Ahir vaig fer un post dur, molt crític i des d'una racional desesperació amb moltes de les coses que estan passant. Avui, però, voldria fer-ne una altra lectura, de la situació, que és igualment racional, una lectura des dels motius per a l'esperança i la confiança que, a poc que fem les coses bé, estem en unes condicions úniques per guanyar la nostra llibertat. I seria injust per part meva no reconèixer-les i no analitzar-les. Ens pot anar bé a tots fer-ho.
Ahir deia que, després de 30 anys de militància independentista, em resultava desesperant veure com en aquest tram final del procés havíem entrat en un bucle que feia perillar arribar al nostre objectiu, a la independència. Tot el que vaig analitzar era cert, o com a mínim és com jo ho veig. Les coses que no estem fent bé, les que s'estan fent malament, que només depenen de nosaltres, i que fan perillar l'assoliment de l'objectiu.
Dit això, el cert és que aquests 30 anys de militància també em donen una perspectiva que vull compartir amb vosaltres. Estem en unes condicions que molt pocs de nosaltres, molt pocs dels més veterans (i 30 anys ja comencen a ser veterania) ens podíem imaginar estaríem vivint per assolir la independència.
És igual si han estat 30 com si són 3 o són 60, els anys dedicats a militar en una causa com la de la llibertat del teu país. L'únic important és l'honor que representa formar part d'una llarga cadena de relleus que des de fa 300 anys malda per la supervivència de la nostra Nació i per un futur en llibertat. Cadascú de nosaltres, des del moment que s'integra en aquesta llarga cadena que uneix els que ens han precedit en el combat amb els que s'hi sumen, esdevé un maó sobre el que s'edifica el nostre futur col·lectiu. Perquè no hi ha futur si, malgrat les nostres diferències, no sabem i no som conscients que tots i cadascun de nosaltres donem forma i solidesa, fem possible, aquesta paret mestra de la nostra Nació.
I en formem, ens hi integrem, sense saber com acabarà sent aquesta paret mestra. Quan començava a militar l'objectiu de la independència el vèiem tan llunyà que ni tan sols ens imaginàvem com seria el moment en que el podríem assolir. I dedicàvem totes les nostres energies a una militància que reivindicava el simple ser, existir, com un èxit, però que s'abocava, des de la consciència de ser una posició minoritària en la nostra societat, a créixer, a explicar perquè érem independentistes, què volia dir ser independentista i perquè volíem la independència.
Des d'aquest punt de vista, avui, 10 de juliol, que tot just fa 5 anys de l'espectacular manifestació contra la sentència del TC que mutilava de manera humiliant l'Estatut de Catalunya, podem dir que han estat 5 anys d'autèntic vertigen, increïbles, que han portat el projecte independentista a ser el projecte polític més sòlid i majoritari de la nostra societat.
Estem, per tant, on molts pensàvem que potser mai ho veuríem. Estem a les portes de la independència. Quan ahir lamentava les coses que fem que ens fan més difícil assolir la independència, no ho feia com de vegades llegeixo a alguns que diuen, perquè «tenim pressa» o «ho volem ja», com si militar per la independència tingués una data de caducitat. En absolut. Ni vull ni m'agradaria que l'únic que pogués dir de mi mateix és que «he lluitat». Vull guanyar. Però sé que guanyar serà molt difícil, i que allò important per guanyar és la solidesa del nostre compromís. Quan em desespero perquè fem les coses malament ho faig perquè tenint la victòria tan a tocar, i sent plenament conscient del sacrifici dels que ens han precedit per arribar-hi, em sembla immoral que fem les coses malament i siguem nosaltres mateixos els qui posem en perill la victòria. No tenim dret a fer-ho.
I això no vol dir en cap cas que si cal estar lluitant uns altres 30 anys perquè fent tot el que hem de fer, no assolim el nostre objectiu, no hi siguem uns altres 30 anys si Déu ens dóna prou força i salut per seguir lluitant. Aquí no s'arronsa ningú. I seguirem i seguirem i seguirem fins aconseguir-ho, fins la victòria.
