleccions de febrer del 2021 l’independentisme també va mantenir l’hegemonia política, democràtica i parlamentària, amb ERC, Junts i CUP.

I ha estat aquest maig del 2024, en unes noves eleccions anticipades, que l’independentisme, per primera vegada podríem dir en l’última dècada, ha perdut aquesta hegemonia nacional, política i parlamentària: la suma de Junts, ERC i CUP es va quedar en els 59 diputats, 9 per sota dels 68 diputats que són la majoria absoluta.

Són moltes les circumstàncies que conflueixen en la realitat del nostre país, nacional i política, que han portat a l’independentisme a perdre els suports que fins ara li havien permès liderar el país, a partir de la seva hegemonia política, però les podríem sintetitzar en una clau de volta de la situació de l’independentisme que s’ha manifestat en dos comportaments diferents, que són els que han portat a perdre aquesta hegemonia indepe.

La clau de volta de tot el que ha passat és la frustració generalitzada no només perquè l’1-O acabés de la manera que va acabar, sense portar la lluita fins el final, sense fer possible allò que volíem fer possible amb l’1-O, sinó per tot el que en va seguir, una divisió partidista que ens va abocar a un cainisme destructiu, convertint els altres indepes, els que no diuen ni fan allò que cadascú de nosaltres pensa s’ha de dir i fer, en els nostres enemics, abocant sobre ells la nostra ira. La clau de volta de l’actual situació és aquesta, aquest haver quedar atrapats en aquesta incapacitat col·lectiva de tornar a compartir una visió de la situació del país i del moviment i una mínima estratègia. I això s’ha manifestat en dos comportaments diferents d’una part de l’electorat que havia fet possible que l’independentisme esdevingués hegemònic al nostre país:

o   Per una banda, la majoritària, refugiar-se en l’abstenció com a eina per expressar aquesta frustració que ha anat mutant en una ira que ha convertit la resta d’indepes en l’objectiu a batre. L’abstenció només tenia i té dos objectius:

§  evidenciar aquest cabreig amb els partits que havien estat al darrere de fer possible l’1-O

§  que l’abstenció infringís el màxim càstig possible a aquests partits, residualitzant-los al màxim i, a poder ser, apartant-los de qualsevol opció de govern

o   Per una altra banda aquells que, havent votat abans en clau independentista, ara no ho  han fet, perquè, en l’actual situació, han volgut prioritzar altres objectius polítics que no només no tenen res a veure amb la independència, sinó que són vots que la fan encara més difícil, que ens n’allunyen encara més. Aquesta fuga de vot indepe cap a altres opcions que no tenen res a veure amb la independència és menor, molt menor, en nombre, de la pèrdua de vot indepe que ha anat cap a l’abstenció, i s’ha produït en dues grans direccions:

§  La fuga d’antic vot indepe cap a propostes polítiques com la del PSC, que prioritzen la governabilitat, centralitat i impedir una nova hegemonia del PP a nivell espanyol. És un vot que havia arribat a l’independentisme pel projecte col·lectiu que evidenciàvem en tot el camí que ens va dur a l’1-O, però que a la vista de com ha anat tot, fan el que consideren un exercici de “realisme”, o el que consideren fer un “vot útil”, assumint que ara la independència no és possible i que cal prioritzar altres coses.

§  La fuga d’antic votant indepe cap a propostes de l’extrema dreta racista i xenòfoba. Si en el vot indepe que ha anat cap al PSC es prioritza l’estabilitat, la governabilitat, la centralitat... en aquest antic vot indepe cap a opcions com AC el que es prioritza és el racisme i la xenofòbia. A l’igual que amb el vot indepe que ara ha anat al PSC, el vot indepe que ha anat a AC assumeix que la independència no és el tema, i que ara el que cal és defensar un espai polític d’extrema dreta, reforçant el discurs racista i xenòfob que fins ara només mantenia VOX.

2.       El segon element clau d’aquesta realitat en la que està el nostre país aquest agost 2024 és fruit de l’anterior: la pèrdua de l’hegemonia política de l’independentisme ha portat a un Govern de la Generalitat en mans del PSC. El lideratge del país ha passat a mans d’un projecte polític anti-independentista, que treballarà per superar la fase del procés independentista assentant les bases per fer possible un encaix normalitzat a l’estat espanyol, que reconegui la realitat nacional catalana, però que visualitzi que només hi ha un futur possible, dins l’estat espanyol.

El nou Govern, primer no independentista des del 2015, és un govern en solitari del PSC que encapçala Salvador Illa, però que només ha estat possible pel vot de suport de Comuns i d’ERC.

