Un dels mantres que més mal ha fet al procés en aquests últims mesos és aquesta invenció de que calia sortir «a convèncer indecisos». Ens ho hem menjat i sentit fins a la sopa, s'ha convertit en un mantra culpabilitzador, en un punt de partida i objectiu que no tenia el més mínim fonament empíric, que no hi havia res al darrere, que no era cert, que ens abocava a una ineficàcia total en tot el que féssim perquè partia d'un diagnòstic previ inexistent o totalment equivocat. Però a força de repetir-ho, com un mantra, ha acabat situant-se en l'imaginari col·lectiu, ha acabat acceptant-se. I això ha estat i és fatal.
L'enquesta d'avui del CEO confirma plenament el que ja fa mesos que comento. A la pregunta «Vol que Catalunya esdevingui un estat independent», només un 5,8 diu que «No ho sap». Estem davant una pregunta dicotòmica, de Sí/No.
Quan mirem la pregunta de resposta múltiple «Creu que Catalunya hauria de ser...» i oferim respostes que van des d'una regió d'Espanya a un Estat independent, passant per una Comunitat Autònoma i un Estat dins una Espanya federal, els que diuen que "no ho saben" ja queden limitats a un 3,9%.
És a dir, que la indecisió «pura» se situa en aquest demoscòpicament irrellevant 3,9%, que fins i tot gairebé se situa dins el marge d'error de l'enquesta, que és del 2,7%. NO HI HA INDECISOS!
En canvi, el que és rellevant en termes de procés i de configuració d'una majoria independentista sòlida és que hi ha un 24% dels enquestats que diuen que volen que Catalunya sigui un Estat dins una Espanya federal.
I per què ho és?
L'enquesta d'avui del CEO confirma plenament el que ja fa mesos que comento. A la pregunta «Vol que Catalunya esdevingui un estat independent», només un 5,8 diu que «No ho sap». Estem davant una pregunta dicotòmica, de Sí/No.
Quan mirem la pregunta de resposta múltiple «Creu que Catalunya hauria de ser...» i oferim respostes que van des d'una regió d'Espanya a un Estat independent, passant per una Comunitat Autònoma i un Estat dins una Espanya federal, els que diuen que "no ho saben" ja queden limitats a un 3,9%.
És a dir, que la indecisió «pura» se situa en aquest demoscòpicament irrellevant 3,9%, que fins i tot gairebé se situa dins el marge d'error de l'enquesta, que és del 2,7%. NO HI HA INDECISOS!
En canvi, el que és rellevant en termes de procés i de configuració d'una majoria independentista sòlida és que hi ha un 24% dels enquestats que diuen que volen que Catalunya sigui un Estat dins una Espanya federal.
I per què ho és?
Per trobar l'explicació hem de fer una co-relació entre les preguntes 29 i 30 del baròmetre del CEO, que plantegen el següent: 1) «Creu que Catalunya ha assolit...» (demana respondre amb un diagnòstic o valoració sobre la situació política de Catalunya en termes d'autogovern) i 2) «Creu que Catalunya hauria de ser...» (que demana sobre desig de forma política de Catalunya, del que desitja l'enquestat sigui políticament):
- a 1) un 3% responen que Catalunya ha assolit massa autonomia. Un percentatge que coincideix amb el 4% que a 2) responen que Catalunya hauria de ser una regió d'Espanya. És l'unionisme radical.
- a 1) un 28% diuen que Catalunya ha assolit un nivell suficient d'autonomia. Es correspon plenament amb el 29,3% que a 2) responen que Catalunya ha de seguir sent una Comunitat autònoma d'Espanya. Status quo.
- finalment ens trobem que a 1) un 63% responen que Catalunya ha assolit un nivell insuficient d'autonomia, percentatge que pràcticament es correspon del tot amb la suma del 24% i del 37,6% que a 2) creuen que Catalunya hauria de ser, respectivament, un Estat dins una Espanya federal i un Estat independent. La suma d'aquestes dues opcions ens aproxima un 61,6%.
És a dir, hi ha un unionisme radical que creu que tenim massa autonomia i que hauríem de rebaixar el nostre status polític a ser una simple regió d'Espanya.
Hi ha un statusquoisme que creu que tal i com estem ja n'hi ha prou, i que està molt bé això de ser una Comunitat Autònoma, i que ni més ni menys.
I finalment hi ha un 63% que es mostren insatisfets amb el nivell d'autonomia política, que consideren insuficient, però que no coincideixen en la manera com s'hauria de superar aquesta insuficiència. Un 24% creuen que l'hauríem de superar via esdevenir un Estat dins una Espanya federal i un 37,6% via esdevenir un Estat independent.
I aquí, amics, hi ha la clau de tot. A parer meu és aquí on hem d'actuar. A parer meu és aquí on es visualitza amb més claredat la importància que té un bon diagnòstic per saber quina és la millor manera d'actuar per fer créixer el nombre de favorables a la sortida política Estat independent.
