Tres coses com a punt de partida abans d'entrar en el fons de l'assumpte:
- tot el meu suport al jutge Vidal perquè en el seu temps lliure pugui realitzar totes aquelles tasques que cregui convenients i que no comprometin, als ulls dels administrats, la seva alta magistratura. Ningú no pot ser perseguit per les seves idees, i el jutge Vidal és víctima d'una persecució amb una clara arrel ideològica que és inadmissible. I això no vol dir que tot el que hagi fet hagi estat respectuós amb la magistratura que exerceix. Aquest suport té un plus personal perquè vaig conèixer el jutge Vidal quan era ell era el titular del Penal 2 de Sabadell i jo era el Coordinador de l'equip de normalització lingüística a l'Administració de Justícia de Barcelona-comarques, l'any 1994: el seu compromís amb el català a l'Administració de Justícia era exemplar i, dissortadament, excepcional.
- Com a jutge, com a jurista, com a advocat, com a acadèmic, com a persona compromesa... tothom pot fer una feina d'estudi i proposta per al present i per al futur del nostre país. I quan més encertada sigui, més contribuirà a fer un país millor. El que de cap manera no pot ser, no és admissible, és que un exercici personal, sense cap legitimitat col·lectiva ni representativa, sigui elevat a la categoria del que és la màxima norma de la que una societat es pot dotar per regir la seva convivència, a partir d'un consens democràtic entre tots els representants d'aquesta societat escollits democràticament. Des d'aquest punt de vista la manera com el jutge Vidal ha batejat el seu exercici creatiu és senzillament ABERRANT. Devalua el procés, devalua el sentit, el rigor i la naturalesa de les coses i ens situa en el terreny de l'esperpent ibèric.
- Tot el que ha passat és un deliri descomunal, al que cal afegir el deliri dels continguts del mateix exercici creatiu, li diguem com li diguem. Així les coses no tenia la més mínima intenció d'entrar en el tema, i molt menys en rebatre o debatre els seus continguts. El que passa és que tot l'enrenou creat, que dissortadament no ha estat poc, ha despertat -un altre efecte pervers- debats que ja tots consideràvem feliçment superats. I a això és el que avui vull tractar.
El jutge Vidal en el seu exercici creatiu assenyala que català i castellà haurien de ser llengües cooficials en el futur estat català. Això respon a un evident consens molt majoritari en l'independentisme, en els partits polítics, en la societat civil i en la militància independentista. I és de les poques coses amb les que estic 100% d'acord de tot el que ha escrit.
Dissortadament la dimensió mediàtica que ha tingut tot aquest deliri ha despertat la minoria sorollosa i encegada que combat aquest fonament clau del nostre present i futur, del nostre consens social i de projecte de país més bàsic.
És així. De fet sobre aquest tema ja està tot dit. I tenim la sort que existeixi aquest consens al que feia referència. Sense aquest consens crec que no existiria el que anomenem «procés». La força d'aquest consens havia tancat ja un debat que era la més gran mostra d'estupidesa col·lectiva a la que mai hem assistit, perquè és l'únic debat que té prou potencial divisiu en la nostra societat com per engegar tot el procés a la merda.
L'exercici creatiu del jutge Vidal recull aquest consens, que segueix ferm, inamovible, en el que és la millor notícia de tot plegat. Tanmateix, i per convidar a la reflexió a tots els que tan incomprensiblement segueixen encegats en reobrir-los, voldria traslladar-vos una reflexió de caràcter molt personal.
Porto des del 1984 militant per la independència. Sóc xarnego orgullós, fill de pare murcià i mare catalana. Em vaig criar fins als 4 anys a Sevilla, a Lora del Río, i després al barri de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat. El català i el castellà sempre han estat les meves llengües, i me les estimo per igual. Si he lluitat tant pel català, fins al punt que durant un temps vaig treballar en l'àmbit de la normalització lingüística, ha estat perquè sempre he estat conscient de la seva feblesa, i de que l'havíem de cuidar i potenciar molt. Però sempre ho vaig fer amb el convenciment ple que això era compatible amb tenir el castellà, l'altra meva llengua pròpia, també com a llengua de la meva societat i sel país que volia, amb pensar, creure i defensar que el castellà forma part indestriable de la nostra realitat nacional, de molts de nosaltres individualment -entre els que m'hi compto- i de tots nosaltres col·lectivament, i que aquesta és una realitat de la que ens n'hem de sentir molt orgullosos.