ERC i CUP van descartar tensionar la investidura des d’un punt de vista independentista, assumint que l’independentisme ja no tenia la majoria absoluta, per intentar fer possible un Govern indepe collant al PSC per la dependència dels vots d’ERC i Junts del Gobierno de España de Pedro Sánchez. La maniobra era molt complicada, però no impossible. Va esdevenir impossible quan ERC i CUP no van voler “participar-hi”. En aquest context la majoria del PSC tampoc garantia poder investir el seu candidat, Salvador Illa, i només hi havia dues opcions per fer-ho possible:

·       Que el PSC i Salvador Illa fessin un “Collboni” a la Generalitat, i sumessin als seus vots, als diputats del PSC, els dels Comuns, els del PP i els de VOX

·       Que el PSC i Salvador Illa aconseguissin reeditar un nou “tripartit”, sumant-hi a ERC i a Comuns.

I fou aquesta segona opció la que tirà endavant: ERC va sumar els seus vots als de Comuns per fer president de la Generalitat al candidat del PSC, i així, aquest agost, el candidat del PSC, Salvador Illa, fou investit president de la Generalitat de Catalunya.

Aquest suport d’ERC a la investidura del candidat del PSC ha estat molt complicat per a ERC, tant a nivell intern, per la fortíssima divisió de les seves bases, com per l’estupefacció i crispació que ha generat en la resta de l’independentisme.

La veritat és que la decisió d’ERC no era gens fàcil. Descartat pel mateix PP fer un Collboni amb Illa, evitar unes noves eleccions a l’octubre només era possible si ERC donava suport al PSC. Les eleccions del 12M 2024 ERC ja va perdre 13 escons en relació als que va tenir el 2021, i estava molt clar que en unes noves eleccions ERC encara hauria perdut més vots i escons, i que només haurien beneficiat al PSC.

Investint Illa, amb el suport ajustat però majoritari de les seves bases, ERC assumeix tots els costos que aquest pas pot tenir, però guanya 3 anys sense eleccions per intentar refer-se de la crisi política i de lideratges en la que està sumida.

Per on pot anar el futur de la Catalunya que s’ha fet realitat aquest agost del 2024?:

•           Govern i hegemonia del PSC per a molt de temps: El govern de Salvador Illa esgotarà tota la legislatura, serà el primer, des del 2010, que completarà el seu mandat, que no es veurà abocat a cap avançament electoral. He llegit coses aquests dies que parlaven d’una moció de censura i altres ficcions. No hi ha cap possibilitat d’una moció de censura que faci caure Salvador Illa. Cap. Per prosperar una moció de censura necessita majoria absoluta, i l’independentisme no la té. Junts ERC i CUP tenen 59 diputats, ni que tot es regirés i anessin a una, els hi falten 9 diputats! Algú veu una moció de censura indepe amb el suport del PP o del bloc de l’extremadreta de VOX I AC? És evident que no. Fins i tot si perd els suports parlamentaris que Illa ha tingut per ser investit, d’ERC i Comuns, Illa esgotarà la legislatura, prorrogant sense problema els pressupostos, seguint l’exemple del seu boss Pedro Sánchez. Illa no farà cap “PereAragonés”, avançant eleccions si no li aproven els pressupostos. Sense cap problema Illa els anirà prorrogant i governant a cop de decret.

L’única variable en l’actual situació és que ERC i Comuns acabin entrant al Govern fins ara monocolor PSC de Salvador Illa. Jo crec que això de fer un govern amb 16 conselleries és una manera de facilitar que això sigui possible. Però no sé fins a quin punt és probable. Salvador Illa no té gaire a guanyar amb aquesta entrada de Comuns i ERC, i sí a perdre, perdent un dels punts forts del seu govern, que és la solidesa, l’haver-se assegurat un govern centrat en la gestió, i no un govern com a plataforma de projecció política, personal i de partit, que és el que malauradament hem vist com passava aquesta darrera dècada.

•           El PSC té quatre anys pel davant per visualitzar i perpetuar la seva hegemonia a Catalunya, amb la Presidència i Govern de la Generalitat, amb l’Ajuntament de Barcelona i els de les principals ciutats del país, amb pràcticament les úniques excepcions de Girona (amb el seu singular i potser únic element d’esperança de que un altre futur és possible per a l’independentisme, el govern municipal de CUP, Junts i ERC) i Badalona (amb, més que el PP, Albiol). I les diputacions provincials, i entitats diverses com l’AMB. I, a més a més, amb gobierno de PSOE a Madrid, mentre Sanchez aguanti. El PSC ha esdevingut el partit del poder a Catalunya. El té tot, i la resta pràcticament no tenen res, només petites engrunes. Que el PSC tingui tot el poder a Catalunya i la resta pràcticament res els permetrà exercir els propers 3 anys com a mínim un control sense precedents de tots els ressorts polítics, socials, econòmics i, molt important, de discurs i dels mitjans de comunicació.
  

