Tot ho farem AMB, res CONTRA. El castellà és, també, la meva llengua.

Porto des que tinc ús de memòria política TREBALLANT per la independència. No volent-la, no de boquilla, no: treballant. Amb major o menor encert, però treballant, fent sempre allò que m'ha semblat millor, però que implica no només dir alguna cosa, que em marxi tot el meu compromís per la boca o el teclat, sinó TREBALLANT, intentant fer coses que ajudin. El que sigui. Ho he explicat mil i un cops: vida militant i activista. Fer, fer i fer.

I com jo, molts i molts amics amb els qui he compartit molts trossos d'aquest camí.

Entre moltes altres, hi ha una cosa que sempre hem tingut en comú, i és la defensa del català. Català com a llengua pròpia de la nostra nació. Vaig acabar la carrera de Dret a la UB sense haver rebut una puta classe en català. Però des de la FNEC vam treballar tot el que vam poder perquè això no tornés a passar. Vam reivindicar el català com a llengua acadèmica i jurídica. No només vam impulsar el seu ús a les aules, sinó que vam fer coses, testimonials si voleu, però que pensàvem obrien el català al nostre àmbit, com les mostres de llibres de Dret en Català. Després fins i tot vaig tenir l'oportunitat de treballar en el dificilíssim àmbit de la normalització lingüística a l'adminstració de justícia.

A nivells molt més de carrer, al barri on vaig viure mentre estudiava a l'institut i després la carrera, Les Corts, vam constituir l'Assemblea per la Llengua, en l'àmbit de La Crida, i experimentàvem com augmentar l'ús de la nostra llengua arreu, entre la gent, els botiguers, etc.

Alguns dels companys de lluita en aquella època, gent com per exemple l'Eduard Voltas, són gent que no només ha fet tot això, sinó que ha treballat amb extraordinari encert perquè el català fós una llengua normalitzada i de referència en els mitjans de comunicació, a partir de generar amb enorme esforç, productes d'extraordinària qualitat per a consum cultural fets i pensats en català.

I esmento l'Eduard perquè avui, a partir d'un fet lamentable, com ha estat que alguns imbècils, sí I-M-B-È-C-I-L-S, xiulessin el seleccionador nacional català, en Johan Cruyff, perquè s'ha expressat en castellà, tant l'Eduard, com jo i com molts d'altres, com en Ramon Tremosa, ho hem criticat severament, I alguns que s'han sentit, pel que sembla, ofesos i aludits per aquesta crítica, i fins i tot han gosat etzibar-li -a l'Eduard!!- “creieu que amb la vostra actitud hauríem aguantat fins ara?”. I aquí és on he pensat que ja en tenia prou!

Amb l'Eduard hem estat molt amics i hem tingut també diferències molt profundes. I des d'aquest coneixement crec que puc dir amb total autoritat que en aquest país, a hores d'ara, hi ha molt poca gent que pugui exhibir el seu full de serveis en favor del català. Des de qualsevol punt de vista. No conec qui s'ha atrevit a dir això a l'Eduard, un tal @aleixsalvans. Però molt em temo que en tota la seva vida no aconsegueixi fer ni un 0,1% del que l'Eduard ha fet per la nostra llengua. Fer, s'entén, per fer. Coses reals, efectives, certes, fets. Coses de les que es poden posar efectivament en una balança, per dir, jo he fet això i això altre.

Què és el que està passant? Ho resumiré molt clar:

Estem en un moment crucial de la nostra existència com a poble. Per primera vegada hi ha una amplíssima majoria social que defensa el dret a decidir i una significativa majoria que a més a més es mostra favorable a un estat propi.

Molts sabem que l'estat propi és l'única possibilitat que té la nostra llengua, el català, perquè continuï existint amb tot el potencial de qualsevol llengua normalitzada.

Lamentablement, entre aquests molts, n'hi ha uns pocs que pensen que aquest escenari polític futur ha de ser el moment per a una mena de “passar comptes” amb el castellà, i eliminar-lo de les nostres vides, de la nostra societat. I això és una gran merda de quatre imbècils que no tenim perquè menjar-nos.

Tornem a la piulada inicial de l'Eduard: “Els que han xiulat Cruyff per parlar en castellà són la mena de gent que ens farà perdre el referèndum”

Durant una fase important de les nostres vides vam haver de reivindicar el català i el seu ús social com a part de la nostra militància. El predomini social que tenia el castellà feia que hagúessim d'apel·lar a l'ús social del català com a acte de militància. Vam fer el que tocava fer, i ho tornaríem a fer. Era el que tocava. Però ara, tal i com estan les coses, tots sabem que només una estructura d'estat pot aconseguir que el català sobrevisqui, i no com un acte de militància, sinó com un acte normal, de llengua pròpia i d'ús social habitual de TOT el país. La immersió lingüística ha fet que hàgim recorregut un enorme trajecte en aquesta reivindicació, però el que ens queda per recórrer és, encara, una immensitat.