Quedem-nos, per tant, en que hem arribat més lluny i més ràpidament del que mai la majoria de nosaltres pensava faríem.
Tenim a les nostres mans la possibilitat extraordinària de guanyar. Perquè tenim un projecte de llibertat i de prosperitat per al nostre poble. Perquè de fet som els únics que el tenim. No hi ha ningú que tingui cap altre projecte alternatiu a la independència. Els altres es defineixen per la negació, una negació que va des de l'oposició irracionalment identitària a la independència fins a la negació de la nostra realitat nacional, com a poble, com a societat. L'oposició a la independència és el no-res, és el no-ser.
Per això la independència és l'únic projecte capaç d'engrescar i creïble en l'oferiment a la nostra societat, sense distinció de cap mena, d'un futur millor, d'una major prosperitat.
No tinc cap dubte que si la setmana vinent les forces polítiques centrals del nostre país arriben a un acord per configurar una candidatura unitària, de la naturalesa que sigui, que representi el Sí a la independència, guanyarem, i ho farem amb molta força.
Si les forces polítiques i cíviques acaben configurant aquesta gran candidatura central de país pel Sí, guanyarem. La meva opinió és que aquesta candidatura és més forta si aplega societat civil i partits polítics des d'una profunda transversalitat i pluralitat, superant diferències, i alineant-se de manera convincent per oferir a la societat una proposta creïble, sòlida i fiable. Si per aconseguir-ho no hi han de ser polítics «en actiu», que no hi siguin. La meva opinió és que és millor hi siguin. Però si la majoritària o la possible és que no hi siguin, doncs endavant.
Insisteixo, en aquest punt jo tinc la meva opinió, que he defensat amb contundència, però també puc entendre altres arguments i acceptar-los. I tothom a treballar.
I això estem en condicions de fer-ho.
Jo crec que una candidatura d'aquest tipus, amb, p.ex. caps de llista «de la societat civil» a totes les circumscripcions, i on els polítics només hi entressin a partir posem el cas del número 10 a Barcelona o del 5 a TGN, Lleida i Girona, tindria molta més força i solidesa. M'emociona p.ex. pensar en una possible llista a Barcelona que encapçalés Neus Català, i de la que en formessin part tant el President Mas com n'Oriol Junqueras o en David Fernàndez.
Però si per aconseguir la unitat la fórmula és una altra, no passa res.
Els límits on els poso? En que les coses cal fer-les bé i no podem fer coses que posin en risc total l'estratègia, ens afebleixin o ens manllevin credibilitat. I poso alguns exemples d'aquestes línies vermelles.
Puc acceptar i acceptaria sense problemes una llista únicament de societat civil, però no puc acceptar i no és acceptable una estratègia de cara al 27S que no vertebrés sòlidament una majoria parlamentària independentista i un govern que executés els mandats del Parlament, que gestionés la independència. El 27S votarem, i ho farem en clau plebiscitària, perquè no hem pogut fer un referèndum que és el que volíem. Però votarem un Parlament que si obté una majoria independentista, en la configuració de l'estratègia s'ha d'haver pactat -i això sí que és una exigència- com s'executarà, com es farà la independència.
Al meu entendre només hi ha una via. Si el 27S s'obté majoria de vots i escons per la independència, que els podem obtenir i estic segur obtindrem, el Parlament, elevant aquesta votació a la categoria de decisió democràtica del poble de Catalunya, el que ha de fer és proclamar la independència, en el moment i de la manera que es consideri més adequat perquè al fer-ho es generin els efectes que volem. Això vol dir que sí, que, efectivament, si del 27S en surt aquesta majoria indy, ja ens haurem comptat, i el Parlament haurà de proclamar o declarar la independència.
Però també caldrà que hi hagi un govern fort, molt fort, que gestioni tot el que seguirà a aquesta declaració. De manera que per a mi el Parlament resultant del 27S ha d'escollir un President que ha de nomenar un govern de concentració de totes les forces polítiques i socials que han participat de la candidatura pel Sí.
