Final de vacances. La represa. Continuem avançant cap a l'estat propi. L'Onze, una mobilització clau!

Políticament durant aquest agost s'han mantingut i en bona mesura han anat creixent les constants polítiques que caracteritzen aquesta nova fase del principi del final del procés cap a l'estat propi en el que ha entrat el nostre país des del transcendental acord del Parlament reclamant un pacte fiscal que posés fi a l'espoli fiscal:

• s'ha incrementat la centralitat del sobiranisme en l'agenda política catalana. Fins al punt de, en una situació d'extrema crisi com la que patim, pràcticament ha monipolitzat tot el debat. A Catalunya, tot gira al voltant de les propostes sobiranistes i de la manera com fer front al repte de l'estat propi. I això passa perquè no és possible plantejar-se cap política sense resoldre la qüestió de l'espoli fiscal i la voluntat de sobirania.
  
  
• La majoria dels partits polítics, i especialment els vinculats al transcendent acord parlamentari del pacte fiscal, han avançat en les seves estratègies i tàctiques per fixar el seu posicionament en aquest nou escenari. Això ha estat molt clar en el cas en el cas de CiU i en el cas d'ERC.

Pel que fa a CiU, s'ha situat amb prou claredat el que ja tothom sabia, i és que la negativa del govern espanyol a negociar el pacte fiscal ens situa en un nou escenari en el que l'objectiu polític serà, directament, l'estat propi, ja sigui a través d'unes eleccions plebiscitàries, ja sigui a través d'una consulta. Un altre fet rellevant en relació a CiU és que, sense saber-ne el perquè, el cert és que s'han minimitzat extraordinàriament les interferències o contraprogramacions habituals d'en Duran i Lleida. El perquè d'aquest silenci és un dels interrogants que més interès em desperta, atès que pel que fa a la coalició, és del tot transcendental saber si en Duran té interès en contraprogramar el president en la seva agenda sobiranista o bé hi vol confluir, sense soroll, però confluir-hi. Si fós així, si en Duran hagués pres la decisió de “confluir”, tal i com li demanava en Miquel Sellarès en un molt bon article, això seria molt important en termes de país. Finalment, el tercer element clau del posicionament convergent ha vingut del suport explícit i al més alt nivell a la manifestació promoguda per l'ANC. Tot i que en alguns moments el debat semblava centrar-se en l'assistència o no del govern a la manifestació o de si s'havia volgut plantejar un canvi de lema (que no!!!), jo crec que aquest és un debat secundari, és quedar-se mirant el dit i no la lluna. Al meu entendre les declaracions del president, de consellers i de diversos dirigents de CDC i d'UDC (p.ex. Antoni Castellà) el que han fet és donar un enorme impuls a la manifestació i convertir-la, per a desesperació de l'espanyolisme, en un dels principals temes d'aquest estiu, del que se n'ha parlat cada dia i que, a hores d'ara, ja té total carta de naturalesa com una de les grans fites del procés. I no podem fallar.

Pel que fa a ERC, al meu entendre ha tingut, en general, una positiva presència pública i posicionament en el debat, tot i que també hi ha hagut llacunes. ERC i els seus dirigents han dit moltes coses, i no tinc clar que tot el que han dit ho hagin pensat suficientment i sigui prou coherent. Les primeres setmanes de l'estiu ERC va centrar-se en, davant el nou escenari, clarificar la seva postura en relació al possible suport al govern. En aquest debat entenc que ha quedat clara la responsabilitat d'ERC, tot i que també han quedat obertes algunes llacunes. Al meu entendre és lògic que si el govern necessita ERC, parlin, i no sigui incondicional, sinó després d'arribar a acords, no pot exigir-se a ERC un xec en blanc, evidentment. Però crec que també s'equivocaria ERC si volgués “aprofitar-se” de la delicadíssima situació del país i del govern per a plantejar les coses de manera maximalista. Entenc que allò més important és LA CONFIANÇA, que creixin en confiança mútua. Després, que siguin capaços d'assumir i compartir un diagnòstic de la situació i els elements bàsics de l'estratègia futura. Si això s'aconsegueix, l'acord hauria de sortir gairebé automàticament. Però, en canvi, el que no he entès és que en aquest context ERC plantegés que per donar suport al govern aquest s'havia de comprometre a un referèndum. Això forma part de l'estratègia, no pot formar part en cap cas d'un acord per a aprovar uns pressupostos. Per què... ja s'ho ha pensat bé ERC això de demanar un referèndum? Jo no ho tinc gens clar. Jo crec que és el punt final, no el començament. I és només un exemple.