Tanmateix molts entenem, hem entès perfectament, que aquest recorregut no l'hem de fer CONTRA el castellà. L'hem de fer AMB el castellà. Perquè el castellà forma part de les nostres vides, de la nostra societat i és un patrimoni del que en cap cas volem prescindir-ne!!!!

Tenim la sort de que el nostre país no hagi de triar entre una llengua o una altra, sinó de que puguem fer el país que volem amb dues grans llengües, el català i el castellà.

Jo vaig arribar a primer de BUP que no havia escrit una puta paraula en català. Al meu cole, el San Ildefonso, al barri del mateix nom, a Cornellà de Llobregat, mai no em van ensenyar el català, i el sabia parlar, però no el sabia escriure. El primer dia de BUP, a l'Institut Emperador Carles, a tocar de l'estació de Sants, el professor de català, ens va demanar que escrivíssim una redacció sobre el que havíem fet durant l'estiu. Recordo amb dolor aquell moment de pànic davant el full en blanc, no és la primera vegada que ho explico. Això és l'analfabetisme: tenir paraules al cap que no saps com escriure-les. Evidentment vaig suspendre. Però em vaig aplicar, i aquell primer curs finalment el vaig aprovar amb un notable.

I recordo perfectament com, mentre escampava campanyes en favor del català, a casa parlava sense cap problema en castellà amb el meu estimat pare, al cel sia. De la mateixa manera que tota la meva puta vida fins aleshores amb la immensa majoria dels meus amics parlava en castellà. A Cornellà, en català, només amb uns molt pocs amics, i amb la resta, la immensa majoria, sempre en castellà.

I què? Mai no ho vaig viure com un problema. I mai no ho va ser. I mai no ho serà.

Ah, potser sí, n'hi ha que han tingut la "sort" de criar-se en un ambient on pare i mare eren catalans de socarrel, i tots els amics al cole també, i parlaven català, i es pensen que els qui també parlem en castellà som una amenaça.

Doncs no, amics meus. I n'estic fins el pebrots d'aquesta actitud lamentable, absolutament minoritària, però lamentable i que no em cansaré de denunciar.

El nostre país és el que és i estem en condicions d'esdevenir un estat perquè hi ha una majoria formada de gent que ho vol. Vinguem d'on vinguem, nosaltres o els nostres pares. Si el catalanisme no hagués estat inclusiu, no estaríem aquí. Som on som perquè volem ser-hi AMB TOTS.

I el català esdevindrà la llengua que tots volem que esdevingui AMB el castellà! El castellà no és cap amenaça, tot el contrari, és una gran oportunitat, patrimoni, del nou estat català. L'única amenaça que té el català és que no tinguem un estat propi.

Tot el que fem, tot el que defensem i tot el que volem construir és AMB, no CONTRA.

I aquest és el nostre gran patrimoni i la nostra gran fortalesa! L'única possibilitat que tenen d'evitar que ens n'ensortim és que per la demència d'uns i la insistència dels altres, finalment entre tots aconsegueixin crear un clima de que no ho estem fent AMB, sinó CONTRA.

Per això dic i reitero que els pocs imbècils que avui han xiulat en Cruyff són això, uns pocs imbècils que, malgrat la seva imbecilitat minoritària, poden aconseguir carregar-se tot el procés. No podem menystenir en cap moment l'efecte devastador que pot arribar a tenir una minoria bojament imbècil. Per això cal pronunciar-s'hi amb absoluta contundència.

I per tot això cal, cada cop més, que els nostres líders reforcin el discurs que estan fent, de que el projecte de l'estat propi és un projecte que farem AMB tots i cadascun de nosaltres, i NO CONTRA ningú ni cap de nosaltres. Estic molt i molt tranquil i molt i molt orgullós, en aquest sentit, del que estan fent tant el president Mas com n'Oriol Junqueras.

Tot ho farem AMB, res no ho farem CONTRA. Queda clar? Doncs no emprenyeu, no ho feu impossible. El nou estat el farem AMB tots i ENTRE tots, amb independència del nostre origen o el dels nostres pares i amb respecte total a llengües i sentiments, inclosa la inevitable complexitat identitària. Ens n'ensortirem. No permetrem que quatre xalats d'aquí i tots els fillsdeputa d'allà ho rebentin. No permetrem que malbaratin el nostre somni que ja vivim com una realitat!