•           Un altre element clau, en el que discrepo de moltes de les coses que des d'algunes posicions de l'independentisme s’han dit en relació al nou govern Illa, és que jo crec és un govern molt astutament plantejat. Illa ha pogut nomenar el govern que ha volgut, els consellers que ha volgut, i crec el resultat és un govern que abocat com únicament està abocat, a la gestió, i després de tot el que ha passat aquests darrers 10 anys, podrà visualitzar-se ràpidament amb el focus ficat en una gestió que arribi al ciutadà normal, una gestió sense escarafalls, una gestió no atrapada en les pamplines woke, que tant han allunyat a molta gent de la política.
  

I davant aquest escenari d’hegemonia socialista a Catalunya, en el sentit de concentrar i tenir pràcticament tot el poder institucional a Catalunya, i que alhora és un escenari que no es mourà per a res en els propers 3-4 anys... com queda l’independentisme, com queda la lluita per la independència?

•          El primer que l’independentisme ha de tenir clar és que qualsevol estratègia o tàctica, no té sentit es plantegi en termes immediatistes: els propers quatre anys ni un meteorit mourà el PSC del govern de la Generalitat. Aquest és el primer element a tenir en compte. L’ANC planteja aquest Onze, entre d’altres missatges, amb un “Fem més curt el camí”. En termes històrics 4 anys no són res, però aquest “fem més curt” ha d’assumir que en els propers 4 anys no hi ha res a fer, no es podrà fer res en termes de “fer efectiva la independència”. Ara mateix fer més curt el camí ha d’assumir que tenim 4 anys pel davant en el que l’independentisme ha d’assumir que entre tots, des de l’1-O, l’únic que hem aconseguit amb el que hem fet, és fer que l’independentisme deixi de ser hegemònic a Catalunya. Ho he dit sempre, i em reafirmo, ara més que mai: ser hegemònics, que l’independentisme tingui la majoria social, política i democràtica... no ens farà mai automàticament independents, però és la condició necessària per poder-ho ser. Si no la tenim, si no tenim aquesta hegemonia, si no som la majoria social, política i democràtica del nostre país ni tan sols estarem en condicions de poder fer la independència. I en aquest punt estem: el caïnisme atroç que hem viscut, aquesta frustració col·lectiva tan mal processada que ha convertit els companys de lluita i trinxera en els principals enemics... ens ha portat a deixar de ser hegemònics, de ser la majoria democràtica que érem i, per tant, de deixar d’estar en condicions de fer la independència. Els que vibraven amb l’abstenció indepe i festejaven que hagués estat seguida per molts antics votants indepes, tenen al davant, ben clar i explícit, el resultat: en els propers 4 anys l’independentisme no tindrà la més mínima opció de res, haurà regalat tot el poder, a tots els nivells, al PSC, que farà servir aquest regal per consolidar-se com la força política hegemònica al nostre país, apartant l’independentisme de la centralitat del país i la societat. Això vol dir no fer res? En cap cas, cal treballar una estratègia adequada per a aquesta situació, no curt terminista, però sí d'enfortiment intern, de refer unitats, discurs i estratègia... per seguir la lluita, per tornar a ser hegemònics, per tornar a estar en condicions de fer la independència.
  

•          L’independentisme ja ha passat per això. L’any 1984, quan vaig començar a militar en la causa independentista, l’independentisme només era una expressió amb fortalesa patriòtica i hereva de la lluita dels que ens havien precedit, amb activisme intens al carrer, però sense cap formulació política, ni tan sols representació parlamentària. I atrapat en lluites internes cruentes entre els pocs que érem. Testimonials. Hereus orgullosos d’una lluita, i deixant-nos-hi la pell per mantenir la flama encesa, obrint camins a l’esperança... però ja està. Però aquella llavor que la nostra lluita anònima plantava va acabar germinant, i poc a poc l’independentisme va esdevenir un moviment que creixia i que esdevenia de referència al nostre país. Vam seguir amb crisis i trencadisses... però finalment, a finals de la primera dècada del s.XXI l’independentisme va començar a esdevenir el gran motor polític del nostre país. Fins esdevenir hegemònics i fer l’1-O, fins arribar més lluny que mai. La independència només és possible si l’independentisme és hegemònic social, nacional i democràticament. Fa només 15 anys no ho érem, però ho vam aconseguir ser: la unitat, una estratègia compartida, una credibilitat guanyada a pols, un missatge adreçat a tota la societat, un projecte de país, generar confiança i adhesions... ens va fer hegemònics i va permetre fer l’1-O i arribar més lluny que mai en la nostra lluita.
  

Però la situació actual de l’independentisme és, tristament, la inversa de la que ens va permetre arribar més lluny que mai. En un proper article, continuitat d'aquest primer, analitzaré els elements més crítics que trobo en l’actual situació, i que crec ens fan caminar en la direcció contrària a la que ens va portar a que l’independentisme fos l’opció política i democràtica majoritària al nostre país.

