Una oportunitat única. Aprofitem-la!

Cau la vesprada sobre Barcelona. El sol que es pon darrere Sant Pere Màrtir dóna una llum especial a la pedra de les torres de la catedral, és tan suau que sembla les acarona. Una mica més enllà s'endevina el Palau de la Generalitat. En el silenci darrere els vidres del despatx tot sembla dins un temps inconcret que ens obre a una finestra intemporal, per la que puc circular fins a aquella ciutat tancada entre les muralles que s'estenien fins el mar. És només un moment, perquè els dies que s'escurcen en aquesta tardor tan mediterrània ràpidament deixen pas a la fosca i l'única llum dels fanals.

Els mesos d'hivern, quan el brogit dels turistes desapareix, de vegades m'aturo al costat de Ca l'Ardiaca, davant la capella de Santa Llúcia. El carrer del Bisbe s'eleva lleugerament pel Mont Tàber de la Barcelona romana. Al fons, el pont passadís que comunica el Palau de la Generalitat amb els espais arquebisbals que avui també formen part del conjunt del Palau de la Generalitat. Després del pont hi ha la façana gòtica original del Palau, ara “lateral”. Darrere els seus murs s'accedeix al complexe del Palau. Pujant unes escales hi ha el Pati dels tarongers i el claustre gòtic. Són espais en els que el silenci és dens, com si s'hagués quedat atrapat pel pes de tanta història. Darrere infinitat de portes, els despatxos del President i de tota l´administració presidencial. El pati i el claustre que els envolta s'erigeixen en testimonis silenciosos de la nostra història, un record permanent del que som i uns vigilants exigents del que fem.

“Alguns es poden pensar fora d'aquí que si aparten en Mas d'aquesta carrera han resolt el problema. Tampoc en aquest sentit han entès res. Es pensen que, si a mi em poden arribar a destruir o em poden arribar a desestabilitzar o em poden fer ajupir el cap o em poden agenollar, es pensen que aleshores el problema queda resolt perquè han trencat la baula més important de la cadena. I es tornen a equivocar, perquè deixeu-me dir una cosa que em sembla que s'entendrà molt bé. Encara que en algun moment s'arribessin a pensar que a mi em poden arribar a apartar de tot això i que em poden arribar a destruir, que no s'enganyin i que no s'equivoquin, perquè després d'en Mas, com abans d'en Mas hi ha hagut 128 presidents de la Generalitat, després d'en Mas n'hi haurà molts més. I passarà una altra cosa: que si un dia es pensen que a mi em poden arribar a destruir o apartar de tota aquesta gent, els sortiran altra gent, com els Espadaler, com els Vila, com els Rafús, com els García, com els López, com els Fernández que es faran càrrec d'aquest país i també es posaran al davant. Tots aquests es posaran al davant."

Són paraules del president Mas, 128è President de la Generalitat de Catalunya.

I permeteu-me que en aquest punt faci una falca personal, perquè em sembla important per al sentit del post fer quatre traces del meu recorregut de militància per l'independentisme. No per demostrar res, en cap as, simplement perquè cada decisió que he pres en el passat ara em situa en aquest moment històric

Ara fa dos anys, el 2010, vam tenir eleccions al Parlament de Catalunya. De manera explícita, i des del compromís independentista, però independent, vaig donar suport al president Mas. Amb alguns companys blocaires vam posar en marxa una experiència inèdita pel que implicava de barreja de compromís i comunicació, a través de l'ABSOLUT MAS. Estàvem convençuts que calia acabar urgentment amb la nefasta experiència del tripartit i confiàvem que el candidat Artur Mas i CiU estaven en condicions de liderar el “viatge a Itaca” amb què es metaforasejava el procés cap a l'estat propi, a través del dret de decidir com a element central del nou panorama polític i del sobiranisme català.

I per primer cop vaig votar a CiU.

Ara també ho faré. Votaré CiU, donaré el meu suport, entusiasta, al president Mas. No en tinc cap dubte. Cap. En tinc un absolut convenciment. Com mai!

