L'acceleració definitiva del procés cap a l'estat propi! DIES DE GLÒRIA!

Després de l'històric acord parlamentari reclamant la fi de l'espoli i un pacte fiscal amb Espanya amb les característiques del concert econòmic, vaig escriure que acabàvem d'entrar en una nova fase, la del principi del final en el camí cap a l'estat propi. Havíem arribat al final del principi i ens endinsàvem en el principi del final. També vaig dir que les coses anirien depressa, que aquesta fase no s'allargaria molt.

11 dies després de la històrica manifestació de l'Onze, que va aplegar més d'un milió i mig de persones omplint la ciutat de Barcelona sota un lema inequívoc -Llibertat! Catalunya nou estat d'Europa-, s'ha fet evident amb una força extraordinària que estem totalment immersos en aquesta fase final i que avancem a una velocitat inesperada.

La manifestació de l'Onze és històrica no només per la increïble quantitat de gent que va concentrar sota un lema tan clar com el de tenir un estat propi, sinó per algunes de les característiques i conseqüències que ha tingut. En voldria destacar algunes, perquè són de gran transcendència en el nostre procés:

1. L'acceleració del procés.
2. L'exemplaritat cívica
3. La internacionalització de la reivindicació catalana

1. L'acceleració del procés. Abans de la manifestació de l'Onze no hi havia ningú que pogués pensar que les coses es precipitarien i anirien tan ràpidament. L'enorme mobilització popular, combinat amb el ràpid i contundent posicionament del MHP de la Generalitat, Artur Mas, ha fet que les coses s'hagin precipitat d'una manera vertiginosa. Vull insistir que és la combinació de tots dos fets el que ha fet trencar les costures de l'espai-temps de la nostra reivindicació.

Què ha passat? Dues coses molt importants. La primera, que la gent ja no pot més. La crisi ha fet esclatar amb tota la seva cruesa els efectes tan i tan negatius de la dependència d'Espanya. D'uns anys ençà el sentiment favorable a la independència no ha deixat de créixer, fins a arribar a concentrar més del 50% de favorables segons les últimes enquestes. L'Onze, a més, es va demostrar no només que som molts, sinó que estem disposats a mobilitzar-nos, a moure'ns, a ser-hi. El clam del poble va ser inequívoc... i es va sentir amb total claredat arreu.

La segona qüestió és la rapidesa en la reacció del president Mas... i la seva contundència. L'endemà, a les 09:30 compareixia davant els mitjans de comunicació per a fer una declaració solemne, en la línia del que ja havia avançat els dies previs: “el vostre clam i el vostre anhel són els meus”. El president va recollir i va fer seu el clam del carrer i es va posar a gestionar-lo. Al llarg de la setmana el posicionament presidencial va anar tenint altres fites històriques, com la conferència a Madrid, on va mantenir el mateix discurs, que ja situava amb claredat l'estat propi com la reivindicació de Catalunya, expressada al carrer i assumida pel govern i el principal partit del país. Aquest posicionament presidencial es manté en totes les compareixences, i arriba al seu zènit en la compareixença posterior a la reunió amb el president del govern espanyol per a traslladar-li l'acord del Parlament. La negativa espanyola a tenir-lo en compte va tenir com a resposta la contundència: s'ha acabat la negociació amb Espanya, ho hem intentat, però no hi ha res a fer, i davant aquesta situació, Catalunya té una obligació, la de fer el seu propi camí per a garantir el nostre futur.

El discurs que va fer el president Mas no va ser un discurs adreçat únicament als convençuts: va ser un discurs que també va tenir molt en compte els no-convençuts. Des d'aquest punt de vista la contundència pedagògica amb la que va acompanyar les seves reflexions va ser molt i molt encertada. El nostre futur no ens el juguem únicament amb la mobilització dels convençuts, per més que ja formem una majoria social prou important. Ens el juguem, sobretot, amb els no convençuts. I això de vegades sembla que no s'entengui per alguns...

