Barcelona blues

La Barcelona dels anys 80... Aquella ciutat era complicada...

Suposo que en diferents moments de la història les ciutats passen per fases convulses. I la Barcelona dels 80 era una ciutat convulsa. Una ciutat molt més polièdrica que l'actual, però també una ciutat molt més tensionada i molt més fragmentada.

Una ciutat que encara sortia del postfranquisme, amb una elit intel·lectual controlada per la gauche divine, que tots es pensaven havien matat a Franco, i no havien fet res. Amb una ciutat que encara despertava ressacosa de l'esclat de llibertat personal que seguí la mort del dictador. Una ciutat molt underground, molt viva de tribus urbanes (rockers, mods, skinheads...) que sovint confluïen en una lluita per l'espai de la ciutat també amb connotacions polítiques.

I sí, era una ciutat més violenta que la d'ara. Encara existia el que se'n deia "la zona nacional" (en castellà), el perímetre que quedava al voltant de la Plaça Francesc Macià (per a ells Calvo Sotelo) i cap al que ara coneixem com a "upper", la zona del fatxerio, on per als que érem indepes era temerari entrar-hi i t'arriscaves a caure en alguna de les ràzzies que protagonitzaven.

Ciutat Vella era una altra cosa, una zona més lliure, un territori sovint sense llei, per on campaven totes les tribus urbanes. Cadascuna tenia els seus espais, però totes acabaven confluint a la Plaça Reial, que no era l'espai de tòpic turista d'ara, sinó un territori salvatge, degradat i amb una vida pròpia.

Loquillo parla en vàries cançons d'aquella Barcelona, però jo em quedo amb "Barcelona ciudad". Loquillo ja era llavors la icona rocker de la ciutat.

Brigthon 64 era la banda mod de referència de la ciutat, amb temes com Barcelona Blues, que esdevenien himnes.

I si a aquest còcktel hi afegíem el tema futbolero, llavors la cosa ja alguns caps de setmana era explosiva.

Aquest divendres Brighton 64, que després d'un llarg silenci i aventures musicals diverses tornen a estar dalt dels escenaris, tocaran a Barcelona. I ho faran a una de les sales supervivents de tota aquella època, absolutament emblemàtica, com és el Sidecar de la Plaça Reial.

Hi serem, acompanyant als germans Gil i a l'amic Eric.

Els Brighton originals potser no ho recordaran, però tinc una d'aquelles històries que ara, al veure anunciat el concert, m'ha vingut al cap. Corria l'any 1988. Llavors jo estava a la FNEC i n'era el coordinador de la Universitat de Barcelona. La FNEC era el sindicat estudiantil hegemònic a les urnes, era molt transversal i a més a més havia evolucionat cap a ser un sindicat clarament independentista. I vam decidir que no només havíem de ser un referent per a representar als estudiants, sinó que el nostre objectiu era créixer, créixer i créixer, i que els estudiants, només arribar a la Universitat, ens tinguessin com la seva referència. I vam decidir organitzar una festa de benvinguda per a tots els estudiants, cada inici de curs. I la vam batejar com "La nit de la Benvinguda".

I el 1988 vam fer-ne la primera edició, un 18 de Novembre (en aquella època el curs començava a l'octubre). Lloc, el Campus de la Facultat de Dret de la UB (la meva Facultat), entre l'edifici històric i l'edifici conegut com l'Ilerdenc. I el cartell fou: King Kameha Meha (una banda de la Facultat d'Econòmiques), Brighton 64 i Huapachá Combo (toma eclecticismo!!!).

Per organitzar el concert ens vam mobilitzar tots, i tenia un grup de companys coordinant-ho tot, del que jo n'era el responsable. Tenia 22 anys. I va ser un dels atreviments més irresponsables de la meva vida. Però sortosament tot va anar de conya.

A la FNEC hi vam confluir gent molt diversa. Un dels company més compromesos en l'organització del concert era l'únic que tenia una certa experiència en aquestes coses, perquè havia treballat fent de seguretat en concerts. Vam decidir "contractar" el seu jefe i el seu equip perquè ens fessin de "seguretat". Molts dies dono gràcies a Déu que la divina providència m'hi portés.

Com que aquella FNEC tenia moltes coses del que ara en diríem "caràcter d'emprenedors", ens vam plantar a RAC105 (llavors la segona emissora de la Generalitat, amb Catalunya Ràdio), i vam aconseguir parlar amb el cap de programació. Li vam explicar el que volíem fer i vam arribar a un acord: ells participaven i promocionaven la festa, i a canvi nosaltres els hi passàvem crec recordar que unes 500 invitacions (que finalment van ser més) perquè les regalessin des de l'emissora als oients.


I som-hi. Però no deixàvem de ser uns novatos. Aforament? Eso que es? Ni idea. Entre entrades i invitacions, milers. Vam perdre el compte. Però tothom anava entrant enmig un ambient fenomenal. Cap problema. Fins que el cap dels de seguretat, en Willy, argentí, em va dir: "Francesc, vení conmigo". I em va portar a la taula de so, darrere de tot de l'espai del concert. Jo havia dit que entre actuació i actuació, Madness. Era el moment entre King Kameha Meha i Brighton 64, i sona "One Step Beyond". La bogeria. davant meu una marea humana fins l'escenari, a l'altra punta del campus. Tothom saltant. "Entendés que no cabe nadie más, Francesc?" Sí, Willy, lo entiendo perfectamente, vaig respondre, gairebé sense alè, acollonit. Vaig córrer cap a les portes i vam tancar.

Sempre havia vist als Brighton 64 en petites sales o concerts a places, alguna vegada al Fossar la vespra de l'Onze. Si puc divendres els hi preguntaré si recorden aquell concert, i si n'han fet cap altre de tant multitudinari. No sé la gent que hi vam fotre, però eren més de 5.000 segur.

L'any següent vam canviar d'escenari, el degà ens prohibí fer-hi res més, allà. I vam anar a la recta davant els menjadors universitaris. Per "La Nit de la Benvinguda" van passar per primera vegada per Barcelona grups llavors desconeguts com Sopa de Cabra i Els Pets, que combinàvem amb altres grups de l'escena metropolitana com BB Sin Sed i bandes universitàries.

I la ciutat, en poc temps, va canviar molt. Estàvem a les portes de la Barcelona olímpica, que marca un abans i un després de la ciutat. Però això ja és una altra història. Divendres recordarem aquella Barcelona dels 80's, tan underground. I ens deixarem emportar per una petita, limitada, nostàlgia juvenil amb Barcelona blues.