Una línia vermella que no trobo admissible és dir que la majoria parlamentària indy s'inhibirà de tot això i només farà per tal que en el menor termini de temps possible hi hagi unes noves eleccions. Això no té ni cap ni peus i seria un error extraordinari, de conseqüències imprevisibles (molt negatives totes) per al procés.
Si assolim la majoria indy, d'aquí s'han de generar, en seu parlamentària, actes, proclamacions i declaracions per solemnitzar la independència, i un govern fort que la gestioni.
Sobre la candidatura en sí, i en la hipòtesi que no hi haguessin «polítics» (des del moment que participes d'una llista ja has esdevingut «polític»), el que cal és una extraordinària cura i intel·ligència per gestionar qui n'ha de formar part. Ha de ser el més plural possible, ha de comptar necessàriament amb les persones de major projecció i talent del país, que tinguin una major capacitat de suma i representatives de perfils socials de tota mena, etc. Això significa, per a mi, que cal anar amb molta cura de no incorporar-hi, de que no s'hi colin, ni frikis, ni tarats, ni persones que només es representen a elles mateixes, per més aires que es donin i per més facilitat per figurar que tinguin.
Això vol dir que aplaudiré amb entusiasme que hi hagi gent compromesa des de posicions ideològiques molt distants a la meva, com podria ser persones provinents de l'extrema-esquerra i fins i tot els moviments antisistema, però no trobaria admissible que en formessin part persones que s'han desacreditat a elles mateixes des del seu profund sectarisme i que, per més que figurin, només es representen a elles mateixes, i encara així, com podria ser la senyora Forcades. De fet, qualsevol persona que ella mateixa s'hagi postulat sense que ningú li hagi demanat a formar-ne part, seria motiu més que suficient perquè no en formi part.
He posat aquest exemple de la Forcades perquè em sembla prou contundent del que considero són línies vermelles. Una hipotètica llista unitària de la societat civil no ha de ser la manera perquè s'hi colin tot de personatges nefastos, que no representen a ningú, que només divideixen i resten credibilitat. Només faltaria que d'una llista així n'apartéssim valors tan extraordinaris com el President Mas, n'Oriol Junqueras o David Fernández i l'obríssim a tota aquesta tropa de frikis indocumentats i sectaris com la Forcades.
Cal, també, que l'estructura d'una llista d'aquesta naturalesa contempli persones de reconeguda experiència i solidesa, perquè vertebrin l'heterogeneïtat del que pot ser un grup humà tan dispers, diferent i amb cap experiència política com la que assumiran si esdevenen parlamentaris.
Insisteixo que al meu entendre és un luxe que no entenc ens puguem permetre que en una llista així no hi siguin ni el President Mas ni l'Oriol Junqueras ni en David Fernández. Però en fi, si els que ho gestionen ho veuen d'una altra manera, estarem amb ells.
Tant de bo la setmana vinent tinguem notícies positives en aquest sentit. Seria molt i molt important.
I tot i la importància que pot tenir i/o tindrà, encara és més important una altra cosa, que n'hauria de sortir de tots els contactes que s'estan fent aquests dies: un full de ruta totalment blindat dels passos que caldrà fer, dels que la llista per al 27S només és el primer esglaó. Un full de ruta que ha de ser clar, responsable, fiable, creïble i factible. Un full de ruta que no ha de ser ni un brindis al sol ni un experiment social que desconcerti els votants i la comunitat internacional que al cap i a la fi seran els que donaran, amb el seu reconeixement, carta de naturalesa a la nostra independència.
