Allegro ma non tropo: dels idiotes, els estúpids i els superestúpids

Aquest Onze de Setembre el Dr. Carretero, també conegut pels ambients independentistes com a Dr.amb diferents paraules que comencen per “M” i segueixen amb vocals com la “U” o la “E”, va etzibar que “a qui digui que és independentista i vota CiU li podem dir que és idiota”.

Bé, tothom sap que el Dr. Carretero i els seus ja escassísims deixebles sectaris són uns zombis polítics, “Walking Dead”.

Per tant, el que digui o deixi de dir aquest home és totalment intranscendent, i de fet així ha estat. Perquè és clar, algú que després d’anys de taladrar el personal i, com diu ell mateix, haver fet milers de quilòmetres, es presenti a unes eleccions, no arribi a 40 mil vots, no passi de l’1,28% de votants… i encara vagi donant lliçons i sermonejant és que es tracta d’algú que no hi és tot, d’algú atrapat en un ego malaltís i absolutament allunyat de la realitat.

Tanmateix, i com també tothom sap, a mi m’hi uneix una tira còmica –de la qual pel que sembla encara no està escrita ni vista l’última paraula ni vinyeta- que fa que no pugui estar-me d’aprofitar l’ocasió per a repartir alguna merescudíssima galeta… amb l’objectiu que tots disfrutem una estoneta.

Tot i que no s’ho mereix, comencem per la cosa sèria. En la macroenquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) publicada aquest passat juliol, i en relació al posicionament de la ciutadania de Catalunya davant l’opció de votar a favor o en contra de la independència, vam poder observar i analitzar que la majoria social favorable a la independència es construïa amb ciutadans que votaven una gran disparitat d’opcions polítiques.

En un article a La Vanguardia, el professor Salvador Cardús recollia l’anàlisi que anteriorment jo mateix havia fet d’aquest fenomen, en els següents termes: “Les noves dades del CEO aporten, entre d’altres, dues constatacions molt interessants. Primer, que hi ha votants independentistes a tots els partits. Segons una observació que dec a Francesc Abad, CiU aporta el 37,6% i el PSC un 8,4% al conjunt dels sí al referèndum. Però també que els partits explícitament independentistes només hi afegeixen el 17,2%, i un 12,6% de favorables a la independència resulta que són habitualment abstencionistes. Per tant, es referma la idea que la independència és cosa de tots.”

No deixa de ser francament sorprenent, malgrat la ja coneguda deriva del del Puigcerdà, que per intentar colar un titular en la seva patètica existència política, només se li acudeixi fer-ho insultant al gruix majoritari de catalans que construeixen aquesta majoria social per la independència per la que tants estem treballant des de tants llocs. Que no se li acudeixi cap altra cosa que atacar aquesta evidència que deia en Cardús de que “la independència és cosa de tots”.

Dels votants de CiU, un 55% es manifesta independentista. I aquest 55% representa al voltant del 40% del conjunt de favorables a la independència.

Doncs segons el líder dels Walking Dead tots aquests catalans són, sou o som uns idiotes.

Si aquest bocamoll fós algú o hagués demostrat mai res, que no ho ha fet, hom podria mirar-s’ho o valorar-ho en termes polítics.

Però és que aquest exabrupte surt d’algú que té una NUL·LA contribució a la independència.

Els partits explícitament independentistes només aporten un 17,2% al total. D’aquest 17,2% de “contribució independentista” ERC és la força majoritària, amb un 13,1% del total de favorables a la independència. I després ja ve Solidaritat, que té un 4,1% del total.

De tal manera que la secta que dirigeix el de Puigcerdà té una aportació, com ja hem vist, que amb prou supera el 0%.

No és la primera vegada ni serà l’última que aquest personatge exhibeix tan impúdicament el seu auto-odi, la seva rancúnia contra tot quant independentista no l’ha secundat en el seu projecte sectari i totalitari, que per sort som la pràctica totalitat d’independentistes.

Aquest estiu n’hi va haver una altra de formidable que va tractar brillantment en Sebastià Alzamora en un article al diari ARA: “Amb la clarividència habitual, el líder de Reagrupament, el senyor Joan Carretero, ha abundat en una idea força recurrent dins les files de l'independentisme català, i que alguna vegada ja hem comentat aquí. "Per a Catalunya és millor que guanyi el PP amb majoria absoluta"”

N’Alzamora socarrimava l'argumentació paranoïca del personatge: “De fet, el que més li convé a Catalunya és que Espanya aboleixi l'Estatut i la Generalitat, que es promulgui novament el Decret de Nova Planta, que tornin els tancs per la Diagonal i que ens facin portar distintius grocs damunt la roba. Ja veuries com caurien les caretes i quedarien les coses ben clares. Proclamaríem la independència l'endemà mateix, a trenc d'alba des del Fossar de les Moreres.

És una alegria comprovar que el sobiranisme català continua comptant amb ments preclares com la del Sr. Carretero. Endavant les atxes i que Déu hi faci més que nosaltres.”

