1. INTRODUCCIÓ
Avui hem tingut un nou lliurament del Baròmetre del CEO, sens dubte la millor enquesta de totes les que es fan a Catalunya. Però és això, una enquesta, que estem obligats a analitzar relacionant-la amb el nostre coneixement o visió de la realitat, per poder-ne treure lectures i un relat de la situació política del país i de les claus subjacents en l'opinió expressada pels enquestats.
Intentaré fer això, traslladar-vos la lectura que en faig de les moltes coses que a criteri meu, ens està explicant, però també de les incerteses que ens planteja i dels que considero són els elements políticament més rellevants de la visió que sobre la situació política del país expressen els enquestats.
El baròmetre del CEO és una enquesta que es fa presencialment a unes 1.500 persones, seleccionades per obtenir una mostra representativa del que és la nostra societat. Des d'aquest punt de vista, i amb totes les reserves pròpies de l'instrument, l'opinió que expressa té intenció de recollir l'opinió de la societat. Com sempre dic, no té valor veure si en relació a enquestes prèvies una dimensió puja o baixa un punt o dos. Tot això està dintre del marge d'error. El que és més important i interessant és observar les tendències. El post d'avui, ja només pel que m'he menjat en aquesta introducció, serà dels llargs, perquè té més vocació analítica que d'una opinió meva sobre un tema determinat. I el CEO tracta molts temes i molt interessants tots ells.
Evidentment a mi el que em preocupa i m'ocupa és tot el que té a veure amb el procés independentista, per tant per fer l'anàlisi el que he fet és seleccionar les principals qüestions que crec ajuden a entendre o explicar la situació política del país des d'aquesta perspectiva.
Som-hi
2. L'ESTABILITAT S'HA CONVERTIT, ELLA MATEIXA, EN EL GRAN FET POLÍTIC
Comencem per la pregunta clau des del punt de vista independentista:"vol que Catalunya sigui un Estat independent?"
Un 45,3% dels enquestats responen que Sí, i un 45,5% que No. Un empat total.
El Sí porta molt de temps amb suports al voltant d'aquest 45% (44,1, 42,9, 46,7, 46,6, 45,3). És a dir, l'independentisme porta molt de temps sense créixer, sense guanyar nous suports. Això és un fet.
El No també porta temps movent-se en aquests valors del 45%, tot i que si ho mirem en perspectiva anual potser sí és apreciable una molt petita pèrdua de suports. El febrer del 2015 el No tenia un 48%, i el juny 2015 un 50%. Ara està en aquest 45,5%, per tant sembla s'apunti una petita tendència a la baixa, en la mesura que la variació supera el marge d'error de l'enquesta. Però és quasi inapreciable, i en la mesura que engreixa el "No ho sap" ens fa pensar que és poc rellevant, atès que el no ho sap normalment amaga més "Nos" que sí.
Dues consideracions en relació a aquest "empat tècnic" tan estable en el temps:
- el referèndum és més necessari que mai. Només amb una consulta clara, que permeti posicionaments clars, i concentrar la decisió en aquesta opció, hi ha alguna possibilitat d'alterar aquests percentatges i aquesta estabilitat en l'empat tècnic.
- en paral·lel hem de reflexionar sobre la dificultat política que implica gestionar un procés de la naturalesa de l'independentista amb un país tan igualat en relació al Sí i al No. És evident que el 50,1% dels vots ja són suficient legitimitat democràtica per al que sigui, també per a la independència, però no podem ignorar, ni nosaltres -els independentistes- ni els unionistes aquesta realitat. Requereix de molta política. I requeriria, en un país amb molta política i política bona, d'uns compromisos mutus per garantir que aquesta divisió sobre quin ha de ser el futur polític del país es gestionarà sempre amb respecte democràtic en relació a l'altra posició.
Això lamentablement està lluny de que passi, sobretot des del punt de vista unionista, que nega sistemàticament aquest 45,3% del país que vol la independència. Així, l'independentisme no té al davant cap partit polític ni cap líder polític unionista amb qui "pactar" aquests compromisos. Només té negació, prohibició i repressió per part de l'estat espanyol.
Al meu entendre, a falta d'interlocutor polític en el bàndol unionista, l'independentisme (els seus líders i partits polítics, malgrat que tots ens hi hem de sentir implicats) hauria de fer un esforç imaginatiu per traslladar aquest compromís de respecte democràtic directament a aquest 45,5% de la nostra societat que ara està en el No. Si els líders unionistes intoxiquen i la seva estratègia és el menyspreu i la brega, el nostre gran repte polític és fer tot el possible per arribar directament al votant unionista i fer-lo partícip d'aquest compromís i garantia de profund respecte democràtic en qualsevol escenari possible dels que hauran de venir.
