Té Loquillo, el meu admirat MÚSIC Loquillo, autèntic poeta generacional i vital -coses dels anys- un tema fantàstic, màgic, d’un dels seus últims treballs “Balmoral” (2008), que és una versió personalíssima del tema Always The Sun, dels Stranglers.
“Y yo, sólo observo el sol, como entra el sol
sólo observo el sol, como entra el sol
en los lugares que habitan los hombres, y se refleja su luz
sólo observo el sol, sólo observo el sol”
Sentiu el tema (linkat i al menú de la dreta, activeu el video mentre llegiu l'article...), deixeu-vos arrossegar per la força continguda de la cançó i com es desfermen amb tota la seva potència lírica i musical, repetitivament, aquests versos. Brutal! El que més m’agrada és aquest punt de distància que agafa el protagonista: “Y yo, sólo observo el sol, como entra el sol…”
El protagonista només observa, però observa, agafant una certa distància, un fenomen implacable, que no admet concessions, observa el sol, més concretament, com entra el sol…
Després ens diu on entra, que no és poc: “en los lugares que habitan los hombres”, i l’efecte que produeix: “y se refracta/refleja su luz…”.
Quines xorrades, avui, a Dies de fúria, podeu pensar…
Però és que assistint a tot el que estem assistint, he pensat que aquesta cançó em podia ajudar a explicar-me.
Mireu, com a independentista estic assistint estupefacte a tot el que està passant en el nostre “món militant i pressumptament organitzat”.
Ja ho he anat comentant en posts anteriors, però tot el que va passant cada dia em reafirma en el meu preocupant diagnòstic. Estem en el millor moment polític nacionalment per a tots els qui aspirem o somniem amb una Catalunya lliure. Mai com ara hi havia hagut tants partidaris de la independència. I, alhora, mai com ara el paper dels militants independentistes i de les organitzacions i lideratges que els volen representar és més penós, més patètic.
És evident, sembla una perogrullada, però cal dir-ho per entendre el que vull dir, que els independentistes som, en general, els protagonistes de que hàgim arribat on hem arribat, a aquest punt tan interessant políticament. La nostra idea política, els nostres objectius, són ja un element central del debat polític i s’està configurant una massa, que encara no podem dir sigui una majoria sòlida, que comparteix aquest objectiu.
Però tot el que ha passat en aquests últims anys, també ens ha situat, com a militants independentistes, en una mena de túnel polític, del que ho ignorem tot, però que, empesos perquè es vegi la llum al final d’aquest túnel, hem entrat en una mena de follia i allunyament de la realitat que ens fa, en tant que militants independentistes, molt perillosos per al procés d’independència.
És una pena que no hàgim tingut l’ocasió de parar un moment, i adoptar aquesta posició, tan necessària de tant en tant, d’observador. Qui observa i reflexiona a partir de l’observació sobre el que està passant, les coses que succeixen i com succeixen…
No és el mateix observar el sol que veure, exclusivament, el sol. El “sólo observo el sol” de la cançó no és exclusivitat o enlluernament, és una posició reflexiva, modesta, que remarca una certa distància per poder veure què està passant. Mirem el sol, però, sobretot, mirem com entra el sol “en los lugares en los que habitan los hombres y se refracta su luz”, és a dir, el que passa. I l’independentisme en cap cas està sent ni reflexiu ni inteligent en l’observació del que està passant amb la nostra idea. Més aviat s’ha quedat encegat, gairebé inutilitzat, i enlluernat, sense veure-hi, va donant bandades per l’interior del tunel. I així no en sortirem mai.
És, amb aquestes bandades, amb aquesta cridòria generada i degenerada, tan buïda, tan alimentada d’eslògans descerebrats i mentides interessades, que fa que tot plegat s’hagi convertit en el que en Sostres clarividentment va denunciar com a sala d’espera del psiquiatra, rotllo “alguien voló sobre el nido del cuco”.
No és imputable directament el que està passant a la gent, als militants, o només ho és fins a cert punt, perquè embogir al cap i a la fi també té una dimensió individual. Jo crec que hem d’apuntar altres causes, entre les que cal situar la crisi monumental que desencadena ERC entre l’independentisme amb el segon tripartit, que ha generat un espai, encara per quantificar, en el que han proliferat tota mena d’iniciatives, propostes, projectes, lideratges, idees, eslògans, etc. que han col·lapsat el sistema.