Anàlisi enquesta postelectoral de les eleccions catalanes del 12M del CIS: té impacte la campanya electoral? On es concentrava el dubte en intenció de vot entre els votants? I l’evidència que el vot més radicalment racista i xenòfob al nostre país el té AC, clarament per sobre de VOX

Fa un parell de setmanes vam tenir les dades de l’enquesta postelectoral del CIS a les eleccions del Parlament de Catalunya, un clàssic del CIS, fer sempre una enquesta post-electoral, en la que s’analitzen els elements de presa de decisió dels votants.

No hi ha intenció de vot, fet que la fa inicialment menys “atractiva” mediàticament, però malgrat tot, recull alguns elements que crec val la pena comentar, per situar quins són aquests elements del comportament electoral més rellevants i la incidència de les campanyes electorals, així com els elements de decisió final i els dubtes de l’electorat i com s’han resolt finalment.

Un primer element que trobem a l’enquesta post-electoral és que el seguiment de la campanya, tot i ser majoritari, hi ha molta gent que el va viure a distància. Així veiem com només un 60% va veure debats electorals o entrevistes als candidats o espais de propaganda electoral. La majoria de la població els veu, i per tant tenen la seva importància, però 4 de cada 10 no.

Un altre element el trobem amb les enquestes, que formen ja part del paisatge electoral a qualsevol elecció: un 68,6% va tenir coneixement del que projectaven les enquestes, però un 67,4% diuen els seus resultats no van influir en res en la seva decisió electoral. Tanmateix sí que hi ha podríem dir, arrodonint, un 25% per al que les enquestes sí van tenir alguna influència en el seu vot, bàsicament reforçant la seva decisió prèvia d’intenció de vot, però també hi ha percentatges de persones que van canviar el seu vot pel que veien a les enquestes.

El 67% dels electors que van votar el 12M tenien decidit el seu vot en tot moment, però  un 21,2% hi va arribar dubtant entre diferents partits, i en menor mesura, entre votar o abstenir-se.

Entre els que van tenir dubtes, aquests dubtes s’expressen en direccions molt diferents, per tant sí que tenen alguna influència en el resultat final, però limitada, perquè no es produeixen en un únic sentit.

Sobre com s’expressen aquests dubtes tenim dues visions:

•          La primera, quins són aquests principals dubtes, els més rellevants, entre quins partits es tenen.

•         La segona, si hi ha algun partit que es vegi especialment afectat pels dubtes, en el sentit que formi part dels dubtes entre diferents partits, però en direccions molt diferents.

Aquesta segona qüestió potser hauria de ser la primera, atès que és la que evidencia, quan trobem un partit al mig dels dubtes dels electors en diferents direccions, les dificultats per retenir vot, atès que allò que es faci per retenir vot en una direcció, pot fer-lo perdre en els electors amb dubtes en una altra direcció. I en aquest sentit aquestes darreres eleccions al parlament de Catalunya posen de manifest la feblesa amb la que ERC va arribar a aquestes eleccions: és el partit que pràcticament està a totes les principals línies de dubte en el sentit de vot, però amb partits i direccions tan diferents que feia molt difícil gestionar la situació, com es va veure amb els resultats electorals, amb la important pèrdua de vot que va tenir ERC.

Així veiem com entre l’electorat d’ERC un 15,9% va tenir dubtes entre votar ERC o Junts, un 25,1% entre votar ERC o PSC, un 23,4% entre votar ERC o Comuns i un 11,8% entre votar ERC o CUP. I per acabar-ho d’adobar, un 8,5% entre votar ERC o abstenir-se.

ERC va ser el partit que més fronts de dubte va tenir oberts durant la campanya, i en direccions molt diferents tots ells. El que des d’ERC es podia fer per intentar retenir el vot en dubte amb Junts o CUP és molt distant del que l’electorat dubtós entre ERC i PSC o Comuns podia necessitar sentir per decidir el seu vot.

Tot i així, el principal dubte entre l’electorat fou entre votar PSC i votar Comuns, i bàsicament concentrat en l’antic votant dels Comuns.

Una de les preguntes més interessants d’aquesta enquesta post-electoral és la que planteja als enquestats si ara, un cop coneguts els resultats, això li hauria fet canvia el seu vot o l’hauria mantingut, hauria votat al mateix partit que va votar.

Estem treballant les dades d’una enquesta feta a mitjans de juny, és a dir, un mes després de les eleccions, quan ja tothom sabia quin havia estat el resultat i els pactes possibles, els escenaris que les eleccions van projectar amb els seus resultats electorals i les incerteses, així com el vot que va tenir cada partit.

Un percentatge altíssim, del 94% diuen que votarien el mateix que van votar.

Tot i que amb l’excepció dels votants de C’s, que en un 40,3% diuen que d’haver-ho sabut haurien votat un altre partit, la immensa majoria dels votants dels diferents partits seguirien votant qui van votar, hi ha diferències entre els mateixos que podem considerar significatives.