Una altra dada, no sé fins a quin punt més curiosa que no pas rellevant políticament, és veure el creuament entre la intenció de vot al Parlament (en unes futures eleccions) i el posicionament en el Sí/No.
El 90% i el 86,3% dels qui volen votar (en unes futures eleccions), respectivament, Junts pel Sí i CUP, volen que Catalunya sigui un Estat independent. Però un 7,8% dels que votaran Junts pel Sí, no el volen, com tampoc el volen un 4% dels de la CUP, que també tenen un 4,8% que no ho saben i un 4,8 que no contesta.
Curiosament, encara un 8% dels qui volen seguir votant PSC volen Sí a la independència, i un 20,3% dels de Catalunya Sí Que Es Pot (en endavant CSQEP). I encara més curiós, també un 3,2% dels votants de C's i un 5,1% dels del PP. Jo crec que estem davant exotismes del marge d'error de les enquestes, del marge d'error no tan tècnic, sinó de la confusió que moltes vegades tenen els enquestats, per això sempre dic que no val la pena fixar-se en evolutius de % petits, de fins a aquest 5%.
L'única conclusió política possible d'aquestes dades és que posen de manifest que encara ara l'actual escenari polític des del punt de vista dels partits i el posicionament dels seus votants en relació a la independència és prou complexe com per fer necessari un referèndum o similar.
L'estabilitat, també en la pregunta amb resposta múltiple sobre quina ha de ser la relació de Catalunya amb Espanya
Una primera pregunta en aquesta dimensió és la que planteja a l'enquestat quin és el nivell d'autonomia assolit per Catalunya.
Doncs bé, el 68,1% creu que Catalunya ha assolit un nivell insuficient d'autonomia. És una dada políticament molt rellevant. Pràcticament el 70% dels catalans es mostren insatisfets amb el nivell d'autonomia assolit. És una dada inqüestionable, que evidencia el col·lapse constitucional i de l'estat de les autonomies en relació a Catalunya.
D'aquesta pregunta tenim una sèrie molt llarga. Fixem-nos doncs que ara fa 10 anys, Novembre del 2006, "només" un 51,6% s'expressaven en aquests termes d'insuficiència d'autonomia. Avui, març del 2016 som un 68,1%, és a dir, gairebé 17 punts més. A més a més en els últims anys aquesta dada és força estable: va tenir un punt màxim d'insatisfacció el juny del 2013, amb un 72,5%, que va minvar fins al 63% el juny del 2015 i que des de llavors torna a tenir tendència a l'alça, fins arribar a aquest 68,1% aquest març 2016.
En termes de tendència sembla clar que hi ha una gran estabilitat en la dada de gairebé 3 de cada 4 ciutadans de Catalunya insatisfets amb el que consideren insuficient nivell d'autonomia de Catalunya.
Fixem-nos que mentre la immensa majoria de catalans considera insuficient la autonomia de Catalunya, l'estat espanyol, totes les seves institucions, fa anys que caminen en el sentit invers, d'involució democràtica recentralitzadora. No hi ha cap setmana que del Consejo de Ministros no en surti una nova agressió a l'autogovern de Catalunya. El xoc polític és, per tant, inevitable.
Què és el que passa amb aquest 68% de catalans que compartim diagnòstic d'insuficiència amb l'autonomia de Catalunya? Que tots no compartim la mateixa "recepta política" per veure satisfetes les nostres aspiracions polítiques. Veiem-ho.
En aquest mateix mòdul de "relacions Catalunya-Espanya" es pregunta als enquestats què creu que hauria de ser Catalunya, i s'ofereix una resposta múltiple: una regió d'Espaya, una Comunitat Autònoma d'Espanya, un Estat dins una Espanya federal o un Estat independent.
Doncs bé, la resposta majoritària és un Estat independent, amb el 38,5% de les respostes. A continuació l'opció amb més suports és un Estat dins una Espanya federal, amb el 26,3% dels enquestats. Un 25,1% creuen que ja estem bé com a Comunitat Autònoma i un 4,1% creuen que tenim massa autonomia i que hauríem de ser una regió.
Si ens fixem, la suma dels que volen un estat independent i dels que volen un estat federal és de 64,8, gairebé coincident amb el 68,1% que creu tenim una autonomia insuficient. Per tant la insatisfacció amb la insuficient autonomia encara ara té dos grans opcions polítiques per ser superada: la indy i la federalista.
L'estat independent ha anat guanyant suports de manera clara aquesta última dècada. El març del 2006 només un 13,9% dels enquestats l'expressaven com la seva opció en aquesta resposta múltiple. I ara estem en el 38,5%, 25 punts més. En aquests 10 anys molts dels que creien que Catalunya havia de ser una Comunitat Autònoma o un Estat dins una Espanya federal han evolucionat políticament i han vist que l'única opció de futur per a Catalunya és un Estat independent. Per això ara és l'opció amb més suports, 10 punts per sobre dels autonomistes i dels federalistes.
