Onze de setembre del 2013, la Via Catalana cap a la Independència, l'acceleració del procés, la monja, els tocacollons i els irresponsables

Som a les portes d'un nou Onze de Setembre. Qui sap si l'últim sense estat propi. L'any passat una manifestació excepcional va fer vessar els carrers de Barcelona, en una exhibició extraordinària de compromís cívic, democràtic i pacífic del nostre poble amb el procés cap a la independència. La repercussió interna i la internacional van ser enormes, com tots hem pogut viure, veure i llegir en aquest any tan intens.

Enguany l'ANC, convertida en el principal motor cívic del país en aquest procés, ha convocat la Via Catalana cap a la Independència. Tot i que encara queden alguns trams on cal més gent, l'objectiu s'assolirà, i, altre cop, la repercussió serà extraordinària.

Tenim al nostre favor l'enorme simbolisme comparat amb la cadena Bàltica, avantsala de la independència de les tres Repúbliques. Però també perquè per si mateixa serà una mobilització sense precedents a l'Europa Occidental. I això tindrà, previsiblement, un gran impacte.

Estem davant d'un repte formidable, no només per la quantitat de gent que cal convocar, sinó per la complexitat per fer-ho. Cada tram té els seus responsables territorials, un equip de voluntaris, s'ha fletat tota la flota disponible d'autocars de Catalunya, i hem fet curt. Desplaçar a un punt concret de la nostra geografia a tota la gent és senzillament brutal. I s'està fent.

A diferència de l'any passat, crec que enguany el President de la Generalitat hauria de participar en aquesta convocatòria. Dimarts sortirem de dubtes, i, decideixi el que decideixi el President, li donaré suport. Però, insisteixo, el moment tan absolutament excepcional que estem vivint i el posicionament polític que emergeix amb la mani de l'any passat i la nova majoria parlamentària pel dret a decidir sorgida de les eleccions del 25-N (que també són conseqüència de la mani de l'Onze), així com el tipus de mobilització que és (una cadena humana, no una manifestació), per a mi crec que justifiquen del tot la participació del MHP Mas.

La repercussió internacional és un altre objectiu que crec assolirem. Tinc la intuició que l'impacte encara serà molt més gran i important que el de l'any passat. Els organitzadors, a més, han tingut l'encert de fer passar la via per llocs emblemàtics (p.ex. Sagrada Família, Camp Nou, etc), el que donarà una imatge de gran projecció del país i de la mobilització. El tema català continuarà a l'agenda internacional, entrant ja en la fase decisiva, de desenllaç.

Finalment, entre les conseqüències, crec que si com estic segur que passarà, la Via és un èxit, el President hauria de posar data a la consulta. L'any passat el president Mas va fer una gestió política excepcional, impecable, de la reivindicació massiva que va expressar la manifestació de l'Onze. No tinc cap dubte, cap, que enguany també serà així.

Tal i com estan les coses crec que cal posar data a la consulta, i que ho fem unilateralment. Si després el govern espanyol vol pactar-la (tant de bo!), perfecte, es negocia. Però cal posar data. I aquesta data no pot anar, en cap cas, més enllà dels voltants de l'Onze de Setembre del 2014. La situació no es pot allargar més, no és sostenible. No hi ha cap mena de perspectiva de desbloqueig a la banda espanyola (només cal mirar el límit de dèficit inassumible que han imposat). Només tindria sentit no fer-ho (fixar data unilateralment) si hi hagués un procés de negociació seriós obert amb l'estat. I, en els termes que ha proposat el Consell Assessor per a la Transició Nacional, caldrà fixar la pregunta. I tot això cal fer-ho, malgrat la competència executiva que tenen President i Govern, d'acord amb els partits que impulsen el procés, singularment tots els que han donat suport a les resolucions del Parlament sobre el Dret a Decidir. Cal fer-lo efectiu.

Tot això passarà en els propers mesos. I les conseqüències que se'n poden derivar crec que hi ha molta gent que no és capaç de visualitzar-les. La Via Catalana serà el detonant d'aquesta fase de desenllaç del procés. A partir d'aquest moment tots els actes polítics, totes les decisions que es prenguin, tindran una enorme transcendència i pot passar de tot, absolutament de tot. Des d'un pacte amb l'estat per fer la consulta en l'escenari òptim del procés fins a la inhabilitació del President Mas i la suspensió de l'autonomia en l'escenari més greu. I per a tot això que ve i pel que pot passar cal estar molt i molt preparat i requerirà saber estar a l'alçada.