La societat catalana té dues grans llengües de referència: el català i el castellà. I el país que volem també volem que les tingui, i les tindrà.
Com deia, el 2014 vaig complir 30 anys de militància independentista. Vull la independència pel damunt de tot i crec en la independència com el millor futur per al nostre país i tota la seva gent.
Només hi hauria una cosa que m'ho faria repensar tot: si cregués que la independència seria aprofitada per deixar en un segon nivell una de les meves llengües i de la nostra gent, el castellà. Si un dia tingués la més mínima sospita que la independència ens podria portar a tenir una llengua de primera, oficial, el català, i una llengua de segona, el castellà, no oficial, deixaria de ser independentista. Ho dic així, amb tota la contundència i convicció de que sóc capaç. Perquè voldria dir que estaríem en un procés en el que ni entendríem ni estimaríem la realitat de la nostra societat.
Per sort aquest deliri només el defensen uns pocs, per bé que són capaços de fer soroll. Per sort el país nou al que aspirem tindrà català i castellà com a llengües oficials, protegirà el català, perquè cal, és just i és necessari, però s'estimarà per igual català i castellà, reconeixerà idèntics drets a qui usi català i a qui usi castellà, garantirà que el procés formatiu dels nostres infants els permetrà conèixer per igual totes dues llengües, estimarà i reconeixerà per igual tota l'obra creativa s'expressi en la llengua que s'expressi, etc.
El compromís lingüístic i social que representa la cooficialitat de català i de castellà és la clau de volta que sustenta la cohesió de la nostra societat i el fer realitat aquesta expressió tan estimada i que per a molts és el que dona sentit a tot plegat de ser «un sol poble», amb independència del nostre origen, del dels nostres pares i de la nostra llengua familiar, sigui el català, sigui el castellà o siguin totes dues.
Si aquesta clau de volta perillés -que no perilla-, perillaria tot en el que hem cregut i pel que hem lluitat, perillaria tot allò del que tan orgullosos n'estem, aquest ser «un sol poble». Però no perilla, podem estar tranquils, els qui volem la independència.
És absurd entrar en debats sobre el que és l'oficialitat i sobre les diferents maneres que existeixen de gestionar la realitat lingüística d'una societat. En aquest tema, cap experiment ni cap ocurrència. Sigui com sigui i pel que sigui, estem en un context político-cultural en el que les coses són molt fàcils i molt comprensibles per tothom. Tot el que sigui alterar l'status jurídic és una aberració. De la mateixa manera que és una aberració intentar fer creure que mantenir aquest status jurídic deixarà en situació de vulnerabilitat el català.
Res del que fem per fer aquest país nou que volem implicarà mai una minva de drets per cap de nosaltres. I en l'àmbit lingüístic això té una traducció que tothom entén i que és cabdal que sigui entesa així: no hi haurà una llengua de primera i una de segona. I mantenir la cooficialitat és la la manera més clara i convincent com podem expressar-ho. I punt.
No és que tingui un ple convenciment, que el tinc, que no hem de donar cap argument als contraris a la independència i oferir-los-hi estúpidament un eix divisiu que estan buscant desesperadament per trencar la nostra majoria social. No és només això. És també un ple convenciment que el país que volem és un país que entén, respecta i estima català i castellà per igual, i que serà capaç de protegir i potenciar el català de la mateixa manera que serà capaç d'estimar el castellà com a llengua i cultura pròpia. Perquè aquest és el país que som, perquè aquest és el país que estimem, perquè aquest és el país que volem i perquè aquest és el país que farem.
DONEC PERFICIAM
PS: en propers posts tractaré dos altres temes cabdals sobre els quals, com a societat, no ens podem permetre en cap cas fer experiments ni xorrades: Catalunya tindrà, òbviament, un exèrcit i unes forces armades (dimensionades d'acord a la nostra realitat, sens dubte) i el Parlament de Catalunya tindrà totes les majories absolutes que el poble de Catalunya vulgui que tingui, només faltaria!!!!