Però fa temps que estem aquí, i sembla que ja no hi ha més basculacions cap a la posició independentista. És una altra mostra de l'estabilitat en la que estem. Els indys ja no captem nous suports, però tampoc els perdem.
Com gestionem convertir la insatisfacció amb una insuficient autonomia, diagnòstic que compartim el 68% dels catalans, en una proposta política comuna és la clau del nostre futur, és la clau d'una majoria social inqüestionable, capaç de fer el que sigui, d'assolir el que sigui. I aquí, novament, la política és la clau.
A diferència de la falta d'interlocució que tenim amb l'unionisme, en aquest espai polític amb el que els indys compartim diagnòstic amb els federalistes sí sembla haver-hi una interlocució política amb la que caldrà treballar molt. De fet bona part de l'electorat així ho ha vist, i això és el que explica la tendència alcista de CSQEP. No sé què s'ha de fer per confluir, avançar i generar aquesta majoria social que trenqui l'empat en el que estem. Només sé que cal fer molta, molta, molta política. I en aquest espai, per sort, tenim interlocutors.
Fixem-nos que del 38,5% dels que volen que Catalunya sigui un estat independent a la resposta múltiple passem al 45,3% que votarien Sí en una resposta dicotòmica (Sí/No). El Sí arrossega 6 puntets que arriben dels que en la múltiple volen el tema federal, és a dir, ara com ara, només 1 de cada 4 "federalistes" posats a escollir entre independència o seguir com estem, votaria independència, tot i compartir diagnòstic amb insatisfacció del nivell d'autonomia. Com dic, cal política, molta política, perquè aquí hi ha clarament una de les claus del nostre futur.
Per acabar aquest apartat, altra vegada no sé si amb termes de curiositat més que de rellevància política, quan ens fixem en el posicionament en aquesta pregunta de resposta múltiple sobre el que ha de ser Catalunya amb la intenció de vot, ens trobem amb algunes sorpreses.
Els qui més clar ho tenen són els votants de Junts pel Sí, un 82% diuen un estat independent. Seguits dels de la CUP, amb un 78,2%, però un 12,3% de JxSí i un 14,5% de CUP optarien per un estat dins una Espanya federal.
El "federalisme" es concentra, com a opció més estimada, en els votants de CSQEP, amb un 56%, seguits dels del PSC, amb un 36,5% (tot i que l'opció majoritària dels votants PSC és la de ser CA).
L'espanyolisme més ranci es concentra en el PP: un 18% creuen que no hauríem de tenir cap autonomia política i ser una simple regió administrativa, i un 72% seguir sent una CA. M'ha sorprès el 18,5% de votants de C's que voldrien que Catalunya fos un Estat dins una Espanya federal. El programa del partit al que voten ho vol arreglar tot amb una recentralització massiva, però un 20% voldrien ser un estat dins una Espanya federal. Curiós. Alguna cosa no estem explicant bé. O la capacitat d'intoxicació dels mitjans de masses supera tot intent racional d'aproximar-se a les propostes polítiques.
3. PROCÉS INDEPENDENTISTA COM A PROJECTE ESTRÍCTAMENT POLÍTIC EN UNA SOCIETAT D'IDENTITATS COMPARTIDES
Fins ara hem analitzat preguntes que demanen a l'enquestat sobre un posicionament polític o de projecte de país.
El CEO planteja històricament una pregunta diferent al que és el posicionament polític: la pregunta sobre el sentiment de pertinença de l'enquestat. Estem també davant una pregunta amb resposta múltiple, en la que s'interpel·la a l'enquestat sobre el seu sentiment d'identitat.
La resposta majoritària, de sempre, és la dels que se senten "Tan espanyol/a com català/ana", amb un 33,8% de les respostes.
I tot i ser la segona opció de més enquestats, únicament un 26,3% se senten "només català/ana". Fixem-nos que un 38,5 en la resposta múltiple volen que Catalunya sigui un estat independent, i un 45,3% en la dicotòmica. Els diferencials d'aquests tres percentatges són, senyors, el gran èxit, el gran assoliment, del que ens hem de sentir més orgullosos d'haver-ho sabut fer, del procés independentista. Que aquest 26% "només catalans" vulguin l'estat independent és una conseqüència lògica d'un sentiment d'identitat. Però que la naturalesa del procés és estríctament política i no identitària, l'evidencia aquest 12% que responen "estat independent" a la múltiple des d'un sentiment d'identitat compartida catalana/espanyola, o aquest gairebé 20% que votarien Sí i ho farien també des d'un sentiment d'identitat compartida catalana/espanyola.