Així veiem com en la franja alta dels que mantindrien el seu vot se situen els votants de Junts, amb un 96,9% que tornarien a votar Junts i els del PSC, que tornarien a votar PSC en un 96,5%.

En el segment mitjà hi trobem el PP, ERC i els Comuns. Un 94,5% dels qui van votar PP ho seguiren fent, però un 4,6% ho farien a un altre partit. Un 92% dels qui van votar ERC el 12M diuen que malgrat haver sabut els resultats, haurien votat igual ERC, tot i que un 6,8% diuen haurien votat un altre partit. Pel que fa als Comuns un 92% votaria igual Comuns, però un 5,6% ho faria a un altre partit.

En el segment més baix hi trobem VOX, CUP i Aliança Catalana. Un 90,8% dels qui van votar VOX ho seguirien fent, però un 8% a la vista dels resultats, d’haver-ho sabut, votaria un altre partit. Un 89,3% dels votants d’AC ho seguirien fent, però un 10% votaria un altre partit. Un 85,5% dels votants de la CUP seguirien votant CUP, però un 11,6% d’haver sabut els resultats hauria votat un altre partit. És curiós que siguin per una banda els votants dels dos partits de l’extrema dreta racista que hi ha al parlament (VOX i AC) els qui d’haver sabut el resultat haurien votat un altre partit, i que també sigui el partit que al Parlament més clarament se situa en l’extrema-esquerra, la CUP, el qui té més votants que d’haver-ho sabut haurien votat un altre partit.

Finalment, per acabar aquesta anàlisis, val la pena mirar un parell de dades que considero significatives del que són i caracteritza les formacions d’extrema-dreta, també al nostre país.

• La primera dada és la constatació que el discurs de l’odi de l’extrema-dreta racista i xenòfoba les mentides i manipulacions en les que es basa s’adreça, per estendre’s, als segments socials amb menor nivell cultural/formatiu. Els dos partits de l’extrema-dreta racista i xenòfoba amb representació al Parlament de Catalunya són els dos partits amb un menor nivell d’estudis dels seus votants: només un 16,5% dels votants de VOX i un 25,4% dels votants d’AC tenen estudis superiors. A nivell general a Catalunya el 34,7% de la població té estudis superiors. És una dada rellevant per entendre com funcionen els mecanismes d’extensió social de l’extrema-dreta, s’emboliqui amb la bandera que s’emboliqui.

• Finalment, l’enquesta post-electoral del CIS també ens permet observar amb claredat com el vot de l’extrema dreta racista i xenòfoba a Catalunya es va dividir entre VOX i AC. Es poden presentar embolicats amb banderes diferents, però l’element que motiva finalment el vot dels qui els han votat és el racisme i la xenofòbia. És més que evident que els qui van votar AC no ho van fer per cap idea independentista, sinó impulsats pels discursos d’odi, de racisme i de xenofòbia. Un 27,4% dels votants d’AC se senten igual d’espanyols que de catalans, o més espanyols que catalans. Volen embolicar aquest discurs d’odi racista i xenòfob amb discursets de purisme identitari, però no cola i dient que són independentistes, però no és això el que motiva als seus votants. De fet, mentre que entre els votants de Junts i de la CUP són un 47,7% i un 51,3% els que diuen que són únicament catalans, entre els d’AC només ho diuen un 37,7%.

****************************************************************

Post Scriptum: de fet, en l’evidència de que a Catalunya hi ha un vot racista i xenòfob d’extrema dreta que es disputen VOX i AC, la mateixa setmana de l’enquesta post-electoral del parlament de Catalunya del CIS vam tenir una enquesta del CEO, l’enquesta “sociopolítica”, centrada en elements vinculats a la visió sobre dos temes: la immigració per una banda i l’educació per una altra banda.

Aquesta enquesta del CEO ens permet visualitzar amb absoluta claredat i contundència que AC concentra el vot més racista i xenòfob del nostre país, pel damunt de VOX. Amb uns poques poques dades veurem perquè AC i els seus votants són l’opció política més racista i xenòfoba a Catalunya, fins i tot pel damunt de VOX:

•           Un 51% de la població de Catalunya creu que les lleis que regulen l’entrada i permanència de persones estrangeres són massa o més aviat tolerants. Entre els votants d’AC és un 100% que així ho veu, mentre que entre els de VOX un 90%

•           Un 56% de la població creu que el fenomen migratori té efectes negatius sobre els serveis públics. Entre els votants d’AC són un 100% que així ho creuen, mentre que entre els de VOX són un 87%

•           Un 48% de la població de Catalunya creu que hi ha un volum excessiu de persones immigrants. Entre els votants d’AC així  ho creuen un 97% mentre que entre els de VOX un 88%

És més que evident que el vot més radicalment racista i xenòfob a Catalunya és el d’AC, fins i tot clarament més radicalment racista i xenòfob del vot que té VOX, la segona força política a Catalunya en aquest espai de l’extrema-dreta racista i xenòfoba.