Hi ha una altra reflexió necessària per a entendre que les coses hagin anat tan ràpid: s'estava preparat per a aquest escenari. Des d'aquest bloc ja fa temps que vinc explicant, per a qui vulgui entendre-ho, que CiU i el govern de la Generalitat, amb el seu president al capdavant, tenen una estratègia i que aquesta estratègia estava incidint en la realitat del país.

Per això la reacció presidencial és tan ràpida i tan desacomplexada, contundent. És més que evident que si l'estat propi no hagués format part de l'estratègia convergent, aquesta reacció no s'hauria pogut produir. O, per a interioritzar-la, hagués calgut més temps. L'estat propi era i és el gran objectiu de l'estratègia convergent. L'acceleració de les coses i la negativa de Madrid a negociar el pacte fiscal el que ha fet és que tot hagi passat molt més ràpid del que estava previst, de com es pensava que anirien les coses. La virtut del governant és la capacitat que tingui de fer front als reptes al ritme amb què s'esdevingui la realitat i que aquesta realitat permeti.

Gestionar el tempo és, com també havia dit, clau. No hi ha cap dubte de la capacitat del president per a gestionar aquest nou calendari que implica el desbordant suport popular a l'estat propi. Ara té pel davant el repte de gestionar el tempo i les passes i fases cap a l'estat propi. Aquesta setmana, amb el debat de política general, tindrem noves claus sobre aquestes fases, que sense cap mena de dubte només pot començar amb unes eleccions, on caldrà que els partits que tinguin l'estat propi com a fita configurin una àmplia majoria parlamentària.

I encara més sobre això del tempo i la rapidesa presidencial i convergent en l'adaptació a la nova realitat. Aquesta estratègia, per més que alguns no l'hagin volgut veure i l'hagin combatut i menyspreuat d'una manera salvatge, arrenca de la conferència d'en Mas, no sé si era l'any 2008 o 2009, quan va situar el dret a decidir com l'eix de l'estratègia convergent. Les eleccions del 2010 CiU es va presentar ja assumint plenament el dret a decidir i establint el que se'n va dir, l'estació concert. D'acord a l'estratègia convergent el dret a decidir s'havia d'anar interioritzant socialment a través de fites en les que hi hagués una majoria social suficient.

L'any 2010, ni que sembli ara estar molt lluny, hi havia una majoria social favorable al pacte fiscal (que amb el temps i la pedagogia que s'ha fet s'ha convertit en una majoria aclaparadora, propera al 80% de la població), però el suport a l'estat propi no era ni de lluny la reivindicació majoritària del poble de Catalunya ni, en cap cas, concentrava els suports que ara, l'any 2012, té. L'estratègia estava ben plantejada, i circumstàncies com la crisi econòmica i la “cerrajón” espanyola, per no dir la permanent vexació cap a Catalunya clarament ho han accelerat de manera espectacular.

Per això el president Mas no va tenir cap mena de dubte en sortir l'endemà de l'Onze i dir el que va dir, amb la contundència i claredat amb que ho va dir. Era una evidència com havien canviat les coses, i davant aquest canvi, l'estratègia es va adaptar, establint un nou tempo, un nou calendari. I jo que me n'alegro.

Una última consideració sobre aquest punt. En relació a la manifestació, i des que es va generar el debat (per a mi CiU va cometre un error incomprensible obrint-lo) sobre si el president havia d'anar o no a la manifestació, des del primer moment hi vaig estar en contra, pensava que no hi havia d'anar. Vaig dir que respectaria si hi anava, perquè també hi havia motius per anar-hi, però que la seva posició institucional no era la d'anar a la manifestació, sinó, en el seu cas, recollir i gestionar el que el poble de Catalunya hagués expressat de manera inequívoca i ferma al carrer. I així va ser, i ha funcionat molt i molt bé i ha permès donar una imatge de gran solidesa com a país. Enormement beneficiosa, aquesta combinació de manifestació massiva, única, i de solidesa, fermesa i dignitat institucional que va oferir el president.