Us posaré un exemple Barrio Sésamo que he fet servir avui en un dinar amb amics, que m'han preguntat sobre com veia jo els resultats de l'enquesta del CEO. Per explicar tot això, un cop ja tots teníem les cartes amb el menú, els he preguntat què volien demanar.
Uns m'han dit «no ho sé». I uns altres «vull demanar això». Jo coneixia el restaurant, i sé el que fan millor i el que no fan tan bé. Als que no sabien què demanar ho he tingut fàcil, els hi he explicat un parell d'especialitats que recomanava, sobre les que han acabat fent la seva tria.
Als que ja ho havien decidit ja no podia fer-ho igual, he hagut d'introduir una variant: no demanis això, perquè aquí no ho fan gaire bé i acabaràs tenint una digestió molt pesada, que ja m'ho conec, perquè hi vinc sovint. Demana't millor, si em vols creure, això, que t'agradarà i no et sentarà malament ni et decebrà el plat a taula.
Amb la gent amb què compartim diagnòstic però que opten per un Estat federal no els podem tractar com a indecisos. Els hi hem de fer veure, com als companys que avui triaven un plat equivocat, que la seva elecció té molts problemes, i, després, oferir-los-hi una alternativa creïble.
Un indecís és un estadi previ. Pot no haver fet cap diagnòstic ni tenir al cap una elecció d'objectius. Els que s'autodefineixen com a «federalistes» a l'enquestes compartim amb ells diagnòstic, però han fet una opció, que no compartim.
La majoria independentista ens la juguem a partir d'aquest 63% que creuen que Catalunya té un nivell insuficient d'autonomia, concretament en aquest 24% dels quals que creuen que és superable via configurar un Estat dins una Espanya federal. És aquí on hem d'anar. No són indecisos. És gent que té una decisió presa, als que hem de convèncer que la seva decisió és equivocada i que els hi oferim una d'alternativa que és molt més creïble i viable.
Porto molts mesos en els que m'he sentit predicant en el desert, dient que era un error descomunal enfocar el tema amb aquest «sortim a convèncer indecisos», perquè els indecisos no existeixen.
I perquè si actuem com si existissin, si ens creiem el mantra, si donem per bo un diagnòstic fals, de qui hi ha indecisos, no serem efectius per poder configurar la majoria pro independència que volem.
Insisteixo: NO HI HA INDECISOS!
Per treballar eficaçment per configurar una majoria independentista hem d'assumir que haurem de treballar sobre el col·lectiu que tenen una decisió presa, que els haurem d'explicar que és errònia o no porta enlloc, i als que haurem de «vendre» que la nostra opció és la millor, la més viable, la més segura.
I ja no sé com explicar-ho d'una manera més senzilla o més clara. Si heu llegit aquest post, si us plau, al proper que us parli d'indecisos digueu-li que desperti, que espavili una mica, i que els reis són els pares i tal...
- a 1) un 3% responen que Catalunya ha assolit massa autonomia. Un percentatge que coincideix amb el 4% que a 2) responen que Catalunya hauria de ser una regió d'Espanya. És l'unionisme radical.
- a 1) un 28% diuen que Catalunya ha assolit un nivell suficient d'autonomia. Es correspon plenament amb el 29,3% que a 2) responen que Catalunya ha de seguir sent una Comunitat autònoma d'Espanya. Status quo.
- finalment ens trobem que a 1) un 63% responen que Catalunya ha assolit un nivell insuficient d'autonomia, percentatge que pràcticament es correspon del tot amb la suma del 24% i del 37,6% que a 2) creuen que Catalunya hauria de ser, respectivament, un Estat dins una Espanya federal i un Estat independent. La suma d'aquestes dues opcions ens aproxima un 61,6%.
És a dir, hi ha un unionisme radical que creu que tenim massa autonomia i que hauríem de rebaixar el nostre status polític a ser una simple regió d'Espanya.
Hi ha un statusquoisme que creu que tal i com estem ja n'hi ha prou, i que està molt bé això de ser una Comunitat Autònoma, i que ni més ni menys.
I finalment hi ha un 63% que es mostren insatisfets amb el nivell d'autonomia política, que consideren insuficient, però que no coincideixen en la manera com s'hauria de superar aquesta insuficiència. Un 24% creuen que l'hauríem de superar via esdevenir un Estat dins una Espanya federal i un 37,6% via esdevenir un Estat independent.
I aquí, amics, hi ha la clau de tot. A parer meu és aquí on hem d'actuar. A parer meu és aquí on es visualitza amb més claredat la importància que té un bon diagnòstic per saber quina és la millor manera d'actuar per fer créixer el nombre de favorables a la sortida política Estat independent.
Us posaré un exemple Barrio Sésamo que he fet servir avui en un dinar amb amics, que m'han preguntat sobre com veia jo els resultats de l'enquesta del CEO. Per explicar tot això, un cop ja tots teníem les cartes amb el menú, els he preguntat què volien demanar.