300 anys des de la derrota de l'Onze de setembre i la liquidació política de Catalunya com a subjecte polític. En 300 anys, només uns breus parèntesis de petites dosis de llibertat i autogovern. En 300 anys, però, una resistència heroica del nostre poble, per la seva llengua, per la seva dimensió nacional, pel seu futur. I molta lluita. Molta. I molt patiment. Molt. Generació rere generació ens hem transmès el relleu de la voluntat de ser i de la necessitat de lluitar per poder ser. Aquesta voluntat de ser ens ha permès arribar fins on ara som.

Jo vaig començar a militar en l'independentisme als 18 anys. Era l'any 1984. I ho vaig fer a la Crida a la Solidaritat. Des d'aquest primer contacte, no hem parat, amb un breu parèntesis per la necessitat que tenia de dedicar-me a la consolidació del meu futur professional. De la Crida vaig passar a ERC, amb la Crida Nacional a ERC que va encapçalar l'Àngel Colom. A la Universitat, a la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC). Després al Casal Independentista de Les Corts. I molts altres projectes i iniciatives: el Comitè Olímpic de Catalunya, un centre d'arts marcials compromès amb el país com era el Centre Budo Sant Jordi, la Fundació ESCACC (Espai Català de Cultura i Comunicació) i més endavant experiències repugnants com va ser la dels Walking Dead. I a banda de tot això, pertànyer a entitats com Òmnium Cultural o ser soci del FC Barcelona i la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi.

Més de 25 anys de militància en diferents àmbits, sempre amb un únic objectiu: un país fort que ens permetés assolir la independència. Una militància en la que he fet de tot, m'ha tocat fer de tot i que m'ha proporcionat un enorme bagatge a tots els nivells del que n'estic extraordinàriament orgullós. Vitalment, personalment, políticament, viure tot el que he viscut, haver treballat tot el que he modestament he pogut treballar per una causa com la nostra llibertat m'ha enriquit extraordinàriament. Ha estat un privilegi poder viure i fer tot el que he fet, des de la feina més pesada i anònima, com encartellar o aixecar-se d'hora per muntar paradetes fins a gaudir de la confiança dels companys assumint les responsabilitats que calguessin, que no han estat poques. I continuo disposat a fer tot el que calgui fer per aquests objectius. Ni un pas enrere.

Dit això, us convido a seguir caminant amb mi pel carrer del Bisbe. Arribarem a la Plaça Sant Jaume. Ja en el seu moment epicentre de la Barcino romana. Els ulls es perden cap a la magnífica façana renaixentista. Serena. Amb les portalades dels finestrals, el balcó central i les ombres o reflexes de la història que, si us atureu una estona i us el quedeu mirant, encara s'hi poden veure. Tancar els ulls i veure-hi el president Macià, aquell 14 d'abril del 1931. O el president Companys, assetjat per les tropes del general Batet el 6 d'Octubre del 1934. O el president Tarradelles, tornant de l'exili. O el president Pujol, saludant la plaça plena de gent aquell dia de la infàmia de Banca Catalana.

Ara més recentment, el president Mas, tornant de Madrid, després de l'entrevista amb el president espanyol en la que li va traslladar l'acord del Parlament de Catalunya per un pacte fiscal.

Potser em direu que aquest dia de la tornada del president Mas no està al mateix nivell històric dels altres esmentats. I potser tindreu raó, però només per una cosa: perquè el president Mas i la plaça Sant Jaume no passaran a la història per aquell dia. La foto que passarà a la història encara s'ha de fer. Però tots sabem que es farà.

Tanmateix, sí que crec que aquell dia, amb el president Mas sortint a saludar per la porta principal -que no el balcó- la multitud aplegada a la Plaça Sant Jaume, és un dia històric.

Aquell dia, com a exemple d'aquells dies que s'inicien l'Onze, és el que fa que avui hàgim tingut portades tan repugants com la del diari El Mundo. O que de manera absolutament intolerable s'estigui parlant dels catalans com a nazis. O dels intents permanents de generar un conflicte civil a partir de la instrumentalització dels temes de la llengua.