Trec aquest tema perquè, dissortadament, quan des del govern es va dir que el president no assistira a la mani vam tornar a assistir a l'enèssima i delirant carregada contra el president i contra CiU per part d'alguns sectors. Entenc perfectament que hi hagués qui pensés que hi havia d'anar. Però no puc entendre la desproporció de la reacció que hi va haver. Alguns sembla que només se senten realitzats en aquest paper d'inquisidors i d'escrutadors permanent de totes les paraules i gestos de CiU buscant-hi la prova definitiva que els hi confirmi un diagnòstic previ que ells ja tenen, que no pensen canviar, i amb el que ordenen el seu món de bons i dolents. I CiU, als seus ulls, són clarament els dolents. Aquest maniqueïsme i aquesta falta de capacitat per a entendre les coses i per a evitar l'histrionisme, la reacció histèrica, a cada paraula i gest convergent que ells considerin la prova definitiva dels seus prejudicis, no ajuda gaire, no aporta res. Tampoc passa res, perquè el món convergent està fent el seu camí i ho està fent molt bé, però no aporta res.

2. Un altre element a destacar de la manifestació és l'extraordinari civisme amb que es va desenvolupar una concentració tan massiva, tan increïblement gran. Vam donar un exemple realment emocionant, d'un poble determinat, ferm, alegre, cívic. La manifestació va transcorre amb una increïble ambient de compromís i de civisme. Com va dir la Rahola, és que ni tan sols es van trepitjar els parterres de la font de la zona zero de la mani, en la confluència Gran Via i Passeig de Gràcia.

Que ningú no ho dubti. Estic segur que el govern espanyol i els aparells de l'estat estaven esperant qualsevol escena de tensió, bronca o incident per a convertir aquesta foto, aquesta imatge, en la foto pantalla que tapés la veritable foto, la veritable notícia, un poble en marxa cap a l'estat propi. La multitud que ho desbordava tot amb aquesta actitud tan cívica ho va fer impossible.

I aquesta imatge, la d'una multitud com aquella, amb aquell comportament tan extraordinàriament cívic, exemplar... va donar la volta al món, va impressionar al món. I d'aquí l'altra conseqüència:

3. La internacionalització del cas català. La indescriptible mobilització que el poble de Catalunya va protagonitzar l'Onze i la manera com es va produir va fer entrar la nostra reivindicació per la porta gran a tots els mitjans de comunicació i governs del món.

La internacionalització és un element clau per a l'èxit del procés cap a l'estat propi. I l'Onze ha fet que tot el món, de sobte, tingui els ulls fixats a Catalunya. La qüestió catalana està damunt la taula i a les agendes de tot el món, siguin governs, siguin mitjans de comunicació.

Des del govern ja s'havia treballat molt aquest assumpte. Només cal recordar que en el que portem de legislatura el president ha anat fent entrevistes clau en els mitjans de comunicació més influents d'Occident. També hi ha hagut una feina de formiga, però d'extraordinari valor, com la que ha fet el col·lectiu Emma, rigor i capacitat d'incidir per a intentar que els mitjans de comunicació internacionals poguessin superar la visió hispanocèntrica que tenien conseqüència que tots els seus corresponsals estan a Madrid. Podríem dir, fent una variant de l'original que #algúhohaviadefer... i ells ho han fet i no vull desaprofitar l'oportunitat d'agrair-los-hi.

Conclusions finals:

El nostre país es troba immers en un moment crucial. Tots tenim la sensació d'estar vivint i essent protagonistes de la història. La reivindicació de l'estat propi és ja la reivindicació majoritària del nostre país, expressada al carrer, a les enquestes i assumida per la majoria de les forces polítiques que ens representen. Hem aconseguit arribar a aquest punt històric, i tots ens n'hem de sentir protagonistes.

Si som on som és gràcies al poble de Catalunya, i als milers i milers de patriotes que des de fa segles han lluitat per una terra lliure. Hi ha hagut una transmissió de generació en generació del nostre compromís amb el país i amb la causa de la llibertat. Ara estem a les portes d'assolir allò pel que tantes generacions de patriotes han lluitat i que tants sacrificis ha requerit: l'estat propi. El moment, però, requereix que el vivim amb els braços oberts, amb l'alegria que ho vam viure l'Onze, com un poble unit i decidit.