I això, amics i amigues meus, ja no ho tinc tan clar que sigui així. Només cal donar un cop d'ull al nostre panorama polític, cívic, mediàtic, xarxes socials, per veure que, malgrat el lideratge ferm de la majoria social, que en termes polítics representen CiU (CDC per ser més precisos) i ERC i cívica , amb l'ANC i Òmnium, hi ha encara en la nostra societat una enorme bossa d'irresponsabilitat.

Una irresponsabilitat que es manifesta de diferents maneres, però que podem resumir amb una actitud que sempre tenen en comú: no ser conscients de la transcendència del moment i el procés i no saber estar a l'alçada del que reclama.

Perquè d'entrada reclama generositat i compromís. Perquè hem de fer el que no hem fet mai: treballar plegats, posar pel damunt de tot el procés i no fer això tan habitual de mirar d'aprofitar-ho tot per desgastar l'altre i intentar treure un petit, per més mesquí que sigui, rèdit polític.

En 300 anys mai hem tingut l'oportunitat de fer el que estem fent. I el que estem fent és el més important, en termes polítics, cívics i nacionals, que mai haurem fet a les nostres vides. I el país que en sortirà, de tot plegat, la Catalunya Estat, no tindrà res a veure amb el que tenim ara.

Fer ara aquesta mena de política que només persegueix veure a què es pot agafar de l'altre per mirar de desgastar-lo és MISERABLE. El procés està tan i tan madur que només hi ha dues alternatives: o posicionar-se per una banda, a favor o en contra del dret a decidir i, per una altra, a favor o en contra de que Catalunya sigui un estat independent, de que tinguem estat propi. La resta de qüestions, ara mateix, o són secundàries, o són cortines de fum o són enganys.

En l'àmbit cívico-polític també hem tingut aquest mes d'agost la inevitable cagaradeta, mesquinesa. Aquest cop la protagonista ha estat la monja Teresa Forcades i el seu ridícul engendro amb deliris de grandesa del Procés Constituent.

Quan tot el país està abocat a intentar garantir l'èxit de la Via Catalana, ells, d'una manera miserable, volen aprofitar aquesta extraordinària mobilització i el treball de desenes de milers de voluntaris per a obtenir un rèdit propi partidista, particular.

Quan tothom, quan la majoria social del nostre país, es mobilitza superant les diferències, justament amb una acció tan simbòlica com agafar-nos les mans perquè per damunt de tot tenim un objectiu que compartim, la independència, l'estat propi, ells es converteixen en uns paràsits repugnants i convoquen la seva pròpia “coseta”. És evident que totes les reivindicacions són legítimes, però la que han triat ells té 364 dies que resten a l'any per poder-la fer, sense intentar adulterar o manipular en interès propi el que és una mobilització extraordinària d'arrel transversal.

Fins i tot hem de considerar legítim que algú, l'Onze, el plantegés amb una reivindicació i mobilització pròpia, no sumant-se a la convocada per l'ANC, no hi està ningú obligat a anar-hi. També seria del tot legítim. El que és il·legítim, el que és miserable, és mentir, és voler manipular i fer veure que forma part de la mobilització convocada per l'ANC. Això és MENTIDA. I punt. Són uns paràsits i són uns miserables, perquè menteixen i perquè intenten aprofitar-se de la feina dels altres en interès particular, propi. I ja n'estic molt tip d'aquesta genteta.

L'altre episodi, ja gairebé un clàssic estival, és l'intent d'altres d'aigualir la convocatòria de l'ANC de la Via Catalana cap a la Independència. Aquí ens hem trobat amb el sr. Pelegrí i una part d'Unió, i amb ICV-EUA. A veure, senyors, s'agraeix el desig d'èxit. La millor manera de garantir-lo és remar amb els organitzadors i no encetant polèmiques absurdes, estèrils.

L'any passat la mani era “Catalunya nou estat d'Europa”. Alguns, els de sempre, ja van fer paripé d'aigualir-la, i després no van perdre cap oportunitat per a intentar manipular i portar l'aigua al seu molí dient que no era una mani independentista. Va home va.

Doncs s'ha acabat. Aquest Onze, tothom que hi sigui va a una convocatòria per la independència. Que evidentment contempla en aquest objectiu que puguem decidir, que puguem votar el nostre futur. Però ara ja estem en un altre moment, no és el de l'any passat. Ara ja hi ha hagut unes eleccions, una nova correlació de forces, unes resolucions al Parlament de Catalunya inequívoques, i no cal tornar-hi tota l'estona. Cal fer tota la pedagogia que calgui, això sempre, però ara el moment polític ja és un altre, i no podem instal·lar-nos en una mena de “el dia de la marmota” polític.