Per això el president Mas va dir el que va dir a Vic, en el seu discurs: “si un dia es pensen que a mi em poden arribar a destruir o apartar, els sortiran altra gent”.

Tocant els murs del Palau de la Generalitat. Aixecant la vista al cel. Recordant aquests 300 anys de resistència i tota la lluita que ha calgut per arribar fins on ara som i el patiment que hi ha hagut. Ara, avui, tenim tan aprop el nostre somni!

I sí. El president Mas encarna ara mateix el nostre somni. I un recolzament extraordinari al president Mas és la clau del nostre futur. No n'hi ha una altra.

Totes les opcions són legítimes. Totes les opcions ens permetran continuar lluitant pels segles dels segles. Però només n'hi ha una que, ara i avui, ens pot permetre guanyar, que és el president Mas i un recolzament extraordinari cap al seu lideratge, la consulta i l'estat propi.

Prat de la Riba va somniar segurament molts moments en aquest desvetllar de Catalunya. Però només va poder treballar per al que era el seu primer objectiu: enfortir-nos (“siguem forts, després ja veurem”). Macià va intentar-ho, primer amb la revolta de Prats de Molló, que no va poder passar d'intent, i després amb la proclamació de la República Catalana que en tres dies va convertir-se en Generalitat i Estatut d'Autonomia. Més tard Companys proclamà l'Estat Català, el 6 d'octubre, que no va passar d'hores i va sucumbir davant la força de l'exèrcit espanyol.

Ara, per primera vegada en 300 anys, tenim una oportunitat històrica, se'ns ha obert l'Stategate que ens ha de permetre assolir l'estat propi. La força interna i el context internacional ho fan possible. Serà molt difícil, però per primera vegada en aquests 300 anys tenim una oportunitat veritable per a iniciar un procés democràtic, l'autodeterminació, que ens permeti la creació de l'estat propi, l'estat català.

I quin és l'únic requeriment que té a hores d'ara aquest procés? Molt fàcil i molt evident per a tothom: que el president Mas, als ulls de tot el món, tingui un recolzament extraordinari. Sense aquest recolzament, no només tot el procés es fa pràcticament inviable, sinó que Catalunya entrarà en una etapa de convulsió que ens arrossegarà a una dramàtica decadència i col·lapse.

Alguns podeu pensar que això no és així i que exagero. Jo, sincerament, crec que no. Mai fins ara havíem tingut un lideratge que de manera tan clara i tan rotunda tracés el camí cap a l'estat propi. Que hi arribem només depèn de que tingui recolzament.

Entenc, tot i que no ho comparteixo, que hi ha gent, molt bons patriotes, que creuen que això no és l'important, que l'important són altres coses. Ja sigui quedar segon en unes eleccions, ja sigui obtenir representació parlamentària. I, en d'altres sectors, que el govern sigui castigat per les retallades o que no hi pot haver res de tot això si no va acompanyat d'una revolució social. Tots són arguments legítims que eleven a categoria matís o que converteixen en categoria el que no és l'estat propi. L'important, d'acord a aquest pensament, no és el què sinó el matís al què o l'alternativa al què.

Si amb tot el que ha fet i dit i el compromís que ha adquirit el president, encara se li discuteix el suport que necessita, és que no estem preparats en cap cas, de cap de les maneres, per a iniciar el procés.

És legítim que hi hagi qui pensi que no l'ha d'encapçalar el president Mas i que no s'hi pot arribar en un context en que la força política que tingui la responsabilitat de tirar-lo endavant sigui CiU.

Si aquestes tesis tenen prou suport popular i democràtic, i el president Mas no té el recolzament que necessita, el procés es col·lapsa. No avançarem. No podrem avançar, ni tindrem cap credibilitat internacional, ni un govern estable, ni res del que es necessita. Ni tan sols si hi ha una majoria parlamentària favorable a l'autodeterminació. Això, aquesta majoria, sense un recolzament extraordinari al president Mas, no serveix de res, no té cap mena de credibilitat internacional, no serà articulable, res no serà gestionable. I això és així. I ho sabem tots. Col·lapsat el procés en el primer repte, el que passi després és un gran interrogant del que no en podem esperar res de bo. A criteri meu, entraríem en fase de descomposició interna, col·lapse i decadència inexorable.