Els passos que vindran ara són molt clars. D'entrada, al meu entendre, i d'acord a la doctrina Requejo, és absolutament inevitable que el president Mas convoqui eleccions. El que ha passat és molt important i el camí que es vol emprendre el més rellevant a que mai haurà hagut de fer front la Catalunya contemporània. Davant això, l'únic que es pot fer és convocar unes eleccions on els partits que s'hi presentin ho facin deixant molt clar el seu posicionament sobre l'estat propi, sobre l'estat català, ja sigui a favor o en contra.

Un cop fetes les eleccions caldrà veure si, com tots desitgem, els partits favorables a l'estat propi formen una majoria parlamentària suficient, sòlida. Des d'aquest punt de vista són molt i molt importants els resultats que puguin obtenir els partits que van configurar la majoria parlamentària del juliol, per al pacte fiscal. Són tres opcions amb les seves característiques pròpies i molt marcades, que té tot el sentit del món que es presentin totes i cadascuna d'elles per separat a les eleccions, perquè que incorporin un mínim comú reconeixible per l'estat propi.

Si això passa, i es forma un govern que tingui aquest punt com el clau en la seva agenda de legislatura, serà el moment de començar a fer les passes decisives que ens portin, quan sigui el moment, a la proclamació de l'estat català i/o el referèndum (i no sé quin haurà de ser l'ordre).

Fins a aquell moment el nou govern tindrà dos reptes fonamentals:

• desplegar una agenda internacional que comprometi amb el nostre procés les institucions internacionals, que avalin la realització de la consulta i facilit el posterior reconeixement internacional del nou estat català. El que d'entrada em sembla més bé és que primer hi hagi una declaració del Parlament i després la consulta. Però també pot ser a l'inrevés. El que és important és que la consulta tingui suport i supervisió internacional, com va passar amb Montenegro. Fins i tot crec que, per aquest suport internacional, hem d'acceptar que hi hagi certs requeriments, tant en relació a la participació com al percentatge de vots favorables. El que és bàsic és el suport internacional. Si no el tenim, no ens n'ensortirem. Aquest punt és absolutament determinant.
  
  
• Haurà de generar, en un temps record, algunes estructures d'estat claus per a dues coses: per a minimitzar tan com puguem el previsible bloqueig espanyol i perquè quan neixi el nou estat tinguem totes les coses a punt. Des d'aquest punt de vista, muntar l'estructura d'estat d'una Hisenda pròpia també és absolutament clau. Hem d'interioritzar que, en algun moment del procés, l'estat espanyol pressionarà tallant la transferència de fons a la Generalitat. Per a no quedar bloquejats i poder tenir un mínim que permeti subsistir al país caldrà tenir muntada una estructura tributària que, a partir del moment que això passi, la Generalitat passi a recaptar tots els impostos dels catalans. Aquest serà un moment crític, ja que és on es visualitzarà amb major intensitat el conflicte. L'estat tallant la transferència, la Generalitat adreçant-se al poble de Catalunya perquè la seva contribució impositiva (IRPF, IVA, Seguretat Social...) es faci a la hisenda pròpia. Veurem com responem ciutadans i empreses. Després vindrà la guerra de sancions, etc. Si aguantem, haurem guanyat. Però també caldrà, abans de proclamar l'estat, haver treballat per tenir altres estructures que són decisives i que necessiten estar en funcionament des del primer minut.

El procés s'ha accelerat extraordinàriament, però, per més depressa que vagi, encara hem de fer moltes coses abans de proclamar l'estat. Que ningú es pensi que serà l'endemà de les eleccions. No caiguem en cap mena de frivolitat en relació a aquest tema. Encara hi ha molt per fer. I encara haurem de passar per tota mena de conflictes i sacrificis, per als que hem d'estar preparats.

Però ens n'ensortirem. Tenim el més important per a assolir l'objectiu: la majoria social, i un poble determinat, ferm i exemplar. Guanyarem!

Finalment, i com ja haureu vist, jo també faig un petit gest d'adaptació als nous temps: a partir d'ara aquest bloc canvia de nom. Ja no estem en dies de fúria. Els dies que tenim la sort d'estar vivint són DIES DE GLÒRIA!

SOM-HI! Visca Catalunya lliure!