Aquest és el gran patrimoni del procés. I això és el que, de manera incessant l'unionisme busca trencar por lo civil o por lo penal.
Fixem-nos que un 63,7% dels enquestats manifesten aquest sentiment d'identitat compartida (amb diferències, però compartida). A banda del 33,8% que la tenen igual catalana que espanyola, un 24,2% la tenen més catalana que espanyola (però identifiquen com a espanyola una part de la seva identitat) i un 5,7% més espanyola que catalana (però igualment identifiquen com a catalana una part de la seva identitat.
Si abans ens referíem a aquell 68% que es manifesta insatisfet amb la insuficient autonomia que tenim com una contundent expressió política de la gran majoria de la societat catalana, aquest 64% de la societat que s'expressa amb una identitat compartida són també el nostre gruix social. I haver sabut gestionar un procés independentista com a una opció política i no identitària és el nostre gran èxit.
Dit això, aquí també fa falta política, molta política i política d'alçada. Perquè tot i que ho hem fet molt bé fins ara, cal seguir avançant i cal fer encara més coses en aquest àmbit.
Necessitem fer una proposta de nou país, del nou estat català, que sigui modèlica en el respecte i la gestió d'una societat com la nostra, amb la força que té aquest sentiment d'identitats compartides. Perquè el procés independentista pugui recollir més suports i superar l'estancament en el que ara estem, cal anar molt més enllà en traslladar al conjunt de la societat, però especialment a aquest gruix de la societat que comparteix identitat catalana i espanyola, totes les garanties de que tot el que té a veure amb la identitat serà exemplarment respectat i posat en valor. Individualment i col·lectivament. No es tracta d'oferir garanties en relació a com el nou estat català gestionarà aquest tema perquè no ens quedi més remei que fer-ho. En absolut. Cal oferir aquestes garanties i aquesta proposta de gestió de les identitats des del convenciment que ens fan un país millor i que formen part de la nostra identitat col·lectiva. I especialment, singularment, el castellà. Perquè la llengua és l'expressió més íntima de la nostra identitat. No és només que el castellà tindrà rang de llengua oficial al nou estat, és que cal dir ben alt i ben clar que el castellà forma part de la nostra identitat, de la identitat de la majoria de nosaltres, i és un patrimoni al que no només no pensem renunciar, sinó que el posarem en valor. Individual i col·lectivament.
Sí, ho hem fet molt bé fins ara, i hem d'estar molt orgullosos. Però ara cal molta política, i de la bona, per anar més enllà i que aquesta realitat social tan excepcional i potser tan única d'un país amb la força d'aquestes identitats compartides, la gestionem per fer créixer el suport a la indy allà on encara hi ha resistències vinculades al que implicarà en relació a la identitat espanyola que d'una manera o una altra comparteix el 64% de la població de Catalunya.
4. APUNT LACÒNIC SOBRE LA PROJECCIÓ ELECTORAL
Amb l'anàlisi que he fet de tots aquests elements vinculats al procés independentista tanco aquesta primera anàlisi del Baròmetre del CEO. Deixo per un segon post l'anàlisi d'altres elements més estríctament electorals, d'intenció de vot, de valoració dels partits, dels governs, etc.
Només un apunt lacònic, per no deixar-vos en cap incertesa: també en aquesta dimensió l'estabilitat és molt alta, altíssima, amb l'única excepció de la tendència alcista de CSQEP.
El CEO fa una projecció a la baixa de la intenció de vot a Junts pel Sí, de la que crec no n'hem de fer gaire cas. Fixem-nos que JxSí és l'opció política que té una més alta fidelitat de vot, del 83%, gairebé 20 punts superiors, p.ex., a la que té la CUP. I no té pràcticament fugues de vot significatives cap a altres forces polítiques (només uns irrellevants 2,9% cap a CSQEP i un 2,7% cap a CUP, tots dos percentatges dins el marge d'error de l'enquesta).
En canvi la CUP té la fidelitat de vot més baixa (només un 65,3%) i significatives fugues de vot en diverses direccions: un 15,8% cap a Junts pel Sí i un 11,6% cap a CSQEP.
Altres fugues significatives són que segueix la sagnia del PP cap a C's, amb un 10,8% i que el PSC alimenta a CSQEP amb un 6,5%.
Com us dic, jo crec que la posició electoral i de marca de Junts pel Sí és molt sòlida, i per la resta d'indicadors que hem pogut veure, es demostra que és el gran motor del procés, el que li aporta una solidesa política que sovint no hem valorat, però que el CEO posa molt de manifest.
Però totes aquestes coses les tractarem amb una mica més de profunditat en un futur post, que serà la segona part de l'anàlisi d'aquest CEO.