Amb posterioritat ERC ha entrat en un debat que no he acabat d'entendre sobre si es planteja una coalició “esquerranista” amb clars objectius en l'estat propi, o una gran coalició de tots els partits que donen suport a l'estat propi, etc. Entenc que són coses de l'estiu. L'important és que ERC consolida la seva solidesa com a referent independentista i actua amb responsabilitat constructiva cap a l'estat propi.

La resta de partits polítics han anat a remolc de tot plegat i sense la més mínima capacitat de situar-se, d'assumir i d'interioritzar la nova situació de Catalunya i de, per tant, establir una estratègia de posicionament en aquest nou escenari.

El PSC-PSOE continua en un naufragi clamorós, absolutament desorientat i exhibint una total incapacitat per a entendre el que està passant. Estan del tot superats pels esdeveniments. Les declaracions d'en Navarro es compten per capítols de l'antologia del disbarat. El PP també s'ha quedat del tot descol·locat. En el seu moment la hiperfiguració declarativa de la Camacho i la seva gesticulació els hi havia atorgat un cert protagonisme, atès que van ser l'únic partit amb qui el govern va poder comptar per a aprovar uns pressupostos duríssims. Però ara, en aquests moments, aquesta gesticulació camachil, aquesta permanent amenaça al govern és estèril, no té cap credibilitat i únicament demostra la seva extraordinària feblesa i descol·locació. No té cap mena d'influència en el govern espanyol per tal de que aquest modifiqui el seu tracte vexatori a Catalunya i les seves amenaces ja són més buides que mai, més patètiques que mai. ICV-EUiA continua atenallada perillosament entre aquest fil de responsabilitat que van demostrar amb el suport a l'acord parlamentari a favor del pacte fiscal i la seva esgarrifosa deriva demagògica. Tot sovint posen de manifest que són incapaços de processar la situació i el moment del país i, instal·lats com estan en les seves pròpies mentides i demagògia, són una de les parts més febles de la cadena de suports que necessitem construir per a l'estat propi. Ciutadans, evidentment, han entrat en una fase d'histerisme histriònic, i les barbaritats que diuen són cada dia més bèsties; cap sorpresa. Com tampoc són cap sorpresa Solidaritat, també molt descol·locats des del dia que van votar amb l'espanyolisme en contra de l'obertura del procés cap a l'estat propi que representava l'acord del Parlament. Què pot oferir solidaritat en aquests moments és una pregunta que ni ells mateixos són capaços de respondre, i per tant es dedicaran a l'únic que han sabut fer amb la seva ínfima representació: destruir tot el que puguin.

• Però el més rellevant de tot, aquest estiu és que la societat civil, en aquest cas sota el lideratge de l'ANC, ha continuat la seva hiperactivitat amb l'objectiu de canalitzar aquest ampli sentiment i aspiració de la societat a favor de l'estat propi en la manifestació de l'Onze. De l'Assemblea del Palau Sant Jordi en va sortir el compromís de convertir aquest Onze de Setembre en una enorme mobilització popular a favor de l'estat propi.

I crec que a hores d'ara podem dir que aquest objectiu està a punt de fer-se realitat. Hi ha hagut una enorme mobilització per tot el territori, amb diferents marxes i actes que han donat visibilitat a la importància de la cita. El plantejament és ambiciós i estratègic. S'està comptant amb tothom i es fa un permanent esforç de sumar i integrar, tot mantenint amb fermesa els objectius que defineixen i motiven aquesta convocatòria.

Com deia a l'analitzar el posicionament polític de CiU, crec que allò realment important és que les paraules del President de la Generalitat, de consellers i de diversos líders de CiU han acabat de donar una empenta decisiva a la mobilització, l'han convertida en el gran tema de l'estiu i ha propiciat que se'n parli a diari. I això ha anat molt i molt bé per a acabar de complementar aquesta enorme feina d'activisme a peu de carrer que s'ha fet i es fa des de l'ANC.