Perquè l’important no era haver vist el sol, sinó observar com i on entrava aquest sol, identificar clarament com entra aquest sol en aquests llocs on habiten els homes i com es reflecteix la seva llum. Això era el realment important, en termes políticament estratègics, i no s’ha fet. Tot el contrari.
Aquesta majoria que s’està construïnt no es construeix pensant que el sol, la nostra idea, té un únic raig de llum, que només il·lumina una organització i un tipus de persona. Això s’ha acabat. Si aquesta idea s’està imposant, és perquè es refracta i perquè entra a tots els espais polítics dels catalans, des del PP fins a, evidentment, les CUP, passant per CiU, pel PSC, per ICV-EUA, per Esquerra… i, per damunt del que proposen els partits, les seves prioritats, i fins i tot contradictòriament en alguns casos com el PP... hi trobem votants seus que votarien a favor de la independència. Els partits no són independentistes, però una part dels seus votants sí. I això és extraordinari, i això és el que ens obliga a repensar l'estratègia!
El sol, la idea de la independència, es refracta, i entra a tots aquests espais polítics, amb menor o major força, i per damunt de les sigles, il·lumina persones, votants seus, i alhora potencials votants a favor de la independència! i això és el que alimenta aquesta majoria que s’està construïnt. No l’alimenten els militants independentistes, sinó aquesta inèdita capacitat de penetració en els diferents àmbits polítics que ha tingut “el sol”.
I l’independentisme això no ho ha sabut veure, ni ho ha vist ni ho ha interpretat, ni ha bastit cap estratègia sòlida i coherent per poder ser, com hem estat fins ara, els qui llauren i obren el camí per on ha de transitar aquest procés. Ara, el que queda d’independentisme militant i organitzat al voltant d’aquesta idea més aviat està tancant el camí, confonent-lo, fent-lo intransitable. De fet, i en molts casos, últimament fins i tot posant pedres al camí, assaltant-lo.
Sens dubte, la pèrdua de l’element referencial d’Esquerra, el seu lideratge estratègic, fruit de la demencial aposta tripartita, està a l’arrel d’aquest problema. Però un cop generat el problema, tot el que ha passat des de llavors, analitzat serenament, és un autèntic horror, això s’ha convertit en una autèntica bogeria, arrossegada a un canibalisme polític atroç que em recorda algunes imatges de la brutal película Apocalise Now, concretament quan el capità Willard (Martin Sheen) acaba trobant el Coronel Kurtz (Marlon Brando) i el seu fantasmagòric i alienat exèrcit, allà al fons de la selva, on no hi entra la llum, el sol…
És una pena que hàgim arribat a aquesta situació, a aquesta lamentable incapacitat, en un moment decisiu, d’observar el sol i els llocs on entra i es refracta la seva llum, per a poder bastir l’estratègia adequada.
Y yo sólo observo el sol… però ho he fet. He parat, he observat, he vist com es refrectava, he vist com arribava a tot arreu… i he pres consciència del desastre polític que està desencandenant la militància independentista. Jo no tinc la solució, però sí sé el que no vull fer, alimentar aquesta estratègia que ens engoleix com un forat negre.
Tinc idees del que ens cal, tinc idees que circulen al voltant de la brutal necessitat no d’erigir-se en els únics independentistes, és a dir, d’expulsar “del paradís” els qui no militen en el que els enlluernats i alienats pensen que és l’única veritat. Veig molt clara, observant el que passa, la necessitat de bastir estratègies intel·ligents, agoserades (que no vol dir en cap cas precipitades), perquè aquesta transversalitat que permet la majoria social, sigui cada cop més àmplia i més sòlida.
Tinc claríssim que els missatges apocalíptics de “l’ara o mai”, o que la nostra nació “desapareixerà” si no passen certes coses en aquestes eleccions és caminar decidits a l’abisme. I dissortadament són els missatges que abunden a “el nido del cuco”, amb aquesta confiança de veure-hi estant totalment enlluernats, que fa presumir o assegurar coses que no són. Amb aquest demencial canibalisme polític, aquesta esquizofrènia on tots els argumentaris s’acaben construïnt a partir de teories de la conspiració i paranoies diverses. Aquesta veda oberta per veure qui té més legitimitat o números per a repartir carnets d’independentista…
Sentiu el tema (linkat i al menú de la dreta, activeu el video mentre llegiu l'article...), deixeu-vos arrossegar per la força continguda de la cançó i com es desfermen amb tota la seva potència lírica i musical, repetitivament, aquests versos. Brutal! El que més m’agrada és aquest punt de distància que agafa el protagonista: “Y yo, sólo observo el sol, como entra el sol…”
El protagonista només observa, però observa, agafant una certa distància, un fenomen implacable, que no admet concessions, observa el sol, més concretament, com entra el sol…
Després ens diu on entra, que no és poc: “en los lugares que habitan los hombres”, i l’efecte que produeix: “y se refracta/refleja su luz…”.