Eleccions europees: darrera enquesta CIS i darrera valoració personal

Les eleccions europees no estan tenint l'impacte que tenen la resta d’eleccions. Això ho podem veure en una cosa tan senzilla com l’absència d’enquestes. Només el CIS ha fet una pre-electoral abans inici campanya i una pre-electoral aquesta setmana, ja en el tram final de campanya.

Tot sembla indicar que a nivell estat espanyol, inclòs Catalunya, el fet que les europees no coincideixin amb altres eleccions, com per exemple darreres va coincidir amb municipals, tindrà conseqüències en la participació, que serà més baixa. I això també pot tenir conseqüències en la representació que obtinguin els diferents partits, atès que la baixa participació pot perjudicar alguns partits i beneficar-ne d’altres.

Per ser clars, en un context com el projectat, de baixa participació, sembla que l’amenaça que l’extrema-dreta europea en surti reforçada agafa més força. És evident que el vot feixista, o filofeixista o d’extremadreta és ara mateix un dels votants més motivats a Europa, i això pot fer que els resultats de les formacions ultres es projectin de manera creixent, si la resta de l’electoral, de dretes i esquerres, però no feixista ni d’extremadreta, se sent poc motivada a participar.

A nivell estat espanyol això podria beneficiar a VOX, però no està clar que això tingui una traducció directa: per una banda VOX té una inesperada competència electoral en el seu segment de vot feixista extrema-dreta, com és això de “Agrupación de Electores Se Acabó la Fiesta” i per una altra banda no sabem si el vot ultra, feixista o d’extrema-dreta a Catalunya d’Aliança Catalana, que no es presenta, anirà a VOX o a l’abstenció.

Pel que fa al vot independentista, d’acord al que podem veure a l’enquesta del CIS, tot sembla indicar que està perdent força.

En el cas d’ERC veiem com en relació al vot que va tenir a les generals, en la projecció de les europees perd 3 punts més de fidelitat de vot en relació a l’anterior enquesta del CIS. Un factor que tampoc juga a favor de la candidatura d’ERC amb BNG i Bildu és que aquestes dues formacions, als seus territoris, en relació al resultat que van tenir a les generals, ara també semblen perdre votants: Bildu es queda amb una fidelitat de vot del 69,4% i BNG del 64,3%. Això, al costat del 48,1% de fidelitat de vot d’ERC... aboca la candidatura Ahora Repúblicas a una pèrdua de suports clara en relació a les anteriors europees.

Pel que fa a Junts les coses tampoc pinten per tirar coets, i també sembla els impactarà la pèrdua de suport de l’independentisme. Ara mateix, segons última enquesta CIS, Junts només conservaria un 53,9% del vot que van tenir les darreres europees i un 63,1% del vot que van tenir les darreres generals. Pel que fa a Catalunya sembla clar Junts estarà per sobre d'ERC, però en cap cas repetirà els resultats que va tenir el 2019. La seva lluita ara mateix és pels 2 eurodiputats.

És a dir, en aquestes europees l’independentisme apunta seguirà perdent suports, tal i com ja va passar a les recents eleccions al parlament de Catalunya. De les poques coses que els independentistes tenim per agafar-nos amb una mica d’esperança és que tant entre els antics votants d’ERC com de Junts, hi ha un percentatge molt alt de vot indecís, és a dir, no vot decidit a altres formacions ni a l’abstenció (vot perdut per a la causa independentista) sinó vot sumit en el desconcert però que encara pot ser vot independentista.

Des del destructivisme independentista es planteja l’abstenció com a una opció independentista. No hi ha major tonteria possible. Si algú és indepe i es planteja l’abstenció és únicament perquè, pel damunt de la independència, allò que el motiva és intentar fer mal als independentistes. És un votant que tot i que es proclami indepe, només es mou motivat per fer mal als independentistes, per desgastar tant com pugui a l’independentisme.

L’estratègia de l’estat espanyol i les seves clavegueres de desgast contra l’independentisme té, tanmateix, una altra manifestació, al costat dels defensors de l’abstenció, la d’aquest antic vot independentista que, en aquest cas de manera silenciosa, ara ha desistit de votar independentisme i mobilitza el seu vot amb altres objectius, bàsicament en l’òrbita del progressisme i del vot útil anti-franquista, és a dir, anti PP i VOX. És aquesta fuga de vot de votants d’ERC i de Junts a les darreres generals cap al PSOE (13,1% dels votants d’ERC i 3,3% dels de Junts). Però no únicament! També BNG i Bildu en perden, de vot, cap al PSOE: un 7% i un 9,9% respectivament.