Tots, tots, tots, hem de fer tot el que puguem i més perquè l'Onze sigui un èxit absolut, amb una assistència que desbordi Barcelona i, el que és tan important com això, que aconseguim donar-li una dimensió internacional clara. Crec que aquesta manifestació ja no és com gairebé totes les que hem fet fins ara, per al consum propi. Crec que aquesta manifestació ha de tenir com a objectiu situar Catalunya en el mapa polític del món. El president Mas ja ho està fent de manera intensa i satisfactòria, amb una presència més que notable en els principals mitjans de comunicació del món, denunciant l'espoli fiscal que pateix el nostre país i alertant que la situació és insostenible. Ara hauríem d'aconseguir que aquesta mobilització extraordinària tingués una repercussió sense precedents als mitjans de comunicació de tot el món i que, fent un pas més, tothom associï CATALUNYA = NOU ESTAT.

Des d'aquest punt de vista, la presència del president de la Generalitat donaria un relleu de gran impacte informatiu.

Malgrat això, jo sóc del parer que el president de la Generalitat no hi ha d'anar.

CiU i el govern han de fer el que puguin per a ajudar a que la manifestació sigui un èxit. Però el paper del president de la Generalitat, en aquest moment, no és posar-se al capdavant de la pancarta, sinó recollir la reivindicació de la ciutadania i gestionar-la. Hom no pot estar a la processó i repicant campanes. I en aquest moment a mi em sembla que el que li toca fer al president Mas és rebre una representació d'electes i de l'ANC i, posteriorment, gestionar políticament, internacionalment, etc. el repte que es planteja, la reivindicació de la que se li dona trasllat.

CiU, el president Mas i el seu govern estan fent i complint escrupolosament allò que van dir que farien (una altra cosa és que el que fan agradi o no). I tots sabem que no aniran més enllà, en aquesta legislatura, dels compromisos assumits davant la ciutadania que els hi va conferir un suport i, en aquest sentit, un mandat clar.

Però també és cert que el president Mas va dir amb claredat que si els compromisos d'aquesta legislatura (pacte fiscal dins l'estratègia del dret a decidir) no es podien assolir, s'adreçaria al país, explicaria la situació i plantejaria quina sortida proposa.

I això, després de la mani de l'Onze (si realment compleix com tots esperem les expectatives), després d'haver plantejat amb tota formalitat, rigor i rellevància institucional al govern espanyol la reivindicació del Parlament i el poble de Catalunya en relació al pacte fiscal, i després de la resposta del govern espanyol (que tots preveiem negativa)... després de tot això serà el moment adequat perquè el President parli, s'adreci solemnement al poble de Catalunya i a tots els seus representants (parlamentaris, alcaldes, regidors), però també a la comunitat internacional, i situï amb claredat quina és la situació i quines són les aspiracions de Catalunya, és a dir, culminar la transició nacional cap a l'Estat propi.

El país, i també el govern, necessita que l'Onze sigui un èxit sense precedents, però, com a govern, no hi ha d'anar, a la manifestació. Sí que ho ha de fer CDC i sí que ho ha de fer Unió. Però no el govern. És important que tinguem sentit d'estat i d'estratègia, i sapiguem gestionar el procés amb intel·ligència. És evident que si el govern hi assisteix jo els hi donaré suport, i també reconec les coses positives (abans n'he esmentat la més important) que tindria l'assistència. Però comptat i debatut, posats pros i contres a sobre la taula, crec que és millor i més important que la mobilització sigui únicament expressió de mobilització social, de la societat civil i d'electes (parlamentaris, alcaldes, regidors, presidents de diputacions, etc.) i que el President Mas i el seu govern conservin un molt petita però rellevant distància institucional. Sense deixar de fer visible la seva proximitat a la mobilització.

Finalment, i en relació a la mani, fer meves les paraules del mestre Salvador Cardús en el seu article de dissabte 25 a l'ARA. Si tot va com ha d'anar... l'Onze de setembre els ulls del món estaran molt fixats en Catalunya. És molt i molt important no només l'èxit de la mobilització, sinó el seu caràcter, la imatge que transmetem.

En la reivindicació de l'estat propi que encapçalarà la marxa, perquè sigui un èxit sense precedents i reflecteixi amb claredat la majoria social que creiem ja existeix i volem fer sòlida, a favor de l'estat propi, hi ha de confluir i hi confluirà gent amb sensibilitats molt i molt diferents.