Quines xorrades, avui, a Dies de fúria, podeu pensar…
Però és que assistint a tot el que estem assistint, he pensat que aquesta cançó em podia ajudar a explicar-me.
Mireu, com a independentista estic assistint estupefacte a tot el que està passant en el nostre “món militant i pressumptament organitzat”.
Ja ho he anat comentant en posts anteriors, però tot el que va passant cada dia em reafirma en el meu preocupant diagnòstic. Estem en el millor moment polític nacionalment per a tots els qui aspirem o somniem amb una Catalunya lliure. Mai com ara hi havia hagut tants partidaris de la independència. I, alhora, mai com ara el paper dels militants independentistes i de les organitzacions i lideratges que els volen representar és més penós, més patètic.
És evident, sembla una perogrullada, però cal dir-ho per entendre el que vull dir, que els independentistes som, en general, els protagonistes de que hàgim arribat on hem arribat, a aquest punt tan interessant políticament. La nostra idea política, els nostres objectius, són ja un element central del debat polític i s’està configurant una massa, que encara no podem dir sigui una majoria sòlida, que comparteix aquest objectiu.
Però tot el que ha passat en aquests últims anys, també ens ha situat, com a militants independentistes, en una mena de túnel polític, del que ho ignorem tot, però que, empesos perquè es vegi la llum al final d’aquest túnel, hem entrat en una mena de follia i allunyament de la realitat que ens fa, en tant que militants independentistes, molt perillosos per al procés d’independència.
És una pena que no hàgim tingut l’ocasió de parar un moment, i adoptar aquesta posició, tan necessària de tant en tant, d’observador. Qui observa i reflexiona a partir de l’observació sobre el que està passant, les coses que succeixen i com succeixen…
No és el mateix observar el sol que veure, exclusivament, el sol. El “sólo observo el sol” de la cançó no és exclusivitat o enlluernament, és una posició reflexiva, modesta, que remarca una certa distància per poder veure què està passant. Mirem el sol, però, sobretot, mirem com entra el sol “en los lugares en los que habitan los hombres y se refracta su luz”, és a dir, el que passa. I l’independentisme en cap cas està sent ni reflexiu ni inteligent en l’observació del que està passant amb la nostra idea. Més aviat s’ha quedat encegat, gairebé inutilitzat, i enlluernat, sense veure-hi, va donant bandades per l’interior del tunel. I així no en sortirem mai.
És, amb aquestes bandades, amb aquesta cridòria generada i degenerada, tan buïda, tan alimentada d’eslògans descerebrats i mentides interessades, que fa que tot plegat s’hagi convertit en el que en Sostres clarividentment va denunciar com a sala d’espera del psiquiatra, rotllo “alguien voló sobre el nido del cuco”.
No és imputable directament el que està passant a la gent, als militants, o només ho és fins a cert punt, perquè embogir al cap i a la fi també té una dimensió individual. Jo crec que hem d’apuntar altres causes, entre les que cal situar la crisi monumental que desencadena ERC entre l’independentisme amb el segon tripartit, que ha generat un espai, encara per quantificar, en el que han proliferat tota mena d’iniciatives, propostes, projectes, lideratges, idees, eslògans, etc. que han col·lapsat el sistema.
Perquè l’important no era haver vist el sol, sinó observar com i on entrava aquest sol, identificar clarament com entra aquest sol en aquests llocs on habiten els homes i com es reflecteix la seva llum. Això era el realment important, en termes políticament estratègics, i no s’ha fet. Tot el contrari.
