LA FI DEL PRINCIPI. EL PRINCIPI DEL FINAL. Transitant el camí cap a l'estat propi.

Agost del 2012. Molts dels qui tenim la sort de treballar, comencem vacances. Ha estat un curs intens, a tots els nivells. Els anys tenen dues mesures: l'anual de gener a desembre i la de “curs”, de setembre a juliol. I aquest està sent un curs molt intens.

Probablement molt poca gent, l'agost del 2011 pensés que les coses, a data d'avui, estarien com estan. Aquest juliol del 2012 una gran majoria del Parlament de Catalunya, recollint els anhels del poble de Catalunya, ha aprovat la reivindicació del pacte fiscal, que atorgui a la Generalitat de Catalunya la capacitat de recaptació dels nostres tributs i la seva gestió, per posar fi a l'espoli fiscal que pateix el nostre poble i que l'està empobrint any rere any.

El camí fins el punt on som ha estat llarg i tortuós. Però al punt on som, el que caracteritza el moment és la sensació totalment estesa que estem en un camí de no-retorn en les relacións Catalunya-Espanya.

Des de la derrota catalana del 1714 la “resistència” s'ha formulat en termes molt diversos. La catalanitat, la defensa de la catalanitat ha tingut formulacions molt diverses, en termes polítics, cívics i culturals. Però no és fins començaments del s.XX que es configura amb claredat un corpus polític que s'expressa nítidament en termes separatistes, en termes d'emancipació nacional.

La formulació independentista ha conviscut amb d'altres que formulaven les aspiracions nacionals en altres claus, més orientades a la recuperació nacional que no pas a l'emancipació. D'alguna manera, el catalanisme ha avançat en dues paral·leles, la del possibilisme i la de l'independentisme. En comú sempre han tingut la voluntat de recuparació nacional, la centralitat catalana en les seves decisions. Les divergències se situaven en la manera com es garantia la supervivència nacional.

Així, el possibilisme va optar en un moment donat per la Mancomunitat. I ho va fer molt bé. En paraules de Prat de la Riba, “siguem forts, després ja veurem”. Hi havia la consciència clara de la necessitat d'enfortir el nostre corpus nacional, clarament afeblit des de la derrota política del 1714. El possibilisme va donar grans victòries a Catalunya i va permetre enfortir la nostra ànima i els nostres músculs.

Però inevitablement, a mesura que ens enfortíem, sempre, sistemàticament, queia sobre nosaltres una nova repressió.

El 1931, amb la proclamació de la República Catalana per part de Francesc Macià assistim a un moment on sembla que el secessionisme pren el relleu en el món catalanista i, establint una nova hegemonia, és capaç de portar pel camí de la independència el país. Però és un miratge. Malgrat el plantejament incial, novament venç un nou possibilisme i s'opta per enfortir el país en el nou context. Els fets del 6 d'octubre i posteriorment la guerra civil acaben rebentant, altre cop, el camí recorregut.

Després de la llarga nit del franquisme, el catalanisme s'expressa altre cop majoritàriament des del possibilisme. És el camí majoritari, i de fet en el primer Parlament de la Generalitat reconstituïda no hi ha cap partit que s'expressi en termes inequívocament independentistes.

El possibilisme assoleix notables fites en matèria d'autogovern. Fins al punt que podem parlar que des del 1714 mai hi ha hagut un període tan llarg i tan fecund d'autogovern, de recuperació nacional, a tots els nivells.

Però l'autogovern té un greu taló d'aquil·les: la precarietat del seu finançament i l'espoli fiscal de Catalunya.

L'espoli fiscal ha estat plantejat històricament com el que és, un greu problema, des de fa molts anys. Molts. No és un problema nou. La gestió de l'autonomia inicialment no presenta un conflicte evident amb aquesta situació. Tot i que ràpidament les tensions entre la Generalitat i el govern espanyol es van desplaçant cap al problema del finançament.

El salt endavant de l'estat espanyol dins la UE està provocant, però, una situació insòlita en la realitat catalana. Mai com fins ara l'estat espanyol ha tingut una fortalesa tan gran en termes de poder econòmic, mai com fins ara la gestió dels recursos públics ha estat tan important en termes de desenvolupament d'un país.