Hi assistirà gent que és independentista de tota la vida i gent que només en els últims mesos ha arribat a la conclusió que l'estat propi és el millor per al nostre país i per a tots i cadascun dels ciutadans, fins i tot gent que ha combatut l'independentisme. Hi arribarà gent que té una concepció dretana i liberal de la nostra economia i societat i hi arribarà gent que que abraça postulats marxistes. Hi arribarà gent que té molta pressa i es pensa que no s'està fent res i que ningú no fa res ben fet, i hi arribarà gent que creu que estem avançant molt ràpidament i que les coses tenen el seu tempo i un procés descontrolat els hi produeix vertigen. Hi arribarà gent catalanoparlant de tota la vida i hi arribarà gent per a la que el castellà és la seva llengua vehicular. Hi arribarà gent que pensa que el tripartit va arruinar el país i hi arribarà gent que pensa que el govern Mas és un sàdic ultraliberal. Hi arribarà gent el llinatge català dels quals es remunta a través dels segles, hi arribarà gent els pares dels quals han nascut fora i fins i tot hi arribarà gent que acaba d'arribar al nostre país.

Tots, tots, tots... hem de tenir cabuda en la manifestació i s'hi han de sentir còmodes. Hem de convertir en argument de solidesa del país i de les nostres aspiracions la capacitat de compartir i de marxar els uns al costat dels altres.

El lema de la marxa és molt clar: Catalunya, nou estat d'Europa. Això és el que dimarts dia Onze tots compartirem. Això és el que ens uneix. I la visualització d'aquesta força, per damunt de les nostres diferències, és el que ens farà invencibles.

El mestre Cardús també ens convida a evitar de totes totes que fem una manifestació que sigui expressió de gent malhumorada. Ho comparteixo del tot.

L'Onze hem d'estar molt per sobre de totes aquestes causes personals, individuals i diferències. Hem de fer de manera que del primer a l'últim dels manifestants se'n sentin protagonistes i necessaris, indispensables. M'encantaria que s'aplaudís a tothom, i que tots aplaudim a tots. Que s'aplaudís des d'una Montserrat Nebreda, fins fa quatre dies al PP, o -hipotèticament- un Manuel Millan Mestre (encara al PP), passant per ex-consellers socialistes com l'Ernest Maragall o (també hipotèticament) ex-ministres com en Joan Majó. Que la gent de CiU aplaudís ERC i que la gent d'ERC aplaudís CiU. Fins i tot que la gent de Solidaritat aplaudís Reagrupats i aquests a Solidaritat. Que gent dels sindicats aplaudissin representants de les patronals i del teixit empresarial i viceversa.

M'agradaria que la marxa estigués plena de confiança en nosaltres mateixos i que es visualitzés que sí, que som capaços de marxar units, sense retrets, perquè sabem posar en valor el que ens uneix.

I què voleu que us digui. Estic confiat que això passi. Estic confiat que expressem, com a poble, aquesta maduresa.

També somnio que al costat de centenars d'entitats que són expressió genuïna de la nostra cultura (castellers, trabucaires, grallers, timbalers, cobles, bandes...), hi hagi una enorme presència de pancartes en anglès i de banderes d'Europa.

Sé que és molt complicat, que és fer encaixar moltes peces diferents que quan entren en contacte grinyolen aparatosament. Però ho hem de fer. Estem obligats a fer-ho. Estem obligats a estar a l'alçada del moment històric. Ha de ser molt i molt gran. I el món ha de tenir testimoni d'aquest nostre compromís i decisió: Catalunya, nou Estat d'Europa.

La manifestació de l'Onze és molt important. I tanmateix no ho és tot. Però d'ara fins a assolir els nostres objectius, no hem de fallar i tot el que fem ha de sortir bé. L'endemà de l'Onze caldrà que els qui tenen la responsabilitat de dirigir la societat, els qui la liderin, ho facin: govern, partits, societat civil. Les persones a les que hem conferit la responsabilitat de liderar ho han de fer (partits, governs, ajuntaments, associacions, etc). Però la resta també hi hem de ser, i ajudar en tot allò que poguem i amb tota la humilitat de què siguem capaços.

Els passos que vindran no sabem quins seran ni com es produiran. Però n'hi haurà. I tots haurem de fer de manera que cada pas ens acosti a l'objectiu final. Estem al principi del final. Però aquest final ja és molt aprop. Molt.