Aquesta majoria que s’està construïnt no es construeix pensant que el sol, la nostra idea, té un únic raig de llum, que només il·lumina una organització i un tipus de persona. Això s’ha acabat. Si aquesta idea s’està imposant, és perquè es refracta i perquè entra a tots els espais polítics dels catalans, des del PP fins a, evidentment, les CUP, passant per CiU, pel PSC, per ICV-EUA, per Esquerra… i, per damunt del que proposen els partits, les seves prioritats, i fins i tot contradictòriament en alguns casos com el PP... hi trobem votants seus que votarien a favor de la independència. Els partits no són independentistes, però una part dels seus votants sí. I això és extraordinari, i això és el que ens obliga a repensar l'estratègia!
El sol, la idea de la independència, es refracta, i entra a tots aquests espais polítics, amb menor o major força, i per damunt de les sigles, il·lumina persones, votants seus, i alhora potencials votants a favor de la independència! i això és el que alimenta aquesta majoria que s’està construïnt. No l’alimenten els militants independentistes, sinó aquesta inèdita capacitat de penetració en els diferents àmbits polítics que ha tingut “el sol”.
I l’independentisme això no ho ha sabut veure, ni ho ha vist ni ho ha interpretat, ni ha bastit cap estratègia sòlida i coherent per poder ser, com hem estat fins ara, els qui llauren i obren el camí per on ha de transitar aquest procés. Ara, el que queda d’independentisme militant i organitzat al voltant d’aquesta idea més aviat està tancant el camí, confonent-lo, fent-lo intransitable. De fet, i en molts casos, últimament fins i tot posant pedres al camí, assaltant-lo.
Sens dubte, la pèrdua de l’element referencial d’Esquerra, el seu lideratge estratègic, fruit de la demencial aposta tripartita, està a l’arrel d’aquest problema. Però un cop generat el problema, tot el que ha passat des de llavors, analitzat serenament, és un autèntic horror, això s’ha convertit en una autèntica bogeria, arrossegada a un canibalisme polític atroç que em recorda algunes imatges de la brutal película Apocalise Now, concretament quan el capità Willard (Martin Sheen) acaba trobant el Coronel Kurtz (Marlon Brando) i el seu fantasmagòric i alienat exèrcit, allà al fons de la selva, on no hi entra la llum, el sol…
És una pena que hàgim arribat a aquesta situació, a aquesta lamentable incapacitat, en un moment decisiu, d’observar el sol i els llocs on entra i es refracta la seva llum, per a poder bastir l’estratègia adequada.
Y yo sólo observo el sol… però ho he fet. He parat, he observat, he vist com es refrectava, he vist com arribava a tot arreu… i he pres consciència del desastre polític que està desencandenant la militància independentista. Jo no tinc la solució, però sí sé el que no vull fer, alimentar aquesta estratègia que ens engoleix com un forat negre.
Tinc idees del que ens cal, tinc idees que circulen al voltant de la brutal necessitat no d’erigir-se en els únics independentistes, és a dir, d’expulsar “del paradís” els qui no militen en el que els enlluernats i alienats pensen que és l’única veritat. Veig molt clara, observant el que passa, la necessitat de bastir estratègies intel·ligents, agoserades (que no vol dir en cap cas precipitades), perquè aquesta transversalitat que permet la majoria social, sigui cada cop més àmplia i més sòlida.
Tinc claríssim que els missatges apocalíptics de “l’ara o mai”, o que la nostra nació “desapareixerà” si no passen certes coses en aquestes eleccions és caminar decidits a l’abisme. I dissortadament són els missatges que abunden a “el nido del cuco”, amb aquesta confiança de veure-hi estant totalment enlluernats, que fa presumir o assegurar coses que no són. Amb aquest demencial canibalisme polític, aquesta esquizofrènia on tots els argumentaris s’acaben construïnt a partir de teories de la conspiració i paranoies diverses. Aquesta veda oberta per veure qui té més legitimitat o números per a repartir carnets d’independentista…
Aquesta barbaritat antipatriòtica, dement, de plantejar les eleccions com un referèndum... o aquest fals axioma que s'intenta vendre de "si em voteu a mi és que es vol la independència, si no em voteu a mi és que no es vol" són dos dels productes estrella d'aquesta degradació i degeneració discursiva i estratègica a què s'ha arribat, i de la que cal fugir com de la pesta.
Un autèntic desastre!!!! Alguien voló sobre el nido del cuco…
És una llàstima que tots plegats no hàgim estat capaços de parar un moment i observar. No estaríem com estem.