El règim polític que estableix la constitució espanyola del 1978 presenta una novetat radical en relació a etapes anteriors: la importància del sector públic. Fins aleshores, tot i que ja s'havia denunciat reiteradament l'espoli que patia el nostre país, mai havia arribat als nivells d'incidència sobre la nostra realitat, atès que el sector privat continuava essent l'únic veritable motor econòmic.

Sí. Tot i que l'espoli no és una novetat, sí ho és el seu impacte. En la mesura que creix la importància dels recursos gestionats per l'administració, l'impacte de l'espoli creix any rere any.

I cap dels nous models de finançament que assoleix Catalunya no són capaços de posar-hi fi. En termes de Xavier Sala Martín, en l'únivers hi ha dues constants: la velocitat de la llum i l'espoli fiscal de Catalunya.

En un post anterior vaig explicar que l'experiència terrorífica del tripartit va tenir un efecte imprevist en la Catalunya-Nació: la fi de la història ideològica.

En el final del tripartit, l'any 2010, hi ha una coincidència que esdevé dramàtica, tràgica, per al nostre país. L'any 2010, per més que els efectes només els estiguem notant ara, Catalunya es col·lapsa, i ho fa per la força de la conjunció de tres situacions devastadores:

1. La crisi internacional, que impacta amb duresa en el nostre país.
2. La persistència de l'espoli fiscal, que ja es manifesta de manera crua i directa sobre tot el país.
3. La demencial gestió del tripartit, que endeuta el país de manera inconcebible.

És curiós, però sense el tripartit, no estaríem com estem, i probablement no hauríem arribat a la velocitat que ho hem fet a aquesta fi de la història. És evident que això no és el que perseguia el tripartit. Però la seva gestió letal contra el país ha provocat que estiguem com estem. I si bé podríem pensar allò del “no hay mal que por bien no venga”, el cert és que com ens ha deixat el tripartit situa el país en una posició d'extrema vulnerabilitat que converteix en èpic i tràgic qualsevol pas que a partir d'ara. I obligarà a un patiment innecessari la nostra gent.

Sense la gestió irresponsable del tripartit el país i la seva gent hauria pogut aguantar la conjunció, de per si duríssima i devastadora, de les dues primeres situacions: crisi i espoli.

Però el 2010, a les portes de les eleccions al Parlament de Catalunya, la letal gestió del tripartit ha acabat col·lapsant el país. Ha generat un endeutament demencial. I ja no té cap accés a crèdit. Res. Només pot fer una cosa, que es recórrer al que es van anomenar “bons patriòtics”.

Endeutat sense cap mena de control, el tripartit col·lapsa el país. Estem en el darrer trimestre del 2010. Des de llavors el país arrossega el seu dia a dia instal·lat en la penúria. Col·lpasat, la gestitó del dia a dia esdevé heroïcitat.

I això dóna al govern espanyol una arma poderosíssima que fins llavors no havia tingut: la capacitat d'ofegar el nostre país. Si el tripartit no hagués col·lapsat les finances, hagués gestionat amb una mínima responsabilitat, el govern català podria acudir al crèdit internacional i interior per a superar l'ofec premeditat de l'estat. Ara no podem. Ara estem, des d'aquest punt de vista, morts.

Però simultàniament a tot això en el nostre país s'ha produït un fenomen políticament extraordinari. Per primera vegada en la nostra història aquelles dues grans línies del catalanisme (amb diferent força cadascuna en funció del moment) que circulaven per la nostra història en paral·lel, la del possibilisme i la independentista, comencen a confluir, a convergir.

Primer va ser la línia independentista que representava ERC, després Esquerra, que es va desplaçar cap al possibilisme, apostant pel tripartit. El problema era que aquella aposta no tenia cap traducció en clau de creixement del país, sinó que era una burda maniobra per a intentar liquidar la força majoritària del catalanisme polític, CiU. El fracàs, anunciat des del primer dia, del tripartit, gairebé provoca el mateix col·lapse de l'independentisme com a formulació política. Sortosament el relleu al capdavant d'ERC, el nou lideratge de l'Oriol Junqueras ha aconseguit salvar l'independentisme com a expressió política de referència electoralment i de referència per a la construcció del futur.