Tot això, i aquesta és l'altra cara de la moneda del que explicava ahir, ho podem aconseguir, ho podem fer, estem en condicions de fer-ho. Tenim una CDC que ha culminat amb gran encert i coratge el seu viratge independentista i que s'ha desfet de la sangonera del Duran. Tenim un President Mas que és un dels lideratges polítics més sòlids i fiables que podíem aspirar a tenir en una situació així. Tenim un Oriol Junqueras que, quan s'hi posa, és un polític d'una extraordinària intel·ligència i capacitat comunicativa i didàctica excepcional. Tenim una ERC que ha recuperat la seva presència territorial i municipal, i que està fortament unida, cohesionada. Tenim un David Fernández que és un autèntic fenomen com a persona i com a polític, d'una solidesa, d'una intel·ligència, d'una integritat ètica i d'un coratge excepcionals. Tenim una CUP que, malgrat integrar perfils polítics dispars, ha sapigut estar a l'alçada en els moments més turbulents pels que ha passat el procés. Tenim una ANC forta i mobilitzada, amb un president, en Jordi Sánchez, al que cal agrair-li cada dia que assumís el repte i posés tot el seu capital polític, inteligència i experiència al servei de la causa. Tenim un Ara és l'hora que està fent una feina excepcional, i que ha posat al capdavant del projecte un dels polítics de més vàlua i intel·ligència d'aquest país, en Raül Romeva. Tenim Òmnium, i el lideratge seré de la Muriel Casals. I tenim Súmate, que és l'aposta estratègica més important que mai hauríem pogut fer, amb un Eduardo Reyes que té una capacitat única d'arribar on l'independentisme mai no havia pogut arribar i d'explicar-lo com mai havíem sabut fer.
Tenim tot aquest capital polític i social que és extraordinari, excepcional. I, sobretot, ens tenim a nosaltres, un poble mobilitzat i il·lusionat per assolir la seva llibertat, per la independència i per un futur de properitat per a tots. Si tenim tot això, no pot ser que siguem tan rucs de no saber-ho aprofitar. No tenim dret a no fer-ho bé, a no fer el que toca. No tenim dret a fer-ho malament.
Estic segur que després de les tempestes que hem viscut, tots n'haurem après i ara serem capaços de posar a treballar tot aquest enorme capital humà i social per la independència. GUANYAREM!
DONEC PERFICIAM
Ahir deia que, després de 30 anys de militància independentista, em resultava desesperant veure com en aquest tram final del procés havíem entrat en un bucle que feia perillar arribar al nostre objectiu, a la independència. Tot el que vaig analitzar era cert, o com a mínim és com jo ho veig. Les coses que no estem fent bé, les que s'estan fent malament, que només depenen de nosaltres, i que fan perillar l'assoliment de l'objectiu.
Dit això, el cert és que aquests 30 anys de militància també em donen una perspectiva que vull compartir amb vosaltres. Estem en unes condicions que molt pocs de nosaltres, molt pocs dels més veterans (i 30 anys ja comencen a ser veterania) ens podíem imaginar estaríem vivint per assolir la independència.
És igual si han estat 30 com si són 3 o són 60, els anys dedicats a militar en una causa com la de la llibertat del teu país. L'únic important és l'honor que representa formar part d'una llarga cadena de relleus que des de fa 300 anys malda per la supervivència de la nostra Nació i per un futur en llibertat. Cadascú de nosaltres, des del moment que s'integra en aquesta llarga cadena que uneix els que ens han precedit en el combat amb els que s'hi sumen, esdevé un maó sobre el que s'edifica el nostre futur col·lectiu. Perquè no hi ha futur si, malgrat les nostres diferències, no sabem i no som conscients que tots i cadascun de nosaltres donem forma i solidesa, fem possible, aquesta paret mestra de la nostra Nació.
I en formem, ens hi integrem, sense saber com acabarà sent aquesta paret mestra. Quan començava a militar l'objectiu de la independència el vèiem tan llunyà que ni tan sols ens imaginàvem com seria el moment en que el podríem assolir. I dedicàvem totes les nostres energies a una militància que reivindicava el simple ser, existir, com un èxit, però que s'abocava, des de la consciència de ser una posició minoritària en la nostra societat, a créixer, a explicar perquè érem independentistes, què volia dir ser independentista i perquè volíem la independència.
Des d'aquest punt de vista, avui, 10 de juliol, que tot just fa 5 anys de l'espectacular manifestació contra la sentència del TC que mutilava de manera humiliant l'Estatut de Catalunya, podem dir que han estat 5 anys d'autèntic vertigen, increïbles, que han portat el projecte independentista a ser el projecte polític més sòlid i majoritari de la nostra societat.