A Catalunya, però també al País Basc i a Galícia el PSOE està arrossegant un percentatge no menyspreable d’antic votant independentista, mogut, entenc, perquè se situa com el vot útil contra PP i VOX.

Un altre element que crec pot ser bastant determinant en el resultat de les eleccions europees és la triple fractura del vot que havia tingut Podemos/Sumar, entre, ara, Sumar, Podemos i PSOE, gairebé en idèntics percentatges.

Del vot podemita les darreres europees ara un 23,8% anirà al PSOE, un 28,8% a Sumar i un 26,6% a Podemos, mentre que del vot de Sumar a les darreres generals ara un 22% anirà al PSOE, un 30,2% a Sumar i un 20,4% a Podemos.

Amb aquesta projecció de vot en relació a l’espai electoral que havia tingut Podemos/Sumar abans de la seva fractura, el gran beneficiari serà el PSOE. De la pugna Sumar versus Podemos els de Sumar semblen tenir un lleuger avantatge, però sembla clar es fotran una bona patacada. Pel que fa als de Podemos, liderats per la ministra impulsora de lleis per reduir les penes i excarcelar als delinqüents sexuals, sembla complicat pugui entrar al Parlament Europeu, però no és descartable. Els fans del feminisme que més delinqüents sexuals ha deixat en llibertat són un vot molt fidel, que en un context de baixa participació podrien atorgar representació al parlament europeu als podemitas.

El PSOE es manifesta, en aquest context complicat, com potser el partit polític amb major fortalesa des del punt de vista de fidelitat de vot dels seus antics votants de les europees del 2019 i de les generals del 2023, de no tenir fuga de vot significativa en cap direcció i de rebre vot de molts espais polítics diferents (p.ex. en relació a les darreres generals, un 22% de vot de Sumar, un 13,1% d’ERC, un 3,3% de Junts, un 9,9% de Bildu, un 11,1% de PNB o un 7% de BNG).

Pel que fa al PP no sembla estigui en condicions de guanyar cap “plebiscit” contra Pedro Sánchez, com han intentat que siguin aquestes europees. Manté una fidelitat de vot similar a la que té el PSOE, té una fuga i captura de vot en relació a VOX que es compensa i potser l’únic element al que poden agafar-se és que semblen recollir gairebé el 50% del vot que van tenir els de Ciutadans a les darreres europees.

VOX, com hem vist abans, no sembla estar en condicions de seguir la projecció de creixement de la resta de formacions d’extrema-dreta d’europa, sobretot pel desgast que aquesta flipada de “Se acabo la fiesta” pot generar en aquest ambient feixistoide: un 18,2% i un 19,2% del vot que, respectivament, va tenir VOX a les darreres europees i a les darreres generals, ara votaran això de “Se acabo la fiesta”. Aquesta flipada protofeixista no sembla estar en condicions d’obtenir representació al parlament europeu, però sí pot desgastar les opcions de VOX.

Pel que fa al vot protofeixista que a Catalunya concentra Aliança Catalana, els dirigents de la qual es posicionen obertament a favor, donant suport explícit, a altres formacions de l’extrema-dreta europea com la de Le Pen a França o Meloni a Itàlia, que al Parlament europeu formen grup amb VOX, tot evidencia que atès que AC no es presenta a aquestes eleccions votaran a VOX, però com que no es van presentar a les anteriors europees ni generals, no tenim dades demoscòpiques.

A tall de conclusions i reflexions:

- A nivell estat espanyol estem davant unes eleccions marcades pel que, segons les dades demoscòpiques, serà una pèrdua del “plebiscit” en el que el PP les va voler convertir contra Pedro Sánchez.

- A nivell català, tanmateix, aquestes eleccions semblen seguiran evidenciant la pèrdua de suports de l’independentisme a Catalunya. L’independentisme ja va deixar de ser l’opció majoritària a les darreres recents eleccions al Parlament de Catalunya, i ara també sembla evidenciar-se que l’independentisme no recollirà el vot majoritari a Catalunya en aquestes eleccions europees.

- Més enllà dels errors propis comesos per les formacions independentistes, i del desgast de la fractura caïnita que va seguir l’1-O, és evident que l’estratègia de desgast de l’independentisme que ha alimentat l’estat espanyol, promovent l’abstenció i situant els altres independentistes com l’enemic a batre, a destruir, també està donant resultats.

La meva reflexió sobre la situació de l'indendentisme:

La lluita independentista no ho té gens fàcil per poder fer realitat el seu objectiu final, fer efectiva la independència del nostre país, però si una cosa està clara és que per estar en condicions de poder-ho fer l’independentisme només té una opció: ser majoria social i democràtica, tenir la legitimitat democràtica de ser la majoria a les eleccions. Si no ho som, no hi ha absolutament res a fer, no estem ni en condicions d’intentar-ho.