Però, segon, i aquí hi ha la clau de tot, el més important en termes polítics i nacionals, ens trobem amb el molt important desplaçament cap a tenir un estat propi del vector que representava el possibilisme dins del catalanisme polític, que representava CiU i que era i és clarament hegemònic en el nostre país.

Sigui per A, per B, per C o per D, o per la confluència de totes les situacions, el cert és que CiU, que havia representat i liderat de manera clara la corrent hegemònica del catalanisme polític possibilista comença a desplaçar la formulació del seu discurs polític cap a elements propis del discurs independentista.

I hi ha dos elements clau en aquest desplaçament: la conferència de l'actual president Mas en el Palau de Congressos de la Diagonal, quan va situar el dret a decidir com a central en la futura estratègia política de CiU.

Aquest és un fet d'una gran importància. Per primera vegada CiU i el seu candidat a la presidència de la Generalitat situava el Dret a Decidir en el seu programa polític. I parlava que no tenia límits.

El segon element ja se situava dins aquest nou posicionament polític, i va ser situar el pacte fiscal, amb tots els elements del concert econòmic (recaptació i gestió pròpies) com a la primera estació i plasmació d'aquest dret a decidir.

El pacte fiscal, el concert econòmic, havia estat una reivindicació central en el discurs independentista.

Ara ens trobàvem que la reivindicació del dret a decidir (autodeterminació) i del pacte fiscal (concert) s'incorporaven al discurs central del gran vector del catalanisme polític del nostre país, el que representa CiU, fins aleshores instal·lada en el possibilisme.

Acabava de començar la confluència de les dues grans famílies i expressions del catalanisme polític.

I aquest juliol del 2012, amb l'acord del Parlament de Catalunya en relació al Pacte Fiscal, crec que podem dir sense por d'equivocar-nos que la confluència dels dos vectors s'ha consumat.

I aquesta confluència o convergència és el que ens permet parlar que hem arribat a la fi del principi. I que hem començat a transitar cap al final, que estem en el principi del final.

Molt probablement el trànsit per aquesta nova fase, final, que ha de desembocar en l'estat propi serà molt més accelerada i ràpida del que ens poguem pensar, i no tindrà res a veure amb la història que hem recorregut fins ser on som, com deia al començament de l'escrit, llarga i tortuosa.

Per tant, allò que per a mi fa que estiguem al començament del final és que les dues grans expressions del catalanisme polític ja només tenen una única formulació: dret a decidir, estat propi.

Encara persisteixen, i és normal que sigui així, diferències entre els diferents agents. Insisteixo, és normal que sigui així. Però l'acord majoritari del Parlament de Catalunya d'aquest juliol és, des d'aquest punt de vista, clau. Donava carta de naturalesa a una majoria nacional, formada per CiU, ICV-EUA i ERC, que situa pel damunt de les seves diferències, l'objectiu comú i de país d'avançar en una estratègia molt clara, recollint alhora el sentiment i desig majoritari del poble de Catalunya, que li dóna suport en un 80%.

És, per tant, un principi. El principi del final. Quan arribarem a aquest final? Això no hi ha ningú que, responsablement, ho pugui dir. Però la bona notícia és que ja transitem indubtablement cap a aquest final. La bona notícia és que ja sabem que hi ha una majoria parlamentària que està disposada a sacrificar diferències per un objectiu de país, i aquesta majoria, la nova majoria nacional, la nova esperança nacional la formen CiU, ICV-EUA i ERC.

Aquests tres partits tenen diferents prioritats i diferents visions sobre com han d'anar les coses. Per això només estem al principi del final. El que és important és que hagin après i així s'hagin compromès davant el poble de Catalunya, que és possible situar objectius ambiciosos de país i treballar conjuntament per ells.

Ara depèn de tots nosaltres i dels responsables d'aquestes forces, que són les úniques amb les que el país pot comptar (bé, caldria afegir l'Ernest Maragall i en Joan Laporta) que tinguem la suficient responsabilitat, generositat i alçada política i patriòtica perquè poguem avavnçar tots junts, decididament, però sense que ningú quedi enrere.