Estem, per tant, on molts pensàvem que potser mai ho veuríem. Estem a les portes de la independència. Quan ahir lamentava les coses que fem que ens fan més difícil assolir la independència, no ho feia com de vegades llegeixo a alguns que diuen, perquè «tenim pressa» o «ho volem ja», com si militar per la independència tingués una data de caducitat. En absolut. Ni vull ni m'agradaria que l'únic que pogués dir de mi mateix és que «he lluitat». Vull guanyar. Però sé que guanyar serà molt difícil, i que allò important per guanyar és la solidesa del nostre compromís. Quan em desespero perquè fem les coses malament ho faig perquè tenint la victòria tan a tocar, i sent plenament conscient del sacrifici dels que ens han precedit per arribar-hi, em sembla immoral que fem les coses malament i siguem nosaltres mateixos els qui posem en perill la victòria. No tenim dret a fer-ho.
I això no vol dir en cap cas que si cal estar lluitant uns altres 30 anys perquè fent tot el que hem de fer, no assolim el nostre objectiu, no hi siguem uns altres 30 anys si Déu ens dóna prou força i salut per seguir lluitant. Aquí no s'arronsa ningú. I seguirem i seguirem i seguirem fins aconseguir-ho, fins la victòria.
Quedem-nos, per tant, en que hem arribat més lluny i més ràpidament del que mai la majoria de nosaltres pensava faríem.
Tenim a les nostres mans la possibilitat extraordinària de guanyar. Perquè tenim un projecte de llibertat i de prosperitat per al nostre poble. Perquè de fet som els únics que el tenim. No hi ha ningú que tingui cap altre projecte alternatiu a la independència. Els altres es defineixen per la negació, una negació que va des de l'oposició irracionalment identitària a la independència fins a la negació de la nostra realitat nacional, com a poble, com a societat. L'oposició a la independència és el no-res, és el no-ser.
Per això la independència és l'únic projecte capaç d'engrescar i creïble en l'oferiment a la nostra societat, sense distinció de cap mena, d'un futur millor, d'una major prosperitat.
No tinc cap dubte que si la setmana vinent les forces polítiques centrals del nostre país arriben a un acord per configurar una candidatura unitària, de la naturalesa que sigui, que representi el Sí a la independència, guanyarem, i ho farem amb molta força.
Si les forces polítiques i cíviques acaben configurant aquesta gran candidatura central de país pel Sí, guanyarem. La meva opinió és que aquesta candidatura és més forta si aplega societat civil i partits polítics des d'una profunda transversalitat i pluralitat, superant diferències, i alineant-se de manera convincent per oferir a la societat una proposta creïble, sòlida i fiable. Si per aconseguir-ho no hi han de ser polítics «en actiu», que no hi siguin. La meva opinió és que és millor hi siguin. Però si la majoritària o la possible és que no hi siguin, doncs endavant.
Insisteixo, en aquest punt jo tinc la meva opinió, que he defensat amb contundència, però també puc entendre altres arguments i acceptar-los. I tothom a treballar.
I això estem en condicions de fer-ho.
Jo crec que una candidatura d'aquest tipus, amb, p.ex. caps de llista «de la societat civil» a totes les circumscripcions, i on els polítics només hi entressin a partir posem el cas del número 10 a Barcelona o del 5 a TGN, Lleida i Girona, tindria molta més força i solidesa. M'emociona p.ex. pensar en una possible llista a Barcelona que encapçalés Neus Català, i de la que en formessin part tant el President Mas com n'Oriol Junqueras o en David Fernàndez.
Però si per aconseguir la unitat la fórmula és una altra, no passa res.
Els límits on els poso? En que les coses cal fer-les bé i no podem fer coses que posin en risc total l'estratègia, ens afebleixin o ens manllevin credibilitat. I poso alguns exemples d'aquestes línies vermelles.