Una part de la nostra societat que abans s’havia postulat i projectat com a integrant de l’espai independentista, que va fer possible que l’independentisme esdevingués la majoria social i democràtica que per primera vegada vam aconseguir fos a les eleccions del 2015, del 2017 i del 20121, ara ha abandonat aquest espai, votant directament opcions com el PSC o, seguint les consignes del Règim del 78, abstenint-se i situant els altres independentistes com l’enemic a batre.

Crec és molt important que les candidatures de Junts i d’ERC obtinguin a Catalunya el màxim suport possible. Els vots a Junts i a ERC seran l’únic que tothom i arreu comptabilitzarà com a vot independentista. I necessitem com l’aigua que a Catalunya, en unes eleccions europees, l’independentisme es visualitzi com la principal força política, social i democràtica.

Com ja vaig dir a l’anterior post, crec que tant Junts com ERC han fet una molt bona feina al Parlament Europeu. Sí, és molt decebedor que tampoc a Europa no hagin pogut superar la divisió caïnita que ens atenalla, i que no s’hagi plantejat la campanya amb la mà estesa i visualitzant voluntat de treballar plegats, sinó intentant desgastar a l’altre.

Però per entendre millor les coses de vegades val la pena fer un petit flash històric:

Les primeres eleccions europees a l’estat espanyol, l’any 1987, a Catalunya l’independentisme gairebé testimonial que érem llavors votà molt a Herri Batasuna, gairebé 40.000 vots. L’europa de les Nacions d’ERC uns 112.000. A les eleccions del 1989 hi hagué la primera candidatura explícitament independentista catalana: Catalunya Lliure, però que no arribà als 20 mil vots. ERC, en la candidatura per l’Europa de les Nacions no arribà als 80 mil i HB, amb el suport d'un dels dos MDT, el que no s’havia integrat a la candidatura de Catalunya Lliure, uns 15 mil.

El 2004 Galeusca (amb una CDC tan poc indepe que el candidat era Guardans) tingué uns 369 mil vots, ERC uns 250 mil i la CUP, que s’hi presentava per primer cop, 6.185.

El 2009, amb una CDC amb un candidat explícitament independentista com era en Ramon Tremosa i una ERC amb Oriol Junqueras, sumaren 442 mil vots i 181 mil vots respectivament, el que eren un 32% dels vots de Catalunya.

El 2014 les candidatures liderades per independentistes (ERC, CDC, RCat)... van representar el 45% dels vots a Catalunya a les eleccions europees.

El 2019 les candidatures de Junts i d’ERC per primera vegada van arribar a ser el 50% dels vots a Catalunya. La legitimitat independentista havia arrencat amb un independentisme que a les diferents eleccions, també a les europees, es visualitzava com la veu d’un poble, com la voluntat d’un poble.

Arribar-hi havia estat molt difícil. Des d’aquell independentisme pràcticament residual del 1987 fins esdevenir el 50% del vot de Catalunya havien passat 30 anys, i en el cas de les eleccions europees, 32.

Havíem fet el més difícil, passar de ser testimonials a ser majoritaris. El nostre futur, totes les opcions de l’independentisme, passen per no deixar de ser l’expressió de la voluntat majoritària del nostre poble. L’amenaça de passar de la legitimitat de representar la majoria social del nostre poble a tornar cap al testimonialisme, la irrellevància... és més viva que mai, com  hem vist a les darreres eleccions al Parlament català.

Passar de ser testimonials a ser majoritaris només fou possible amb molta, moltíssima, feina militant, sacrifici, lluita durant dècades. I aconseguir-ho fou la clau del que ens va permetre estar en condicions de fer l’1-O, d’estar en condicions de fer la independència. No ho vam aconseguir. Com la majoria dels pobles que han lluitat i lluiten per la seva independència, a la primera difícilment s’aconsegueix. L’important és perseverar i lluitar per seguir estar en condicions per fer la independència. I aquestes condicions impliquen moltes coses, però només una és clau, només una, si no es dona, no hi ha res a fer: ser la majoria social i democràtica.

Els aparells de l’estat espanyol treballen sense descans perquè l’independentisme deixi de ser aquella majoria social i democràtica que vam aconseguir, amb tant d’esforç, ser. Tot l’independentisme ha comès molts errors, però només n’hi ha un, d’error, que és decisiu per no estar en condicions de poder lluitar per fer la independència: deixar de ser els majoritaris.

Transitar d’un independentisme majoritari a un independentisme cada cop més minoritzat i residual és la millor manera d’acabar, per moltes generacions, amb l’independentisme.

Per això diumenge dia 9 de juny tots els independentistes anirem a votar, hem d’anar a votar. Voteu a qui vulgueu, però voteu independentista, i amb totes les diferències i fractures que tots podem tenir en relació a la resta, diumenge només hi haurà dues candidatures que visualitzaran l’aspiració independentista del nostre poble, la de Junts que lidera Toni Comín i la d’ERC que lidera Diana Riba.

 

-