Intentaré fer això, traslladar-vos la lectura que en faig de les moltes coses que a criteri meu, ens està explicant, però també de les incerteses que ens planteja i dels que considero són els elements políticament més rellevants de la visió que sobre la situació política del país expressen els enquestats.
El baròmetre del CEO és una enquesta que es fa presencialment a unes 1.500 persones, seleccionades per obtenir una mostra representativa del que és la nostra societat. Des d'aquest punt de vista, i amb totes les reserves pròpies de l'instrument, l'opinió que expressa té intenció de recollir l'opinió de la societat. Com sempre dic, no té valor veure si en relació a enquestes prèvies una dimensió puja o baixa un punt o dos. Tot això està dintre del marge d'error. El que és més important i interessant és observar les tendències. El post d'avui, ja només pel que m'he menjat en aquesta introducció, serà dels llargs, perquè té més vocació analítica que d'una opinió meva sobre un tema determinat. I el CEO tracta molts temes i molt interessants tots ells.
Evidentment a mi el que em preocupa i m'ocupa és tot el que té a veure amb el procés independentista, per tant per fer l'anàlisi el que he fet és seleccionar les principals qüestions que crec ajuden a entendre o explicar la situació política del país des d'aquesta perspectiva.
Som-hi
2. L'ESTABILITAT S'HA CONVERTIT, ELLA MATEIXA, EN EL GRAN FET POLÍTIC
Comencem per la pregunta clau des del punt de vista independentista:"vol que Catalunya sigui un Estat independent?"
Un 45,3% dels enquestats responen que Sí, i un 45,5% que No. Un empat total.
El Sí porta molt de temps amb suports al voltant d'aquest 45% (44,1, 42,9, 46,7, 46,6, 45,3). És a dir, l'independentisme porta molt de temps sense créixer, sense guanyar nous suports. Això és un fet.
El No també porta temps movent-se en aquests valors del 45%, tot i que si ho mirem en perspectiva anual potser sí és apreciable una molt petita pèrdua de suports. El febrer del 2015 el No tenia un 48%, i el juny 2015 un 50%. Ara està en aquest 45,5%, per tant sembla s'apunti una petita tendència a la baixa, en la mesura que la variació supera el marge d'error de l'enquesta. Però és quasi inapreciable, i en la mesura que engreixa el "No ho sap" ens fa pensar que és poc rellevant, atès que el no ho sap normalment amaga més "Nos" que sí.
Dues consideracions en relació a aquest "empat tècnic" tan estable en el temps:
- el referèndum és més necessari que mai. Només amb una consulta clara, que permeti posicionaments clars, i concentrar la decisió en aquesta opció, hi ha alguna possibilitat d'alterar aquests percentatges i aquesta estabilitat en l'empat tècnic.
- en paral·lel hem de reflexionar sobre la dificultat política que implica gestionar un procés de la naturalesa de l'independentista amb un país tan igualat en relació al Sí i al No. És evident que el 50,1% dels vots ja són suficient legitimitat democràtica per al que sigui, també per a la independència, però no podem ignorar, ni nosaltres -els independentistes- ni els unionistes aquesta realitat. Requereix de molta política. I requeriria, en un país amb molta política i política bona, d'uns compromisos mutus per garantir que aquesta divisió sobre quin ha de ser el futur polític del país es gestionarà sempre amb respecte democràtic en relació a l'altra posició.
Això lamentablement està lluny de que passi, sobretot des del punt de vista unionista, que nega sistemàticament aquest 45,3% del país que vol la independència. Així, l'independentisme no té al davant cap partit polític ni cap líder polític unionista amb qui "pactar" aquests compromisos. Només té negació, prohibició i repressió per part de l'estat espanyol.
Al meu entendre, a falta d'interlocutor polític en el bàndol unionista, l'independentisme (els seus líders i partits polítics, malgrat que tots ens hi hem de sentir implicats) hauria de fer un esforç imaginatiu per traslladar aquest compromís de respecte democràtic directament a aquest 45,5% de la nostra societat que ara està en el No. Si els líders unionistes intoxiquen i la seva estratègia és el menyspreu i la brega, el nostre gran repte polític és fer tot el possible per arribar directament al votant unionista i fer-lo partícip d'aquest compromís i garantia de profund respecte democràtic en qualsevol escenari possible dels que hauran de venir.
Una altra dada, no sé fins a quin punt més curiosa que no pas rellevant políticament, és veure el creuament entre la intenció de vot al Parlament (en unes futures eleccions) i el posicionament en el Sí/No.
El 90% i el 86,3% dels qui volen votar (en unes futures eleccions), respectivament, Junts pel Sí i CUP, volen que Catalunya sigui un Estat independent. Però un 7,8% dels que votaran Junts pel Sí, no el volen, com tampoc el volen un 4% dels de la CUP, que també tenen un 4,8% que no ho saben i un 4,8 que no contesta.