Davant tanta bogeria, en boca de segons qui pura mesquinesa, personalment, ja ho sabeu, he decidit donar suport a l’única opció que em sembla no ha embogit, i proposa coses raonables i en la direcció correcta, Convergència i n’Artur Mas. I ho dic amb total convenciment.
Aquesta bogeria desfermada quan s’ha vist la sortida del túnel és letal per als nostres objectius: no sabem res en relació a com arribar a aquesta llum, ni el que falta per arribar-hi, ni l’amplada del túnel, ni les condicions en què hi haurem de transitar, ni les provisions, ni si ens hi espera algú, ni amb qui confiem que vagi fent el camí, ni si hi anem molts o pocs, ni si estem tots caminant en la mateixa direcció, ni si tothom –que és el que interessa- segueix al mateix ritme, per a arribar-hi amb una majoria sòlida i convincent, i preparats i forts.
Em crec i compro el discurs convergent, és, clarament, el més sòlid i el que millor ens pot fer avançar. Hi veig convicció i inteligència. Hi veig, sobretot, aquest punt tan necessari de calibrar adequadament, en tot moment, les prioritats que ens marca el camí, aquesta sortida del túnel.
No necessito que m’exhibeixin i enarbolin estelades permanentment com a única referència i guia. Es pot avançar molt més, i crec que avançarem molt més, establint els objectius i fent la marxa, transitant el camí d’aquest procés, amb realisme, amb estratègia, lideratge, i, sobretot, esforçant-se permanentment perquè hi arribem tots, el màxim, una majoria molt sòlida i potent.
I també entenc que per a arribar-hi, avui, el que ens cal amb urgència és un govern molt fort que pugui atendre les necessitats tan immediates que tenen moltíssims dels nostres conciutadans. Sortir de la crisi econòmica, social, etc. en la que ens ha sumit el tripartit és bàsic per poder caminar amb confiança i junts. La confiança en el nostre govern, en el seu lideratge, visualitzar que som capaços de sortir de la crisi, de fer les coses bé, de plantejar-nos objectius compartits àmpliament com a poble, i que tot això es fa buscant, com a horitzó final, sortir del túnel, sortir a la llum, és el que em motiva, a hores d’ara, a donar suport clar i convençut, ferm, a CiU i a l’Artur Mas.
No estem al final, estem simplement al principi del final. Avancem, poc a poc si cal, però no la caguem, no volguem avançar a empentes, sobretot amb empentes d’aquestes que ens acaben abocant a l’abisme.
Y yo, sólo observo el sol, como entra el sol
Un autèntic desastre!!!! Alguien voló sobre el nido del cuco…
És una llàstima que tots plegats no hàgim estat capaços de parar un moment i observar. No estaríem com estem.
Davant tanta bogeria, en boca de segons qui pura mesquinesa, personalment, ja ho sabeu, he decidit donar suport a l’única opció que em sembla no ha embogit, i proposa coses raonables i en la direcció correcta, Convergència i n’Artur Mas. I ho dic amb total convenciment.
Aquesta bogeria desfermada quan s’ha vist la sortida del túnel és letal per als nostres objectius: no sabem res en relació a com arribar a aquesta llum, ni el que falta per arribar-hi, ni l’amplada del túnel, ni les condicions en què hi haurem de transitar, ni les provisions, ni si ens hi espera algú, ni amb qui confiem que vagi fent el camí, ni si hi anem molts o pocs, ni si estem tots caminant en la mateixa direcció, ni si tothom –que és el que interessa- segueix al mateix ritme, per a arribar-hi amb una majoria sòlida i convincent, i preparats i forts.
Em crec i compro el discurs convergent, és, clarament, el més sòlid i el que millor ens pot fer avançar. Hi veig convicció i inteligència. Hi veig, sobretot, aquest punt tan necessari de calibrar adequadament, en tot moment, les prioritats que ens marca el camí, aquesta sortida del túnel.
No necessito que m’exhibeixin i enarbolin estelades permanentment com a única referència i guia. Es pot avançar molt més, i crec que avançarem molt més, establint els objectius i fent la marxa, transitant el camí d’aquest procés, amb realisme, amb estratègia, lideratge, i, sobretot, esforçant-se permanentment perquè hi arribem tots, el màxim, una majoria molt sòlida i potent.