Les enquestes d'avui diumenge no indiquen que CiU s'estigui apropant a la majoria absoluta. I això és un greu problema. Com deia en Barbeta avui a LV (jo també ho vaig escriure fa unes setmanes) “El Govern espanyol i l'aparell de l'Estat han arribat a la conclusió que per dinamitar el procés sobiranista han d'impedir com sigui la majoria absoluta de CiU”

D'ara fins el 25-N, per tant, crec que hem d'aconseguir una enorme mobilització que garanteixi el suport extraordinari que necessita el president Mas per a liderar un procés tan extraordinari com el que hem iniciat, la construcció de l'estat propi!

Us convido a què hi penseu. A que penseu en aquests 300 anys. A que, si encara dubteu de votar el president Mas, poseu el recolzament explícit a la magnitud del repte al costat dels matisos que us poden fer dubtar. Us convido a reflexionar si el vostre objectiu és “continuar lluitant” (pels segles dels segles o fins que la força que amb convicció recull el vostre matís tingui majoria absoluta) o si voleu donar una oportunitat a l'estat propi, si voleu guanyar, si el voleu assolir, i ara.

Sé, perquè són molts anys de militància, que per a molta gent arribar així a l'estat propi té un punt de frustrant. Amb CiU? Amb en Mas? Sé que molts preferiu que el procés no tiri endavant si ha de ser liderat pel president Mas i amb CiU. Bé, esteu en el vostre dret. Jo ho respecto. No ho comparteixo, però no puc fer-hi més que convidar-vos a la reflexió. Fins i tot a dir-vos que en l'hipotètic cas que tinguéssiu raó en el vostre menyspreu i en els vostres dubtes, en dos anys els tindreu resolts. I què són dos anys quan portem 300 anys de lluita? Perquè suposo que sí que estareu d'acord amb mi que ara, en aquesta oportunitat que tenim, o és amb CiU i el president Mas, o no és.

Jo us convido, si realment voleu un estat propi ara, a que “presteu” el vostre vot al president. Sé que no us n'empenedireu. Però que fins i tot si ens n'empenedíssim, perquè les coses no van com jo estic dient que aniran, només haurem invertit dos anys en això. I que llavors ja podrem posar en pràctica el vostre pla i la vostra estratègia, i jo us donaré suport.

Penseu-hi. Després de 300 anys, una oportunitat única que només requereix d'una cosa, aquí i a Escòcia, la majoria absoluta de qui ho lidera. Crec que val molt i molt la pena intentar-ho. Jo ho faig amb convenciment. Però fins i tot si no n'estigués convençut i realment volgués assolir l'estat propi, també ho provaria, faria aquest “préstec”. Jo no sé si podria viure la resta dels meus dies amb aquest dubte, no sé si no m'acabaria maleïnt per no haver donat una oportunitat al Mas, no sé com podrem explicar als nostres fills que vam tenir l'oportunitat, però el nostre poble va decidir no aprofitar-la, no donar la majoria que necessitava el president. La feinada que tindríem per a explicar-ho a les futures generacions, per a intentar-los-hi fer veure que teníem raons per a no confiar-hi i no donar-li suport.

I, com a justa compensació per aquesta invitació a la reflexió que us faig, em comprometo públicament a que si d'aquí dos anys la cosa no ha anat com estic convençut que anirà, em poso al vostre costat a treballar per una alternativa. Però no treballem ja des d'ara per una alternativa sense donar aquesta oportunitat. Jo ho trobo de bojos. Però legítim, això sí.

Ens veiem en l'estat català d'aquí dos anys o en la lluita per l'estat català fins que no hi hagi una nova oportunitat i tinguem la maduresa i l'encert d'aprofitar-la.

#totsambelpresident