Puc acceptar i acceptaria sense problemes una llista únicament de societat civil, però no puc acceptar i no és acceptable una estratègia de cara al 27S que no vertebrés sòlidament una majoria parlamentària independentista i un govern que executés els mandats del Parlament, que gestionés la independència. El 27S votarem, i ho farem en clau plebiscitària, perquè no hem pogut fer un referèndum que és el que volíem. Però votarem un Parlament que si obté una majoria independentista, en la configuració de l'estratègia s'ha d'haver pactat -i això sí que és una exigència- com s'executarà, com es farà la independència.
Al meu entendre només hi ha una via. Si el 27S s'obté majoria de vots i escons per la independència, que els podem obtenir i estic segur obtindrem, el Parlament, elevant aquesta votació a la categoria de decisió democràtica del poble de Catalunya, el que ha de fer és proclamar la independència, en el moment i de la manera que es consideri més adequat perquè al fer-ho es generin els efectes que volem. Això vol dir que sí, que, efectivament, si del 27S en surt aquesta majoria indy, ja ens haurem comptat, i el Parlament haurà de proclamar o declarar la independència.
Però també caldrà que hi hagi un govern fort, molt fort, que gestioni tot el que seguirà a aquesta declaració. De manera que per a mi el Parlament resultant del 27S ha d'escollir un President que ha de nomenar un govern de concentració de totes les forces polítiques i socials que han participat de la candidatura pel Sí.
Una línia vermella que no trobo admissible és dir que la majoria parlamentària indy s'inhibirà de tot això i només farà per tal que en el menor termini de temps possible hi hagi unes noves eleccions. Això no té ni cap ni peus i seria un error extraordinari, de conseqüències imprevisibles (molt negatives totes) per al procés.
Si assolim la majoria indy, d'aquí s'han de generar, en seu parlamentària, actes, proclamacions i declaracions per solemnitzar la independència, i un govern fort que la gestioni.
Sobre la candidatura en sí, i en la hipòtesi que no hi haguessin «polítics» (des del moment que participes d'una llista ja has esdevingut «polític»), el que cal és una extraordinària cura i intel·ligència per gestionar qui n'ha de formar part. Ha de ser el més plural possible, ha de comptar necessàriament amb les persones de major projecció i talent del país, que tinguin una major capacitat de suma i representatives de perfils socials de tota mena, etc. Això significa, per a mi, que cal anar amb molta cura de no incorporar-hi, de que no s'hi colin, ni frikis, ni tarats, ni persones que només es representen a elles mateixes, per més aires que es donin i per més facilitat per figurar que tinguin.
Això vol dir que aplaudiré amb entusiasme que hi hagi gent compromesa des de posicions ideològiques molt distants a la meva, com podria ser persones provinents de l'extrema-esquerra i fins i tot els moviments antisistema, però no trobaria admissible que en formessin part persones que s'han desacreditat a elles mateixes des del seu profund sectarisme i que, per més que figurin, només es representen a elles mateixes, i encara així, com podria ser la senyora Forcades. De fet, qualsevol persona que ella mateixa s'hagi postulat sense que ningú li hagi demanat a formar-ne part, seria motiu més que suficient perquè no en formi part.
He posat aquest exemple de la Forcades perquè em sembla prou contundent del que considero són línies vermelles. Una hipotètica llista unitària de la societat civil no ha de ser la manera perquè s'hi colin tot de personatges nefastos, que no representen a ningú, que només divideixen i resten credibilitat. Només faltaria que d'una llista així n'apartéssim valors tan extraordinaris com el President Mas, n'Oriol Junqueras o David Fernández i l'obríssim a tota aquesta tropa de frikis indocumentats i sectaris com la Forcades.
Cal, també, que l'estructura d'una llista d'aquesta naturalesa contempli persones de reconeguda experiència i solidesa, perquè vertebrin l'heterogeneïtat del que pot ser un grup humà tan dispers, diferent i amb cap experiència política com la que assumiran si esdevenen parlamentaris.
Insisteixo que al meu entendre és un luxe que no entenc ens puguem permetre que en una llista així no hi siguin ni el President Mas ni l'Oriol Junqueras ni en David Fernández. Però en fi, si els que ho gestionen ho veuen d'una altra manera, estarem amb ells.
