Salpem! Confiança, serenitat i disciplina!

Agost del 1993. Amb uns amics i amigues que ens agradava molt la mar hem llogat un veler sense skipper a l'illa de Rodes (Grècia) per a navegar al nostre aire per l'arxipèlag del Dodecanès, a l'extrem oriental de la Mediterrània.

Som 6, amb diferents nivells d'experiència navegant. Un dels meus amics és patró, i és qui té el comandament de totes les operacions. El primer dia, amb l'agència de lloguer, hem revisat el creuer. És un magnífic veler. Tot sembla estar ok.

La nostra idea és arribar a Patmos, l'illa més al nord de l'arxipèlag, on segons la tradició Sant Joan va tenir les revelacions que recull el llibre de l'Apocalipsi. Però la falta de vent ens ha fet alentir moltes travesses, de manera que a l'alçada de Kalimnos hem de començar a baixar altre cop cap a Rodes, per poder tornar el vaixell la data prevista, i no perdre els vols Rodes-Atenes-Barcelona.

El vuitè dia estem a l'illa de Kos. Recordo perfectament que, al port, teníem amarrat a estribor un veler amb bandera veneciana. Nosaltres portem la senyera. En la conversa amb altres tripulacions ens alerten que per al dia següent s'esperen vents forts.

L'endemà, per prudència, i un cop recollit el parte meteorològic a la capitania del port, que confirma la previsió de vents, decidim navegar sense perdre de vista la costa. El vaixell té una vela major amb la drissa per l'interior del pal de la major i que es desplega per una riela sobre la botavara. Mentre voregem l'extrem sud de l'illa el vent es fa més fort. Naveguem exclusivament amb la vela major. Davant la força del vent, el capità dóna l'ordre de recollir més vela. No sabem què passa llavors, però a l'intentar executar la maniobra, senzilla, atès que només cal fer voltar la manivela que recull la vela, no respon. Ho intentem vàries vegades, però res. El mecanisme s'ha trencat. El vent és cada cop més fort i el barco escora cada cop més. Amb la major desplegada i la força que té el vent, cada cop és més difícil governar-lo.

El capità decideix aproximar-se més a la costa, per, d'aquesta manera, quedar una mica més protegits del vent i, aprofitant la major calma, anar fins el pal de la major per tallar el cap de la drissa. Si no la podem plegar, la tirarem a baix, sobre la botavara.

Aproximar-nos a la costa no serveix de res, el vent continua cada cop més i més fort, i el vaixell cada cop més ingovernable. Ens lliguem per no caure al mar d'un cop de vent i dos anem cap al pal de la major. Hi arribem, però no trobem la punta del cap que hem d'alliberar perquè caigui la vela. Des del timó el capità ens crida que hi ha de ser. Però no hi és. Algú ha baixat a buscar el llibre del vaixell i efectivament, hi hauria de ser. Però no hi és. El capità s'acosta per inspeccionar-ho ell. No hi és. El barco té un problema. A l'alçada de la botavara hi hauria d'haver una sortida del cap de drissa de la major. Però no hi és.

Tenim a la vista el petit port de Kardamena. Però amb tota la major desplegada i el vent que fa el veler és incontrolable i no ens veiem capaços d'entrar-hi per l'estreta bocana que té. Hem provat de veure si amb el motor podem contrarestar la força del vent, però res, és massa fort, i continuem ballant damunt la mar a cops de vent. Només aconseguim mantenir una certa navegació circular per a no acabar contra les roques.

L'única solució és trencar la vela, esquinçar-la. Amb el capità intentant evitar escorades salvatges i amb una petita destral que hi ha al barco i el ganivet més gran que trobem comencem a trencar la vela. I sí, finalment, un cop esquinçada per tot arreu fins on arribem, la vela deixa d'oferir resistència al vent i amb el motor recuperem el control de la nau.

Ha passat una hora llarga des que van començar els nostres problemes, des que vam perdre el control de la nau. Sabíem que tindríem vent, però mai ens hauríem pogut imaginar que es trenqués el mecanisme de recollida de la vela major ni que, en contra de les especificacions del vaixell, el cap de drissa no arribés fins a baix del pal major.