- tot el meu suport al jutge Vidal perquè en el seu temps lliure pugui realitzar totes aquelles tasques que cregui convenients i que no comprometin, als ulls dels administrats, la seva alta magistratura. Ningú no pot ser perseguit per les seves idees, i el jutge Vidal és víctima d'una persecució amb una clara arrel ideològica que és inadmissible. I això no vol dir que tot el que hagi fet hagi estat respectuós amb la magistratura que exerceix. Aquest suport té un plus personal perquè vaig conèixer el jutge Vidal quan era ell era el titular del Penal 2 de Sabadell i jo era el Coordinador de l'equip de normalització lingüística a l'Administració de Justícia de Barcelona-comarques, l'any 1994: el seu compromís amb el català a l'Administració de Justícia era exemplar i, dissortadament, excepcional.
- Com a jutge, com a jurista, com a advocat, com a acadèmic, com a persona compromesa... tothom pot fer una feina d'estudi i proposta per al present i per al futur del nostre país. I quan més encertada sigui, més contribuirà a fer un país millor. El que de cap manera no pot ser, no és admissible, és que un exercici personal, sense cap legitimitat col·lectiva ni representativa, sigui elevat a la categoria del que és la màxima norma de la que una societat es pot dotar per regir la seva convivència, a partir d'un consens democràtic entre tots els representants d'aquesta societat escollits democràticament. Des d'aquest punt de vista la manera com el jutge Vidal ha batejat el seu exercici creatiu és senzillament ABERRANT. Devalua el procés, devalua el sentit, el rigor i la naturalesa de les coses i ens situa en el terreny de l'esperpent ibèric.
- Tot el que ha passat és un deliri descomunal, al que cal afegir el deliri dels continguts del mateix exercici creatiu, li diguem com li diguem. Així les coses no tenia la més mínima intenció d'entrar en el tema, i molt menys en rebatre o debatre els seus continguts. El que passa és que tot l'enrenou creat, que dissortadament no ha estat poc, ha despertat -un altre efecte pervers- debats que ja tots consideràvem feliçment superats. I a això és el que avui vull tractar.
El jutge Vidal en el seu exercici creatiu assenyala que català i castellà haurien de ser llengües cooficials en el futur estat català. Això respon a un evident consens molt majoritari en l'independentisme, en els partits polítics, en la societat civil i en la militància independentista. I és de les poques coses amb les que estic 100% d'acord de tot el que ha escrit.
Dissortadament la dimensió mediàtica que ha tingut tot aquest deliri ha despertat la minoria sorollosa i encegada que combat aquest fonament clau del nostre present i futur, del nostre consens social i de projecte de país més bàsic.
És així. De fet sobre aquest tema ja està tot dit. I tenim la sort que existeixi aquest consens al que feia referència. Sense aquest consens crec que no existiria el que anomenem «procés». La força d'aquest consens havia tancat ja un debat que era la més gran mostra d'estupidesa col·lectiva a la que mai hem assistit, perquè és l'únic debat que té prou potencial divisiu en la nostra societat com per engegar tot el procés a la merda.
L'exercici creatiu del jutge Vidal recull aquest consens, que segueix ferm, inamovible, en el que és la millor notícia de tot plegat. Tanmateix, i per convidar a la reflexió a tots els que tan incomprensiblement segueixen encegats en reobrir-los, voldria traslladar-vos una reflexió de caràcter molt personal.
Porto des del 1984 militant per la independència. Sóc xarnego orgullós, fill de pare murcià i mare catalana. Em vaig criar fins als 4 anys a Sevilla, a Lora del Río, i després al barri de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat. El català i el castellà sempre han estat les meves llengües, i me les estimo per igual. Si he lluitat tant pel català, fins al punt que durant un temps vaig treballar en l'àmbit de la normalització lingüística, ha estat perquè sempre he estat conscient de la seva feblesa, i de que l'havíem de cuidar i potenciar molt. Però sempre ho vaig fer amb el convenciment ple que això era compatible amb tenir el castellà, l'altra meva llengua pròpia, també com a llengua de la meva societat i sel país que volia, amb pensar, creure i defensar que el castellà forma part indestriable de la nostra realitat nacional, de molts de nosaltres individualment -entre els que m'hi compto- i de tots nosaltres col·lectivament, i que aquesta és una realitat de la que ens n'hem de sentir molt orgullosos.