Aquesta Diada hem pogut tornar a constatar que aquestes “ments preclares” continuen essent el pitjor enemic del procés polític cap a la independència.

En comptes d’interrogar-se perquè ningú en aquest país no el recolza, no li dóna suport, o ho fa amb una insignificància que l’hauria de fer avergonyir, el gurú es dedica a insultar a la majoria dels independentistes. Coherent amb la seva estratègia vital aquests últims anys de predicar l’independentisme intentant destruir-lo.

I és que l’abuelete i la seva exígua tropa representen amb claredat un dels problemes que tenim en aquest procés que serà tan complicat: el de la bogeria independentista. Dissortadament no són els únics, tot cal dir-ho.

No entendre que el vot independentista es manifesta pluralment. No entendre que no hi ha una única estratègia per a arribar a la independència. No entendre que l’independentisme majoritari ha fet una aposta per l’estratègia del dret a decidir sense límits, amb l’estació concert. No entendre que si la gent no dóna suport a un personatge com ell és perquè la gent fuig d’aquesta mena d’il·luminats totalitaris, perquè no són una proposta política sinó un cas de psiquiatria… No entendre això ratifica el diagnòstic que el tractament que cal és el del divan, rotllo “siéntese y hábleme sobre su infancia….”

Tot i que podria acabar aquí l’article, i seria més que suficient, no puc estar-me de comentar una altra dimensió en què s'emmiralla l’idiotisme que predica el de Puigcerdà.

Té collons que la persona que es va carregar tot un moviment polític per una escalfada salvatge de bragueta s’atreveixi a qualificar ningú d’idiota.

De la “transició” a ençà, l’independentisme polític ha tingut dos moments i/o projectes que haurien pogut generar una expressió política sòlida en termes de representació parlamentària i lideratge en el procés.

Primer va ser ERC, el partit independentista que havia esdevingut un autèntic pal de paller a començaments del 2.000 i que el 2.003 i el 2006 esdevé clau per a la governabilitat a Catalunya. L’aposta pel tripartit liquida aquell projecte d’ERC. I avui en dia tenim que el tripartidisme ha costat a ERC perdre pràcticament el 70% dels suports que havia rebut. Un desastre.

El segon projecte que hauria pogut ser alguna cosa important és el de Reagrupament, que plantejava una proposta política independentista lligada a la regeneració democràtica. Reagrupament va començar a ocupar amb solvència i credibilitat aquell espai que en Salvador Cardús va batejar com de “els sense nom”, i que s’havia generat entre l’independentisme justament arran l’aposta tripartita d’ERC.

Tal i com el primer Reagrupament plantejava les coses, treballava i estava creixent… estic absolutament convençut que hauria entrat al Parlament de Catalunya amb una força molt significativa, d’entre 9 i 10 diputats. I sense descartar haver fet el “sorpasso” a l’Esquerra tripartita.

Tot això hauria esta possible si el de Puigcerdà no s’hagués xalat, no hagués embogit.

Sobtadament, gairebé sense que ningú se’n pogués adonar, qui havia de ser el líder de la regeneració democràtica es va transformar en un patètic dèspota sectari, que l’únic que plantejava era “si no es fa el que jo dic, plego”.

Segons comenta n’Albert Pla al diari ARA a la Grècia clàssica “Hi havia els polites, els ciutadans políticament actius, i els idiotes, que es limitaven a ocupar-se dels seus afers privats”

Per tant, el gran idiota de tota aquesta història és el Dr. Carretero, que, liderant un moviment en creixement espectacular, va passar únicament a ocupar-se dels seus afers privats, de naturalesa sentimental, però als que buscava donar un “paraigües polític”.

La crisi que desencadena la idiotesa carreteril el gener del 2010 liquida Reagrupament. Va liquidar el gruix de l’estructura que l’havia organitzat i dotat de corpus ideològic i discursiu, però, sobretot, va fulminar davant tota l’opinió pública tota la credibilitat personal i del moviment. Fins esdevenir la pitjor experiència política del catalanisme al llarg de la seva història, un moviment, el dels reagrupats, que va treure el pitjor que portaven a dintre les persones, seguint cegament l’exemple del seu líder, una mala persona (realment es van convertir en la gent més dolenta que mai he conegut).

Malgrat tot, crec que l’adjectiu que més s’escau al de Puigcerdà no és el que fa servir ell, sinó el que brillantment va descriure el professor Carlo M. Cipolla en el seu assaig Allegro ma non tropo, sobre l’estupidesa humana: ESTÚPID O SUPERESTÚPID. Segons el reconegut acadèmic italià, “Estúpids són els que amb les seves accions perjudiquen els altres i a si mateixos. Les seves accions absurdes fan mal sempre als altres sense que ells hi guanyin res: al contrari, molt possiblement ells també en sortiran perjudicats: són els que Cipolla classifica com a superestúpids.”

Està clar, no???

Apa, enjoy it!!!