I també entenc que per a arribar-hi, avui, el que ens cal amb urgència és un govern molt fort que pugui atendre les necessitats tan immediates que tenen moltíssims dels nostres conciutadans. Sortir de la crisi econòmica, social, etc. en la que ens ha sumit el tripartit és bàsic per poder caminar amb confiança i junts. La confiança en el nostre govern, en el seu lideratge, visualitzar que som capaços de sortir de la crisi, de fer les coses bé, de plantejar-nos objectius compartits àmpliament com a poble, i que tot això es fa buscant, com a horitzó final, sortir del túnel, sortir a la llum, és el que em motiva, a hores d’ara, a donar suport clar i convençut, ferm, a CiU i a l’Artur Mas.
No estem al final, estem simplement al principi del final. Avancem, poc a poc si cal, però no la caguem, no volguem avançar a empentes, sobretot amb empentes d’aquestes que ens acaben abocant a l’abisme.
Y yo, sólo observo el sol, como entra el sol
sólo observo el sol, como entra el sol
en los lugares que habitan los hombres, y se refleja su luz
sólo observo el sol, sólo observo el sol
8 comentaris:
Interessant reflexió. El problema que li veig és que, si t'equivoques i CiU deixa de banda el país per dedicar-se a la "gestió", si Duran i Lleida (que ara es queda sense motius per continuar a Madrid fins a les properes eleccions espanyoles) ve a fer de Conseller, si tornem a perdre vuit anys més reclamant un concert que, en el millor dels casos, ens pot reduïr el dèficit fiscal en un 40%... aleshores no sé si hi serem a temps.
Vaig estar molts anys a ERC. Encara cotitze a Rcat. Però fa temps que pense que la candidatura transversal que ens apropara cap a la independència és CiU. Sobretot perquè l'Artur Mas és un tipus seriós que no ens fa, ni crec que ens farà, passar vergonya. Hem comés molts errors i, a sobre, al món independentista, sent dir-ho, hi ha molt de tarat i molt conspirador del tres al quarto. Tant de bo el Mas tregui majoria absoluta.
En el diagnòstic et dono la rao. Ara bé, en la solució puc discrepar. Però com tu bé dius, el que cal erradicar és el canibalisme entre companys de viatge. Celebro, veritablement que hagis aplacat la teva ira.
Quant al tema musical, m'estimo més LOS DIABLOS "Un rayo de sol".
He votat sempre CiU, però el dilluns a Àgora vaig veure un Mas desorientat, sense estratègia, sense saber a on vol anar ni com anar-hi. Reconeixer que el concert no es viable però que s'el proposa com a fita per tindre a on a nar em va fer sentir molt trist. No sé ...
O sigui, que com a alternativa als que volen córrer cap a la llum ens aconselles als que actuaran com el sonàmbul que adormit topa contra la paret i continua intentant avançar i avançar sempre cara a la paret??
Estaria bé no desvariar, Jesús, perquè això jo no ho he dit mai i, a mes a més és mentida.
Que no us perdi la vostra convergènfòbia. No és bo.
Home, sí que ho dius, si els que ens estàs dient és que l'opció bona és CiU. I jo no en tinc convergenfòbia, jo també prefereixo un milió de vegades en Mas que qualsevol tripartit. Una altra cosa és que els continuï votant, i més veient que centren el seu programa en un concert que fins i tot ells asseguren impossible en petit comitè. A mi m'agradaria que fossin més agosarats nacionalment parlant, perquè en les polítiques del dia a dia (economia, ensenyament, treball...) són, sense dubte, el millor que ens podria passar.
Després de llegir aquest anàlisi (diguem-li així) em recorda molt a la (pluja fina...) des de l'òptica d'un partit que ni tan sols està ennuvolat . L'excusa ara és la crisi i demà serà els aiguats de santa Llúcia i demà passat serà la febre groga... Voler que els independentistes donin suport a un projecte autonomista això per mi si que és digne d'estar a la sala d'espera del "cuco". Per aconseguir la plena sobirania el primer i més important és que el projecte que aconsegueixi majoria aposti de totes totes per la independència i que jo sàpiga a casa CIU la seva gran aposta, el seu gran projecte i solució pels problemes del nostre país no passen per això. Deixem ser un il·lús eixelebrat i votar INDEPENDÈNCIA ¡¡
salut i llibertat.
Publica un comentari a l'entrada