Un cop a port vam obrir una bona ampolla de whisky per fer baixar l'ensurt i un bon sopar, on vam poder comentar i repassar una i altra vegada el que havia passat i el que tots i cadascun de nosaltres havíem fet. Amb la guia “Pilot” damunt la taula vam descobrir, a més, que potser sí havíem comès un error. Segons aquesta guia marítima, en aquella zona, especialment muntanyosa, hi ha una sèrie de vents acanalats que fan que prop de la costa hi hagi un vent ratxejat encara més fort que en mar oberta. Això explica, en part, que la nostra situació es compliqués tant quan, buscant refugi, vam acostar-nos a la costa.

L'endemà, provistos d'un arnès, vam haver de pujar fins dalt de tot del pal major per tallar la drissa i fer caure la vela. I vam tornar a salpar, combinant motor i vela amb el gènova.

I sí, nosaltres també, com a país, és el que ens toca, salpar. I avui, amb el pacte segellat pel president Mas i n'Oriol Junqueras, hem salpat! Hem fet realitat el "SALPEM!" Confio molt en l'acord al que han arribat i que aquest acord garanteixi la governabilitat del país i la celebració d'una consulta per l'estat propi.

No em preocupa gens ni mica la lletra ni la relació d'acords que s'han fet públiques. L'únic que m'interessa, allò que de debò cal, és que aquest procés de negociació hagi servit per a generar confiança i per a preparar molt i molt bé, molt estudiadament, les característiques de la navegació que anem a fer.

Perquè sabem perfectament que al salpar haurem de fer front a situacions molt complicades. I que passaran coses a hores d'ara absolutament imprevisibles.

I només si el president i en Junqueras han estat capaços de crear un clima de confiança total podrem fer front al que ens espera, inclòs l'imprevist i inesperable. Estic d'acord amb tot això del lideratge compartit. Però en cap cas bicèfal. El poden compartir, però ha de ser únic. Cal que estiguin molt i molt compenetrats i cal que confiïn molt i molt l'un en l'altre. Fins al punt que, en situacions extremes i imprevistes, siguin capaços de parlar com una sola veu.

En relació a la història personal que explicava, estic segur que si el capità hagués dubtat o nosaltres haguéssim dubtat d'ell, hauríem acabat contra les roques. Si haguéssim pensat, ni que fós per un moment, que els cops de vent que ens feien escorar tan perillosament eren perquè no en sabia prou, l'hauríem cagat.

Però també hauríem d'haver estudiat millor quines eren les condicions de la navegabilitat d'aquella zona. No n'hi havia prou amb aplicar els coneixements generals, tot el que ja sabíem. No ens hauríem d'haver refiat de la nostra capacitat i prudència. De la mateixa manera que seria una temeritat per al procés fer-hi front pensant que ja ho tenim tot fet i no hi ha riscos extrems que ens puguin fer naufragar.

Pel que fa a nosaltres, salpar obliga a assumir també quin és el nostre rol. A executar amb eficàcia tot allò que se'ns demani. A estar disposats al sacrifici. A un sacrifici que comença d'una manera ben poc èpica: la mentalitat de soldat, la predisposició cega del tripulant que executa les instruccions rebudes. Si ens dediquem a sembrar i alimentar els dubtes en relació a la capacitat de la direcció del procés, si ens dediquem no a fer el que toca, sinó a fer el que cadascú creu que és millor fer, el naufragi el tenim assegurat.

No es tracta que anul·lem la nostra individualitat i capacitat crítica. Es tracta, simplement, que sapiguem estar a l'alçada del moment. Cal assumir la situació, els lideratges i les estratègies. Ens agradaran més o menys, però si volem contribuir al seu èxit l'únic que podem fer és treballar alineadament, fidelment, eficaçment, amb qui, per mandat democràtic, n'ostenta aquesta direcció.

I ajudar-nos molt els uns als altres. Molt.

I no donar res per fet ni per sabut, perquè ni ho tenim fet ni sabem del tot com ho farem ni el que ens trobarem.

Avui, tot just hem salpat. Preparem-nos, individualment, interiorment, i col·lectivament.