Curiosament, encara un 8% dels qui volen seguir votant PSC volen Sí a la independència, i un 20,3% dels de Catalunya Sí Que Es Pot (en endavant CSQEP). I encara més curiós, també un 3,2% dels votants de C's i un 5,1% dels del PP. Jo crec que estem davant exotismes del marge d'error de les enquestes, del marge d'error no tan tècnic, sinó de la confusió que moltes vegades tenen els enquestats, per això sempre dic que no val la pena fixar-se en evolutius de % petits, de fins a aquest 5%.
L'única conclusió política possible d'aquestes dades és que posen de manifest que encara ara l'actual escenari polític des del punt de vista dels partits i el posicionament dels seus votants en relació a la independència és prou complexe com per fer necessari un referèndum o similar.
L'estabilitat, també en la pregunta amb resposta múltiple sobre quina ha de ser la relació de Catalunya amb Espanya
Una primera pregunta en aquesta dimensió és la que planteja a l'enquestat quin és el nivell d'autonomia assolit per Catalunya.
Doncs bé, el 68,1% creu que Catalunya ha assolit un nivell insuficient d'autonomia. És una dada políticament molt rellevant. Pràcticament el 70% dels catalans es mostren insatisfets amb el nivell d'autonomia assolit. És una dada inqüestionable, que evidencia el col·lapse constitucional i de l'estat de les autonomies en relació a Catalunya.
D'aquesta pregunta tenim una sèrie molt llarga. Fixem-nos doncs que ara fa 10 anys, Novembre del 2006, "només" un 51,6% s'expressaven en aquests termes d'insuficiència d'autonomia. Avui, març del 2016 som un 68,1%, és a dir, gairebé 17 punts més. A més a més en els últims anys aquesta dada és força estable: va tenir un punt màxim d'insatisfacció el juny del 2013, amb un 72,5%, que va minvar fins al 63% el juny del 2015 i que des de llavors torna a tenir tendència a l'alça, fins arribar a aquest 68,1% aquest març 2016.
En termes de tendència sembla clar que hi ha una gran estabilitat en la dada de gairebé 3 de cada 4 ciutadans de Catalunya insatisfets amb el que consideren insuficient nivell d'autonomia de Catalunya.
Fixem-nos que mentre la immensa majoria de catalans considera insuficient la autonomia de Catalunya, l'estat espanyol, totes les seves institucions, fa anys que caminen en el sentit invers, d'involució democràtica recentralitzadora. No hi ha cap setmana que del Consejo de Ministros no en surti una nova agressió a l'autogovern de Catalunya. El xoc polític és, per tant, inevitable.
Què és el que passa amb aquest 68% de catalans que compartim diagnòstic d'insuficiència amb l'autonomia de Catalunya? Que tots no compartim la mateixa "recepta política" per veure satisfetes les nostres aspiracions polítiques. Veiem-ho.
En aquest mateix mòdul de "relacions Catalunya-Espanya" es pregunta als enquestats què creu que hauria de ser Catalunya, i s'ofereix una resposta múltiple: una regió d'Espaya, una Comunitat Autònoma d'Espanya, un Estat dins una Espanya federal o un Estat independent.
Doncs bé, la resposta majoritària és un Estat independent, amb el 38,5% de les respostes. A continuació l'opció amb més suports és un Estat dins una Espanya federal, amb el 26,3% dels enquestats. Un 25,1% creuen que ja estem bé com a Comunitat Autònoma i un 4,1% creuen que tenim massa autonomia i que hauríem de ser una regió.
Si ens fixem, la suma dels que volen un estat independent i dels que volen un estat federal és de 64,8, gairebé coincident amb el 68,1% que creu tenim una autonomia insuficient. Per tant la insatisfacció amb la insuficient autonomia encara ara té dos grans opcions polítiques per ser superada: la indy i la federalista.
L'estat independent ha anat guanyant suports de manera clara aquesta última dècada. El març del 2006 només un 13,9% dels enquestats l'expressaven com la seva opció en aquesta resposta múltiple. I ara estem en el 38,5%, 25 punts més. En aquests 10 anys molts dels que creien que Catalunya havia de ser una Comunitat Autònoma o un Estat dins una Espanya federal han evolucionat políticament i han vist que l'única opció de futur per a Catalunya és un Estat independent. Per això ara és l'opció amb més suports, 10 punts per sobre dels autonomistes i dels federalistes.
Però fa temps que estem aquí, i sembla que ja no hi ha més basculacions cap a la posició independentista. És una altra mostra de l'estabilitat en la que estem. Els indys ja no captem nous suports, però tampoc els perdem.