Perquè només si avancen totes aquestes forces juntes podrem garantir que també avança el gruix del país.

Tenim, perquè això sigui així, un gran element al nostre favor, i és que de manera inequívoca la centralitat política del nostre país s'ha desplaçat cap al sobiranisme, fins al punt que ja comptem amb una majoria molt important favorable a l'estat propi.

Però també tenim, dissortadament, amenaces molt fortes i temibles sobre el nostre país, sobre el nostre govern i sobre tots i cadascun de nosaltres. Sens dubte l'amenaça d'ofec financer del país és un problema gravíssim, que no sé com podrem gestionar, però que no cal ser un clarivident per entendre que obligarà a greus sacrificis a nivell de tot el país. A tots els nivells.

I hem de tenir clar que aquests sacrificis repercutiran directament en la gent, en les persones, en centenars i centenars de milers de persones. I que això ens deixa en una situació de vulnerabilitat extrema, de grandíssima feblesa. Caldrà molt de compromís i molta responsabilitat per a fer front a aquesta situació i que no sigui vista pels diferents agents polítics com la seva gran oportunitat per a practicar la demagògia, portar l'aigua al molí propi i, en el cas dels contraris al procés o dels que no entenen el procés, sigui vist com la gran oportunitat per a rebentar-lo.

Tot això ho veurem i ho viurem quan tornem d'aquestes setmanes centrals de l'agost.

Tindrem pel davant un quatrimestre intens, en el que passaran moltes coses. La Generalitat es pot col·lapsar del tot i ser incapaç de pagar res. L'estat espanyol pot ser definitivament i íntegrament intervingut per la UE. Hi poden haver eleccions. Hi pot haver una consulta...

Crec que, seriosament, responsablement, no hi ha ningú que pugui dir per on s'esdevindrà el trànsit del nostre país aquests propers mesos.

La nostra esperança com a poble se situa en que el bloc de la majoria parlamentària que va aprovar el pacte fiscal es pugui blindar. Que sàpiguin i tinguin el compromís i la responsabilitat per a blindar-se i intentar superar junts les tremendes adversitats a que haurem de fer front, i ho facin per damunt de les seves diferències (més que notables) i amb un alt sentit de país i de lideratge. Necessitem veure'ls junts perquè el seu lideratge penetri tots els racons i llars del país.

D'aquest front compromès amb el país crec que l'esglaó més inestable pot ser el d'ICV-EUA, atès que el seu discurs se situa en elements antisistema que poden resultar molt difícils de gestionar en un context d'enorme conflicte polític nacional com el que viurem, sobretot perquè hi haurà una situació social explosiva. A favor d'ells trobem que, malgrat tot el que han dit durant aquests últims mesos, en el moment de la veritat hi han estat. I que una part molt important dels seus votants clarament també aposten per una sortida sobiranista, de manera que no poden fer segons què...

En canvi, veig amb gran esperança la responsabilitat exhibida per ERC. Sota el lideratge de l'Oriol Junqueras que ERC ha esdevingut el gran partit independentista i fiable que necessitava el país. I això dóna molta i molta solidesa a les nostres opcions.

Pel que fa a CiU, ja ho he dit mil vegades els últims temps. Ha evolucionat molt. Ha convergit cap a unes posicions clarament sobiranistes i ho ha fet liderant també un canvi social, és a dir, desplaçant el gruix dels seus votants cap a aquestes posicions. El lideratge social del president Mas és, a més, un dels grans actius que té el procés.

Des del punt de vista político-social i parlamentari a Catalunya, i pel que fa als que no participen d'aquest procés de transició nacional cap a l'estat propi que lidera aquesta majoria parlamentària de CiU, ERC i ICV-EUA, crec que encara no ho hem vist tot.