Tant de bo la setmana vinent tinguem notícies positives en aquest sentit. Seria molt i molt important.
I tot i la importància que pot tenir i/o tindrà, encara és més important una altra cosa, que n'hauria de sortir de tots els contactes que s'estan fent aquests dies: un full de ruta totalment blindat dels passos que caldrà fer, dels que la llista per al 27S només és el primer esglaó. Un full de ruta que ha de ser clar, responsable, fiable, creïble i factible. Un full de ruta que no ha de ser ni un brindis al sol ni un experiment social que desconcerti els votants i la comunitat internacional que al cap i a la fi seran els que donaran, amb el seu reconeixement, carta de naturalesa a la nostra independència.
Tot això, i aquesta és l'altra cara de la moneda del que explicava ahir, ho podem aconseguir, ho podem fer, estem en condicions de fer-ho. Tenim una CDC que ha culminat amb gran encert i coratge el seu viratge independentista i que s'ha desfet de la sangonera del Duran. Tenim un President Mas que és un dels lideratges polítics més sòlids i fiables que podíem aspirar a tenir en una situació així. Tenim un Oriol Junqueras que, quan s'hi posa, és un polític d'una extraordinària intel·ligència i capacitat comunicativa i didàctica excepcional. Tenim una ERC que ha recuperat la seva presència territorial i municipal, i que està fortament unida, cohesionada. Tenim un David Fernández que és un autèntic fenomen com a persona i com a polític, d'una solidesa, d'una intel·ligència, d'una integritat ètica i d'un coratge excepcionals. Tenim una CUP que, malgrat integrar perfils polítics dispars, ha sapigut estar a l'alçada en els moments més turbulents pels que ha passat el procés. Tenim una ANC forta i mobilitzada, amb un president, en Jordi Sánchez, al que cal agrair-li cada dia que assumís el repte i posés tot el seu capital polític, inteligència i experiència al servei de la causa. Tenim un Ara és l'hora que està fent una feina excepcional, i que ha posat al capdavant del projecte un dels polítics de més vàlua i intel·ligència d'aquest país, en Raül Romeva. Tenim Òmnium, i el lideratge seré de la Muriel Casals. I tenim Súmate, que és l'aposta estratègica més important que mai hauríem pogut fer, amb un Eduardo Reyes que té una capacitat única d'arribar on l'independentisme mai no havia pogut arribar i d'explicar-lo com mai havíem sabut fer.
Tenim tot aquest capital polític i social que és extraordinari, excepcional. I, sobretot, ens tenim a nosaltres, un poble mobilitzat i il·lusionat per assolir la seva llibertat, per la independència i per un futur de properitat per a tots. Si tenim tot això, no pot ser que siguem tan rucs de no saber-ho aprofitar. No tenim dret a no fer-ho bé, a no fer el que toca. No tenim dret a fer-ho malament.
Estic segur que després de les tempestes que hem viscut, tots n'haurem après i ara serem capaços de posar a treballar tot aquest enorme capital humà i social per la independència. GUANYAREM!
DONEC PERFICIAM
Entrades
2 comentaris:
Molt bé. Així sí. Avui m’agrades molt més que ahir.
Cal insistir: com podem prescindir de valors tan extraordinaris com el President Mas, n'Oriol Junqueras o David Fernàndez? Els volen treure de la llista per ser grats a l’Herrera/Camats, al Dante Fachin, a Iceta/Rivera, a Rajoy/Iglesias, al Rei?
Tenim un gran capital polític, no el malbaratem i posem-lo a treballar, que ens donarà bons rèdits.
Molt bé, Francesc! Siempre positifo. Tot el que deies ahir és cert, però no podem desanimar-nos sinó treballar més dur per assolir l'objectiu. Deixem les valoracions dels nostres amics de l'esquerra independentista per més tard, ja hi haurà temps. Ara hem d'asseure'ns amb ells i si cal aturar el rellotge fins arribar a l'acord que ens dugui a la independència.
Publica un comentari a l'entrada