Com gestionem convertir la insatisfacció amb una insuficient autonomia, diagnòstic que compartim el 68% dels catalans, en una proposta política comuna és la clau del nostre futur, és la clau d'una majoria social inqüestionable, capaç de fer el que sigui, d'assolir el que sigui. I aquí, novament, la política és la clau.
A diferència de la falta d'interlocució que tenim amb l'unionisme, en aquest espai polític amb el que els indys compartim diagnòstic amb els federalistes sí sembla haver-hi una interlocució política amb la que caldrà treballar molt. De fet bona part de l'electorat així ho ha vist, i això és el que explica la tendència alcista de CSQEP. No sé què s'ha de fer per confluir, avançar i generar aquesta majoria social que trenqui l'empat en el que estem. Només sé que cal fer molta, molta, molta política. I en aquest espai, per sort, tenim interlocutors.
Fixem-nos que del 38,5% dels que volen que Catalunya sigui un estat independent a la resposta múltiple passem al 45,3% que votarien Sí en una resposta dicotòmica (Sí/No). El Sí arrossega 6 puntets que arriben dels que en la múltiple volen el tema federal, és a dir, ara com ara, només 1 de cada 4 "federalistes" posats a escollir entre independència o seguir com estem, votaria independència, tot i compartir diagnòstic amb insatisfacció del nivell d'autonomia. Com dic, cal política, molta política, perquè aquí hi ha clarament una de les claus del nostre futur.
Per acabar aquest apartat, altra vegada no sé si amb termes de curiositat més que de rellevància política, quan ens fixem en el posicionament en aquesta pregunta de resposta múltiple sobre el que ha de ser Catalunya amb la intenció de vot, ens trobem amb algunes sorpreses.
Els qui més clar ho tenen són els votants de Junts pel Sí, un 82% diuen un estat independent. Seguits dels de la CUP, amb un 78,2%, però un 12,3% de JxSí i un 14,5% de CUP optarien per un estat dins una Espanya federal.
El "federalisme" es concentra, com a opció més estimada, en els votants de CSQEP, amb un 56%, seguits dels del PSC, amb un 36,5% (tot i que l'opció majoritària dels votants PSC és la de ser CA).
L'espanyolisme més ranci es concentra en el PP: un 18% creuen que no hauríem de tenir cap autonomia política i ser una simple regió administrativa, i un 72% seguir sent una CA. M'ha sorprès el 18,5% de votants de C's que voldrien que Catalunya fos un Estat dins una Espanya federal. El programa del partit al que voten ho vol arreglar tot amb una recentralització massiva, però un 20% voldrien ser un estat dins una Espanya federal. Curiós. Alguna cosa no estem explicant bé. O la capacitat d'intoxicació dels mitjans de masses supera tot intent racional d'aproximar-se a les propostes polítiques.
3. PROCÉS INDEPENDENTISTA COM A PROJECTE ESTRÍCTAMENT POLÍTIC EN UNA SOCIETAT D'IDENTITATS COMPARTIDES
Fins ara hem analitzat preguntes que demanen a l'enquestat sobre un posicionament polític o de projecte de país.
El CEO planteja històricament una pregunta diferent al que és el posicionament polític: la pregunta sobre el sentiment de pertinença de l'enquestat. Estem també davant una pregunta amb resposta múltiple, en la que s'interpel·la a l'enquestat sobre el seu sentiment d'identitat.
La resposta majoritària, de sempre, és la dels que se senten "Tan espanyol/a com català/ana", amb un 33,8% de les respostes.
I tot i ser la segona opció de més enquestats, únicament un 26,3% se senten "només català/ana". Fixem-nos que un 38,5 en la resposta múltiple volen que Catalunya sigui un estat independent, i un 45,3% en la dicotòmica. Els diferencials d'aquests tres percentatges són, senyors, el gran èxit, el gran assoliment, del que ens hem de sentir més orgullosos d'haver-ho sabut fer, del procés independentista. Que aquest 26% "només catalans" vulguin l'estat independent és una conseqüència lògica d'un sentiment d'identitat. Però que la naturalesa del procés és estríctament política i no identitària, l'evidencia aquest 12% que responen "estat independent" a la múltiple des d'un sentiment d'identitat compartida catalana/espanyola, o aquest gairebé 20% que votarien Sí i ho farien també des d'un sentiment d'identitat compartida catalana/espanyola.
Aquest és el gran patrimoni del procés. I això és el que, de manera incessant l'unionisme busca trencar por lo civil o por lo penal.
Fixem-nos que un 63,7% dels enquestats manifesten aquest sentiment d'identitat compartida (amb diferències, però compartida). A banda del 33,8% que la tenen igual catalana que espanyola, un 24,2% la tenen més catalana que espanyola (però identifiquen com a espanyola una part de la seva identitat) i un 5,7% més espanyola que catalana (però igualment identifiquen com a catalana una part de la seva identitat.