Uns m'han dit «no ho sé». I uns altres «vull demanar això». Jo coneixia el restaurant, i sé el que fan millor i el que no fan tan bé. Als que no sabien què demanar ho he tingut fàcil, els hi he explicat un parell d'especialitats que recomanava, sobre les que han acabat fent la seva tria.
Als que ja ho havien decidit ja no podia fer-ho igual, he hagut d'introduir una variant: no demanis això, perquè aquí no ho fan gaire bé i acabaràs tenint una digestió molt pesada, que ja m'ho conec, perquè hi vinc sovint. Demana't millor, si em vols creure, això, que t'agradarà i no et sentarà malament ni et decebrà el plat a taula.
Amb la gent amb què compartim diagnòstic però que opten per un Estat federal no els podem tractar com a indecisos. Els hi hem de fer veure, com als companys que avui triaven un plat equivocat, que la seva elecció té molts problemes, i, després, oferir-los-hi una alternativa creïble.
Un indecís és un estadi previ. Pot no haver fet cap diagnòstic ni tenir al cap una elecció d'objectius. Els que s'autodefineixen com a «federalistes» a l'enquestes compartim amb ells diagnòstic, però han fet una opció, que no compartim.
La majoria independentista ens la juguem a partir d'aquest 63% que creuen que Catalunya té un nivell insuficient d'autonomia, concretament en aquest 24% dels quals que creuen que és superable via configurar un Estat dins una Espanya federal. És aquí on hem d'anar. No són indecisos. És gent que té una decisió presa, als que hem de convèncer que la seva decisió és equivocada i que els hi oferim una d'alternativa que és molt més creïble i viable.
Porto molts mesos en els que m'he sentit predicant en el desert, dient que era un error descomunal enfocar el tema amb aquest «sortim a convèncer indecisos», perquè els indecisos no existeixen.
I perquè si actuem com si existissin, si ens creiem el mantra, si donem per bo un diagnòstic fals, de qui hi ha indecisos, no serem efectius per poder configurar la majoria pro independència que volem.
Insisteixo: NO HI HA INDECISOS!
Per treballar eficaçment per configurar una majoria independentista hem d'assumir que haurem de treballar sobre el col·lectiu que tenen una decisió presa, que els haurem d'explicar que és errònia o no porta enlloc, i als que haurem de «vendre» que la nostra opció és la millor, la més viable, la més segura.
I ja no sé com explicar-ho d'una manera més senzilla o més clara. Si heu llegit aquest post, si us plau, al proper que us parli d'indecisos digueu-li que desperti, que espavili una mica, i que els reis són els pares i tal...
Entrades
2 comentaris:
Convèncer els de l'estat federal es fa a partir de bones opcions polítiques independentistes. Com més potents millor. No crec que sigui complicat. Si les opcions independentistes guanyen per majoria absoluta la desconnexió començarà i si no ho són, però pacten amb els federalistes, també!
Què passarà quan es negociï la qüestió de la hisenda catalana? A cada negociació saldada amb cop de porat de Madrid, els federalistes es tornaran més independentistes.
La clau és tractar l'Herrera i la Camats (i els acòlits del de la cueta) com el que són: defensors de l'statu quo i enemics de la independència de Catalunya. S'ha d'atacar l'arrel del seu pensament màgic; no pot haver-hi millora social sense el poder que et dóna la independència; és físicament impossible que els catalans tinguin la majoria suficient a l'estat espanyol per a reformar-lo; quan l'esquerra espanyola ha gaudit d'amplíssimes majories absolutes sempre ha escanyat els Països Catalans; l'Herrera i la Camats respiren amb l'oxigen que els subministra ERC.
Dit això, Artur Mas ha comès tres greus errors: 1) no haver-se desempallegat d'en Duran el 26 de novembre de 2012, immediatament després de les eleccions al Parlament d'aquell any; 2) no haver prescindit de les opinions dels dirigents d'ERC l'endemà del 9N. Aquests dos errors l'han portat a cometre el tercer: la proposta anunciada a Molins de Rei, que ha facilitat el merder (gràcies Quim) actual. Allà el president devia haver presentat: A) les línies mestres del seu programa (compromisos internacionals a complir, mesures socials per a què ningú quedi enrere, mesures d'impuls econòmic, estructura bàsica del nou estat català); B) els noms principals que l'acompanyarien en la candidatura que ELL lideraria (gent de CDC, ex d'UNIÓ, ex d'altres partits, independents, menció expressa de no integrar a la Forcades), i C) compromís solemne de proclamar la independència si era investit novament President.
Ara estem perdent un temps magnífic en avaluar una llista sense polítics, demanant aclariments sobre que és un polític en actiu, contemplant vàries convocatòries electorals seguides. ESPECTACULAR, que deia aquell.
Divendres a partir peres i a treballar de debò. Espero que demà el President no s'arronsi i tiri endavant.
Publica un comentari a l'entrada