Si la societat civil, sempre al capdavant del procés, convoca amb un lema molt clar: VIA CATALANA CAP A LA INDEPENDÈNCIA, el mínim que caldria exigir als nostres polítics és respecte per l'ANC. I si a algú no li agrada, doncs que no hi vagi, i, si s'atreveix, que ho digui i que convoqui una mobilització alternativa, que commemori l'Onze de la manera que li sembli més adequada.

Una última remarca: de tot això que està passant, no podem permetre'ns donar-ho tot ni per fet ni per guanyat. Això seria un error letal.

No tot està fet. I poden passar coses molt i molt greus. I caldria mantenir tot hora una actitud que ens permetés estar a l'alçada de tot el que pugui passar. Ja hem vist que entre els partits polítics i la societat civil no tothom sap ser-hi. Però també ens trobem amb molt valent per tuiter i per facebook que fan més mal que bé. Gent que situa les coses en el terreny del deliri, i no en el terreny del dia a dia, de la realitat. El procés requereix fermesa, però també responsabilitat. Menys bravuconades de pa sucat amb oli i més estar disposat a ser-hi sempre, treballant el que calgui i on calgui.

Ens caldrà aquí, en aquest punt, l'experiència i el coratge polític de tots els que portem molts i molts anys treballant per la independència. No perquè el nostre criteri tingui més valor que el de cap altre ni perquè estiguem per damunt de res. Tot el contrari, crec que som els que més ens n'alegrem cada cop que algú fa públic el seu compromís amb el procés arribant-hi des d'altres posicions; mentre que alguns d'aquests “valents” que ara corren per les xarxes s'atreveixen a fer retrets en relació al passat de tota aquesta nova fornada de persones compromeses amb el procés. És una cosa que m'irrita extraordinàriament. Cal ser molt i molt imbècil per fer retrets enlloc de celebrar-ho com el que és, un motiu de joia de compartir i d'anar configurant la majoria social que necessitem i que només poden fer possible aquestes persones que abans no s'ho plantejaven i ara sí.

Apel·lo a aquesta experiència i coratge polític simplement perquè nosaltres ja hi érem quan no hi havia gairebé ningú, i tinc la sensació que quan comencin els problemes, ens tornarem a quedar bastant sols plantant cara.

Que sí, que ja ho hem viscut massa vegades, això. Que ja sabem com funciona. Que quan les coses no passen de la bronca i interpelació a certa distància tothom és molt valent, però quan comencen les hòsties de debò n'hi ha més que fugen i s'amaguen que no pas es queden plantant cara...

I pel que fa al nostre procés, parlo d'hòsties en un sentit figurat, per a referir-me als diferents escenaris que eventualment podrien donar-se amb l'escalada del desenllaç del nostre procés, i que com abans he dit, podrien arribar (l'estat espanyol és prou descerebrat per fer-ho) a la inhabilitació i/o empresonament del President Mas, la suspensió de l'autonomia catalana, prohibició de consultes i eleccions, etc. Això difícilment podria passar a cap altre país de la UE, però amb aquests descerebrats de polítics espanyols que hi ha, tot és possible.

I una última cosa que miraré de desenvolupar en un futur post: alerta no donem per feta la majoria social per la independència que necessitem. Per a l'anàlisi vull partir de la recent monografia del CEO "Identitat nacional i autogovern. Un estudi qualitatiu sobre les configuracions identitàries nacionals a la Catalunya contemporània". No hem de deixar de treballar ni un minut per explicar les coses. Tot i que ara mateix el SÍ és majoritari a les enquestes, hem de pensar que un procés d'aquesta naturalesa tensiona tant la societat, és tan bèstia, que cal assegurar majories molt àmplies i sòlides. I aquest treball només es pot fer si no s'ignora la realitat i si s'actua volent sumar els que no hi són. El que fan alguns de substituir la realitat, el país que tenim, pel país que un dia -fa 300 anys- potser va ser, o el que a ells els hi agradaria que fos, i les actituds que se'n deriven, les bestieses que poden arribar a dir i escriure, forma part de la major amenaça que té la nostra majoria i cohesió social, perquè ataquen els elements més sensibles i determinants en el procés d'identificació de les persones, de construcció de la identitat i d'associar-hi una posició política.

Senyors, senyores: VIA FORA CATALANS! DONEC PERFICIAM

ENS VEIEM A LA VIA CATALANA CAP A LAINDEPENDÈNCIA!

GUANYAREM!