Si abans ens referíem a aquell 68% que es manifesta insatisfet amb la insuficient autonomia que tenim com una contundent expressió política de la gran majoria de la societat catalana, aquest 64% de la societat que s'expressa amb una identitat compartida són també el nostre gruix social. I haver sabut gestionar un procés independentista com a una opció política i no identitària és el nostre gran èxit.
Dit això, aquí també fa falta política, molta política i política d'alçada. Perquè tot i que ho hem fet molt bé fins ara, cal seguir avançant i cal fer encara més coses en aquest àmbit.
Necessitem fer una proposta de nou país, del nou estat català, que sigui modèlica en el respecte i la gestió d'una societat com la nostra, amb la força que té aquest sentiment d'identitats compartides. Perquè el procés independentista pugui recollir més suports i superar l'estancament en el que ara estem, cal anar molt més enllà en traslladar al conjunt de la societat, però especialment a aquest gruix de la societat que comparteix identitat catalana i espanyola, totes les garanties de que tot el que té a veure amb la identitat serà exemplarment respectat i posat en valor. Individualment i col·lectivament. No es tracta d'oferir garanties en relació a com el nou estat català gestionarà aquest tema perquè no ens quedi més remei que fer-ho. En absolut. Cal oferir aquestes garanties i aquesta proposta de gestió de les identitats des del convenciment que ens fan un país millor i que formen part de la nostra identitat col·lectiva. I especialment, singularment, el castellà. Perquè la llengua és l'expressió més íntima de la nostra identitat. No és només que el castellà tindrà rang de llengua oficial al nou estat, és que cal dir ben alt i ben clar que el castellà forma part de la nostra identitat, de la identitat de la majoria de nosaltres, i és un patrimoni al que no només no pensem renunciar, sinó que el posarem en valor. Individual i col·lectivament.
Sí, ho hem fet molt bé fins ara, i hem d'estar molt orgullosos. Però ara cal molta política, i de la bona, per anar més enllà i que aquesta realitat social tan excepcional i potser tan única d'un país amb la força d'aquestes identitats compartides, la gestionem per fer créixer el suport a la indy allà on encara hi ha resistències vinculades al que implicarà en relació a la identitat espanyola que d'una manera o una altra comparteix el 64% de la població de Catalunya.
4. APUNT LACÒNIC SOBRE LA PROJECCIÓ ELECTORAL
Amb l'anàlisi que he fet de tots aquests elements vinculats al procés independentista tanco aquesta primera anàlisi del Baròmetre del CEO. Deixo per un segon post l'anàlisi d'altres elements més estríctament electorals, d'intenció de vot, de valoració dels partits, dels governs, etc.
Només un apunt lacònic, per no deixar-vos en cap incertesa: també en aquesta dimensió l'estabilitat és molt alta, altíssima, amb l'única excepció de la tendència alcista de CSQEP.
El CEO fa una projecció a la baixa de la intenció de vot a Junts pel Sí, de la que crec no n'hem de fer gaire cas. Fixem-nos que JxSí és l'opció política que té una més alta fidelitat de vot, del 83%, gairebé 20 punts superiors, p.ex., a la que té la CUP. I no té pràcticament fugues de vot significatives cap a altres forces polítiques (només uns irrellevants 2,9% cap a CSQEP i un 2,7% cap a CUP, tots dos percentatges dins el marge d'error de l'enquesta).
En canvi la CUP té la fidelitat de vot més baixa (només un 65,3%) i significatives fugues de vot en diverses direccions: un 15,8% cap a Junts pel Sí i un 11,6% cap a CSQEP.
Altres fugues significatives són que segueix la sagnia del PP cap a C's, amb un 10,8% i que el PSC alimenta a CSQEP amb un 6,5%.
Com us dic, jo crec que la posició electoral i de marca de Junts pel Sí és molt sòlida, i per la resta d'indicadors que hem pogut veure, es demostra que és el gran motor del procés, el que li aporta una solidesa política que sovint no hem valorat, però que el CEO posa molt de manifest.
Però totes aquestes coses les tractarem amb una mica més de profunditat en un futur post, que serà la segona part de l'anàlisi d'aquest CEO.
Entrades
1 comentari:
Treball molt d'agrair, Senyor Abad. Li'n destaco dues idees:
1. El nostre gran repte polític és fer tot el possible per arribar directament al votant unionista i fer-lo partícip d'aquest compromís i garantia de profund respecte democràtic en qualsevol escenari possible dels que hauran de venir.
2. Totes les garanties de que tot el que té a veure amb la identitat serà exemplarment respectat i posat en valor.
Molt bo, Senyor Abad.
Publica un comentari a l'entrada