L'abstenció dels socialistes, el vot a favor del pacte de l'Ernest Maragall i l'evolució posterior d'aquests esdeveniments situen aquest partit en un autèntic fangar del que la sortida no serà fàcil, i encara menys en un únic sentit. Crec, vull creure, que a mesura que avanci la transició i el conflicte, una part dels diputats del PSC-PSOE i del partit, de la seva militància, acabaran passant del dubte i l'abstenció al suport. No em crec que puguin quedar-se al marge del que estarà passant al país, i que ho facin per espanyolisme. No crec que això passi. Passarà potser en el gruix del partit, però amb una clara dissidència, d'acord també al que totes les enquestes reflecteixen que pensa bona part del seu electorat. I això també serà molt important per al país. També els necessitem, també anirà molt bé que, siguin els que siguin, siguin només un terç, a la vista de les coses, sàpiguin ser més fidels a les seves consciències i al país que al partit, és a dir, que al PSOE.

El front del NO no crec que es mogui gens ni mica dels seus plantejaments. El PP està clarament cridat a liderar la resposta unionista al procés, amb el concurs de Ciutadans. Si el conflicte evoluciona com tot sembla indicar que ho farà, el PP acabarà concentrant el vot unionista, convertint-se en el gran partit espanyol, i arrossegant cap al seu lideratge en el terreny de l'espanyolitat a bona part del vot de Ciutadans i del PSC-PSOE.

I pel que fa a l'altra pota del NO, és a dir, a Solidaritat (SI), i tot i que formalment els seus objectius siguin diferents de la resta de companys amb qui milita en el bloc del NO, crec que no se'n pot esperar res. Més aviat tot el contrari, podem esperar clarament que alimenti la irresponsabilitat i jugui a rebentar el procés per tal de poder aspirar a la a hores d'ara més que improbable, repetició parlamentària en unes hipotètiques eleccions anticipades. Dissortadament, crec que SI jugarà més aquest paper de rebentar que no d'ajudar en el que malgrat la seva força exígua pogués ajudar. Crec que els seus líders estan únicament motivats a trobar espais que permetin mantenir una presència política que els permeti repetir escó. I si per a això cal sumar-se al bloc del NO, doncs se suma. Des de la demagògia sempre es poden trobar arguments per al que sigui.

Des de fora del Parlament és molt probable que el front del NO també sigui alimentat des de posicions de l'esquerra independentista, molt més preocupada com està d'establir un règim d'arrel comunista al nostre país que de construir un estat propi i democràtic.

Tot aquest front institucional i parlamentari tindrà també en els propers mesos un altre front absolutament clau: el cívic.

Hi ha dos grans reptes en aquest sentit: el que representa l'AMI, i tots els pobles i ciutats que es declaren a favor de la independència, i el que representa l'Assemblea Nacional Catalana.

El treball de l'AMI és cabdal. El seu creixement, espectacular. I la importància que pot tenir en un procés com el que hem començat, determinant. Cal confiar i apretar els nostres consistoris per tal que s'hi sumin, i que siguin també l'expressió democràtica, a partir de les majories municipals, de la voluntat de ser d'un poble.

Pel que fa al front estríctament cívic, que és el que representa l'ANC, també té una importància cabdal en el procés. L'ANC està treballant molt i bé. Està aplegant moltes voluntats que des de formulacions diverses cooperen en els objectius i les mobilitzacions de l'ANC. Per als seus dirigents, i a tots els nivells, la capacitat que tinguin de superar tensions, d'emfatitzar i posar en valor el que uneix pel damunt de les diferències, donarà el nivell de la maduresa cívica i militant del país.

Ens cal molt i molt una ANC molt forta i amb una enorme capacitat d'integració. És important també que no caigui en la temptació que pot fer sola el camí. És important que sempre tingui present que el camí es farà des de molts fronts. I ells tenen l'alta responsabilitat de gestionar el front cívico-polític. Crec que ho poden fer. I crec que ho faran. Necessitem que ho facin. Necessitem que siguin capaços de traslladar al carrer aquesta expressió social majoritària a favor de l'estat propi. I que ho facin de manera constructiva, sumant, sumant, sumant, integrant, integrant, integrant.

Si l'encertem, i hi ha un lideratge polític determinant a nivell parlamentari (la majoria parlamentària a favor del pacte fiscal), a nivell municipal (l'AMI) i a nivell cívic i popular (l'ANC) crec, a més, que serem capaços de neutralitzar un dels nostres punts febles: el freakisme.