La societat catalana té dues grans llengües de referència: el català i el castellà. I el país que volem també volem que les tingui, i les tindrà.
Com deia, el 2014 vaig complir 30 anys de militància independentista. Vull la independència pel damunt de tot i crec en la independència com el millor futur per al nostre país i tota la seva gent.
Només hi hauria una cosa que m'ho faria repensar tot: si cregués que la independència seria aprofitada per deixar en un segon nivell una de les meves llengües i de la nostra gent, el castellà. Si un dia tingués la més mínima sospita que la independència ens podria portar a tenir una llengua de primera, oficial, el català, i una llengua de segona, el castellà, no oficial, deixaria de ser independentista. Ho dic així, amb tota la contundència i convicció de que sóc capaç. Perquè voldria dir que estaríem en un procés en el que ni entendríem ni estimaríem la realitat de la nostra societat.
Per sort aquest deliri només el defensen uns pocs, per bé que són capaços de fer soroll. Per sort el país nou al que aspirem tindrà català i castellà com a llengües oficials, protegirà el català, perquè cal, és just i és necessari, però s'estimarà per igual català i castellà, reconeixerà idèntics drets a qui usi català i a qui usi castellà, garantirà que el procés formatiu dels nostres infants els permetrà conèixer per igual totes dues llengües, estimarà i reconeixerà per igual tota l'obra creativa s'expressi en la llengua que s'expressi, etc.
El compromís lingüístic i social que representa la cooficialitat de català i de castellà és la clau de volta que sustenta la cohesió de la nostra societat i el fer realitat aquesta expressió tan estimada i que per a molts és el que dona sentit a tot plegat de ser «un sol poble», amb independència del nostre origen, del dels nostres pares i de la nostra llengua familiar, sigui el català, sigui el castellà o siguin totes dues.
Si aquesta clau de volta perillés -que no perilla-, perillaria tot en el que hem cregut i pel que hem lluitat, perillaria tot allò del que tan orgullosos n'estem, aquest ser «un sol poble». Però no perilla, podem estar tranquils, els qui volem la independència.
És absurd entrar en debats sobre el que és l'oficialitat i sobre les diferents maneres que existeixen de gestionar la realitat lingüística d'una societat. En aquest tema, cap experiment ni cap ocurrència. Sigui com sigui i pel que sigui, estem en un context político-cultural en el que les coses són molt fàcils i molt comprensibles per tothom. Tot el que sigui alterar l'status jurídic és una aberració. De la mateixa manera que és una aberració intentar fer creure que mantenir aquest status jurídic deixarà en situació de vulnerabilitat el català.
Res del que fem per fer aquest país nou que volem implicarà mai una minva de drets per cap de nosaltres. I en l'àmbit lingüístic això té una traducció que tothom entén i que és cabdal que sigui entesa així: no hi haurà una llengua de primera i una de segona. I mantenir la cooficialitat és la la manera més clara i convincent com podem expressar-ho. I punt.
No és que tingui un ple convenciment, que el tinc, que no hem de donar cap argument als contraris a la independència i oferir-los-hi estúpidament un eix divisiu que estan buscant desesperadament per trencar la nostra majoria social. No és només això. És també un ple convenciment que el país que volem és un país que entén, respecta i estima català i castellà per igual, i que serà capaç de protegir i potenciar el català de la mateixa manera que serà capaç d'estimar el castellà com a llengua i cultura pròpia. Perquè aquest és el país que som, perquè aquest és el país que estimem, perquè aquest és el país que volem i perquè aquest és el país que farem.
DONEC PERFICIAM
PS: en propers posts tractaré dos altres temes cabdals sobre els quals, com a societat, no ens podem permetre en cap cas fer experiments ni xorrades: Catalunya tindrà, òbviament, un exèrcit i unes forces armades (dimensionades d'acord a la nostra realitat, sens dubte) i el Parlament de Catalunya tindrà totes les majories absolutes que el poble de Catalunya vulgui que tingui, només faltaria!!!!
Entrades
1 comentari:
No ens hem de capficar en el tema lingüistic, si Catalunya esdevé estat la propia dinàmica salvarà el català i castellà servirà per enriquirnos culturalment. No cal fer cap guerra.
Publica un comentari a l'entrada