En record de Mn. Lluís Hernàndez. Calaixos oberts...

Avui ha mort mossèn Lluís Hernàndez, un capellà tan extraordinàriament vinculat a la seva comunitat que amb els primers ajuntaments democràtics fou alcalde de Santa Coloma de Gramanet pel PSUC.

La seva mort m'ha obert uns calaixos de la meva memòria que feia temps no obria, i m'ha portat també a obrir-ne alguns de físics.

He recordat el barri de Sant Ildefons (Cornellà de Llobregat) d'aquells anys. He recordat el compromís del meu pare, amb el PSUC, però també amb l'Església, des de profundes conviccions cristianes. Recordant-ho, he regirat entre papers que conservo i he trobat aquest carnet del PSUC del 1976 que il·lustra el post.

Llavors jo feia EGB, al col·legi públic Sant Ildefons, del barri on vivíem. És increïble com sobreviuen alguns records molt intensos d'aquella època. Vivíem davant la comissaria dels «grisos». La convulsió de l'època era tal que a classe els temes de conversa d'uns marrecs com érem nosaltres eren sovint les vagues i conflictes que assolaven el barri i les empreses on treballaven tots els pares dels meus companys. «Los de la tal están en huelga...» «Ayer hubo heridos en tal mani...» i així. Quan arribava a casa mirava la comissaria. Si l'esplanada que hi havia entre l'escola Montserrat i la comissaria estava plena de camions i autobusos i jeeps dels antidisturbis volia dir que la cosa anava forta. Era el nostre termòmetre, que comentàvem amb els amiguetes al carrer.

Diumenge anàvem a missa, normalment a la parròquia de Sant Miquel. Els meus pares eren amics de Mossèn Salvador, i d'altres capellans de la parròquia. Tots estaven molt compromesos amb les lluites que hi havia al barri. Era freqüent que els vaguistes acabessin tancats en una de les parròquies del barri, on la policia rarament hi entrava. Algunes celebracions acabaven esdevenint actes de protesta. L'any 1974 la meva mare estava embarassada del meu germà petit. No recordo què havia passat, segurament havien matat algú, i els meus pares van anar a una missa que s'oficiava a Santa Maria, la parròquia de Cornellà centre. A la sortida els estaven esperant els grisos, que van repartir inhumanament, fins al punt que el meu pare es va emportar un cop de porra terrible... que anava destinat a la meva mare, ostensiblement embarassada. Mon pare s'hi va llençar per interposar-s'hi. Suposo que gràcies a això mon germà és viu.

Els vasos comunicants entre les lluites socials i veïnals i l'església i els capellans d'aquell Cornellà eren per a mi la cosa més natural del món. No em podia imaginar una església sense aquest compromís amb la seva comunitat. Era l'època també de «los curas obreros», capellans que portaven el seu compromís no només a ser al costat de la seva comunitat, sinó a viure com ells, a les fàbriques. Mossèn Fisa, que portava el meu grup de JOBAC, treballava a una impremta. Frederic Prieto, que esdevindria el primer alcalde democràtic de Cornellà, i a qui mon pare estava molt unit, havia estat capellà. I així.

Aquest és l'ambient en el que un capellà com Lluís Hernàndez va portar el seu compromís amb la comunitat fins esdevenir alcalde.

I aquest és un dels calaixos de la meva memòria que avui s'ha obert al conèixer la mort de Mn. Lluís Hernàndez.

Però també se n'ha obert un altre. Aquest ja quan jo estudiava a la Facultat de Dret de la UB. Provinent d'un dels més emblemàtics barris del que es coneixia com a «cinturó roig» de Barcelona, a la Facultat és el primer cop que ensopego de cara amb una ultradreta organitzada i forta. I joder, quins personatges.

Jo era llavors un lidercillo estudiantil, al capdavant de la FNEC a la Facultat de Dret i a la Universitat de Barcelona. I el xoc va ser inevitable. Dins la Facultat mai van passar de les amenaces i els intents d'intimidació, que en alguna ocasió havia arribat a que m'exhibissin les pistoles que portaven sota les caçadores. Amb el temps la cosa es suavitzà, i amb alguns dels ultres conversàvem, no teníem una mala relació, hi havia com un respecte que impedia passar certes línies vermelles i formàvem part dels mateixos òrgans de representació estudiantil. Ja ho he explicat algun cop, quan vaig acabar la carrera va venir-me a trobar el líder dels ultres, el més civilitzat que tenien (ara està al PP), i em va deixar anar: «Abad, no tienes ni idea de las veces que nos hemos reunido para ver si te dábamos una paliza, però tienes huevos, lo reconocemos, y te hemos acabado respetando por ello».

Les vegades que havíem xerrat entre nosaltres, i aquest és el segon calaix de la meva memòria que avui s'ha obert, per a ells en Mossèn Lluís Hernàndez era un dels temes recorrents, que més atravessat tenien. S'hi referien com «el cura rojo», el tractaven de "hijoputa" i bravoconejaven explicant les vegades que havien anat a Santa Coloma a fer pràctiques de tir amb les campanes de l'església. Aquest era el nivell, crec que era un dels seus més grans "dimonis".

Sí, és en aquest context que mossèn Lluís Hernàndez desplegà la seva tasca evangèlica i de compromís amb la comunitat, esdevenint, alhora, l'objectiu de la violència salvatge d'una ultradreta espanyolista que es movia, en aquells anys del postfranquisme, amb total impunitat.

Els temps han canviat molt des d'aleshores. El desplegament dels Mossos va posar fre a la impunitat de la ultradreta espanyolista.

Ara els hereus d'aquella ultradreta ens volen donar lliçons de democràcia i de convivència, engreixats des d'una nova impunitat, la del seu finançament, des de les clavegueres de l'estat i els seus peons, tan fosc com estèril i vergonyant.

I tanmateix, el més trist de tot és que els actuals hereus d'aquell PSUC del que formà part Lluís Hernàndez, com mon pare, ara estan vexant el llegat moral de tanta lluita i actuen com a còmplices necessaris del poder de l'Estat espanyol i de l'status quo per frenar la més gran revolució democràtica que s'està donant a Europa, el procés independentista de Catalunya. També, quina vergonya. Quina gran vergonya!

Al Cel Sia, Mossèn Lluís Hernàndez.

PS: jo també he evolucionat des d'aleshores, és evident per a tots els qui em llegiu habitualment. De la mà de mon pare, murcià d'origen, vaig entendre que sense la independència el nostre país mai no podria gaudir de la llibertat, la prosperitat i la justícia social que ens mereixem, i vaig prioritzar la lluita independentista, la mare de totes les lluites a Catalunya. Per a mi segueixen vigents tots els valors d'aquell xaval de barri que compartia les seves inquietuds amb altres companys de la parròquia en el marc de la JOBAC. He evolucionat, sobretot, en la manera de com fer realitat aquests objectius. Però això ja són figues d'un altre paner o un tema per a un altre post