Integro en aquest concepte del freakisme moltes qüestions, però tots sabeu de què parlo. No menystinguem gens ni mica la capacitat devastadora que té el freakisme, en qualsevol de les seves expressions, ni dels qui l'alimenten. L'expressió freak en el nostre país, que ja està tenint efectes molt i molt perniciosos, es va generar a partir d'una doble i des d'aquest punt de vista letal coincidència en el temps: la falta de lideratges entre l'independentisme i l'explosió de les xarxes socials.

Fins aleshores tots els militants independentistes havíem canalitzat la nostra militància a través d'organitzacions, espais concrets, amb objectius concrets, amb gent concreta, que debatia, prenia decisions i feia coses en aquests àmbits. La possibilitat de posar en comú experiències, de definir estratègies, de treballar amb els altres... limitava molt el freakisme. Tothom es coneixia i les propostes més freaks eren bandejades per la majoria. El treball, el debat, la participació democràtica posava límits al freakisme, que aquest no podia superar, quedava bandejat, sense més repercussió.

Les xarxes socials van alterar la situació. El seu enorme potencial també era aprofitat pel freakisme per a la propagació devastadora de la seva acció.

El freakisme té dues constants: la incapacitat d'entendre i respectar les estratègies i la incapacitat de donar el més mínim valor a l'altre. I a aquesta incapacitat les xarxes socials li han donat una dimensió que pot ser devastadora.

El procés en el que estem requereix d'estratègia. Requereix d'acords. Requereix de capacitat de sumar. Requereix de sacrificis, tant en relació al que hom pensa i defensa com en relació al conjunt de circumstàncies que ens tocarà viure.

El freaki és incapaç d'entendre res de tot això. Per al freaki només serveix allò que ell defensa o pensa. I tota la resta es converteix en quelcom a atacar i a destruir. No importa res i no hi ha límits. El freaki converteix el seu desassossec vital en categoria. Ni per un moment li passa pel cap que el món, el país i la societat són una mica més complexos que els seus mecanismes mentals. El seu univers és ell mateix i les altres complicitats freaks que genera per la xarxa.

I això, que en condicions normals no seria un problema, en aquestes circumstàncies de convulsió i crisis esdevé una amenaça. Sobretot quan hi ha qui basa la seva política de carronyaire en alimentar aquest freakisme.

I no dic amenaça pel que puguin representar electoralment, pur testimonialisme. Dic que és una amenaça per la capacitat destructiva que poden tenir en relació a la consolidació de la majoria social sòlida que necessitem, en el descrèdit permanent que impliquen per al procés.

Però ens n'ensortirem. Perquè hi ha lideratge i perquè hi ha els elements perquè la raó, el seny i la disciplina nacional s'acabin imposant a tots els nivells.

L'Onze tindrem una altra expressió d'aquest lideratge, amb la manifestació convocada per l'ANC. Allà hi ha de ser tothom. I ha de ser respectat tothom. Compartim objectius, i és molt més el que ens uneix que el que ens separa. Si posem en valor el que ens uneix, ens respectem en les nostres diferències i som capaços de treballar amb empatia en relació a l'altre, no hi haurà qui ens aturi.

I després de l'Onze, tindrem més dies, i més feina. I passaran coses. I patirem. I hem d'esperar que hi hagi lideratges inclusius i respectats. I hem de creure'ns sempre que només tenim sentit i força si som capaços de sacrificar-nos, de respectar-nos i de crèixer i avançar junts. I podem fer-ho.

Tot just estem a l'inici del final. No sabem com anirà. No sabem quan serà. I tenim al davant un enemic temible, que és l'estat espanyol i tots els seus mecanismes.

Però l'important és que estiguem preparats, a tots els nivells. Individualment, amb l'actitud correcta, i políticament, parlamentàriament, cívicament, a través de la confiança dipositada en els partits i les organitzacions que fan possible aquesta majoria que transita cap a l'estat propi.

Som-hi!

Que tingueu tots un bon estiu! Ens veiem l'Onze!